Article d'opinió de Joan S. Sorribes.
De vegades la vida et proporciona experiències vitals bastides de coses menudes que et conmouen la consciència i que són precísament les que et van fent crèixer com a ésser huma, com a ésser ideològic. La persona que sóc, doncs, és un producte d'estes petites coses, en el sentit més literal de l'expressió lúcida de Saint-Exupèry: les coses importants són invisibles als ulls. Dic això a propòsit d'una d'estes experiències que, en un quasi estat alterat de consciència sense drogues de per mig, he tingut una d'estes nits valencianes d'estiu, una experiència alliçonadora, minúscula, cinematogràfica en algun sentit, íntima..., relate –i excuseu-me que les citacions no siguen absolutament exactes i literals, la meua memòria no dóna per a més...- i vos explique.
Esperava jo la meua dona a l'eixida del treball, a l'Acqua de València que, per als qui no coneixeu el pany és un centre comercial que els entesos en fauna urbana hem batejat com Pijolandia, al bell mig d'una de les zones emblemàtiques de la capital, amb la Ciutat de les Ciències a l'esquena i la que serà futura Església de los Martires per la gràcia de l'Arquebisbe García-Gascón al darrere..., esperava allà a les dues la matinada, amb 36 graus de xafogor i una gentada eixint de la sessió golfa del cinema, dels restaurants de disseny de la zona, visitant el caixer automàtic una i altra vegada amb la targeta de crèdit ben esmolada, una gentada amb bermudes i samarretes de marca i colorins, vestidets i minifaldilles, gentada familiar en part -un xiquet en un carret, passetjat pel papà i la mamà, no baixava segur dels dos mils euros amb tot que duia a sobre- i jovenil en altra part, és a dir una representació sociològica, ociosa, desenfadada i electoralment àmplia, segurament, de la pròpia societat valenciana...
Mentre esperava sentia Ràdio Klara, l'emisora lliure i llibertària de València que estos dies complix 25 anys, que emetia un programa de solidaritat amb l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional des de la Selva Lacandona i Chiapas, amb un Sub-comandant Marcos que explicava la Sexta Declaració i l'Altra Campanya a un grup de visitants d'ONG´s europees en un dels Caracoles (que supose han de ser com una mena de pobles on governa de fet l'EZLN)... Marcos, després d'explicar als assistents la realitat de la vida a Chiapas, tant distant evidentment del que jo tenia davant dels meus ulls a eixes hores intempestives, amb una oratòria senzilla, barreja de poesia i de discurs social, intentava argumentar sobre els objectius de la lluita revolucionària (davant meu una colla de jovenets feia udolar les seues motos de gran cilindrada enmig les rialles de les seues xiques, raó per la qual potser em vaig perdre alguna de les raons del subcomandant). "Els nostres compas viuen, malviuen, amb 30 pesos -un gelat a l'Acqua costa més, doncs, que una setmana de salari a Chiapas, vaig pensar-, vivim d'allò que la Mare Terra ens dóna fruit del nostre treball amb les nostres pròpies mans... La qüestió és que hi ha uns pocs que ho tenen tot, i quasi tots que no tenen res", afirmava Marcos didàcticament a l'audiència.
El subcomandant Marcos continuà l'explicació dels posicionaments de l'EZLN, amb una referència a la Coca-Cola. La qüestió és que alguns visitants de l’Europa solidària havien criticat en les darreres setmanes que als Caracoles zapatistes es beu amb fruició el refresc oriund de l'Imperi. Marcos, planta un pot de la cola en la taula, i continua la seua reflexió: "Jo mire este pot de cola nord-americana i intente sentir què diu, intente sentir què parla..., però malgrat l'esforç, el pot calla, i he de ser jo qui pose les paraules...". I les posa: "Ens han criticat, gent vinguda de fora en solidaritat amb nosaltres, perquè bevem este refresc, nosaltres els zapatistes. I hem callat, no per estar d'acord, sinó per mostrar la nostra hospitalitat més amable... Però hui vull parlar de la cola i explicar-los a tots què pensem, ja que el pot s’entossudix a callar". I ho explica: "Davant d'este pot callat i vermell, ens diuen alguns que els revolucionaris no hem de beure'l, que si el consumim som còmplices de la maquinària del sistema. Ens proposen atacar el sistema colpejant-lo en el consum, i com a via canviar, doncs, els costums consumidors de la gent, en primer terme. Bé, és una forma de ser revolucionari… Encara hi ha una segona forma, que també ens encomanen altres solidaris amb nosaltres, que consistix a vendre la cola només en comerços de propietat comunal, fóra de les xarxes comercials del sistema, és a dir atacant el sistema en la seua distribució. Bé, és una altra manera de fer la revolució… Jo mire el pot de Coca-Cola i encara tinc una tercera forma, veig obrers, treballadors en fàbriques que produixen el refresc, als quals es paga pel seu treball però molt menys del que costa este pot que han fet ells mateixos, obrers explotats pel sistema, igualment que ens exploten a nosaltres. I l'EZLN creu que la millor manera de fer la revolució es cridar a estos obrers a unir-se a nosaltres, a prendre el control de les seues fàbriques, a traure-les de les mans dels seus explotadors que són els nostres. Esta és la nostra forma de fer la revolució...".
No sé jo si la qüestió de beure o no Coca-Cola a la Selva Lacandona és una qüestió definitòria de com fer la revolució, ni tan sols de repensar què vol dir això de la Revolució. A les portes de l'Acqua era tan evident que allò que em venia pel meu sentit de l'oïda -la ràdio llibertària, Marcos i els zapatistes, menys d'un euro per a sobreviure i agricultura de subsistència...- i el que em veia pels ulls -modernitat, consumisme, heterodòxia, oci, frivolitat, despreocupació, apariències i exhibicionisme, votants de tot l'arc polític i abstencionistes a les portes de Pijolandia-, era tan distint i distant entre si que només el fet de saber-ho amb certesa afirmava que eren realitats d'un mateix planeta.
Tan distant, tan distint? De veritat? Segurament ningú dubtarà que cap de les persones que jo estava veient -començant per mi mateix- canviaria la pròpia situació per viure en Chiapas, treballar amb les mans per acabar sobrevivint i tenint com a objecte de culte un miserable pot de Coca-cola. Però això no és tot..., la qüestió més punyent és quants habitants de la Selva Lacandona deixarien passar l'oportunitat de viure com qualsevol dels que aquella nit estàvem a les portes de Pijolandia, de tindre una Visa a la butxaca, un modelet que lluir, una rialla desenfeinada que dedicar al xiquet, una moto de gran cilindrada que fer rugir, de sentir una ràdio solidària que ens parlara d'una revolució llunyana i d'un pot de Coca-Cola...
La Coca-Cola ni tan sols té ja treballadors: te marca, presència universal i global, es cotitza en borsa, ven el fum d’una fòrmula zelosament guardada i d’una ingent inversió publicitària…, la “Chispa de la Vida” és el paradigma de la nova explotació, la d’una classe dispersa, organitzada en xarxa, fantasmagòrica, hetèria i, però, real i absolutament armada. Potser falla que, vist d'una manera global, a escala planetària, la definició de la situació, "La qüestió és que hi ha uns pocs que ho tenen tot, i quasi tots que no tenen res", no és exacta, no es correspon a la realitat de les coses. I si falla això, falla el paradigma de l'esquerra, de la revolució. Si els que estem ací no volem deixar de tindre tot el que tenim i els que estan allà aspiren sobretot a tindre allò que tenim ací..., tots bevem Coca-Cola, compa Marcos, tots bevem.
De vegades la vida et proporciona experiències vitals bastides de coses menudes que et conmouen la consciència i que són precísament les que et van fent crèixer com a ésser huma, com a ésser ideològic. La persona que sóc, doncs, és un producte d'estes petites coses, en el sentit més literal de l'expressió lúcida de Saint-Exupèry: les coses importants són invisibles als ulls. Dic això a propòsit d'una d'estes experiències que, en un quasi estat alterat de consciència sense drogues de per mig, he tingut una d'estes nits valencianes d'estiu, una experiència alliçonadora, minúscula, cinematogràfica en algun sentit, íntima..., relate –i excuseu-me que les citacions no siguen absolutament exactes i literals, la meua memòria no dóna per a més...- i vos explique.
Esperava jo la meua dona a l'eixida del treball, a l'Acqua de València que, per als qui no coneixeu el pany és un centre comercial que els entesos en fauna urbana hem batejat com Pijolandia, al bell mig d'una de les zones emblemàtiques de la capital, amb la Ciutat de les Ciències a l'esquena i la que serà futura Església de los Martires per la gràcia de l'Arquebisbe García-Gascón al darrere..., esperava allà a les dues la matinada, amb 36 graus de xafogor i una gentada eixint de la sessió golfa del cinema, dels restaurants de disseny de la zona, visitant el caixer automàtic una i altra vegada amb la targeta de crèdit ben esmolada, una gentada amb bermudes i samarretes de marca i colorins, vestidets i minifaldilles, gentada familiar en part -un xiquet en un carret, passetjat pel papà i la mamà, no baixava segur dels dos mils euros amb tot que duia a sobre- i jovenil en altra part, és a dir una representació sociològica, ociosa, desenfadada i electoralment àmplia, segurament, de la pròpia societat valenciana...
Mentre esperava sentia Ràdio Klara, l'emisora lliure i llibertària de València que estos dies complix 25 anys, que emetia un programa de solidaritat amb l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional des de la Selva Lacandona i Chiapas, amb un Sub-comandant Marcos que explicava la Sexta Declaració i l'Altra Campanya a un grup de visitants d'ONG´s europees en un dels Caracoles (que supose han de ser com una mena de pobles on governa de fet l'EZLN)... Marcos, després d'explicar als assistents la realitat de la vida a Chiapas, tant distant evidentment del que jo tenia davant dels meus ulls a eixes hores intempestives, amb una oratòria senzilla, barreja de poesia i de discurs social, intentava argumentar sobre els objectius de la lluita revolucionària (davant meu una colla de jovenets feia udolar les seues motos de gran cilindrada enmig les rialles de les seues xiques, raó per la qual potser em vaig perdre alguna de les raons del subcomandant). "Els nostres compas viuen, malviuen, amb 30 pesos -un gelat a l'Acqua costa més, doncs, que una setmana de salari a Chiapas, vaig pensar-, vivim d'allò que la Mare Terra ens dóna fruit del nostre treball amb les nostres pròpies mans... La qüestió és que hi ha uns pocs que ho tenen tot, i quasi tots que no tenen res", afirmava Marcos didàcticament a l'audiència.
El subcomandant Marcos continuà l'explicació dels posicionaments de l'EZLN, amb una referència a la Coca-Cola. La qüestió és que alguns visitants de l’Europa solidària havien criticat en les darreres setmanes que als Caracoles zapatistes es beu amb fruició el refresc oriund de l'Imperi. Marcos, planta un pot de la cola en la taula, i continua la seua reflexió: "Jo mire este pot de cola nord-americana i intente sentir què diu, intente sentir què parla..., però malgrat l'esforç, el pot calla, i he de ser jo qui pose les paraules...". I les posa: "Ens han criticat, gent vinguda de fora en solidaritat amb nosaltres, perquè bevem este refresc, nosaltres els zapatistes. I hem callat, no per estar d'acord, sinó per mostrar la nostra hospitalitat més amable... Però hui vull parlar de la cola i explicar-los a tots què pensem, ja que el pot s’entossudix a callar". I ho explica: "Davant d'este pot callat i vermell, ens diuen alguns que els revolucionaris no hem de beure'l, que si el consumim som còmplices de la maquinària del sistema. Ens proposen atacar el sistema colpejant-lo en el consum, i com a via canviar, doncs, els costums consumidors de la gent, en primer terme. Bé, és una forma de ser revolucionari… Encara hi ha una segona forma, que també ens encomanen altres solidaris amb nosaltres, que consistix a vendre la cola només en comerços de propietat comunal, fóra de les xarxes comercials del sistema, és a dir atacant el sistema en la seua distribució. Bé, és una altra manera de fer la revolució… Jo mire el pot de Coca-Cola i encara tinc una tercera forma, veig obrers, treballadors en fàbriques que produixen el refresc, als quals es paga pel seu treball però molt menys del que costa este pot que han fet ells mateixos, obrers explotats pel sistema, igualment que ens exploten a nosaltres. I l'EZLN creu que la millor manera de fer la revolució es cridar a estos obrers a unir-se a nosaltres, a prendre el control de les seues fàbriques, a traure-les de les mans dels seus explotadors que són els nostres. Esta és la nostra forma de fer la revolució...".
No sé jo si la qüestió de beure o no Coca-Cola a la Selva Lacandona és una qüestió definitòria de com fer la revolució, ni tan sols de repensar què vol dir això de la Revolució. A les portes de l'Acqua era tan evident que allò que em venia pel meu sentit de l'oïda -la ràdio llibertària, Marcos i els zapatistes, menys d'un euro per a sobreviure i agricultura de subsistència...- i el que em veia pels ulls -modernitat, consumisme, heterodòxia, oci, frivolitat, despreocupació, apariències i exhibicionisme, votants de tot l'arc polític i abstencionistes a les portes de Pijolandia-, era tan distint i distant entre si que només el fet de saber-ho amb certesa afirmava que eren realitats d'un mateix planeta.
Tan distant, tan distint? De veritat? Segurament ningú dubtarà que cap de les persones que jo estava veient -començant per mi mateix- canviaria la pròpia situació per viure en Chiapas, treballar amb les mans per acabar sobrevivint i tenint com a objecte de culte un miserable pot de Coca-cola. Però això no és tot..., la qüestió més punyent és quants habitants de la Selva Lacandona deixarien passar l'oportunitat de viure com qualsevol dels que aquella nit estàvem a les portes de Pijolandia, de tindre una Visa a la butxaca, un modelet que lluir, una rialla desenfeinada que dedicar al xiquet, una moto de gran cilindrada que fer rugir, de sentir una ràdio solidària que ens parlara d'una revolució llunyana i d'un pot de Coca-Cola...
La Coca-Cola ni tan sols té ja treballadors: te marca, presència universal i global, es cotitza en borsa, ven el fum d’una fòrmula zelosament guardada i d’una ingent inversió publicitària…, la “Chispa de la Vida” és el paradigma de la nova explotació, la d’una classe dispersa, organitzada en xarxa, fantasmagòrica, hetèria i, però, real i absolutament armada. Potser falla que, vist d'una manera global, a escala planetària, la definició de la situació, "La qüestió és que hi ha uns pocs que ho tenen tot, i quasi tots que no tenen res", no és exacta, no es correspon a la realitat de les coses. I si falla això, falla el paradigma de l'esquerra, de la revolució. Si els que estem ací no volem deixar de tindre tot el que tenim i els que estan allà aspiren sobretot a tindre allò que tenim ací..., tots bevem Coca-Cola, compa Marcos, tots bevem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada