Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Juan Paredes Manot Txiki (21 anys), Ángel Otaegui (33 anys), Ramón García Sanz (27 anys), José Luis Sánchez Bravo (22 anys) i José Humberto Baena (24 anys), els dos primers d'ETA, els altres tres del FRAP, van ser els últims afusellats per la dictadura de Franco l'any 1975. Els cinc últims assassinats d'un règim de terror que durà dècades.
Uns fets, com tants altres comesos pel règim, que amb la posterior Llei d'Amnístia quedaren també impunes. Un mes i vint dies després, el 20 de novembre, Francisco Franco morí de vell i malaltia (que a l’infern sia per tota l’eternitat!). Per tant podem dir que el dictador morí, tal com va viure: matant.
Què significaren aquelles morts? Per a respondre esta qüestió cal revisitar aquells anys (els qui vulguen més dades poden consultar desenes de llibres i documentals, com per exemple la sèrie de Víctoria Prego sobre la Transició espanyola…, però ja els avise i els recorde: la Història la escriuen els vencedors).
L’any 1975 es desenvolupava amb la més ferotge repressió de la dictadura sobre un creixent moviment antifranquista, concretament a Euskadi es vivia sota un declarat estat d'excepció, i les accions, mobilitzacions i vagues convocades per l'oposició es multiplicaven dia a dia: aquell any van haver dos potents vagues generals, centenars de manifestacions i d’accions... L'oposició creixia d'hora en hora, tant a l'exterior de l'Estat (amb una població exiliada de milers i milers...), com a l'interior, on fins i tot al sancta sactorum de l'exèrcit hi havia la UMD...
Franco es moria, però no s'acabava de morir, i el franquisme pretenia perpetuar-se sense ell, fóra com fóra. Salvador Puig Antich havia estat mort a garrot mesos abans, per donar una lliçó davant l'acció d'ETA que acabà amb la vida del dofí del règim, Carrero Blanco. Eren els mesos del procés 1.001 contra les Comissions Obreres i el sindicalisme. Uns temps convulsos, agitats, de morts en els carrers o en les dependències policials a mans de les autoritats, de tortures sense restriccions, de censura i persecució, d'atacs de les forces paramilitars de la dictadura, els seus Guerrillers de Cristo Rey i similars... Governava Arias Navarro i noms com el del comissari Roberto Conesa, i els seus lloctinents Carlos Domínguez Sánchez i Antonio González Pacheco, Billy el Niño, eren temuts i pronunciats en veu baixa. Altres noms causaven por i ràbia també, alguns com els de Manuel Fraga Iribarne i Rodolfo Martín Villa, van fer posteriorment una llarga carrera "democràtica", quan en aquells dies participaven, i tant!, de l'encarnissament contra els demòcrates.
Uns temps convulsos, agitats i confussos, perquè ja en aquells dies es perfilava el futur en les clavegueres, es dibuixaven les línies mestres del que havia de succeïr després: gent de l'oposició, amb el PCE de manera particulament important (perquè, el PCE era llavors El Partit), i gent del règim dissenyaven el que vindria a ser mesos després la Transició.
Que va ser la Transició? Ho respon el Tribunal Constitucional espanyol que en resposta a la demanda familiar de fer públic l'expedient de l'ajusticiament de Baena, sentenciava l'any 2004: "la Constitución no tiene efectos retroactivos por lo que no cabe intentar enjuiciar mediante su aplicación los actos del poder producidos antes de su entrada en vigor", és a dir: va ser, la d'Amnistia, una vertadera llei de punt i final.
Sí, la Transició va ser una imposició per a esborrar la memória, per a impossibilitar la justícia, per a mantindre el control de l'estat, per a permetre que la dictadura militar es succeïra a si mateixa en forma de monarquia imposada, per a impedir que la democràcia vinguera de les mans del moviment popular creixent..., una imposició que van pactar els del règim amb els opositors que preconitzaven la reconciliación nacional. Franco volgué, amb aquells afusellaments, lligar ben lligat el que hui tenim. I els qui van acompanyar el règim en la seua Reforma ho sabien ja aleshores, indubtablement.
Hi havia altra possibilitat? Òbviament els signants d'aquella claudicació, i els seus hereus de hui (els "constitucionalistes") diran que no. Jo no ho sé, amb sinceritat, si una altra eixida al franquisme era possible amb menys dolor.
Sí sé, però, que el dolor d'aquella eixida només el varen pagar els mateixos que havien sofert el colp d'estat del 18 de juliol del 36 i les posteriors dècades de dictadura. I sé també que hui podem contestar rotundament la pregunta inicial: Què significaren els afusellaments de Txiqui, Otaegui, García Sanz, Sánchez Bravo i Baena? Significaren l'assassinat dels qui no volien ja aleshores claudicar davant del règim, baixar el cap i oblidar-ho tot, acceptar que fóra la dictadura la qui imposara les condicions del seu propi final, assumir que la monarquia i l'estat construit pel franquisme es perpetuara amb Borbons i Constitució...
Juan Paredes Manot Txiki (21 anys), Ángel Otaegui (33 anys), Ramón García Sanz (27 anys), José Luis Sánchez Bravo (22 anys) i José Humberto Baena (24 anys), els dos primers d'ETA, els altres tres del FRAP, van ser els últims afusellats per la dictadura de Franco l'any 1975. Els cinc últims assassinats d'un règim de terror que durà dècades.
Uns fets, com tants altres comesos pel règim, que amb la posterior Llei d'Amnístia quedaren també impunes. Un mes i vint dies després, el 20 de novembre, Francisco Franco morí de vell i malaltia (que a l’infern sia per tota l’eternitat!). Per tant podem dir que el dictador morí, tal com va viure: matant.
Què significaren aquelles morts? Per a respondre esta qüestió cal revisitar aquells anys (els qui vulguen més dades poden consultar desenes de llibres i documentals, com per exemple la sèrie de Víctoria Prego sobre la Transició espanyola…, però ja els avise i els recorde: la Història la escriuen els vencedors).
L’any 1975 es desenvolupava amb la més ferotge repressió de la dictadura sobre un creixent moviment antifranquista, concretament a Euskadi es vivia sota un declarat estat d'excepció, i les accions, mobilitzacions i vagues convocades per l'oposició es multiplicaven dia a dia: aquell any van haver dos potents vagues generals, centenars de manifestacions i d’accions... L'oposició creixia d'hora en hora, tant a l'exterior de l'Estat (amb una població exiliada de milers i milers...), com a l'interior, on fins i tot al sancta sactorum de l'exèrcit hi havia la UMD...
Franco es moria, però no s'acabava de morir, i el franquisme pretenia perpetuar-se sense ell, fóra com fóra. Salvador Puig Antich havia estat mort a garrot mesos abans, per donar una lliçó davant l'acció d'ETA que acabà amb la vida del dofí del règim, Carrero Blanco. Eren els mesos del procés 1.001 contra les Comissions Obreres i el sindicalisme. Uns temps convulsos, agitats, de morts en els carrers o en les dependències policials a mans de les autoritats, de tortures sense restriccions, de censura i persecució, d'atacs de les forces paramilitars de la dictadura, els seus Guerrillers de Cristo Rey i similars... Governava Arias Navarro i noms com el del comissari Roberto Conesa, i els seus lloctinents Carlos Domínguez Sánchez i Antonio González Pacheco, Billy el Niño, eren temuts i pronunciats en veu baixa. Altres noms causaven por i ràbia també, alguns com els de Manuel Fraga Iribarne i Rodolfo Martín Villa, van fer posteriorment una llarga carrera "democràtica", quan en aquells dies participaven, i tant!, de l'encarnissament contra els demòcrates.
Uns temps convulsos, agitats i confussos, perquè ja en aquells dies es perfilava el futur en les clavegueres, es dibuixaven les línies mestres del que havia de succeïr després: gent de l'oposició, amb el PCE de manera particulament important (perquè, el PCE era llavors El Partit), i gent del règim dissenyaven el que vindria a ser mesos després la Transició.
Que va ser la Transició? Ho respon el Tribunal Constitucional espanyol que en resposta a la demanda familiar de fer públic l'expedient de l'ajusticiament de Baena, sentenciava l'any 2004: "la Constitución no tiene efectos retroactivos por lo que no cabe intentar enjuiciar mediante su aplicación los actos del poder producidos antes de su entrada en vigor", és a dir: va ser, la d'Amnistia, una vertadera llei de punt i final.
Sí, la Transició va ser una imposició per a esborrar la memória, per a impossibilitar la justícia, per a mantindre el control de l'estat, per a permetre que la dictadura militar es succeïra a si mateixa en forma de monarquia imposada, per a impedir que la democràcia vinguera de les mans del moviment popular creixent..., una imposició que van pactar els del règim amb els opositors que preconitzaven la reconciliación nacional. Franco volgué, amb aquells afusellaments, lligar ben lligat el que hui tenim. I els qui van acompanyar el règim en la seua Reforma ho sabien ja aleshores, indubtablement.
Hi havia altra possibilitat? Òbviament els signants d'aquella claudicació, i els seus hereus de hui (els "constitucionalistes") diran que no. Jo no ho sé, amb sinceritat, si una altra eixida al franquisme era possible amb menys dolor.
Sí sé, però, que el dolor d'aquella eixida només el varen pagar els mateixos que havien sofert el colp d'estat del 18 de juliol del 36 i les posteriors dècades de dictadura. I sé també que hui podem contestar rotundament la pregunta inicial: Què significaren els afusellaments de Txiqui, Otaegui, García Sanz, Sánchez Bravo i Baena? Significaren l'assassinat dels qui no volien ja aleshores claudicar davant del règim, baixar el cap i oblidar-ho tot, acceptar que fóra la dictadura la qui imposara les condicions del seu propi final, assumir que la monarquia i l'estat construit pel franquisme es perpetuara amb Borbons i Constitució...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada