DECLARACIÓ

L'A.C.R. UTOPIA XXI va nàixer l'any 2004. És voluntat d'esta entitat cooperar amb altres grups republicans, sobiranistes valencians i d'esquerra, en la tasca de reflexió i formació, però també en l'acció política directa, en el camí cap a la recuperació de la Sobirania del Poble Valencià i la instauració de la República Valenciana. La promoció de la Llengua i la Cultura Valenciana són objecte principal també de l'acció de l'associació.

23.6.09

L'activisme social fa escac a l'incombustible Rita Barberà, mentre l'esquerra i el valencianisme institucional continuen absurdament en l'inoperància

EDITORIAL

Fa deu dies, més o menys, els Salvem el Cabanyal obtenien una primera victòria recent en pronunciar-se el Tribunal Suprem espanyol en contra de les decisions del govern municipal de Rita Barberà respecte dels barris mariners de València. Fa uns pocs dies, era la fiscalia qui atenia les raons de la gent de Cercle Obert de Benicalap i posava sota la lupa judicial de nou a Rita Barberà i al PP valentí, a propòsit de la construcció del nou estadi del València CF, amb un nou tanteig a favor dels moviments socials. Hui és un jutjat del Cap i Casal qui revoca les decisions del consistori municipal dirigit per l'incombustible Barberà sobre la Subestació de Patraix i la declara perillosa, donant la raó a la plataforma ciutadana que dugué l'iniciativa i la protesta: un nou gol en la porteria "pepera".

En poc més de deu dies, doncs, tres accions iniciades i avalades no pels partits polítics de l'oposició municipal, no per la suposada esquerra i el valencianisme institucionalitzat, sinó per l'activisme ciutadà, pels moviments socials actius, que són els que fan escac al poder monolític i creixent electoralment del PP valencià i de Rita Barberà.

Alguna reflexió s'hauria de fer al respecte. Quan els partits polítics en l'oposició no juguen un paper eficaç ni tan sols per controlar i oposar-se als designis de la dreta especuladora, o com a mínim oferir una certa dosi de resistència real; quan la inoperància d'eixa classe política progressista i panxacontenta és tan evident que la seua màxima estratègia és l'espera del desgast que no arriba -ni se l'espera- del PP (i no voldríem pensar ja si, posats a enfarinar-se definitivament, no acabe algú sentint-se temptat de compartir governs amb eixa mateixa dreta); quan la desaparició d'eixos partits polítics de l'escena social i ciutadana, i la seua invisibilitat, és tan inmensa, com falta de vergonya és la seua aparició a poques setmanes per reclamar el vot que no han sabut guanyar-se en el dia a dia com a instruments vàlids i compromesos amb les reivindicacions populars..., quan tot això és el pa de cada dia a València..., alguna reflexió caldrà fer.

I no val tirar balons fora i parlar del control mediàtic que exercix el PP; no val argumentar sobre les febleses pròpies; que no vinguen amb excuses de mal pagador explicant l'excel·lent treball fet en algunes institucions; que no ens conten que els ciutadans, al cap i a la fi, voten el que voten i sancionen així el que passa després; que no ens vinguen a dir que estos nuclis activistes que, ací i allà, mantenen, dèbil, dispersa però viva, la flama de la reivindicació i la dignitat popular, són només sorollosos revoltats romàntics (o alguna altra definició encara més pejorativa que de tant en tant s'escapa per boca d'algun acomodat a "lo políticament correcte").

Quan ha de ser una associació d'inmigrants la qui marxa a peu 400 quilòmetres per reivindicar la moratòria hipotecària que pose fi a l'interminable allau de dessallotjaments per impagaments; o ha de ser un pomet de cooperatives socials les que han de posar en marxa un Fons Solidari i un Banc d'Aliments que ajude un poc a centenars de persones que no és que ja no arriben a final de mes sinó que malden cada dia per dur a casa seua un plat de menjar; o una colla de joves qui se planten davant del centre de reclusió dels "sense papers" exigint el seu tancament inmediat, abans que no acaben expulsats sense contemplacions..., quan tot depén de l'activisme social i l'escac al poder, quan es produix, ni que siga per vies judicials, ve per la via també de l'acció ciutadana, sense que eixa esquerra suposada i eixe valencianisme institucionalitzat siga capaç de moure peça en el tauler..., alguna cosa profunda passa davant la qual no podem quedar ni muts ni còmplices.

La Regeneració Democràtica que ens urgix ha de començar des d'allò més pròxim, hem d'atrevir-nos a dir que este estat de coses no té solució en els estrets marges del sistema -de fet, este estat de coses és la conseqüència inevitable i desitjada d'estes regles de joc-; hem d'atrevir-nos a sacsar amb força el propi arbre i podar tot allò que té d'improductiu i que ens impedix reverdir i crèixer.

Estes són les condicions ineludibles per afrontar el repte d'una esquerra i d'un valencianisme polític vertaderament arrelats en la societat valenciana, vertaderament part consubstancial de la ciutadania, instruments de transformació i de poder popular.

La sobirania comença per ahí, per ser sobirans entre nosaltres, per separar el gra de la palla i i tirar una ratlla que tots puguen percebre ben clara i diàfana, la que separe als qui són el poder o volen ser part d'eixe poder, i als qui volem fer valdre els versos d'aquella vella cançó: "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer". I com aquell: "Si no et donen, pren!".

14.6.09

Un conte breu: Estats Units, eixa “indiscutible” potència econòmica

Ironies de l’economia dels Estats Units
(pres de ràdio-miami.com, modificant alguns termes, afegint alguna cosa més i traduint al valencià)

John Smith començà el seu dia de bon matí, perquè havia posat el seu despertador (made in Turquia) a les sis de la matinada.

Mentre la seua cafetera elèctrica (made in Xina), estava fent café (produït a Colòmbia), s’afeità amb la seua màquineta elèctrica (made in Hong Kong).

Es posa una camisa de vestir (made in Sri Lanka), pantalons vaquers (made in Singapur) i sabates de tenis (made in Indonèsia).

Després de preparar-se el desdejuni amb les seues noves paella i escalfadora elèctrica (made in Índia), amb cereals transgènics (conreats a Ucraïna), se senta amb la seua calculadora (made in Mèxic), per vore quant podia gastar eixe dia.

Després de posar el seu rellotge (made in Taiwan), d’acord amb l’hora de la seua ràdio (made in Nova Zelanda), abastí el seu cotxe amb benzina (produïda a Guinea Eqüatorial), i continua la seua recerca d’una ocupació nord-americana ben remunerada.

Al final d’un altre infructuós i desanimador dia teclejant la seua computadora (made in Malàisia), John decidí descansar un poc. Es posa les seues xancles (made in Brasil), es serví un got de vi (produït a Sud-Àfrica), va encendre un puro, obtingut de contraban (però produït a Cuba) i va encendre la seua televisió (made in Japó).

Aleshores, John es va preguntar perquè no podia trobar cap lloc de treball ben remunerat als Estats Units.

Mirant la televisió, observà amb esperança el seu president Obama (que és made in Kènia).

3.6.09

30 anys de la mort de Gladys del Estal

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Hui fa 30 anys que moria assassinada Gladys del Estal, una jove manifestant antinuclear basca, durant la celebració del Dia de la Terra, demanant en manifestació el tancament de la central nuclear de Lemoiz. L’assassinat es va produir a sang freda, pel tret d’un guàrdia civil, a frec de pell… Així anaven les coses l’any 1979. Jo, com molt més, em vaig enterar en l’autobús, de tornada a València, des de Cofrents, on milers de valencians ens havíem aplegat per demanar el tancament de la central nuclear instal·lada a la Vall d’Aiora. Les paraules engrescadores i esperançadores que havíem sentit minuts abans per boca de Josep Vicent Marqués, de sobte se’ns van fer un nus a la gola quan ens donaren la notícia de l’assassinat de Gladys. Dies després era a València, al mercat d’Abastos, on moria també víctima de la repressió policial Valentín González. Dins d’uns dies ens aplegarem al vell Mercat, per retre-li homenatge. No, no oblidem.