Article d'opinió d'Higinio Polo
A El Viejo Topo
1. En aquest capitalisme tardà —amb la seua capacitat per a desagregar i atomitzar als ciutadans, amb la seua eficaç intervenció cultural sobre les classes socials, creuades per nombroses identitats i interessos, i, específicament, sobre la classe obrera— l'esquerra europea viu encara en el temps de l'explosió, de l'esclat que va seguir a la desaparició de l'URSS. Avui podem veure amb perspectiva el gran error d'aquells que, des de l'esquerra, van saludar el col·lapse soviètic amb l'argument que l'existència de l'URSS era una llosa que impedia l'avanç de l'esquerra, a Europa i en el món. En realitat, els esdeveniments de 1991 van ser una derrota d'enormes proporcions històriques, a la qual hi ha posar fi. Pot considerar-se que, en tota Europa, els últims tres lustres han estat anys perduts, que han portat la reducció del poder social dels treballadors i, en la pràctica, l'abandó de la majoria dels projectes de canvi social. Tal vegada els últims espertenecs de la por, de la interiorizació de la derrota, s'estiguen vivint ara.
2. En els últims mesos, la dreta ha guanyat les eleccions a França, Alemanya, Polònia, Àustria, Suècia, Finlàndia, Holanda. Al seu torn, els socialdemòcrates es baten en retirada. Els comunistes, que a França, Itàlia i Espanya pateixen embats d'aqueixa crisi existencial, segueixen dividits entre qui van articular un Partit de l'Esquerra Europea (com espanyols, francesos o italians) i qui van preferir quedar-se al marge, com grecs o portuguesos. El Partit de l'Esquerra europea no ha pogut superar les dificultats fruit de la forçosa ambigüitat ideològica: és probable que haguera estat més útil crear una coordinació europea i no un partit. Hauria de crear-se un Partit Comunista europeu? Cree que si, i també instàncies d'adreça i coordinació internacional estables. Per la seua banda, l'esquerra radical (o extrema esquerra, com es denominava antany) ha desaparegut en molts països, amb notables excepcions, com a França. De manera que la situació en les files de l'esquerra és de crisi generalitzada i fins i tot d'abandó. Tanmateix, sorgeixen proposades, encara embrionàries, com la d'una confederació d'organitzacions d'esquerra (què eren els Fronts Populars sinó una conjunció de forces progressistes per a plantar cara al feixisme?), i altres. En aqueixa adreça, les idees de Samir Amin i la seua aposta per la Cinquena Internacional haurien de tenir-se en consideració.
3. La dreta, els mitjans de comunicació, una part de l'esquerra que se sent derrotada o desencantada, i fins i tot una part de l'esquerra antisistema, tots semblen conspirar per a culminar la demolició de l'esquerra històrica que hem conegut fins a avui. Amb quin objectiu? Sens dubte, no existeixen coincidències entre la dreta, l'esquerra que es fa liberal i l'esquerra radical, però per a no repetir errors caldria temptar-se la roba abans de col·laborar en la deterioració d'organitzacions històriques de l'esquerra. De la destrucció de vegades sorgeix el nou, però, freqüentment, s'instal·la el fastig, l'abandó, la derrota. Vol una part de l'extrema esquerra o de l'esquerra que treballa extramurs de les institucions parlamentàries i representatives arribar a un panorama com el nord-americà, que no disposa d'una esquerra real, operativa políticament? És això convenient?
4. L'esquerra, tota l'esquerra, té inoculat el verí de la divisió, i amb aqueix equipatge enfronta malament el futur. S'aprecia a Espanya: existeixen grups que desitgen la desaparició d'Esquerra Unida i fins i tot del PCE, convençuts que això redundarà en benefici de la lluita social i d'una perspectiva revolucionària. És una possibilitat, però no cal oblidar l'altra: que aqueixos grups contribuïsquen, distretament, a la voladura de l'espai polític de l'esquerra. Aqueix panorama polític és el qual viuen els treballadors a Gran Bretanya o en Estats Units (països que, no per casualitat, són els capdavanters del nou liberalisme depredador), on existeix un de vegades vigorós moviment social que manca d'articulació política. Aqueixa atomitzada esquerra crítica, que de vegades planteja qüestions rellevants, hauria de ser conscient que totes les organitzacions i sectors de l'esquerra són necessaris per a crear el contradiscurs al liberalisme. Bertolt Brecht ens va dir que el partit té mil ulls, i cal aconseguir que tornen a treballar junts; a més, cal posar fre a la pèrdua d'energia en batalles estèrils que assota a l'esquerra social.
5. L'extraordinària diversitat dels grups que es reclamen de l'esquerra, que tenen identitat contrària al liberalisme, que es defineixen anticapitalistes, és una de les dimensions del fracàs (o de les insufienciències) de l'esquerra política. Existeixen milers de grups sense connexió entre si, útils, però aïllats. Per al capitalisme real, gens millor que aqueixa gran diversitat, aqueix radicalisme que de vegades s'esgota en el combat contra altres expressions de l'esquerra, aqueix estèril antagonisme sobre el qual resulta fàcil regnar. La crisi pot fer aflorar altres perills: si a la fi del segle XIX els propagandistes de la Fabian Society procuraven infiltrar-se en el Partit Liberal britànic, com van fer després els trotskistes en molts partits socialdemòcrates, ara pot aparèixer la temptació d'ingressar en aqueixos Partits Democràtics que s'anuncien. Seria una via morta, com pot comprovar-se en l'evolució de qui van optar per ella als Estats Units.
6. Els errors de les forces d'esquerra han de ser reputats com a tals, i no com la prova de la traïció. En Itàlia, per exemple, Rifondazione Comunista ha comès en els últims mesos gruixuts errors, fruit de les hipoteques de la seua participació en el govern Prodi, però l'esquerra social no hauria d'espentar a aqueix partit cap a la moderació. Avui, la desaparició de Democratici de Sinistra, la vella operació de qui van liquidar el Partit Comunista Italià, tanca un miratge en el qual es van perdre una part significativa de les forces de l'esquerra comunista. Perquè la dissolució del PCI va ser més que una tragèdia: va ser un enorme error. El Partit Democràtic que ara volen enllumenar D’Alema, Fassino, Rutelli, Veltroni, ni tan sols pretén ser d'esquerra, i la seua deriva li duu a subscriure (entre altres coses) l'acceleració de la carrera armamentista a Europa, acceptant el desplegament de l'escut antimíssils nord-americà a Polònia i Txèquia. És de perogrull, però ha de repetir-se: cal utilitzar els errors per a aprendre d'ells i no per a contribuir a la deterioració d'organitzacions d'esquerra.
7. El sectarisme és un recurs inútil, a més de nociu. Per això, no deixa de sorprendre, després de tot el que ha plogut, que alguns sectors d'esquerra tinguen major aversió entre si, que la qual mostren cap a la dreta política. Hi ha massa grups que atorguen certificats de puresa revolucionària, mentre es combaten entre si, anul·lant-se, de manera que dediquen més esforç al combat fratricida que a la lluita social. L'assenyat seria que tots, mantenint si ho desitgen les seues pròpies organitzacions, foren capaces de trobar un terreny comú d'acció, com va ocórrer en ocasió de l'inici de l'agressió nord-americana contra L'Iraq, o com podria fer-se, a Espanya, contra l'especulació immobiliària, la rampant corrupció empresarial, les reculades salarials, els accidents de treball, l'exigència de la República, etc, per citar algunes qüestions. En Europa urgeix una coordinació concreta per a evitar el desmantellament de les conquestes socials (a Alemanya ja s'ha augmentat l'edat de jubilació), que es plasme en accions mobilitzadores, socials, parlamentàries.
8. És temps de paradoxes. Quan pertot arreu s'anuncia l'esclat de la crisi d'aquest capitalisme tardà, que ha venut un imaginari d'èxit que és radicalment fals, l'esquerra europea recorre encara els camins de la derrota, de la improvisació, de la diàspora ideològica, de la confusió. Els socialistes (o socialdemòcrates) després del previsible i trista fi de la tercera via de Blair i Giddens, són temptats per les sirenes del Partit Demòcrata, segons els paràmetres de Clinton. Els comunistes segueixen dividits entre la temptació de l'aggiornamento a la francesa o del discurs grec o portuguès. Altre sector, amb particular influència a Espanya (en la direcció d'Esquerra Unida) creu que el futur resideix en l'articulació d'una esquerra verda, més o menys radical. Per la seua banda, els verds europeus retrocedeixen i són absorbits en gran part pel discurs del poder (encara que les preocupacions ambientalistes i ecològiques seguisquen sent molt importants i l'esquerra haja d'insistir en elles). Al seu torn, altra part de l'esquerra, la qual convencionalment s'ha cridat extrema esquerra, atomitzada en múltiples grups, continua massa temptada pel discurs resistencial, disparant contra tot el que es mou, entonant de vegades una política irrellevant que en moltes ocasions serveix, més que per a combatre a la dreta, per a afeblir als partits comunistes.
9. L'esquerra europea segueix sense ser conscient de la dimensió internacional de la crisi del capitalisme, malgrat la retòrica amb que adornen anàlisi i documents. Les últimes iniciatives de relleu (el llançament del New Labour a Gran Bretanya per Blair, i la creació del Partito Democratici della Sinistra a Itàlia) han acabat en la pitjor de les hipòtesis: en un cas, liquidant les promeses sense avergonyir-se: recorde's que Achille Ochetto va justificar el canvi de pell del vell PCI “per a arribar al poder i transformar Itàlia”. No han aconseguit ni una cosa, ni l'altra, perquè el poder ha seguit en mans de la vella oligarquia, i l'obstinació de transformar Itàlia ha quedat oblidat, arraconat en el traster dels somnis perduts. Ochetto, D’Alema i Fassino no van transformar Itàlia, però l'error els va transformar a ells mateixos. Al seu torn, el New Labour, malgrat algunes formulacions que semblaven d'interès, ha naufragat en el vell liberalisme, en els focs d'artifici i en les aventures imperials de Washington. La tercera via era una via morta, més propera al conservadorisme britànic (repare's en la insistència del laborisme de Blair en la flexibilitat laboral i a aconseguir la limitació dels salaris) que a l'ambició de fer avançar el socialisme i canviar el món. No cal alegrar-se per la deriva de la socialdemocràcia. En el seu interior segueixen convivint dues ànimes: una, liberal; una altra, socialdemòcrata. La resta de l'esquerra hauria de treballar per atraure cap a postures de canvi social a aqueix sector que es reconeix en la història dels partits socialistes i no espentar-lo cap a posicions liberals. Perquè no hi ha gens pitjor que el sectarisme acompanyat per la malaptesa estratègica.
10. El que ha donat en cridar-se “les dues esquerres”, és a dir, una esquerra moderada, socialista o socialdemòcrata, i altra comunista, o radical, corre el risc de desaparèixer davant el vertigen que afligeix a alguns dirigents i organitzacions. En Itàlia, Democratici della Sinistra i la Margherita democristiana, conflueixen en un Partito Democràtic que poc té ja que veure amb l'esquerra històrica, malgrat les declaracions dels seus dirigents. Walter Veltroni, que es postula com nou dirigent, va fer una solemne declaració en Lingotto, en el Torino del moviment obrer, (“Una Itàlia unida, moderna i justa”) reclamant la renovació, la modernització, exigint el nou en la política italiana i europea, però va ser clamorosa l'absència d'idees i propostes per a portar-la a terme. Veltroni reclama modernitat, però no sap en què consisteix. Per si les alarmes foren poques, Veltroni va fer propostes similars a les quals realitzen la patronal italiana i les institucions del sistema, com el Banc d'Itàlia. També en Rifondazione Comunista apareixen problemes davant l'aposta per unisca Sinistra Europea que suposaria la transformació cap a un partit socialista juntament amb els sectors de Democratici della Sinistra que impugnen el naixement del Partit Democràtic. En Alemanya, la unitat entre el PDS i el partit de Lafontaine té bases diferents, i es reclama del socialisme democràtic (que no de la socialdemocràcia), però l'operació té també riscos. En França, la secretària nacional del Partit Comunista, Marie-George Buffet, creu que ha de qüestionar-se tot, i, per la seua banda, el Partit Socialista, es debat entre l'obertura al centre de Royal i el lliscament cap al liberalisme, encara que es mantenen àrees del discurs tradicional socialdemòcrata. Al seu torn, la LCR francesa proposa la construcció d'un nou partit anticapitalista, plantejant algunes idees no freturoses d'interès. En Rússia —on Mijail Gorbachov va crear un Partit Socialdemòcrata rus (SDPR) en 2002, que no ha aconseguit arrelar—, totes les expressions d'esquerra, moderada o radical, tenen una mínima influència en el país. L'excepció és el Partit Comunista rus, que, malgrat l'hostilitat del poder, ahir de Yeltsin i avui de Putin, que ha arribat a crear partits amb recursos milionaris per a limitar la influència electoral dels comunistes, continua sent el gran partit d'esquerra del país. En la resta de l'antiga URSS la situació és molt diversa, arribant fins i tot a la prohibició directa del Partit Comunista, com a Letònia, país que avui forma part de la Unió Europea. En Espanya, malgrat la suposada fortalesa del PSOE, més aparent que real, dirigents com Pasqual Maragall estan impulsant a Europa (i, per afegiment, a Espanya) el projecte d'un Partit Demòcrata, similar al nord-americà. Pel que sembla, Maragall argumenta que tots els partits socialistes europeus s'inclinen per impulsar aqueix procés, pel que conclou que és urgent que a Espanya s'inicie també, per a poder prendre posicions en el nou Partit Demòcrata Europeu.
11. La ideologia liberal ha impregnat grans capes de la població, també entre els treballadors, a través d'una aposta cultural “apolítica” que treballa per a mantenir fora del debat i l'acció política a la gran majoria dels ciutadans. És urgent combatre aqueix liberalisme que es presenta com portador d'idees de sentit “comú”: des de la recerca del benefici individual fins a la manipulació de temors religiosos, identitaris o de seguretat civil, arribant fins i tot a impulsar un perillós nihilisme social. Juga, també, amb la suposada “mort de les ideologies”, que és una completa fal·làcia: amb aqueix lema propagandístic es pretén fer creure que ja no existeixen, per a aconseguir així la renúncia dels exclosos al seu imaginari històric i les seues organitzacions; i amb la creu de la derrota amb la qual ha adornat eficaçment als moviments emancipatoris. Fins i tot ha calat la idea que ha desaparegut la classe obrera. Encara que, si bé és cert que les formes de treball han canviat, els assalariats són més nombrosos que mai, i el fenomen de la precarització en el treball exigeix una ferma política anticapitalista, i no un aggiornamento moderat dels partits d'esquerra. Perquè l'aggiornamento, la posada al dia, és entés amb massa freqüència com la moderació del discurs, la renúncia a la construcció del socialisme, l'abandó els objectius històrics del moviment obrerista.
12. La crisi de la política, que en molts països es concreta en una gran abstenció electoral (a Polònia arriba al seixanta per cent, i a Espanya quasi a la meitat de la població), és una bomba de rellotgeria per a l'esquerra. Mentre el poder real impulsa la precarietat laboral, la limitació dels salaris, la retallada de les conquestes de l'Estat del benestar, i fins i tot escomet reformes fiscals que són una transferència de recursos ciutadans cap a l'empresa privada, creix el clientelisme polític i la transformació de la vida social en espectacle. Així, l'esquerra ha esdevingut en gran parteix una empresa per a aconseguir llocs de treball: solament a Itàlia, s'ha calculat que unes quatre-centes trenta mil persones viuen directament de la política (des de diputats fins a consellers comunals, passant per assessors diversos). Al temps, l'honradesa, l'ètica personal, el desinterès i la companyonia, la solidaritat reben un tractament despectiu i burleta.No obstant això, les apel·lacions dels laboratoris ideològics del liberalisme a “un món nou” on suposadament no tindrien cabuda ni sentit moltes de les velles idees del moviment obrerista, moltes de les reivindicacions històriques dels treballadors, són tot just pobres vestidures per a justificar l'estímul, de vegades el xantatge, a les organitzacions d'esquerra perquè abandonen les idees socialistes. Però també és cert que el món ha canviat (quan no ho ha fet?), i que cal renovar el llenguatge, algunes idees i la forma d'accedir i gestionar el poder. La crisi de la democràcia liberal representativa ens posa davant els límits de l'acció de l'esquerra en les institucions. Una part de l'esquerra ha caigut en el parany de l'actuació quasi exclusiva en els temples del poder (en el palazzo, com diuen els italians), justificant-lo amb l'impuls i la hipotètica gestió de conquestes socials (que, en els últims anys, han estat molt escasses, quan no s'han convertit en mossegades als drets populars) per als treballadors, que, no obstant això, s'allunyen dels seus representants i trenquen amb la política. En el fons, tal vegada fluïsca la desconfiança ciutadana cap a la possibilitat real de gestionar canvis socials significatius des de les institucions del règim liberal. Cal tornar a pensar el binomi moviment social—representació política i, probablement, centrar els esforços en les lluites populars en la mobilització, i, secundàriament, en les institucions. Per a això, la relació amb els moviments socials és fonamental. Els diputats i representants d'esquerra han de ser els portaveus de les necessitats populars, i han de romandre en relació constant amb el moviment obrer i social. Han de dur la veu obrera al palazzo i no al revés. I, en aqueixa tesitura, han de combatre la manipulació de fenòmens com la immigració, el terrorisme, les qüestions nacionalistes, que són un camp minat per a l'esquerra, que ha estat incapaç de situar-les en un context social, en el marc de l'enfrontament entre la dreta capitalista i l'esquerra.
13. La revolució social és una necessitat històrica vital, imprescindible per a evitar la catàstrofe en el planeta, però l'esquerra europea s'enfronta al descrèdit del concepte de revolució, encara que aquesta siga una idea poderosa, i ha de plantar cara a les idees simples, pròpies de la societat de l'espectacle, que arrelen entre grans capes socials. En Itàlia, a Alemanya, a Rússia, es fa referència a la crisi de l'esquerra i a la necessitat d'interrogar-se sobre el comunisme del segle XX. Cal fer-lo. També, com ha dit recentment Serguei Kara-Murza qualificant-lo com un gran error, cal reflexionar sobre per quin una part de l'esquerra europea va rebre la desaparició de l'URSS “quasi amb aplaudiments”. Perquè, malgrat l'autoritarisme soviètic i les serioses deficiències socials, la desaparició de l'URSS va ser una catàstrofe per a tots els treballadors del món. No cal témer a les paraules: el món està en una situació límit, i el socialisme és l'aposta més assenyada per a la humanitat.
14. La qüestió de la propietat és central. Una nova civilització no serà possible si no és sobre la base d'una propietat col·lectiva, encara que diversa, i amb participació i mecanismes democràtics. També, és vital la cultura, la instrucció. És imprescindible que l'esquerra torne a teixir una xarxa de complicitats culturals, torne a actualitzar, amb els recursos del segle XXI, els ateneus obrers, els centres de discussió, artístics i d'oci, de socialització de l'experiència vital, de la companyonia, de la vida. Perquè la televisió dominada pel poder té dins a un feixista que espenta als ciutadans a la degradació, a l'embrutiment, a l'alienació. Pot semblar radical, però és imprescindible: cal assaltar les televisions, acorralar als mercaders de la misèria cultural, del fanatisme esportiu, cal denunciar als gestors de la porqueria televisiva, gestionar el sabotatge a la cultura escombraries —per què no alguna batucada, per exemple, per a començar, assenyalant als patrons i els capatassos de la degradació?—, per molt que aqueixos programes conten amb milions de seguidors esclavitzats, consumidors passius dels detritus del sistema. La mundialització no pot basar-se en la privatització de la propietat, en l'atac a les conquestes socials, en la creació d'avantatges per a les grans companyies multinacionals, en la transferència de recursos des de països pobres a rics, i, en l'interior de cada país, des dels sectors més febles fins als més poderosos, sinó en la recerca de la solidaritat, de la justícia en les relacions internacionals, del socialisme.
La paradoxa. El final del predomini nord-americà en les relacions internacionals, que s'anuncia en l'horitzó, i la crisi de la globalització neoliberal, obrin grans oportunitats per als desposseïts del món, per als treballadors de les àrees industrials i les zones desenvolupades del planeta; però també són un risc: el capitalisme pot metabolitzar la crisi actual, desarborant al mateix temps a l'esquerra. Quinze anys després de la desaparició de l'URSS, la injustícia i l'explotació continuen governant el planeta, i els famosos “dividends de la pau” s'han revelat una bruta mentida. Altra mentida més. La boja carrera pel benefici a qualsevol preu, la rapinya com principi rector de les relacions internacionals (acompanyada de la retòrica del comerç com motor del desenvolupament que segueixen recitant les institucions i els governs), la lògica de la força, la limitació de la llibertat, la persistència de la fam, la destrucció dels ecosistemes, la corrupció rampant de les grans companyies multinacionals i governs que no dubten en recórrer al suborn, a la delinqüència, al maridatge amb el crim organitzat a través de les clavegueres del sistema que reciclen fins als diners de l'extorsió i l'esclavitud, l'impuls de noves guerres, la reformulació d'un nou imperialisme que no dubta en recórrer a l'extermini de centenars de milers de ciutadans innocents en guerres d'expoli i escarment, tot això, exigeix una esquerra decidida, revolucionària. La paradoxa és que en el moment que són més necessàries que mai polítiques i programes anticapitalistes, de clar contingut socialista, l'esquerra europea segueix vivint en el passat, tement pel seu propi futur, tenallada per la por al buit, per la reclusió, pel fracàs. Cal arravassar a la dreta la bandera dels drets humans, de la seguretat i de la llibertat, que amb tant cinisme (i tanta eficàcia) està utilitzant. El capitalisme és insegur, però ha aconseguit fer creure a bona part de la població que no estem ací per a corregir la injustícia, sinó per a acostumar-nos a ella. Per això, una de les qüestions centrals que l'esquerra ha de plantejar-se és la recerca d'una nova civilització. Cal tenir ideals, com deien els vells dirigents del moviment obrer, però també pautes de conducta, i cal crear un nou discurs capaç d'enfrontar-se al del capital. En aquesta cruïlla, un dels riscos més greus del nostre moment històric és que Estats Units pretenga detenir el seu relativa i constant decadència amb el recurs a una guerra generalitzada, que posaria al món enfront d'una catàstrofe de conseqüències imprevisibles. Guerres sanguinàries, com les d'Iugoslàvia, Afganistan i L'Iraq, han estat iniciades en els últims anys pels òrgans rectors del capitalisme mundial, que posa així de manifest la seua tancada determinació, i ha de recordar-se que tant el governe Clinton menge el de George W. Bush han insistit que “l'únic país imprescindible del món són els Estats Units”. En aqueix enunciat està la rotunda convicció de Washington i del capitalisme dominant, i en ell hi ha una clara amenaça per a la resta del món: la devastació és possible. Però no tot està perdut, perquè la deconstrucció del capitalisme és, a més de necessària, possible.
