DECLARACIÓ

L'A.C.R. UTOPIA XXI va nàixer l'any 2004. És voluntat d'esta entitat cooperar amb altres grups republicans, sobiranistes valencians i d'esquerra, en la tasca de reflexió i formació, però també en l'acció política directa, en el camí cap a la recuperació de la Sobirania del Poble Valencià i la instauració de la República Valenciana. La promoció de la Llengua i la Cultura Valenciana són objecte principal també de l'acció de l'associació.

1.3.07

Una trampa anomenada Kosovo

Article d'opinió de Jean-Arnault Dérens
A Le Monde Diplomatique
La darrera reunió de negociació per l’Estatut final de Kosovo es va obrir a Viena el 21 de febrer de 2007. el cap de la delegació kosovar, Vetón Surroi, exigia la independència, a la qual s’hi va oposar el Parlament serbi. El representant de les Nacions Unides, Martti Ahtisaari haurà d’arribar a acords entre ambdues bandes a partir d’un document que preveu «la sobirania sota tutela internacional». Si no hi ha acord, la darrera paraula la tindrà el Consell de seguretat de l’ONU.
Si prospera al si del Consell de seguretat la proposta de l'emissari especial de l'Organització de les Nacions Unides (ONU), Martti Ahtisaari, presentada el 2 de febrer de 2007, aquesta portarà inequívocament Kosovo a la independència. Kosovo redactarà la seva Constitució, disposarà del seu himne i de la seva bandera i, sobretot, podrà adherir-se a totes les organitzacions internacionals, entre elles les Nacions Unides. Certament, la paraula "independència" no figura enlloc en el text d’Ahtisaari, tot i que no és el Consell de seguretat qui l’ha de decretar: aquest fet contradiria la Carta de l'ONU. L'accés a la independència seria possible en cas de complir-se dos requisits: la seva proclamació i el reconeixement per altres països. Finalment, el document d’Ahtisaari no conté cap referència a la sobirania de Sèrbia: el dret internacional no contempla aquest buit, és a dir, que Kosovo ha de convertir-se en sobirà.
Els dirigents albanesos han aplaudit el document de l'emissari de les NU perquè constitueix un pas important cap a la seva principal reivindicació. Per contra, la proposta és inacceptable per a Belgrad, i no és cap sorpresa el rebuig expressat per tots els responsables serbis, començant pel President de la República Boris Tadic. Tot i que per a molts polítics serbis Kosovo no té cap interès (molts confessen en privat que estarien disposats a oblidar Kosovo a canvi de l’accés immediat a la UE), la renúncia pública a la terra mare sèrbia suposaria la seva mort política.
La posició de Belgrad ha estat recordada moltes vegades: sí a la més àmplia autonomia possible, però sense proclamació formal d'independència. Recentment, Vladeta Jankovic, conseller del primer Ministre Vojislav Kostunica, ha evocat fins i tot la fórmula d’"un Estat, dues societats", la qual exclouria qualsevol possibilitat d'intervenció de Sèrbia en la política interna de Kosovo[1].
Molts consideren que els hostils arguments serbis a la independència reivindicada per Pristina són il·legítims o no mereixen ser admesos. Es pot pensar que la voluntat dels albanesos (l’àmplia majoria de la població kosovar) ha de prevaler. Però l'honestedat intel·lectual obliga a reconèixer que el text d’Ahtisaari no s’assembla en res a un text de "consens": no té en compte els arguments de Belgrad.
El principi d'una negociació que comporta un consens suposa que les dues parts renuncien a algunes de les pretensions per trobar un terreny d'entesa acceptable. En el cas de Kosovo, no hi ha hagut consens entre Belgrad i Pristina i potser era impossible trobar-ne un. No hi ha hagut tampoc veritables negociacions. En l'única trobada d'alt nivell, organitzada a Viena el darrer 24 de juliol[2], les dues parts es van limitar a expressar llurs posicions davant Ahtisaari. Llavors va elaborar, ell sol, el document que haurà de ser sotmès, no sé sap quan, al Consell de seguretat i l’aprovació del qual dependrà en bona mesura del pòquer diplomàtic que ostenta Rússia.
Kosovo accedirà probablement a una independència formal, la qual serà automàticament limitada pel control d’una feixuga tutela internacional, sense limitació en el temps, tan feixuga com la que preval des de la fi de la guerra a Bòsnia i Hercegovina, amb els resultats decebedors ja sabuts. El document d’Ahtisaari proposa conferir el poder a la Missió Civil Internacional (ICR), també representada per la Unió Europea, és a dir, els mateixos poders especials que els anomenats "Poders de Bonn[3]". Aquests poders, atorgats a l'Alt representant internacional a Bòsnia i Hercegovina, inclouen la possibilitat d'imposar o anul·lar lleis aprovades pel Parlament o destituir els representants polítics. El mandat de l'ICR no s’extingirà fins que el Comitè de Pilotatge Internacional (ISG), comandat pel Consell de seguretat de l'ONU, decideixi que Kosovo està preparada per regir-se sense la seva tutela.
Els efectes contraproduents de la tutela internacional són ben coneguts a Bòsnia i Hercegovina. Ha abocat els responsables polítics locals a la irresponsabilitat i ha comportat l’augment de la demagògia. Alhora, ha generat una gestió opaca dels recursos, la qual ha permès comprar la "sensatesa" i la "moderació" dels polítics locals[4]. És a dir, ha estat una tutela productora de corrupció. Són els mateixos efectes que es poden reproduir a Kosovo.
La tutela que exercirà la Unió Europea substituirà els prop de vuit anys de protectorat internacional de les NU, el balanç del qual és, com a mínim, escàs. L'objectiu d'una societat multiètnica continua sent una veu feble, la fallida de la justícia és total i la situació econòmica i social continua sent catastròfica. Tot i que no s’ha fixat cap calendari en el document d’Ahtisaari, la tutela internacional conserva un caràcter transitori. Però què fa pensar que Kosovo serà "més apte" per autogovernar-se sense tutela en un, dos, cinc anys o avui?
És imaginable que els ciutadans i els polítics albanesos acceptaran de bon cor una tutela de llarga durada? En la conferència de premsa del 2 de febrer, els membres de l'equip unitari albanès de negociació mostraven somriures obligats: comprenien perfectament que la perspectiva d'una "plena" independència continuava sent encara llunyana.
Més radical, el dirigent del moviment Vetëvendosje (Autodeterminació) Albin Kurti, subratlla el caràcter antidemocràtic de la tutela internacional. El 10 de febrer, els seus militants es van manifestar pels carrers de Pristina denunciant violentament la proposta d’Ahtisaari. Efectivament, quan la voluntat dels ciutadans de Kosovo i dels seus representants escollits democràticament no concordin amb els desideràtums de la "comunitat internacional", aquesta manifestarà sempre la seva paraula. Les tensions, tot i que algú ho dubta, no trigaran a multiplicar-se, i el Vetëvendosje tindrà la missió d'organitzar altres manifestacions...
Kosovo sofreix d'una evident carència d'experiència democràtica. Però no existeix democràcia sense responsabilitat dels representants polítics, els quals han d'assumir plenament els seus actes i les seves conseqüències. Un nombre creixent d'albanesos ja no suporten l'arrogància de la "banda dels 4x4 blancs", com el moviment Vetëvendosje anomena els funcionaris de les NU i les demés instàncies internacionals. Passat el moment de gràcia de la proclamació d'independència, aquest ressentiment només ha fet que incrementar-se i res fa suposar que la situació econòmica i social de Kosovo pugui millorar. Alhora, la proposta de l'emissari de l'ONU conduirà a un nou conflicte amb conseqüències imprevisibles a Belgrad.
El document d’Ahtisaari insisteix en el caràcter "multiètnic" de la societat que cal construir a Kosovo. Aquesta premissa no serà gens fàcil des del moment que serbis i gitanos (roms) han estat víctimes d'un èxode massiu des que les tropes de l’OTAN hi van entrar el juny de 1999.
El 2003, l'administrador de l'ONU Michael Steiner havia fixat vuit "normes" que Kosovo havia d'acomplir abans del debat sobre el seu estatut final. Les més importants d'aquestes "normes" preveien el dret al retorn dels desplaçats i dels refugiats, així com la llibertat de circulació per a tots els habitants de Kosovo. No tan sols no es va complir la “norma”, sinó que els alçaments del 17 de març de 2004 i el temor a noves accions violentes dels "extremistes" albanesos han empès l'ONU a precipitar l'obertura del procés de definició de l'estatut. La "comunitat internacional" ha renunciat, doncs, a respectar els principis que havia fixat.
El document d’Ahtisaari preveu drets específics per als membres de totes les comunitats nacionals i confessionals. Els futurs emblemes de Kosovo hauran d'incloure els "símbols nacionals" de les diferents comunitats nacionals. La perspectiva d'una bandera que aixoplugui símbols albanesos, serbis, roms, bosnians, turcs, ahkallis, egipcis... és un verdader desafiament a la vexilologia[5].
L’atenció als "petits pobles" oblidats de Kosovo esgrimida ara potser arriba una mica massa tard[6]. I, de fet, el "sistema" ideat per la "comunitat internacional" ha produït efectes adversos. Turcs i bosnians han d’acceptar sotmetre's a la brutal "albanització" per garantir el seu lloc en l'espai social de Kosovo, mentre l'administració de l’ONU continua promovent la llengua bosniana quan els bosnians de Kosovo parlen naturalment el serbi, i amb l'accent serbi de Kosovo. De la mateixa manera, el sistema administratiu establert des de 1999 ha afavorit l'esclat de la comunitat rom i el desenvolupament de nous grups ètnics com els ashkalli i els egipcis. En el Kosovo "multiètnic" del demà, alguns autoproclamats dirigents comunitaris podran continuar aprofitant les prebendes del sistema emparats per la coartada ètnica.
Com totes les societats dels Balcans, la societat de Kosovo mai no ha estat "multiètnica", almenys en el sentit entès pels bons esperits internacionals. Diferents comunitats nacionals, lingüístiques i/o confessionals han sabut viure sobre aquest territori durant segles en una relativa bona harmonia. Les seves relacions no han deixat d'evolucionar i de redefinir-se segons les diferents lògiques d'interessos, de conflictes o de cooperació. L'experiència històrica dels darrers vint anys (la violència del règim de Milosevic, el desenvolupament del nacionalisme albanès, la guerra i la trista postguerra) ha trencat de soca-rel les relacions intercomunitàries[7]. El discurs internacional sobre la "multietnicitat" té ben poques oportunitats de restaurar-les.
La descentralització constitueix, d'altra banda, un dels punts més forts de la proposta d’Ahtisaari. En el llenguatge estereotipat de les Nacions Unides, la paraula "descentralització" ha esdevingut la manera políticament correcta de mostrar els avantatges i privilegis concedits als serbis de Kosovo per intentar convèncer-los de no fugir del territori o de no independitzar-se.
D’aquesta manera, els avantatges proposats pel document d’Ahtisaari als municipis serbis de Kosovo són clarament més substancials que l'autonomia atorgada a la República Srpska de Bòsnia i Hercegovina. Els serbis de Kosovo gaudiran del dret a la doble ciutadania i els municipis autònoms serbis podran establir relacions amb Sèrbia. Es crea així una "República Srpska de Kosovo i Metohija" sense, és clar, pronunciar-ne el nom. En aquesta operació la hipocresia només és superada per la ingenuïtat.
En efecte, és il·lusori d’imaginar que els albanesos acceptaran sense fer mala cara aquesta amputació d'una part important del territori de Kosovo que escaparia «de facto» a l'autoritat de Pristina. És encara més absurd de pensar que els avantatges que es prometen als serbis els convenceran d'acceptar amb bon gust fer-se ciutadans d'un Kosovo independent. En la seva crònica setmanal al diari serbi Danas, l'ex ambaixador nord-americà a Belgrad William Montgomery reconeixia que "els serbis de Kosovo no tenen cap raó per confiar en la comunitat internacional", i que les garanties promeses a les minories nacionals no són "més que tinta sobre paper[8]".

Segons el nou mapa municipal proposat per Ahtisaari, els problemes es podrien concentrar en tres sectors.
La regió de Gnjilane/Gjilan, la gran ciutat de l'est de Kosovo, prop de la frontera sèrbia, és la més afectada per la descentralització. La majoria dels pobles que envolten la ciutat són serbis, però ara es constituirien en nous municipis autònoms o bé estarien sota tutela de la ja existent Novo Brdo. D'aquesta manera, Gnjilane/Gjilan estaria "envoltada" per municipis serbis. El moviment Vetëvendosje concentra la seva força contra la descentralització d’aquesta zona, jugant amb el sentiment de por de la minoria albanesa. Per a aquests militants radicals, la descentralització comportarà infal·liblement la partició de Kosovo.
La zona sèrbia del nord de Kosovo és l'altre punt negre. El text d’Ahtisaari proposa mantenir la situació que preval sobre el terreny. El riu Ibar marca una frontera que separa el nord de Kosovo, contigu a Sèrbia, de la resta del territori. En l'estat actual de coses, la postura dels dirigents serbis locals fa preveure que en cas d'independència formal de Kosovo, aquesta zona proclamaria la seva pròpia secessió de Kosovo, amb la qual cosa esdevindria un indret calent de tensions.
Si la violència provocada pels elements radicals albanesos o serbis esclatessin en els propers mesos, els serbis dels enclavaments situats al sud del riu Ibar es trobarien en la situació més difícil. No està prevista cap mena d'autonomia per als enclavaments d’aquesta zona, com els pobles de Gorazdevac i Velika Hoca o el gueto serbi d'Orahovac/Rahovec. Alhora, el sud de Kosovo concentra la majoria i més prestigiosos monestirs serbis, com Visoki Decani i la seu patriarcal de l'Església ortodoxa de Pec/Peja. Es preveu un estatut d'excepció per a les esglésies i els monestirs, combinat amb àmplies "zones de seguretat", a la qual s’hi oposen el albanesos.
Les experiències de juny de 1999 i de març de 2004 han nostrat la confiança que es pot concedir a les tropes de l'OTAN quant a la protecció dels santuaris medievals i la població civil... La destrucció i l’èxode dels serbis dels enclavaments han estat una tònica generalitzada que no s’hauria d’obviar. D'altra banda, l'Alt Comissariat de l'ONU per als Refugiats (ACNUR) treballa discretament des de fa mesos en els dispositius per afrontar l'èxode de nous desplaçats a Sèrbia.
En definitiva, Ahtisaari reprèn ara dos principis erronis i contraproduents que van guiar la comunitat internacional en la gestió de les guerres iugoslaves dels anys 1990: separar els problemes els uns dels altres; i pensar que el temps solucionarà els problemes.
No es trobarà cap sortida a la qüestió de Kosovo fent abstracció del context regional ni, sobretot, pensant en l'existència d'una qüestió nacional albanesa transfronterera. Molt al contrari, les solucions de manyà que proposa Ahtisaari, que ha "aïllat" Kosovo del seu context regional com un producte de laboratori, amenacen de posar en marxa un nou incendi regional que provocaria incalculables frustracions tant entre els serbis com entre els albanesos.
Mentre un 60% de la població de Kosovo té menys de 25 anys i l'atur afecta oficialment més de la meitat de la població activa, les frustracions socials i els somnis nacionals podrien formar un còctel explosiu. En el sistema de tutela que s’hauria d’establir, la Unió Europea continuarà pagant les despeses de les feixugues missions civils i militars, dels grans i inoperants programes de reconstrucció, sense oblidar els sucosos honoraris de tantíssimes legions d'experts. Aquesta administració neocolonial no trigarà a atreure el ressentiment de les poblacions.
A Kosovo hi manca el més essencial: una autèntica estratègia de desenvolupament econòmic en una integració regional vinculada a una perspectiva creïble d'integració europea. Del contrari, Kosovo corre el risc de continuar sent durant molt de temps el polvorí d’Europa.

[1] Declaracions emeses a Ràdio B92, 10 febrer 2007. www.b92.net/info/vesti/index.php?yyyy=2007&mm=02&dd=10&nav_id=231828
[2] Llegiu “Statut du Kosovo: une valse pour rien a Vienne?”, Le Courrier des Balkans, 24 de juliol de 2006. http://balkans.courriers.info/article6909.html
[3] El text íntegre d’Ahtisaari es pot consultar al web de l’Unosek: www.unosek.org
[4] Llegiu Christophe Solioz, «L’apres-guerre dans les Balkans. L’appropriation des processus de transition et de démocratisation», París, Karthala, 2003.
[5] Llegiu Vetton Musliu, “Hymne, drapeau: quels symboles pour le Kosovo?”, Le Courrier des Balkans, 4 de febrer de 2007. http://balkans.courriers.info/article7654.html
[6] Llegiu “Les «petits peuples» oubliès des Balkans”, Le Monde diplomatique, juliol de 2003.
[7] Llegiu “Le mythe d’un Kosovo multiethnique”, Etudes, gener de 2007.
[8] “Kosovski Srbi nemaju razloga da veruju medjunarodnoj zajednici”, Danas, 10 de febrer de 2007.