El feixisme, encara…

Article d’opinió de Joan Sorribes.
Hui ens hem aplegat, com estava previst, davant del Monument als Maulets, a València. Un homenatge húmil als patriotes i un compromís sincer amb la causa en el trescents aniversari de la promulgació de l’infaust Decreto de Nueva Planta. Un acte de compromís i de germanor, seguint la mateixa línia iniciada ja fa més de deu anys en la mateixa diada i davant del mateix monument. Hui ens hem aplegat un quants patriotes, doncs…, valencians, conscients i compromesos amb la Sobirania del nostre poble, de tradició fusteriana els uns, de tradició tricolor els altres…, amb una o altra proposta a fer als valencians i amb uns comuns denominadors de tots i de totes: ser valencians, ser sobiranistes…, i ser demòcrates de debó, cal recordar-ho.
Doncs bé, hem tingut visita, una visita incòmoda, agressiva, insultadora, bròfega, en forma d’escamot que s’ha presentat a rebentar l’acte, inicialment amb insídia i disfressant la seua identitat grupal, després pregonament escridassant, provocant i intentant impedir un acte que. com vos dic, té una inequívoca voluntat d’unitat entre els valencianistes i de respecte, de superació dels conflictes i tot això i allò…, i portaven, els de l’avalot, pancarta del GAV, ganes de bronca i alguna senyera tricolor. Volien cremar quatribarrades…, i quatribarrats, és de suposar…, però si cremen les quatre barres, es queden amb una sola bandera tota ella blava, perquè no ens enganyem, esta gentola, no són valencianistes, són feixistes, sense ambigüitats ni tebieses: per actituds i per contigunts, per impresentables, agressius i reaccionaris, feixistes i prou.
Els aplegats entre nosaltres de fora de la capital han viscut un episodi que difícilment es pot pensar des de comarques. Els aplegats entre nosaltres que per primera vegada venien a un acte sobiranista des d’una plataforma juvenil “blava” han viscut de primerà mà com els insultaven i acusaven de traîdors. Tots els aplegats hem pogut constatar com de car pot resultar deixar el carrer en les mans d’esta fauna ultradretana.
Si no fóra pel patetisme de viure esta mena d’històries encara, en els anys que corren i els vents que bufen, i per la mateixa violència d’una acció com la descrita, podria ser una peça del teatre de l’absurd. Senyeres front a Senyeres…Però no, no és veritat: no es tracta de “blavers”, és tracta, com vos dic, d’ultradreta. Sense pal·liatius, els “xiquets” (els “cachorros” del GAV, que diuen d’ells mateixos) que ens ha enviat alguna “nobilíssima ànima i pròcer” són pura i simplement feixisme, feixistes.
No ens hem equivocat els qui hem estat en l’acte sobiranista hui 29 de juny de 2007, tres segles després d’una derrota. No ens hem equivocat de cap manera, perquè hem estat on tocava estar, en el dia que tocava estar, de la forma que tocava estar i comprometent-nos amb allò que toca: Valencians, Sobirania! A tots i a totes, germans, el meu sincer agraiment.

De simbolismes i senyals: cap a la independència

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
A propòsit de la demanda del BLOC al Parlament Valencià per a que es derogue “simbòlicament” el Decret de Nova Planta
Tal dia com hui, l’any 1991, Croàcia i Eslovènia declaraven la seua independència de Iugoslàvia. Res simbòlic. Un fet. I és que els simbolismes estan bé per engalanar façanes, per lluir en l’aparador de la botiga, en l’altar de la capella o en el dit cor de la mà, però són ben poca cosa quan del que es tracta és de recuperar la sobirania d’un poble… És clar que al voltant dels fets hi ha símbols: abans de la independència de Croàcia i Eslovènia, hi ha hagué uns quants de símbols, com els hi hagué després, per què tothom tinguera clar quin havia sigut el canvi. I no sols de símbols, també senyals, abans i després, d’alerta, d’advertiment i de voluntat de canvi. Però d’aquell procés independentista no em ve al cap un gest que fóra mèrament “simbòlic”…, més aviat els recorde tots com carregats i rotunds. Bé està que els diputats del BLOC porten la memòria del que som els valencians a les Corts Valencianes i bé està que porten fins la seu del Parlament que el 29 de juny vinent són ja 300 els anys que “por derecho de conquista” ens van fer desaparéixer políticament com a poble lliure…, millor estarà encara si la resta de les senyories de les Corts fan que la màxima institució representativa del país recorde l’afer de 1707 en este significat dia…, fins ací les gràcies…, i ara, ja em perdonaran, el ditet en la nafra: com que derogar “simbòlicament” el Decreto de Nueva Planta? Que ens el varen imposar els Borbons “simbòlicament”? No va ser amb les armes, la guerra i el terror que Castella ens va conquistar i convertir en “españoles”? En quin país estem, senyor, que, fins i tot, els nostres (els del BLOC i el Compromís…, que els altres, ni això…), en el millor dels casos, només amb un tímid i tebi “simbolicament” són capaços de denunciar l’imperialisme? i de què “hem recuperat el dret a l’autogovern”…? Per l’autonomia constitucional espanyola que se’ns permet? Escolten, miren, ja està bé… Jo, com a mínim, vull arribar a la situació de Croàcia o Eslovènia…, sense “simbolismes” ni bromes: País Valencià, sobirania! I del Decret de Nova Planta, a cremar-lo, a cada carrer del país, el mateix aniversari, el dia 29.

Nosaltres no oblidem!

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
D’ací uns dies tenim a la vista un nou aniversari, el de l’assassinat a mans de la policia de l’època de Valentín González (Valentín, nosaltres no oblidem), treballador del mercat d’Abastos de València, a l’any 1979. Aquell 25 de juny, que sembla tan llunyà, el treballador anarquista, afiliat a la CNT, s’interposava entre el seu pare i les forces policials que reprimien una protesta obrera…, el resultat va ser la seua pròpia mort.
Un dia després, València visqué una de les més grans vagues generals i manifestació: centenars de milers de valencians, per damunt de l’adscripció partidària, de la línia ideològica de casdascun, vam eixir al carrer i acompanyàrem el taüt de Valentín des de l’Hospital Clínic fins al Cementeri General, com ho vam fer abans i després d’aquell dia amb altres assassinats en mans d’unes forces policials franquistes encara…, tots els seus noms els vàrem dur en el puny i el “nosaltres no oblidem” va ser una consigna darrere de cada nom…, fins que un 23F se’ns ordenà a tots i a totes que perdèrem la memòria, se’ns comminà a tots i a totes a “sentarse, coño“.
Estos dies de juny en què de forma tan insistent i maxacona se’ns ha volgut tornat a vendre l’exemplaritat de la Transició a la democràcia de l’Estat espanyol, un “model”, segons alguns, de procés pacífic…, no està de més dir les coses com foren i recordar que aquells dies en què els Martín Villa i els Rosón dirigien democràticament el procés de reformes dissenyat pel franquisme, la seua polícia assassinava o com, irònicament i enrabiats, dèiem llavors: disparava sempre a l’aire i caien obrers, estudiants, manifestants democràtics… No està de més recordar que esta monarquia de la que som súbdits és el llegat d’una dictadura militar i que es va consolidar a força de morts, de renúncies i de desmemòria també.
25 de juny: No, nosaltres no oblidem!

Contra el nacionalisme etnicista, pel nacionalisme ciutadà!

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
Més d’un 34% dels ciutadans i ciutadanes valencians han nascut fora del País Valencià. Uns 750 mil són inmigrants provinents de tota Europa, Sud i Centre-Amèrica i Àfrica. Per damunt d’un milió sis-cents mil són inmigrants d’arreu de l’Estat espanyol. Un 34%, comptant per baix, ja que són xifres del Padró, de l’INE espanyol (per tant els inmigrants no legals no es comptabilitzen i tampoc aquells que no estan empadronats per diverses raons).
Ciutadans i ciutadanes nascuts al país hi ha uns 3 milions cent mil. Un 66% de la població, per tant. Hem de considerar dins d’este grup les segones i terceres generacions d’inmigrants al País Valencià, arribats sobretot als anys 60 i posteriorment.
No cal dir que d’una forma àmpliament aclaparadora la llengua vehicular d’integració al nostre país dels inmigrants és el castellà (cal recordar que la Constitución española i el nostre Estatut d’Autonomia, proclamen l’obligació de saber castellà, però només el dret a conéixer, en el nostre cas, el valencià…, ací rau el principal parany pel que els valenciano-parlants ens sentim estrangers a la nostra pròpia terra). Això és així ara, i no cal dir com era quan comença l’allau inmigratòria als anys 60. Tampoc estarà de més recordar que el castellà ja formava part de la vida valenciana molts anys abans pel contagi imperial espanyol primer i directament per la imposició de les armes després, en la part fonamental, però també, tot i que de forma més minoritària, pels valencians castellano-parlants.
Supose que tots i totes les demòcrates estarem d’acord que uns i altres, nascuts i no nascuts, són o han de ser ciutadans i ciutadanes (una altra cosa seria, pura i simplement, xenofòbia), són o han de ser subjectes de tots els drets (hui encara molts d’ells no poden ni tan sols votar, que és el més elemental dret ciutadà en una democràcia), són o han de ser valencians i valencianes que compten (perquè si sols el component ètnic definira la nacionalitat estaríem abocats al feixisme…) i han de comptar per al futur de la nostra pàtria: faltaria més.
I supose que tots i totes estarem d’acord que d’alguna manera els haurem d’atraure a una integració real al país que contemple també la seua activa participació en la defensa i conservació del valencià, convidant-los a assumir la llengua com una patrimoni col·lectiu de tots: valenciano-parlants i castellano-parlants.
Tot és un suposar, però suposaré també que qualsevol projecte nacional que es puga proposar als valencians ha de partir i partirà de la realitat del país i no de les novel·les de cavalleria o de la teologia.
220.508 andalusos, 46.293 aragonesos, 11.837 asturians, 7.479 balears, 5.025 canaris, 55.999 castellano-lleonesos, 252.309 castellano-manxecs, 56.808 catalans, 18.552 gallecs, 75.536 madrilenys, 70.212 murcians, 4.403 navarresos, 19.972 bascos, 2.975 riojans, 2.853 ceutís, 5.020 melillesos, 742.597 no nascuts a l’Estat espanyol, i una xifra igualment alta de castellano-parlants nascuts de segones o terceres generacions d’inmigrants o dels territoris castellano-parlants valencians, esperen segurament que algú des del nacionalisme els tinga a bé de considerar com a part important d’un projecte de país, d’un projecte de futur, que precisament per això no pot tindre una base ètnica sinó que s’haurà de construir des d ‘un valencianisme basat en els drets del ciutadà, entre els quals, clar que sí, hi són principals el d’identitat i el de l’expressió lingüística pròpia del país.
El valencianisme polític ha de dirigir-se a tots els valencians, a tots, hagen nascut on hagen nascut, parlen en la llengua que parlen, sense cap altra consideració que la voluntat manifestada de ser valencians i viure com a valencians. El PP i el PSOE no tenen esta assignatura pendent, ho tenen clar, els tenen tan en compte que no els parlen en valencià ni amb la mà estesa per a integrar-los al País Valencià, els parlen en castellà i prou, i els integren a España y sus territorios conquistados. El valencianisme sí que té l’obligació ineludible de proposar-los una integració diferent.
La meua idea de país, la meua idea de futur, sí els inclou, sí els vol entre nosaltres, és més els vol nosaltres. La meua idea de país i de futur no combrega de cap manera amb una societat on algun ciutadà es puga sentir estranger en el país que ha escollit per viure i al qual ha decidit integrar-s’hi, on algú es puga sentir estranger i fora de lloc per parlar valencià o castellà.
Vos convide a reflexionar-hi i, sobretot, vos convide a ser valencians.

15 de juny de 1977: vos done les gràcies, companys

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
El 15 de juny de 1977, dia de les primeres eleccions democràtiques després de dècades de dictadura a l’Estat espanyol, jo tenia 15 anys i militava a l’ORT, un partit comunista maoista a l’esquerra del PCE, que com molts d’altres partits de l’època encara era il·legal i es va presentar sota el nom d’Agrupació Electoral dels Treballadors (AET).
El meu valencianisme de naixença, el valencianisme d’un fill de proletari valencià d’arrel, d’un fill d’una tradició familiar llibertària, estava aquells dies en un segon terme polític per causa d’una urgència que tots podreu entendre: volíem recuperar la llibertat i, alguns, somniàvem a més fer una revolució que dia sí dia també anunciàvem que estava a les portes. En realitat, el programa polític de tots plegats era simple i clar: Llibertat, Amnístia i Estatut d’Autonomia…, a tot estirar Pà, Treball i Llibertat.
Aquells dies del meu balcó va penjar la Senyera quatribarrada: era la bandera amb què tota l’esquerra, tots els antifranquistes valencians, reclamàvem llibertat. I aquells dies, vaig poder sentir els primers insults dirigits a mi i la meua família per alguns veïns, valencians d’arrel i també proletaris, encomanant-nos anar a viure a Barcelona (el 9 d’octubre següent les coses arribaren encara més lluny…); començava la Batalla de València…
Ens l’havien clavat a fons mesos abans, quan la Reforma política arraconà definitivament el Trencament democràtic…, i ens la clavarien de bell nou mesos després quan s’hagué d’aprovar una Constitución española que no era sinó l’últim llegat de la dictadura del general soterrat al Valle de los Caidos. Però aquell dia, el 15 de juny, també ens la van clavar, m’explicaré tot seguit…
Sabeu? L’esquerra d’aquell moment, sovint infantil, dogmàtica i sectària en el seu discurs, fragmentada en cent mil sigles, amb totes les limitacions dels que havíem llegit Gramsci, pose per cas, quasi dues dècades després que el comunista italià apostara per un socialisme allunyat del soviètic i clarament democràtic, tenia l’autenticitat que només en moments històrics molt especials es pot donar, tenia la il·lusió transformadora que només quan s’obre la possibilitat real d’un canvi històric es dóna, tenia l’empenta i anava per faena cada dia de bon matí i fins altes hores de la matinada amb un coratge, una germanor i una constància militant digna de tot elogi…
Dic l’esquerra? M’explicaré: en aquell dies l’esquerra començava amb el Partit (que era el PC) i s’estenia cap a l’esquerra en una multítud de partits (tots ells també el Partit, per als seus militants, i hi havia també un PSPV que no era PSOE)…, diuen que a Madrid un entranyable professor lideraba un partit socialista (el PSP), que a Catalunya i a Euskadi hi havia altres organitzacions democràtiques, esquerranes o no, pròpies… Això era tot, i això era molt…
El 15 de juny de 1977 anàrem a votar i el 16 de juny ja teníem la nostra primera gran derrota col·lectiva electoral: l’esquerra realment existent, aquella que havia promogut, amb dolor, morts, persecucions, risc, la llibertat, va rebre un escàs suport. El Partit (el PC) i els partits (tots els demés) reberen molt poc recolzament electoral. Un PSOE que era desconegut pràcticament en els cercles de la resistència antifeixista rebé el suport majoritari de l’esquerra (i a partir del poder construí la mitologia de Suresnes i fagocità la resta). Tot plegat, s’imposaren a les primeres eleccions les forces de la dreta (una dreta immensament provinent del Movimiento Nacional, rebajetada com UCD i com AP)… Així va anar la cosa…, i perquè quedara meridiànament clar com eren les coses, quasi una dècada després, i per acabar de destrossar les restes del naufragi esquerrà, ens muntaren un 23F amb Tejero i Milans: poca broma. No se li tus a la monarquia heretada del franquisme ni se li tus a la Sagrada Unidad de la Patria (espanyola, és clar).
Però jo aquell dia, als meus 15 anys, com la immensa majoria de gent que participàvem d’una il·lusió de transformació democràtica, no pensava que allò que es posava en marxa era tot el que hi havia ni tampoc que duraria molt de temps així: creiem en la capacitat social per anar més lluny, molt més lluny, sempre molt més lluny.
Deixeu-me, però, acabar per l’inici: gràcies a tots i totes amb els qui aquell 15 de juny vaig somniar un altre món; gràcies a tots els qui van participar activament per fer possible que un gest tan humil com votar, tan insuficient també per acreditar una vertadera democràcia, fora un fet; gràcies a tots els qui vau aconseguir aquells dies, assumint tots els riscos i oferint el vostre treball i esforç, que un bocí de llibertat s’instal·lara entre nosaltres. Em sent orgullós d’haver pertangut a aquella esquerra i em sent agermanat a tots i totes i ple d’agraiment sincer. A tota aquella esquerra: gràcies.

Posdata: per cert, la veritat i la Història vos deu a tots un repàs profund i no interessat del que realment fou la Transició (des de la mort de Franco al 23F).

Els cinc mites de la transició cap als agrocarburants / Una energia verda?

Article d'opinió d'Eric Holtz-Gimenez
A Le Monde Diplomatique
Una energia verda? (Introducció)
Mai com ara la recerca de noves fonts d'energia no ha estat tan urgent. Petroli, carbó i gas contribueixen al reescalfament del planeta, sobretot els dos primers. A més, un bon nombre d’experts estimen que els reserves de combustibles fòssils no duraran més de quaranta o cinquanta anys. Deu anys amunt deu avall, el problema de l'energia del futur no es resoldrà fàcilment. Tot esperant, el preu del petroli no para de créixer... Però hi ha solució?
Des de l’any 1890, quan es va concebre el primer motor que funcionava amb oli de cacauet, se sap que és possible produir "biocombustibles" a través d'una varietat infinita de matèries agrícoles: arbres de creixement ràpid, canya de sucre, blat de moro, colza, soja... Precursors en la matèria des de 1975, després de la crisi petroliera, milions de brasilers utilitzen des d’aleshores automòbils "flex fuel", que funcionen amb l’etanol procedent de la canya de sucre, amb benzina o amb ambdós alhora. Perquè no posem a l’ordre del dia aquest tipus fonts d'energia?
En aquest sentit, els Estats Units acaben de decidir una reducció d'un 10% de la seva dependència petroliera en el transcurs dels deu pròxims anys, a través de la incorporació d'un 10% d'etanol en la benzina venuda al país. La Unió Europea espera reemplaçar un 5,75% el consum de benzina i de dièsel pels biocombustibles d'aquí al 2010, un percentatge que augmentarà fins al 20% el 2020.
Tanmateix, la visita de George W. Bush al Brasil el març de 2007 ha provocat una polèmica al voltant els "agrocarburants". A la proposta de crear una "OPEP dels biocombustibles" –el Brasil i els Estats Units en controlen el 72% de la producció mundial–, l'arrendatari de la Casa Blanca hi ha trobat una veu amiga en el seu homòleg brasiler, Luiz Inacio Lula da Silva. Aquest darrer va proposar una "aliança estratègica [amb els Estats Units] que ens permeti convèncer el món que és possible canviar els costums energètics". Certament, no és l’avantatge mediambiental el que anima el cap d'Estat nord-americà. El debat va més enllà: reduir la dependència petroliera dels Estats Units respecte el Pròxim Orient i d'un país "no amic" com Veneçuela; oposar Lula a Hugo Chávez; i frenar el projecte d'integració energètica de l'Amèrica del Sud predicada per aquest darrer.
Per als seus defensors, els carburants alternatius no esgoten els preciosos recursos naturals del planeta. Tot reforçant la independència energètica de llurs països, ofereixen perspectives interessants als agricultors, particularment en països en vies desenvolupament. A Europa permetrien revaloritzar les terres abandonades per la política agrícola comuna (la Unió acceptaria el conreu amb guaret amb finalitats no alimentàries).
Entre els opositors, el primer cap d'Estat a sublevar-se en nom "de les masses subalimentades del sud" ha estat Fidel Castro, el 9 de maig: "El fet és que l'alternativa és real: es destina la terra o bé a la producció d'aliments o bé a la fabricació de biocarburants". Tenint en compte el nivell de consum, els països desenvolupats no disposen de superfícies agrícoles suficients per a una mutació així. D'aquí idea de disposar dels recursos dels països del sud per proveir el nord d’una energia barata. Però a quin preu per a aquests darrers?
Un document titulat "Sustainable Energy: A Framework for Decision Makers" preparat per l’UN-Energy, grup que ha reunit totes les institucions i programes de les Nacions Unides que s'ocupen d'energia i que va publicar el document el 9 de maig, subratlla els nombrosos avantatges que deriven dels sistemes bioenergètics en matèria de reducció de la pobresa, d'accés a l'energia, de desenvolupament i d’infrastructures rurals. Però adeverteix que "els impactes econòmics i socials de la bioenergia han de ser avaluats amb cura abans de prendre decisions sobre el desenvolupament del sector i sobre la naturalesa de les tecnologies, de les polítiques i de les estratègies d'inversió que s’han d’adoptar".

Els cinc mites de la transició cap als agrocarburants
Biocarburant... La paraula evoca la imatge idíl·lica d'una energia renovable, neta i inesgotable, una confiança en la tecnologia i el poder d'un progrés compatible amb la protecció del medi ambient. Permet a la indústria, als homes i dones polítiques, al Banc Mundial, a les Nacions Unides i fins i tot al Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de presentar els carburants fabricats a partir del blat de moro, de la canya de sucre, de la soja i d'altres conreus com la pròxima etapa d'una transició suau cap a una economia energètica, encara per definir, sorgida dels recursos renovables.
Els programes són ambiciosos. A Europa està previst que aquests combustibles procedents de la biomassa abastin el 5,75% de carburants consumits a la carretera el 2010, i el 20% el 2020. Els Estats Units apunten a 35.000 milions de galons (1) anuals. Aquests objectius superen de lluny la capacitat de producció agrícola dels països industrialitzats de l'hemisferi nord. Europa hauria d’utilitzar un 70% de les terres conreables per a aconseguir la seva aposta; la totalitat de les collites de blat de moro i de soja dels Estats Units s’haurien de transformar en etanol i en biodièsel. La conversió posaria de cap per avall el sistema alimentari de les nacions del nord. D’aquesta manera, els països de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) miren de reüll l'hemisferi sud per cobrir les seves necessitats.
Indonèsia i Malàisia augmenten vertiginosament les seves plantacions de palmeres d’oli per a proveir el mercat europeu de biodièsel en un 20%. Al Brasil –on la superfície de terres conreables destinades a conreus per als carburants ocupa ja una porció de territori de la mida dels Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i de la Gran Bretanya junts–, el govern preveu multiplicar per cinc la superfície destinada a la canya de sucre. L’objectiu és reemplaçar un 10% el consum mundial de benzina d'aquí al 2025.
La rapidesa amb què es produeix la mobilització de capitals i la concentració de poder al si de la indústria dels agrocarburants és impressionant. En els últims anys, les inversions de capital de risc s’han multiplicat per vuit. El finançament privat inunda les institucions públiques de recerca, com ho testifiquen els 500 mil milions de dòlars de subvencions atorgats per British Petroleum (BP) a la Universitat de Califòrnia. Els grans grups petroliers, cerealistes, automobilístics i d'enginyeria genètica signen desorbitats acords de col·laboració: Archer Daniels Midland Company (ADM) i Monsanto, Chevron i Volkswagen, BP, DuPont i Toyota. Aquestes multinacionals intenten concentrar les activitats en la recerca, producció, transformació i distribució relatives als nostres sistemes alimentaris i de proveïment de carburants.
Són raons de pes per a què, abans de posar el tren en marxa, es coneguin els mites subjacents a la transició cap als agrocarburants.
MITE NÚMERO 1: ELS AGROCARBURANTS SÓN NETS I PROTEGEIXEN EL MEDI AMBIENT
Ja que la fotosíntesi a què es recorre per a aquests conreus roba gasos d'efecte hivernacle de l'atmosfera i els agrocarburants poden reduir el consum d'energia fòssil, volem creure que protegeixen el medi ambient. Quan s'analitza l’impacte "des del bressol fins a la tomba" –des de l‘inici fins al consum de carretera–, les reduccions limitades d'emissions de gas d'efecte hivernacle són anul·lades per aquelles molt més importants degudes a la desforestació, als incendis, al drenatge de zones humides, a les pràctiques de conreu i a la pèrdua de carboni del sòl. Cada tona d'oli de palma emet tant o més gas carbònic que el petroli (2). L'etanol produït a partir de canya de sucre cultivada en boscos tropicals emet la meitat de gas d'efecte hivernacle que la producció i la utilització de la quantitat equivalent de benzina (3). Quan comenta l'equilibri planetari del carboni, Doug Parr, responsable científic en cap de Greenpeace, declara categòricament: "Si es produïssin només un 5% de biocarburants aniquilant boscos primaris encara existents, es perdria la totalitat del guany sobre el carboni".
Els conreus industrials destinats als carburants requereixen l’emissió massiva d'adobs produïts a partir del petroli, el consum mundial del qual –actualment 45 milions de tones anuals– ha duplicat el nivell de nitrogen biològicament disponible al planeta, contribuint així significativament a les emissions d'òxid nitrós, un gas d'efecte hivernacle el potencial de reescalfament global del qual és 300 vegades més elevat que el del CO2. En regions tropicals –d'on hi provindran ben aviat la major part dels agrocarburants– els adobs químics tenen entre 10 i 100 vegades més efecte sobre el reescalfament planetari que en les regions temperades (4).
Produir un litre d'etanol requereix d’entre tres i cinc litres d'aigua d'irrigació i produeix fins a 13 litres d'aigua bruta. Cal un equivalent energètic a 113 litres de gas natural per tractar aquestes aigües, la qual cosa augmenta la probabilitat que simplement siguin abocades al medi ambient contaminant els rius i les capes freàtiques (5). La intensificació del cultiu energètic per als carburants pot comportar també conseqüències d'agreujament del ritme d’erosió dels sòls, sobretot en el cas de la producció de la soja –6,5 tones per hectàrea i any als Estats Units i 12 tones al Brasil i a l’Argentina.
MITE NÚMERO 2: ELS AGROCARBURANTS NO SUPOSEN DESFORESTACIÓ
Els promotors dels agrocarburants sostenen que els conreus efectuats en terres ecològicament degradades milloraran el medi ambient. Potser el govern brasiler ho tenia present quan va requalificar aproximadament 200 milions d'hectàrees de boscos tropicals secs, prats i aiguamolls, en "terres degradades" i aptes per al cultiu (6). En realitat, es tractava d'ecosistemes d'una gran biodiversitat a les regions de la Mata Atlàntica, del Cerrado i del Pantanal, ocupades per poblacions indígenes, pagesos pobres i extenses explotacions de ramaderia.
La introducció de conreus destinats als agrocarburants tindrà simplement com a resultat el rebuig d’aquestes comunitats cap a la "frontera agrícola" de l'Amazònia, allà on els mètodes devastadors d’explotació agrícola són ben coneguts. La soja subministra un 40% dels agrocarburants del Brasil: segons la National Aeraonautics and Space Administration (NASA), com més s’apugen els preus de la soja més s'accelera la destrucció del bosc humit de l'Amazònia –325.000 hectàrees cada any al ritme actual.
A Indonèsia les plantacions de palmeres d‘oli destinades a la producció de biodièsel –anomenat "dièsel de la desforestació"– són la principal causa del retrocés del bosc. Cap a l’any 2020 aquestes superfícies s’hauran triplicat per acomplir els 16,5 milions d'hectàrees –Anglaterra i el País de Gal·les junts–, i s’haurà perdut un 98% de la massa forestal (7). La veïna Malàisia, primera productora mundial d'oli de palma, ja ha perdut un 87% dels seus boscos tropicals i els continua perdent a un ritme d'un 7% anual.
MITE NÚMERO 3: ELS AGROCARBURANTS PERMETRAN EL DESENVOLUPAMENT RURAL
Segons els tròpics, cent hectàrees dedicades a l'agricultura familiar creen trenta cinc llocs de treball. Les palmeres d’oli i la canya de sucre en creen deu, l’eucaliptus dos, la soja a penes un i mig. Fins fa relativament poc, els agrocarburants perjudicaven principalment els mercats locals i subregionals. Fins i tot als Estats Units, la majoria de les fàbriques de producció d'etanol més o menys modestes pertanyien als agricultors. Amb el boom actual la gran indústria entra en el joc creant economies d'escales gegantines i centralitzant l'explotació.
Els grups petroliers, cerealistes i de conreus transgènics reforcen la seva presència en tota la cadena de valor afegit dels agrocarburants. Cargill i ADM controlen un 65% del mercat mundial dels cereals; Monsanto i Sygenta dominen el mercat dels productes OGM. Per a les llavors, els sulfats, els serveis, les transformacions i la venda dels seus productes, els pagesos que produeixen per als agrocarburants seran cada vegada més dependents d'un grapat de societats altament organitzades. És poc probable que en treguin beneficis (8). De manera més versemblant, els petits explotadors agrícoles seran expulsats del mercat i de les seves terres. Ja són centenars de milers el que han estat desplaçats a la "República de la soja", una regió de més de 50 milions d'hectàrees que abasten el sud del Brasil, el nord de l'Argentina, el Paraguai i l'est de Bolívia (9).
MITE NÚMERO 4: ELS AGROCARBURANTS NO CAUSARAN FAM
Segons la FAO, hi ha suficients aliments al món per alimentar tots els habitants amb una ració diària de 2200 calories en forma de fruites fresques i seques, llegums, productes lactis i carn. Però perquè són pobres, 824 milions de persones continuen patint fam. La transició que s'anuncia posa en situació de competència la producció alimentària i la de carburants amb l'accés a la terra, a l'aigua i als recursos. Un exemple concret actualment és Mèxic. El país importa ara, després d’haver desmantellat les barreres duaneres en el marc de l'Acord de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) (10), el 30% del seu blat de moro dels Estats Units (11). La creixent demanda d'etanol en aquest país ha provocat una enorme pressió sobre el preu del cereal, el qual va tenir l’increment més alt dels darrers deu anys, provocant un augment dramàtic del preu de la “tortilla”, l’aliment bàsic del país. El govern de Felipe Calderón, enfrontat a les manifestacions de descontentament d'una població pobra i afamada, ha hagut de limitar l’augment de la “tortilla” a no més d’un 40% fins el mes d’agost, després d'una reunió amb les transnacionals de la indústria i la distribució.
Aprofitant la conjuntura, el Centre d'Estudis Econòmics del Sector Privat (CEESP) ha publicat una sèrie d’"estudis" afirmant que la sortida de la crisi, per a Mèxic, passa per la producció de blat de moro per a agrocombustibles i que "aquest blat de moro ha de ser transgènic” (12).
A escala mundial, les persones més pobres gasten ja entre el 50 i el 80% dels ingressos familiars a l’alimentació. Pateixen quan els preus elevats dels cultius per a carburants fan apujar el preu el dels aliments. L'International Food Policy Research Institute (IFPRI) de Washington ha estimat que el preu dels aliments bàsics creixerà entre un 20 i un 33% el 2010 i entre el 26 i el 135% el 2020. Ara bé, cada cop que el cost dels aliments augmenta un 1%, 16 milions de persones cauen en la inseguretat alimentària. Si la tendència actual continua, 1,2 mil milions d'habitants podrien patir crònicament de la gana el 2025 (13). En aquest cas, l'ajuda alimentària internacional probablement no serà de massa ajuda si els nostres excedents agrícoles van a parar... a les nostres reserves de benzina.
MITE NÚMERO 5: ELS AGROCARBURANTS DE "SEGONA GENERACIÓ" ELS TENIM A L'ABAST DE LA MÀ
Als promotors dels agrocarburants els agrada tranquil·litzar els escèptics afirmant que els agrocarburants actualment produïts a partir de conreus alimentaris seran aviat reemplaçats per d’altres de més compatibles amb el medi ambient com els arbres de creixement ràpid i el panicum virgatum (gramínia la mata de fullatge de la qual arriba a 1,80 metres d'alçada). Això els permet fer més acceptable els agrocarburants de primera generació.
Saber quins conreus es transformaran en carburants no és pertinent. Les plantes salvatges no tindran menys "impacte mediambiental" perquè la seva comercialització transformarà el seu valor ecològic. Si es cultiven de manera intensiva, migraran ràpidament dels terrenys salvatges cap a les terres conreables –amb conseqüències mediambientals associades.
La indústria apunta a produir plantes cel·lulòsiques genèticament modificades –sobretot en arbres de creixement ràpid– que es descompondrien fàcilment per alliberar sucres. Tenint en compte la ja demostrada aptitud per a la disseminació dels conreus genèticament modificats, només en podem esperar contaminacions massives.
Tota tecnologia el potencial de la qual permet evitar els pitjors impactes del canvi climàtic ha de ser comercialitzada a gran escala en els propers 5 o 8 anys. És una perspectiva molt poc probable en el cas de l'etanol procedent de la cel·lulosa, producte que fins ara no ha demostrat cap reducció d'emissions de carboni (14). La indústria dels agrocarburants, en efecte, aposta pels miracles.
L'Agència Internacional de l'Energia estima que en els propers 23 anys el món podria produir fins a 147 milions de tones d'agrocarburants (15). Un volum acompanyat per molt de carboni, d'òxid nitrós, d'erosió i per més de 2000 milions de tones d'aigües brutes. Per molt sorprenent que pugui resultar, no es compensarà més que el creixement anual de la demanda mundial de petroli, actualment avaluada a 136 milions de tones anuals. Val la pena jugar-nos-la?
Per a les grans societats cerealistes, certament sí. Es diuen ADM, Cargill o Bunge i són els pilars del sector agroalimentari. Estan envoltades d'una cohort també molt poderosa de transformadors de matèries primeres, de distribuïdors associats, d'una banda, a les cadenes de supermercats i, de l'altra, a les societats de l'agroquímica, de les llavors i de la maquinària agrícola. De cada cinc dòlars consumits en aliments, quatre corresponen a l'activitat del conjunt d'aquestes societats. I d'un temps ençà la part productiva ha experimentat una involució: les quantitats creixents d'inversions (productes químics, enginyeria genètica i maquinària) no han augmentat les taxes de productivitat agrícoles. El complex industrial agroalimentari ha de gastar més per cultivar menys.
Els agrocarburants són la resposta perfecta a aquesta involució. Subvencionats i en fase de creixement mentre recula el petroli, faciliten la concentració en mans dels actors més poderosos les indústries de l'alimentació i de l'energia.
Malauradament, la transició cap als agrocarburants pateix una tara congènita. Aquests entren en competició amb els aliments i les terres, l'aigua i els recursos. Desenvolupats en extrem, seran utilitzats per produir... agrocarburants. És una proposta patètica des del punt de vista termodinàmic. Ens obliguen a viure per damunt dels nostres mitjans. "Renovable" no vol en cap cas "sense límits". Tot i que els conreus sí poden ser replantats, la terra, l'aigua i els nutrients continuen sent limitats.
De fet, l'atractiu dels biocombustibles resideix en el seu potencial per perllongar l'economia basada en el petroli. Amb una estimació escassa d’un milió de milions de barrils en reserves mundials de petroli convencional, el barril podria arribar perfectament als 100 dòlars (16). I com més augmenti el preu del petroli, més creixerà el preu de cost de l'etanol però seguint sent competitiu. És precisament aquí on recau la contradicció dels agrocarburants de segona generació: a mesura que els hidrocarburs són més cars, els agrocarburants de primera generació es fan més rendibles, desanimant així les inversions en el desenvolupament dels que els podrien succeir. Si el petroli valgués 80 dòlars el barril, els productors d'etanol es podrien permetre el luxe de pagar més enllà dels 5 dòlars el quartà (aproximadament 127 kg) de blat de moro, fent-lo més competitiu que la canya de sucre. La crisi energètica mundial és potencialment una mina d’entre 80.000.000 de milions i 100.000.000 de milions de dòlars per als grups alimentaris i petroliers. No sorprèn, doncs, que estiguem convidats a continuar els nostres costums de "consum excessiu".
La transició cap als agrocarburants no té res d’inevitable. Moltes alternatives locals exitoses sobre el terreny, eficaces a nivell energètic i centrades en les necessitats dels habitants, ja produeixen aliments i energia sense amenaçar el medi ambient ni els mitjans d'existència. Són límits, i no subvencions, el que s’ha d’assignar a la indústria dels agrocarburants. Seria inacceptable per als països del nord desplaçar la càrrega del seu consum excessiu cap al sud del planeta simplement perquè els països intertropicals tenen més sol, pluja i terres conreables. És indispensable una moratòria mundial proactiva sobre el desenvolupament dels agrocarburants que concedís el temps necessari per a concebre estructures de regulació i establir programes la preservació dels recursos. Ens hem de donar un temps per a una millor transició –una transició agrària cap a la sobirania alimentària i energètica.

(1) 0,264 galons = 1 litre.
(2) George Monbiot, “If we want to save the planet, we need a five-year freeze on biofuels", The Guardian, Londres, 27 de març de 2007.
(3) The Washington Post, 25 de març de 2007.
(4) Miguel Altieri i Elizabeth Bravo, "The ecological and social tragedy of biofuels", 1 de gener de 2007, www.foodfirst.org
(5) The Ecologist, Londres, maig de 2007.
(6) "Plano Nacional de Agroenergia 2006-20011", dins Camila Moreno, "Agroenergia versus Soberania Alimentar: a Questão Agrária do século XXI", 2006.
(7) The Ecologist, ibidem.
(8) Annie Dufey, "International trade in biofuels: Good for development? And good for environment?", International Institute for Environment and Development, Londres, 2006.
(9) Bravo, E., "Biocombustibles, cutlivos energeticos y soberania alimentaria: encendiendo el debate sobre biocommustibles", Acción Ecológica, Quito (Equador), 2006.
(10) Canadà, Estats Units i Mèxic.
(11) Des de l'entrada en vigor de l'ALCA l'agricultura mexicana, que utilitzava un cinquena part de la població, ha perdut 1,3 milions de llocs de treball.
(12) Silvia Ribeiro, ALAI-Amlatina, Quito, 17 de maig de 2007; http://alainet.org
(13) C. Ford Runge i Benjamin Senauer, "How Biofuels Could Starve the Poor", Foreign Affairs, Londres, maig-juny de 2007.
(14) Fer-ne un producte verd i viable no és simplement un problema d'extrapolació de tecnologies existents, sinó d'obertures fonamentals en la fisiologia de les plantes que permetrien tenir èxit econòmicament i eficaç quant a la descompondre la cel·lulosa, l'hemicelul·losa i la lignina.
(15) www.iea.org/Textbase/subjectqueries/index.asp
(16) Caroline Lucas (directora), "Fuelling a Food Crisis: The impact of peak oil on food security”, Els Verds/Aliança Lliure Europea, Parlament Europeu, desembre de 2006.