Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
Estos dies es commemoren els seixanta-dos anys del llançament de la primera bomba atòmica sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima. Els fets d’aquell estiu van produir la mort de centenars de milers de ciutadans d’Hiroshima i Nagasaki, i l’afecció d’una xifra milionària d’altres en diverses generacions, que fins i tot arriba als nostres dies. Amb el poder nuclear que estrenaven aleshores els Estats Units s’iniciava un dels períodes més crítics de la Humanitat, també més dramàtics. Els Estats Units es constituien llavors en un vertader Imperi amb vocació d’únic, condició que arribaria a aconseguir dècades després amb l’esfondrament del socialisme real i el desmembrament de la Unió Soviètica. Hui, l’Imperi campa per on vol, imposa les seues condicions a qui vol i quan vol, té la major presència militar que mai ha tingut un país fora de les seues fronteres, sotmet, tortura, pontifica i atorga patents de democràcia i llibertats, exporta i imposa els seus valors, idioma, cultura, arrosega pobles i persones, depreda, expolia…, estos dies fa seixanta-dos anys que al planeta hi ha un Imperi al qual el sol tampoc no es pon, i tot construir sobre els resultats de dos artefactes llançats sobre la població civil indefensa, amb l’excusa d’una guerra que ja havien guanyada. Si la memòria no ens fa lliure…
Estos dies es commemoren els seixanta-dos anys del llançament de la primera bomba atòmica sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima. Els fets d’aquell estiu van produir la mort de centenars de milers de ciutadans d’Hiroshima i Nagasaki, i l’afecció d’una xifra milionària d’altres en diverses generacions, que fins i tot arriba als nostres dies. Amb el poder nuclear que estrenaven aleshores els Estats Units s’iniciava un dels períodes més crítics de la Humanitat, també més dramàtics. Els Estats Units es constituien llavors en un vertader Imperi amb vocació d’únic, condició que arribaria a aconseguir dècades després amb l’esfondrament del socialisme real i el desmembrament de la Unió Soviètica. Hui, l’Imperi campa per on vol, imposa les seues condicions a qui vol i quan vol, té la major presència militar que mai ha tingut un país fora de les seues fronteres, sotmet, tortura, pontifica i atorga patents de democràcia i llibertats, exporta i imposa els seus valors, idioma, cultura, arrosega pobles i persones, depreda, expolia…, estos dies fa seixanta-dos anys que al planeta hi ha un Imperi al qual el sol tampoc no es pon, i tot construir sobre els resultats de dos artefactes llançats sobre la població civil indefensa, amb l’excusa d’una guerra que ja havien guanyada. Si la memòria no ens fa lliure…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada