El pròxim Darrer Diumenge d'Octubre l'ACR Utopia XXI recolza la marxa per la Sobirania Valenciana unitària cap al Puig, i la nostra entitat muntarà la seua haima també en l'Aplec de Compromís a les portes del Monestir

El pròxim Darrer Diumenge d'Octubre l'ACR Utopia XXI recolza la marxa per la Sobirania Valenciana unitària cap al Puig, i la nostra entitat muntarà la seua haima també en l'Aplec de Compromís a les portes del Monestir. 
L'ACR Utopia XXI fa una crida a participar-hi!
Vixca València Lliure!

L'ACR Utopia XXI muntà la seua haima passat dissabte 22 d'octubre a la Fira Associativa de Paterna

L'ACR Utopia XXI dóna suport a les mobilitzacions del pròxim 15O en favor d'un canvi global anticapitalista i per una democràcia real

L'ACR Utopia XXI dóna suport a les mobilitzacions del pròxim 15O en favor d'un canvi global anticapitalista i per una democràcia real. 

El pròxim dissabte 15 d'octubre, les principals manifestacions seran a les 18 hores a la Plaça de Sant Agustí a València, al Centre de Maisonave a Alacant i a la Plaça de Maria Agustina a Castelló. 

Vos cridem a participar. Canviem junts el signe dels temps.

L'ACR Utopia XXI gestionarà el nou Ateneu Popular del Parc, a Alfafar, després d'haver signat un acord amb la històrica Societat Cultural i Recreativa del Parc

L'ACR Utopia XXI gestionarà el nou Ateneu Popular del Parc, a Alfafar, després d'haver signat un acord amb la històrica Societat Cultural i Recreativa del Parc.

L'Associació Cívica Republicana Utopia XXI i la Societat Cultural Recreativa del Parc, degana de les entitats associatives del Parc, poblacio popular del municipi d'Alfafar a l'Horta Sud, han signat un conveni pel qual els locals de la segona entitat es convertiran en un Ateneu Popular compartit per diferents associacions i grups de treballs ciutadans i comunitaris, i que gestionarà l'ACR Utopia XXI.

Els locals amb prop de 400 metres qüadrats tenen un espai de cafeteria i zona de socis i jocs de taula, un altre espai de zona de jocs, un tercer espai que es prepararà per a fer actuacions musicials, teatre i cinema, a més de serveis comuns, dos locals polivalents i zona de despatx.

La Societat Cultural i Recreativa del Parc ha elegit recentment Carme Equiza com a nova presidenta de l'entitat i serà la nova presidenta d'esta entitat i la seua Junta Directiva, junt a la Junta Directiva de l'ACR Utopia XXI, presidida per Joan S. Sorribes, els encarregats de posar en marxa el nou Ateneu Popular del Parc, treballs que ja han iniciat i que pretenen fer de forma progressiva fent la inauguració formal del mateix en Nadal de 2011.

L'ACR Utopia XXI continua amb el seu programa de presència en les fires alternatives i associatives del País Valencià: la Senyera de la República Valenciana, poble a poble

L'ACR Utopia XXI continua amb el seu programa de presència en les fires alternatives i associatives del País Valencià: la Senyera de la República Valenciana, poble a poble. Dins del programa associatiu "Al carrer", la nostra entitat ha estat present a les fires associatives i alternatives d'Alboràia, La Pobla Llarga, Carcaixent i Benaguasil, aixi com ha muntat la haima associativa també a Sagunt, València i Alfafar. L'ACR Utopia XXI estarà també present el pròxim Darrer Diumenge d'Octubre al Puig. Poble a poble, al llarg del País Valencià, la Senyera de la República Valenciana es fa present.

La Haima de l'ACR Utopia XXI instal·lada a la Fira de Benaguail, 

durant les seues festes patronals, el passat cap de setmana.

L'ACR Utopia XXI publica els números 007 i 008 dels Qüaderns de Reflexió Política, dedicats a la línia política d'Estat Valencià i al moviment 15M, respectivament

L'ACR Utopia XXI publica els números 007 i 008 dels Qüaderns de Reflexió Política (QRP 007 i QRP 008), dedicats a la línia política d'Estat Valencià i al moviment 15M, respectivament.

El col·lectiu UTOPIA commemorarà en setembre els seus 30 anys de vida activista

El col·lectiu UTOPIA commemorarà el pròxim setembre els seus 30 anys de vida activista. Amb aquest motiu, l'ACR Utopia XXI ha editat el número 009 dels Quaderns de Reflexió Política, que trobareu en enllaç permament en l'apartat de Documents d'aquesta pàgina (i que també vos podeu baixar en format pdf clicant ací).

El col·lectiu UTOPIA, germinal de l'ACR Utopia XXI, fa una proposta per una Ruptura Democràtica

Una proposta per a una ruptura democràtica

davant les pròximes eleccions al Parlament espanyol

(Carta Oberta al moviment 15M 

i als nuclis d'activistes socials, polítics, sindicals i ciutadans 

de l'esquerra i el valencianisme)

La crisi econòmica, social, politica i ideològica, la crisi global que travessem, ha despertat nous sectors combatents que se sumen en les mobilitzacions populars dels últims mesos a sectors de lluitadors i lluiitadores activistes i actius des de fa dècades. Els actes de rebel·lia, a poc a poc, han passat a ser un moviment de revolta com ho posa de manifest un dels últims lemes emprats pel moviment 15M: No és una crisi, és el sistema! Només hi ha un camí i és donar el pas perquè eixa revolta esdevinga una vertadera revolució, és a dir un no definitiu al present i un sí al futur nou.

El clam àmpliament majoritari dels moviments populars despertats centra les seues reivindicacions a favor d’un aprofundiment en la democràcia real, en tots els terrenys de la vida pública i en tots els àmbits, en la submissió de l’àmbit econòmic a les necessitats de la majoria social, i singularment dels sectors populars més dramàticament afectats per la crisi-sistema, i a la democràcia real constituida sobre l’empoderament de les classes populars; en la constatacio de la impossibilitat de progrés, llibertat i justícia social en el marc de l’actual sistema, concretat a l’Estat espanyol en l’ordre constitucional emanat de l’any 78, hereu i conseqüència directa de la dictadura franquista.

Malgrat la potència i vivacitat de la mobilitació popular dels últims mesos, des de les respostes obreres i ciutadanes a l’acció del moviment 15M, malgrat l’ampliació de la consciència revolucionària i de l’extensió de les resistències, el sistema no sols no ha fet cap moviment de recular en els seus propòsits, sinò que contràriament encara ha donat i dóna noves passes per aconduir-nos cap a un escenari que ens faria retrocedir no ja dècades sinò fins a situacions pròpies dels principis del segle XX, com allò que significa l’assumpció de l’anomenat Pacte de l’Euro i el segrest dels vertaders pols de poder fora de les mans de la ciutadania.

Cal anar perdent la por a l'acció i a les paraules, hem passat dels actes de rebel·lia als actes de revolta, ens queda passar dels actes de revolta a la revolució.

Ja és hora, doncs, de fixar un dia i una hora no per a la revolta, sinò per a la revolució. D’assumir que l’unica via d’avanç popular i democràtic és impulsar una ruptura democràtica, un canvi d’arrel, a partir del qual ens siga possible reconstruir-nos i construir una nova societat. Prendre les rengles dels propis destins, constituir-nos en ciutadans lliures capaços d’escriure la Història i com a tals passar del “No ens representen” al “Ens representem nosaltres mateixos”.

El moviment 15M i els activistes socials, sindicals i polítics que s’han mantingut, i es mantenen, lleials als interessos populars, són la llavor d’un subjecte revolucionari emergent i en constitució. I les taules de reivindicacions que han elaborat són el resum d’un programa democràtic i popular que, perquè es vol siga protagonitzat i realitzat per la ciutadania implicada tota, necessàriament ha de ser vehiculat des de les comunitats de base cap amunt als diferents àmbits als quals democràticament eixes comunitats decidisquen adherir-se, sense cap imposicio prèvia.

Hora és ja de prendre amb decisió el camí d’una ruptura democràtica que pose en marxa els processos constitucionals de cada poble de l’Estat espanyol, de neutralitzar qualsevol intent d’involució i garantir eixa nova transició, ara sí lliure, i d’adoptar-hi, sense més dilació, el conjunt de mesures socials, polítiques i econòmiques que són consens i clam popular per, en primer terme, fer pagar la crisi als qui l’han provocada, per dur a terme la democràcia real i per empoderar la ciutadania i cimentar i construir un societat nova.

La presió popular, la mobilització, l’empoderar-se dels carrers és condició sine qua non per a fer que eixa ruptura democràtica puga produir-se satisfactòriament i amb els mínims patiments possibles. Ampliar eixa mobilització, fer convergir amb generositat i amb una estratègia compartida i consensuada des de baix tots els sectors actius és la forma d’aconseguir que una àmplia majoria social es faça protagonista de la ruptura que propugnem. Una condició, per tant, imprescindible…, però no suficient. Cal traduir organitzativament eixa presió popular, la mobilització, en organització, en creació de contrapoder, en empoderament popular, en una horitzontalitat organitzada, tan flexible com exigix la pluralitat i tan ferma com exigix el repte.

Hem de ser capaços de fer arribar a les actuals institucions tant la potència dels carrers i les places, com les taules de reivindicacions consensuades, com la mateixa pluralitat que expressen el conjunt dels mobilitzats i mobilizades, que és, i això és important subrratllar-lo, una de les màximes riqueses de la revolta i una garantia de canvi radical i fermesa en els objectius. Eixe dur a les actuals institucions, en cada àmbit, la revolta té una plasmació possible, realista i digna en aplicar la màxima de ni un sol vot per als partits del sistema, ni un sol recolzament a les organitzacions socials, polítiques i sindicals lacàies del sistema: dur a les institucions només les veus d’aquells que es comprometen amb l’ideari de la revolució democràtica i popular que germinem.

Posar dia i hora a la revolució, un senyal ben visible en l’escena política i social que tothom puga reconèixer com el punt d’inflexió.

El dia i l’hora poden ser les pròximes eleccions al Parlament espanyol. I la senyal inequivoca d’aquesta ruptura democràtica pot ser un vot majoritari per a les forces polítiques i candidatures que es comprometen sense fisures a aquesta ruptura democràtica, amb l’obertura dels processos constitucionals i d’autodeterminació en cada comunitat, amb l’empoderament popular i la democràcia real, i amb el programa de mínims polítics, socials i econòmics pels que clama la majoria de la ciutadania, els pobles treballadors. 

Ni un vot per als lacais del sistema: omplim de revolucionaris de cada poble de l’Estat el Parlament espanyol i tornem, alhora, a prendre els carrers i les places per conquistar un futur de dignitat, llibertat i justícia social.

Volem un full en blanc per escriure la nostra Història!

Col·lectiu UTOPIA

Hui ha mort Dolors Hervàs i Bayona, militant de l'històrica JSU valenciana: els qui sempre han estat, son els imprescindibles"

Els seus amics de l'ACR Utopia XXI li retem homenatge 

i la durem sempre en els nostres cors.

L'ACR Utopia XXI, que ja es va adherir a les mobilitzacions que han desembocat el l'anomenat moviment 15M, demana la màxima participació de tots i totes en l'extensio de la protesta i reflexió ciutadana, i assumix el decàleg de l'Acampada de València

L'ACR Utopia XXI, que ja es va adherir a les mobilitzacions que han desembocat el l'anomenat moviment 15M, demana la màxima participació de tots i totes en l'extensio de la protesta i reflexió ciutadana, i assumix el decàleg de l'Acampada de València


Recomanem seguir l'actualitat del moviment a través de la pàgina:

http://valencia.tomalaplaza.net

I des de la pàgina facebook: Acampada Valencia.


Demanem a tots i totes el màxim suport, que es duga a cada localitat i a cada barri la reflexió i la protesta.


Demanem especialment al valencianisme d'esquerra que done suport a les reivindicacions i que se sume i participe activament, des del més absolut respecte al moviment ciutadà i social.


Reproduim el decàleg elaborat en l'Assemblea de València-Acampada.

Estem vivint un moment històric sense precedents en la nostra democràcia: la indignació s’ha transformat -gràcies al suport massiu dels ciutadans- en esperança de canviar el que tant ens indigna. Anem a necessitar energia, valentia i ganes de treballar en un projecte comú.

Per a evitar que la força d’aquest moviment de societat civil siga *fagocitada o manipulada per elements aliens a ell, proposem un decàleg de mesures concretes que, de dur-les a terme ens conduiran a la democràcia plural i justa que exigim.

- Respecte real als valors de justícia, llibertat, igualtat i pluralisme.

- Limitació de les assignacions econòmiques i privilegis dels càrrecs públics. Incapacitació permanent dels condemnats per corrupció per a tornar a presentar-se a unes eleccions.

- Modificació de la Llei Electoral. De manera que es garantisca la representativitat i proporcionalitat, cuidant que no es discrimine a cap força política ni voluntat social, permetent l’entrada dels partits minoritaris i acabant amb el bipartidisme. No a la barrera del 5%, la més alta de tot l’Estat.

- Enfatitzar en els mecanismes que permeten a la ciutadania exercir la democràcia directa, com a referèndums, en els casos de decisions soci-econòmiques importants. Simplificar els mecanismes per a la presentació d’iniciatives legislatives populars.

- Imposició de la consulta popular obligatòria i vinculant per a l’elaboració i aprovació dels pressupostos municipals, autonòmics i estatals.

- Modificació i creació de mecanismes de control que asseguren l’estricta separació dels poders públics. Assegurar l’absoluta independència del poder judicial.

- Consideració com a béns d’utilitat pública els serveis de primera necessitat per a la ciutadania com l’energia, xarxes de comunicació, alimentació, transports i banca. Prohibició per tant dels monopolis i oligopolis privats en subministrament d’aquests béns.

- Dret al treball digne, estable i de qualitat. Prohibició dels EREs en empreses amb beneficis. Dret de tota la ciutadania a prestacions socials públiques que asseguren una vida digna.

- Dret al treball digne, estable i de qualitat. Prohibició dels EROs (Expedient de Regulació d’Ocupació) en empreses amb beneficis. Dret de tota la ciutadania a prestacions socials públiques que asseguren una vida digna.

- Establiment de mecanismes ciutadans de control de la gestió pública que eviten la corrupció política. Control ciutadà de les activitats econòmiques dels càrrecs públics i establiment d’un sistema d’incompatibilitats que impossibilite l’exercici i el lucre per activitats públiques i privades.

- Establiment d’un sistema fiscal progressiu. Establiment a nivell global d’un impost a grans fortunes i a les transaccions financeres especulatives. Desaparició immediata dels paradisos fiscals.

- Control ciutadà de les pràctiques de les entitats bancàries. Prohibició de les clàusules abusives en particular respecte de les hipoteques.

- Convocatòria d’una Assemblea Constituent.

Açò encara no són propostes definitives, han sigut elaborades perquè ens demanen propostes, els qui mai han tingut propostes.

Ens demanen programa polític els qui se salten sistemàticament els seus programes polítics.

Ens demanen transparència qui mai ens ha explicat res. Qui mai ens ha preguntat res.

Ens demanen propostes els qui tenen milions i milions, a els qui tenim carpes i cartons, precarietat i atur, deutes i més deutes.

Ens demanen propostes perquè el poder ja no són ells, el poder som nosaltres.

Ens demanen propostes perquè tenen pressa, tenen pressa perquè tenen por.

Però nosaltres no tenim pressa, perquè el temps ara ja no és el seu. El temps és nostre.

Tenim paciència perquè sabem que açò va a créixer.

Tenim paciència perquè no tenim por.

Perquè hem de votar i a qui no hem de fer-ho? Perquè hem de comprometre'ns?

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Començaré la reflexió per la conclusió: no podem votar PP ni PSOE, no podem votar aquells que són els instruments polítics d’un sistema rapinyaire, miserable, absurd, causa d’espoli, d’empobriment, de desocupació, de desigualtats, d’injustícies, de falta de llibertats, de corrupció, d’anorreament i d’aniquilació cultural i nacional per als valencians. No, no podem votar-los i mantindre una mínima consciència radicalment democràtica tranquil·la. I tampoc no podem abstindre’ns de participar en un sistema parlamentarista, limitat, trampós i capciós, perquè abstindre’s és, en la pràctica dels fets, afavorir el tàndem dels dos grans partits del sistema espanyol, deixar-los el terreny de joc lliure als mateixos que ens imposen les seues regles per amanyar el partit del nostre futur. Per dignitat, no podem ni silenciar el nostre vot, ni atorgar-lo als qui llauren les nostres desgràcies.

Ens queda l’opció del vot en blanc, és a dir l’abstenció participativa, intraduïble a dia de hui en un missatge propositiu i que queda només en el dret a l’expressió pública del descontent. És una opció molt legítima, ideologitzada en la proposta tant com probablement còmoda i descompromesa en la seua plasmació, però sobretot d’una ineficàcia que jo no veig com s’hi pot traure un profit en termes democràtics, de revolta social i ciutadana, de transformació. Francament, amb la que està plovent i la que s’espera, votar en blanc, és deixar en un full en blanc tota possibilitat de reconstrucció d’un moviment de revolta en el terreny electoral. És no dir res, i ja se sap la vella dita: qui calla, atorga.

Doncs ens queda el vot. L’acció senzilla de dipositar la nostra confiança en un determinada llista, programa, marca electoral, que ens garantisca almenys uns mínims de coherència, de possibilitats d’actuació política pròxima al que pensem, d’obertura a noves formes de fer les coses públiques, de netedat i honradesa, de contracte ciutadà que implique ineludiblement la màxima participació de tots i totes. I alhora l’acció complexa d’elegir entre la pluralitat d’ofertes electorals menudes, aquella que complica les condicions abans expressades. Ens queda el vot, com ens queda la paraula, com ens queda la possibilitat d’assenyalar el rumb aproximat cap on volem que es produïsca una reformulacio de l’esquerra, del valencianisme, del radicalisme democràtic, dels revoltats que som. Un vot com un crit de rebel·lia i com una autoafirmació: no van a poder amb tots nosaltres.

Cal votar, cal fer-se presents, implicar-se, reconstruir-nos, aixecar-nos de la misèria ètica i política en què “ells” ens volen, traure’ns el pes de la impotència que tanta traïcio ens ha produït al pas dels anys, deslliurar-nos de les nostres pròpies mancances i errors del propi passat…, cal comprometre’s, perquè comprometre’s hui és la forma de rebel·lar-se demà, de mirar amb la cara alta i propiciar, entre tots, que nous vents omplen el velam i ens duguen a continuar la travesia.

Comprometre’ns hui és reconèixer-nos com a part del nostre poble, de la nostra comunitat local, com uns valencians més, dels que viuen d’Oriola a Vinarós, perquè realment som això: som com cadascu dels valencians. I amb eixa identificació profunda amb el que som, el compromís de mantindre la lleialtat al nostre poble, a la nostra comunitat, a tots els ciudatans i els seus interessos col·lectius, especialment per aquells que estan patint de forma més greu i dramàtica el pes de la crisi, del desballestament de la nostre societat, de la nostra economia, de la nostra cultura. Un compromís amb la construcció d’una societat nova, amb la conquesta d’un futur millor, més lliure i més nostre, un compromís amb les legítimes aspiracions i interessos que tenim en tant que ciutadans valencians.

Per a mi, des del respecte a altres opcions, comprometre’ns és hui votar per Compromís. Donar-nos una oportunitat per fer que el viatge siga llarg i ple d’aventures. Per dignitat, jo em compromet.

15 de Maig, València, plaça de sant Agustí: Democràcia real Ja!

L'A.C.R. Utopia XXI s'adherix al manifest i a la convocatòria de mobilització per al 15 de maig pròxim de la plataforma Democràcia Real Ja!

L'A.C.R.Utopia XXI ha acordat hui adherir-se al manifest i a la convocatòria de mobilització per al pròxim 15 de maig de la plataforma Democràcia Real Ja (http://democraciarealya.es). Vos encoratgem a sumar-vos a la iniciativa i mostrar el vinent 15 de maig que un altre futur és possible, participant activament tots i totes en la seua construcció.

Censura, control de la informacio i xarxes socials

De tant en tant ho sentim, tal o tal altra xarxa social bloqueja una pàgina, un perfil, silencia una veu... I això passa en paral·lel a què els mitjans de comunicació lacais del sistema lloen les virtuts i bondats dels diferents serveis de xarxes socials per eixamplar el "poder ciutadà" i no deixen d'explicar-nos, a la mínima oportunitat que tenen, que això de les fòrmules d'associació tradicionals (afiliar-se a partits, sindicats, associacions de tota mena) és cosa del passat, que hui la modernitat i el futur passen pel pur activisme cibernètic. La mitificació del ciberactivisme -com els ninguneig del ciberactivisme- tenen profundes raons, res innocents, per cert.

Fa uns dies, Facebook, la xarxa social més important del planeta (que va iniciar la seua activitat per la forta inversió que feren en ella organismes de total solvència democràtica com ara la CIA i la NSA, nord-americanes elles), tancava el perfil d'Estat Valencià i totes les pàgines enllaçades. Després de pràcticament dos anys d'activitat en la xarxa, l'organització independentista valenciana d'esquerres havia aconseguit mes de 2.400 amics i amigues. De sobte, una decisio unilateral, sense comunicacio prèvia ni cap raonament per justificar-la, de Facebook, acallava en la xarxa social la veu d'Estat Valencià. Malgrat que l'organització s'ha dirigit a Facebook per demanar explicacions i la restitució íntegra del seu perfil i pàgina, no ha obtingut cap resposta a dia de hui. Fins i tot, Estat Valencià s'ha dirigit al Síndic de Greuges, interposant una queixa per la que consideren una acció de censura política, que retalla greument la llibertat d'expressió i d'opinió, tot i saber que la institució valenciana defensora de les llibertats ciutadanes no podrà fer res, perquè la jurisdicció de Facebook es la nord-americana.

Fa unes setmanes, era una dona qui veia com de sobte la feien desaparèixer del Facebook pel greu acte de mostrar en una foto com el seu nadó s'amantava. Fa poques setmanes més, la pàgina de solidaritat amb Arnaldo Otegi també era esborrada. El reguitzell de pàgines i perfils esborrats o bloquejats a les xarxes socials, no deixa lloc al dubte: la censura és un fet, i els criteris per aplicar-la no poden ser globals, sinò que necessàriament tenen nodes locals responsables d'aplicar la "caça de bruixes".

En mans de qui estem? En mans de qui està la llibertat d'expressió i d'opinió?

La llibertat d'expressió i d'opinió no és, no pot ser, permetre la veu als qui diuen allò que volem sentir, sinò precisament, defensar aferrissadament el dret a tindre veu a aquells altres que diuen allò que no ens convé ni ens ve de gust sentir. 

Quan algú s'atorga el dret a decidir qui té veu i qui no la té, parlar de llibertat es senzillament cinisme.

Els bous al camp, a la plaça cultura i art

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

La Tauromàquia és un art. I és també una tradició antiga. I és un espectacle amb públic fidel, amb repercusions econòmiques. I també és l’activitat que comporta el manteniment d’una raça de bous molt especial, els braus. La Tauromàquia és símbol festiu de la “nació espanyola”. I és també la sublimació de les festes tradicionals de bous presents a totes les “regions espanyoles”. Són alguns dels arguments més repetits, com una cantinel·la que per repetir-se ha d’esdevenir vera, dels partidaris de la festa de braus. I són, però, tots ells, sense excepció, arguments capciosos, acrítics…

Espectacle, tradició, activitat econòmica, popularitat, representació “nacional”, imaginari artístic…, no necessàriament han de tindre un sentit positiu. Algú dubta que els espectacles que es realitzaven en l’antiga Roma tenien una sentit de representació “nacional”?, I d’imaginari artístic? I eren tota una tradició, evidentment. I també proveïen d’unes molt especials races, gladiadors i condemnats a morir, a l’Imperi. I per supost, hi havia guanys i beneficis.

Algú, sensament, defensaria amb eixos arguments reobrir els coliseus i dedicar-los de nou a aquelles activitats? Segurament, al pas que anem, algú acabarà per proposar-ho (només cal mirar l’evolució dels programes televisius per tèmer que el pitjor encara està per caure i que la sang i la mort acabaran per protagonitzar algun reality-show qualsevol dia en qualsevol cadena). Però també segurament, a dia de hui, la majoria dels humans serien incapaços d’anar tan lluny.

Però amb la Tauromàquia, eixos arguments capciosos i acrítics s’emprén amb absoluta tranquil·litat. I la festa de braus és això: una festa de sang i de mort, d’apologia de la tortura, com és una apologia de la colonització cultural i nacional, com també és transmissora d’uns valors i imaginaris estètics i ètics sense dubte reprobables pel comú dels mortals, i sublimació d’una relació amb el món natural malaltisa que ens ha aconduït a tractar els animals, els ésser vius, els ecosistemes, com simples possessions humanes sobre les quals tenims ple dret de vida i de mort.

I arribats ací tenim una plaça a València, que dissenyà Sebastián Monleón, d’estil dòric, inspirada en el Coliseum romà, que des de la faena del mestre José Redondo en els primers dies d’agost de 1851 (encara que la inauguració oficial es féu uns anys després, en juny de 1859, amb faenes de Francisco Arjona Cuchares), què ha vist torturar i matar milers de braus, amb enaltides banderes rojigualdes i demés parnafàlia nacional espanyola, de la qual es debat ara la seua futura estètica i voldríem també la seua futura ètica. La plaça de bous de València no pot ser demà un coliseum de mort i de sang, ha de ser un espai de vertadera cultura i activitat ciutadana dignificada i valenciana. Recuperar la plaça per al ver art, per a la vera expressió cultural i artística, per a la vertadera tradició que volem llegar als valencians de demà, significa oposar-se al seu ús com espai per a la Tauromàquia, si més no en tant siga una acció de tortura i indignitat, significa oposar-se a posar-li una “boina” de disseny, com la que proposa l’alcaldesa en els últims temps, i significa reclamar junt a un ús dignificat i popular de l’espai, una rehabilitació respectuosa i digna no sols de la plaça sinò de tot el seu entorn urbà.

Els bous, valencians, al camp. A la plaça, cultura i art.

(Este article forma part del llibre col·lectiu Falles Sense Tortura, de la Plataforma Iniciativa Animalista, i el podeu trobar complet en el següent enllaç http://webs.ono.com/utopiaxxi/fallessensetortura.pdf). 

El nou Pacte Social: amb la reproducció ens hem topetat.

Reproduïm pel seu interés la notícia d'un mitjà de comunicació espanyol explicant el nou Pacte Social que es perpetrà hui.

"DIARIO DE LOCOS DEL REINO DE ESPAÑA - (Traduït) El govern espanyol del PSOE, CC.OO-UGT i la Patronal acorden demanar a les dones que augmenten la seua maternitat a 37 fills al llarg de la seua vida, per a sumant-los als 3 mesos anuals de treball restants amb contracte, arribar als 65 anys amb 37 anys cotitzats. 

També podran jubilar-se als 65 els varons que tinguen 37 anys cotitzats. 

Per a qualsevol que ho intente amb una edat menor, les penalitzacions sobre el percentatge a percebre com pensió seran francament dissuasòries. 

S'estudia encara en aquests moments, reduir aproximadament a la meitat aquesta exigència, reconsiderant cotitzats no només els 9 mesos de gestació, sinó fins als 2 anys de cures familiars (és a dir amb excedències, el que implica no garantir la tornada al lloc de treball),però hi ha fortes reticències per part d'empresaris i govern. 

Per a implementar aquest acord, es fa saber que les dones hauran de començar a quedar-se prenyades 

als 10 anys d'edat, amb la finalitat de què a l'arribar a l'edat mitja de la menopausa (sobre els 47 anys), puguen haver donat a llum 37 nous futurs treballadors, que reinicien el cicle. 

"Amb aquesta mesura, destinada a resoldre el problema del sistema de pensions, es dóna resposta també a la qüestió de la reducció de la taxa de natalitat, així com a la consideració de la funció social reproductora de la dona com un treball social plenament reconegut", han explicat els responsables de les centrals sindicals amb satisfacció. 

Per a la qui no complisquen amb aquest requisit reproductiu, l'edat de jubilació es retarda definitivament als 67 anys, amb l'obligació de 38 anys i mig de cotització, per a garantir-se el 100% de la mateixa, que es computarà sobre la base dels últims 20 o 25 anys cotitzats. 

Això vol dir que baixaran entre un 10 i un 20% les pensions efectivament percebudes al final de la trajectòria laboral, "però no passa res -expliquen fonts sindicals autoritzades, perquè com és un sistema flexible sempre cap la possibilitat de no jubilar-se i continuar treballant als 70 o més anys i, en tot cas, sempre queden els plans privats de jubilació".

Açò implica que per a percebre la pensió de jubilació completa, s'haurà de cotitzar de forma continuada com a màxim als 27 anys d'edat i amb un mínim d'interrupcions en la cotització, per a facilitar-lo es considerarà cotitzat en els joves el temps de formació mitjançant les beques formatives als inscrits en les oficines de desocupats, i per al col·lectiu de persones majors de 55 anys, es bonificaran a les empreses, en diferents mesures, les quotes a la seguretat social".

Davant la notícia, i encara estupefactes, ens atrevim a preguntar-nos: Què més ha de passar perquè els envíem a la merda a tots plegats?

Joan S. Sorribes

Espanya: Pà i Circ (cada dia menys pà i més circ)…, una vinyeta de Diego Mena

Passen…, passen i miren. El Gran Circ d’Espanya els convida en temps de crisi al seu gran espectacle. Tenim les feres més ferotges, entre barrots les comissions obreres i les ugetes, els animalets més graciosos del món (independentistes de boqueta catalans, bascos, gallecs, valencians i de tot arreu, que no volen independència, demòcrates de tota la vida que no s’alarmen de l’estat d’alarma ni dels presos polítics ni de la llei de partits, velles guàrdies de velles guerres que entretenen la gentada amb les seues velles i inútils batalletes i onegen les seues ràncies banderes…), tenim els millors músics (el Borbón de torn dirigix la nova orquestra de l’empastre i fa sonar els vents del PSOE i les percusions del PP) i pallassos també en tenim (i tants com tenim, dels que esperen el seu minut de glòria per fer-los passar l’estona baix l’envelat)…, passen i miren: colorins, fums i al final, com no: l’Himne Nacional presidit per la mascota del circ, la cabra de la legió i cent mil mamons que en són legió! (Text: Joan S. Sorribes).