Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
Més d’un 34% dels ciutadans i ciutadanes valencians han nascut fora del País Valencià. Uns 750 mil són inmigrants provinents de tota Europa, Sud i Centre-Amèrica i Àfrica. Per damunt d’un milió sis-cents mil són inmigrants d’arreu de l’Estat espanyol. Un 34%, comptant per baix, ja que són xifres del Padró, de l’INE espanyol (per tant els inmigrants no legals no es comptabilitzen i tampoc aquells que no estan empadronats per diverses raons).
Ciutadans i ciutadanes nascuts al país hi ha uns 3 milions cent mil. Un 66% de la població, per tant. Hem de considerar dins d’este grup les segones i terceres generacions d’inmigrants al País Valencià, arribats sobretot als anys 60 i posteriorment.
No cal dir que d’una forma àmpliament aclaparadora la llengua vehicular d’integració al nostre país dels inmigrants és el castellà (cal recordar que la Constitución española i el nostre Estatut d’Autonomia, proclamen l’obligació de saber castellà, però només el dret a conéixer, en el nostre cas, el valencià…, ací rau el principal parany pel que els valenciano-parlants ens sentim estrangers a la nostra pròpia terra). Això és així ara, i no cal dir com era quan comença l’allau inmigratòria als anys 60. Tampoc estarà de més recordar que el castellà ja formava part de la vida valenciana molts anys abans pel contagi imperial espanyol primer i directament per la imposició de les armes després, en la part fonamental, però també, tot i que de forma més minoritària, pels valencians castellano-parlants.
Supose que tots i totes les demòcrates estarem d’acord que uns i altres, nascuts i no nascuts, són o han de ser ciutadans i ciutadanes (una altra cosa seria, pura i simplement, xenofòbia), són o han de ser subjectes de tots els drets (hui encara molts d’ells no poden ni tan sols votar, que és el més elemental dret ciutadà en una democràcia), són o han de ser valencians i valencianes que compten (perquè si sols el component ètnic definira la nacionalitat estaríem abocats al feixisme…) i han de comptar per al futur de la nostra pàtria: faltaria més.
I supose que tots i totes estarem d’acord que d’alguna manera els haurem d’atraure a una integració real al país que contemple també la seua activa participació en la defensa i conservació del valencià, convidant-los a assumir la llengua com una patrimoni col·lectiu de tots: valenciano-parlants i castellano-parlants.
Tot és un suposar, però suposaré també que qualsevol projecte nacional que es puga proposar als valencians ha de partir i partirà de la realitat del país i no de les novel·les de cavalleria o de la teologia.
220.508 andalusos, 46.293 aragonesos, 11.837 asturians, 7.479 balears, 5.025 canaris, 55.999 castellano-lleonesos, 252.309 castellano-manxecs, 56.808 catalans, 18.552 gallecs, 75.536 madrilenys, 70.212 murcians, 4.403 navarresos, 19.972 bascos, 2.975 riojans, 2.853 ceutís, 5.020 melillesos, 742.597 no nascuts a l’Estat espanyol, i una xifra igualment alta de castellano-parlants nascuts de segones o terceres generacions d’inmigrants o dels territoris castellano-parlants valencians, esperen segurament que algú des del nacionalisme els tinga a bé de considerar com a part important d’un projecte de país, d’un projecte de futur, que precisament per això no pot tindre una base ètnica sinó que s’haurà de construir des d ‘un valencianisme basat en els drets del ciutadà, entre els quals, clar que sí, hi són principals el d’identitat i el de l’expressió lingüística pròpia del país.
El valencianisme polític ha de dirigir-se a tots els valencians, a tots, hagen nascut on hagen nascut, parlen en la llengua que parlen, sense cap altra consideració que la voluntat manifestada de ser valencians i viure com a valencians. El PP i el PSOE no tenen esta assignatura pendent, ho tenen clar, els tenen tan en compte que no els parlen en valencià ni amb la mà estesa per a integrar-los al País Valencià, els parlen en castellà i prou, i els integren a España y sus territorios conquistados. El valencianisme sí que té l’obligació ineludible de proposar-los una integració diferent.
La meua idea de país, la meua idea de futur, sí els inclou, sí els vol entre nosaltres, és més els vol nosaltres. La meua idea de país i de futur no combrega de cap manera amb una societat on algun ciutadà es puga sentir estranger en el país que ha escollit per viure i al qual ha decidit integrar-s’hi, on algú es puga sentir estranger i fora de lloc per parlar valencià o castellà.
Vos convide a reflexionar-hi i, sobretot, vos convide a ser valencians.
Més d’un 34% dels ciutadans i ciutadanes valencians han nascut fora del País Valencià. Uns 750 mil són inmigrants provinents de tota Europa, Sud i Centre-Amèrica i Àfrica. Per damunt d’un milió sis-cents mil són inmigrants d’arreu de l’Estat espanyol. Un 34%, comptant per baix, ja que són xifres del Padró, de l’INE espanyol (per tant els inmigrants no legals no es comptabilitzen i tampoc aquells que no estan empadronats per diverses raons).
Ciutadans i ciutadanes nascuts al país hi ha uns 3 milions cent mil. Un 66% de la població, per tant. Hem de considerar dins d’este grup les segones i terceres generacions d’inmigrants al País Valencià, arribats sobretot als anys 60 i posteriorment.
No cal dir que d’una forma àmpliament aclaparadora la llengua vehicular d’integració al nostre país dels inmigrants és el castellà (cal recordar que la Constitución española i el nostre Estatut d’Autonomia, proclamen l’obligació de saber castellà, però només el dret a conéixer, en el nostre cas, el valencià…, ací rau el principal parany pel que els valenciano-parlants ens sentim estrangers a la nostra pròpia terra). Això és així ara, i no cal dir com era quan comença l’allau inmigratòria als anys 60. Tampoc estarà de més recordar que el castellà ja formava part de la vida valenciana molts anys abans pel contagi imperial espanyol primer i directament per la imposició de les armes després, en la part fonamental, però també, tot i que de forma més minoritària, pels valencians castellano-parlants.
Supose que tots i totes les demòcrates estarem d’acord que uns i altres, nascuts i no nascuts, són o han de ser ciutadans i ciutadanes (una altra cosa seria, pura i simplement, xenofòbia), són o han de ser subjectes de tots els drets (hui encara molts d’ells no poden ni tan sols votar, que és el més elemental dret ciutadà en una democràcia), són o han de ser valencians i valencianes que compten (perquè si sols el component ètnic definira la nacionalitat estaríem abocats al feixisme…) i han de comptar per al futur de la nostra pàtria: faltaria més.
I supose que tots i totes estarem d’acord que d’alguna manera els haurem d’atraure a una integració real al país que contemple també la seua activa participació en la defensa i conservació del valencià, convidant-los a assumir la llengua com una patrimoni col·lectiu de tots: valenciano-parlants i castellano-parlants.
Tot és un suposar, però suposaré també que qualsevol projecte nacional que es puga proposar als valencians ha de partir i partirà de la realitat del país i no de les novel·les de cavalleria o de la teologia.
220.508 andalusos, 46.293 aragonesos, 11.837 asturians, 7.479 balears, 5.025 canaris, 55.999 castellano-lleonesos, 252.309 castellano-manxecs, 56.808 catalans, 18.552 gallecs, 75.536 madrilenys, 70.212 murcians, 4.403 navarresos, 19.972 bascos, 2.975 riojans, 2.853 ceutís, 5.020 melillesos, 742.597 no nascuts a l’Estat espanyol, i una xifra igualment alta de castellano-parlants nascuts de segones o terceres generacions d’inmigrants o dels territoris castellano-parlants valencians, esperen segurament que algú des del nacionalisme els tinga a bé de considerar com a part important d’un projecte de país, d’un projecte de futur, que precisament per això no pot tindre una base ètnica sinó que s’haurà de construir des d ‘un valencianisme basat en els drets del ciutadà, entre els quals, clar que sí, hi són principals el d’identitat i el de l’expressió lingüística pròpia del país.
El valencianisme polític ha de dirigir-se a tots els valencians, a tots, hagen nascut on hagen nascut, parlen en la llengua que parlen, sense cap altra consideració que la voluntat manifestada de ser valencians i viure com a valencians. El PP i el PSOE no tenen esta assignatura pendent, ho tenen clar, els tenen tan en compte que no els parlen en valencià ni amb la mà estesa per a integrar-los al País Valencià, els parlen en castellà i prou, i els integren a España y sus territorios conquistados. El valencianisme sí que té l’obligació ineludible de proposar-los una integració diferent.
La meua idea de país, la meua idea de futur, sí els inclou, sí els vol entre nosaltres, és més els vol nosaltres. La meua idea de país i de futur no combrega de cap manera amb una societat on algun ciutadà es puga sentir estranger en el país que ha escollit per viure i al qual ha decidit integrar-s’hi, on algú es puga sentir estranger i fora de lloc per parlar valencià o castellà.
Vos convide a reflexionar-hi i, sobretot, vos convide a ser valencians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada