Article d’opinió de Joan Sorribes.
Recentment, durant l’anomenat Debate del estado de la Nación (espanyola, clar), hem pogut sentir una de les preguntes del milió per boca d’Agustí Cerdà, el diputat valencià d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), aliada del PSOE en esta legislatura, dirigida al castellà federalista Rodríguez Zapatero: ¿Y dónde están sus federales?
I és que, com bé explicava Cerdà en la seua intervenció, als d’ERC els van vendre la burra els del PSOE a l’inici de la legislatura que “otra España es posible” (ja se sap, una Espanya federal, amb reconeixement explícit, respecte, promoció i defensa de la seua diversitat nacional, una Espanya, per tant, no nacional…) i això, pel que veu, es va quedar pel camí ensopegada rere ensopegada amb els poders reals de l’Espanya real…, uns poders que, hem d’aclarir, estan més enllà del bé i del mal democràtics, opacs quasi sempre al control ciutadà, immanents a tota alternància en el govern de l’Estat, anonimatitzats darrere de consells d’administració i burocràcies instal·lades a l’aparell de l’estat i d’institucions públiques i privades, xarxes d’interessos d’un establishment que es vol inamobible i, per tant, “nacionalment” espanyol, etc. La hipòtesi d’un federalisme espanyol va ensopegar-se primer amb la concrecció de l’anomenat Pla Ibarretxe i uns mesos més tard amb el projecte original del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ja ho va deixar clar Zapatero, que es pot avançar, i ell està per avançar un poc més, en certs reconeixements (potser un Senat de representació territorial, potser que a les Cortes Españolas es puga parlar en les quatre llengües de l’Estat, potser…, i poca cosa més), però que de drets d’autodeterminació, de reconeixement de sobiranies, d’arribar una federalitat real d’estats dins d’Espanya, en fi d’allò que seria fonamental i arrel d’una realitat plurinacional més enllà de la mera oratòria, res de res.
Afegia Cerdà, per explicar la bona voluntat d’ERC al creure’s la paraula d’un suposat federalisme del socialisme espanyol, que tots els federalistes que s’havien trobat en este període eren ciudatans de les nacions no reconegudes per Espanya, però ni un ni cap en l’Espanya estricta (o siga que hi ha federalistes a Catalunya, al País Valencià, a les Illes Balears, A Euskadi, a Nafarroa, a Galícia, potser a Andalusia, cosa que ja sabíem tots d’antic -i als que, per cert, tampoc se’ls deixa contruir una Espanya diferent des de la perifèria de l’Estat-…, però de federalistes reals, no els hi ha meseta endins, i com a mínim no acudixen a la cita) i va confessar el diputat que, en no trobar aliats a les terres de Castellà, s’havien sentit sols: “¿Dónde están sus federales? Hemos venido a su llamada y no hay nadie!”
La cosa, imaginada com una batalleta de soldadets de plom, no deixa de ser una escena plena d’humor i comèdia: se sent una veu profunda de ponent que crida: “la Castilla comunera os llama para construir una nueva España donde todos tengamos cabida sin dejar de ser quienes somos“; i au vinga, a la crida acudixen bascos i catalans, gallecs i valencians…, i res de res, quan arriben només es troben un paio que els torna a llegir els Decretos de Nueva Planta i els recorda la sagrada unidad de la patria española.
La qüestió és, però, que la pregunta del diputat Cerdà, comporta necessàriament una segona com a mínim: És possible una altra Espanya? Doncs la cosa no està clara, la veritat, si atenem als fets el no és la resposta obligada; si atenem a les intencionalitats del PSOE i dels seus “federalistes” que no fan acte de presència, continuem amb una contesta negativa; només en el terreny de la hipòtesi inconcretada i amb tufet de vendre burres cap la possibilitat d’una Espanya còmoda per als que no som espanyols, i cabria atorgar el benefici del dubte i de la bona intenció si és que són capaços des d’Espanya de concretar un projecte semblant. Tot plegat, vist el que veiem a cada dia, massa improbable, i de tres una i poc creïble, els comptes són clars: Espanya no ens interessa als qui no som espanyols.
Recentment, durant l’anomenat Debate del estado de la Nación (espanyola, clar), hem pogut sentir una de les preguntes del milió per boca d’Agustí Cerdà, el diputat valencià d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), aliada del PSOE en esta legislatura, dirigida al castellà federalista Rodríguez Zapatero: ¿Y dónde están sus federales?
I és que, com bé explicava Cerdà en la seua intervenció, als d’ERC els van vendre la burra els del PSOE a l’inici de la legislatura que “otra España es posible” (ja se sap, una Espanya federal, amb reconeixement explícit, respecte, promoció i defensa de la seua diversitat nacional, una Espanya, per tant, no nacional…) i això, pel que veu, es va quedar pel camí ensopegada rere ensopegada amb els poders reals de l’Espanya real…, uns poders que, hem d’aclarir, estan més enllà del bé i del mal democràtics, opacs quasi sempre al control ciutadà, immanents a tota alternància en el govern de l’Estat, anonimatitzats darrere de consells d’administració i burocràcies instal·lades a l’aparell de l’estat i d’institucions públiques i privades, xarxes d’interessos d’un establishment que es vol inamobible i, per tant, “nacionalment” espanyol, etc. La hipòtesi d’un federalisme espanyol va ensopegar-se primer amb la concrecció de l’anomenat Pla Ibarretxe i uns mesos més tard amb el projecte original del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ja ho va deixar clar Zapatero, que es pot avançar, i ell està per avançar un poc més, en certs reconeixements (potser un Senat de representació territorial, potser que a les Cortes Españolas es puga parlar en les quatre llengües de l’Estat, potser…, i poca cosa més), però que de drets d’autodeterminació, de reconeixement de sobiranies, d’arribar una federalitat real d’estats dins d’Espanya, en fi d’allò que seria fonamental i arrel d’una realitat plurinacional més enllà de la mera oratòria, res de res.
Afegia Cerdà, per explicar la bona voluntat d’ERC al creure’s la paraula d’un suposat federalisme del socialisme espanyol, que tots els federalistes que s’havien trobat en este període eren ciudatans de les nacions no reconegudes per Espanya, però ni un ni cap en l’Espanya estricta (o siga que hi ha federalistes a Catalunya, al País Valencià, a les Illes Balears, A Euskadi, a Nafarroa, a Galícia, potser a Andalusia, cosa que ja sabíem tots d’antic -i als que, per cert, tampoc se’ls deixa contruir una Espanya diferent des de la perifèria de l’Estat-…, però de federalistes reals, no els hi ha meseta endins, i com a mínim no acudixen a la cita) i va confessar el diputat que, en no trobar aliats a les terres de Castellà, s’havien sentit sols: “¿Dónde están sus federales? Hemos venido a su llamada y no hay nadie!”
La cosa, imaginada com una batalleta de soldadets de plom, no deixa de ser una escena plena d’humor i comèdia: se sent una veu profunda de ponent que crida: “la Castilla comunera os llama para construir una nueva España donde todos tengamos cabida sin dejar de ser quienes somos“; i au vinga, a la crida acudixen bascos i catalans, gallecs i valencians…, i res de res, quan arriben només es troben un paio que els torna a llegir els Decretos de Nueva Planta i els recorda la sagrada unidad de la patria española.
La qüestió és, però, que la pregunta del diputat Cerdà, comporta necessàriament una segona com a mínim: És possible una altra Espanya? Doncs la cosa no està clara, la veritat, si atenem als fets el no és la resposta obligada; si atenem a les intencionalitats del PSOE i dels seus “federalistes” que no fan acte de presència, continuem amb una contesta negativa; només en el terreny de la hipòtesi inconcretada i amb tufet de vendre burres cap la possibilitat d’una Espanya còmoda per als que no som espanyols, i cabria atorgar el benefici del dubte i de la bona intenció si és que són capaços des d’Espanya de concretar un projecte semblant. Tot plegat, vist el que veiem a cada dia, massa improbable, i de tres una i poc creïble, els comptes són clars: Espanya no ens interessa als qui no som espanyols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada