Indignació absoluta

Article d’opinió de Joan S. Sorribes
(Un jove de 16 anys és assassinat hui a Madrid per un escamot neonazi)

Indignació i ràbia. No trobe altres paraules, ni vull trobar-les. Setze anys només. Havia de passar. Més tard o més d’hora, havíem de tindre un cadàver. L’escalada d’accions feixistes, l’escalada de la coordinació dels escamots de l’ultradreta que hem anat denunciant havia de cobrar-se una víctima de nou. Ha sigut la de Carlos…
Esta ultradreta s’està alimentant de la passivitat de les autoritats juficials, policials i governatives davant l’allau de fets, cada vegada més violents, cada vegada més organitzats, cada vegada més desavergonyits d’uns grups que darrere excuses xenòfobes, racistes, nacionalistes espanyoles o populistes, són allò que són: feixistes. La gent de brega i bronca fàcil que formen els escamots són la punta de l’iceberg d’alguns encorbatats que semblen decidits a escalfar l’ambient amb boiroses i gens benèvoles intencions.
El discurs d’aquells que volen reduir estos fets a meres baralles entre bandes rivals, a l’exaltació d’extremistes d’un i altre costat, a fets aillats de descerebrats sense relació ideològica o política, només es poden considerar com una irresponsabilitat o com un insult a la intel·ligència.
A esta gent cal parar-li els peus, abans que els seus peus ens esclafen el cap a tots els demés.

I perquè no es calla Chávez

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Ahir Juan Carlos I, d’ofici rei i en ple exercici professional en la Cimera Iberoamericana, li etzibà a Chávez, president de la República Veneçolana, un sanguini: I tú, perquè no et calles? I Chávez, clar, no es callà.
I perquè no es callà Hugo Chávez? Doncs, si més no, perquè el senyor Hugo Chávez, mal que li pesse a alguns, és un president elegit i reelegit democràticament pels ciutadans de Veneçuela, té darrere seu tota la legitimitat que donen els milions de vots que una i altra vegada han sentenciat que encapçale la màxima autoritat i representació dels veneçolans…, i qui el manava callar no, ni mai passà per les urnes ni se l’espera en unes eleccions, i el seu càrrec, el de la màxima autoritat i representació de l’Estat espanyol, prové de dos circumstàncies, com a mínim, dubtoses: el seu cognom, Borbó, i la voluntat del dictador Franco que el precedí i el posà on ara està. Per això, Chávez no callà i continuà denunciant la injerència d’un ex president espanyol, el senyor Aznar, el del bigotí i ara amb meleneta, en els assumptes llatinoamericans, fent de mamporrero del govern nord-americà del senyor Busch i de les grans corporacions multinacionals, incloent les espanyoles, responsables en gran part de la situació miserable de milions de ciutadans d’aquells països i que hui se senten prou més que molestes pels canvis que es produixen en el centre i en el sud d’Amèrica i que representen la pèrdua de poder de les grans oligarquies, de les multinacionals, de l’Imperi i dels seus vassalls. Una onada que, cal subrratllar, es produix amb la força dels vots, amb la democràcia, amb la voluntat de governs legítims i democràtics i amb representants legítims i democràtics, no amb dictadors manus militari, ni amb titelles posades per la CIA… Chávez no calla perquè, des de la legitimitat de ser el president electe de la República Veneçolana, té tot el dret a representar el seu país, els seus ciutadans, i denunciar el setge a què alguns poders i poderosos volen tornar a sotmetre’ls, encara que siga en una Cimera Iberoamericana que paga i organitza l’antiga metròpoli a vegades amb la poc dissimulada voluntat de recrear el seu passat colonial.
Les preguntes que ningú no ha fet encara i que queden en el tinter haurien d’anar dirigides a Juan Carlos I: I vostè, vostè perquè parla? En nom de qui parla vostè? Qui l’ha triat a vostè per ser la meua veu?

Voracitat

Article Editorial de Le Monde Diplomatique, novembre 2007, d'Ignacio Ramonet

El nou capitalisme que s’ha anat construint és encara més brutal i voraç. Al mateix temps, el discurs crític (en un altre temps antiglobalitzador) s’ha enrarit i ha passat a ser una veu sorda. El nou capitalisme té ara un nou tipus de voltor, els "private equities", és a dir, uns fons d'inversió rapinyaires que sacien l'apetit dels ogres que disposen dels colossals capitals (1).
Els noms dels titans (The Carlyle Group, KKR, The Blackstone Group, Colony Capital, Apollo Management, Partners Cerberus, Starwood Capital, Texas Pacific Group, Wendel, Eurazeo...) són poc coneguts per a la majoria de la gent. Emparats per aquesta discreció, estan posant les urpes sobre l'economia mundial. En quatre anys, de 2002 a 2006, el total de capitals d’aquests fons d'inversió (que recapten els diners dels bancs, de les assegurances, dels fons de pensió i de béns de particulars riquíssims) va passar de 94.000 a 358.000 milions d'euros! El poder financer és fenomenal: supera el bilió 100.000 milions d'euros! No hi ha res que els aturi. En el darrer any, als Estats Units, els principals "private equities" van invertir aproximadament 290.000 milions d'euros en rescats d'empreses i més de 220.000 milions en el primer semestre del 2007, prenent el control de 8.000 societats... Un de cada quatre assalariats nord-americans, i gairebé un de cada dotze a França, treballa per aquests mastodonts (2).
França n’és, ara, després del Regne Unit i els Estats Units, el blanc principal. El 2006 es van apoderar de 400 empreses (per un total de 10.000 milions d'euros) i n'administren més de 1.600. Les marques més conegudes (Picard Congelats, Dim, els restaurants Quick, Buffalo Grill, Pàgines Grogues, Allociné o Afflelou) estan sota control de "private equities" majoritàriament anglo-saxons, els quals miren de reüll els gegants del CAC 40.
El fenomen d'aquests fons rapinyaires va aparèixer fa una quinzena d'anys, afavorit per un tipus de crèdit baix i la creació d'instruments financers cada vegada més sofisticats, però darrerament ha experimentat un creixement preocupant. Perquè és clar, el principi és ben senzill: un grup d'inversors afortunats decideixen rescatar empreses que administraran privadament, lluny de la Borsa, de les regles constrenyedores i sense passar comptes als accionistes perepunyetes (3). La idea és esquivar els principis mateixos de l'ètica del capitalisme tot regint-se per les lleis de la jungla.
Segons dos especialistes, les coses funciones així: "Per adquirir una societat que val 100, el fons en posa 30 de la seva butxaca (es tracta d'un percentatge mitjà) i en demana 70 als bancs aprofitant els baixos tipus d'interès del moment. En tres o quatre anys reorganitzarà l'empresa amb la gestió empresarial existent, racionalitzarà la producció, desenvoluparà activitats i destinarà tot o part dels beneficis a pagar els interessos... del seu propi deute. El resultat és que revendrà la societat, normalment a un altre fons que farà el mateix, per 200. Un cop ha pagat els 70 de préstec li’n queden 130 a la butxaca quan inicialment només n’havia posat 30, és a dir, més del 300% de taxa de benefici en una inversió de quatre anys. Hi ha res millor?” (4).
Els dirigents d'aquests fons, que personalment guanyen fortunes demencials, practiquen sense cap mena de remordiment els quatre grans principis de la "racionalització" d’empreses: reduir llocs de treball i salaris, augmentar la producció i deslocalitzar. I a més encoratjats per unes autoritats públiques que, com a França avui, somien amb "modernitzar" els mitjans de producció en detriment d’uns sindicats que criden al mal temps i denuncien la fi del contracte social.
Molts es pensaven que amb la globalització el capitalisme ja en tindria prou. Ara veiem que la seva voracitat sembla no tenir límits. Fins quan?

Nota: (1) Llegiu Frédéric Lordon, "L’etern retorn de la crisi financera", Le Monde diplomatique, octubre del 2007.
(2) Llegiu Sandrine Trouvelot i Philippe Eliakim, «Les fonds d’investissement, nouveaux maîtres du capitalisme mondial», Capital, París, juliol del 2007.
(3) Llegiu Philippe Boulet-Gercourt, “Le retour des rapaces", Le Nouvel Observateur, París, 19 de juliol del 2007.
(4) Cf. Capital, op. cit.

Pressupostos 2008: Carta als Reis

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Com cada any, ben prop de Nadal, la litúrgia de la presentació dels pressupostos és com una carta als reis o santa Claus. Cada govern demana per l’any següent allò que li ve de gust per a la ciutadania i ho fa en forma de partides comptables… I el 2008 és un any electoral, i ja se sap que els governs volen perpetuar-se en el càrrec. Per això, els pressupostos presentats pel Consell de la Generalitat Valenciana, pel govern de Camps, s’han d’entendre enguany en aquesta línia… Però…, sempre hi ha un però. Què li demana el govern del PP en la Generalitat Valenciana als reis? Doncs si es llegeixen, ni que siga per damunt, les xifres dels Pressupostos valencians, la posada en escena de les polítiques que impliquen i les frasses que han acompanyat la presentació dels mateixos, la demanda dels homes i dones de Camps té la mirada posada a Madrid, i molt més concretament a La Moncloa… El continuisme en les línies mestres és l’afirmació comptable de què al País Valencià tot rutlla prou bé, i la identificació de la falta d’inversions estatals, de l’augment de la població i de la no consideració d’un nou model de finançament autonòmic, assenyala amb el dit el causant dels nostres possibles problemes en el futur, o siga cap a Z, ja sense P. Camps i el seu govern miren La Moncloa i han demanat en la Carta als Reis d’enguany que li regalen un altre govern a Madrid, un Rajoy president del govern espanyol a partir de març de l’any que ve.