Article d'opinió de Denis Duclos
A Le Monde Diplomatique
Als països rics, la societat pren consciència dels grans perills ecològics. El sud comença a organitzar-se sota l’impuls de Veneçuela i Brasil per tal d’iniciar una nova dinàmica de no-alineament. Però els confosos dirigents polítics del nord, tant de dretes com d'esquerres, continuen presoners d’una actitud, ja obsoleta, de fidelitat al president nord-americà George W. Bush, en creixent descrèdit al seu país.
De forma general es pot reduir la política occidental, tant si es vol com si no, a l’expressió brutal d’una guerra encapçalada des de fa sis anys pel president dels Estats Units George W. Bush contra el "terrorisme internacional" i llur traducció en termes d'ocupació militar al Pròxim Orient. Aquest fet roman com un "tot" en l'imaginari dels occidentals. Potser la fascinació paralitzant alimenta la temàtica del perill d’un "feixisme islàmic" i emmascara qualsevol pregunta capdal que el món ha de resoldre.
A la perifèria de l’imperi, sobretot a Europa, aquest efecte hipnòtic es reforça, alhora que comença a escapçar-se al cor del sistema: en vistes a les eleccions primàries de novembre de 2008 als Estats Units, la paraula s'allibera i entre els candidats demòcrates i republicans hi apareixen posicions que critiquen radicalment Bush, el qual es troba en el punt més baix en les enquestes. Molts comentaristes ja no dubten a demanar la retirada incondicional de l'Iraq i l’Afganistan i s’acusen retrospectivament els magnats de l'administració Bush de mentir desvergonyidament al poble americà. Alhora, a les províncies imperials, mai no s'ha estat tan empeltat, prudent i disposat per a comprendre-ho tot i per acceptar qualsevol compromís.
Moltes qüestions secretes han anat modificant la posició de la majoria de les formacions polítiques occidentals i ja no reproven la posició francesa defensada per Dominique de Villepin a les Nacions Unides el febrer de 2003: "I si haguéssim entrat realment en una guerra de civilitzacions?"; "I si el nostre deure era el de focalitzar totes les polítiques contra una voluntat estranya als nostres valors comuns?"
"I si només hagués d’existir una única preocupació, la de l’amenaça de l’altre, que unifiqués els nostres esforços a l’hora de reprimir la violència de joves descendents d'immigrants, d’impedir la clandestinitat, de protegir el transport públic amb la determinació dels efectius militars?" Encara que els millors intel·lectuals americans haguessin entès, ja fa cinquanta anys, que aquestes idees pertanyien "al passat, de la mateixa manera que el xovinisme i el telèfon fix", una mena de gregarisme espaordit aconsegueix adhesions d'un magnetisme desconegut.
Aquesta obnubilació ha comportat la indiferència de molta gent davant el perjudici humà de la política dels Estats Units. Aïllar el ciutadà a través d’una comunicació limitada també ha bloquejat també la capacitat de pensar i d’imaginar. Ha impossibilitat que la política desplegués el joc al servei dels grans problemes actuals.
Un dels símptomes més flagrants d'aquest bloqueig és l’esfondrament de l’autèntica pluralitat de les representacions polítiques: l’estupor passiu dels senadors demòcrates americans davant el "bushisme", la decadència del Partit Liberal canadenc, l’enfonsament del Partit Quebequès, el desgast sense alternativa del blairisme al Regne Unit, la derrota d'un Partit Socialista en les eleccions presidencials de França, el retrocés dels moviments "verd" o antiglobalització, la fusió italiana de la dreta cristiana i de l'esquerra socialista, la unió sagrada alemanya, etcètera.
Només es pot comprendre la confusió o la regressió de posicions concretes si es té en compte que els temes defensius –marcats per la lassitud de la política presidencial americana– s’han quedat buits de contingut davant una altra perspectiva.
Com es pot comprendre la seducció de la cantarella patriòtica entre les dretes "liberals"? I l'abandonament de les masses en situació de precarietat per part de les esquerres perquè prefereixen els temes de seguretat? Com es pot explicar que s’imposi el retorn de demagogs carismàtics (recordant una nefasta tendència del segle XX) mentre que els programes de les formacions polítiques pixen fora de test, siguin autèntica palla i estiguin enfeinats –només– en la gestió? Com s’explica tot això si no és a través de la reproducció acrítica d'un principi unificador eradicat feia temps i que repeteix indefinidament la mateixa croada (anticomunista, antiterrorista, anti, anti...)?
Però no és l'única prima causa de fibril·lació política. El seguidisme noctàmbul obstaculitza la percepció de tres o quatre problemes molt complexos.
En primer lloc es produeix un fenomen de fons positiu però que irrita l'epidermis del "món ric": el nou impuls de no-alineament del Brasil del president Lula da Silva i de la Veneçuela del president Hugo Chavez. L’Amèrica Llatina es permet el luxe d'atribuir un valor de destí històric a la vella revolució cubana. Sigui quina sigui la imatge negativa que tenen els intel·lectuals europeus del "dictador malalt" Fidel Castro, no sembla que tinguin en compte la dimensió d'homenatge que li reten les potències sud-americanes aliades per haver sabut ser el queixal d'un alleugeriment perdurable del domini nord-americà. La lliçó és prou clara: els serveis de Bush difícilment podran fomentar un enèsim cop d'estat a l’Amèrica Llatina mentre morin diàriament soldats americans a l'Iraq. Alguna cosa nova està passant, la qual cosa també significa que el "Nord-Sud és notícia" per als països europeus i no només l'efecte de la bona voluntat filantròpica dels militants de les ONG. El nostre inconscient col·lectiu de "rics del Nord" ens impedirà anar ràpidament cap al reconeixement d'aquesta emergència política i econòmica?
D’una manera més general, per què ens costa de reconèixer que sota aquesta voluntat de redirigir recursos que fins ara s’han drenat d’altres llocs hi ha una pluralitat de mètodes en què "equitatiu" rima amb "educació sobre el terreny" i "resistència a la metròpoli", i que per tant representa un respecte envers la societat local? No podem oblidar que aquesta voluntat és víctima de l'allau tecno-econòmica que continua arrossegant molta gent cap a la desgràcia en conurbacions gegants. Ni tampoc que actualment l’únic que pot oposar-se a la migració com a element generador dels desequilibris més grans és el suport financer controlat pel Sud (i no l'actual regressió que programen el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial sota el paper d'apèndixs ideològics de fons de pensions).
En segon lloc, l’alineació del G8 al voltant de la interpretació més minimalista de l’escalfament climàtic com a mostra de solidaritat (els Estats Units i alguns dels seus amics íntims van oferir tot un espectacle) indica que a la pràctica estem poc disposats a admetre canvis que ens allunyin del nostre antic ideal de vida ostentosa, per no dir insultant per a la resta del món.
Tanmateix, el reconeixement compromès de l’amenaça implicaria immediatament un gran esforç per part dels Estats Units per tal de reduir un consum energètic desenfrenat, associat a un estil de vida absurdament contaminant i que comporta l’escalfament –en tots els sentits del terme– de les noves "bosses de mà d'obra". D'altra banda, n'hi hauria prou en modificar la política petrolera dels Estats Units (augmentant insignificativament el preu irrisori de la benzina que paguen els nord-americans) per a solucionar part del problema del CO2 durant uns dècades i accelerar la modernització i millora de trens, tramvies i noves fonts energètiques. L’impuls que ha donat la Casa Blanca amb la grotesca "solució" dels agrocarburants (que a curt termini encarirà el preu... dels aliments bàsics, i que a partir d’ara competirà amb la producció d'etanol!) hauria d'incitar la creació immediata d’un centre de suggeriments alternatiu als recursos predominants dels Estats Units. Ara bé, només la unió de diversos països decidits a donar un exemple, independentment de la maquinària internacional que es refugia inconscientment sota l’antic model "occidental", podrien exercir una força creïble.
En lloc d’això, sembla que el conjunt de les "províncies imperials" –esquerres i dretes recombinades– s’uneixin per recuperar la petita elit americana (cada vegada més milionària) amb la finalitat de prohibir que l'Estat americà canviï de rumb i per tal d’impedir que els americans –creatius i dinàmics quan no tenen traves– alliberin les fronteres del desafiament ecològic. L'espectre d'un occident dominant segueix prohibint fins i tot la idea de formar aliances concretes entre països rics, en un acte de llibertat adulta, que faci avançar més de pressa la revolució ecològica. Ara bé, si el Brasil de Lula gosa avançar cap a una política solidària envers els països emergents, què impedeix el Canadà, Suècia, Irlanda, Finlàndia, etc. d’encapçalar una posició decididament ecològica, encara que ranquegin el Japó i la Noruega de les balenes, la Rússia del gas, l'Amèrica de l'excés consumista, o la França de l’energia nuclear?
Aquesta incansable imatge de bloc occidental, púdicament subliminal, impedeix que les lògiques "d'identitat nacional" o de "seguretat nacional" expandeixin el diàleg entre cultures si no és limitant-lo a la vessant pedagògica d’una desconfiança repressiva. També impedeix que s’aïlli la imaginació científica del desafiament militar i policíac, el qual abasta des del control biomètric de la població fins l'inesgotable "gag" de la "guerra de las galàxies", estenent-lo, o no, a l'"aliat rus".
Quan arribarà el moment en què alguns països atrevits –França?– tinguin iniciatives d’àmbit mundial que inverteixin l’antiga temptació d’alguns manipuladors a infeudar la determinació d'objectius, i comencin d’una vegada a empènyer els investigadors a treballar per les qüestions vitals com les ciències humanes, les formes de legitimitat antropològica, política i democràtica convenients per a una societat-món en formació; en ciències tecnològiques, la ruptura necessària amb els grans sistemes energètics, la qual permetria assegurar a les societats –locals, urbanes, regionals– un futur alimentari i energètic autònom sense desvincular-los del diàleg mundial que és possible gràcies a la circulació instantània de dades?
En resum, els efectes de la solidaritat defensiva ja no podran ocultar les qüestions que són, ja, d’abast planetari:
—una qüestió que ja no trobarà excuses perquè es designi simplement "naturalesa" al suport de la vida terrestre i no com a passió per un miratge de valor econòmic;
—la qüestió de la "cultura", tant identitària, artística com científica, i que constitueix un vast univers d'activitats essencials –tant o més que la producció material ara ja tecnològica– la lògica oberta de la qual no podrà condicionar-se al rendiment industrial o financer quan signifiqui un perill mortal per a la humanitat civilitzada, i per a la pluralitat democràtica;
—i, finalment, la qüestió capdal de societats més autònomes en relació a “l’espiral tecno-crematístic" (1), i que proporcionaran, en el futur, feina més estable, activitats amb menys despesa energètica i menys contaminants, i també l’origen d’un diàleg polític proper al ciutadà.
Naturalesa, cultura, societats: tres pilars d’una política planetària necessaris encara que el seu contingut vital s’escapi als jocs egocentristes dels partits socio-estatals o estatals-liberals. Les tres grans lògiques, l’ecològica, la cultural i la social augmenten la capacitat d'intervenció i són les úniques capaces d'assegurar una pluralitat humana equilibrada... només cal esperar que triomfin.
Si la irrupció d'aquestes posicions encara no ha trastornat l'escena mundial és perquè encara espurneja sobre la visió política aquest astre moribund en què s’ha transformat occident – fins quan?– i que s’amaga darrera la seva força de dissuasió: els gegantins fons financers d'inversió, que representen vint vegades la suma dels PIB nacionals, un dia o un altre s’hauran de dipositar allà on hi viu la gent, no pas allà on es fa pencar el món.
(1) La crematística és una noció creada pel filòsof grec Aristòtil (384-322 aC) per a descriure l'estat d'esperit de qui per simple plaer acumula una fortuna. Aristòtil condemnava aquesta actitud.
A Le Monde Diplomatique
Als països rics, la societat pren consciència dels grans perills ecològics. El sud comença a organitzar-se sota l’impuls de Veneçuela i Brasil per tal d’iniciar una nova dinàmica de no-alineament. Però els confosos dirigents polítics del nord, tant de dretes com d'esquerres, continuen presoners d’una actitud, ja obsoleta, de fidelitat al president nord-americà George W. Bush, en creixent descrèdit al seu país.
De forma general es pot reduir la política occidental, tant si es vol com si no, a l’expressió brutal d’una guerra encapçalada des de fa sis anys pel president dels Estats Units George W. Bush contra el "terrorisme internacional" i llur traducció en termes d'ocupació militar al Pròxim Orient. Aquest fet roman com un "tot" en l'imaginari dels occidentals. Potser la fascinació paralitzant alimenta la temàtica del perill d’un "feixisme islàmic" i emmascara qualsevol pregunta capdal que el món ha de resoldre.
A la perifèria de l’imperi, sobretot a Europa, aquest efecte hipnòtic es reforça, alhora que comença a escapçar-se al cor del sistema: en vistes a les eleccions primàries de novembre de 2008 als Estats Units, la paraula s'allibera i entre els candidats demòcrates i republicans hi apareixen posicions que critiquen radicalment Bush, el qual es troba en el punt més baix en les enquestes. Molts comentaristes ja no dubten a demanar la retirada incondicional de l'Iraq i l’Afganistan i s’acusen retrospectivament els magnats de l'administració Bush de mentir desvergonyidament al poble americà. Alhora, a les províncies imperials, mai no s'ha estat tan empeltat, prudent i disposat per a comprendre-ho tot i per acceptar qualsevol compromís.
Moltes qüestions secretes han anat modificant la posició de la majoria de les formacions polítiques occidentals i ja no reproven la posició francesa defensada per Dominique de Villepin a les Nacions Unides el febrer de 2003: "I si haguéssim entrat realment en una guerra de civilitzacions?"; "I si el nostre deure era el de focalitzar totes les polítiques contra una voluntat estranya als nostres valors comuns?"
"I si només hagués d’existir una única preocupació, la de l’amenaça de l’altre, que unifiqués els nostres esforços a l’hora de reprimir la violència de joves descendents d'immigrants, d’impedir la clandestinitat, de protegir el transport públic amb la determinació dels efectius militars?" Encara que els millors intel·lectuals americans haguessin entès, ja fa cinquanta anys, que aquestes idees pertanyien "al passat, de la mateixa manera que el xovinisme i el telèfon fix", una mena de gregarisme espaordit aconsegueix adhesions d'un magnetisme desconegut.
Aquesta obnubilació ha comportat la indiferència de molta gent davant el perjudici humà de la política dels Estats Units. Aïllar el ciutadà a través d’una comunicació limitada també ha bloquejat també la capacitat de pensar i d’imaginar. Ha impossibilitat que la política desplegués el joc al servei dels grans problemes actuals.
Un dels símptomes més flagrants d'aquest bloqueig és l’esfondrament de l’autèntica pluralitat de les representacions polítiques: l’estupor passiu dels senadors demòcrates americans davant el "bushisme", la decadència del Partit Liberal canadenc, l’enfonsament del Partit Quebequès, el desgast sense alternativa del blairisme al Regne Unit, la derrota d'un Partit Socialista en les eleccions presidencials de França, el retrocés dels moviments "verd" o antiglobalització, la fusió italiana de la dreta cristiana i de l'esquerra socialista, la unió sagrada alemanya, etcètera.
Només es pot comprendre la confusió o la regressió de posicions concretes si es té en compte que els temes defensius –marcats per la lassitud de la política presidencial americana– s’han quedat buits de contingut davant una altra perspectiva.
Com es pot comprendre la seducció de la cantarella patriòtica entre les dretes "liberals"? I l'abandonament de les masses en situació de precarietat per part de les esquerres perquè prefereixen els temes de seguretat? Com es pot explicar que s’imposi el retorn de demagogs carismàtics (recordant una nefasta tendència del segle XX) mentre que els programes de les formacions polítiques pixen fora de test, siguin autèntica palla i estiguin enfeinats –només– en la gestió? Com s’explica tot això si no és a través de la reproducció acrítica d'un principi unificador eradicat feia temps i que repeteix indefinidament la mateixa croada (anticomunista, antiterrorista, anti, anti...)?
Però no és l'única prima causa de fibril·lació política. El seguidisme noctàmbul obstaculitza la percepció de tres o quatre problemes molt complexos.
En primer lloc es produeix un fenomen de fons positiu però que irrita l'epidermis del "món ric": el nou impuls de no-alineament del Brasil del president Lula da Silva i de la Veneçuela del president Hugo Chavez. L’Amèrica Llatina es permet el luxe d'atribuir un valor de destí històric a la vella revolució cubana. Sigui quina sigui la imatge negativa que tenen els intel·lectuals europeus del "dictador malalt" Fidel Castro, no sembla que tinguin en compte la dimensió d'homenatge que li reten les potències sud-americanes aliades per haver sabut ser el queixal d'un alleugeriment perdurable del domini nord-americà. La lliçó és prou clara: els serveis de Bush difícilment podran fomentar un enèsim cop d'estat a l’Amèrica Llatina mentre morin diàriament soldats americans a l'Iraq. Alguna cosa nova està passant, la qual cosa també significa que el "Nord-Sud és notícia" per als països europeus i no només l'efecte de la bona voluntat filantròpica dels militants de les ONG. El nostre inconscient col·lectiu de "rics del Nord" ens impedirà anar ràpidament cap al reconeixement d'aquesta emergència política i econòmica?
D’una manera més general, per què ens costa de reconèixer que sota aquesta voluntat de redirigir recursos que fins ara s’han drenat d’altres llocs hi ha una pluralitat de mètodes en què "equitatiu" rima amb "educació sobre el terreny" i "resistència a la metròpoli", i que per tant representa un respecte envers la societat local? No podem oblidar que aquesta voluntat és víctima de l'allau tecno-econòmica que continua arrossegant molta gent cap a la desgràcia en conurbacions gegants. Ni tampoc que actualment l’únic que pot oposar-se a la migració com a element generador dels desequilibris més grans és el suport financer controlat pel Sud (i no l'actual regressió que programen el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial sota el paper d'apèndixs ideològics de fons de pensions).
En segon lloc, l’alineació del G8 al voltant de la interpretació més minimalista de l’escalfament climàtic com a mostra de solidaritat (els Estats Units i alguns dels seus amics íntims van oferir tot un espectacle) indica que a la pràctica estem poc disposats a admetre canvis que ens allunyin del nostre antic ideal de vida ostentosa, per no dir insultant per a la resta del món.
Tanmateix, el reconeixement compromès de l’amenaça implicaria immediatament un gran esforç per part dels Estats Units per tal de reduir un consum energètic desenfrenat, associat a un estil de vida absurdament contaminant i que comporta l’escalfament –en tots els sentits del terme– de les noves "bosses de mà d'obra". D'altra banda, n'hi hauria prou en modificar la política petrolera dels Estats Units (augmentant insignificativament el preu irrisori de la benzina que paguen els nord-americans) per a solucionar part del problema del CO2 durant uns dècades i accelerar la modernització i millora de trens, tramvies i noves fonts energètiques. L’impuls que ha donat la Casa Blanca amb la grotesca "solució" dels agrocarburants (que a curt termini encarirà el preu... dels aliments bàsics, i que a partir d’ara competirà amb la producció d'etanol!) hauria d'incitar la creació immediata d’un centre de suggeriments alternatiu als recursos predominants dels Estats Units. Ara bé, només la unió de diversos països decidits a donar un exemple, independentment de la maquinària internacional que es refugia inconscientment sota l’antic model "occidental", podrien exercir una força creïble.
En lloc d’això, sembla que el conjunt de les "províncies imperials" –esquerres i dretes recombinades– s’uneixin per recuperar la petita elit americana (cada vegada més milionària) amb la finalitat de prohibir que l'Estat americà canviï de rumb i per tal d’impedir que els americans –creatius i dinàmics quan no tenen traves– alliberin les fronteres del desafiament ecològic. L'espectre d'un occident dominant segueix prohibint fins i tot la idea de formar aliances concretes entre països rics, en un acte de llibertat adulta, que faci avançar més de pressa la revolució ecològica. Ara bé, si el Brasil de Lula gosa avançar cap a una política solidària envers els països emergents, què impedeix el Canadà, Suècia, Irlanda, Finlàndia, etc. d’encapçalar una posició decididament ecològica, encara que ranquegin el Japó i la Noruega de les balenes, la Rússia del gas, l'Amèrica de l'excés consumista, o la França de l’energia nuclear?
Aquesta incansable imatge de bloc occidental, púdicament subliminal, impedeix que les lògiques "d'identitat nacional" o de "seguretat nacional" expandeixin el diàleg entre cultures si no és limitant-lo a la vessant pedagògica d’una desconfiança repressiva. També impedeix que s’aïlli la imaginació científica del desafiament militar i policíac, el qual abasta des del control biomètric de la població fins l'inesgotable "gag" de la "guerra de las galàxies", estenent-lo, o no, a l'"aliat rus".
Quan arribarà el moment en què alguns països atrevits –França?– tinguin iniciatives d’àmbit mundial que inverteixin l’antiga temptació d’alguns manipuladors a infeudar la determinació d'objectius, i comencin d’una vegada a empènyer els investigadors a treballar per les qüestions vitals com les ciències humanes, les formes de legitimitat antropològica, política i democràtica convenients per a una societat-món en formació; en ciències tecnològiques, la ruptura necessària amb els grans sistemes energètics, la qual permetria assegurar a les societats –locals, urbanes, regionals– un futur alimentari i energètic autònom sense desvincular-los del diàleg mundial que és possible gràcies a la circulació instantània de dades?
En resum, els efectes de la solidaritat defensiva ja no podran ocultar les qüestions que són, ja, d’abast planetari:
—una qüestió que ja no trobarà excuses perquè es designi simplement "naturalesa" al suport de la vida terrestre i no com a passió per un miratge de valor econòmic;
—la qüestió de la "cultura", tant identitària, artística com científica, i que constitueix un vast univers d'activitats essencials –tant o més que la producció material ara ja tecnològica– la lògica oberta de la qual no podrà condicionar-se al rendiment industrial o financer quan signifiqui un perill mortal per a la humanitat civilitzada, i per a la pluralitat democràtica;
—i, finalment, la qüestió capdal de societats més autònomes en relació a “l’espiral tecno-crematístic" (1), i que proporcionaran, en el futur, feina més estable, activitats amb menys despesa energètica i menys contaminants, i també l’origen d’un diàleg polític proper al ciutadà.
Naturalesa, cultura, societats: tres pilars d’una política planetària necessaris encara que el seu contingut vital s’escapi als jocs egocentristes dels partits socio-estatals o estatals-liberals. Les tres grans lògiques, l’ecològica, la cultural i la social augmenten la capacitat d'intervenció i són les úniques capaces d'assegurar una pluralitat humana equilibrada... només cal esperar que triomfin.
Si la irrupció d'aquestes posicions encara no ha trastornat l'escena mundial és perquè encara espurneja sobre la visió política aquest astre moribund en què s’ha transformat occident – fins quan?– i que s’amaga darrera la seva força de dissuasió: els gegantins fons financers d'inversió, que representen vint vegades la suma dels PIB nacionals, un dia o un altre s’hauran de dipositar allà on hi viu la gent, no pas allà on es fa pencar el món.
(1) La crematística és una noció creada pel filòsof grec Aristòtil (384-322 aC) per a descriure l'estat d'esperit de qui per simple plaer acumula una fortuna. Aristòtil condemnava aquesta actitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada