Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Segons els diccionaris, la injúria consisteix en el greuge, ultratge d'obra o de paraula (1), el fet o dita contra raó i justícia (2), el dany o incomoditat que causa alguna cosa (3), i el delicte o falta consistent en la imputació a algú d'un fet o qualitat en menyscap de la seua fama o estimació (4)..., totes elles arrelades en el terme llatí iniuria, que ve a significar "ofensa" o "greuge inferit a una persona"..., bo, fins a ací les definicions a l'ús.
No obstant això, la definició que ens interessa és la que ve redactada en el Codi Penal vigent a l'Estat espanyol (en el seu article 457, sembla ser), que contempla el terme atribuint-li el sentit de delicte contra l'honor o la bona fama. I s'agreuja el delicte, en ser referit a alguna cosa tan intocable com és la Monarquia.
Tot indica que declarar oberta antipatia cap a alguna cosa com la Corona desperta els dimonis no ja dels seus defensors a ultrança i altra fauna interessada, sinó, el que és del tot paradoxal, d'alguns dels seus oberts opositors. Per què, dic jo, que Zapatero, el seu govern i el seu partit (altrament defensor d'una República per la qual fa anys van morir i van ser repressaliats també els seus militants) es declara republicà, o això era abans d'ahir i hui ja, després de cremes de retrats reals, no tant?
Injúries? El senyor Juan Carlos de Borbón, en la seua qualitat civil, de paisà i ciutadà de carrer, ningú dubta que no haguera hagut de suportar la crema de les seues fotografies en plena via. Cas, molt improbable, d'haver-li succeït, encara més dubtós és que cap tribunal, molt menys el tan especial com és l'Audiència Nacional espanyola, haguera anat reclamant identitats dels incendiaris, posant-los a un pas de la presó i amenaçant amb perseguir tots els altres que s'atrevisquen a repetir el gest. Dubtós que el ciutadà Juan Carlos vera en eixa condició la seua persona impresa socarrimada. No imagine, en tal cas, periòdics, revistes, ràdios, webs i televisions posant el crit en el cel i acusant de "terroristes" o desqualificant com "jovent violent" i altres fineses als qui van gosar mostrar la seua antipatia mitjançant una combustió tan controlada com inòqüa en danys materials o personals.
Però clar, no es tracta d'això, ni el ciutadà Juan Carlos ni este mig homònim que subscriu, veuen ni voran les seues fotografies il·luminant la nit en una plaça pública. Qui les ha vist no és un ciutadà, és el Rei, el símbol màxim d'una institució, la Monarquia, la personificació símbòlica d'un règim i d'una dinastia, la imatge d'una continuïtat que arranca el 1707, amb la pèrdua dels estats propis de diversos pobles per la força de les armes espanyoles, passa per l'Alzamiento Nacional que arrossegà milions de ciutadans en aquesta Península i arrossegà el legítim govern republicà que s'havien donat a si mateixos, transita per 40 anys de dictadura ignominiosa que acabà amb una llei de punt final mesos després dels últims afusellaments per causes polítiques i no sense abans deixar "ben lligat" el futur que hui dia vivim i patim: el d'una Monarquia que ningú pot discutir, a la qual mostrar oberta antipatia comporta l'aplicació del Codi Penal sota l'acusació d'Injúries.
El recompte dels fets és, simplement, Història, ací no hi ha ni honor ni bona fama en joc ni a debat, sinó veritats com punys, punyeterament certes i persistents en la memòria col·lectiva dels pobles.
Si els qui defensem les llibertats no som capaços de ressaltar l'evident, la falta de llibertats, la gran pantomima que resulta este estat de coses, les més que sospitoses semblances que mostren els hereus d'aquell pacte de la transició que deixà tot a meitat fer i hui com ahir fa aigües per quasi totes parts, si no som capaços d'alçar-nos i dir: Ja n'hi ha prou!..., és que han guanyat ells i no som ciutadans sinó súbdits, vassalls...
Just açò, tot això, és el que s'està cremant estos dies en els carrers i places quan es cremen els retrats de Juan Carlos I de Borbón, Rei d'Espanya.
Fa anys, quan les pessetes tenien la cara de Franco, es podia llegir la llegenda: Caudillo de Espanya, por la gracia de Dios. Hui dia, la gràcia d'aquell agraciat ens ha deixat amb un Rei al qui socarrimar el seu retrat comporta pena de presó. Doncs, ben socarrat siga!
Segons els diccionaris, la injúria consisteix en el greuge, ultratge d'obra o de paraula (1), el fet o dita contra raó i justícia (2), el dany o incomoditat que causa alguna cosa (3), i el delicte o falta consistent en la imputació a algú d'un fet o qualitat en menyscap de la seua fama o estimació (4)..., totes elles arrelades en el terme llatí iniuria, que ve a significar "ofensa" o "greuge inferit a una persona"..., bo, fins a ací les definicions a l'ús.
No obstant això, la definició que ens interessa és la que ve redactada en el Codi Penal vigent a l'Estat espanyol (en el seu article 457, sembla ser), que contempla el terme atribuint-li el sentit de delicte contra l'honor o la bona fama. I s'agreuja el delicte, en ser referit a alguna cosa tan intocable com és la Monarquia.
Tot indica que declarar oberta antipatia cap a alguna cosa com la Corona desperta els dimonis no ja dels seus defensors a ultrança i altra fauna interessada, sinó, el que és del tot paradoxal, d'alguns dels seus oberts opositors. Per què, dic jo, que Zapatero, el seu govern i el seu partit (altrament defensor d'una República per la qual fa anys van morir i van ser repressaliats també els seus militants) es declara republicà, o això era abans d'ahir i hui ja, després de cremes de retrats reals, no tant?
Injúries? El senyor Juan Carlos de Borbón, en la seua qualitat civil, de paisà i ciutadà de carrer, ningú dubta que no haguera hagut de suportar la crema de les seues fotografies en plena via. Cas, molt improbable, d'haver-li succeït, encara més dubtós és que cap tribunal, molt menys el tan especial com és l'Audiència Nacional espanyola, haguera anat reclamant identitats dels incendiaris, posant-los a un pas de la presó i amenaçant amb perseguir tots els altres que s'atrevisquen a repetir el gest. Dubtós que el ciutadà Juan Carlos vera en eixa condició la seua persona impresa socarrimada. No imagine, en tal cas, periòdics, revistes, ràdios, webs i televisions posant el crit en el cel i acusant de "terroristes" o desqualificant com "jovent violent" i altres fineses als qui van gosar mostrar la seua antipatia mitjançant una combustió tan controlada com inòqüa en danys materials o personals.
Però clar, no es tracta d'això, ni el ciutadà Juan Carlos ni este mig homònim que subscriu, veuen ni voran les seues fotografies il·luminant la nit en una plaça pública. Qui les ha vist no és un ciutadà, és el Rei, el símbol màxim d'una institució, la Monarquia, la personificació símbòlica d'un règim i d'una dinastia, la imatge d'una continuïtat que arranca el 1707, amb la pèrdua dels estats propis de diversos pobles per la força de les armes espanyoles, passa per l'Alzamiento Nacional que arrossegà milions de ciutadans en aquesta Península i arrossegà el legítim govern republicà que s'havien donat a si mateixos, transita per 40 anys de dictadura ignominiosa que acabà amb una llei de punt final mesos després dels últims afusellaments per causes polítiques i no sense abans deixar "ben lligat" el futur que hui dia vivim i patim: el d'una Monarquia que ningú pot discutir, a la qual mostrar oberta antipatia comporta l'aplicació del Codi Penal sota l'acusació d'Injúries.
El recompte dels fets és, simplement, Història, ací no hi ha ni honor ni bona fama en joc ni a debat, sinó veritats com punys, punyeterament certes i persistents en la memòria col·lectiva dels pobles.
Si els qui defensem les llibertats no som capaços de ressaltar l'evident, la falta de llibertats, la gran pantomima que resulta este estat de coses, les més que sospitoses semblances que mostren els hereus d'aquell pacte de la transició que deixà tot a meitat fer i hui com ahir fa aigües per quasi totes parts, si no som capaços d'alçar-nos i dir: Ja n'hi ha prou!..., és que han guanyat ells i no som ciutadans sinó súbdits, vassalls...
Just açò, tot això, és el que s'està cremant estos dies en els carrers i places quan es cremen els retrats de Juan Carlos I de Borbón, Rei d'Espanya.
Fa anys, quan les pessetes tenien la cara de Franco, es podia llegir la llegenda: Caudillo de Espanya, por la gracia de Dios. Hui dia, la gràcia d'aquell agraciat ens ha deixat amb un Rei al qui socarrimar el seu retrat comporta pena de presó. Doncs, ben socarrat siga!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada