Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Li dec a la Gepereduta dues espelmes des de fa massa anys. Espere que amb estes línies el meu deute sinó saldat, quede almenys disminuit en la mateixa proporció que s’acreix la meua devoció, no cal dir-ho: laica, per la nostra patrona, per la mare de Déu dels Desamparats.
Els valencians som gent de carrer. Demostrem els nostres amors, i també els nostres odis, més en les places que no portes endins de la casa. La nostra pàtria està feta de carrers, de places, de cantons, i això ens dota d’un imaginari col·lectiu ric i ple de matissos, colorista i d’expressió sorollosa i emotiva. És el cas de l’amor que els valencians, amb independència de la fe o la laïcitat, professem a la nostra patrona, que imaginem encorbada i generosament entregada a la protecció dels més desafavorits, dels més necessitats. Si València és la Pàtria nostra, en la mare de Déu dels Desamparats se simbolitza la “màtria”, i amb tot de colors i sorollosament milers de valencians ho manifesten cada any, com en el dia de hui, carregant la imatge guardada en la Basílica i entre llàgrimes, emocionades paraules, i demostracions d’afecte, fan passetjar la Geperudeta pels carrers, sense oblidar que a la “mare” sempre hi ha alguna cosa a demanar-li.
No són poques les coses que en un dia com hui s’encomanen a la mare dels Desamparats: amb 500.000 desocupats, més d’un milió de pobres i un 70% de treballadors en precari, posem per cas, la llista de drames humans valencians i, per tant, de demandes és pot fer tan extensa com per avorrir la més faenera de les verges.
Amb 10.000 clavells, confeccionant el tradicional tapís en la façana de la Basílica, s’ha retut homenatge hui a la Patrona. I el tapís, realitzat pel mestre Galbis, enguany prenia com a motiu un quadre Joaquim Sorolla, “El pare Jofré defensant un boig”, quan es complixen els 600 anys que aquell religiós valencià creara el primer hospital psiquiàtric del món a València. La memòria d’una acció històrica tan encomiable i compromesa com la que féu el pare Jofré, contrasta hui especialment amb l’obra dels prohoms que governen en la Generalitat Valenciana que, gent de poca fe i encara menys memòria, tenen paralitzada, per exemple, una llei de dependència que hauria de protegir els més desafavorits dels valencians, però que es van morint un darrere d’un altre -i ja van més de 6.000- sense que les ajudes arriben perquè el govern de Camps bloqueja l’aplicació de la llei.
Raons, ja ho veieu, no falten per aclamar-se a la mare, a la Geperudeta, a la dels Desamparats… I com no pot ser d’altra manera, a la nostra patrona ens aclamem els valencians, creients o no, amb l’emotivitat i la força del cant d’Albaes:
Els valencians som gent de carrer. Demostrem els nostres amors, i també els nostres odis, més en les places que no portes endins de la casa. La nostra pàtria està feta de carrers, de places, de cantons, i això ens dota d’un imaginari col·lectiu ric i ple de matissos, colorista i d’expressió sorollosa i emotiva. És el cas de l’amor que els valencians, amb independència de la fe o la laïcitat, professem a la nostra patrona, que imaginem encorbada i generosament entregada a la protecció dels més desafavorits, dels més necessitats. Si València és la Pàtria nostra, en la mare de Déu dels Desamparats se simbolitza la “màtria”, i amb tot de colors i sorollosament milers de valencians ho manifesten cada any, com en el dia de hui, carregant la imatge guardada en la Basílica i entre llàgrimes, emocionades paraules, i demostracions d’afecte, fan passetjar la Geperudeta pels carrers, sense oblidar que a la “mare” sempre hi ha alguna cosa a demanar-li.
No són poques les coses que en un dia com hui s’encomanen a la mare dels Desamparats: amb 500.000 desocupats, més d’un milió de pobres i un 70% de treballadors en precari, posem per cas, la llista de drames humans valencians i, per tant, de demandes és pot fer tan extensa com per avorrir la més faenera de les verges.
Amb 10.000 clavells, confeccionant el tradicional tapís en la façana de la Basílica, s’ha retut homenatge hui a la Patrona. I el tapís, realitzat pel mestre Galbis, enguany prenia com a motiu un quadre Joaquim Sorolla, “El pare Jofré defensant un boig”, quan es complixen els 600 anys que aquell religiós valencià creara el primer hospital psiquiàtric del món a València. La memòria d’una acció històrica tan encomiable i compromesa com la que féu el pare Jofré, contrasta hui especialment amb l’obra dels prohoms que governen en la Generalitat Valenciana que, gent de poca fe i encara menys memòria, tenen paralitzada, per exemple, una llei de dependència que hauria de protegir els més desafavorits dels valencians, però que es van morint un darrere d’un altre -i ja van més de 6.000- sense que les ajudes arriben perquè el govern de Camps bloqueja l’aplicació de la llei.
Raons, ja ho veieu, no falten per aclamar-se a la mare, a la Geperudeta, a la dels Desamparats… I com no pot ser d’altra manera, a la nostra patrona ens aclamem els valencians, creients o no, amb l’emotivitat i la força del cant d’Albaes:
Donan’ns força i valentia
mare dels Desamparats
patrona dels valencians
per tirar de casa nostra
lladres, bords i criminals
per guanyar la llibertat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada