Article d’opinio de Joan Sorribes.
El govern cubà acaba de convocar eleccions municipals per al pròxim mes d’octubre. L’anunci em dóna l’ocasió de plantejar algunes qüestions sobre l’esquerra, sobre els valors de l’esquerra. Vaja per davant tota la meua admiració pel poble cubà i també per la seua Revolució, tanta com vertader desig que troben la forma i la manera de fer compatibles les paraules socialisme i democràcia. I dic això, perquè el cas és que a les eleccions convocades, només es pot presentar un partit, el Partit Comunista Cubà: el Partit.
Sense caure en la mitificació de la democràcia formal, del parlamentarisme i el pluralisme, és una evidència que tota l’esquerra d’ací, la immensa majoria de la nostra esquerra valenciana, fa seus estos principis i els considera substancials i irrenunciables, part indestriable del seu projecte de futur i projecte social. Doncs bé, si és bo per a nosaltres, no ho és per als cubans? Nosaltres, l’esquerra d’este país europeu i mediterrani, benestant i sotmés al colonialisme espanyol, tenim en la democràcia formal, el parlamentaris i el pluralisme polític, béns i valors que volem augmenar, la nostra crítica a la nostra democràcia és retreure-li que és encara poc, que hem d’anar més lluny, que hem d’aconseguir que siga plena, que arribe a totes les àrees a què no arriba, que no han de quedar fora d’estos valors els àmbits que hui si estan fora, volem extrendre la democràcia a les empreses, a l’economia, als centres de decisió i poder. Per a nosaltres seria senzillament intolerable ni tan sols imaginar unes eleccions amb un sol partit, vigilats per comissaris polítics d’un sol partit, amb certificats de bona conducta i fidelitat al poder.. Una possibilitat així a casa nostra o a casa d’un altre ens faria alçar de la cadira al crit de llibertat.
I no, tampoc hem de caure en el parany del “conextualisme”, de donar per bona una situació totalitària perquè en el seu context sembla que s’adiu més, allò de “mireu la resta de països de la zona i voreu com van”. No, això és fer trampa.
Però no ho critiquem amb força, no ho fem quan es tracta de Cuba, posem per cas. La mitificació del règim cubà, el seu pretés socialisme, la simpatia per la seua revolució, la solidaritat amb el poble cubà que suporta durant dècades l’implacable setge de l’imperialisme nord-americà, l’efigie del Che en pòsters i samarrates, i tantes altres coses…, ens enmudix lamentablement i fa que no gossem dir una veritat evident: no hi ha democràcia a Cuba, i sense democràcia no hi ha socialisme, només dictadura. I no és de cap manera una qüestió circumstancial: el model cubà és perfectament visible en la seua constitució, una consititució que ací, nosaltres, l’esquerra valenciana, mai podríem acceptar per al nostre propi poble.
Efectivament, tot i parlar de Cuba, no és Cuba el centre d’este article, sinó la necessitat que l’esquerra, nosaltres, recuperem la iniciativa ideològica (són massa anys que la iniciativa la té la dreta imperial, no?) i agranem el terra de valors i principis nostres. Sentia l’altre dia (i llegia després…) el Vicent Àlvarez, parlava de les tres grans tradicions ideològiques de l’esquerra: el llibertarisme, el comunisme i la socialdemocràcia, d’una forma esquemàtica, potser incompleta, però suficientment clara, explicava els punts febles, les carències d’estes tradicions, la renúncia del llibertarisme a incidir políticament, el desviacionisme del comunisme cap al totalitarisme, la metamorfosi de la socialdemocràcia en simples gestors del sistema… Caldria anar més al fons en tot això plegat i completar l’escena, és veritat. Però també ho és que l’esquerra ha de prendre la iniciativa que des de la Segona Guerra Mondial ha perdut (amb els parèntesis que van significar el maoisme, la revolució ideològica del Maig del 68, el Moviment de les Flors a Nord-Amèrica, la Primavera de Praga, el moviment de No Alineats, l’Antiglobalització i algunes aportacions individuals -per cert, provinents de totes les tradicions descrites (llibertàries, comunistes i socialdemòcrates), però també de l’humanisme liberal, per exemple-. L’esquerra no pot estar permanentment fent el discurs de la distopia, de dir què no volem. L’esquerra ha de ser capaç de posar dempeus una nova utopia per al segle XXI, una utopia allunyada de vells dogmes, arrelada en les seues tradicions, sense renunciar a incorporar-hi altres també, però on allò que és cabdal és una proposta social en positiu, i una proposta de transformació social i no de mera gestió, ser capaços de dir-li a la gent: això és el que volem, cap ahí vos proposem d’anar.
L’esquerra hem de reflexionar sobre alguns dels principis que han estat a la base del nostre pensament i deixar definitivament endarrera aquells que la Història ha demostrat que no eren tan “científics”, tan imbatibles, com creíem. Una reflexió orientada a una acció, no disquisitiva per tant, recuperar l’esperit d’aquella vella idea de l’esquerra com un ideal d’alliberament i d’emancipació.
Cubà no sols no és un exemple a seguir, sinó que forma part de la distopia que l’esquerra ha de denunciar, amb tanta força (en el seu nivell) com denunciem l’imperialisme nord-americà.
Ja que he usat Cuba com a metàfora, deixeu-me expressar una desig: Visca Cuba Lliure! Sense democràcia no hi ha socialisme!
El govern cubà acaba de convocar eleccions municipals per al pròxim mes d’octubre. L’anunci em dóna l’ocasió de plantejar algunes qüestions sobre l’esquerra, sobre els valors de l’esquerra. Vaja per davant tota la meua admiració pel poble cubà i també per la seua Revolució, tanta com vertader desig que troben la forma i la manera de fer compatibles les paraules socialisme i democràcia. I dic això, perquè el cas és que a les eleccions convocades, només es pot presentar un partit, el Partit Comunista Cubà: el Partit.
Sense caure en la mitificació de la democràcia formal, del parlamentarisme i el pluralisme, és una evidència que tota l’esquerra d’ací, la immensa majoria de la nostra esquerra valenciana, fa seus estos principis i els considera substancials i irrenunciables, part indestriable del seu projecte de futur i projecte social. Doncs bé, si és bo per a nosaltres, no ho és per als cubans? Nosaltres, l’esquerra d’este país europeu i mediterrani, benestant i sotmés al colonialisme espanyol, tenim en la democràcia formal, el parlamentaris i el pluralisme polític, béns i valors que volem augmenar, la nostra crítica a la nostra democràcia és retreure-li que és encara poc, que hem d’anar més lluny, que hem d’aconseguir que siga plena, que arribe a totes les àrees a què no arriba, que no han de quedar fora d’estos valors els àmbits que hui si estan fora, volem extrendre la democràcia a les empreses, a l’economia, als centres de decisió i poder. Per a nosaltres seria senzillament intolerable ni tan sols imaginar unes eleccions amb un sol partit, vigilats per comissaris polítics d’un sol partit, amb certificats de bona conducta i fidelitat al poder.. Una possibilitat així a casa nostra o a casa d’un altre ens faria alçar de la cadira al crit de llibertat.
I no, tampoc hem de caure en el parany del “conextualisme”, de donar per bona una situació totalitària perquè en el seu context sembla que s’adiu més, allò de “mireu la resta de països de la zona i voreu com van”. No, això és fer trampa.
Però no ho critiquem amb força, no ho fem quan es tracta de Cuba, posem per cas. La mitificació del règim cubà, el seu pretés socialisme, la simpatia per la seua revolució, la solidaritat amb el poble cubà que suporta durant dècades l’implacable setge de l’imperialisme nord-americà, l’efigie del Che en pòsters i samarrates, i tantes altres coses…, ens enmudix lamentablement i fa que no gossem dir una veritat evident: no hi ha democràcia a Cuba, i sense democràcia no hi ha socialisme, només dictadura. I no és de cap manera una qüestió circumstancial: el model cubà és perfectament visible en la seua constitució, una consititució que ací, nosaltres, l’esquerra valenciana, mai podríem acceptar per al nostre propi poble.
Efectivament, tot i parlar de Cuba, no és Cuba el centre d’este article, sinó la necessitat que l’esquerra, nosaltres, recuperem la iniciativa ideològica (són massa anys que la iniciativa la té la dreta imperial, no?) i agranem el terra de valors i principis nostres. Sentia l’altre dia (i llegia després…) el Vicent Àlvarez, parlava de les tres grans tradicions ideològiques de l’esquerra: el llibertarisme, el comunisme i la socialdemocràcia, d’una forma esquemàtica, potser incompleta, però suficientment clara, explicava els punts febles, les carències d’estes tradicions, la renúncia del llibertarisme a incidir políticament, el desviacionisme del comunisme cap al totalitarisme, la metamorfosi de la socialdemocràcia en simples gestors del sistema… Caldria anar més al fons en tot això plegat i completar l’escena, és veritat. Però també ho és que l’esquerra ha de prendre la iniciativa que des de la Segona Guerra Mondial ha perdut (amb els parèntesis que van significar el maoisme, la revolució ideològica del Maig del 68, el Moviment de les Flors a Nord-Amèrica, la Primavera de Praga, el moviment de No Alineats, l’Antiglobalització i algunes aportacions individuals -per cert, provinents de totes les tradicions descrites (llibertàries, comunistes i socialdemòcrates), però també de l’humanisme liberal, per exemple-. L’esquerra no pot estar permanentment fent el discurs de la distopia, de dir què no volem. L’esquerra ha de ser capaç de posar dempeus una nova utopia per al segle XXI, una utopia allunyada de vells dogmes, arrelada en les seues tradicions, sense renunciar a incorporar-hi altres també, però on allò que és cabdal és una proposta social en positiu, i una proposta de transformació social i no de mera gestió, ser capaços de dir-li a la gent: això és el que volem, cap ahí vos proposem d’anar.
L’esquerra hem de reflexionar sobre alguns dels principis que han estat a la base del nostre pensament i deixar definitivament endarrera aquells que la Història ha demostrat que no eren tan “científics”, tan imbatibles, com creíem. Una reflexió orientada a una acció, no disquisitiva per tant, recuperar l’esperit d’aquella vella idea de l’esquerra com un ideal d’alliberament i d’emancipació.
Cubà no sols no és un exemple a seguir, sinó que forma part de la distopia que l’esquerra ha de denunciar, amb tanta força (en el seu nivell) com denunciem l’imperialisme nord-americà.
Ja que he usat Cuba com a metàfora, deixeu-me expressar una desig: Visca Cuba Lliure! Sense democràcia no hi ha socialisme!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada