Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
En una conversa recent a propòsit del concepte de subjecte revolucionari, de la societat en què vivim i qui mana realment en este sistema, i de la possibilitat de realitzar, de construir una societat nova, un amic em va fer la seua reflexió sobre perquè ell es manté, magrat tot, en l’àmbit dels antisistema: “perquè odie els qui van matar la meua família, i perquè em divertix anar contra l’enèmic”. Als dos arguments, calia afegir un tercer, de tan evident omitit, “perquè pot fer-ho”.
No puc fer-me una idea ni tan sols aproximada de la revolució pendent en àrees enormes del nostre planeta, com ara l’Amèrica Llatina, l’Àfrica o Àsia, ni la mena de subjecte revolucionari (és a dir, el segment social realment i objectivament interessat en una transformació social global) que podria impulsar-la, ni em resulta fàcil tan sols imaginar els resultats d’una tal revolució i transformació social si s’arribara a produir… Jo, com l’amic que em feia aquella reflexió, sóc el fruit d’una societat de benestar, on tots som d’alguna manera –uns més que uns altres- beneficiaris i, per tant, còmplices, del sistema que manté la meitat de la població mondial en condicions de misèria, explotats, expoliats, marginats i condemnats. No seré jo qui pontifique sobre la seua revolució, sobre el “seu” subjecte revolucionari, sobre la seua alternativa social si és que arriben a tindre-la i intenten posar-la en marxa.
Llisc, ací i allà, però, que en eixes latituds, des de la geografia perifèrica del sistema, des de les àrees expoliades i condemnades, són molts els qui, des de l’esquerra transformadora, posen en qüestió, en solfa i a remulla, la nostra occidental i fracassada visió de la transformació social, dels nostres subjectes revolucionaris i de les nostres revolucions. I tenen raó, la seua. O les seues, perquè també allà les coses van com van, i són contradictòries i a les distintes tradicions se sumen també les molt diferents circumstàncies, possibilitats i perspectives.
Al món desenvolupat, al món postcapitalista, al nostre món, però, l’esquerra transformadora ens hem quedat fa dècades sense raons… Quan a una ciutat europea o nord-americana hi ha fractura social, el sistema trontolla, la societat es conmou, si hi ha un esclat de rebel·lia real, no són els propis subjectes revolucionaris els actors, els qui en el seu moviment de protesta assenyalen la clau del possible col·lapse del sistema, no. Són els fills dels qui han vingut a estes ciutats buscant ser part integrant del sistema benestant i que es troben rebutjats i oblidats quan les coses no marxen bé en les metròpolis els qui tensen les cordes: no reivindiquen una nova societat, sinó l’accés a esta societat. Els nostres subjectes revolucionaris a tot estirar posen el morro tort quan la nòmina no augmenta d’acord amb l’IPC i perilla l’hàbit de consum en què ens hem acomodat.
Les nostres revolucions últimes s’esgotaren en els estius de les flors i sota l’asfalt de París, i foren, els nostres enèmics de classe junt al nostre subjecte revolucionari, els qui posaren fi al somni, feren tot el possible perquè l’impossible fóra només un miratge de primavera. Sota l’asfalt no hi havia platja, només rebuts a pagar en 30 o 40 anys.
Hui els subjectes revolucionaris a les societats acomodades i benestants del postcapitalisme tenen nòmina funcionarial, es perceben com a classe mitjana, veuen la precarietat com un mal menor que de tota manera permet més oci hedonista, és classe passiva i receptora de protecció social, i juga a la borsa i a la inversió en formigó i en plans de pensions a la mínima ocasió que pot…, en una imitació realment prodigiosa d’allò que fa també al seu torn la classe adversària local…, totes dues classes, perfectament allunyades dels vertaders centres de poder globals.
Hui al món desenvolupat la tristesa s’ha instal·lat en el discurs de les esquerres transformadores, la tristesa i el neguit de socialistes que són incapaços d’anar més allà de pures gestions que ni tan sols aspiren a reformar la societat; de comunistes que són incapaços de proposar cap altra alternativa que substituir la classe dominant per una nova nomenclatura, el capitalisme burgés pel capitalisme d’estat; de llibertaris incapaços també, que es mantenen ferms contra tota construcció estatal, tot i que l’estat siga hui un baluard i un fre possible i realista al vertader poder que ens regix; una esquerra transformadora, allunyada de tota transformació social…
Moltes dècades, doncs, que anem perduts, que no tenim ni nord ni guia, que no ens mena cap bandera ni que ens diga llibertat, que sabem que Déu ha mort i la nostra salut no és excessiva, que hem descregut del dogma i ens hem instal·lat en un relativisme buit, que ens van despertar del somni i ens els van deixar reduït a la hipoteca que anem pagant any rere any, que només ens queden tres raons per mantindre’ns en l’esquerra: que odiem, que ens divertix i que encara podem.
Ben mirat, sobre això es podria construir el nou subjecte revolucionari…, perquè ben mirat odiar allò que és ve a ser com estimar allò que podria ser, que ens divertisca anar contra “ells” vol dir que encara som capaços de moure’ns per alguna cosa més que el simple benefici dinerari, i que podem, significa que, malgrat tot, hi ha un espai vital en què encara és possible resistir les decisions del sistema, un espai que des de l’individualitat pot convergir en l’ésser col·lectiu socialment conscient i reivindicar un altre món. Ben mirat, pot ser des d’estes premisses podríem arribar a construir una nova utopia, la d’una esquerra nova que siga capaç d’abandonar la tristesa com a eina per enlairar l’alegria d’un nou socialisme.
En una conversa recent a propòsit del concepte de subjecte revolucionari, de la societat en què vivim i qui mana realment en este sistema, i de la possibilitat de realitzar, de construir una societat nova, un amic em va fer la seua reflexió sobre perquè ell es manté, magrat tot, en l’àmbit dels antisistema: “perquè odie els qui van matar la meua família, i perquè em divertix anar contra l’enèmic”. Als dos arguments, calia afegir un tercer, de tan evident omitit, “perquè pot fer-ho”.
No puc fer-me una idea ni tan sols aproximada de la revolució pendent en àrees enormes del nostre planeta, com ara l’Amèrica Llatina, l’Àfrica o Àsia, ni la mena de subjecte revolucionari (és a dir, el segment social realment i objectivament interessat en una transformació social global) que podria impulsar-la, ni em resulta fàcil tan sols imaginar els resultats d’una tal revolució i transformació social si s’arribara a produir… Jo, com l’amic que em feia aquella reflexió, sóc el fruit d’una societat de benestar, on tots som d’alguna manera –uns més que uns altres- beneficiaris i, per tant, còmplices, del sistema que manté la meitat de la població mondial en condicions de misèria, explotats, expoliats, marginats i condemnats. No seré jo qui pontifique sobre la seua revolució, sobre el “seu” subjecte revolucionari, sobre la seua alternativa social si és que arriben a tindre-la i intenten posar-la en marxa.
Llisc, ací i allà, però, que en eixes latituds, des de la geografia perifèrica del sistema, des de les àrees expoliades i condemnades, són molts els qui, des de l’esquerra transformadora, posen en qüestió, en solfa i a remulla, la nostra occidental i fracassada visió de la transformació social, dels nostres subjectes revolucionaris i de les nostres revolucions. I tenen raó, la seua. O les seues, perquè també allà les coses van com van, i són contradictòries i a les distintes tradicions se sumen també les molt diferents circumstàncies, possibilitats i perspectives.
Al món desenvolupat, al món postcapitalista, al nostre món, però, l’esquerra transformadora ens hem quedat fa dècades sense raons… Quan a una ciutat europea o nord-americana hi ha fractura social, el sistema trontolla, la societat es conmou, si hi ha un esclat de rebel·lia real, no són els propis subjectes revolucionaris els actors, els qui en el seu moviment de protesta assenyalen la clau del possible col·lapse del sistema, no. Són els fills dels qui han vingut a estes ciutats buscant ser part integrant del sistema benestant i que es troben rebutjats i oblidats quan les coses no marxen bé en les metròpolis els qui tensen les cordes: no reivindiquen una nova societat, sinó l’accés a esta societat. Els nostres subjectes revolucionaris a tot estirar posen el morro tort quan la nòmina no augmenta d’acord amb l’IPC i perilla l’hàbit de consum en què ens hem acomodat.
Les nostres revolucions últimes s’esgotaren en els estius de les flors i sota l’asfalt de París, i foren, els nostres enèmics de classe junt al nostre subjecte revolucionari, els qui posaren fi al somni, feren tot el possible perquè l’impossible fóra només un miratge de primavera. Sota l’asfalt no hi havia platja, només rebuts a pagar en 30 o 40 anys.
Hui els subjectes revolucionaris a les societats acomodades i benestants del postcapitalisme tenen nòmina funcionarial, es perceben com a classe mitjana, veuen la precarietat com un mal menor que de tota manera permet més oci hedonista, és classe passiva i receptora de protecció social, i juga a la borsa i a la inversió en formigó i en plans de pensions a la mínima ocasió que pot…, en una imitació realment prodigiosa d’allò que fa també al seu torn la classe adversària local…, totes dues classes, perfectament allunyades dels vertaders centres de poder globals.
Hui al món desenvolupat la tristesa s’ha instal·lat en el discurs de les esquerres transformadores, la tristesa i el neguit de socialistes que són incapaços d’anar més allà de pures gestions que ni tan sols aspiren a reformar la societat; de comunistes que són incapaços de proposar cap altra alternativa que substituir la classe dominant per una nova nomenclatura, el capitalisme burgés pel capitalisme d’estat; de llibertaris incapaços també, que es mantenen ferms contra tota construcció estatal, tot i que l’estat siga hui un baluard i un fre possible i realista al vertader poder que ens regix; una esquerra transformadora, allunyada de tota transformació social…
Moltes dècades, doncs, que anem perduts, que no tenim ni nord ni guia, que no ens mena cap bandera ni que ens diga llibertat, que sabem que Déu ha mort i la nostra salut no és excessiva, que hem descregut del dogma i ens hem instal·lat en un relativisme buit, que ens van despertar del somni i ens els van deixar reduït a la hipoteca que anem pagant any rere any, que només ens queden tres raons per mantindre’ns en l’esquerra: que odiem, que ens divertix i que encara podem.
Ben mirat, sobre això es podria construir el nou subjecte revolucionari…, perquè ben mirat odiar allò que és ve a ser com estimar allò que podria ser, que ens divertisca anar contra “ells” vol dir que encara som capaços de moure’ns per alguna cosa més que el simple benefici dinerari, i que podem, significa que, malgrat tot, hi ha un espai vital en què encara és possible resistir les decisions del sistema, un espai que des de l’individualitat pot convergir en l’ésser col·lectiu socialment conscient i reivindicar un altre món. Ben mirat, pot ser des d’estes premisses podríem arribar a construir una nova utopia, la d’una esquerra nova que siga capaç d’abandonar la tristesa com a eina per enlairar l’alegria d’un nou socialisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada