Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
Evidentment si intentem fer-nos una idea de la situació dels països de Centre i Sud-Amèrica i de les propostes i accions de, per exemple, Veneçuela, Bolívia, Brasil o Cuba per les informacions dels mèdia integrants del sistema, ho tenim complicat: tenen un interés gens indissimulat per amagar i, sobretot, manipular la realitat. Més encara si el que tractem de fer és aprofundir en les teoritzacions que es van obrint pas, amb passes endavant i endarrera, en l’esquerra d’aquelles latitud. Allà parlen ja obertament de Socialisme del segle XXI, un socialisme que sense renunciar a les tradicions de l’esquerra i al seu bagatge, partix d’una crítica nova al que coneixem ja com socialisme real, al que no dubten de titllar de “capitalisme d’estat”. Un socialisme, el que proposen construir, que s’allunya del dogmatisme, la “vulgarització doctrinària” i els “models exportables”, per entroncar directament amb les idees combinades d’utòpics, socialistes, llibertaris i els comunistes inicials.
Recentment, Raúl I. Baduel, general en cap de l’exèrcit veneçolà apuntava en la direcció d’aprofundir en este direcció, en un discurs que contenia moltes semblances de fons al que Raúl Castro, germà de Fidel i hui cap vissible del govern cubà, realitzava amb motiu de l’aniversari de l’assalt al Cuartell de Moncada, a la ciutat de Camagüey, fa ben pocs dies. La direcció en la que apuntaven és en la d’una proposta socialista que siga capaç de sumar una economia de benestar i productivitat, amb un repartiment de la riquesa generada i pel control social sobre l’economia, superant l’estadi del control estatal o, com a mínim, combinant equilibrant ambdós actors. No es vol renunciar a transformar el sistema, a oposar-se a l’imperialisme i el diferents modus de producció basats en l’explotació hui presents arreu del món, singularment el capitalisme en les seues diverses modalitats i graus de desenvolupament: ans al contrari, el socialisme del segle XXI es propugna frontalment anticapitalista i anti-imperialista, però no combrega amb les formes del capitalisme d’estat (altra qüestió és com queda això reflectit en alguns dels països concrets que fomen la pinya inicial d’este nou socialisme…).
A distància, la proposta latino-americana troba ecos en països tan llunyans com ara Vietnam o algunes zones de la República Popular Xina, i a prop, s’estén al conjunt de les esquerres de Centre i Sud-Amèrica (estos dies es celebra a Caraques precísament la VI Cimera Social por la Unió Latinoamericana i Caribenya, en la qual el tema de l’ ‘Alternativa Bolivariana per a les Amériques (ALBA) centra els debats, i on es proposa assentar les bases per a un Nou Contracte Social.
Quines són, doncs, les novetats del Socialisme del segle XXI del que parlen tant a latino-amèrica? El mateix Hugo Chávez dona algunes pistes interessants quan explica que no és la classe obrera sinó un subjete històric multiclassista, multiètnic, d’homes i dones, els qui impulsen hui la construcció socialista, sense per això arribar a la conclusió que la classe obrera ha deixat de ser un actor important. A Europa i als Estats Units, ja fa temps que es parla de la superació de la classe com a concepte estamental, per a posar l’accent en les classes “en xarxa”, tant en el vèrtix dominant, com en la base sotmesa…, fins i tot s’ha parlat i explicat que allò en què vivim té de capitalista el mateix que la societat europea de finals del XVIII podia tindre de feudalista. Chávez explica: “El treball hui és altra cosa, distinta, està la informàtica i la telemàtica, i Carles Marx ni tan sols podia somniar amb estes coses”. I Heinz Dieterich, afegix: “Els dos enunciats són correctes. La lògica crematistica moderna, com el procés de valorització del capital a penes ha canviat essencialment respecte als temps de Marx; quant al procés de treball, sí s’ha creat un nou món amb forces producttives, estructures de classes i mentalitats de treball qüalitativament diferents al segle XIX”.
En paral·lel, els promotors principals del Socialisme del segle XXI unixen el concepte de socialisme al de democràcia, una democràcia que ha d’anar més enllà dels mers formalismes per a extrendre’s a tot l’àmbit social, inclós l’econòmic. Dieterich, al respecte, avança que els camins principals a transitar són també els de la democràcia participativa i la contrucció racional del socialisme des de la ciència.
Fet i fet, allò que es cou a Latinoamèrica no és, amb seguredat, allò que ens expliquen els medìa del sistema. I és probablement més contradictori, més viu i apassionat, que la versió oficial que se’ns dóna en els nostres mitjans de comunicació.
Evidentment si intentem fer-nos una idea de la situació dels països de Centre i Sud-Amèrica i de les propostes i accions de, per exemple, Veneçuela, Bolívia, Brasil o Cuba per les informacions dels mèdia integrants del sistema, ho tenim complicat: tenen un interés gens indissimulat per amagar i, sobretot, manipular la realitat. Més encara si el que tractem de fer és aprofundir en les teoritzacions que es van obrint pas, amb passes endavant i endarrera, en l’esquerra d’aquelles latitud. Allà parlen ja obertament de Socialisme del segle XXI, un socialisme que sense renunciar a les tradicions de l’esquerra i al seu bagatge, partix d’una crítica nova al que coneixem ja com socialisme real, al que no dubten de titllar de “capitalisme d’estat”. Un socialisme, el que proposen construir, que s’allunya del dogmatisme, la “vulgarització doctrinària” i els “models exportables”, per entroncar directament amb les idees combinades d’utòpics, socialistes, llibertaris i els comunistes inicials.
Recentment, Raúl I. Baduel, general en cap de l’exèrcit veneçolà apuntava en la direcció d’aprofundir en este direcció, en un discurs que contenia moltes semblances de fons al que Raúl Castro, germà de Fidel i hui cap vissible del govern cubà, realitzava amb motiu de l’aniversari de l’assalt al Cuartell de Moncada, a la ciutat de Camagüey, fa ben pocs dies. La direcció en la que apuntaven és en la d’una proposta socialista que siga capaç de sumar una economia de benestar i productivitat, amb un repartiment de la riquesa generada i pel control social sobre l’economia, superant l’estadi del control estatal o, com a mínim, combinant equilibrant ambdós actors. No es vol renunciar a transformar el sistema, a oposar-se a l’imperialisme i el diferents modus de producció basats en l’explotació hui presents arreu del món, singularment el capitalisme en les seues diverses modalitats i graus de desenvolupament: ans al contrari, el socialisme del segle XXI es propugna frontalment anticapitalista i anti-imperialista, però no combrega amb les formes del capitalisme d’estat (altra qüestió és com queda això reflectit en alguns dels països concrets que fomen la pinya inicial d’este nou socialisme…).
A distància, la proposta latino-americana troba ecos en països tan llunyans com ara Vietnam o algunes zones de la República Popular Xina, i a prop, s’estén al conjunt de les esquerres de Centre i Sud-Amèrica (estos dies es celebra a Caraques precísament la VI Cimera Social por la Unió Latinoamericana i Caribenya, en la qual el tema de l’ ‘Alternativa Bolivariana per a les Amériques (ALBA) centra els debats, i on es proposa assentar les bases per a un Nou Contracte Social.
Quines són, doncs, les novetats del Socialisme del segle XXI del que parlen tant a latino-amèrica? El mateix Hugo Chávez dona algunes pistes interessants quan explica que no és la classe obrera sinó un subjete històric multiclassista, multiètnic, d’homes i dones, els qui impulsen hui la construcció socialista, sense per això arribar a la conclusió que la classe obrera ha deixat de ser un actor important. A Europa i als Estats Units, ja fa temps que es parla de la superació de la classe com a concepte estamental, per a posar l’accent en les classes “en xarxa”, tant en el vèrtix dominant, com en la base sotmesa…, fins i tot s’ha parlat i explicat que allò en què vivim té de capitalista el mateix que la societat europea de finals del XVIII podia tindre de feudalista. Chávez explica: “El treball hui és altra cosa, distinta, està la informàtica i la telemàtica, i Carles Marx ni tan sols podia somniar amb estes coses”. I Heinz Dieterich, afegix: “Els dos enunciats són correctes. La lògica crematistica moderna, com el procés de valorització del capital a penes ha canviat essencialment respecte als temps de Marx; quant al procés de treball, sí s’ha creat un nou món amb forces producttives, estructures de classes i mentalitats de treball qüalitativament diferents al segle XIX”.
En paral·lel, els promotors principals del Socialisme del segle XXI unixen el concepte de socialisme al de democràcia, una democràcia que ha d’anar més enllà dels mers formalismes per a extrendre’s a tot l’àmbit social, inclós l’econòmic. Dieterich, al respecte, avança que els camins principals a transitar són també els de la democràcia participativa i la contrucció racional del socialisme des de la ciència.
Fet i fet, allò que es cou a Latinoamèrica no és, amb seguredat, allò que ens expliquen els medìa del sistema. I és probablement més contradictori, més viu i apassionat, que la versió oficial que se’ns dóna en els nostres mitjans de comunicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada