DECLARACIÓ

L'A.C.R. UTOPIA XXI va nàixer l'any 2004. És voluntat d'esta entitat cooperar amb altres grups republicans, sobiranistes valencians i d'esquerra, en la tasca de reflexió i formació, però també en l'acció política directa, en el camí cap a la recuperació de la Sobirania del Poble Valencià i la instauració de la República Valenciana. La promoció de la Llengua i la Cultura Valenciana són objecte principal també de l'acció de l'associació.

16.7.08

Balances fiscals: solidaritat o expoli?

Article de Joan S. Sorribes

Han tardat anys a fer-ho de nou. I és que les xifres són evidents i clares. Els valencians (i els catalans, i els illencs…) perdem cada any una porra de milions d’euros dels nostres propis diners que se’n van a l’Estat espanyol sense retorn de cap mena. Som uns “paganinis”, no uns ciutadans. Són els mateixos diners que ens falten per a tindre les infrastructures que necessitem com a país, la sanitat, l’educació, el benestar, la protecció social que necessitem com a ciutadans, les inversions en Investigació i Desenvolupament, en comunicació, en suport a l’agricultura, l’indústria i l’economia productiva, el calerons que no tenen les nostres microempreses, els nostres autònoms, els nostres treballadors, la protecció que no disfruten àmplies capes de la població valenciana…, són els mateixos diners que ens convertixen any rere any en pobres: perquè els valencians som pobres, més pobres que no aquells que reben de mans de l’Estat espanyol els diners que cada any ens furten.

I ací estan les dos claus de l’assumpte de les balances. Ens diran: és el preu de la solidaritat. Mentida, fals de tota falsedat. La solidaritat és voluntària sempre (primera clau). No hi ha solidaritat quan els valencians no decidim què aportem, a qui i per a què: directament és l’Estat espanyol que ens trau els diners, els controla i ens lleva el que vol. D’això se’n diu expoli (segona clau). I d’este fenòmen, tenim en la història el nom exacte: colonialisme. Som una colònia dels espanyols, perquè és Espanya qui mana i qui ordena i qui disposa d’allò que és nostre, que és el nostre esforç, que és el nostre producte, que és la nostra suor, que és el nostre pa de cada dia… I com que som una colonia, per definició no som ciutadans, som súbdits d’una monarquia espanyola que actua de metròpoli…
Tot això plegat ja ho sabíem, però ara, amb els comptes en la mà, tot és més clar, aigüeta clara: fotuts i arrimats al marge, al marge dels que són, com nosaltres, també tractats com colònies, que són també expoliats…
El camí d’una societat colonitzada i expoliada no pot ser altre: Independència!
Transitòriament es podria parlar de Concert Econòmic, per a paliar una mica esta inmensa injustícia, però això no té volta de fulla: Espanya no ens convé als valencians, Espanya és una ruïna per al País Valencià, un pou sense fons…

6.6.08

Esquizofrènia insostenible

Article de Carles Arnal

La sostenibilitat és ja un concepte teòric ben consolidat i respectat. Fins i tot aquells que fustigaven verbalment als ecologistes per demanar, des de fa més de trenta anys, el mateix que es resumeix en aquest concepte, diuen ara ser defensors acèrrims de la sostenibilitat. Mai se’ls ocorreria (almenys en públic) atacar el concepte de desenvolupament sostenible (encara que, per la falta de pràctica, de vegades l´anomenen “creixement sostingut”, és a dir, el contrari). Però tot açò passa en el món fantàstic de les idees pures.
Hi ha una esquizofrènia total entre el discurs teòric i benintencionat i el discurs concret, “pràctic”, en la boca de molts “líders” socials. Dels fets ja no en parle, perquè ací no hi hi ha esquizofrènia: la coherència i omnipresència de l´insostenibilitat és total. Els mateixos dirigents dels grans partits amb accés a quotes importants de poder, els mateixos editorialistes, articulistes, experts, tècnics, etc., que eleven cants a la sostenibilitat en el món ideal dels conceptes… el mateix dia, en el mateix mitjà de comunicació, fins i tot en el mateix discurs o article, acaben defensant projectes i actuacions concretes (aquests sí, del món real) que són netament contraris i incompatibles amb la sostenibilitat. Com és això possible?
Si aquesta mena de contradiccions passaren en el camp humà de la salut, per exemple, ho trobaríem ridícul i contradictori i de seguida faríem un somriure irònic, com el que dediquem a aquella persona que no s´explica com està tan grossa, mentre devora un enorme plat de menjar i en té altre major per després. Si anem al camp de l´economia les contradiccions d´aquesta mena també tenen efectes catastròfics. Si una persona guanya 2.000 euros al més, per exemple, i en gasta 2.500, no fa falta esperar molt de temps perquè arribe el desastre quan s´acaben els estalvis acumulats. Als que actuen així no els diríem esquizofrènics, però els dedicaríem una sèrie de qualificatius poc amables, com irresponsables, ingenus, pobres, desgraciats, etc.
Però la nostra societat està fent el mateix en relació al seu medi. Consumim molts més recursos dels què necessitem i emetem més residus dels què pot admetre el nostre entorn, amb greu perill per a la nostra salut i la nostra butxaca. Exhaurim recursos no renovables i repartim residus contaminants per tot arreu, amb una indiferència i una irresponsabilitat que poc ha d’envejar a la imbecil.litat dels casos quotidians exemplificats abans. Com ens ho podem permetre? Potser la diferència més destacada és que ací es tracta de problemes i decisions globals, no únicament personals. Les actituds personals són importants però molt insuficients si no modifiquen les decisions globals, què són polítiques i econòmiques. La societat, a través dels seus representants i administradors, ha de ser conscient que, si vol arribar a la sostenibilitat, ha d´actuar en conseqüència, no basta amb anunciar-ho en espots publicitaris.
No es pot admetre el discurs d´aquells que diuen estar compromesos amb la sostenibilitat, però promouen, aproven o faciliten ciutats insostenibles en les quals els cotxes cada vegada abunden més, o que promouen urbanitzacions disperses que requereixen quantitats majors de tota mena de recursos per mantindre´s. O aquells que confonen el progrés amb la major quantitat de carreteres, autovies i AVEs, o que troben normal, i fins i tot necessari, consumir cada vegada més aigua, més energia i generar cada vegada més residus contaminants. Però en cada pàgina d´aquest mateix diari (i de qualsevol altre), trobarem al costat de les bones intencions de sostenibilitat, les demandes i propostes insostenibles.
Necessitem polítics, investigadors, divulgadors, mestres, etc., que no siguen esquizofrènics. Que no ens demanen, al mateix temps, que estalviem aigua, mentre ells dissenyen o defensen transvasaments; que no ens recomanen bombetes elèctriques de baix consum mentre ells programen noves plantes de cicle combinat. Que no ens parlen de les bondats del transport públic mentre no restringeixen al tràfic cap carrer, i mentre aproven nous quilòmetres d´autovies. Aquesta mena de persones són molt perilloses, no sols perquè la seua contradicció és tan flagrant com la de l´obés que demana grans racions de menjar o l´irresponsable que es gasta els diners que no té. El problema és que decideixen en nom de tots per administrar de manera insostenible el que és de tots, el patrimoni únic, global i limitat de la humanitat: el medi ambient.
Si no camviem urgentment els gestors polítics i els líders socials actuals per altres coherents i compromesos de veres amb la sostenibilitat, el futur no sols no serà bonic, no serà còmode, no serà segur, … no serà, simplement.

18.5.08

Aquell maig, fa 40 anys

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Un 3 de maig, fa 40 anys, un reduït grup d’estudiants posà en solfa l’ordre establert, el sistema en conjunt, en un dels països centrals d’Europa: França. Dies abans sis membres del Comité Nacional de Vietnam havien sigut arrestats, i el menut grup de vuit joves (vuit, res més) de Nanterre organitzà un acte de protesta que es va vore afavorit en la seua repercusió perquè en la residència femenina de la mateixa universitat havien prohibit als joves seguir un partit de futbol. La resta de l’afer és allò que passà a la Història com el Maig del 68: un terratrèmol revolucionari, una revolta mítica que no es pot analitzar aïlladament de la Revolta de Praga, del moviment Hippie, de les protestes contra la guerra del Vietnam, de la irrupció dels nous moviments com el feminisme, l’alliberament gai i l’ecologisme, del Guevarisme, Ho Xi Ming i el Black Power…

“L’accio no ha de ser una reacció, sinó una creació”, deien en aquell maig per a expressar que no era prou amb el qüestionament del sistema, sinó que s’havia de formular un mínim de construcció futura, una il·lusió col·lectiva susceptible de convocar la majoria a la revolea. I per subrratllar esta voluntad creadora, aquella esquerra nova, al marge de l’esquerra oficial (que criticaven tan ferotgement com la dreta: “Tens 25 anys, però el teu sindicat és del segle pasat”), els revoltats apostaven per “La imaginació al poder”. La destrucció de l’ordre establert, de l’ordre vell, ha de lligar-se a la construcció d’un ordre alternatiu global, i això sols és posible amb la gosadia desacomplexada de posar dempeus una utopia que, necessàriament, comporta dues premisses: la renúncia als vells dogmes i la renuncia a la gestió del sistema. Quan la consciència de l’impossible regeneració dels vells valors confluix amb la consciència de la impossibilitat de reforma del vell sistema, tenim un maig. El d’aquell any ho expressava convocant la gent a “Oblidar tot allò que hem aprés. Comencem a somniar!”.

Els revoltats partien d’un fet fonamental que explicava la possibilitat de revolució: “El patró et necessita, però tu no necessites el patró”. Efectivament, els subalterns, els damnificats, els explotats, no necessiten l’explotador, és més, la condició sine qua non per deixar de ser subalterns, damnificats i explotats no és altra que la desaparició de les condicions que fan possible això i, per tant, dels explotadors. Una idea tan simple i elemental només apareix diàfana en pocs moments de la Història per a la majoria social, I la seua conseqüència ineludible es pot transcriure de moltes maneres, sense dubte també amb la radical fòrmula emprada aquella primavera: “La Humanitat mai no serà feliç fins el dia que l’últim buròcrata siga forcat amb els budells del darrer capitalista”. Escatologia i radicalitat agressiva a banda, no trobareu una veritat més escandalosament clara de com és possible una revolució i del preu que necessàriament s’ha de pagar.

Per supost, ells, els “integrats” faran taula plana i negaran el preu que s’ha de pagar per mantindre el sistema, els seus privilegis i domini, infinitament major i tràgic, fins al punt d’abolir la consciència i qualsevol repunt de pensament crític.

Però aquell maig aportà alguna cosa més, radicalment distinta, alhora que íntimament lligada la tradició dels canvis socials: el centrament en la persona i la raó personal que, sumada a altres igualment personals, motivava la revolta. “L’avorriment és contrarevolucionari”, indicava la recerca de la felicitat i de l’autodeterminació personal com elements claus en el naixement d’un nou subjecte revolucionari. La recerca de dos ambicions íntimament lligades a la democràcia se situaven al centre de l’objetiu de la revolució, i comportaven que la futura construcció que es proposava el moviment era no sols d’un model social nou sinó, encara més, d’una Humanitat nova: “No volem un món on la garantia de no morir supose el risc de morir d’avorriment”, avorrits de negació, de pensament únic, de finals de la Història, de possibilisme… Este nou subjecte revolucionari que apareixia en els anys seixantes ho feia expressant amb ironia la seua arrel i la seua radical novetat: “Sóc marxista, de la tendència de Groucho” i “Prenem seriosament la revolució, però no ens prengam seriosament nosaltres mateixos”, davant l’ortodòxia de les esglésies revolucionàries anclades a un sistema que ja després de la II Guerra Mondial havia deixat d’existir com a dominant, per donar pas a l’actual. I els revoltats, admirablement, deixaven constància de la que hauria de ser una ratlla que separara els llibertaris dels lliberticides, amb una divisa tan innocent com contundent: “Prohibit prohibir”.

I ells tancaren files. Tots ells. El detentadors del poder, la dreta i l’esquerra oficial, els dels ministeris, els dels sindicats i els de les oficines de les grans empreses, els armats amb fusells, els armats amb lleis, els armats amb talonaris, els armats amb diaris i televisions…, tots. El maig del 68 durà el temps que dura qualsevol maig i només la promesa “Això és només el principi, continuarem lluitant” ens fa a alguns elevar-lo a categoria de mite, mentre que el sistema fagocita aquella idea convertint-la també en un banal objecte de merchandising, com l’efigie del Crist i del Che, al costat de la Coca-Cola i del Pato Donald. Que fallà aquell maig? Perquè aquella primavera no continua fins acomplir els seus propòsits? No era prou. No va ser prou, tot i que va ser molt. Potser en el seu naixement trobem la resposta més cabdal: “Els que fan la revolució a mitges, no fan més que cavar les seues pròpies tombes”.

40 anys després d’un maig, hui mateix, a qualsevol racó del planeta “Sota l’asfalt, hi ha la platja”. I hui, encara més que ahir, fa 40 anys, front a un sistema que ens aconduix a la desaparició global cal “Ser realistes, exigim l’impossible”. I com en maig del 68 res podem esperar d’ells: “No anem a reivindicar res, no anem a demanar res, ocuparem”, o literalment ens faran fora. No podem mendicar el nostre dret a ser i a ser lliures i a ser plens: “Estan comprant la teua felicitat: ròba-la!”. I ells estaran enfront, com ahir, com sempre: “La barricada tanca el carrer, però obre la via”.

14.5.08

Proposta de II Declaració Valencianista, en el 90 aniversari de la Declaració Valencianista de 1918

El mes de novembre de 1918, URV i Joventut Valencianista impulsaren un document històric que recollia les reivindicacions mínimes del valencianisme polític de principis del segle XX, amb l’ànim d’influir en totes les forces polítiques valencianes de l’època. Este document és el conegut com a Declaració Valencianista de 1918. Els seus primers signataris van ser Eduard Martínez Sabater, Ignasi Villalonga Villalba, Josep García Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Pasqüal Asins Lerma, Salvador Ferrandis Luna, Maximilà Thous Orts i Lluís Cebrían Ibors.

Des de 1707, any de la derrota d’Almansa i de la promulgació de l’infamant Decreto de Nueva Planta pel que ens feien desaparèixer com a Estat, i tret de l’episodi heròic de juliol i agost de 1873 quan els valencians proclamaren de nou un estat propi, el Cantó de València, el valencianisme polític no havia expressat tan nítidament i amb força la seua voluntat de sobirania fins l’elaboració d’esta Declaració, orígen del moviment valencianista modern que només, de bell nou, la força de les armes, en els anys 36 a 39, aconseguí arrasar.

El trencament tràgic que suposen les posteriors quatre dècades de la dictadura per a l’aspiració valencianista, té la seua continuitat en l’actual situació que és hereva del franquisme, tot i la recuperació d’algunes llibertats i de la màxima institució d’autogovern dels valencians: la Generalitat Valenciana.

Per això, hui, 90 anys després de la I Declaració Valencianista, nosaltres, els membres del col·lectiu UTOPIA XXI, realitzem la següent proposta de II Declaració Valencianista, i fem una crida a totes les organitzacions polítiques i civils del valencianisme per a fer-la seua i impulsar un moviment per la Sobirania Nacional del Poble Valencià:

Proposta de II Declaració Valencianista

1.- El Poble valencià, integrat per tots els ciutadans i ciutadanes que viuen a les trenta dos comarques valencianes, constituix una forta personalitat històrica nacional caracteritzada per una llengua, cultura i tradició pròpies, per la comunitat d’història, de societat, d’economia i política, per la voluntat històrica de ser un poble i per haver-se contituït i mantingut com un Estat propi, el Regne de València, durant més de cinc segles, fet que només per la força de les armes d’exèrcits estrangers es va capgirar, i per institucions seculars d’autogovern, la Generalitat, i lleis pròpies, els Furs. No reconeixem, doncs, cap legitimitat a la nostra subjugació fa més de 300 anys i a tot el que se’n deriva.

2.- Esta personalitat, pel fet de la seua existencia i pervivència en els segles, però també per la voluntat dels seus ciutadans i ciutadanes, ens atorga ple dret a constituir-nos de bell nou en un Estat propi, amb el poder de donar-se a si mateix la forma i Constitució sobirana que més s’adiga amb la voluntat popular democràticament expresada, tal i com es reconeix en la Declaració Universal dels Drets Humans, en la Declaració Universal dels Drets dels Pobles, i en els altres instruments jurídics i polítics internacionalment reconeguts. Els valencians, en tant que poble diferenciat, tenim ple dret a la nostra sobirania, a l’autodeterminació, a l’autogovern i a constituir-nos en un Estat propi, que ha d’adoptar la forma de República Valenciana per ser esta la més democràtica i avançada de les formes de govern.

3.- Reconeixem i reivindiquem la compatibilitat de l’Estat valencià i la seua pervivència amb els drets de la resta de pobles del món, amb la convivència pacífica i solidària de tots, i singularment reconeixem els lligams que ens unixen a la resta dels pobles d’Europa amb els quals volem compartir un projecte confederal, tot establint clarament la distinció de les competències que volem conservar de forma sobirana i les que volem gestionar de forma compartida. Les funcions pròpies de l’Estat valencià hauran de ser exercides amb plena sobirania i sense cap intromissió aliena, dins del dret internacional i dels tractats que els valencians puguen subscriure lliurement. Singularment, l’Estat valencià es dotarà de tots els intruments definitoris d’un Estat modern amb l’objectiu de garantir els drets i llibertats de tots els ciutadans i el seu benestar, el seu desenvolupament individual i col·lectiu, i la construcció d’una societat de llibertats, de progrés, de justícia social, sostenible, solidària i ecològica.

4.- Existint en el País Valencià dualitat de llengues, l’Estat valencià garantirà la plena cooficialitat del valencià, o llengua valenciana, i del castellà, o llengua castellana, el dret i el deure de tots els ciutadans de conèixer ambdós idiomes, i l’adeqüada conservació dels mateixos, dins dels dominis lingüístics que li són propis a cadascú dels dos, l’espanyol i el català. Sent el valencià l’idioma històric i distintiu del país, serà l’idioma institucional de forma general, tot i la plena cooficialitat de les dues llengues en els territoris que els són propis. L’Estat valencià garantirà els instruments necessaris per a vetlar per esta normalització, així com la cooperació, entre iguals, amb els organismes i institucions dels altres pobles implicats.

5.- El Poble Valencià, constituït en República Valenciana, adoptarà els símbols nacionals que estime més adeqüats i representatius. Declarem que tota bandera valenciana està cridada a sumar-se al camí de la sobirania dels valencians, reconeixem l’oficialitat de la Senyera Coronada i reconeixem la tradició que representa el Penó de la Conquista, i fem singularment nostra com a senyal sobiranista la Senyera estelada valenciana, amb estel roig o blanc indistintament.

6.- L’Estat valencià s’organitzarà políticament sobre la base dels seus municipis, que s’agruparan en comarques i en governacions, sent estes últimes coincidents amb la divisió administrativa que s’atorguen les institucions pròpies de la República Valenciana. L’administració pública valenciana aplicarà els principis de la subsidiaretat, racionalitat i economia. Per a la representació exterior de la República Valenciana, i la seua participació en organismes internacionals, es considerarà el conjunt del país.

7.- L’Estat valencià podrà establir les relacions que estime més adeqüades amb la resta de pobles del món, tot declarant-nos a favor d’una Unió Europea confederal, democràtica i constitucional. D’igual manera, la República Valenciana podrà establir els acords i relacions que estime adeqüades i desitjables amb els pobles amb què compartim llengües i cultures, sempre que es respecte la sobirania inalienable dels valencians i esta quede sempre indubtablement garantida. En el seu cas, la participació dels valencians en òrgans confederals o internacionals es farà com a representació de la República Valenciana.

8.- La democràcia és la base ètica i política en què substentem el nostre dret a constituir-nos en Estat, per tant la República Valenciana garantirà que tots els ciutadans i ciutadanes valencians gaudisquen de la més àmplia participació i implicació en la tasca de govern, del control de les administracions i del conjunt dels instruments socials, en tots els àmbits i en tot moment, portant la democràcia més enllà de l'àmbit formal i posant a cada ciutadà en el centre de tota l’acció política. Les llibertats, els drets i els deures, tenen cada ciutadà i ciutadana com a subjecte i dipositari primer, i estos són inalienables a la condició de la persona. L’Estat valencià garantirà esta participació i capacitat de govern de cada ciutadà valencià, així com la pluralitat política i social, la igualtat de tots els ciutadans, la separació de poders, la laicitat de l’Estat i la submissió de tots els poders públics a la voluntat popular.

9.- La República Valenciana garantirà els instruments necessaris per a un desenvolupament social i econòmic d’igualtat per a tots els ciutadans, basat en la justícia social, en la democràcia, en l’equilibri ecològic i la sostenibilitat, fonamentant així la iniciativa comunitària i individual, l’esperit cooperatiu, productiu i creador, i la solidaritat.

I 10.- Ens comprometem amb esta declaració a iniciar un camí cap a la plena recuperació de la nostra Sobirania com a poble, per mitjans democràtics i pacífics, cap a l’elaboració d’una Constitució valenciana i la construcció d’una República Valenciana sobirana, objectiu que situem al centre de la nostra acció política. Així mateix, ens comprometem a elaborar un full de ruta comú que pose en les mans dels ciutadans i ciutadanes valencians el seu futur com a poble. Este full de ruta ha de comportar en l’horitzó de 1918, centenari de la I Declaració Valencianista, la recuperació de la sobirania nacional valenciana, mitjançant una consulta ciutadana de lliure determinació.

València, Maig de 2008

Les adhesions (com també qualsevol comentari o proposta relacionada) a la II Declaració Valencianista les podeu trametre a: .

20.3.08

Vixca la revolta, vixca Tibet lliure

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Dos setmanes de revoltes viuen ja al país de l'Himalàia, al Tibet, ocupat per la República Popular Xina. Ni són les primeres revoltes nacionals tibetanes ni seran les últimes, perquè el poder militar i polític de les autoritats xineses acabaren imposant-se allà i arreu dels països que conformen el gengant asiàtic, com ho feren fa uns anys en la plaça de Tiananmen... La República Popular Xina no és, precísament, un exemple de respecte als drets humans i la democràcia, exactament igual que no ho són ni la Rússia de Putín, ni els Estats Units de Bush, ni l'Espanya de Zapatero...
El Tibet té dret a la seua llibertat nacional, és a dir, a la lliure determinació del seu futur pels seus propis ciutadans i a la seua plena sobirania, a conformar la seua pròpia i singular i diferenciada voluntat ciutadana. Ni més ni menys que qualsevol altre poble del món. Per la mateixa regla de tres que Cuba té dret a defensar la seua pròpia sobirania front a l'amenaça imperialista nord-americana, el Tibet té el mateix dret a rebre la solidaritat de tots els demòcrates del món en defensa de la seua expressió sobirana segrestada per l'imperialisme xinés. O els valors que defensem són universals i globals o no passen de ser mers interessos, en alguns casos legítims i en altres ben dubtosos.
L'esquerra valenciana no pot quedar impassible davant la repressió del poble tibetà, perquè seria traïr el seu valor més fonamental: la defensa de la llibertat per damunt de tot.

19.3.08

La bellesa de la festa

Article d’opinió de Joan S. Sorribes

L’alegria llibertària d’una festa: València i les seues falles

Cada any la festa acaba en foc. És el rebement anual que els valencians fem a la primavera, la nostra festa catàrquica, l’expressió popular i lúdica que hem fet nostra des d’una tradició arrelada en una tradició encara més antiga, un emocionat i emocionant parèntesi que vivim any rere any: foc i traca.
Al món no trobarem més de deu esdeveniments festius que per magnitud s’acomparen, ni per necessitat d’autoganització, ni per masiva participació, ni per les implicacions que té la festa en la vida qüotidiana d’un poble…
Falles signifiquen desenes de milers de ciutadans organitzats al llarg de l’any, treballant de manera cooperativa i autogestionada, per culminar en la setmana de març. Falles signifiquen una ciutat mitjana europea, rebent al seu sí, sense problemas destacables, una massa de visitants semblant a la seua pròpia població. Falles signifiquen que durant una setmana la capital d’un país cedix el govern als ciutadans: ni els cotxes, ni les autoritats, ni les forces d’ordre públic, ni la festa institucionalitzada, ni cap dels símbols i institucions dels poders establerts governen realment sobre una ciutat i unes comarques que són presses festívolament per la ciutadania. Falles signifiquen crítica sense censures ni limitacions: borbons que es cremen, cristos i maries en actituds gens devotes, mahomes mostrant-se irrespetuosament… Falles signifiquen participació masiva i integració, mescla i mestissatge, tradició i modernitat, art, música, cultura, el valencià fet present com a llengua d’expressió festiva…, i també hi ha, tot plegat, la festa del negoci, la festa del poder, la festa de la impostura, la festa de premis i premiats.
La bellesa de la festa fallera és el paradigma que representa: el d’una setmana en què la idea llibertària, la idea ecològica, la idea democràtica, la idea de l’autogestió i el cooperativisme, la idea la llibertat de pensament i d’expressió, la idea del poder real exercit per la ciutadania, la idea de la integració i de l’esperit lúdic, pren cos i ànima durant una llarga setmana per acabar convertit en foc i flama, a l’espera d’un nou i segur renaixement l’any que ve.
Quan el foc crema la falla del meu carrer, nosaltres hem cridat: Vixca València lliure!

7.3.08

Joan Vicent Cuenca i Joan S. Sorribes, el dia 6 de març a la Universitat Politècnica de Gandia

Joan Vicent Cuenca i Joan S. Sorribes, candidats al Congrés i al Senat, per les demarcacions de València i Castelló, en les pròximes eleccions, participaren en una conferència i una xarrada-col·loqui a la Universitat Politècnica de Gandia, organitzada pel col·lectiu UTOPIA XXI, sota el títol: "Les tres ecologies" i "Les altres dos ecologies", respectivament.


Joan Vicent Cuenca i Joan S. Sorribes, candidats al Congrés i al Senat, per les demarcacions de València i Castelló, en les pròximes eleccions, participaren en una conferència i una xarrada-col·loqui a la Universitat Politècnica de Gandia, organitzada pel col·lectiu UTOPIA XXI, sota el títol: "Les tres ecologies" i "Les altres dos ecologies", respectivament. El futur està en les mans dels qui hui se s’adonen que no podem viure en un món que condemna 800 milions de persones en el món a morir de fam i altres 800 milions a sobreviure amb menys d’1 dòllar al dia”, explicava Joan Vicent Cuenca este matí. “L’ecologia social aplicada al nostre propi país ens empeny a exigir un espai propi, una identitat que siga respectada, una sobirania que ens permeta projectar-nos al futur, sobreviure i ser allò que som: valencians”, conclogué Joan S. Sorribes, coordinador nacional d’Estat Valencià.

Joan Vicent Cuenca i Joan S.Sorribes ahir a un col·loqui a la Universitat Politècnica de Gandia: “Hem d’iniciar un nou camí que ens porte a la Sobirania Valenciana i a una societat ecològica”.


Els cartells anunciadors dels dos actes anaven il·lustrats amb la imatge d'un bonobo, com a símbol d'una forma no violenta de resoldre els conflictes, que estos primats tenen a gala en la seua societat i cultura.

6.2.08

Nota Editorial davant les eleccions de març de 2008

Asumirás la veu d’un poble...” (Vicent Andrés Estellés)

Si no fem l’impossible, haurem d’afrontar l’inconcebible” (Murray Bookchin)

La tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d’exccepcio en el qual vivim és la regla” (Walter Benjamín)


Tenim dret a existir, tenim dret a viure, tenim dret a decidir…

Vivim una situació d’emergència global, planetària. En les pròximes dècades la Humanitat es juga no sols la seua pervivència com a espècie i organització social, sinó en molta mesura la mateixa vida del planeta tal i com la coneixem. El capitalisme salvatge, l’imperialisme global, allò que anomenem “el sistema” ens ha aconduït a un cul de sac.

La crisi global en la qual vivim ens afecta a tots i en tots i cadascun dels àmbits de la nostra existencia: el benestar, la justícia social, la democràcia, la diversitat cultural, les llibertats individuals i col·lectives…, totes les conquistes positives de la societat humana estan hui amenaçades per un ordre depredador que ens duu a la destrucció. Un ordre que sobreviu amb el control social i la repressió, amb la uniformització i la violencia, amb l’increment de les desigualtats i les imposicions, amb el segrest dels controls democràtics i l’expansió dels models autoritaris…

Hui no sols podem dir que un altre món és posible, també podem constatar que només un altre món és possible, i el podem construir només amb una mirada global i una acció local.

Un nou camí per a un nou horitzó: la sobirania política

Els valencians formem una societat que no té les claus de la seua pròpia casa en les seues mans. Els valencians hui tenim segrestada la nostra pròpia voluntat ciutadana, sotmesa a l’Estat espanyol, sotmesa als mateixos poders que representen el sistema depredador. Recuperar les claus de la nostra casa nacional valenciana, les claus de la nostra sobirania, dipositar-les en les mans dels ciutadans i ciutadanes valencians és la condició primera, indefugible i inajornable, per constribuir com a poble a la construcció d’un altre món.

Els ciutadans, el centre de tota acció política: la república

La nostra idea de l’administració i la Res Pública és que ha d’estar al servei de cada ciutadà i ciudadana, i sotmés en tota la seua extensió a la voluntad ciutadana. Són els ciutadans, individualment i col·lectivament, el centre de tot allò públic i els subjectes dels drets universalment reconeguts. D’altra banda, pensem que la llibertat i el progrés humà no poden ser considerades de forma parcial, no hi ha possibilitat de llibertat i progrés individual sense llibertat i progrés per als pobles i societats que es conformen des de la plena voluntarietat i conciència.

Una societat i una economia des de l’ecologia, la justícia social i la democràcia

La nostra idea de l’economia i de l’organització social és que ha de servir a la consecució d’un ideal de justícia social, de llibertats i de progrés per a les persones, per tant la democràcia i el bé col·lectiu ha d’arribar també a estos àmbits; la societat humana és un conjunt d’ecosistemes que han d’estar plenament integrats i equilibrats amb l’ecosistema global. La pervivència de la diferència, de la diversistat i d’allò menut i local és la única garantia de supervivencia d’allò global.

Davant les propostes rupturistes que signifiquen necessàriament encetar un camí en la política que faça possible un nou horitzó, els lacais del sistema diran: això és un imposible…, o encara més, afirmaran que tot plegat conduix a una catàstrofe social…, vos convidem a fer-vos dos preguntes només: I per què no és possible? Hi ha res més catastròfic hui que l’actual estat de coses, este permanent estat d’excepció en què ens fan viure?

Tenim dret a existir, tenim dret a viure, tenim dret a decidir: un altre món és posible, és necessari.

Per això, els sotasignants donem suport en les pròximes eleccions a les Corts espanyoles de marc a les candidatures de la coalició Per la República Valenciana.

Joan Vicent Cuenca, Joan S. Sorribes, Carme Equiza, Alfons Pelayo, Joan Josep S. Hervàs, Paco López, Miguel Mas, Vicent Sorribes, Maria Josep Alfonso, Ramiro Pèrez, Hèctor Martínez, Isabel Dasí, Núria Ruíz, Javier Gimeno… i la resta de membres del Col·lectiu UTOPIA XXIwww.utopiaxxi.org.

31.1.08

Ser valencians és la nostra manera de ser persones i apostar per la vida i la llibertat

Article d'opinió de J. Vicent Cuenca

La Unió Europea ha parlat i ha marcat obligacions en matèria d’energies renovables i netes per als pròxims anys, i en un dels aspectes cabdals del canvi climàtic, les emisions de CO2. El resum de la política de la UE és simple: l’any 2020 un 20% de l’energia consumida als seus països membres haurà de provindre de fons renovables i netes i al mateix temps s’hauran d’haver reduït en un 20% les emisions de CO2.

La bona notícia és que la UE es deixa de meres declaracions i adopta mesures que obliguen els estats membres. La mala notícia és el guarisme 20, que deixa ben lluny de les necessitats imperioses de la vida i del futur sostenible els objectius que marca la UE. Només cal comparar els objectius que ara es fixa la UE amb les advertències, criteris i propostes que des de fa anys hi ha per part d’institucions científiques internacionals, comissions d’experts o entitats internacionals, sense anar més lluny el Panell del Canvi Climàtic de l’ONU que fa ben poques setmanes es reunia a València…
La crisi ecològica que vivim/patim és la crisi del mateix sistema socio-econòmic depredador i expoliador. La insostenibilitat del sistema ens aboca de forma universal a una catàstrofe. Esta és la seua globalització i este és l’escenari en el que ens volen fer actuar com a titelles. El problema greu és que dins la lògica del sistema no hi ha solució.
Mentre la Unió Europea (sotmesa, tot i que de forma distant, al control ciutadà), amb una tebiesa suïcida, adoptava el guarisme del 20 en matèria ecològica, a Davos (República Helvètica) es reunia l’elit visible que governa l’Imperi, com uns mesos abans ho feia l’elit més opaca que regix l’ordre mundial en el seus sopars-jornades anuals (agrupacions que se situen per sobre de qualsevol control democràtic) i per a les quals la sostenibilitat ecològica de l’economia, de la societat, de la política no meresqué ni un sol apartat en la seua atapeïda agenda d’interessos. Si en la primera instancia els valencians som invisibles, en les altres dos senzillament ni existim, per nosaltres parlen, si parlen, l’Estat espanyol, un selecte club de poderosos amb casa a Madrid i un grapadet de famílies que detenten alguna participació accionarial d’importància en alguna dels dos centenars i escaig de corporacions multinacionals que compten en l’escena global.
El guarisme del 20 obliga els estats membres de la Unió Europea. I l’estat al qual pertanyem els valencians deixa ben clar en la seua Constitució del 78 i ens els Estatuts d’Autonomia atorgats a les comunitats autònomes, de qui depenen fonamentalment les polítiques que es practiquen. No depenen dels valencians, perquè els valencians no som sobirans per a decidir res, ni tan sols que volem sobreviure i col·laborar a la construcció d’un altre món.
Els valencians no podem tancar la nuclear de Confrents i hem de conviure amb les seues contínues aturades i problemas de la central, amb l’ai al cor cada pocs mesos. Els valencians no podem dissenyar la nostra pròpia política energètica, ni posar limitacions més adeqüades a l’objectiu de disminuir radicalment l’impacte de les emisions de gasos d’efecte hivernacle, ni adoptar un model de transports i comunicacions més adeqüat a les nostres necessitats, més sostenible i més ecologic, per tant no radial i amb centre a Madrid…, no podem, no ens deixen…
La capacitat dels valencians per a decidir és hui més que mai la capacitat per a construir un altre món, el nostre dret a existir és el dret a existir de tota la Humanitat, de tot el planeta, ser valencians és la nostra manera de ser persones i apostar per la vida i la llibertat.
Tenim bones raons per construir una República Valenciana.

30.1.08

Sis escenaris de futur (i Hegel)

Article d'opinió de Ferran Requejo
La Vanguardia

Quin és el futur més convenient de l'Estat de les autonomies per a solucionar el tema del reconeixement i acomodació de la pluralitat nacional de l'Estat? Pugues l'Estat evolucionar cap a dita objectiva? Es tracta de dues preguntes distintes. Per a situar les dues respostes, poden descriure's fins a sis escenaris possibles del desenvolupament de l'Estat autonòmic. La qüestió bàsica i irressolta de fons és la de com estructurar les realitats nacionals de Catalunya i del País Basc des de la seua pròpia especificitat en la democràcia espanyola. Una qüestió en la qual el model actual segueix fracassant estrepitosament.

1) Escenari involutiu. Descartem la possibilitat d'una involució cap a un Estat centralitzat. La involució consistiria en una reforma constitucional pactada per PP i PSOE per a tancar el model autonòmic, reforçant encara més al poder central, les seues institucions i els seus processos de decisió. Previsiblement, seria un escenari d'agudització dels conflictes territorials que allunyaria la perspectiva d'estabilitat.

2) Escenari de continuïtat autonòmica. Les coses seguirien més o menys com estan, tant en autogovern com en pràctiques institucionals. Es mantindrien els dèficits de protecció jurídica de les autonomies en el Tribunal Constitucional (TC), basats en les ambigüitats constitucionals i el sistema de nomenament de magistrats del propi TC. Les comunitats autònomes seguirien sense poder fer polítiques diferenciades en la pràctica totalitat de les seues competències (educació, sanitat, serveis socials, investigació, funció pública, universitats, règim local, etcètera). El caràcter plurinacional de l'Estat seguiria sense reconèixer-se constitucionalment. Podria revisar-se el sistema de finançament, seguint les pautes uniformistes de l'actual (mantenint-se el tracte diferenciat del País Basc i Navarra). També podria reformar-se el Senat (altre desengany constitucional) en un sentit simplement autonòmic.

3) Escenari federal clàssic (uninacional). Es tractaria de desenvolupar l'Estat autonòmic a partir de les premisses del federalisme clàssic. Això suposaria algunes reformes constitucionals (federalització del Senat i del poder judicial, funcions de les comunitats autònomes en la UE, federalisme fiscal amb regles clares i publicitat de les balances fiscals…). En l'àmbit de les competències: ruptura de les ambigüitats constitucionals que afavoreixen al poder central. Seguiria absent el reconeixement de la plurinacionalitat, amb dèficits en els àmbits simbòlic, econòmic i internacional. Però es guanyaria en claredat, probablement en estabilitat, i es reforçarien la descentralització i les garanties jurídiques de les minories (precàries en els escenaris anteriors).

4) Escenari federal plurinacional. Es reconeixeria constitucionalment el caràcter plurinacional de l'Estat, amb autogoverns diferenciats a Catalunya i País Basc. Aquesta especificitat s'aplicaria a cinc àmbits: simbòlic, institucional, competencial, econòmic-fiscal i internacional. Es tractaria d'assolir un friendly state,un Estat amable amb les minories nacionals. La participació d'aquestes últimes en les institucions de l'Estat (Parlament central, TC…) inclouria procediments liberals de protecció de les minories enfront de la versió col·lectiva de la tirania de la majoria (drets de vet, timbres d'alarma, procediments d'opting in i opting out…).

5) Escenari del partenariat (o sobirania-associació). A diferència dels escenaris anteriors, que impliquen acords de caràcter federal, ací el procés dependria únicament de la voluntat dels ciutadans de les nacions minoritàries, establint-se acords de caràcter confederal amb l'Estat només en matèries concretes (defensa, passaport, algunes qüestions de política exterior i tributació, etcètera). La regulació d'aquests acords seria semblant a l'establida en alguns estats associats o federacions de la política comparada.

6) Escenari de la secessió. Ací la ruptura amb l'Estat i el nivell d'autogovern serien màxims, dins de l'esquema de sobiranies compartides de la UE. Una acomodació liberal-democràtica estable del pluralisme nacional de l'Estat només resulta possible en els tres últims escenaris. En els escenaris segon i, sobretot, tercer, podrien donar-se alguns avanços en autogovern i un marc institucional més amable amb les minories nacionals. Però la previsible falta de regulació de la plurinacionalitat en els àmbits simbòlic, econòmic i internacional impediria un solució amb vocació de futur.

En aquest tema no hi ha hagut encara cap president de Govern espanyol que puga qualificar-se d'estadista. La falta de cultura federal i plurinacional dels dos partits majoritaris, que impedeix avançar cap al quart escenari indicat, està fent que les posicions independentistes a Catalunya i el País Basc siguen cada vegada més racionals i més raonables. El segle XXI serà un segle de reforçament de les minories nacionals en les democràcies (del que Hegel cridava l'autodeterminació “en la interdependència”), siga a partir de la seua acomodació en estats plurinacionals, siga a partir de processos de partenariat o secessionistes quan l'anterior no és possible.

8.1.08

Entrevista a Noam Comsky: "El rentat de cervells en llibertat és més eficaç que en les dictadures"

Entrevista de Daniel Mermet a Le Monde Diplomatique

L'escriptor Noam Chomsky dels EEUU parla dels mecanismes darrere de la comunicació moderna, un instrument essencial de govern en els països democràtics, tan importants per als nostres governs com la propaganda és a una dictadura.


DM: Comencem per l'assumpte dels mitjans de comunicació. En França, al maig del 2005, en ocasió del referèndum sobre el tractat de la Constitució Europea, la major part d'òrgans de premsa eren partidaris del" sí", i no obstant això 55% dels francesos van votar pel" no". Després, la potència de manipulació dels mitjans no sembla absoluta. Aqueix vot dels ciutadans representaria també un "no" als mitjans?

NC: El treball sobre la manipulació mediàtica o la manufactura del consentiment fet per Edgard Herman i jo no aborda la qüestió dels efectes dels mitjans en el públic%[1]. És un assumpte complicat, però les poques investigacions que aprofundeixen en el tema suggereixen que, en realitat, la influència dels mitjans és més important en la fracció de la població més educada. La massa de l'opinió pública sembla menys tributària del discurs dels mitjans.

Prenguem, per exemple, l'eventualitat d'una guerra contra Iran: 75% dels nord-americans estimen que Estats Units hauria de posar fi a les seues amenaces militars i privilegiar la recerca d'un acord per vies diplomàtiques. Enquestes portades a terme per instituts occidentals suggereixen que l'opinió pública iraniana i la d'Estats Units convergeixen també en alguns aspectes de la qüestió nuclear: l'aixafadora majoria de la població dels dos països estima que la zona que s'estén d'Israel a Iran hauria d'estar completament buidada d'artefactes de guerra nuclear, compresos els quals posseeixen les tropes nord-americanes de la regió. Ara bé, per a trobar aquest tipus d'informació en els mitjans, és necessari cercar molt temps.

Quant als principals partits polítics dels dos països, cap defensa aquest punt de vista. Si Iran i Estats Units foren autèntiques democràcies en l'interior de les quals la majoria determinara realment les polítiques públiques, el diferendo actual sobre el nuclear ja estaria sens dubte resolt. Hi ha altres casos així.

En el que es refereix, per exemple, al pressupost federal d'Estats Units, la majoria de nord-americans desitgen una reducció de les despeses militars i un augment, per contra, en les despeses socials, crèdits atorgats a les Nacions Unides, ajuda econòmica i humanitària internacional, i finalment, l'anul·lació de les baixes d'impostos decidides pel president George W. Bush a favor dels contribuents més rics.

En tots aquests assumptes la política de la Casa Blanca és totalment contrària als reclams de l'opinió pública. Però les enquestes que revelen aquesta oposició pública persistent rarament són publicades en els mitjans. És a dir, als ciutadans se'ls té no solament apartats dels centres de decisió política, sinó també se'ls manté en la ignorància de l'estat real d'aquesta mateixa opinió pública.

Existeix una inquietud internacional relativa a l'abismal "doble dèficit" d'Estats Units: el dèficit comercial i el dèficit presupuestal. Ara bé, aquests sol existeixen en estreta relació amb un tercer dèficit: el dèficit democràtic, que no deixa de ahondarse, no solament en Estats Units, sinó de manera més general en el conjunt del món occidental.

Cada vegada que se li pregunta a un periodista estrella o a un presentador d'un gran noticiero televisiu si pateix de pressions, si li ha passat que ho censuren, ell contesta que és completament lliure, que expressa les seues pròpies conviccions. Com funciona el control del pensament en una societat democràtica? Pel que fa a les dictadures ho sabem.

Quan se'ls pregunta als periodistes, responen immediatament: "Ningú m'ha pressionat, jo escric el que vull." És cert. Solament, que si prengueren posicions contràries a la norma dominant, ja no escriurien els seus editorials. La regla no és absoluta, per descomptat; a mi mateix em succeeix que em publiquen en la premsa nord-americana, Estats Units no és un país totalitari tampoc. Però qualsevol que no satisfaça certes exigències mínimes no té oportunitat alguna d'arribar a el nivell de comentador amb casa pròpia.

És per altra banda una de les grans diferències entre el sistema de propaganda d'un Estat totalitari i la manera de procedir en les societats democràtiques. Exagerant un poc, en els països totalitaris, l'Estat decideix la línia que s'ha de seguir i després tots han d'ajustar-se a aquesta. Les societats democràtiques operen d'una altra manera. La" línia" mai és enunciada com a tal, se sobreentén. Es procedeix, d'alguna manera, al" rentat de cervells en llibertat". I fins i tot els debats "apassionats" en els grans mitjans se situen en el marc dels paràmetres implícits consentits, els quals tenen en els seus marges nombrosos punts de vista contraris.

El sistema de control de les societats democràtiques és molt eficaç; instila la línia directriu com l'aire que respira. Un ni es percata, i s'imagina de vegades estar enfront d'un debat particularment vigorós. En el fons, és molt més rendidor que els sistemes totalitaris.

Prenguem per exemple el cas d'Alemanya al començament dels anys 30. Tenim tendència a oblidar-lo, però era llavors el país més avançat d'Europa, estava al capdavant en matèria d'art, de ciències, de tècniques, de literatura, de filosofia. Després, en molt poc temps va haver una reculada completa, i Alemanya es va tornar l'Estat més mortífero, el més bàrbar de la història humana.

Tot allò es va realitzar destil·lant temor: dels bolcheviques, dels jueus, dels nord-americans, dels gitanos, en síntesis, de tots aquells que, segons els nazis, amenaçaven el cor de la civilització europea, és a dir els "hereus directes de la civilització grega". En tot cas era el que escrivia el filòsof Martin Heidegger en 1935. Ara bé, la majoria de mitjans de comunicació alemanys que van bombardejar a la població amb missatges d'aquest gènere van usar les tècniques de màrqueting posades a punt… pels publicistes nord-americans.

No oblidem com s'imposa sempre una ideologia. Per a dominar, la violència no basta, es necessita una justificació d'altra naturalesa. Així, quan una persona exerceix el seu poder sobre altra -tracte's d'un dictador, un colon, un buròcrata, un marit o un patró-, requereix d'una ideologia que la justifique, sempre la mateixa: aquesta dominació es fa "pel bé" del dominat. En altres paraules, el poder es presenta sempre com altruista, desinteressat, generós.

Quan la violència d'Estat no basta

En els anys 30, les regles de la propaganda nazi consistien, per exemple, a escollir paraules simples, repetir-les sense descans, i associar-les a emocions, sentiments, temors. Quan Hitler va envair els Sudetes (en 1938), va anar invocant els objectius més nobles i caritatius, la necessitat d'una "intervenció humanitària" per a impedir la" neteja ètnica" patida pels germanófonos i per a permetre que tots pogueren viure sota el" ala protectora" d'Alemanya, amb el suport de la potència de més avançada del món en el camp de les arts i de la cultura.

En matèria de propaganda, si de certa manera gens ha canviat des d'Atenes, hi ha hagut almenys quantitat de perfeccionaments. Els instruments s'han afinat molt, en particular i paradojalmente en els països més lliures del món: el Regne Unit i Estats Units. És allí, i no en altre costat, on la indústria moderna de relacions públiques, és a dir la fàbrica de l'opinió, o la propaganda, va nàixer en els anys 1920

. Efectivament, aqueixos dos països havien progressat en matèria de drets democràtics (vot de les dones, llibertat d'expressió, etcètera) a tal punt que l'aspiració a la llibertat ja no podia ser continguda solament per la violència de l'Estat. Viraron, doncs, cap a les tecnologies de la" manufactura del consentiment". La indústria de les relacions públiques produeix, en sentit literal, consentiment, acceptació, submissió. Controla les idees, els pensaments, els esperits. En relació al totalitarisme és un gran progrés: és molt més agradable patir una publicitat que trobar-se en una cambra de tortures.

En Estats Units la llibertat d'expressió està protegida fins a un grau que em sembla desconegut en qualsevol país del món. És molt recent. En els anys 1960 la Cort Suprema va alçar la barra molt alt en matèria de respecte de la llibertat de paraula, el que expressava, segons la meua opinió, un principi fonamental establit des del segle XVIII pels valors de la Il·lustració. La posició de la Cort va anar que la paraula era lliure, tenint per única limitació la participació en un acte criminal. Si, per exemple, quan entre a una tenda per a desvalisar-la, un dels meus còmplices té un arma i jo li dic "Dispara!", aqueixa fi no està protegit per la Constitució. D'altra banda, el motiu ha de ser particularment greu perquè es qüestione la llibertat d'expressió. La Cort Suprema va reafirmar aquest principi a favor del Ku Klux Klan.

En França, en el Regne Unit i em sembla que en la resta d'Europa, la llibertat d'expressió és definida de manera més restrictiva. Per a mi, la qüestió essencial és: l'Estat té el dret de determinar el que és la veritat històrica i el de penar a qui s'aparta d'ella? Pensar en això acaba ajustant-se a una pràctica pròpiament estalinista.

ALS intel·lectuals francesos els costa admetre que aqueixa és la seua inclinació. No obstant això, en el rebuig d'una aproximació així no han d'haver excepcions. L'Estat no hauria de tenir mig algun de castigar a qualsevol que pretenguera que el sol gira al voltant de la Terra. El principi de la llibertat d'expressió té alguna cosa molt elemental: o se li defensa en el cas d'opinions que es detesta, o no se li defensa per res. Fins i tot Hitler i Stalin admetien la llibertat d'expressió dels quals compartien el seu punt de vista…

Jo agregue que hi ha una mica preocupant i fins i tot escandalós a discutir aquests temes dos segles després de Voltaire, qui, com se sap, declarava: "Jo defensaria les meues opinions fins a la mort, però donaria la meua vida perquè vostès pogueren defensar les seves." Adoptar una de les doctrines fonamentals dels seus botxins, és fer-li un trist favor a la memòria de les víctimes de l'holocaust.

En un dels seus llibres, vostè comentava la frase de Milton Friedman: "Produir guanys és l'essència mateixa de la democràcia"…

Francament, les dues coses són de tal manera contràries que ni tan sols hi ha comentari possible… La finalitat de la democràcia és que la gent puga decidir la seua pròpia vida i fer les eleccions polítiques que li pertoquen. La realització de guanys és una patologia de les nostres societats, adossada a estructures particulars. En una societat decent, ètica, aquesta preocupació pel guany seria marginal. Prenguem el meu departament universitari (en l'Institut Tècnic de Massachussets MIT): alguns científics treballen dur per a guanyar molts diners, però se'ls considera un poc com marginals, gent pertorbada, quasi casos patològics. L'esperit que anima a la comunitat acadèmica és més aviat el de tractar de fer descobriments per interès intel·lectual però també per al benestar de tots.

En l'obra que se li dedica en les Éditions de L'Herne, Jean Ziegler escriu: "Hi ha hagut tres totalitarismes: el totalitarisme estaliniano, nazi i ara és Tina (inicials de There is no alternative, no hi ha alternativa), proposat per Margaret Thatcher plantejant el caràcter ineluctable del capitalisme neoliberal, que no és altra cosa que un possible forma de globalització). Compararia vostè aqueixos tres totalitarismes?

Jo no els posaria en el mateix pla. Enfrontar-se contra "Tina" és afrontar una empresa intel·lectual que no es pot assimilar als camps de concentració ni al gulag. I, de fet, la política d'Estats Units suscita una oposició massiva a escala planetària. Argentina i Veneçuela han expulsat al Fons Monetari Internacional (FMI). Estats Units hagué de renunciar al que era la norma encara fa vint o trenta anys: el colp militar a Amèrica Llatina. El programa econòmic neoliberal que s'ha imposat per força a tota Amèrica Llatina en els anys 1980 i 1990, avui dia és rebutjat en el conjunt del continent. Es troba aquesta mateixa oposició contra la globalització econòmica a escala mundial.

El moviment per la justícia, que està sota els focs dels proyectores mediàtics durant cada Forum Social Mundial, treballa en realitat tot l'any. És un fenomen molt nou en la història, que marca potser el començament d'una veritable Internacional. El seu principal cavall de batalla està en l'existència d'una solució alternativa. D'altra banda, quina millor exemple de globalització diferent que el Forum Social Mundial? Els mitjans hostils criden als quals s'oposen a la globalització neoliberal els "antimundialistas", quan en realitat ells combaten per altra globalització, la globalització dels pobles.

Es pot observar el contrast entre els uns i els altres perquè en el mateix moment, té lloc en Davos, el Forum Econòmic Mundial, que treballa per a la integració econòmica planetària, però en l'únic interès dels financistas, dels bancs i dels fons de pensió. Potències que controlen també els mitjans de comunicació. És la seua concepció de la integració global, però al servei dels inversors. Els mitjans dominants consideren que aquesta integració és l'única que mereix, d'alguna manera, la denominació oficial de globalització.

Heus ací un bon exemple del funcionament de la propaganda ideològica en les societats democràtiques. És eficaç fins a tal punt que fins i tot els participants en el Forum Social Mundial accepten de vegades el qualificatiu malintencionat de" antimundialistas" (o "antiglobalistas"). En Porte Alegre, vaig intervenir en el marc del Forum, i vaig participar en la Conferència Mundial dels Camperols. Ells sols representen la majoria de la població del planeta…

A vostè se li situa en la categoria dels anarquistes o dels socialistes llibertaris. En la democràcia tal com vostè la concep, quin seria el lloc de l'Estat?

Vivim en aquest món, no en un univers imaginari. En aquest món existeixen institucions tiránicas, aqueixes són les grans empreses. És el que hi ha més proper a les institucions totalitàries. Aquestes no tenen, per dir-lo així que rendir-li comptes al públic, a la societat; actuen a la manera de depredadores les preses de les quals serien altres empreses. Per a defensar-se d'elles, les poblacions només tenen un instrument: l'Estat. Ara bé, aquest no és un escut molt eficaç, doncs, en general, està estretament lligat als depredadors. Amb una diferència no menyspreable: mentre que, per exemple, General Electric no ha de rendir comptes, l'Estat ha de de vegades explicar-se davant la població.

Quan la democràcia s'haja eixamplat a l'instant que els ciutadans controlen els mitjans de producció i d'intercanvi, participen en el funcionament i en l'adreça del marc general en el qual viuen, llavors l'Estat podria desaparèixer a poc a poc. Serà reemplaçat per associacions voluntàries situades en els llocs de treball i on viu la gent.

Els soviets?

Eren els soviets. Però la primera cosa que Lenin i Trotski van destruir immediatament després de la revolució d'Octubre, van anar els soviets, els consells obrers i totes les institucions democràtiques. Lenin i Trotski referent a això van anar els pitjors enemics del socialisme en el segle XX. Mentre que marxistes ortodoxs, van estimar que una societat retardataria com la Rússia de la seua època no podia passar directament al socialisme abans de ser precipitada per força en la industrialització.

En 1989, al moment de l'enfonsament del sistema comunista, jo vaig pensar que aquest enfonsament, paradoxalment, representava una victòria parell el socialisme. Doncs el socialisme tal com jo ho concebo, o almenys ho respecte, implica el control democràtic de la producció, dels intercanvis i de les altres dimensions de l'existència humana.

De tota manera, els dos principals sistemes de propaganda s'han posat d'acord per a dir que el sistema tiránico instituït per Lenin i Trotski, després transformat en monstruositat política per Stalin, era el" socialisme". Els dirigents occidentals no podien sinó estar encantats per aquest ús absurd i escandalós del terme que els ha permès durant dècades difamar el socialisme autèntic.

Amb idèntic entusiasme, però de sentit contrari, el sistema de propaganda soviètic ha intentat explotar en el seu profit la simpatia i el compromís que suscitaven per a molts treballadors els ideals socialistes autèntics.

No és cert que totes les formes d'autoorganització segons els principis anarquistes han acabat enfonsant-se?

No hi ha "principis anarquistes" fixos, una sort de catecismo llibertari a l'es li hauria de prestar fidelitat. L'anarquisme, almenys com jo ho entenc, és un moviment del pensament i de l'acció humanes que cerca identificar les estructures d'autoritat i de dominació, demanar-los que es justifiquen i, atès que són incapaces, el que succeeix amb freqüència, intentar superar-les.

Lluny d'haver-se "enfonsat" l'anarquisme, el pensament llibertari, està florint. Està en la font de nombrosos progressos reals. Formes d'opressió i d'injustícia que quasi no es reconeixien, i menys àdhuc combatien, ja no s'admeten. És un assoliment, un avanç per al conjunt del gènere humà, no un fracàs.

* Publicat en Li Monde Diplomatique - Agost 2007
Traducció lliure de Mabel Sarco para Mariátegui. La revista de les idees

7.1.08

Les dones tenim dret a decidir i volem una llei valenciana de plaços per a la interrupció de l’embaràs

Article d'opinió de Carme Equiza

Quan la Guàrdia Civil toca a la porta d’una ciudadana per requerir-la a declarar per haver visitat una clínica on es practica la interrupció voluntària de l’embaràs a l’empara de l’actual llei estatal, quan es requerixen i perseguixen metges i sanitaris per haver-se posat al servei d’este dret democràtic, quan la caverna de la dreta política, civil i religiosa sacsegen l’opinió pública amb una campanya sensacionalista i infamant, quan la sanitat pública és incapaz de garantir l’accés a la interrupció voluntària de l’embraràs i obliga les dones a acudir a la medicina privada…, és que les coses ni estan bé ni estan clares.
A les dones no ens agrada la llei estatal que regula el dret a l’avortament, mai ens va agradar una llei que limita este dret en funció d’uns supostos, cosa que implica que les dones no podem decidir en llibertat la nostra pròpia maternitat i exercim el dret a l’avortament només en estricta vigilancia. La llei estatal vigent és el resultat de les concessions en esta matèria que es va fer a la caverna, a la dreta… Les dones sempre vam reclamar una llei de plaços, una legislació que, reconeguent l’avortament com un dret de les dones a decidir, deixara en mans de les ciutadanes el seu exercici sense vigilàncies.
Dècades después d’haver-se aprovat la llei estatal, ens trobem en una situació de persecució de dones i sanitaris. El PSOE fa quatre anys va prometre canviar esta llei, no ho ha fet i ara només es compromet a un debat. La reculada en la defensa dels compromisos i dels drets de les dones és evident. I la dreta s’acreix…
Les ciutadanes valencianes tenim dret al ple exercici dels nostres drets, tenim dret a decidir, en tot i sempre. També en la defensa dels nostres drets i benestar, les ciutadanes valencianes tenim una assignatura pendent, la de poder decidir en la nostra pròpia casa. Volem una llei valenciana d’interrupció de l’embaràs de plaços. Volem que la sanitat pública valenciana garantisca el ple exercici del dret de l’avortament. Volem decidir en llibertat.