Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
D’ací uns dies tenim a la vista un nou aniversari, el de l’assassinat a mans de la policia de l’època de Valentín González (Valentín, nosaltres no oblidem), treballador del mercat d’Abastos de València, a l’any 1979. Aquell 25 de juny, que sembla tan llunyà, el treballador anarquista, afiliat a la CNT, s’interposava entre el seu pare i les forces policials que reprimien una protesta obrera…, el resultat va ser la seua pròpia mort.
Un dia després, València visqué una de les més grans vagues generals i manifestació: centenars de milers de valencians, per damunt de l’adscripció partidària, de la línia ideològica de casdascun, vam eixir al carrer i acompanyàrem el taüt de Valentín des de l’Hospital Clínic fins al Cementeri General, com ho vam fer abans i després d’aquell dia amb altres assassinats en mans d’unes forces policials franquistes encara…, tots els seus noms els vàrem dur en el puny i el “nosaltres no oblidem” va ser una consigna darrere de cada nom…, fins que un 23F se’ns ordenà a tots i a totes que perdèrem la memòria, se’ns comminà a tots i a totes a “sentarse, coño“.
Estos dies de juny en què de forma tan insistent i maxacona se’ns ha volgut tornat a vendre l’exemplaritat de la Transició a la democràcia de l’Estat espanyol, un “model”, segons alguns, de procés pacífic…, no està de més dir les coses com foren i recordar que aquells dies en què els Martín Villa i els Rosón dirigien democràticament el procés de reformes dissenyat pel franquisme, la seua polícia assassinava o com, irònicament i enrabiats, dèiem llavors: disparava sempre a l’aire i caien obrers, estudiants, manifestants democràtics… No està de més recordar que esta monarquia de la que som súbdits és el llegat d’una dictadura militar i que es va consolidar a força de morts, de renúncies i de desmemòria també.
25 de juny: No, nosaltres no oblidem!
D’ací uns dies tenim a la vista un nou aniversari, el de l’assassinat a mans de la policia de l’època de Valentín González (Valentín, nosaltres no oblidem), treballador del mercat d’Abastos de València, a l’any 1979. Aquell 25 de juny, que sembla tan llunyà, el treballador anarquista, afiliat a la CNT, s’interposava entre el seu pare i les forces policials que reprimien una protesta obrera…, el resultat va ser la seua pròpia mort.
Un dia després, València visqué una de les més grans vagues generals i manifestació: centenars de milers de valencians, per damunt de l’adscripció partidària, de la línia ideològica de casdascun, vam eixir al carrer i acompanyàrem el taüt de Valentín des de l’Hospital Clínic fins al Cementeri General, com ho vam fer abans i després d’aquell dia amb altres assassinats en mans d’unes forces policials franquistes encara…, tots els seus noms els vàrem dur en el puny i el “nosaltres no oblidem” va ser una consigna darrere de cada nom…, fins que un 23F se’ns ordenà a tots i a totes que perdèrem la memòria, se’ns comminà a tots i a totes a “sentarse, coño“.
Estos dies de juny en què de forma tan insistent i maxacona se’ns ha volgut tornat a vendre l’exemplaritat de la Transició a la democràcia de l’Estat espanyol, un “model”, segons alguns, de procés pacífic…, no està de més dir les coses com foren i recordar que aquells dies en què els Martín Villa i els Rosón dirigien democràticament el procés de reformes dissenyat pel franquisme, la seua polícia assassinava o com, irònicament i enrabiats, dèiem llavors: disparava sempre a l’aire i caien obrers, estudiants, manifestants democràtics… No està de més recordar que esta monarquia de la que som súbdits és el llegat d’una dictadura militar i que es va consolidar a força de morts, de renúncies i de desmemòria també.
25 de juny: No, nosaltres no oblidem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada