Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Llibertat, llibertat, llibertat! Crec que són les paraules més belles que conté l'Himne de Riego. I és eixa senzilla paraula, gran en la seua senzillesa, la que està en joc estos dies quan el tribunal especial espanyol dit Audiencia Nacional, actuant de nefast bomber per compte de l'estat i de les més tossudament reaccionàries classes polítiques s'empeny a criminalitzar i dur a presó les expressions cíviques del sentiment republicà i nacionalista.
Tres vegades repetix el vell himne republicà la paraula “Llibertat”. I tres són les agressions, efectivament. És crucial que siguem capacos d'identificar les tres agressions, perquè no podem defensar-nos només d'una d'elles, sinó de totes elles alhora.
La primera agressió és a l'expressió, a la pura i simple capacitat que tenim els ciutadans en democràcia per a expressar com considerem més adeqüat el nostre criteri, sempre que no es recórrega a l'exercici de la violència. Cremar una foto, com cremar una bandera, no és un acte de violència. Només un feixista o un hipòcrita poden ser capaços d'identificar la crema d'un símbol amb un acte de violència.
La segona agressió és al nostre dret a decidir sobre tot quant ens afecta com a ciutadans, inclós, molt especialment, la forma de govern i els valors que volem donar-nos col·lectivament. I això es fa marcant l'agenda i posant sobre el tapet les qüestions, sense acceptar els xantatges de la “conveniència” i molt menys les amenaces o recordatoris al paper de l'exèrcit per a “defensar la unitat d'Espanya i l'ordenament constitucional” (fins i tot en contra de la voluntat dels ciutadans?).
La tercera agressió és al dret a decidir què som, què volem ser. Espanyols? No li negue el dret a ningú a sentir-se tal, ni pretenc tindre cap pes en la decisió que uns altres prenguen referent a això. Però reclame el mateix per als qui no ens sentim espanyols ni ho volem, i ens sentim senzillament valencians, bascos, catalans, navarresos, andalusos, gallecs…
Els cipais de l'estat saben bé la seua jugada. Al nostre envit col·lectiu responen ara intentant dividir-nos, desmobilitzar-nos, impedir que la nostra veu arribe nítidament a tota la societat i desperte el dormit anhel de llibertat. Per això argumenten ara els uns que és cosa de quatre radicals, i uns altres que no es tracta de república sinó de trencar Espanya, i uns altres que fins i tot la dretra filofeixista està ultramontana i republicana, i uns altres que “no és el moment”, “que la ciutadania no està la labor”…
I tenen raó els cipais. Mentixen només perquè diuen la veritat a mitges. Els qui hui defensem la crema de fotos som radicalment demòcrates i estem radicalment convençuts que només promovent un trencament democràtic defensarem la llibertat; és veritat, no es tracta d'una república, sinó d'algunes repúbliques, tantes com els ciutadans de cada país que hui forma l'Estat espanyol decidisquen donar-se a si mateixos, trencant Espanya, eixa Espanya seua que només s'ha construït amb la força de les armes, i deixant que els pobles lliures decidisquen què llaços volen mantindre en el futur; clar que hi ha feixistes alimentant el sentiment antimonàrquic amb propòsits esbiaixats, sempre va haver d'esta fauna o no recordem la Falange?, i hui se'ls escolta en emissores de ràdio i se'ls llig en alguna premsa…, I què?; i clar que no és el moment, per a ells mai haurà arribat el moment que es pose fi al seu poder, a les seues prebendes i privilegis, als seus interessor bastards, a la seua covardia, a les seues cessions…, Quan per a ells haurà arribat el moment adeqüat de marxar-se? I sobretot, quan ho sabrem nosaltres i com? Els demanem permís per a tirar-los? Volem que se’n vagen, que ens deixen ser lliures: Els ve bé ara?
Llibertat, llibertat, llibertat…, tres vegades. Estos dies, com cada dia des de fa anys, ataquen allò que encara no tenim, perquè la llibertat no es pot tindre de forma condicionada…, tenim llibertats, però la llibertat ens la van sostraure quan ens van posar una Constitució monàrquica, presó de pobles, farcida de misèries, de renúncies, d’estultícies, i de “vigilàncies”, i ens van dir: Ompliu les urnes amb “sí” o escolteu el motor dels tancs en les casernes... I per als díscols encara va haver un recordatori de la mordassa molt mes evident encara uns anys després, un 23F (a València les petjades dels seus blindats les han esborrades dels carrers però no de la nostra memòria).
No es pot defensar la llibertat a trossos. No es pot. Potser demà no tinguem el mateix himne, però sens dubte tindrem el mateix crit i la mateixa convicció. Tres són les agressions d'estos dies i la nostra, la de tots i totes, només pot ser una contundent i clara resposta: Llibertat.
Llibertat, llibertat, llibertat! Crec que són les paraules més belles que conté l'Himne de Riego. I és eixa senzilla paraula, gran en la seua senzillesa, la que està en joc estos dies quan el tribunal especial espanyol dit Audiencia Nacional, actuant de nefast bomber per compte de l'estat i de les més tossudament reaccionàries classes polítiques s'empeny a criminalitzar i dur a presó les expressions cíviques del sentiment republicà i nacionalista.
Tres vegades repetix el vell himne republicà la paraula “Llibertat”. I tres són les agressions, efectivament. És crucial que siguem capacos d'identificar les tres agressions, perquè no podem defensar-nos només d'una d'elles, sinó de totes elles alhora.
La primera agressió és a l'expressió, a la pura i simple capacitat que tenim els ciutadans en democràcia per a expressar com considerem més adeqüat el nostre criteri, sempre que no es recórrega a l'exercici de la violència. Cremar una foto, com cremar una bandera, no és un acte de violència. Només un feixista o un hipòcrita poden ser capaços d'identificar la crema d'un símbol amb un acte de violència.
La segona agressió és al nostre dret a decidir sobre tot quant ens afecta com a ciutadans, inclós, molt especialment, la forma de govern i els valors que volem donar-nos col·lectivament. I això es fa marcant l'agenda i posant sobre el tapet les qüestions, sense acceptar els xantatges de la “conveniència” i molt menys les amenaces o recordatoris al paper de l'exèrcit per a “defensar la unitat d'Espanya i l'ordenament constitucional” (fins i tot en contra de la voluntat dels ciutadans?).
La tercera agressió és al dret a decidir què som, què volem ser. Espanyols? No li negue el dret a ningú a sentir-se tal, ni pretenc tindre cap pes en la decisió que uns altres prenguen referent a això. Però reclame el mateix per als qui no ens sentim espanyols ni ho volem, i ens sentim senzillament valencians, bascos, catalans, navarresos, andalusos, gallecs…
Els cipais de l'estat saben bé la seua jugada. Al nostre envit col·lectiu responen ara intentant dividir-nos, desmobilitzar-nos, impedir que la nostra veu arribe nítidament a tota la societat i desperte el dormit anhel de llibertat. Per això argumenten ara els uns que és cosa de quatre radicals, i uns altres que no es tracta de república sinó de trencar Espanya, i uns altres que fins i tot la dretra filofeixista està ultramontana i republicana, i uns altres que “no és el moment”, “que la ciutadania no està la labor”…
I tenen raó els cipais. Mentixen només perquè diuen la veritat a mitges. Els qui hui defensem la crema de fotos som radicalment demòcrates i estem radicalment convençuts que només promovent un trencament democràtic defensarem la llibertat; és veritat, no es tracta d'una república, sinó d'algunes repúbliques, tantes com els ciutadans de cada país que hui forma l'Estat espanyol decidisquen donar-se a si mateixos, trencant Espanya, eixa Espanya seua que només s'ha construït amb la força de les armes, i deixant que els pobles lliures decidisquen què llaços volen mantindre en el futur; clar que hi ha feixistes alimentant el sentiment antimonàrquic amb propòsits esbiaixats, sempre va haver d'esta fauna o no recordem la Falange?, i hui se'ls escolta en emissores de ràdio i se'ls llig en alguna premsa…, I què?; i clar que no és el moment, per a ells mai haurà arribat el moment que es pose fi al seu poder, a les seues prebendes i privilegis, als seus interessor bastards, a la seua covardia, a les seues cessions…, Quan per a ells haurà arribat el moment adeqüat de marxar-se? I sobretot, quan ho sabrem nosaltres i com? Els demanem permís per a tirar-los? Volem que se’n vagen, que ens deixen ser lliures: Els ve bé ara?
Llibertat, llibertat, llibertat…, tres vegades. Estos dies, com cada dia des de fa anys, ataquen allò que encara no tenim, perquè la llibertat no es pot tindre de forma condicionada…, tenim llibertats, però la llibertat ens la van sostraure quan ens van posar una Constitució monàrquica, presó de pobles, farcida de misèries, de renúncies, d’estultícies, i de “vigilàncies”, i ens van dir: Ompliu les urnes amb “sí” o escolteu el motor dels tancs en les casernes... I per als díscols encara va haver un recordatori de la mordassa molt mes evident encara uns anys després, un 23F (a València les petjades dels seus blindats les han esborrades dels carrers però no de la nostra memòria).
No es pot defensar la llibertat a trossos. No es pot. Potser demà no tinguem el mateix himne, però sens dubte tindrem el mateix crit i la mateixa convicció. Tres són les agressions d'estos dies i la nostra, la de tots i totes, només pot ser una contundent i clara resposta: Llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada