Article d'opinió d'Ignació Ramonet
A Le Monde Diplomatique
L'espinosa qüestió de Kosovo s'ha instal·lat de nou al bell mig de la política internacional, després de vuit anys sense haver-se resolt. El president dels Estats Units ha alarmat les cancelleries declarant, embriagat per l’acollida triomfal a Tirana (Albània) el darrer 10 de juny, que calia saber dir “prou!” quan les negociacions s’allarguen massa. Segons Bush, Kosovo ha de declarar aviat unilateralment una independència que Washington reconeixerà sense esperar el veredicte del Consell de Seguretat de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) (1).
És bo preguntar-se per quines raons a Palestina, amb cinquanta anys de conflicte, no n'hi ha hagut prou per a crear un Estat independent (amb les ben conegudes tragèdies consegüents) i per què, d’altra banda, cal resoldre la qüestió de Kosovo el més aviat possible.
La precipitació diplomàtica, als Balcans, és sovint sinònim de catàstrofe. Cal recordar que les presses d'Alemanya i de Ciutat del Vaticà a reconèixer el 1991 la secessió de Croàcia van afavorir la desarticulació de l'exIugoslàvia i el desencadenament de la guerra serbocroata i, després, la de Bòsnia. Sense minimitzar el nefast paper de l'expresident Slobodan Milosevic i dels extremistes partidaris de la Gran Sèrbia, cal admetre que les potències europees són també responsables d’aquelles guerres, les més sagnants al vell continent des de la Segona Guerra Mundial.
La precipitació també va afavorir la guerra de Kosovo el 1999, quan les potències europees i els Estats Units es van negar a continuar les negociacions amb Belgrad (2), van decidir evitar el debat al si del Consell de Seguretat i després, sense el mandat de l'ONU, van usar l’OTAN per bombardejar Sèrbia durant mesos i van obligar les seves forces a anar-se’n de Kosovo.
La resolució 1244 de l'ONU, el mes de juny de 1999, va posar fi a l’ofensiva kosovar i va situar Kosovo sota administració de les Nacions Unides. Alhora, una força de l'OTAN, la KFOR, amb 17.000 homes, en va garantir des de llavors llur defensa. La resolució 1244 reconeix la pertinença de Kosovo a Sèrbia. I aquesta base és decisiva, perquè el principi adoptat per les potències implicades en les recents guerres dels Balcans sempre ha estat el de respectar les fronteres internes de l'exRepública Socialista Federal de Iugoslàvia. En nom d'aquest principi van ser negats i van ser combatuts precisament els projectes de Gran Croàcia i de la Gran Sèrbia que amenaçaven amb desmantellar Bòsnia i Hercegovina. I és en el respecte a aquest principi que es basa avui Sèrbia, recolzada entre d’altres per Rússia, per rebutjar el pla proposat pel mediador internacional Martti Ahtisaari.
La independència serà, possiblement, la solució inevitable per a Kosovo, en tant que la integració administrativa a Sèrbia s’enfrontaria a enormes obstacles. Però aquest camí no s’hauria de seguir si no és amb la concertació estreta i prolongada amb Belgrad, preocupat per la protecció de la minoria sèrbia resident a Kosovo.
Una independència precipitada com la que reclama el president Bush, no negociada en el marc de l'ONU, podria comportar la constitució a curt termini d'una Gran Albània, la qual cosa deixaria automàticament camp lliure als irredemptistes croates i serbis a costa de Bòsnia. Sense parlar del precedent internacional que això suposaria per a múltiples comunitats temptades de proclamar la seva independència. És a dir: Palestina (Israel), el Sàhara Occidental (Marroc), la Transdnístria (Moldàvia), el Kurdistan (Turquia), Txetxènia (Rússia), l'Abkhàzia (Geòrgia), l'Alt-Karabahk (l’Azerbaidjan), Taiwan (la Xina) i fins i tot, a Europa, el País Basc i Catalunya (Espanya i França) per citar-ne només uns quants. Bush també garantirà la independència d’aquests pobles com diu que farà amb Kosovo?
Davant dels nassos hi tenim els al·lucinants danys ocasionats al Pròxim Orient per les iniciatives irresponsables de l'actual president dels Estats Units. Consterna i aterra la greu ingerència, ara, en un teatre tan explosiu com el dels Balcans, un dels més perillosos del món.
Nota: (1) International Herald Tribune, 11 de juny de 2007.
(2) Acusat de portar una política de repressió massiva contra els albanesos de Kosovo, aproximadament el 90% de la població i la majoria de confessió musulmana.
A Le Monde Diplomatique
L'espinosa qüestió de Kosovo s'ha instal·lat de nou al bell mig de la política internacional, després de vuit anys sense haver-se resolt. El president dels Estats Units ha alarmat les cancelleries declarant, embriagat per l’acollida triomfal a Tirana (Albània) el darrer 10 de juny, que calia saber dir “prou!” quan les negociacions s’allarguen massa. Segons Bush, Kosovo ha de declarar aviat unilateralment una independència que Washington reconeixerà sense esperar el veredicte del Consell de Seguretat de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) (1).
És bo preguntar-se per quines raons a Palestina, amb cinquanta anys de conflicte, no n'hi ha hagut prou per a crear un Estat independent (amb les ben conegudes tragèdies consegüents) i per què, d’altra banda, cal resoldre la qüestió de Kosovo el més aviat possible.
La precipitació diplomàtica, als Balcans, és sovint sinònim de catàstrofe. Cal recordar que les presses d'Alemanya i de Ciutat del Vaticà a reconèixer el 1991 la secessió de Croàcia van afavorir la desarticulació de l'exIugoslàvia i el desencadenament de la guerra serbocroata i, després, la de Bòsnia. Sense minimitzar el nefast paper de l'expresident Slobodan Milosevic i dels extremistes partidaris de la Gran Sèrbia, cal admetre que les potències europees són també responsables d’aquelles guerres, les més sagnants al vell continent des de la Segona Guerra Mundial.
La precipitació també va afavorir la guerra de Kosovo el 1999, quan les potències europees i els Estats Units es van negar a continuar les negociacions amb Belgrad (2), van decidir evitar el debat al si del Consell de Seguretat i després, sense el mandat de l'ONU, van usar l’OTAN per bombardejar Sèrbia durant mesos i van obligar les seves forces a anar-se’n de Kosovo.
La resolució 1244 de l'ONU, el mes de juny de 1999, va posar fi a l’ofensiva kosovar i va situar Kosovo sota administració de les Nacions Unides. Alhora, una força de l'OTAN, la KFOR, amb 17.000 homes, en va garantir des de llavors llur defensa. La resolució 1244 reconeix la pertinença de Kosovo a Sèrbia. I aquesta base és decisiva, perquè el principi adoptat per les potències implicades en les recents guerres dels Balcans sempre ha estat el de respectar les fronteres internes de l'exRepública Socialista Federal de Iugoslàvia. En nom d'aquest principi van ser negats i van ser combatuts precisament els projectes de Gran Croàcia i de la Gran Sèrbia que amenaçaven amb desmantellar Bòsnia i Hercegovina. I és en el respecte a aquest principi que es basa avui Sèrbia, recolzada entre d’altres per Rússia, per rebutjar el pla proposat pel mediador internacional Martti Ahtisaari.
La independència serà, possiblement, la solució inevitable per a Kosovo, en tant que la integració administrativa a Sèrbia s’enfrontaria a enormes obstacles. Però aquest camí no s’hauria de seguir si no és amb la concertació estreta i prolongada amb Belgrad, preocupat per la protecció de la minoria sèrbia resident a Kosovo.
Una independència precipitada com la que reclama el president Bush, no negociada en el marc de l'ONU, podria comportar la constitució a curt termini d'una Gran Albània, la qual cosa deixaria automàticament camp lliure als irredemptistes croates i serbis a costa de Bòsnia. Sense parlar del precedent internacional que això suposaria per a múltiples comunitats temptades de proclamar la seva independència. És a dir: Palestina (Israel), el Sàhara Occidental (Marroc), la Transdnístria (Moldàvia), el Kurdistan (Turquia), Txetxènia (Rússia), l'Abkhàzia (Geòrgia), l'Alt-Karabahk (l’Azerbaidjan), Taiwan (la Xina) i fins i tot, a Europa, el País Basc i Catalunya (Espanya i França) per citar-ne només uns quants. Bush també garantirà la independència d’aquests pobles com diu que farà amb Kosovo?
Davant dels nassos hi tenim els al·lucinants danys ocasionats al Pròxim Orient per les iniciatives irresponsables de l'actual president dels Estats Units. Consterna i aterra la greu ingerència, ara, en un teatre tan explosiu com el dels Balcans, un dels més perillosos del món.
Nota: (1) International Herald Tribune, 11 de juny de 2007.
(2) Acusat de portar una política de repressió massiva contra els albanesos de Kosovo, aproximadament el 90% de la població i la majoria de confessió musulmana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada