Z sens P

Article d’opinió de Joan S. Sorribes

Toquen a retirada. En el PSOE valencià, de nou, toquen a retirada i no ho fan amb els propis tambors sinó amb els de Ferraz, la seua seu nacional, a Madrid, clar. Perquè ho dic? Només cal mirar la darrera maniobra, ferotge i mesquina com tantes altres, orquestrada per deixar a ZP en només una Z, sense la P de Pla, que no era ni freda ni calenta però que era valenciana. Ara la Z va sola, imposada per Madrid en forma d’una gestora amb Joan Lerma al capdavant i Fernández de la Vega, vicepresidenta del govern estatal, com a primera candidata.
No m’extendre en la maniobra per defenestrar Pla, ni amb el poder que demostrà en l’afer el grup mediàtic PRISA, ni amb el cainisme intern que es necessita per arribar ahí –ja ho he qüalificat i prou: mesquins! –, ni amb la falta de respete que suposa per a la delegació valenciana del PSOE –ja s’ho faran ells si han perdut la vergonya de mostrar-se realment com el que són: una mera i trista sucursal d’un partit espanyol a casa nostra–, ni amb la constatació de la renúncia que signifiquen estos procediments per al programa de nova esquerra federalitzant amb que aquell ZP començava la legislatura fa quasi quatre anys i que ha acabat amb una lletra de menys, moltes banderes rojigualdas, molt de gobierno de España i probablement amb una nova lletra per al seu Himno Nacional…, res d’això, en estos moments, m’importa un pebrot.
Però si que pararé atenció a la qüestió que em sembla central de tot este afer: la nova renúncia del PSOE valencià a exercir de vertadera oposició al PP valencià, assumint calmadament l’espera fins que les curves d’opinió pública, el desgast en l’acció de govern de Camps, acabe per obrir-los les portes del Palau de la Generalitat… És a dir, la voluntat que tenen de consolidar un bipartidisme perfecte al País Valencià. Això és el que significa posar al capdavant del PSOE valencià a Joan Lerma, l’expresident grís, amb posat d’estadista que inicià el seu mandat fent impossible que els valencians tinguerem un Estatut d’Autonomia equiparable a Catalunya i Euskadi, fins i tot destrossasnt el treball que havia fet el seu antecessor i cap del seu mateix partit, Josep Lluís Albinyana, i acabà el mandat perquè Madrid el requeria per a ser ministre, que ja se sap, per segons qui, és càrrec de molta més prestància que no President de la Generalitat… El tàndem preparat per Ferraz, Lerma-De la Vega, és pura i simplement això: un toc de retirada, la confessió més insultant d’allò que per al PSOE som els valencians: un solar i uns vots. Això és el que n’hi ha, una Z sense P. Posdata: Si els nostres nacionalistes, si la nostra esquerra, no sap hui reclamar per a si l’espai amplíssim de ciutadania que el PSOE abandona amb l’exposat, va a ser, sense dubte, també imperdonable.

Espanya té data de caducitat

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Celebrem en octubre la nostra Diada Nacional. I dins de poques setmanes, el Darrer Diumenge d’Octubre. Enguany, el nostre octubre ve marcat per una campanya de repressió creixent sobre els moviments sobiranistes dels diversos pobles de l’Estat espanyol, sobre el republicanisme que s’obre pas qüestionant la institució central de l’Estat: la monarquia i la seua Constitució.
La campanya de repressió política està dirigida d’un costat contra aquells que de forma pública mostren la seua disconformitat amb la monarquia espanyola i contra la legalitat vigent que impossibilita l’exercici de la lliure determinació dels pobles de l’Estat, i d’una altre costat contra els qui a Euskadi i Nafarroa representen aproximadament un 15% de la voluntat ciutadana i aposten per l’esquerra independentista basca.
A la campanya de repressió l’acompanya una altra mediàtica que intenta prestigiar l’imprestigiable, la Corona hereva del franquisme, via concessió de premis institucionals, com l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana atorgada vergonyosament i submisament a Juan Carlos I, via afalacs al presumpte paper rellevant dels borbons en l’adveniment de la democràcia, com les declaracions dels diversos partits de l’anomenat “bloc constitucional” (des del PP a IU, passant pel PSOE i CiU), i via les difamacions i la criminalització contra els díscols i rebels, com les que, sense anar més lluny, hem suportat estos dies els republicans sobiranistes valencians des diaris com ABC i Valencia Hui.
I tot això perquè? Pot ser allò que n’hi ha darrere de l’exacerbada resposta de l’aparell estatal i els sipais d’Espanya és que a la seua Espanya, aquella que va nàixer amb guerra i per la imposició armada, aquella que ens va traure als valencians els Furs i que encara hui ens condemna a la subalternitat mitjançant la seua Constitució del 78, eixa Espanya té els dies comptats. Espanya té data de caducitat.
Espanya, eixa Espanya seua, imposada, falsa, jacobina, és senzillament un impossible històric, només té sentit amb desfilades castrenses i castrenses manifestacions de “españolidad” com les que tindran lloc el dia 12 convocades pels més ultres del seus defensors. I una altra Espanya, plural, respectuosa, integradora i cooperativa, senzillament no és possible: els únics que podríem estar mínimament interessats en realitat som precisament els oprimits, els perifèrics, els qui no som espanyols, i quan hi ha hagut des de la perifèria una mà estesa per intentar-lo a l’altra banda no han aparegut “los federales” sinó tot el clavegueram de la España Una. Als demòcrates del bloc constitucional cal repetir-los fins l’avorriment: que la prudència no ens faça traïdors ni el silenci, còmplices.
Quedem doncs que Espanya té data de caducitat. I la data la posem nosaltres, tots els qui en defensa de la llibertat, de les llibertats, de la sobirania dels respectius pobles que hui empresona Espanya, en defensa dels valors republicans, estem assenyalant amb el dit i la raó la nafra que els dol i que els podrix.

Un altre marxisme per a un altre món

Article d'opinió de Gérard Duménil i Jacques Bidet
Le Monde Diplomatique
Mentre la tempesta de la globalització neoliberal entrava en tromba, l'esquerra entrava en crisis. França, país de la suposada excepció, s’ha submergit ara en una situació bastant generalitzada: la debilitació de l'antagonisme històric entre propostes polítiques rivals. Assumint el discurs de la dreta reaccionària i la política econòmica liberal, Nicolas Sarkozy ha aconseguit fer-se sentir entre les capes populars més febles. Ha aconseguit convèncer que és ell qui té els mitjans per a realitzar les esperances que encarnava l'esquerra; ha reunit al seu si els ideòlegs i ha neutralitzat els líders opositors. La convergència l'ha situat en el camí de la "lluita final"?
El desafiament d'un poder d'esquerres, que va comportar dècades de lluites després de la segona Guerra Mundial, es concretava en el "compromís socialdemòcrata" a través de múltiples variants, des del centre cap a la perifèria. El capitalisme es continuava desplegant entre guerres colonials i destruccions ecològiques, però els privilegis de la propietat capitalista s'havien reduït: febles tipus d'interès reals, escasses distribucions de dividends, alça moderada de la Borsa, predomini del sector no financer... I s'establien indústries nacionals, de serveis públics, la seguretat social, les polítiques de treball i de desenvolupament. Tota una dinàmica "socialitzant" molts cops vehiculada per forces polítiques d'esquerres i en què el 1968 en va marcar el clímax.
De sobte l'impuls es va esquerdar. A finals dels anys 70 el capitalisme retroba la capacitat ofensiva. Inicia el nou cicle històric, el neoliberal. Tres dècades després el tema sembla tancat. Del passat n’han fet taula rasa. La via traçada sembla que no té retorn. El dubte s’instal·laria també entre l'esquerra, no només per la possibilitat d’èxit del seu projecte, sinó també pel futur que predicava i perseguia. Un sentiment de buit i de pèrdua de creença. En definitiva, una gran desesperació.
Què li fa falta, doncs, a "l'esquerra" per comprendre la seva pròpia història, per fer balanç –del seu imparable ascens fins al seu declivi històric– i per ser extreure’n conseqüències, per difícils que siguin?
Tot apel·lant a Marx, creiem que és al marxisme mateix que cal anar a parar. Perquè és ell mateix qui va consagrar, en la cultura comuna, aquesta divisió en dos camps: treball contra capital. Ara bé, aquest mite fundacional ens introdueix en un camí fal·laç. L'ordre social modern implica no una, sinó dues forces socials dominants: en el món dels "capitalistes" se n'articula un altre, el dels “organitzadors”, gestors privats i públics, experts en tots els gèneres, els “quadres competents". És a aquestes dues forces, vinculades i alhora antagòniques, que fa front el conjunt de les "classes fonamentals populars". És a partir d'aquí que s’entén la lluita moderna de classes: un joc a tres bandes, i no a dos.
El "compromís socialdemòcrata" que va prevaler durant els Trenta gloriosos (1945-73) va forjar l’aliança entre les classes fonamentals i els quadres competents, representada majoritàriament pels partits socialistes i comunistes. Les classes fonamentals en constituïen la força motriu; els quadres competents, la peça mestra. La inspiració provenia dels dos components. L'Etat-nació va esdevenir l'Estat social. La gestió de les empreses i de les polítiques s’escapava àmpliament de les mans dels posseïdors del capital. Es parlava d'economia mixta, entre capitalisme i socialisme. Ara resta precisar el perfil d'aquest objecte i comprendre en quines condicions va desaparèixer.
Per aconseguir-ho ens hem de remetre altre cop a l'anàlisi de Marx. La seva idea central és que l'estructura de classes del món modern no evoca, com en els sistemes anteriors, la pretensió d'una superioritat natural d'uns, sinó l'afirmació de la llibertat i de la igualtat entre tots, tal i com es dóna en una economia de mercat. Aquest sistema, precisava Marx, només es realitza en la mesura que el treballador sigui una mercaderia explotable. Aquesta economia és, doncs, capitalista, i no només de mercat. El mercat no és per si sol una relació de classes, però en darrera instància n'és el factor. Dóna lloc a la propietat privada dels mitjans de producció. Cal acabar amb la matriu comercial, diu Marx, perquè condiciona tota la resta.
Ara bé, afegia que es dibuixava al si de l'empresa moderna l’emergència d’un altre principi racional de coordinació susceptible de generalitzar-se a escala social i de marginar-lo després de substituir el mercat: "L'organització", l’equilibri a priori i no a posteriori de les decisions de producció. La classe obrera veurà com emergeix la seva força; els treballadors acabaran realment apropiant-se de les empreses; la revolució obrirà una era postmercat fundada en l'organització concertada entre treballadors lliures i iguals.
Aquest "gran relat" resumeix la gran utopia del segle XX, inspiradora d'heroiques revolucions, de lluites i de reformes emancipadores que han canviat el destí del món. Com a referència teòrica fonamental, implica però una cara fosca que oculta que l'organització és també, com el mercat, un factor de classe: l'altre factor. I que la forma moderna de societat descansa sobre aquests dos pilars. El domini de classe s’edifica a través de dues forces relativament diferents, en què una opera a través de la propietat capitalista i l'altra a través de la "competència", la qual cosa assegura l'organització econòmica, administrativa i cultural (1).
Aquest paradigma, que anomenem "neomarxisme", implica una revisió important de l'analítica de les estructures de classe proposada pel marxisme clàssic. El neomarxisme es pregunta per què al marxisme clàssic se li ha escapat la dualitat de la dominació, registrada per la sociologia i accessible al sentit comú (llegiu l’article annex). Per què no ha tractat aquesta idea? Per què ha tractat la burocràcia com una patologia sense distingir que l'organització és un factor de classe?
La raó és que aquest marxisme clàssic va emergir històricament, contra la propietat capitalista, com el discurs d'un acord tàcit, i una mica ocult, entre els quadres competents i les classes populars. I és per aquesta raó que va poder erigir-se en la doctrina oficial del "moviment obrer", tant en el "socialisme real" com en el "socialisme dins el capitalisme". En aquests corrents històrics s'hi va assentar una identitat de classe ambivalent, constantment negada, orientada cap a un compromís entre la "classe obrera" i l’àmbit econòmic i cultural. La concertació ("l'associació dels treballadors", objectiu oficial) prenia, en graus diferents, la forma d'una economia organitzada sota l'ègida de les institucions públiques. El poder de tots tendia a identificar-se amb el poder dels organitzadors.
La història del capitalisme del segle XX és l'alternança al poder de les dues forces socialment dominants. Les "finances" van predominar fins l’any 1933 (inici del New Deal als Estats Units). Després els quadres competents fins als anys 70. Finalment, de nou les “finances”. Quan s’imposen, també imposen als gestors la dinàmica del canvi social que li és pròpia. Quan s’imposava el pol de l'organització era perquè s’havia aliat amb les classes popular en contra de les “finances”.
Aquesta lectura aclareix els destins dissonants, i tanmateix paral·lels, entre el capitalisme i el socialisme real. Condueix a posar cara a cara, d'una part, l’ascens en potència d'un "poder de gestió" a l'oest, verificable a nivell empresarial, de les grans societats i dels Estats i, d'altra banda, la "revolució proletària" a l'est, la qual va deixar ràpidament que el poder es concentrés en mans dels gestors, que van esdevenir la classe dirigent única. El paral·lelisme dels fenòmens condueix a pensar que es van imbuir en les mateixes determinacions estructurals profundes, inherents a la forma moderna de societat. Fins al punt que la convergència dels dos sistemes, o el pas de l'un a l'altre, sempre van ser objecte de debat.
Aquesta aliança històrica entre les classes populars i els quadres competents va tenir formes diverses, reforçant-se fins als anys 1960-70. Va ser decisiva en les lluites al Tercer Món, en les experiències revolucionàries a l’Amèrica Llatina, en els moviments d’estudiants i d’obrers d’arreu del món. Per no parlar que a França tota una joventut estudiant rica i en posició jeràrquica privilegiada, sacsejava el 1968 els vells contextos culturals sobre els quals la dreta tradicional havia basat el seu poder de classe. La classe obrera, implicada en aquests impulsos, llançava cap al cel un darrer assalt: quaranta dies de vaga més o menys nacional. Havia de ser només el començament, es deia...
Per què la història va anar cap a uns altres destins? I per què les “finances” van tornar a manar?
Els topalls entre el poder i els ingressos del món financer no van passar inadvertits entre el compromís socialdemòcrata. Els ideòlegs de les classes capitalistes, de Friedrich von Hayek a Milton Friedman, havien entès la naturalesa del procés, tant en el pla nacional com en l’internacional. El món financer començava a retrobar la seva combativitat (el record de la crisi de 1929 ja s’havia difuminat), s’anava reconstituint el seu poder i sobretot emergia un nou sistema financer, el dels euromercats, vinculat al control dels bancs centrals.
Cada obstacle que el compromís de la postguerra trobava pel camí (començant per la crisi del dòlar a començaments dels anys 70) anava debilitant els seus fonaments. La incapacitat dels devots del compromís per a fer front a la crisi estructural dels anys 70, sobretot la de la inflació, va afavorir l'emergència del poder que van encarnar Margaret Thatcher i Ronald Reagan, enfrontant-se amb determinació (de ferro) a la resistència obrera. El 1979 els tipus d'interès estaven en uns nivells sense precedents. Va ser una alenada d'aire fresc per a unes classes capitalistes els ingressos de les quals estaven en els nivells més baixos. Crisi al Tercer Món endeutat. S’imposava una nova disciplina als treballadors i als quadres competents.
Les grans tendències capitalistes de la globalització comercial i financera, que l'ordre social anterior havia aconseguit canalitzar en polítiques de desenvolupament, reprenien un poder renovat gràcies a les noves tecnològiques. La globalització canviava de caràcter. Imposava una nova divisió internacional del treball sota l’hegemonia nord-americana, va reactivar l'explotació colonial i va imposar la competència entre tots els treballadors del món. El miracle xinès ocultava les ferides de l'Amèrica Llatina.
En aquest procés els quadres competents han estat absorbits pel món financer. Desposseïts de la capacitat d'iniciativa i desviats dels objectius que havien assumit en l'Estat-nació, es mostren incapaços de restablir-ne les lògiques. Passen del compromís socialdemòcrata al compromís neoliberal. Una adhesió més o menys ràpida depenent dels contextos històrics, més dinàmic als Estats Units i al Regne Unit que a França.
No es pot dir que hi hagi traïció individual quan les figures polítiques representatives dels quadres competents s'uneixen a les opcions neoliberals. Més enllà de l'ambigüitat de les carreres professionals, les condicions històriques que havien conduït a l'ascens del compromís socialdemòcrata han desaparegut. Foc a l'esquerra! I la qüestió es trasllada llavors a les classes fonamentals: de quina manera es pot reprendre la iniciativa política?
Per tal de respondre-la, cal abans dilucidar un segon punt. Com es passa del joc a tres bandes a un de dos? Com es materialitza l'esquema ternari, de classes, en la forma binària (dreta/esquerra) de govern en l'escena política? En l'esquema democràtic de govern per majoria l'esquerra constitueix la postura política problemàtica per a l'aliança entre les classes fonamentals i els quadres competents. El pas del segle XIX al XX, revolucionari o reformista, es va constituir històricament quan els treballadors es van aliar amb els sectors de "competència", els marcs executius i de la cultura, implicant-los en la seva dinàmica històrica. Els intel·lectuals i els gestors de tots els gèneres van jugar llavors un paper clau posicionant-se en l'avantguarda del "moviment obrer".
Indubtablement, "l'organització" encobreix un immens potencial de tirania, però només s'exercita com a tal si és a través de l’exposició pública: enuncia projectes comuns tot articulant fins i mitjans. Ben al contrari, "el mercat", en tant que mercat, no té cap pla comú a enarborar ni a sotmetre a la crítica comuna. Si requereix publicitat i propaganda, no té res més a oferir als ciutadans que la promesa d'una prosperitat inscrita en els mecanismes del benefici i l’interès individual. No és doncs indiferent a ser governat per l'esquerra o la dreta.
Però "esquerra" és un vocable que designa quelcom inestable el contingut del qual varia depenent de si els quadres competents l’entenen com un compromís socialdemòcrata, a l'esquerra, o com un compromís, a la dreta. L'Esquerra en majúscula, l'"esquerra d’esquerres", no és quelcom que es garanteix de forma natural. És un esdeveniment. Un esdeveniment que es produeix quan el corrent popular aconsegueix ensinistrar els quadres competents en la dinàmica d'emancipació que li és pròpia. En aquesta situació, la relació natural entre els dos components del domini de classe es dilata i el cargol que els uneix s'afluixa.
La situació d’avui és una altra. El món obrer ha perdut la seva centralitat, el seu lloc estratègic en la producció que el feia un element motor. L'aliança amb els quadres competents ha esdevingut difícil. Les classes fonamentals es troben en un entrebanc històric.
La dificultat es deu d'una banda a què el poder necessari per a la marginació de la propietat capitalista va consistir en l'aliança amb un soci que hi podia trobar les seves pròpies raons, però que alhora continua sent un adversari de classe. Ja que el domini és doble, el combat s’ha de dur als dos fronts.
Està clar que, d'altra banda, les classes fonamentals només poden guanyar la batalla si aposten per la unitat política de les fraccions que tendeixen a dividir-se. Aquesta atomització congènita es manifesta en la dispersió del tauler polític. La dreta "propietària" fascina els treballadors independents i les capes més fràgils dels treballadors. L'esquerra "organitzadora i competent" aspira als llocs de treball públics i, generalment, als que anhelen un ascens social a través de la competència. Aquestes tensions dibuixen un forat en les exigències d'un programa d'unitat popular. És aquesta política d'unitat i d'aliança la que va atiar la història moderna en temps de forta emancipació, reformes i revolucions. I no existeix cap altra via, cap alternativa. No hi ha cap altra via de futur que desenvolupar-la des del més local cap a objectius més grans, a Europa i al món. I de radicalitzar-ne els objectius.
No es tracta només de la propietat comuna de determinats mitjans de producció i de la repartició adient dels ingressos. Es tracta, al mateix temps, de les condicions de vida comuna, és a dir, de la relació entre sexes, l'ecologia, el treball, la salut, l'educació, la investigació, l'urbanisme... La lluita contra el capitalisme, la lògica del qual és l'acumulació de capital, la riquesa abstracta, sempre ha estat una lluita per les condicions concretes d'existència, per a una influència sobre la producció en la vida social.
Poden les classes fonamentals reprendre la iniciativa? És necessària una forma d'organització política que els sigui pròpia; la del "Partit", ni tan sols el plural, no respondrà al conjunt del problema. Només una diversitat de moviments autònoms, perennes o circumstancials, serà susceptible d’encapçalar el combat en els dos fronts: contra els cops del capitalisme i contra la pretensió de "l'elit" de desviar en benefici propi l'impuls de les lluites populars. Serà la simbiosi, la connivència intel·lectual, moral i política entre partits i moviments que farà emergir una Esquerra en majúscula capaç d'enfrontar-se al poder capitalista.
El "sistema món" capitalista no s'ha d’inscriure en l'Estat-nació, en el qual es desplega l'estructura de classes que aquí hem descrit. El “sistema món” oposa centres i perifèria. Transforma les relacions de classe en relacions asimètriques, de domini i de guerra. Però el moviment històric que ha vist la lògica moderna de producció i de govern desplegat en els Etats-nació clàssics, avui d'escala continental, condueix a llarg termini a reproduir aquesta mateixa matriu en la forma d'un Estat-món en gestació. Amb tota la seva potència militar, econòmica i cultural, els Estats Units, nucli mundial sistèmic, imperialista, s'esforcen a imposar-se com l'actor dominant d'aquesta "estatalitat" de classe global en vies de formació.
I en gran mesura ho aconsegueixen. L'oposició dels dos móns pròpia de la Guerra Freda (o d'una "tríada" –Estats Units i el Canadà, la Unió Europea i el Japó) s’ha substituït per una jerarquia hegemònica imperialista unipolar, un pol de concentració de capitals que s’ha expandit a la resta del planeta. Contra aquesta nova forma de concentració de poder mundial naixent, es va forjant la unitat de les lluites i de la resistència i s'esbossa la convergència entre lluites de classe, de raça i de gènere. Aquesta consciència encara és fràgil, alhora que encesa pels impulsos del neoliberalisme i amenaçada per les contradiccions que alimenten els nacionalismes i sectarismes de tota mena. Ja no es pot comptar amb els partits per organitzar la Internacional. Ara preval la forma del moviment, la recerca de les seves bases socials, de la seva "globalitat", també la seva ideologia. Encara es pot inventar un altre marxisme per a un altre món.

(1) A l’obra «Altermarxisme, un autre marxisme pour un autre monde», 2007, PUF, els autors presenten en els capítols 5 i 6 dues teories diferents, i tanmateix convergents, de l'estructura de classe en la societat capitalista.

Catorze notes (i una paradoxa) sobre l'esquerra europea

Article d'opinió d'Higinio Polo
A El Viejo Topo

1. En aquest capitalisme tardà —amb la seua capacitat per a desagregar i atomitzar als ciutadans, amb la seua eficaç intervenció cultural sobre les classes socials, creuades per nombroses identitats i interessos, i, específicament, sobre la classe obrera— l'esquerra europea viu encara en el temps de l'explosió, de l'esclat que va seguir a la desaparició de l'URSS. Avui podem veure amb perspectiva el gran error d'aquells que, des de l'esquerra, van saludar el col·lapse soviètic amb l'argument que l'existència de l'URSS era una llosa que impedia l'avanç de l'esquerra, a Europa i en el món. En realitat, els esdeveniments de 1991 van ser una derrota d'enormes proporcions històriques, a la qual hi ha posar fi. Pot considerar-se que, en tota Europa, els últims tres lustres han estat anys perduts, que han portat la reducció del poder social dels treballadors i, en la pràctica, l'abandó de la majoria dels projectes de canvi social. Tal vegada els últims espertenecs de la por, de la interiorizació de la derrota, s'estiguen vivint ara.

2. En els últims mesos, la dreta ha guanyat les eleccions a França, Alemanya, Polònia, Àustria, Suècia, Finlàndia, Holanda. Al seu torn, els socialdemòcrates es baten en retirada. Els comunistes, que a França, Itàlia i Espanya pateixen embats d'aqueixa crisi existencial, segueixen dividits entre qui van articular un Partit de l'Esquerra Europea (com espanyols, francesos o italians) i qui van preferir quedar-se al marge, com grecs o portuguesos. El Partit de l'Esquerra europea no ha pogut superar les dificultats fruit de la forçosa ambigüitat ideològica: és probable que haguera estat més útil crear una coordinació europea i no un partit. Hauria de crear-se un Partit Comunista europeu? Cree que si, i també instàncies d'adreça i coordinació internacional estables. Per la seua banda, l'esquerra radical (o extrema esquerra, com es denominava antany) ha desaparegut en molts països, amb notables excepcions, com a França. De manera que la situació en les files de l'esquerra és de crisi generalitzada i fins i tot d'abandó. Tanmateix, sorgeixen proposades, encara embrionàries, com la d'una confederació d'organitzacions d'esquerra (què eren els Fronts Populars sinó una conjunció de forces progressistes per a plantar cara al feixisme?), i altres. En aqueixa adreça, les idees de Samir Amin i la seua aposta per la Cinquena Internacional haurien de tenir-se en consideració.

3. La dreta, els mitjans de comunicació, una part de l'esquerra que se sent derrotada o desencantada, i fins i tot una part de l'esquerra antisistema, tots semblen conspirar per a culminar la demolició de l'esquerra històrica que hem conegut fins a avui. Amb quin objectiu? Sens dubte, no existeixen coincidències entre la dreta, l'esquerra que es fa liberal i l'esquerra radical, però per a no repetir errors caldria temptar-se la roba abans de col·laborar en la deterioració d'organitzacions històriques de l'esquerra. De la destrucció de vegades sorgeix el nou, però, freqüentment, s'instal·la el fastig, l'abandó, la derrota. Vol una part de l'extrema esquerra o de l'esquerra que treballa extramurs de les institucions parlamentàries i representatives arribar a un panorama com el nord-americà, que no disposa d'una esquerra real, operativa políticament? És això convenient?

4. L'esquerra, tota l'esquerra, té inoculat el verí de la divisió, i amb aqueix equipatge enfronta malament el futur. S'aprecia a Espanya: existeixen grups que desitgen la desaparició d'Esquerra Unida i fins i tot del PCE, convençuts que això redundarà en benefici de la lluita social i d'una perspectiva revolucionària. És una possibilitat, però no cal oblidar l'altra: que aqueixos grups contribuïsquen, distretament, a la voladura de l'espai polític de l'esquerra. Aqueix panorama polític és el qual viuen els treballadors a Gran Bretanya o en Estats Units (països que, no per casualitat, són els capdavanters del nou liberalisme depredador), on existeix un de vegades vigorós moviment social que manca d'articulació política. Aqueixa atomitzada esquerra crítica, que de vegades planteja qüestions rellevants, hauria de ser conscient que totes les organitzacions i sectors de l'esquerra són necessaris per a crear el contradiscurs al liberalisme. Bertolt Brecht ens va dir que el partit té mil ulls, i cal aconseguir que tornen a treballar junts; a més, cal posar fre a la pèrdua d'energia en batalles estèrils que assota a l'esquerra social.

5. L'extraordinària diversitat dels grups que es reclamen de l'esquerra, que tenen identitat contrària al liberalisme, que es defineixen anticapitalistes, és una de les dimensions del fracàs (o de les insufienciències) de l'esquerra política. Existeixen milers de grups sense connexió entre si, útils, però aïllats. Per al capitalisme real, gens millor que aqueixa gran diversitat, aqueix radicalisme que de vegades s'esgota en el combat contra altres expressions de l'esquerra, aqueix estèril antagonisme sobre el qual resulta fàcil regnar. La crisi pot fer aflorar altres perills: si a la fi del segle XIX els propagandistes de la Fabian Society procuraven infiltrar-se en el Partit Liberal britànic, com van fer després els trotskistes en molts partits socialdemòcrates, ara pot aparèixer la temptació d'ingressar en aqueixos Partits Democràtics que s'anuncien. Seria una via morta, com pot comprovar-se en l'evolució de qui van optar per ella als Estats Units.

6. Els errors de les forces d'esquerra han de ser reputats com a tals, i no com la prova de la traïció. En Itàlia, per exemple, Rifondazione Comunista ha comès en els últims mesos gruixuts errors, fruit de les hipoteques de la seua participació en el govern Prodi, però l'esquerra social no hauria d'espentar a aqueix partit cap a la moderació. Avui, la desaparició de Democratici de Sinistra, la vella operació de qui van liquidar el Partit Comunista Italià, tanca un miratge en el qual es van perdre una part significativa de les forces de l'esquerra comunista. Perquè la dissolució del PCI va ser més que una tragèdia: va ser un enorme error. El Partit Democràtic que ara volen enllumenar D’Alema, Fassino, Rutelli, Veltroni, ni tan sols pretén ser d'esquerra, i la seua deriva li duu a subscriure (entre altres coses) l'acceleració de la carrera armamentista a Europa, acceptant el desplegament de l'escut antimíssils nord-americà a Polònia i Txèquia. És de perogrull, però ha de repetir-se: cal utilitzar els errors per a aprendre d'ells i no per a contribuir a la deterioració d'organitzacions d'esquerra.

7. El sectarisme és un recurs inútil, a més de nociu. Per això, no deixa de sorprendre, després de tot el que ha plogut, que alguns sectors d'esquerra tinguen major aversió entre si, que la qual mostren cap a la dreta política. Hi ha massa grups que atorguen certificats de puresa revolucionària, mentre es combaten entre si, anul·lant-se, de manera que dediquen més esforç al combat fratricida que a la lluita social. L'assenyat seria que tots, mantenint si ho desitgen les seues pròpies organitzacions, foren capaces de trobar un terreny comú d'acció, com va ocórrer en ocasió de l'inici de l'agressió nord-americana contra L'Iraq, o com podria fer-se, a Espanya, contra l'especulació immobiliària, la rampant corrupció empresarial, les reculades salarials, els accidents de treball, l'exigència de la República, etc, per citar algunes qüestions. En Europa urgeix una coordinació concreta per a evitar el desmantellament de les conquestes socials (a Alemanya ja s'ha augmentat l'edat de jubilació), que es plasme en accions mobilitzadores, socials, parlamentàries.

8. És temps de paradoxes. Quan pertot arreu s'anuncia l'esclat de la crisi d'aquest capitalisme tardà, que ha venut un imaginari d'èxit que és radicalment fals, l'esquerra europea recorre encara els camins de la derrota, de la improvisació, de la diàspora ideològica, de la confusió. Els socialistes (o socialdemòcrates) després del previsible i trista fi de la tercera via de Blair i Giddens, són temptats per les sirenes del Partit Demòcrata, segons els paràmetres de Clinton. Els comunistes segueixen dividits entre la temptació de l'aggiornamento a la francesa o del discurs grec o portuguès. Altre sector, amb particular influència a Espanya (en la direcció d'Esquerra Unida) creu que el futur resideix en l'articulació d'una esquerra verda, més o menys radical. Per la seua banda, els verds europeus retrocedeixen i són absorbits en gran part pel discurs del poder (encara que les preocupacions ambientalistes i ecològiques seguisquen sent molt importants i l'esquerra haja d'insistir en elles). Al seu torn, altra part de l'esquerra, la qual convencionalment s'ha cridat extrema esquerra, atomitzada en múltiples grups, continua massa temptada pel discurs resistencial, disparant contra tot el que es mou, entonant de vegades una política irrellevant que en moltes ocasions serveix, més que per a combatre a la dreta, per a afeblir als partits comunistes.

9. L'esquerra europea segueix sense ser conscient de la dimensió internacional de la crisi del capitalisme, malgrat la retòrica amb que adornen anàlisi i documents. Les últimes iniciatives de relleu (el llançament del New Labour a Gran Bretanya per Blair, i la creació del Partito Democratici della Sinistra a Itàlia) han acabat en la pitjor de les hipòtesis: en un cas, liquidant les promeses sense avergonyir-se: recorde's que Achille Ochetto va justificar el canvi de pell del vell PCI “per a arribar al poder i transformar Itàlia”. No han aconseguit ni una cosa, ni l'altra, perquè el poder ha seguit en mans de la vella oligarquia, i l'obstinació de transformar Itàlia ha quedat oblidat, arraconat en el traster dels somnis perduts. Ochetto, D’Alema i Fassino no van transformar Itàlia, però l'error els va transformar a ells mateixos. Al seu torn, el New Labour, malgrat algunes formulacions que semblaven d'interès, ha naufragat en el vell liberalisme, en els focs d'artifici i en les aventures imperials de Washington. La tercera via era una via morta, més propera al conservadorisme britànic (repare's en la insistència del laborisme de Blair en la flexibilitat laboral i a aconseguir la limitació dels salaris) que a l'ambició de fer avançar el socialisme i canviar el món. No cal alegrar-se per la deriva de la socialdemocràcia. En el seu interior segueixen convivint dues ànimes: una, liberal; una altra, socialdemòcrata. La resta de l'esquerra hauria de treballar per atraure cap a postures de canvi social a aqueix sector que es reconeix en la història dels partits socialistes i no espentar-lo cap a posicions liberals. Perquè no hi ha gens pitjor que el sectarisme acompanyat per la malaptesa estratègica.

10. El que ha donat en cridar-se “les dues esquerres”, és a dir, una esquerra moderada, socialista o socialdemòcrata, i altra comunista, o radical, corre el risc de desaparèixer davant el vertigen que afligeix a alguns dirigents i organitzacions. En Itàlia, Democratici della Sinistra i la Margherita democristiana, conflueixen en un Partito Democràtic que poc té ja que veure amb l'esquerra històrica, malgrat les declaracions dels seus dirigents. Walter Veltroni, que es postula com nou dirigent, va fer una solemne declaració en Lingotto, en el Torino del moviment obrer, (“Una Itàlia unida, moderna i justa”) reclamant la renovació, la modernització, exigint el nou en la política italiana i europea, però va ser clamorosa l'absència d'idees i propostes per a portar-la a terme. Veltroni reclama modernitat, però no sap en què consisteix. Per si les alarmes foren poques, Veltroni va fer propostes similars a les quals realitzen la patronal italiana i les institucions del sistema, com el Banc d'Itàlia. També en Rifondazione Comunista apareixen problemes davant l'aposta per unisca Sinistra Europea que suposaria la transformació cap a un partit socialista juntament amb els sectors de Democratici della Sinistra que impugnen el naixement del Partit Democràtic. En Alemanya, la unitat entre el PDS i el partit de Lafontaine té bases diferents, i es reclama del socialisme democràtic (que no de la socialdemocràcia), però l'operació té també riscos. En França, la secretària nacional del Partit Comunista, Marie-George Buffet, creu que ha de qüestionar-se tot, i, per la seua banda, el Partit Socialista, es debat entre l'obertura al centre de Royal i el lliscament cap al liberalisme, encara que es mantenen àrees del discurs tradicional socialdemòcrata. Al seu torn, la LCR francesa proposa la construcció d'un nou partit anticapitalista, plantejant algunes idees no freturoses d'interès. En Rússia —on Mijail Gorbachov va crear un Partit Socialdemòcrata rus (SDPR) en 2002, que no ha aconseguit arrelar—, totes les expressions d'esquerra, moderada o radical, tenen una mínima influència en el país. L'excepció és el Partit Comunista rus, que, malgrat l'hostilitat del poder, ahir de Yeltsin i avui de Putin, que ha arribat a crear partits amb recursos milionaris per a limitar la influència electoral dels comunistes, continua sent el gran partit d'esquerra del país. En la resta de l'antiga URSS la situació és molt diversa, arribant fins i tot a la prohibició directa del Partit Comunista, com a Letònia, país que avui forma part de la Unió Europea. En Espanya, malgrat la suposada fortalesa del PSOE, més aparent que real, dirigents com Pasqual Maragall estan impulsant a Europa (i, per afegiment, a Espanya) el projecte d'un Partit Demòcrata, similar al nord-americà. Pel que sembla, Maragall argumenta que tots els partits socialistes europeus s'inclinen per impulsar aqueix procés, pel que conclou que és urgent que a Espanya s'inicie també, per a poder prendre posicions en el nou Partit Demòcrata Europeu.

11. La ideologia liberal ha impregnat grans capes de la població, també entre els treballadors, a través d'una aposta cultural “apolítica” que treballa per a mantenir fora del debat i l'acció política a la gran majoria dels ciutadans. És urgent combatre aqueix liberalisme que es presenta com portador d'idees de sentit “comú”: des de la recerca del benefici individual fins a la manipulació de temors religiosos, identitaris o de seguretat civil, arribant fins i tot a impulsar un perillós nihilisme social. Juga, també, amb la suposada “mort de les ideologies”, que és una completa fal·làcia: amb aqueix lema propagandístic es pretén fer creure que ja no existeixen, per a aconseguir així la renúncia dels exclosos al seu imaginari històric i les seues organitzacions; i amb la creu de la derrota amb la qual ha adornat eficaçment als moviments emancipatoris. Fins i tot ha calat la idea que ha desaparegut la classe obrera. Encara que, si bé és cert que les formes de treball han canviat, els assalariats són més nombrosos que mai, i el fenomen de la precarització en el treball exigeix una ferma política anticapitalista, i no un aggiornamento moderat dels partits d'esquerra. Perquè l'aggiornamento, la posada al dia, és entés amb massa freqüència com la moderació del discurs, la renúncia a la construcció del socialisme, l'abandó els objectius històrics del moviment obrerista.

12. La crisi de la política, que en molts països es concreta en una gran abstenció electoral (a Polònia arriba al seixanta per cent, i a Espanya quasi a la meitat de la població), és una bomba de rellotgeria per a l'esquerra. Mentre el poder real impulsa la precarietat laboral, la limitació dels salaris, la retallada de les conquestes de l'Estat del benestar, i fins i tot escomet reformes fiscals que són una transferència de recursos ciutadans cap a l'empresa privada, creix el clientelisme polític i la transformació de la vida social en espectacle. Així, l'esquerra ha esdevingut en gran parteix una empresa per a aconseguir llocs de treball: solament a Itàlia, s'ha calculat que unes quatre-centes trenta mil persones viuen directament de la política (des de diputats fins a consellers comunals, passant per assessors diversos). Al temps, l'honradesa, l'ètica personal, el desinterès i la companyonia, la solidaritat reben un tractament despectiu i burleta.No obstant això, les apel·lacions dels laboratoris ideològics del liberalisme a “un món nou” on suposadament no tindrien cabuda ni sentit moltes de les velles idees del moviment obrerista, moltes de les reivindicacions històriques dels treballadors, són tot just pobres vestidures per a justificar l'estímul, de vegades el xantatge, a les organitzacions d'esquerra perquè abandonen les idees socialistes. Però també és cert que el món ha canviat (quan no ho ha fet?), i que cal renovar el llenguatge, algunes idees i la forma d'accedir i gestionar el poder. La crisi de la democràcia liberal representativa ens posa davant els límits de l'acció de l'esquerra en les institucions. Una part de l'esquerra ha caigut en el parany de l'actuació quasi exclusiva en els temples del poder (en el palazzo, com diuen els italians), justificant-lo amb l'impuls i la hipotètica gestió de conquestes socials (que, en els últims anys, han estat molt escasses, quan no s'han convertit en mossegades als drets populars) per als treballadors, que, no obstant això, s'allunyen dels seus representants i trenquen amb la política. En el fons, tal vegada fluïsca la desconfiança ciutadana cap a la possibilitat real de gestionar canvis socials significatius des de les institucions del règim liberal. Cal tornar a pensar el binomi moviment social—representació política i, probablement, centrar els esforços en les lluites populars en la mobilització, i, secundàriament, en les institucions. Per a això, la relació amb els moviments socials és fonamental. Els diputats i representants d'esquerra han de ser els portaveus de les necessitats populars, i han de romandre en relació constant amb el moviment obrer i social. Han de dur la veu obrera al palazzo i no al revés. I, en aqueixa tesitura, han de combatre la manipulació de fenòmens com la immigració, el terrorisme, les qüestions nacionalistes, que són un camp minat per a l'esquerra, que ha estat incapaç de situar-les en un context social, en el marc de l'enfrontament entre la dreta capitalista i l'esquerra.

13. La revolució social és una necessitat històrica vital, imprescindible per a evitar la catàstrofe en el planeta, però l'esquerra europea s'enfronta al descrèdit del concepte de revolució, encara que aquesta siga una idea poderosa, i ha de plantar cara a les idees simples, pròpies de la societat de l'espectacle, que arrelen entre grans capes socials. En Itàlia, a Alemanya, a Rússia, es fa referència a la crisi de l'esquerra i a la necessitat d'interrogar-se sobre el comunisme del segle XX. Cal fer-lo. També, com ha dit recentment Serguei Kara-Murza qualificant-lo com un gran error, cal reflexionar sobre per quin una part de l'esquerra europea va rebre la desaparició de l'URSS “quasi amb aplaudiments”. Perquè, malgrat l'autoritarisme soviètic i les serioses deficiències socials, la desaparició de l'URSS va ser una catàstrofe per a tots els treballadors del món. No cal témer a les paraules: el món està en una situació límit, i el socialisme és l'aposta més assenyada per a la humanitat.

14. La qüestió de la propietat és central. Una nova civilització no serà possible si no és sobre la base d'una propietat col·lectiva, encara que diversa, i amb participació i mecanismes democràtics. També, és vital la cultura, la instrucció. És imprescindible que l'esquerra torne a teixir una xarxa de complicitats culturals, torne a actualitzar, amb els recursos del segle XXI, els ateneus obrers, els centres de discussió, artístics i d'oci, de socialització de l'experiència vital, de la companyonia, de la vida. Perquè la televisió dominada pel poder té dins a un feixista que espenta als ciutadans a la degradació, a l'embrutiment, a l'alienació. Pot semblar radical, però és imprescindible: cal assaltar les televisions, acorralar als mercaders de la misèria cultural, del fanatisme esportiu, cal denunciar als gestors de la porqueria televisiva, gestionar el sabotatge a la cultura escombraries —per què no alguna batucada, per exemple, per a començar, assenyalant als patrons i els capatassos de la degradació?—, per molt que aqueixos programes conten amb milions de seguidors esclavitzats, consumidors passius dels detritus del sistema. La mundialització no pot basar-se en la privatització de la propietat, en l'atac a les conquestes socials, en la creació d'avantatges per a les grans companyies multinacionals, en la transferència de recursos des de països pobres a rics, i, en l'interior de cada país, des dels sectors més febles fins als més poderosos, sinó en la recerca de la solidaritat, de la justícia en les relacions internacionals, del socialisme.

La paradoxa. El final del predomini nord-americà en les relacions internacionals, que s'anuncia en l'horitzó, i la crisi de la globalització neoliberal, obrin grans oportunitats per als desposseïts del món, per als treballadors de les àrees industrials i les zones desenvolupades del planeta; però també són un risc: el capitalisme pot metabolitzar la crisi actual, desarborant al mateix temps a l'esquerra. Quinze anys després de la desaparició de l'URSS, la injustícia i l'explotació continuen governant el planeta, i els famosos “dividends de la pau” s'han revelat una bruta mentida. Altra mentida més. La boja carrera pel benefici a qualsevol preu, la rapinya com principi rector de les relacions internacionals (acompanyada de la retòrica del comerç com motor del desenvolupament que segueixen recitant les institucions i els governs), la lògica de la força, la limitació de la llibertat, la persistència de la fam, la destrucció dels ecosistemes, la corrupció rampant de les grans companyies multinacionals i governs que no dubten en recórrer al suborn, a la delinqüència, al maridatge amb el crim organitzat a través de les clavegueres del sistema que reciclen fins als diners de l'extorsió i l'esclavitud, l'impuls de noves guerres, la reformulació d'un nou imperialisme que no dubta en recórrer a l'extermini de centenars de milers de ciutadans innocents en guerres d'expoli i escarment, tot això, exigeix una esquerra decidida, revolucionària. La paradoxa és que en el moment que són més necessàries que mai polítiques i programes anticapitalistes, de clar contingut socialista, l'esquerra europea segueix vivint en el passat, tement pel seu propi futur, tenallada per la por al buit, per la reclusió, pel fracàs. Cal arravassar a la dreta la bandera dels drets humans, de la seguretat i de la llibertat, que amb tant cinisme (i tanta eficàcia) està utilitzant. El capitalisme és insegur, però ha aconseguit fer creure a bona part de la població que no estem ací per a corregir la injustícia, sinó per a acostumar-nos a ella. Per això, una de les qüestions centrals que l'esquerra ha de plantejar-se és la recerca d'una nova civilització. Cal tenir ideals, com deien els vells dirigents del moviment obrer, però també pautes de conducta, i cal crear un nou discurs capaç d'enfrontar-se al del capital. En aquesta cruïlla, un dels riscos més greus del nostre moment històric és que Estats Units pretenga detenir el seu relativa i constant decadència amb el recurs a una guerra generalitzada, que posaria al món enfront d'una catàstrofe de conseqüències imprevisibles. Guerres sanguinàries, com les d'Iugoslàvia, Afganistan i L'Iraq, han estat iniciades en els últims anys pels òrgans rectors del capitalisme mundial, que posa així de manifest la seua tancada determinació, i ha de recordar-se que tant el governe Clinton menge el de George W. Bush han insistit que “l'únic país imprescindible del món són els Estats Units”. En aqueix enunciat està la rotunda convicció de Washington i del capitalisme dominant, i en ell hi ha una clara amenaça per a la resta del món: la devastació és possible. Però no tot està perdut, perquè la deconstrucció del capitalisme és, a més de necessària, possible.