Perquè odie, perquè em divertix…, perquè puc

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
En una conversa recent a propòsit del concepte de subjecte revolucionari, de la societat en què vivim i qui mana realment en este sistema, i de la possibilitat de realitzar, de construir una societat nova, un amic em va fer la seua reflexió sobre perquè ell es manté, magrat tot, en l’àmbit dels antisistema: “perquè odie els qui van matar la meua família, i perquè em divertix anar contra l’enèmic”. Als dos arguments, calia afegir un tercer, de tan evident omitit, “perquè pot fer-ho”.
No puc fer-me una idea ni tan sols aproximada de la revolució pendent en àrees enormes del nostre planeta, com ara l’Amèrica Llatina, l’Àfrica o Àsia, ni la mena de subjecte revolucionari (és a dir, el segment social realment i objectivament interessat en una transformació social global) que podria impulsar-la, ni em resulta fàcil tan sols imaginar els resultats d’una tal revolució i transformació social si s’arribara a produir… Jo, com l’amic que em feia aquella reflexió, sóc el fruit d’una societat de benestar, on tots som d’alguna manera –uns més que uns altres- beneficiaris i, per tant, còmplices, del sistema que manté la meitat de la població mondial en condicions de misèria, explotats, expoliats, marginats i condemnats. No seré jo qui pontifique sobre la seua revolució, sobre el “seu” subjecte revolucionari, sobre la seua alternativa social si és que arriben a tindre-la i intenten posar-la en marxa.
Llisc, ací i allà, però, que en eixes latituds, des de la geografia perifèrica del sistema, des de les àrees expoliades i condemnades, són molts els qui, des de l’esquerra transformadora, posen en qüestió, en solfa i a remulla, la nostra occidental i fracassada visió de la transformació social, dels nostres subjectes revolucionaris i de les nostres revolucions. I tenen raó, la seua. O les seues, perquè també allà les coses van com van, i són contradictòries i a les distintes tradicions se sumen també les molt diferents circumstàncies, possibilitats i perspectives.
Al món desenvolupat, al món postcapitalista, al nostre món, però, l’esquerra transformadora ens hem quedat fa dècades sense raons… Quan a una ciutat europea o nord-americana hi ha fractura social, el sistema trontolla, la societat es conmou, si hi ha un esclat de rebel·lia real, no són els propis subjectes revolucionaris els actors, els qui en el seu moviment de protesta assenyalen la clau del possible col·lapse del sistema, no. Són els fills dels qui han vingut a estes ciutats buscant ser part integrant del sistema benestant i que es troben rebutjats i oblidats quan les coses no marxen bé en les metròpolis els qui tensen les cordes: no reivindiquen una nova societat, sinó l’accés a esta societat. Els nostres subjectes revolucionaris a tot estirar posen el morro tort quan la nòmina no augmenta d’acord amb l’IPC i perilla l’hàbit de consum en què ens hem acomodat.
Les nostres revolucions últimes s’esgotaren en els estius de les flors i sota l’asfalt de París, i foren, els nostres enèmics de classe junt al nostre subjecte revolucionari, els qui posaren fi al somni, feren tot el possible perquè l’impossible fóra només un miratge de primavera. Sota l’asfalt no hi havia platja, només rebuts a pagar en 30 o 40 anys.
Hui els subjectes revolucionaris a les societats acomodades i benestants del postcapitalisme tenen nòmina funcionarial, es perceben com a classe mitjana, veuen la precarietat com un mal menor que de tota manera permet més oci hedonista, és classe passiva i receptora de protecció social, i juga a la borsa i a la inversió en formigó i en plans de pensions a la mínima ocasió que pot…, en una imitació realment prodigiosa d’allò que fa també al seu torn la classe adversària local…, totes dues classes, perfectament allunyades dels vertaders centres de poder globals.
Hui al món desenvolupat la tristesa s’ha instal·lat en el discurs de les esquerres transformadores, la tristesa i el neguit de socialistes que són incapaços d’anar més allà de pures gestions que ni tan sols aspiren a reformar la societat; de comunistes que són incapaços de proposar cap altra alternativa que substituir la classe dominant per una nova nomenclatura, el capitalisme burgés pel capitalisme d’estat; de llibertaris incapaços també, que es mantenen ferms contra tota construcció estatal, tot i que l’estat siga hui un baluard i un fre possible i realista al vertader poder que ens regix; una esquerra transformadora, allunyada de tota transformació social…
Moltes dècades, doncs, que anem perduts, que no tenim ni nord ni guia, que no ens mena cap bandera ni que ens diga llibertat, que sabem que Déu ha mort i la nostra salut no és excessiva, que hem descregut del dogma i ens hem instal·lat en un relativisme buit, que ens van despertar del somni i ens els van deixar reduït a la hipoteca que anem pagant any rere any, que només ens queden tres raons per mantindre’ns en l’esquerra: que odiem, que ens divertix i que encara podem.
Ben mirat, sobre això es podria construir el nou subjecte revolucionari…, perquè ben mirat odiar allò que és ve a ser com estimar allò que podria ser, que ens divertisca anar contra “ells” vol dir que encara som capaços de moure’ns per alguna cosa més que el simple benefici dinerari, i que podem, significa que, malgrat tot, hi ha un espai vital en què encara és possible resistir les decisions del sistema, un espai que des de l’individualitat pot convergir en l’ésser col·lectiu socialment conscient i reivindicar un altre món. Ben mirat, pot ser des d’estes premisses podríem arribar a construir una nova utopia, la d’una esquerra nova que siga capaç d’abandonar la tristesa com a eina per enlairar l’alegria d’un nou socialisme.

La reforma constitucional de Veneçuela i la internacional de l’Imperi

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
La proposta de reforma de la Constitució Bolivariana de Veneçuela, que afecta a una trentena d’articles, en multituds d’aspectes, dels quals destaca la reorganització territorial de la República, el traspàs de poder públic a instàncies ciutadanes directes, i una modificació substancial dels tipus de propietats (que, tranquils, no atempta contra la propietat privada, sinó que consagra també la propietat social i també la comunal o cooperativa), pareix que, per als altaveus dels mèdia patrocinats per les grans corporacions internacionals i pels Estats Units, només té un punt: la possible reelecció d’Hugo Chávez en la presidència de la República. I és que Chávez proposa que no es limite el número de mandats pels quals pot ser triat qualsevol ciutadà per a la Presidència. És a dir, proposa un disbarat terrible com és copiar el model de reelecció vigent per a la presidència del govern espanyol (per exemple, o de la majoria de governs democràtics occidentals, on on es limita majoritàriament això). Caxis, Chávez, quin error: voler funcionar com funciona la majoria!
En el cas espanyol això encara va més enllà: o és que ací cada 4 o 7 anys elegim Rei? No, nosaltres el tenim no sols a perpetuitat per llinatge, al borbó pare, al fill, al nét… Tot molt constitucional…, i democràtic, i no com este senyor que no para de parlar de Bolivar i del Socialisme del segle XXI, s’omplen la boca de dir els apologetes de l’Imperi.
Es podra, dic jo, discutir si és la millor de les mesures traure totalment la limitació de mandats per elegir un president, si és el millor per a una democràcia o no, fins i tot si és convenient en aquell context o no.., però dir que això no es democràtic, és un insult a la racionalitat i a l’ètica, una manipulació feridora, ganes de fer la punyeta…
Quan un sistema polític partix de la democràica, es manté en la democràcia, i encara més, amplia la democràcia, com és el cas de Veneçuela, i és des d’estos supòsits que pretén construir un nou model social, el Socialisme, no és de rebut que vinguen els santons imperials a pontificar i mentir sobre el que passa en aquella República. Per a mi el que passa, a dia de hui, està meridiànament clar: s’han empenyat en dir-li no a la rapinya capitalista i construir un socialisme democràtic i participatiu que no li ve de gust a l’amic americà i la seua conhort de miserables vassalls arreu del món.

Crisi borsària, segon avís: el futur hipotecat…

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
Als anys 70 es produí l’última de les crisis econòmiques globals del sistema que arrossegà amb tot. Els qui tenim certa edat recordem com l’atur se sitava en xifres superiors al 20%, com els bancs executaven hipoteques i els propietaris perdien així les seues propietats, com centenars de milers de petites empreses feien aigua i s’esfrondraven, com per arribar a finals de mes calia tindre 3 o més treballs… Aquella crisi dels 70 tingué com a eixida una reestructuració internacional del capital, una mena d’aliança de les grans corporacions per bastir el més inmens “pool” financer internacional que ha regit l’economia durant les últimes dècades.
Fa uns anys una vivenda costava, diguem-ne, 100 mil euros. Per adquirir-la, calia demanar un prèstec hipotecari a una entitat financera de 100 mil euros més les despeses, posem 11o mil euros, doncs. L’adquirent durant alguns anys ha anat pagant, retornant poc del capital i molt d’interessos. Posem per cas que fins hui per no perdre (el valor amb que comprà més allò que ja ha pagat pels diners per comprar), hauria de vendre per 170 mil euros. Hui el valor formal d’aquella vivenda és de, diguem-ne, 200 mil euros. Tot rodava bé, perquè any rere any el valor formal de la vivenda augmentava, un any el 20%, un altre el 30%, fins i tot un 40% o més en alguns moments. Un negoci rodó, per a l’adquirent, per al banc que facilità el crèdit hipotecari, per a tots…, o no? Doncs depén…, perquè esta lògica és perversa en si mateixa, té l’estructura d’un model econòmic ben conegut: la piràmide. I com qualsevol altra piràmide funciona bé, mentre que hi continua havent gent interessada a comprar pel valor adeqüat i per tant el preu formal del bé continua a l’alça. El cas és que ja no hi ha qui li pague al nostre adquirent els 170 mil euros que necessita per no perdre, no hi ha compradors perquè hui el preu del diners ha augmentat, és molt més car: ningú dóna amb tanta facilitat la hipoteca que sí donava ahir i les que hi dóna són prohibitives de cost… Què passa, però, quan s’esgota la base compradora? Doncs que la piràmide no rutlla i el model fracassa…, estrepitosament, cal dir. Hui el valor dinerari d’aquella vivenda és, efectivament de 200 mil euros, però no té comprador al preu adeqüat (170 mil euros mínim per a no perdre), i l’adquirent es veu en dificultats per continuar pagant l’alta taxa d’interessos de la seua hipoteca i retornar el capital prestat pel banc. El resultat és que, el negoci lluny de ser rodó, comença a mostrar els signes de l’esgotament, a donar els primers avisos d’haver fet aigua, i el valor formal de la vivenda és molt superior al valor real de la mateixa: la bombolla s’ha fet gran i està a punt d’esclatar. Això que entén qualsevol ciutadà que paga una hipoteca, sense necessitat d’una gran formació en economia, és precísament el que ha passat per segona vegada en un mes: el mercat hipotecari als Estats Units ha fet prou i les borses han començat la davallada, i en un efecte dominó s’ha estés des de Wall Strett a la de València, passant per tota la resta de borses del món.
És, potser, el segon avís borsari d’una mort anunciada, la de l’època de bonança, la fi d’un cicle econòmic del sistema que necessita d’una forta reestructuració internacional i global per continuar perpetuant-se. Saben vostès qui paga eixes reestructuracions globals? Efectivament, ha encertat, les paga vosté, l’altre, jo mateix… La banca mai no perd, sempre guanya.
A casa nostra ho tenim un poc més pelut encara. Portem anys de desmantellament de la nostra economia més productiva, amb una industria en retrocés, una agricultura en retrocés, i una economia basada en els serveis (que no en l’economia del coneixement encara), sobretot amb el turisme (el negoci de la rajola al nostre país està directament lligat al monocultiu turístic), tota la nostra economia està subsidiaritzada, inexistent l’autonomia energètica, de base productiva, ni tans sols l’alimentària, amb pràcticament un terç de la població inmigrada en els últims anys i dedicada a abastir de mà d’obra barata estos sectors…, que ens espera si la pedra deixa de ser el valor segur que ha sigut les últimes dècades? què poder preveure si, com a lògica conseqüència d’un temps de crisis, el consum minva, minva el turisme, minven els serveis…?
Si vosté no té memòria dels anys 70, recobre-la, perquè potser va a necessitar-la. Si té ocasió, faça-li un manual ràpid a eixos familiars més joves que no tingueren l’experiència de passar-se tres anys en l’atur, sense subsidi, de perdre aquella casa de 80 metres quadrats per no poder pagar-la, o de treballar setze hores diàries per pagar la cistella de la compra ja que era l’únic d’una família de 7 que treballava. Tremendisme? No, simplement llegir la premsa i fer cas dels avisos. No serà enguany, ni potser l’any que ve -dependra, en primer terme, de quant puguem continuar unflant la bombolla abans que faça puf, i, en segon terme, dels beneficis que done la següent guerra que impulsen, perquè el complex militar-industrial continua sent un baluard valiós en estes ocasions-, però és una aposta segura que vosté i jo acabarem pagant la seua crisi.

62 anys des d’Hiroshima, 62 anys d’Imperi

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
Estos dies es commemoren els seixanta-dos anys del llançament de la primera bomba atòmica sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima. Els fets d’aquell estiu van produir la mort de centenars de milers de ciutadans d’Hiroshima i Nagasaki, i l’afecció d’una xifra milionària d’altres en diverses generacions, que fins i tot arriba als nostres dies. Amb el poder nuclear que estrenaven aleshores els Estats Units s’iniciava un dels períodes més crítics de la Humanitat, també més dramàtics. Els Estats Units es constituien llavors en un vertader Imperi amb vocació d’únic, condició que arribaria a aconseguir dècades després amb l’esfondrament del socialisme real i el desmembrament de la Unió Soviètica. Hui, l’Imperi campa per on vol, imposa les seues condicions a qui vol i quan vol, té la major presència militar que mai ha tingut un país fora de les seues fronteres, sotmet, tortura, pontifica i atorga patents de democràcia i llibertats, exporta i imposa els seus valors, idioma, cultura, arrosega pobles i persones, depreda, expolia…, estos dies fa seixanta-dos anys que al planeta hi ha un Imperi al qual el sol tampoc no es pon, i tot construir sobre els resultats de dos artefactes llançats sobre la població civil indefensa, amb l’excusa d’una guerra que ja havien guanyada. Si la memòria no ens fa lliure…

Què es cou a Latinoamèrica?

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
Evidentment si intentem fer-nos una idea de la situació dels països de Centre i Sud-Amèrica i de les propostes i accions de, per exemple, Veneçuela, Bolívia, Brasil o Cuba per les informacions dels mèdia integrants del sistema, ho tenim complicat: tenen un interés gens indissimulat per amagar i, sobretot, manipular la realitat. Més encara si el que tractem de fer és aprofundir en les teoritzacions que es van obrint pas, amb passes endavant i endarrera, en l’esquerra d’aquelles latitud. Allà parlen ja obertament de Socialisme del segle XXI, un socialisme que sense renunciar a les tradicions de l’esquerra i al seu bagatge, partix d’una crítica nova al que coneixem ja com socialisme real, al que no dubten de titllar de “capitalisme d’estat”. Un socialisme, el que proposen construir, que s’allunya del dogmatisme, la “vulgarització doctrinària” i els “models exportables”, per entroncar directament amb les idees combinades d’utòpics, socialistes, llibertaris i els comunistes inicials.
Recentment, Raúl I. Baduel, general en cap de l’exèrcit veneçolà apuntava en la direcció d’aprofundir en este direcció, en un discurs que contenia moltes semblances de fons al que Raúl Castro, germà de Fidel i hui cap vissible del govern cubà, realitzava amb motiu de l’aniversari de l’assalt al Cuartell de Moncada, a la ciutat de Camagüey, fa ben pocs dies. La direcció en la que apuntaven és en la d’una proposta socialista que siga capaç de sumar una economia de benestar i productivitat, amb un repartiment de la riquesa generada i pel control social sobre l’economia, superant l’estadi del control estatal o, com a mínim, combinant equilibrant ambdós actors. No es vol renunciar a transformar el sistema, a oposar-se a l’imperialisme i el diferents modus de producció basats en l’explotació hui presents arreu del món, singularment el capitalisme en les seues diverses modalitats i graus de desenvolupament: ans al contrari, el socialisme del segle XXI es propugna frontalment anticapitalista i anti-imperialista, però no combrega amb les formes del capitalisme d’estat (altra qüestió és com queda això reflectit en alguns dels països concrets que fomen la pinya inicial d’este nou socialisme…).
A distància, la proposta latino-americana troba ecos en països tan llunyans com ara Vietnam o algunes zones de la República Popular Xina, i a prop, s’estén al conjunt de les esquerres de Centre i Sud-Amèrica (estos dies es celebra a Caraques precísament la VI Cimera Social por la Unió Latinoamericana i Caribenya, en la qual el tema de l’ ‘Alternativa Bolivariana per a les Amériques (ALBA) centra els debats, i on es proposa assentar les bases per a un Nou Contracte Social.
Quines són, doncs, les novetats del Socialisme del segle XXI del que parlen tant a latino-amèrica? El mateix Hugo Chávez dona algunes pistes interessants quan explica que no és la classe obrera sinó un subjete històric multiclassista, multiètnic, d’homes i dones, els qui impulsen hui la construcció socialista, sense per això arribar a la conclusió que la classe obrera ha deixat de ser un actor important. A Europa i als Estats Units, ja fa temps que es parla de la superació de la classe com a concepte estamental, per a posar l’accent en les classes “en xarxa”, tant en el vèrtix dominant, com en la base sotmesa…, fins i tot s’ha parlat i explicat que allò en què vivim té de capitalista el mateix que la societat europea de finals del XVIII podia tindre de feudalista. Chávez explica: “El treball hui és altra cosa, distinta, està la informàtica i la telemàtica, i Carles Marx ni tan sols podia somniar amb estes coses”. I Heinz Dieterich, afegix: “Els dos enunciats són correctes. La lògica crematistica moderna, com el procés de valorització del capital a penes ha canviat essencialment respecte als temps de Marx; quant al procés de treball, sí s’ha creat un nou món amb forces producttives, estructures de classes i mentalitats de treball qüalitativament diferents al segle XIX”.
En paral·lel, els promotors principals del Socialisme del segle XXI unixen el concepte de socialisme al de democràcia, una democràcia que ha d’anar més enllà dels mers formalismes per a extrendre’s a tot l’àmbit social, inclós l’econòmic. Dieterich, al respecte, avança que els camins principals a transitar són també els de la democràcia participativa i la contrucció racional del socialisme des de la ciència.
Fet i fet, allò que es cou a Latinoamèrica no és, amb seguredat, allò que ens expliquen els medìa del sistema. I és probablement més contradictori, més viu i apassionat, que la versió oficial que se’ns dóna en els nostres mitjans de comunicació.

Occident paralitza el pensament

Article d'opinió de Denis Duclos
A Le Monde Diplomatique
Als països rics, la societat pren consciència dels grans perills ecològics. El sud comença a organitzar-se sota l’impuls de Veneçuela i Brasil per tal d’iniciar una nova dinàmica de no-alineament. Però els confosos dirigents polítics del nord, tant de dretes com d'esquerres, continuen presoners d’una actitud, ja obsoleta, de fidelitat al president nord-americà George W. Bush, en creixent descrèdit al seu país.
De forma general es pot reduir la política occidental, tant si es vol com si no, a l’expressió brutal d’una guerra encapçalada des de fa sis anys pel president dels Estats Units George W. Bush contra el "terrorisme internacional" i llur traducció en termes d'ocupació militar al Pròxim Orient. Aquest fet roman com un "tot" en l'imaginari dels occidentals. Potser la fascinació paralitzant alimenta la temàtica del perill d’un "feixisme islàmic" i emmascara qualsevol pregunta capdal que el món ha de resoldre.
A la perifèria de l’imperi, sobretot a Europa, aquest efecte hipnòtic es reforça, alhora que comença a escapçar-se al cor del sistema: en vistes a les eleccions primàries de novembre de 2008 als Estats Units, la paraula s'allibera i entre els candidats demòcrates i republicans hi apareixen posicions que critiquen radicalment Bush, el qual es troba en el punt més baix en les enquestes. Molts comentaristes ja no dubten a demanar la retirada incondicional de l'Iraq i l’Afganistan i s’acusen retrospectivament els magnats de l'administració Bush de mentir desvergonyidament al poble americà. Alhora, a les províncies imperials, mai no s'ha estat tan empeltat, prudent i disposat per a comprendre-ho tot i per acceptar qualsevol compromís.
Moltes qüestions secretes han anat modificant la posició de la majoria de les formacions polítiques occidentals i ja no reproven la posició francesa defensada per Dominique de Villepin a les Nacions Unides el febrer de 2003: "I si haguéssim entrat realment en una guerra de civilitzacions?"; "I si el nostre deure era el de focalitzar totes les polítiques contra una voluntat estranya als nostres valors comuns?"
"I si només hagués d’existir una única preocupació, la de l’amenaça de l’altre, que unifiqués els nostres esforços a l’hora de reprimir la violència de joves descendents d'immigrants, d’impedir la clandestinitat, de protegir el transport públic amb la determinació dels efectius militars?" Encara que els millors intel·lectuals americans haguessin entès, ja fa cinquanta anys, que aquestes idees pertanyien "al passat, de la mateixa manera que el xovinisme i el telèfon fix", una mena de gregarisme espaordit aconsegueix adhesions d'un magnetisme desconegut.
Aquesta obnubilació ha comportat la indiferència de molta gent davant el perjudici humà de la política dels Estats Units. Aïllar el ciutadà a través d’una comunicació limitada també ha bloquejat també la capacitat de pensar i d’imaginar. Ha impossibilitat que la política desplegués el joc al servei dels grans problemes actuals.
Un dels símptomes més flagrants d'aquest bloqueig és l’esfondrament de l’autèntica pluralitat de les representacions polítiques: l’estupor passiu dels senadors demòcrates americans davant el "bushisme", la decadència del Partit Liberal canadenc, l’enfonsament del Partit Quebequès, el desgast sense alternativa del blairisme al Regne Unit, la derrota d'un Partit Socialista en les eleccions presidencials de França, el retrocés dels moviments "verd" o antiglobalització, la fusió italiana de la dreta cristiana i de l'esquerra socialista, la unió sagrada alemanya, etcètera.
Només es pot comprendre la confusió o la regressió de posicions concretes si es té en compte que els temes defensius –marcats per la lassitud de la política presidencial americana– s’han quedat buits de contingut davant una altra perspectiva.
Com es pot comprendre la seducció de la cantarella patriòtica entre les dretes "liberals"? I l'abandonament de les masses en situació de precarietat per part de les esquerres perquè prefereixen els temes de seguretat? Com es pot explicar que s’imposi el retorn de demagogs carismàtics (recordant una nefasta tendència del segle XX) mentre que els programes de les formacions polítiques pixen fora de test, siguin autèntica palla i estiguin enfeinats –només– en la gestió? Com s’explica tot això si no és a través de la reproducció acrítica d'un principi unificador eradicat feia temps i que repeteix indefinidament la mateixa croada (anticomunista, antiterrorista, anti, anti...)?
Però no és l'única prima causa de fibril·lació política. El seguidisme noctàmbul obstaculitza la percepció de tres o quatre problemes molt complexos.
En primer lloc es produeix un fenomen de fons positiu però que irrita l'epidermis del "món ric": el nou impuls de no-alineament del Brasil del president Lula da Silva i de la Veneçuela del president Hugo Chavez. L’Amèrica Llatina es permet el luxe d'atribuir un valor de destí històric a la vella revolució cubana. Sigui quina sigui la imatge negativa que tenen els intel·lectuals europeus del "dictador malalt" Fidel Castro, no sembla que tinguin en compte la dimensió d'homenatge que li reten les potències sud-americanes aliades per haver sabut ser el queixal d'un alleugeriment perdurable del domini nord-americà. La lliçó és prou clara: els serveis de Bush difícilment podran fomentar un enèsim cop d'estat a l’Amèrica Llatina mentre morin diàriament soldats americans a l'Iraq. Alguna cosa nova està passant, la qual cosa també significa que el "Nord-Sud és notícia" per als països europeus i no només l'efecte de la bona voluntat filantròpica dels militants de les ONG. El nostre inconscient col·lectiu de "rics del Nord" ens impedirà anar ràpidament cap al reconeixement d'aquesta emergència política i econòmica?
D’una manera més general, per què ens costa de reconèixer que sota aquesta voluntat de redirigir recursos que fins ara s’han drenat d’altres llocs hi ha una pluralitat de mètodes en què "equitatiu" rima amb "educació sobre el terreny" i "resistència a la metròpoli", i que per tant representa un respecte envers la societat local? No podem oblidar que aquesta voluntat és víctima de l'allau tecno-econòmica que continua arrossegant molta gent cap a la desgràcia en conurbacions gegants. Ni tampoc que actualment l’únic que pot oposar-se a la migració com a element generador dels desequilibris més grans és el suport financer controlat pel Sud (i no l'actual regressió que programen el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial sota el paper d'apèndixs ideològics de fons de pensions).
En segon lloc, l’alineació del G8 al voltant de la interpretació més minimalista de l’escalfament climàtic com a mostra de solidaritat (els Estats Units i alguns dels seus amics íntims van oferir tot un espectacle) indica que a la pràctica estem poc disposats a admetre canvis que ens allunyin del nostre antic ideal de vida ostentosa, per no dir insultant per a la resta del món.
Tanmateix, el reconeixement compromès de l’amenaça implicaria immediatament un gran esforç per part dels Estats Units per tal de reduir un consum energètic desenfrenat, associat a un estil de vida absurdament contaminant i que comporta l’escalfament –en tots els sentits del terme– de les noves "bosses de mà d'obra". D'altra banda, n'hi hauria prou en modificar la política petrolera dels Estats Units (augmentant insignificativament el preu irrisori de la benzina que paguen els nord-americans) per a solucionar part del problema del CO2 durant uns dècades i accelerar la modernització i millora de trens, tramvies i noves fonts energètiques. L’impuls que ha donat la Casa Blanca amb la grotesca "solució" dels agrocarburants (que a curt termini encarirà el preu... dels aliments bàsics, i que a partir d’ara competirà amb la producció d'etanol!) hauria d'incitar la creació immediata d’un centre de suggeriments alternatiu als recursos predominants dels Estats Units. Ara bé, només la unió de diversos països decidits a donar un exemple, independentment de la maquinària internacional que es refugia inconscientment sota l’antic model "occidental", podrien exercir una força creïble.
En lloc d’això, sembla que el conjunt de les "províncies imperials" –esquerres i dretes recombinades– s’uneixin per recuperar la petita elit americana (cada vegada més milionària) amb la finalitat de prohibir que l'Estat americà canviï de rumb i per tal d’impedir que els americans –creatius i dinàmics quan no tenen traves– alliberin les fronteres del desafiament ecològic. L'espectre d'un occident dominant segueix prohibint fins i tot la idea de formar aliances concretes entre països rics, en un acte de llibertat adulta, que faci avançar més de pressa la revolució ecològica. Ara bé, si el Brasil de Lula gosa avançar cap a una política solidària envers els països emergents, què impedeix el Canadà, Suècia, Irlanda, Finlàndia, etc. d’encapçalar una posició decididament ecològica, encara que ranquegin el Japó i la Noruega de les balenes, la Rússia del gas, l'Amèrica de l'excés consumista, o la França de l’energia nuclear?
Aquesta incansable imatge de bloc occidental, púdicament subliminal, impedeix que les lògiques "d'identitat nacional" o de "seguretat nacional" expandeixin el diàleg entre cultures si no és limitant-lo a la vessant pedagògica d’una desconfiança repressiva. També impedeix que s’aïlli la imaginació científica del desafiament militar i policíac, el qual abasta des del control biomètric de la població fins l'inesgotable "gag" de la "guerra de las galàxies", estenent-lo, o no, a l'"aliat rus".
Quan arribarà el moment en què alguns països atrevits –França?– tinguin iniciatives d’àmbit mundial que inverteixin l’antiga temptació d’alguns manipuladors a infeudar la determinació d'objectius, i comencin d’una vegada a empènyer els investigadors a treballar per les qüestions vitals com les ciències humanes, les formes de legitimitat antropològica, política i democràtica convenients per a una societat-món en formació; en ciències tecnològiques, la ruptura necessària amb els grans sistemes energètics, la qual permetria assegurar a les societats –locals, urbanes, regionals– un futur alimentari i energètic autònom sense desvincular-los del diàleg mundial que és possible gràcies a la circulació instantània de dades?
En resum, els efectes de la solidaritat defensiva ja no podran ocultar les qüestions que són, ja, d’abast planetari:
—una qüestió que ja no trobarà excuses perquè es designi simplement "naturalesa" al suport de la vida terrestre i no com a passió per un miratge de valor econòmic;
—la qüestió de la "cultura", tant identitària, artística com científica, i que constitueix un vast univers d'activitats essencials –tant o més que la producció material ara ja tecnològica– la lògica oberta de la qual no podrà condicionar-se al rendiment industrial o financer quan signifiqui un perill mortal per a la humanitat civilitzada, i per a la pluralitat democràtica;
—i, finalment, la qüestió capdal de societats més autònomes en relació a “l’espiral tecno-crematístic" (1), i que proporcionaran, en el futur, feina més estable, activitats amb menys despesa energètica i menys contaminants, i també l’origen d’un diàleg polític proper al ciutadà.
Naturalesa, cultura, societats: tres pilars d’una política planetària necessaris encara que el seu contingut vital s’escapi als jocs egocentristes dels partits socio-estatals o estatals-liberals. Les tres grans lògiques, l’ecològica, la cultural i la social augmenten la capacitat d'intervenció i són les úniques capaces d'assegurar una pluralitat humana equilibrada... només cal esperar que triomfin.
Si la irrupció d'aquestes posicions encara no ha trastornat l'escena mundial és perquè encara espurneja sobre la visió política aquest astre moribund en què s’ha transformat occident – fins quan?– i que s’amaga darrera la seva força de dissuasió: els gegantins fons financers d'inversió, que representen vint vegades la suma dels PIB nacionals, un dia o un altre s’hauran de dipositar allà on hi viu la gent, no pas allà on es fa pencar el món.

(1) La crematística és una noció creada pel filòsof grec Aristòtil (384-322 aC) per a descriure l'estat d'esperit de qui per simple plaer acumula una fortuna. Aristòtil condemnava aquesta actitud.

Hugo Chávez

Article d'opinió d'Ignacio Ramonet
A Le Monde Diplomatique
Pocs governants al món són objecte de campanyes de destrucció tan malèvoles com les que pateix Hugo Chávez. Els seus enemics ho han provat tot: cops d'Estat, vagues petrolieres, èxode de capitals, intents d'atemptat... A l’Amèrica Llatina no s'havia vist una obstinació tan gran des dels atacs de Washington contra Fidel Castro.
Les calúmnies més miserables contra Chávez les han propagades les noves oficines de propaganda (National Endowment for Democracy, Freedom House, etc.) finançades per l'administració del president dels Estats Units George W. Bush. Aquesta maquinària, dotada de mitjans financers il·limitats, manipula tots els contorns mediàtics (entre ells els diaris de referència) i les organitzacions de defensa dels drets humans al servei de propòsits obscurs. S’arriba fins i tot, com a ruïna del socialisme, a què una part de l'esquerra socialdemòcrata s’afegeixi a aquesta coral de difamadors.
Per què tant d’odi? Perquè ara que la socialdemocràcia pateix una crisi d'identitat a Europa, les circumstàncies històriques fan que es confiï a Chávez el rol d’agafar la responsabilitat, a escala internacional, de reinventar l'esquerra. La construcció europea al Vell continent ha tingut com a efecte la impossibilitat d’edificar un sistema alternatiu al neoliberalisme (llegiu els articles de Jean Bricmont i Denis Duclos). Però al Brasil, a l’Argentina, a Bolívia i a l’Equador, inspirades en el model veneçolà, les experiències mantenen viva l’esperança emancipadora dels més humils.
En aquest sentit, el balanç de Chávez és espectacular. Es comprensible que en desenes de països pobres hagi esdevingut una referència obligada. Respectant escrupolosament la democràcia i les llibertats (1), ¿no ha refundat d’arrel la nació veneçolana, legitimada per una nova Constitució que garanteix la implicació popular en el canvi social? No ha retornat la dignitat ciutadana als aproximadament cinc milions de marginats (entre els quals els indígenes) desproveïts de documents d'identitat? No ha recuperat la companyia pública Petroleos de Venezuela Sociedad Anónima (PDVSA)? No ha desprivatitzat i no ha tornat al servei públic la principal empresa de telecomunicacions del país així com la companyia d'electricitat de Caracas? No ha nacionalitzat els camps petrolífers de l'Orinoco? I finalment, no ha destinat una part de la renda petroliera a guanyar autonomia enfront les institucions financeres internacionals, i l’altra al finançament de programes socials?
S’han distribuït més de tres milions d'hectàrees de terres als pagesos. S’han alfabetitzat milions d'adults i nens. S’han construït milers de centres mèdics als barris populars. Han estat operades gratuïtament desenes de milers de persones amb deficiències oculars. S’han subvencionat els productes alimentaris bàsics i es venen a un 42% per sota del preu de mercat per als més desfavorits. La setmana laboral ha passat de 44 a 36 hores, alhora que el salari mínim s’ha apujat fins als 204 euros mensuals (el més elevat de l'Amèrica Llatina després de Costa Rica).
Els resultats de les mesures adoptades mostren que, entre 1999 i 2005, la pobresa es va reduir del 42,8 al 33,9% (2) i que la població que vivia de l'economia informal queia del 53 al 40%. El retrocés de la pobresa, i un consum que ha progressat un 18% anual (3), ha permès mantenir un fort creixement que, en el transcurs dels tres últims anys, ha estat del 12% de mitjana, entre els més elevats del món.
Davant d’aquests resultats, sense parlar dels que s’han aconseguit en política internacional, cal sorprendre's que el president Hugo Chávez hagi esdevingut, per als amos del món i els seus confidents, un home a abatre?

Nota: (1) S’han desmentit les mentides a propòsit de Radio Caracas Televisión. La cadena va reprendre el 16 de juliol les seves emissions per satèl·lit i cable.
(2) «Poverty Rates in Venezuela. Getting the Numbers Right», Center for Economic and Policy Research, Washington DC, maig de 2006.
(3) Business Week, Nova York, 21 de juny de 2007.