Article d'opinió d'Ignacio Ramonet
A Le Monde Diplomatique
Pocs governants al món són objecte de campanyes de destrucció tan malèvoles com les que pateix Hugo Chávez. Els seus enemics ho han provat tot: cops d'Estat, vagues petrolieres, èxode de capitals, intents d'atemptat... A l’Amèrica Llatina no s'havia vist una obstinació tan gran des dels atacs de Washington contra Fidel Castro.
Les calúmnies més miserables contra Chávez les han propagades les noves oficines de propaganda (National Endowment for Democracy, Freedom House, etc.) finançades per l'administració del president dels Estats Units George W. Bush. Aquesta maquinària, dotada de mitjans financers il·limitats, manipula tots els contorns mediàtics (entre ells els diaris de referència) i les organitzacions de defensa dels drets humans al servei de propòsits obscurs. S’arriba fins i tot, com a ruïna del socialisme, a què una part de l'esquerra socialdemòcrata s’afegeixi a aquesta coral de difamadors.
Per què tant d’odi? Perquè ara que la socialdemocràcia pateix una crisi d'identitat a Europa, les circumstàncies històriques fan que es confiï a Chávez el rol d’agafar la responsabilitat, a escala internacional, de reinventar l'esquerra. La construcció europea al Vell continent ha tingut com a efecte la impossibilitat d’edificar un sistema alternatiu al neoliberalisme (llegiu els articles de Jean Bricmont i Denis Duclos). Però al Brasil, a l’Argentina, a Bolívia i a l’Equador, inspirades en el model veneçolà, les experiències mantenen viva l’esperança emancipadora dels més humils.
En aquest sentit, el balanç de Chávez és espectacular. Es comprensible que en desenes de països pobres hagi esdevingut una referència obligada. Respectant escrupolosament la democràcia i les llibertats (1), ¿no ha refundat d’arrel la nació veneçolana, legitimada per una nova Constitució que garanteix la implicació popular en el canvi social? No ha retornat la dignitat ciutadana als aproximadament cinc milions de marginats (entre els quals els indígenes) desproveïts de documents d'identitat? No ha recuperat la companyia pública Petroleos de Venezuela Sociedad Anónima (PDVSA)? No ha desprivatitzat i no ha tornat al servei públic la principal empresa de telecomunicacions del país així com la companyia d'electricitat de Caracas? No ha nacionalitzat els camps petrolífers de l'Orinoco? I finalment, no ha destinat una part de la renda petroliera a guanyar autonomia enfront les institucions financeres internacionals, i l’altra al finançament de programes socials?
S’han distribuït més de tres milions d'hectàrees de terres als pagesos. S’han alfabetitzat milions d'adults i nens. S’han construït milers de centres mèdics als barris populars. Han estat operades gratuïtament desenes de milers de persones amb deficiències oculars. S’han subvencionat els productes alimentaris bàsics i es venen a un 42% per sota del preu de mercat per als més desfavorits. La setmana laboral ha passat de 44 a 36 hores, alhora que el salari mínim s’ha apujat fins als 204 euros mensuals (el més elevat de l'Amèrica Llatina després de Costa Rica).
Els resultats de les mesures adoptades mostren que, entre 1999 i 2005, la pobresa es va reduir del 42,8 al 33,9% (2) i que la població que vivia de l'economia informal queia del 53 al 40%. El retrocés de la pobresa, i un consum que ha progressat un 18% anual (3), ha permès mantenir un fort creixement que, en el transcurs dels tres últims anys, ha estat del 12% de mitjana, entre els més elevats del món.
Davant d’aquests resultats, sense parlar dels que s’han aconseguit en política internacional, cal sorprendre's que el president Hugo Chávez hagi esdevingut, per als amos del món i els seus confidents, un home a abatre?
Nota: (1) S’han desmentit les mentides a propòsit de Radio Caracas Televisión. La cadena va reprendre el 16 de juliol les seves emissions per satèl·lit i cable.
(2) «Poverty Rates in Venezuela. Getting the Numbers Right», Center for Economic and Policy Research, Washington DC, maig de 2006.
(3) Business Week, Nova York, 21 de juny de 2007.
A Le Monde Diplomatique
Pocs governants al món són objecte de campanyes de destrucció tan malèvoles com les que pateix Hugo Chávez. Els seus enemics ho han provat tot: cops d'Estat, vagues petrolieres, èxode de capitals, intents d'atemptat... A l’Amèrica Llatina no s'havia vist una obstinació tan gran des dels atacs de Washington contra Fidel Castro.
Les calúmnies més miserables contra Chávez les han propagades les noves oficines de propaganda (National Endowment for Democracy, Freedom House, etc.) finançades per l'administració del president dels Estats Units George W. Bush. Aquesta maquinària, dotada de mitjans financers il·limitats, manipula tots els contorns mediàtics (entre ells els diaris de referència) i les organitzacions de defensa dels drets humans al servei de propòsits obscurs. S’arriba fins i tot, com a ruïna del socialisme, a què una part de l'esquerra socialdemòcrata s’afegeixi a aquesta coral de difamadors.
Per què tant d’odi? Perquè ara que la socialdemocràcia pateix una crisi d'identitat a Europa, les circumstàncies històriques fan que es confiï a Chávez el rol d’agafar la responsabilitat, a escala internacional, de reinventar l'esquerra. La construcció europea al Vell continent ha tingut com a efecte la impossibilitat d’edificar un sistema alternatiu al neoliberalisme (llegiu els articles de Jean Bricmont i Denis Duclos). Però al Brasil, a l’Argentina, a Bolívia i a l’Equador, inspirades en el model veneçolà, les experiències mantenen viva l’esperança emancipadora dels més humils.
En aquest sentit, el balanç de Chávez és espectacular. Es comprensible que en desenes de països pobres hagi esdevingut una referència obligada. Respectant escrupolosament la democràcia i les llibertats (1), ¿no ha refundat d’arrel la nació veneçolana, legitimada per una nova Constitució que garanteix la implicació popular en el canvi social? No ha retornat la dignitat ciutadana als aproximadament cinc milions de marginats (entre els quals els indígenes) desproveïts de documents d'identitat? No ha recuperat la companyia pública Petroleos de Venezuela Sociedad Anónima (PDVSA)? No ha desprivatitzat i no ha tornat al servei públic la principal empresa de telecomunicacions del país així com la companyia d'electricitat de Caracas? No ha nacionalitzat els camps petrolífers de l'Orinoco? I finalment, no ha destinat una part de la renda petroliera a guanyar autonomia enfront les institucions financeres internacionals, i l’altra al finançament de programes socials?
S’han distribuït més de tres milions d'hectàrees de terres als pagesos. S’han alfabetitzat milions d'adults i nens. S’han construït milers de centres mèdics als barris populars. Han estat operades gratuïtament desenes de milers de persones amb deficiències oculars. S’han subvencionat els productes alimentaris bàsics i es venen a un 42% per sota del preu de mercat per als més desfavorits. La setmana laboral ha passat de 44 a 36 hores, alhora que el salari mínim s’ha apujat fins als 204 euros mensuals (el més elevat de l'Amèrica Llatina després de Costa Rica).
Els resultats de les mesures adoptades mostren que, entre 1999 i 2005, la pobresa es va reduir del 42,8 al 33,9% (2) i que la població que vivia de l'economia informal queia del 53 al 40%. El retrocés de la pobresa, i un consum que ha progressat un 18% anual (3), ha permès mantenir un fort creixement que, en el transcurs dels tres últims anys, ha estat del 12% de mitjana, entre els més elevats del món.
Davant d’aquests resultats, sense parlar dels que s’han aconseguit en política internacional, cal sorprendre's que el president Hugo Chávez hagi esdevingut, per als amos del món i els seus confidents, un home a abatre?
Nota: (1) S’han desmentit les mentides a propòsit de Radio Caracas Televisión. La cadena va reprendre el 16 de juliol les seves emissions per satèl·lit i cable.
(2) «Poverty Rates in Venezuela. Getting the Numbers Right», Center for Economic and Policy Research, Washington DC, maig de 2006.
(3) Business Week, Nova York, 21 de juny de 2007.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada