DECLARACIÓ

L'A.C.R. UTOPIA XXI va nàixer l'any 2004. És voluntat d'esta entitat cooperar amb altres grups republicans, sobiranistes valencians i d'esquerra, en la tasca de reflexió i formació, però també en l'acció política directa, en el camí cap a la recuperació de la Sobirania del Poble Valencià i la instauració de la República Valenciana. La promoció de la Llengua i la Cultura Valenciana són objecte principal també de l'acció de l'associació.

1.11.06

El somni d’una segona independència al continent africà

Article d'opinió d'Anne-Cecile Robert
A Le Monde Diplomatique
Un període de transició s'acaba a l'Àfrica. S'havia obert amb la democratització després de la guerra freda el 1989 i s'ha tancat de nou amb el fracàs –sota el fons del desastre social– dels Programes d'Ajust Estructural (PAE) i la seva substitució per nous programes al començament dels anys 2000. Les conseqüències per al continent dependran d'aquest canvi històric que emergeixen lentament.
Si les mutacions que es produeixen a l’Àfrica, sovint dramàtiques (moviments socials, cops d'Estat, guerres, malalties, pobresa...), donen la impressió d'un gran caos, les coses no hi són menys comprensibles que en altres indrets. Són sovint les simplificacions mediàtiques i els prejudicis de menyspreu les que creen "la insoluble complexitat" del continent[1].
Durant el decenni 1989-1999, la majoria dels models polítics i econòmics que estructuraven el continent han estat qüestionats. La fi de l'enfrontament Est-Oest ha acabat amb conflictes atiats des de l'exterior, com a Angola o a Moçambic; els règims criptocomunistes han desaparegut o s'han alineat a l'economia de mercat (Benín o Etiòpia); l’enderrocament de l'apartheid a Sud-àfrica va segellar la fi simbòlica dels règims colonials; el multipartidisme s'ha estès de la República Democràtica del Congo (RDC) al Cap Verd, passant per Kènia o a la República Centreafricana.
Es poden considerar aquestes evolucions de dues maneres. Del costat negatiu: cada dia tenim exemples de les tensions de tota mena que ocasionen aquest tipus de trastorns. Del costat positiu: l'espai polític i social en què s’obre el marge de maniobra per qüestionar tot «statu quo». És a dir, que cada drama o perill té com a conseqüència una esperança o la possibilitat d'un canvi positiu. Per exemple, els cops d'Estat, que serveixen de vegades per portar la democràcia, com a Mali el 1991, quan els militars van enderrocar el dictador Moussa Traoré abans de cedir el poder als civils. La mateixa intenció dels colpistes mauritans el 2005.
Tres línies de fractura permeten donar compte d'aquestes ambivalències. D'una part, les teràpies neoliberals i el seu fracàs, en la majoria dels països, han fet esclatar el contracte social procedent de les independències (l'Àfrica subsahariana és l'única part del món en desenvolupament on l'esperança de vida ha recaigut al seu nivell de començaments dels anys 1970 i continua sent inferior a 50 anys). Aquest fet desestabilitzador constitueix un poderós motor per a conflictes socials o tensions armades. Al mateix temps, provoca un debat, encara boirós, sobre la necessària redefinició de les polítiques econòmiques. D'altra banda, la democratització va ampliar l'espai polític, però de manera incompleta. En particular, la tutela de les institucions financeres internacionals (IFI) fa planejar un dubte sobre la legitimitat de les autoritats públiques. Finalment, l'emergència de noves potències africanes o estrangeres redibuixa la geopolítica del continent, deixant entreveure una possible redistribució dels mapes.
El fracàs dels Programes d'Ajust Estructural (PAE) és àmpliament acceptat[2]. Fins i tot quan els Estats africans aconsegueixen taxes de creixement relativament elevades –5% de mitjana el 2005, amb puntes als països petroliers com el Txad (7,7%) o Guinea Equatorial (9,3%)–, aquesta no redueix la pobresa. Obligats a comprovar els seus escassos resultats sobre el terreny, els economistes neoliberals es comencen a interrogar sobre els determinants d'aquest creixement –i sobre el seu contingut–, com ho nota un document de treball del Fons Monetari Internacional (FMI) adientment titulat «Patiment i creixement»: "Els estudis han intentat determinar recentment el que caracteritza un creixement favorable als pobres, noció de la qual no n’existeix definició única. (...) A l'Àfrica, el paper de les desigualtats mereix un examen, donada la profunda modificació de la repartició de la riquesa des de 1980 (...). Se sap que la reducció de les desigualtats pot contribuir a reduir la pobresa, com pot anul·lar una part del retrocés de la pobresa que comporta el creixement[3]."
Davant l'amplitud dels danys, el Banc mundial i el FMI han decidit apadrinar nous programes econòmics. Aquests últims anuncien objectius estrets al voltant de la lluita contra la pobresa i la corrupció, el desenvolupament dels recursos humans i el desenvolupament de les infraestructures. Els Documents Estratègics de Reducció de la Pobresa (DERP[4]) han de permetre sobretot acomplir els Objectius del Mil·leni (ODM) fixats per les Nacions Unides[5].
Amb els Acords de Col·laboració Econòmica (ACE), establerts en el marc de l'Acord de Cotonú, el 2000, la Unió Europea s'ha posat al davant d'aquest nou concert. Igual com en la Nova Col·laboració Econòmica per al Desenvolupament de l'Àfrica (NEPAD[6]). Per finançar el desenvolupament, la reducció o l’anul·lació de deutes, també s’anuncien mesures sobretot per part del G8, com la iniciativa Països Pobres Molt Endeutats (PPME[7]). També s’anuncien mesures per augmentar l'ajuda internacional per part de diferents organismes multilaterals[8].
Tanmateix –com les lliçons de les polítiques passades–, aquestes iniciatives continuen sent presoneres dels apriorismes ideològics neoliberals, i es guarden d'abordar el "debat prohibit[9]" sobre polítiques macroeconòmiques alternatives. L’informe «El nostre interès comú», redactat a iniciativa de Tony Blair el 2005, és el prototipus d'aquests atzucacs[10]. Així, les reduccions del deute sempre són condicionades pels «medicaments malignes» (liberalitzacions-privatitzacions, reducció de la poder públic, lliure mercat, obertura dels mercats a la competència mundial). La Conferència de les Nacions Unides del Comerç i el Desenvolupament (CNUCD) suggereix en và canvis estratègics, sobretot el qüestionament de les regles del comerç mundial[11].
Però certs politòlegs i observadors socorren els economistes dominants: no són les seves prescripcions que són dolentes, són els africans que no comprenen res. El periodista francès Stephen Smith ha esdevingut capdavanter en la crítica violenta i despectiva de les "mentalitats", que serien el verdader obstacle al desenvolupament[12]. Sigui quina sigui l'erudició dels seus autors, aquestes crítiques impliquen un "vici de construcció": no són vàlides sinó s’accepta l'economia liberal com l'única possible. En definitiva, els africans es neguen a morir curats. Sens dubte una manca d'imaginació per part seva... Però, dissortadament, el continent negre és el símbol de la violència de l'economia mundialitzada i, per solidaritat, el Fòrum Social Mundial serà a Nairobi el 2007.
Avui per avui, els danys estructurals ocasionats a les societats africanes són considerables. Tres motors de desestabilització social i política sacsegen el continent. En primer lloc, la inserció compassada dels mercats internacionals ha debilitat el sector agrícola (dos terços de la població subsahariana és rural), sobretot pel joc d'una competència deslleial que ha afavorit la pauperització i l’èxode cap a les ciutats. Consegüentment, han estat minvades les classes mitjanes. A partir dels anys 1980, les societats africanes s'han polaritzat durament entre molt pobres i molt rics: el 20% dels més rics tenen ingressos deu vegades superiors als dels 20% de la part baixa de l'escala[13]. Ara bé, el desenvolupament d'un país reposa en gran part sobre el dinamisme de les classes mitjanes, el desenvolupament de les quels ha d’oferir, d'altra banda, perspectives de progrés a les capes més desafavorides. "En el transcurs de la fase actual d'expansió del capital i les seves noves formes d'acumulació”, apunta el politòleg ganès Kwame A. Ninsin, “molta gent –incloent-hi la classe mitjana– ha estat privada de mitjans d'existència i s’han abocat a la pobresa, al maltracte i al trencament de les forces del mercat[14]."
Finalment, la ideologia liberal ha trencat els Estats predicant disciplina pressupostària, liberalització financera, obertura de mercats, privatitzacions. Aquesta situació constitueix, en principi, una dificultat per al desenvolupament: la CNUCD ha ensenyat que l’impuls públic (finançament d'infraestructures, instauració d'un marc legislatiu favorable, etc.) era indispensable per a l'arribada de les inversions i l’empresariat privats[15]. D'altra banda, l'Àfrica s'ha beneficiat poc del "boom" de les inversions directes a l'estranger d’aquests darrers anys[16].
Però el debilitament del poder públic contribueix també a la dislocació de les societats. D'una part, l'Estat es troba privat dels mitjans per redistribuir els ingressos, com ho il·lustra el debat sobre l'absència de protecció social o la degradació de l'ensenyament que té lloc a Rwanda, a la RDC, a Costa d'Ivori... La seva pauperització afavoreix el malestar dels exèrcits mal atesos, creant contextos favorables als cops d'Estat (els darrers: Guinea Bissau el 2003 i Mauritània en 2005). Els funcionaris són remunerats al cap de mesos i fins i tot anys de retard. Així, el primer gest del general colpista François Bozizé, a la República Centrafricana, el 2003, va ser l’anunci del pagament dels funcionaris.
D'altra banda, ja no existeix autoritat veritablement legítima capaç de fixar un cap a la societat. Sense que el poder públic tingui la capacitat de definir l’interès general, van quallant els discursos que el susbstitueixen, sobretot etnicistes. A la República Democràtica del Congo es defensa l'autenticitat de la "congolitat"; s'evoca la "togolitat" o la "ivoiritat"... Aquests discursos simplistes recorden "la França per als francesos" de Jean-Marie Le Pen. "Quan va venir la crisi –arrossegant la destrucció sobtada del creixement d'excedents que havia permès el finançament de polítiques transètniques del nou Estat–”, explica l'economista egipci Samir Amin, “les classes dirigents s'han dividit en fraccions que, havent perdut tota la legitimitat fundada en resultats de desenvolupament, s'esforcen a crear per a elles mateixes noves bases sovint sinònimes de replegament ètnic[17]." La idea mateixa del bé públic, que havia portat les elits a la independència, ha de reconstruir-se com a motor que redefineixi el contracte social.
Típic de les crisis de postajustament estructural, Costa d'Ivori dóna un bon exemple d’aquesta situació. El conflicte que s'hi desenvolupa des de setembre de 2002 troba les seves arrels en la successió catastròfica de Félix Houphouët-Boigny. Aquest líder històric havia instaurat un sistema paternalista fundat en la renda de l'economia del cacau i el suport minso de París. Les coses s'han complicat amb la privatització del sector del cacau, la davallada de la seva rendibilitat i la del nivell de vida de la població. El descontentament social ha augmentat entre la joventut urbana empobrida, entre la qual Laurent Gbagbo n’és l’exponent popular. Mentrestant, les poblacions rurals abans mimades per Houphouet-Boigny, intenten avui assegurar el seu futur reposseint les terres generosament distribuïdes en els temps del "miracle ivorià" als estrangers que venen a revaloritzar-les. D'aquí el discurs nacionalista sobre la "ivoiritat" i la fragmentació del país en què cadascú troba que l'altre s'enriqueix en detriment seu: urbans contra rurals, estrangers contra ivorians, joves contra vell...
Les tensions són encara més vives en les societats africanes en què la democràcia permet expressar-les, de vegades amb èxit. Els electors es mobilitzen arreu: la forta participació (70%) en les eleccions generals a la República Democràtica del Congo, el juliol de 2006, és emblemàtica d'aquest moviment. Emergeixen nous actors com les associacions –de dones, d'artesans, de petits empresaris, etc.– o els sindicats que s'imposen al debat públic. Així, en resposta a les massives manifestacions populars, s’ha establert un govern "plural" a Togo, l'octubre de 2006, sota la presidència de Faure Gnassingbé, fill del dictador mort Gnassingbé Eyadema.
A Madagascar, la mobilització popular va precipitar la sortida de Didier Ratsiraka el 2002. A la RDC, les «operacions ciutats mortes» van ser organitzades per protestar contra la lentitud del procés de transició el 2003-2004. I esclaten els conflictes socials: vagues generals contra l’encariment de la vida a Guinea, a la primavera 2006; moviment contra la privatització ferroviaria a Mali; lluites contra els talls d'electricitat als suburbis sudàfricans... En definitiva, tensions que qüestionen la tutela del FMI i del Banc Mundial i que són tractats en els fòrums socials que s’organitzen regularment arreu del continent[18]. Els artistes (cantants, «rapers», pintors de carrer o dibuixants de diaris, reporters i cineastes), molt populars, fan d’altaveu de les problemàtiques.
D’altra banda, els moviments religiosos juguen un paper cada vegada més important sobretot en l'àmbit social, tot ocupant els llocs orfes de domini públic. En són exemples les associacions musulmanes, però també les Esglésies evangèliques vingudes dels Estats Units. El president Gbagbo està afiliat a una d'elles. Desenvolupen discursos mil·lenaristes i profètics[19], però intervenen també com a mediadors en certs conflictes com a la RDC. L'islam africà, antic i tradicionalment tolerant, experimenta les conseqüències dels esdeveniments al Pròxim Orient i dels aporismes de la guerra nord-americana contra el terrorisme. Es percep arreu una certa radicalització, de la qual Nigèria, el Sudan o Somàlia en són una mostra –sovint també deformades pels mitjans de comunicació.
Però és la irrupció dels joves sobre l'escena social que forada més les democràcies africanes (entre el 40 i el 49% de la població té menys de 15 anys al sud de Sàhara[20]). Fustigats per la degradació d'una educació sense mitjans però també per les grans pandèmies com la sida[21], oscil·len entre manifestacions de descontentament social sobretot en mitjans urbans –en són mostres l'agitació permanent que regna a Abidjan i la joventut dels líders rebels del nord del país–, i creació de bandes més o menys mafioses –com ho il·lustren els sabotatges criminals a les zones petrolieres de Nigèria.
Als suburbis de les grans ciutats com Nairobi o Johanesburg, els joves es reagrupen en petites societats paral·leles o, quan accedeixen a la universitat, estudien en la major de les precarietats. Moviments contra uns drets d'inscripció massa elevats, l'absència de beques o la indecència dels allotjaments i dels aliments universitaris sacsegen regularment els campus, com a Dakar el darrer hivern. "La joventut té set de justícia (...) vol que es facin bé les coses”, analitza el cineasta maurità Abderhamane Cissako. “És a dir, que vol trobar la dignitat i alhora una explicació a la difícil situació del continent[22]".
A aquests fenòmens s'hi afegeix la temptació de l'emigració –amb els drames humans que revela l'actualitat–, de vegades fomentada per les famílies i els pobles que s'endeuten per fer marxar un jove, amb l'esperança que podrà sostenir-los. L'emigració es ja un fenomen paradoxal, ja que priva els Estats de les seves "forces vives" però que alhora aporten al continent 232.000 milions d'euros anuals, més que l'ajuda al desenvolupament...
"Els nostres dirigents donen el mal exemple”, lamenta l'historiador senegalès Ibrahima Thioub. “Enviant els seus nens a estudiar o a enriquir-se al nord, acrediten la idea que aquí no es pot aconseguir res." Més que en un altre lloc, les elits africanes viuen en levitació sobre les societats. La concomitància de la democratització amb l'expansió de la mundialització ha creat, en efecte, un nou tipus de règim polític: el que es podria anomenat les "democràcies FMI". És a dir, que la selecció de les elits és el producte d'una doble dinàmica: eleccions multipartites i armadura per les institucions financeres internacionals (IFI), en què el segon element comporta sovint concessions sobre l'eficàcia del primer.

Homes de negocis, banquers i experts economistes
En els Estats africans sota tutela dels IFI, els candidats a les altes funcions passen tots per la "guixeta de proveïdors de fons", de la qual se n'han d'assegurar el suport o la neutralitat. El president malià Amadou Toumani Touré reconeix "haver descobert moltes injustícies en les relacions econòmiques internacionals" i haver provat no la "vergonya" sinò la "molèstia" d’aquesta dependència[23]. Certs responsables provenen fins i tot dels rangs del FMI o del Banc Mundial, com la presidenta de liberiana Ellen Johnson-Sirleaf. Entre els actors d’anys recents, Alassane Dramane Ouattara, exdirector de departament al FMI, ha estat Primer ministre de Costa d'Ivori; Nicephore Soglo, antic governador del FMI, ha estat president del Benín; Ngozi Okongo-Iweala, Ministra d’economia de Nigèria, va ser Secretària general del Banc Mundial; els homes de negocis com el President de Madagascar Marc Ravalomana, o els banquers, com el Primer ministre ivorià Charles Konan Banny, antic governador del Banc Central dels Estats de l'Àfrica de l'Oest (BCEAO), tenen els favors de les institucions financeres.
La legitimitat i la representativitat de les elits procedeixen llavors no tant de la població com dels organismes internacionals. En un debat al Parlament, un ministre senegalès va poder fer callar l'oposició gràcies a aquesta curta frase: "Els proveïdors de fons hi estan d'acord". El conflicte del cotó, el 2003, va il·lustrar paradoxalment la connivència de les elits i dels economistes dominants: els dirigents africans demanaven el respecte a les regles del lliure comerç, no pas el qüestionament del joc mundial de les relacions de forces entre el Nord i el Sud.
De vegades, no obstant això, les institucions de Bretton Woods pateixen la sanció popular. Al Benín, expulsat del poder el 1991 per Nicephore Soglo, l'exdictador Mathieu Kerekou va batre aquest últim el 1996 (abans de deixar voluntàriament i definitivament la presidència el 2006). Més recentment, escollida el 2005, Sirleaf ha de tractar amb un Parlament hostil.
Més enllà de la benevolència carnívora de la "comunitat internacional", la qüestió econòmica pertorba diàriament un joc democràtic encara més aleatori en la mesura que els partits polítics no tenen militants, a causa, entre altres raons, de no poder pagar quotes. Tanmateix, la diferència de mitjans entre candidats falseja la competència electoral. Paradoxa: els règims hàbils ajuden la creació de formacions d'oposició, però per a dividir els seus adversaris (Gabon i Burkina Faso, per exemple). La majoria de les vegades, els "observadors internacionals" validen els resultats o no si el règim en qüestió és un bon alumne en economia (veure el cas de Zimbabwe).
Tanmateix, la cultura democràtica no sembla afermar-se, ans alcontrari: alguns fan modificar la Constitució per fer-se escollir de nou sense restriccions (Burkina Faso, Uganda, el Txad). Els opositors, els periodistes i els jutges són objecte d'intimidació. És el cas al Senegal (detenció de l'antic Primer ministre Idrissa Seck, agressions al diputat Talla Sylla...) i també al Níger, on dos periodistes han estat jutjats l'estiu 2006 per "difusió de notícia falsa " sobre l'estat del país.
"Per què no emergeix un Chávez africà[24]?" Es lamentava recentment un estudiant en un campus d'Abidjan[25]. Un enfrontament significatiu va tenir lloc durant l'hivern 2005-2006 entre el Txad i el Banc Mundial, que subministra elements de resposta. Invocant la urgència dels problemes socials als quals ha de fer fornt el seu país, N'Djamena va reclamar el desbloqueig dels fons petroliers imposats pel Banc per "preservar els interessos de les generacions futures". El règim d’Idris Deby pensava evidentment més en el seu exèrcit (i en el seu conflicte amb el veí sudanès) que en el seu poble. I és que el joc de dependència en el qual s'inscriu l'economia del Txad il·lustra allò que a l'Àfrica s’anomena la "maledicció del petroli". La dependència econòmica, l'incentiu del guany de les multinacionals que juguen al continent com en un gran casino[26] i la corrupció d'elits poc representatives, es conjuguen per privar els pobles de les repercussions de les seves immenses riqueses.
Tanmateix, la geopolítica del continent està en plena mutació i podria obrir marges de maniobra per als Estats. Les antigues dependències en posen en dubte, sobretot el neocolonialisme francès. Discutit en uns llocs (Costa d'Ivori, Togo, Senegal...) i encara persistents en d’altres (el Txad, Gabon...[27]). Altres potències prenen terreny, com la Xina comercial o els Estats Units (entre el gran negoci i la guerra contra el terrorisme). Les relacions Sud-Sud es desenvolupen amb socis com el Brasil o Veneçuela, que ha obert tres noves ambaixades a l'Àfrica. Per a les elits nascudes després de les independències les relacions colonials són realitats obsoletes i totes les col·laboracions són possibles.
Al mateix continent emergeixen padrins regionals, com Sud-àfrica, Nigèria[28] o el Sudan. El conflicte del Darfur –en part un conflicte d'hegemonia entre Khartum i N'Djamena– és seguit per la Unió Africana, que participa també en altres operacions de manteniment de la pau (Sierra Leona i RDC). De fet, les organitzacions interafricanes es reforcen i juguen un paper cada vegada més important. Així, l'octubre de 2006, el Consell de Pau i de Seguretat de la Unió Africana i la Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica Occidental intenten desbloquejar el procés de pau a Costa d'Ivori. La manca de mitjans és, però, un límit a l'acció d'aquestes organitzacions.
El potencial alliberador de l'actual període històric està acutalment molt emmarcat per la dependència "vertical" dels països, la representativitat esbiaixada dels dirigents i el seu tall liberal. Però també està condicionat per l'estímul d'una cultura democràtica pròpia de l'Àfrica que plana sobre el continent, amb el somni d'una "segona independència" que seria sinònima tant de progrés econòmic com social.

[1] Jean-François Dupaquier, «De la françafrique a la maffiafrique», Mouvements, 17 de maig de 2002 - www.mouvements.asso.fr/
[2] Llegir Jean-Pierre Foirry, “L’Afrique: continent d’avenir?”, Ellipses, coll. «Transversale Débats», Paris, 2006.
[3] "Patiment i creixement. Àfrica: el creixement se'n va finalment, però com accelerar i sostenir la cadència per reduir la pobresa?", Finances i desenvolupament, FMI, Washington, març de 2006.
[4] Elaborat pel FMI i el Banc Mundial, el DERP descriu les polítiques i els programes macroeconòmics, estructurals i socials d'un país en diversos anys, així com les seves necessitats de finançament exterior.
[5] http://www.un.org/french/millenniumgoals/
[6] Adoptat per la Unió Africana, a Lusaka (Zàmbia), el juliol de 2001, el NEPAD ha estat concebut per cinc "vehicles pesats" de la política africana : Sud-àfrica, Nigèria, Algèria, Egipte i el Senegal.
[7] La iniciativa PPME és un dispositiu global de reducció del deute dels països pobres molt endeutats que apliquen programes d'ajust i de reforma recolzats per FMI i el Banc Mundial.
[8] Llegir «The 25 bilion dollar questión», The Economist, Londres, 2-8 de juliol de 2005.
[9] Jean-Pierre Foirry, op. Cit, pàg. 87.
[10] http://www.commissionforafrica.org/french/report/introduction.html
[11] CNUCED, «Informe sobre el comerç i el desenvolupament 2006», http://www.unctad.org
[12] Stephen Smith, Negrologie. Per què mor l'Àfrica, Destraló, apostes, 2004.
[13]www.un.org
[14] Llegir Kwame A. Ninsin, “Les nouveaux mouvements sociaux africains”, dins «Et si l’Afrique refusait le marché?», L’Harmattan, París, 2001, pàg. 221.
[15] CNUCED, «Fluixos de capitals i creixement a l’Àfrica», Ginebra, 2000.
[16] En el transcurs del període 1975-1982, les entrades de capitals estrangers representaven un 3,9% del producte nacional brut (PNB) dels països africans. En el transcurs del període 1983-1998, no representaven més que un 1,8%. Encara pitjor, es comprova una fugida dels capitals africans cap als països estrangers.
[17] Samir Amin, "L'economia política de l'Àfrica i la mundialització", dins «Et si l’Afrique refusait le marché?», L’Harmattan, París, 2001, pàgina 45.
[18] www.forumsocialafricain.org
[19] Llegir Laurent Fouchard, René Otayek, André Mary, “Des imaginaires partagés”, «Courrier de la planète», núm. 79, Montpeller, gener-març de 2006.
[20] Contra menys d’un 30% als països industrialitzats. Sud-àfrica és un país intermig situant-se entre el 30 i 39%.
[21] Llegir Stephen Ellis, "La crisi universitària", Courrier de la planète, op. cit.
[22] «Le rideau rouge», TV5, febrer de 2003.
[23] «Le rideau rouge», TV5, febrer de 2003.

País Basc, per fi la pau?

Article d'opinió de Véronique Danis i Dante Sanjurjo
A Le Monde Diplomatique
S’ha trobat el camí per la pau al País Basc després de quatre dècades de conflicte i d'atemptats terroristes que han causat més de 800 morts i milers de ferits? Després de l’”alto el foc permanent” declarat per ETA el 22 de març s'ha iniciat una taula de negociació política amb el Govern central, però el final és incert. No obstant això, sembla poc probable que ETA reprengui les armes.
Després de les negociacions secretes de juny 2005 entre ETA, autor de nombrosos atemptats mortífers, i el Govern, representat pel PSOE, el febrer de 2006 es va arribar a un principi d'acord, parcialment revelat pels mitjans, per començar i parlar de pau. En base al model nord-irlandès[1], la idea és la de separar formalment negociacions polítiques i qüestions militars.
El grup armat clandestí va decretar en principi, el 22 de març, un “alto el foc permanent”. Després, el 29 de juny, el President del Govern José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar al Congrés dels Diputats que el seu govern es disposava a “establir un diàleg amb ETA” no tocant qüestions polítiques (és a dir la independència del País Basc). Aquestes, va dir, “només es resolen amb els representants legítims de la volutat popular”. I després va agregar que “respectaré les decisions que els ciutadans bascos prenguin lliurement, en el respecte de les normes i dels procediments legals”. Això significa que tota modificació de l'estatut d'autonomia del País Basc, o de la Comunitat Autònoma basca d'Euskadi, haurà de ser compatible amb la Constitució espanyola. Els nacionalistes bascos de diferents forces han lloat aquesta iniciativa. El president del Govern ha precisat que les decisions dels bascos hauran de reflectir un ampli consens en el si d'una “taula de partits” que reunieixi totes les forces polítiques locals.
Després d'anys de discrets diàlegs entre el Partit Socialista d'Euskadi (PSE), branca local del PSOE, i Batasuna, partit considerat per la justícia espanyola i la Unió Europea com el braç polític d'ETA, es van fer públiques des de novembre del 2004 una sèrie de mesures per avançar cap a la pau, –la “proposta d'Anoeta”–, que fins a cert punt avui és vàlida. D'un costat el Govern espanyol negocia amb ETA la fi de la violència a canvi de l'alliberament de 462 presoners d’ETA (149 en presons franceses), el retorn dels exiliats i la reinserció de desenes de militants. D'altra banda, a Vitòria una taula de negociacions reuneix el total dels partits locals a excepció del Partit Popular, oposat al procés que s'està portant a terme. Queda poc temps perquè la taula de negociacions es constitueixi abans de finals del 2006, com es va preveure inicialment per evitar que la seva posada en marxa coincideixi amb l'inici de les campanyes electorals a Espanya, a principis de 2007. El seu rol és, per tant, cabdal: la recerca d'una solució política al conflicte.
Al País Basc, la majoria dels electors voten pels partits que reclamen més autonomia i una part de la població, més enllà del nacionalisme radicals, demanden en certa manera el dret a l'autodeterminació, sense que això impliqui reclamar la independència. Segons diversos sondejos el 2002, el 32% dels habitants d'aquesta comunitat autònoma estarien a favor del «statu quo», 31% recolzarien la idea d'un model federal d’Espanya conferint al País Basc una autonomia més àmplia i el 31% recolzaria el projecte independentista.
Monsenyor José María Setién, que va estar al càrrec de l'oficina del bisbat de Sant Sebastià entre 1979 i 2000, opta per una de les posicions més destacables a favor de la resolució política del conflicte i explica: “Es requereixen dues condicions per arribar a la pau: frenar la violència i la normalització, és a dir, un nou escenari político-jurídic basat en la justicia en les relacions entre el País Basc i l'Estat espanyol i l'Estat francès”.
Després de l'abolició dels “furs” (els drets i les llibertats particulars de certes regions d'Espanya) al segle XIX, una part dels bascos estima que els seus drets col·lectius no són respectats. “La qüestió no és saber qui té raó històrica o cultural”, considera Monsenyor Setién, “sinó com arribar a un acord acceptable per a tots”.
Els independentistes radicals van fer dos passos en aquest sentit a Anoeta: van acceptar que ETA cedeixi a Batasuna la conducció de la negociació política, i que les discussions no portin el mateix ritme al País Basc, a Navarra i al País Basc francès. Però de moment la seva reivindicació principal resta intacta: superar l'àmplia autonomia actual per obtenir el reconeixement del poble basc, també de Navarra, i del dret a decidir el seu futur.
L'organització armada ha estat pressionada per la política policial de les autoritats espanyoles i basques[2], però també pel cansament i la desaprovació de la violència expressada per la població basca. Després que ETA ha assassinat periodistes, regidors tant d'esquerra com de dreta i empresaris que es van negar a pagar l’“impost revolucionari” –alguns eren membres del PNB– el nombre de bascos que recolzen la seva acció ha disminuït. Inclús ha estat debatut al si de l'esquerra abertzale, tendència representada principalment per Batasuna.
A més, el novembre del 1999, molts militants no van acceptar que després del fracàs de les negociacions amb el Govern conservador de l'expresident José María Aznar, ETA trenqués la seva primera treva il·limitada, reprengués els atemptats i trenqués la dinàmica sobiranista de l'Acord de Lizarra-Garazi. Catorze mesos abans, aquest Acord havia establert una aproximació entre el PNB i Batasuna per crear una relació de força favorable davant Madrid.
La sèrie d'accions conduïdes pel Govern d'Aznar i per la justícia espanyola contra les organitzacions socials i culturals independentistes, considerades per la justícia espanyola com a pròximes a ETA[3], i la dissolució de Batasuna el 2003, van comportar un augment de les dificultats en matèria d'organització i de finançament de les seves activitats. D'altra banda, els seriosos cops en contra d'ETA per les policies espanyola i francesa (França ha serivt amb freqüència de rereguarda als comandos d'ETA i als seus dirigents) han desestabilitzat el grup armat.
Finalment, un context internacional en què el terrorisme està estigmatitzat sobretot després dels atemptats del 11 de setembre, l'ús de la violència política s'ha tornat impopular a Europa. Els 192 morts causats pels atemptats islamistes de Madrid l'11 de març del 2004, només han aconseguit reforçar aquesta tendència a Espanya, inclòs el País Basc. Així, una part de les persones que són o han estat favorables a ETA, estima que l'ús de la violència és, avui dia, contraproduent.
Més enllà d'aquesta situació desfavorable és probable que ETA hagi decretat un “alto el foc permanent” perquè amb l'arribada al poder de Zapatero l'endemà dels atemptats de l'11 de març se li permetés obtenir un mínim de contrapartides. “Sembla que hi hagués un acord entre l'esquerra abertzale i el Govern central per a la consecució de la negociació, almenys respecte a la decisió dels bascos i a la inclusió de Navarra en les negociacions”, declara el Joseba Egibar, representant de l'ala independentista del PNB i portaveu del seu grup al Parlament Basc de Vitòria. "A la fi d'aquest procés llarg i difícil hauria d'emergir un nou subjecte polític: el poble basc. El reconeixement d'aquest subjecte és la clau de la normalització, i el nostre electorat no ens perdonaria cedir en aquest punt”. En canvi, altres dirigents del PNB consideren que només trobant un acord amb el PSOE –a risc de renunciar a qualsevol forma d’autodeterminació–, el seu partit podrà mantenir-se al poder.
Pel seu costat, els socialistes del PSE no estan d'acord amb l'autodeterminació, la qual no es permesa per la Constitució espanyola. “El nostre objectiu”, explica el secretari general Patxi López, des del seu càrrec a Bilbao, protegit per quatre guardaespatlles degut a les amenaces d'ETA, “és trobar un acord entre nacionalistes i no nacionalistes per viure bé al País Basc, actualitzant el nostre Estatut d'Autonomia. Però nosaltres lluitarem contra l'autodeterminació: un dret reservat als pobles colonitzats, oprimits o sense representació institucional”.
Aquests objectius fan reaccionar Joseba Egibar, que evoca el referèndum d’independència celebrat a Montenegro sota la supervisió de la Unió Europea. “La taula de partits no funcionarà mentre el partit socialista digui que no hi pot haver autodeterminació. Ha d'estar obert a considerar el que cadascú proposa.” Sobre aquest punt, nacionalistes moderats del PNB i pròxims a ETA semblen estar d'acord: “La paraula autodeterminació s'ha convertit en tabú per als socialistes”, estima Arnaldo Otegi, portaveu del dissolt partit Batasuna. “Diguem llavors que la solució passa pel reconeixement, per part dels estats espanyol i francès, del dret del poble basc a decidir el seu futur polític. Després s'haurà d'arribar a un acord sobre la manera que els bascos exerciran aquest dret, quines condicions, quins ritmes, en quins moments. Un nou estatut d'autonomia podria ser un estadi intermedi, però haurà d'incloure el dret de decidir i deixar la porta oberta a nous passos”.
Els independentistes volen que sigui posible –si la voluntat popular així ho decideix–, la integració de les set províncies basques històriques. La qüestió de Navarra és, segons ells, determinant. La majoria de navarresos voten pels partits hostils a una integració al País Basc espanyol, però els nacionalistes i els socialistes de la Comunitat Foral de Navarra podrien arribar, per una acció conjunta en les eleccions al Parlament Autònom de la primavera del 2007, a desplaçar la dreta del poder a Pamplona i proposar als navarresos un referèndum sobre una aproximació de tipus federal amb el País Basc. Una consulta contemplada per la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, però no contemplada fins avui.
Què succeirà amb les províncies basques franceses? “Podria ser que al nord el procés no hagi ni començat mentre que al sud ja s'hagi trobat una solució”, opina Otegi. La posició dels governs de dreta i d'esquerra francesos és que el problema basc és “una qüestió espanyola”, com va afirmar a Madrid l'1 de juliol del 2006 Nicolas Sarkozy, Ministre de l'interior. No obstant això, molts bascos de França exigeixen politiques per la llengua basca. I també la creació d'un departament basc escindit del dels Pirineus Atlàntics que, junt amb el Bearn, és reclamat per nombrosos representants municipals, nacionalistes o no, i categòricament rebutjat per molts altres.
Al sud dels Pirineus, els partits nacionalistes d'Euskadi, majoritaris, volen evitar l'escenari a la catalana, en el qual l'Estatut aprovat a Vitòria seria modificat a Madrid. Se sap que el PSE no farà res sense l'aval dels socialistes d'Espanya, majoritaris al Parlament, i que seran la clau per ratificar un eventual nou estatut.
En tant que Zapatero es va comprometre a respectar la Constitució, l'autodeterminació sembla exclosa si aquesta no es modifica. El debat entre els constitucionalistes va crear adversió al “Pla Ibarretxe” de “lliure associació” del País Basc a Espanya, el qual definia els bascos com una “nació” i obria la via a l'autodeterminació.
Certs juristes assenyalen que la Constitució defineix Espanya com una “nació” que integra “nacionalitats” que “respecta els drets històrics dels territoris forals”. Opinen que aquesta podria admetre aquest estatut. Altres han recordat la “unitat indissoluble” de la “nació espanyola” que evoca l'article 3. “Els marcs jurídics es poden adaptar”, opina Miren Azkarate, portaveu i Consellera de la cultura del Govern basc. “Enlloc les institucions no es constitueixen com una cotilla que limita els acords polítics”.
Els desacords profunds entre les diferents forces polítiques basques i espanyoles són tan importants que la negociació a penes és a les beceroles. En el comunicat del 18 d'agost del 2006, ETA va acusar al Govern de Madrid, al Partit Socialista i al PNB de falta de voluntat. Va denunciar la continuació dels arrestos i de processos judicials, assenyalant el retard en l'acostament dels presoners al País Basc i en la formació de la “taula de partits”.
Les diferents formacions polítiques locals han multiplicat les reunions bilaterals aquest estiu, per arribar a un acord sobre la composició i la manera de funcionament de la taula de partits. Però ara persisteix la situació de bloqueig i s'observa una intensificació de la violència al carrer (kale borroka) portada a terme per joves independentistes. Batasuna ha començat a mobilitzar als seus militants: el 25 d'agost diversos milers de persones es van manifestar pels carrers de Bilbao. Els membres del PNB parlen també, en el cas que les negociacions no arribin a res, de desenterrar el “Pla Ibarretxe” per sotmetre'l a referèndum.
Es tracta d'una verdadera crisi en les negociacions o d'una maniobra d'ETA i del Govern destinada a dramatitzar la situació a fi que les seves respectives bases acceptin un acord tot renunciant més del que preveuen?
Atacat per l'oposició de dreta sobre els suposats riscos que corre la unitat d'Espanya, Zapatero ha de defensar-se de l'acusació de danyar la democràcia acceptant de pagar un preu polític pel fi de la violència. Alguns mitjans l’acusen de negociar el futur del País Basc amb Batasuna, i per tant amb la “banda terrorista” ETA. “El que els espanyols no accepten i no acceptaran mai és que es recompensi els botxins, que se'ls doni la raó i que se sacrifiquin les seves víctimes”, va declarar el President del PP Mariano Rajoy al Congrés de Diputats el passat 6 de juny.
Com en el seu moment Aznar, Rajoy, que va ser el Ministre de l'interior des de febrer del 2001 al juliol del 2002, pensa que ETA només pot ser vençuda per la via policial. Sobre aaixò, la poderosa Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) ha reunit alguns mitjans controlats per la dreta i per l'Església sota la bandera “Negociacions? No en el meu nom”. Aquesta s'oposa a tota mesura de clemència cap als etarres condemnats per crims de sang.
Un posicionament que no comparteixen les associacions que van sortir de l'AVT la primavera de 2006 per constituir la Federació d'Associacions Autonòmiques de Víctimes del Terrorisme (FAAVT). “El nostre treball és la defensa dels drets de les víctimes, no la política”, explica el portaveu Roberto Manrique, víctima d'un atemptat amb bomba comès per ETA a l’Hypercor de Barcelona el juny de 1987 (el més mortífer, amb 21 morts i 45 ferits). “Durant vint anys a l'AVT no ho vam fer. Pel que fa als presoners etarres, que el Govern faci el que li sembli oportú, sempre que es respecti la llei. El conflicte ha d'acabar.”
Enfront d'aquesta posició i la de certs mitjans de comunicació, de la justícia, de l'Església o de l'exèrcit pròxims al PP, però també per mostrar que tenen domini de la situació, el Govern de Zapatero juga amb el temps. Per la seva part, ETA rebutja d'obrir el diàleg amb Madrid en tant que la “taula de partits” bascos no s'hagi reunit.
El desbloqueig de la situació haurà de passar per l'acció de la Unió Europea? El passat 25 d'octubre el Parlament Europeu va atendre un ple a Brussel·les per recolzar les negociacions de pau. “És la primera vegada que el Parlament Europeu intervé en un estat tan precoç de resolució d'un conflicte en un territori”, afirma el seu vicepresident Gérard Onesta. Aquest suport, després del mostrat per Tony Blair, Gerrry Adams i Adolfo Pérez Esquivel, pot proporcionar l'avinentesa a Batasusna i al PSOE d'afavorir el retorn a la vida política legal de la formació independentista, així com l'impuls de la mesa de partits; i també al Govern i a ETA d’establir una negociació.
“L'últim gest polític visible del PSOE”, recorda José Elorrieta, secretari general del sindicat ELA, proper al PNB (41% dels obrers sindicats al País Basc espanyol), “va ser el de canviar substancialment el text votat pel 90% de representants al Parlament català. Aquí el seu objectiu és, segons la meva opinió, de posar fi a ETA evitant com al 1998 una acumulació de forces sobiranistes, indispensable en el procés d'autodeterminació”.
Rafa Díez, secretari general del sindicat LAB, pròxim a Batasuna (16% dels sindicats), creu en les negociacions actuals, “però si no s'arriba a un acord, s'hauran de reunir tots els nacionalistes per tractar, democràticament, de fer que canviï el posicionament de l'Estat”.
Amb els sindicats Unió General de Treballadors (UGT, socialista) i Comissions Obreres (CCOO, pròxima a IU), majoritaris en el conjunt d'Espanya, Díez pretén contràriament a ELA participar en la taula de negociacions que, paral·lela a la dels partits, podria reunir els actors de la societat civil basca. La implicació d'aquesta mesa permetria impulsar les negociacions de pau i impedir que es paralitzin[4].
Podrien també participar en aquesta segona taula els defensors de la llengua i la cultura basques. La repressió franquista de les llengües regionals i el fet que la defensa de l'euskera ha estat una de les principals reivindicacions dels independentistes, n'ha polititzat el seu ús. I és que segons la UNESCO l'euskera està en perill. Amb 816.000 persones que el parlen a Espanya i 81.000 a França, el conjunt basc (País Basc espanyol, Navarra i País Basc francès) compta amb només un 25,5% de parlants i un 36% de bilingües passius, que comprenen l'euskera però no el parlen[5]. En aquesta “cursa contrarrellotge” per salvar la llengua que evoquen amb inquietud els parlants, les perspectives de pau augmenten les esperances: “Afavoreixen la normalització lingüística”, explica Xavier Mendiguren, secretari general de Kontseilua, federació de nombrosos actors culturals bascos. “Poden permetre que el conjunt de la societat s'apropiï aquest patrimoni comú que ha patit les contingències polítiques”.
La resolució del conflicte marcaria la fi de més de quaranta anys de violència, de pors i de sofriment en els dos costats. Malgrat els obstacles i la temptativa de sabotatge de la dreta, aquesta vegada les dues parts semblen determinades a trobar una solució al problema basc al sud dels Pirineus. Però les posicions polítiques romanen tan antagòniques entre la societat basca que la pau verdadera està ben lluny de l’horitzó.

[1] Llegiu Cédric Gouverneur, “Segregation en Irlande du Norte”, Le Monde diplomatique, juliol de 2006.
[2] L’acció policial molts cops s’ha servit de la tortura. Veieu els informes del Comité contra la tortura de l’ONU (www.unhchr.ch), del Consell de Europa (www.cpt.coe.int) o els informes anuals d’Amnistia Internacional; també www.stoptortura.com. D’altra banda, segons les dades proporcionades per l’associació de suport als presoners d’ETA, Askatasuna, més d’un centenar de militants han estat assassinats des de 1974 per les forces de l’ordre.
[3] Llegiu Cédric Gouverneur, “Régression de la démocratie au Pays basque espagnol”, Le Monde diplomatique, maig de 2003.
[4] La Comissió per a la resolució del conflicte, que va reunir personalitats polítiques, sindicals i associatives de tot l’aspectre polític (tret del PP) ha jugat un paper precursor en l’apertura del diáleg (www.konponbidea.info). Una taula de dones per la pau, també reunint dones de tot el ventall polític, es va posar en marxa a començament del 2006 (www.ahotsak.blogspot.com).
[5] L’euskera té cinc règims jurídics. A França no existeix cap reconeixement oficial (com a llengua d’ús en l’administració, la justicia, etc.) Al País Basc espanyol es cooficial amb el castellà, la qual ha aturat la seva erosió. A Navarra está dividit en tres zonas, “bascòfona”, “mixta” i “ no bascòfona”. L’euskera només és oficial en la primera (11% los navarresos). El 2004, un informe del Consell d’Europa va demanar l’extensió de l’oficialidad a la zona mixta, la més habitada i que comprèn Pamplona.