Article d'Opinió de Joan S. Sorribes
Se’ns ha mort Paco. Francesc Santacatalina ha fet el traspàs enmig l’agost, amb només 60 anys. Un mal vent se l’ha emportat.
Algú va dir que la vida no cal omplir-la d’anys, sinó els anys de vida, el Francesc que jo tinc a la memòria, que viurà en mi per molts anys era un home ple de vida. Un home, com l’hem volgut subrratllar en la seua esquela, citant una frase d’un altre republicà, Manuel Azaña, quan sentencià: “la llibertat no fa feliços als homes, senzillament els fa homes”.
I és que Paco tenia vida, molta i ben viscuda i ben emprada, des què començà en la seua Alcúdia natal a entrar en contacte amb cercles valencianistes i progressistes, i poc després pujà a València a estudiar a la Universitat i s’integrà en la lluita antifranquista, Paco no va deixar que passarà un any sense omplir-lo de vida, de lluita per la llibertat.
Francesc Santacatalina, recent vingut a València, participà molt activament de la lluita contra la dictadura, entrant en contacte amb l’oposició d’esquerres, i molt concretament amb sectors trosquistes valencians i nacionalistes valencians, i des de la militància i l’activisme cresqué com a persona, com a home.
Les sigles de les diferents organitzacions per les quals transcorregué la seua vida política no ve al cas, excepte per dir que mai va ser dels ortodoxos de cap ortodòxia,i per a assenyalar que la seua última militància va ser com a president d’Esquerra Valenciana, tancant un cercle vital de compromís, de lluita i de vida, l’organització en la qual trobà que el seu esperit republicà, sobiranista valencià i esquerrà podia perdurar.
Paco, l’amic i company, el germà de lluita, perdura en la memòria dels qui l’hem conegut i dels qui hem anat amb colze amb colze en diferents moments del seu periple.
Paco, la lluita continua!
