Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
El 15 de juny de 1977, dia de les primeres eleccions democràtiques després de dècades de dictadura a l’Estat espanyol, jo tenia 15 anys i militava a l’ORT, un partit comunista maoista a l’esquerra del PCE, que com molts d’altres partits de l’època encara era il·legal i es va presentar sota el nom d’Agrupació Electoral dels Treballadors (AET).
El meu valencianisme de naixença, el valencianisme d’un fill de proletari valencià d’arrel, d’un fill d’una tradició familiar llibertària, estava aquells dies en un segon terme polític per causa d’una urgència que tots podreu entendre: volíem recuperar la llibertat i, alguns, somniàvem a més fer una revolució que dia sí dia també anunciàvem que estava a les portes. En realitat, el programa polític de tots plegats era simple i clar: Llibertat, Amnístia i Estatut d’Autonomia…, a tot estirar Pà, Treball i Llibertat.
Aquells dies del meu balcó va penjar la Senyera quatribarrada: era la bandera amb què tota l’esquerra, tots els antifranquistes valencians, reclamàvem llibertat. I aquells dies, vaig poder sentir els primers insults dirigits a mi i la meua família per alguns veïns, valencians d’arrel i també proletaris, encomanant-nos anar a viure a Barcelona (el 9 d’octubre següent les coses arribaren encara més lluny…); començava la Batalla de València…
Ens l’havien clavat a fons mesos abans, quan la Reforma política arraconà definitivament el Trencament democràtic…, i ens la clavarien de bell nou mesos després quan s’hagué d’aprovar una Constitución española que no era sinó l’últim llegat de la dictadura del general soterrat al Valle de los Caidos. Però aquell dia, el 15 de juny, també ens la van clavar, m’explicaré tot seguit…
Sabeu? L’esquerra d’aquell moment, sovint infantil, dogmàtica i sectària en el seu discurs, fragmentada en cent mil sigles, amb totes les limitacions dels que havíem llegit Gramsci, pose per cas, quasi dues dècades després que el comunista italià apostara per un socialisme allunyat del soviètic i clarament democràtic, tenia l’autenticitat que només en moments històrics molt especials es pot donar, tenia la il·lusió transformadora que només quan s’obre la possibilitat real d’un canvi històric es dóna, tenia l’empenta i anava per faena cada dia de bon matí i fins altes hores de la matinada amb un coratge, una germanor i una constància militant digna de tot elogi…
Dic l’esquerra? M’explicaré: en aquell dies l’esquerra començava amb el Partit (que era el PC) i s’estenia cap a l’esquerra en una multítud de partits (tots ells també el Partit, per als seus militants, i hi havia també un PSPV que no era PSOE)…, diuen que a Madrid un entranyable professor lideraba un partit socialista (el PSP), que a Catalunya i a Euskadi hi havia altres organitzacions democràtiques, esquerranes o no, pròpies… Això era tot, i això era molt…
El 15 de juny de 1977 anàrem a votar i el 16 de juny ja teníem la nostra primera gran derrota col·lectiva electoral: l’esquerra realment existent, aquella que havia promogut, amb dolor, morts, persecucions, risc, la llibertat, va rebre un escàs suport. El Partit (el PC) i els partits (tots els demés) reberen molt poc recolzament electoral. Un PSOE que era desconegut pràcticament en els cercles de la resistència antifeixista rebé el suport majoritari de l’esquerra (i a partir del poder construí la mitologia de Suresnes i fagocità la resta). Tot plegat, s’imposaren a les primeres eleccions les forces de la dreta (una dreta immensament provinent del Movimiento Nacional, rebajetada com UCD i com AP)… Així va anar la cosa…, i perquè quedara meridiànament clar com eren les coses, quasi una dècada després, i per acabar de destrossar les restes del naufragi esquerrà, ens muntaren un 23F amb Tejero i Milans: poca broma. No se li tus a la monarquia heretada del franquisme ni se li tus a la Sagrada Unidad de la Patria (espanyola, és clar).
Però jo aquell dia, als meus 15 anys, com la immensa majoria de gent que participàvem d’una il·lusió de transformació democràtica, no pensava que allò que es posava en marxa era tot el que hi havia ni tampoc que duraria molt de temps així: creiem en la capacitat social per anar més lluny, molt més lluny, sempre molt més lluny.
Deixeu-me, però, acabar per l’inici: gràcies a tots i totes amb els qui aquell 15 de juny vaig somniar un altre món; gràcies a tots els qui van participar activament per fer possible que un gest tan humil com votar, tan insuficient també per acreditar una vertadera democràcia, fora un fet; gràcies a tots els qui vau aconseguir aquells dies, assumint tots els riscos i oferint el vostre treball i esforç, que un bocí de llibertat s’instal·lara entre nosaltres. Em sent orgullós d’haver pertangut a aquella esquerra i em sent agermanat a tots i totes i ple d’agraiment sincer. A tota aquella esquerra: gràcies.
Posdata: per cert, la veritat i la Història vos deu a tots un repàs profund i no interessat del que realment fou la Transició (des de la mort de Franco al 23F).
El 15 de juny de 1977, dia de les primeres eleccions democràtiques després de dècades de dictadura a l’Estat espanyol, jo tenia 15 anys i militava a l’ORT, un partit comunista maoista a l’esquerra del PCE, que com molts d’altres partits de l’època encara era il·legal i es va presentar sota el nom d’Agrupació Electoral dels Treballadors (AET).
El meu valencianisme de naixença, el valencianisme d’un fill de proletari valencià d’arrel, d’un fill d’una tradició familiar llibertària, estava aquells dies en un segon terme polític per causa d’una urgència que tots podreu entendre: volíem recuperar la llibertat i, alguns, somniàvem a més fer una revolució que dia sí dia també anunciàvem que estava a les portes. En realitat, el programa polític de tots plegats era simple i clar: Llibertat, Amnístia i Estatut d’Autonomia…, a tot estirar Pà, Treball i Llibertat.
Aquells dies del meu balcó va penjar la Senyera quatribarrada: era la bandera amb què tota l’esquerra, tots els antifranquistes valencians, reclamàvem llibertat. I aquells dies, vaig poder sentir els primers insults dirigits a mi i la meua família per alguns veïns, valencians d’arrel i també proletaris, encomanant-nos anar a viure a Barcelona (el 9 d’octubre següent les coses arribaren encara més lluny…); començava la Batalla de València…
Ens l’havien clavat a fons mesos abans, quan la Reforma política arraconà definitivament el Trencament democràtic…, i ens la clavarien de bell nou mesos després quan s’hagué d’aprovar una Constitución española que no era sinó l’últim llegat de la dictadura del general soterrat al Valle de los Caidos. Però aquell dia, el 15 de juny, també ens la van clavar, m’explicaré tot seguit…
Sabeu? L’esquerra d’aquell moment, sovint infantil, dogmàtica i sectària en el seu discurs, fragmentada en cent mil sigles, amb totes les limitacions dels que havíem llegit Gramsci, pose per cas, quasi dues dècades després que el comunista italià apostara per un socialisme allunyat del soviètic i clarament democràtic, tenia l’autenticitat que només en moments històrics molt especials es pot donar, tenia la il·lusió transformadora que només quan s’obre la possibilitat real d’un canvi històric es dóna, tenia l’empenta i anava per faena cada dia de bon matí i fins altes hores de la matinada amb un coratge, una germanor i una constància militant digna de tot elogi…
Dic l’esquerra? M’explicaré: en aquell dies l’esquerra començava amb el Partit (que era el PC) i s’estenia cap a l’esquerra en una multítud de partits (tots ells també el Partit, per als seus militants, i hi havia també un PSPV que no era PSOE)…, diuen que a Madrid un entranyable professor lideraba un partit socialista (el PSP), que a Catalunya i a Euskadi hi havia altres organitzacions democràtiques, esquerranes o no, pròpies… Això era tot, i això era molt…
El 15 de juny de 1977 anàrem a votar i el 16 de juny ja teníem la nostra primera gran derrota col·lectiva electoral: l’esquerra realment existent, aquella que havia promogut, amb dolor, morts, persecucions, risc, la llibertat, va rebre un escàs suport. El Partit (el PC) i els partits (tots els demés) reberen molt poc recolzament electoral. Un PSOE que era desconegut pràcticament en els cercles de la resistència antifeixista rebé el suport majoritari de l’esquerra (i a partir del poder construí la mitologia de Suresnes i fagocità la resta). Tot plegat, s’imposaren a les primeres eleccions les forces de la dreta (una dreta immensament provinent del Movimiento Nacional, rebajetada com UCD i com AP)… Així va anar la cosa…, i perquè quedara meridiànament clar com eren les coses, quasi una dècada després, i per acabar de destrossar les restes del naufragi esquerrà, ens muntaren un 23F amb Tejero i Milans: poca broma. No se li tus a la monarquia heretada del franquisme ni se li tus a la Sagrada Unidad de la Patria (espanyola, és clar).
Però jo aquell dia, als meus 15 anys, com la immensa majoria de gent que participàvem d’una il·lusió de transformació democràtica, no pensava que allò que es posava en marxa era tot el que hi havia ni tampoc que duraria molt de temps així: creiem en la capacitat social per anar més lluny, molt més lluny, sempre molt més lluny.
Deixeu-me, però, acabar per l’inici: gràcies a tots i totes amb els qui aquell 15 de juny vaig somniar un altre món; gràcies a tots els qui van participar activament per fer possible que un gest tan humil com votar, tan insuficient també per acreditar una vertadera democràcia, fora un fet; gràcies a tots els qui vau aconseguir aquells dies, assumint tots els riscos i oferint el vostre treball i esforç, que un bocí de llibertat s’instal·lara entre nosaltres. Em sent orgullós d’haver pertangut a aquella esquerra i em sent agermanat a tots i totes i ple d’agraiment sincer. A tota aquella esquerra: gràcies.
Posdata: per cert, la veritat i la Història vos deu a tots un repàs profund i no interessat del que realment fou la Transició (des de la mort de Franco al 23F).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada