Intervenció de Joan S. Sorribes en l'Acte Anticapitalista del 9 de Maig a la Societat Coral el Micalet
Ens enganyen. Poseu la televisió, fullegeu qualsevol diari, clicleu en internet, i vos trobareu la CRISI pertot arreu. És el tema, el nus, la preocupació, l’alerta. Però pareu-vos a pensar un poc: de què ens parlen quan ens parlen de Crisi?
Fa poc més d’un any el paradigma del Sistema saltà pels aires. La debacle financera de Wall Street, el centre econòmic de l’Imperi, va fer que saltara el dogma de fe que s’havia mantingut des de després de la II Guerra Mondial, el mercat sense restriccions ni massa regulacions i controlat des de fora de tota instància democràtica i, per tant, elegible, un dogma aplicat fins les seues últimes conseqüències des de la dècada dels 70 ençà.
Senzillament eixe dogma de fe s’entopetà amb la crua realitat de les coses i com qualsevol altre sistema piramidal, arribà al punt màxim de saturació, el punt de no retorn a partir del qual s’enfondra tota piràmide.
El sistema funciona sobre la base dels crèdits. O dit d’una altra manera, funciona “creant” diners des del no res. És absurd, però és així: darrere dels diners hui només n’hi ha paper, apunts comptables, res més, ni or, ni béns productius, ni tan sols coneixements mesurables, res de res: pur control dels fluxos financers i dels ressorts de poder real... Posaré un exemple.
Si qualsevol de vosaltres ha comprat una vivenda, ja ho haurà comprovat: el seu preu no és allò que ha costat de produir -la suma de la matèria, l’energia, el treball i el coneixement-, sinó allò que un conjunt de factors controlats per molt poca gent marca com a valor, i de manera molt especial això ho fan els bancs, el sistema financer privat i global, que és qui “crea” el valor en concedir el prèstec per a comprar.
Ben poca cosa importa la vivenda com a bé de primera necessitat, com a dret garantit per la Declaració Internacional dels Drets Humans, ben poc importa què ha costat realment de produir, o si realment era necessari destruir tota la costa, tot el territori, per omplir-la d’edificis, d’urbanitzacions i de camps de golf, o si després de tot ens trobem més de 60.000 vivendes buides en esta mateixa ciutat, o ens trobem centenars de milers de valencians als qui els és impossible accedir a la compra d’una vivenda digna…, res importa, tret del valor “creat” pel banc en concedir el crèdit, és a dir, els diners “creats”.
I també importa un segon factor: la sensació, també “creada” als ciutadans, a tots nosaltres, de què som propietaris d’alguna cosa, de què tenim alguna cosa a perdre, és a dir: haver implicat en esta espiral d’especulacio i d’embrutiment a àmplies capes de la població. Òbviament, àmplies capes de les regions desenvolupades del planeta...
Tot plegat dos miratges, dos mentides, dos falsejaments:
No es pot mantindre un sistema que té per condició sine qua non el creixement continuat i indefinit, perquè si el creixement no és continu no es poden retornar els crèdits.
Si no se creix contínuament, com qualsevol altra piràmide financera el sistema fa fallida i acaba per esfondrar-se, com una bombolla més acaba per explotar i buidar-se. Esta és la primera mentida, el primer miratge.
El segon miratge és que tampoc cap de nosaltres som propietaris de res, tret d’un enorme deute contragut amb els únics que sí són propietaris real: els bancs i les grans corporacions. Eixa il·lusió és el segon engany.
És impossible un sistema en el qual el Banc Central Europeu o la Reserva Federal Nord-Americana, presten (és a dir, creen) diners al Banc Santander o la JP Morgan Bank, posem per cas, a un determinat interés. Estos al seu torn presten (tornen a crear més diners) a la Freddie i la Fannie Mac o a Sacyr Vallerhermoso, a un interés encara major. Estes últimes corporacions al seu torn invertixen a través de multinacionals com la General Motors o Repsol-YPF, mitjançant crèdits amb un interés molt més gran…, i al final d’esta cadena tenim que només se poden retornar els crèdits i els interessos si es manté el creixement, si la bola roda, és a dir si les empreses cotitzen i adquirixen major valor en Wall Street o en la Borsa de Madrid.
Sabeu que vol dir això últim?
Vol dir “socialitzar” el retorn dels crèdits i els interessos, socialitzar la piràmide de deute, perquè al capdavall qui compra i ven en les borses del món som tots, tots nosaltres, perquè tots tenim els nostres recursos (les nòmines, els estalvis, les pensions, els diners públics…) segrestats en els bancs i en les caixes, i eixos recursos són els que conformen els fons d’inversió i altres instruments financers que paguem tots, però que només controlen uns pocs.
Bé, doncs. Esta és la “seua” crisi. Esta és la crisi de la que ells ens parlen. La que els preocupa a ells.
I les “seues” solucions a la “seua” crisi és “socialitzar” les pèrdues, fer-nos pagar a tots el que ells han causat: invertir els recursos públics en “retornar-los” el crèdit, precaritzar més el treball, rebaixar els salaris i les pensions en termes reals, bandejar els drets conquistats per generacions de treballadors, disminuir l’estat del benestar, arrasar les llibertats, destruïr els ecosistemes, deprededar els recursos i el planeta, llaminar les sobiranies i els autogoverns dels pobles i nacions, allunyar tot poder real dels àmbits comunitaris i de la decisió democràtica… Tot plegat: mantindre els “puns de decisió” fora de tot control democràtic, públic, transparent, elegible…, els autèntics poders del sistema ni estan elegits ni es poden controlar democràticament.
I si la “seua” crisi ens interessa és perquè les seues conseqüències, acabat el miratge i l’engany, ens arriben dolorosament en forma de més de mig milió de desocupats en el País Valencià, d’un milió de valencians i valencianes vivint per baix del llindar de la pobresa, de quasi quatre milions de valencians més amb un deute familiar superior als seus ingressos, de menjadors socials perquè la gent no arriba a final de mes, d’un 70% de contractes laborals en precari…
Les conseqüències de la “seua” crisi ens arriba en forma d’un teixit industrial destruït, d’una agricultura destruïda, d’una condemna a ser una mera colonia estival per a madrilenys en vacances i anglesos jubilats per tot futur econòmic, d’un territori destrossat, incomunicat, mirant d’esquenes a Europa, de milers de barracons usats com escoles, de la degradació del sistema sanitari bàsic, de la dependència energètica, alimentària, tecnològica…, podem fer una llista interminable de les conseqüències de la “seua” crisi sobre nosaltres.
He començat parlant de la impossibilitat del paradigma del Capitalisme. Però quin és eixe paradigma, que fa poc més d’un any està obertament qüestionat? Doncs, és l’acumulació del màxim de capital possible en el mínim de temps possible i en mans d’una cada vegada més restringida i global elit oligàrquica.
Això ho fan mitjançant l’apropiació de la diferència que hi ha entre allò que costa produir i allò que s’obté amb la producció, és a dir, mitjançant l’expropiació de la plusvalua als seus generadors reals, als qui treballen i a la Humanitat sencera a qui pertanyen col·lectivament els recursos del planeta. És a dir: la rapinya, la depredació i l’egoisme com a motors de l’activitat humana. En defintiva l’acumulació de poder.
Això és el Capitalisme (deixe'm el nom, malgrat les profundes diferències del Sistema de producció hegemònic de hui respecte de les descripcions clàssiques).
I la impossibilitat d’eixe paradigma és la crisi de la que ells no parlen: és l’altra crisi.
Realment hi ha una altra crisi. Esta altra crisi és la que afecta a la meitat de la població del planeta, que en ple segle XXI mor per fam i per desnutrició, per malalties que tenen cura, per set, per la falta de recursos bàsics per a la subsistència, sense dret a la sanitat, a l’educació, al futur, que viu fins a morir les conseqüències derivades de les guerres, pels conflictes i per la repressió d’estats, de mafies i de corporacions, que tenen per origen el control de les matèries primes que hi ha als seus països.
I esta crisi, l’altra crisi, la crisi que volen que passe inadvertida, invisible, de la que no parlen sinó forçadament, no és d’ara, és la forma de viure normal i qüotidiana, des de sempre, de la meitat de la Humanitat, a la que el sistema Capitalista condemna.
La forma de viure o de morir. Perquè com deia el poeta, n’hi ha moltes formes de matar.
El capitalisme no està fet per a repartir equitativament i amb justícia i amb sostenibilitat allò que es produix, sinó per a magnificar els beneficis i per al sistema tota la resta, ja ho sabeu, són “danys colaterals”, percentatges estadístics…
Però, i nosaltres?
Els valencians vivim baix l’esclavatge neocolonial de l’Estat espanyol, d’Espanya, de la indivisible coronada per la dinastia dels Borbons “por justo derecho de conquista”.
Els països que es varen independitzar d’eixa Espanya colonial vella, com els d’Amèrica Llatina, hui patixen el seu jou imperialista a través de la rapinya econòmica fonamentalment, i els països que no hem aconseguir tindre estats independents (bascos, gallecs, catalans, andalusos, valencians, canaris o aragonesos…), a més de la rapinya econòmica, patim l’arrasament polític de la nostres sobiranies i, per tant, dels instruments imprescincibles per a decidir i contruir la societat que volem.
L’Estat espanyol és un dels vint-i-cinc estats-centinel·les de l’Imperi, que no cal dir-ho, en blanc o negre, hui encapçalen els Estats Units, i que junt a una dotzena d’organismes globals (com ara el Fons Monetari Internacional, el Banc Mondial, la Reserva Federal Nord-Americana, el Banc Central Europeu, etcètera), mai no elegits democràticament ni controlables pels ciutadans, són la cim de la piràmide.
Una dotzena d’organismes globals, vint-i-cinc estats, un centenar de grans corporacions globals, uns milers de grups de pressió a l’ombra, de fundacions, de think-thanks, i uns cinc milions de nuclis familiars totpoderosos…Estos són els enemics de la Humanitat, els enemics dels Pobles Treballadors, els enemics de les nacions lliures, el nucli de ferro del sistema. El capitalisme amb noms i cognoms. I al seu servei hi ha un exèrcit de mercenaris, de lacais i de cipais, que van conformant la cara i la creu de la mateixa moneda en cada àmbit de la vida social.
I arribats ací, tenim un dilema per davant: la “seua” crisi, d’una o altra manera, la solucionaran, tard o d’hora, i ho faran posant-nos a tots un jou encara més pesat i més dur de suportar, fent-nos pagar fins l’última gota de suor i de sang, i si encara no és prou, soltant de nou els quatre genets de l’Apocal·lipsi: la guerra, la fam, la malaltia i la tirania. Les seues solucions van dirigides a perpetuar-se, a perpetuar el Sistema.
L’altra possibilitat del dilema és assenyalar-los a ells clarament com a responsables de la “seua” crisi, però també i sobretot de l’altra crisi que hem parlat, anar més enlla de la rebel·lió per a fomentar la revolta i proposar la construcció d’un altre món, d’una altra societat, d’un món en què el criteri siga “A cadascú segons les seues necessitats, i de cadascú segons les seues capacitats”.
És a dir, buscar no la solució a la “seua” crisi sinó la superació de la vertadera crisi, la superació del seu sistema, plantar-nos i dir-los clarament: “Socialisme o Barbàrie” i elegir: Socialisme.
I no podem fer això, sinó apostem per construir una república global on cap ciutadà no haja de demanar permís per a viure.
Nosaltres els valencians, hem de ser part de la solució i no del problema, la millor i més profunda solidaritat amb tots els Pobles Treballadors del món que podem aportar és precíament construir el nostre propi futur, un futur on els valencians i valencianes de forma sobirana ens constituïm en República Valenciana per a construir la nostra Arcàdia, la nostra utopia, per a construir el Socialisme, un Socialisme del segle XXI.
Vos convidem a tots i a totes a participar amb nosaltres, amb molts altres companys i companyes, d’un clam a favor del futur, a favor de la justícia i de la llibertat.
Ens enganyen. Poseu la televisió, fullegeu qualsevol diari, clicleu en internet, i vos trobareu la CRISI pertot arreu. És el tema, el nus, la preocupació, l’alerta. Però pareu-vos a pensar un poc: de què ens parlen quan ens parlen de Crisi?
Fa poc més d’un any el paradigma del Sistema saltà pels aires. La debacle financera de Wall Street, el centre econòmic de l’Imperi, va fer que saltara el dogma de fe que s’havia mantingut des de després de la II Guerra Mondial, el mercat sense restriccions ni massa regulacions i controlat des de fora de tota instància democràtica i, per tant, elegible, un dogma aplicat fins les seues últimes conseqüències des de la dècada dels 70 ençà.
Senzillament eixe dogma de fe s’entopetà amb la crua realitat de les coses i com qualsevol altre sistema piramidal, arribà al punt màxim de saturació, el punt de no retorn a partir del qual s’enfondra tota piràmide.
El sistema funciona sobre la base dels crèdits. O dit d’una altra manera, funciona “creant” diners des del no res. És absurd, però és així: darrere dels diners hui només n’hi ha paper, apunts comptables, res més, ni or, ni béns productius, ni tan sols coneixements mesurables, res de res: pur control dels fluxos financers i dels ressorts de poder real... Posaré un exemple.
Si qualsevol de vosaltres ha comprat una vivenda, ja ho haurà comprovat: el seu preu no és allò que ha costat de produir -la suma de la matèria, l’energia, el treball i el coneixement-, sinó allò que un conjunt de factors controlats per molt poca gent marca com a valor, i de manera molt especial això ho fan els bancs, el sistema financer privat i global, que és qui “crea” el valor en concedir el prèstec per a comprar.
Ben poca cosa importa la vivenda com a bé de primera necessitat, com a dret garantit per la Declaració Internacional dels Drets Humans, ben poc importa què ha costat realment de produir, o si realment era necessari destruir tota la costa, tot el territori, per omplir-la d’edificis, d’urbanitzacions i de camps de golf, o si després de tot ens trobem més de 60.000 vivendes buides en esta mateixa ciutat, o ens trobem centenars de milers de valencians als qui els és impossible accedir a la compra d’una vivenda digna…, res importa, tret del valor “creat” pel banc en concedir el crèdit, és a dir, els diners “creats”.
I també importa un segon factor: la sensació, també “creada” als ciutadans, a tots nosaltres, de què som propietaris d’alguna cosa, de què tenim alguna cosa a perdre, és a dir: haver implicat en esta espiral d’especulacio i d’embrutiment a àmplies capes de la població. Òbviament, àmplies capes de les regions desenvolupades del planeta...
Tot plegat dos miratges, dos mentides, dos falsejaments:
No es pot mantindre un sistema que té per condició sine qua non el creixement continuat i indefinit, perquè si el creixement no és continu no es poden retornar els crèdits.
Si no se creix contínuament, com qualsevol altra piràmide financera el sistema fa fallida i acaba per esfondrar-se, com una bombolla més acaba per explotar i buidar-se. Esta és la primera mentida, el primer miratge.
El segon miratge és que tampoc cap de nosaltres som propietaris de res, tret d’un enorme deute contragut amb els únics que sí són propietaris real: els bancs i les grans corporacions. Eixa il·lusió és el segon engany.
És impossible un sistema en el qual el Banc Central Europeu o la Reserva Federal Nord-Americana, presten (és a dir, creen) diners al Banc Santander o la JP Morgan Bank, posem per cas, a un determinat interés. Estos al seu torn presten (tornen a crear més diners) a la Freddie i la Fannie Mac o a Sacyr Vallerhermoso, a un interés encara major. Estes últimes corporacions al seu torn invertixen a través de multinacionals com la General Motors o Repsol-YPF, mitjançant crèdits amb un interés molt més gran…, i al final d’esta cadena tenim que només se poden retornar els crèdits i els interessos si es manté el creixement, si la bola roda, és a dir si les empreses cotitzen i adquirixen major valor en Wall Street o en la Borsa de Madrid.
Sabeu que vol dir això últim?
Vol dir “socialitzar” el retorn dels crèdits i els interessos, socialitzar la piràmide de deute, perquè al capdavall qui compra i ven en les borses del món som tots, tots nosaltres, perquè tots tenim els nostres recursos (les nòmines, els estalvis, les pensions, els diners públics…) segrestats en els bancs i en les caixes, i eixos recursos són els que conformen els fons d’inversió i altres instruments financers que paguem tots, però que només controlen uns pocs.
Bé, doncs. Esta és la “seua” crisi. Esta és la crisi de la que ells ens parlen. La que els preocupa a ells.
I les “seues” solucions a la “seua” crisi és “socialitzar” les pèrdues, fer-nos pagar a tots el que ells han causat: invertir els recursos públics en “retornar-los” el crèdit, precaritzar més el treball, rebaixar els salaris i les pensions en termes reals, bandejar els drets conquistats per generacions de treballadors, disminuir l’estat del benestar, arrasar les llibertats, destruïr els ecosistemes, deprededar els recursos i el planeta, llaminar les sobiranies i els autogoverns dels pobles i nacions, allunyar tot poder real dels àmbits comunitaris i de la decisió democràtica… Tot plegat: mantindre els “puns de decisió” fora de tot control democràtic, públic, transparent, elegible…, els autèntics poders del sistema ni estan elegits ni es poden controlar democràticament.
I si la “seua” crisi ens interessa és perquè les seues conseqüències, acabat el miratge i l’engany, ens arriben dolorosament en forma de més de mig milió de desocupats en el País Valencià, d’un milió de valencians i valencianes vivint per baix del llindar de la pobresa, de quasi quatre milions de valencians més amb un deute familiar superior als seus ingressos, de menjadors socials perquè la gent no arriba a final de mes, d’un 70% de contractes laborals en precari…
Les conseqüències de la “seua” crisi ens arriba en forma d’un teixit industrial destruït, d’una agricultura destruïda, d’una condemna a ser una mera colonia estival per a madrilenys en vacances i anglesos jubilats per tot futur econòmic, d’un territori destrossat, incomunicat, mirant d’esquenes a Europa, de milers de barracons usats com escoles, de la degradació del sistema sanitari bàsic, de la dependència energètica, alimentària, tecnològica…, podem fer una llista interminable de les conseqüències de la “seua” crisi sobre nosaltres.
He començat parlant de la impossibilitat del paradigma del Capitalisme. Però quin és eixe paradigma, que fa poc més d’un any està obertament qüestionat? Doncs, és l’acumulació del màxim de capital possible en el mínim de temps possible i en mans d’una cada vegada més restringida i global elit oligàrquica.
Això ho fan mitjançant l’apropiació de la diferència que hi ha entre allò que costa produir i allò que s’obté amb la producció, és a dir, mitjançant l’expropiació de la plusvalua als seus generadors reals, als qui treballen i a la Humanitat sencera a qui pertanyen col·lectivament els recursos del planeta. És a dir: la rapinya, la depredació i l’egoisme com a motors de l’activitat humana. En defintiva l’acumulació de poder.
Això és el Capitalisme (deixe'm el nom, malgrat les profundes diferències del Sistema de producció hegemònic de hui respecte de les descripcions clàssiques).
I la impossibilitat d’eixe paradigma és la crisi de la que ells no parlen: és l’altra crisi.
Realment hi ha una altra crisi. Esta altra crisi és la que afecta a la meitat de la població del planeta, que en ple segle XXI mor per fam i per desnutrició, per malalties que tenen cura, per set, per la falta de recursos bàsics per a la subsistència, sense dret a la sanitat, a l’educació, al futur, que viu fins a morir les conseqüències derivades de les guerres, pels conflictes i per la repressió d’estats, de mafies i de corporacions, que tenen per origen el control de les matèries primes que hi ha als seus països.
I esta crisi, l’altra crisi, la crisi que volen que passe inadvertida, invisible, de la que no parlen sinó forçadament, no és d’ara, és la forma de viure normal i qüotidiana, des de sempre, de la meitat de la Humanitat, a la que el sistema Capitalista condemna.
La forma de viure o de morir. Perquè com deia el poeta, n’hi ha moltes formes de matar.
El capitalisme no està fet per a repartir equitativament i amb justícia i amb sostenibilitat allò que es produix, sinó per a magnificar els beneficis i per al sistema tota la resta, ja ho sabeu, són “danys colaterals”, percentatges estadístics…
Però, i nosaltres?
Els valencians vivim baix l’esclavatge neocolonial de l’Estat espanyol, d’Espanya, de la indivisible coronada per la dinastia dels Borbons “por justo derecho de conquista”.
Els països que es varen independitzar d’eixa Espanya colonial vella, com els d’Amèrica Llatina, hui patixen el seu jou imperialista a través de la rapinya econòmica fonamentalment, i els països que no hem aconseguir tindre estats independents (bascos, gallecs, catalans, andalusos, valencians, canaris o aragonesos…), a més de la rapinya econòmica, patim l’arrasament polític de la nostres sobiranies i, per tant, dels instruments imprescincibles per a decidir i contruir la societat que volem.
L’Estat espanyol és un dels vint-i-cinc estats-centinel·les de l’Imperi, que no cal dir-ho, en blanc o negre, hui encapçalen els Estats Units, i que junt a una dotzena d’organismes globals (com ara el Fons Monetari Internacional, el Banc Mondial, la Reserva Federal Nord-Americana, el Banc Central Europeu, etcètera), mai no elegits democràticament ni controlables pels ciutadans, són la cim de la piràmide.
Una dotzena d’organismes globals, vint-i-cinc estats, un centenar de grans corporacions globals, uns milers de grups de pressió a l’ombra, de fundacions, de think-thanks, i uns cinc milions de nuclis familiars totpoderosos…Estos són els enemics de la Humanitat, els enemics dels Pobles Treballadors, els enemics de les nacions lliures, el nucli de ferro del sistema. El capitalisme amb noms i cognoms. I al seu servei hi ha un exèrcit de mercenaris, de lacais i de cipais, que van conformant la cara i la creu de la mateixa moneda en cada àmbit de la vida social.
I arribats ací, tenim un dilema per davant: la “seua” crisi, d’una o altra manera, la solucionaran, tard o d’hora, i ho faran posant-nos a tots un jou encara més pesat i més dur de suportar, fent-nos pagar fins l’última gota de suor i de sang, i si encara no és prou, soltant de nou els quatre genets de l’Apocal·lipsi: la guerra, la fam, la malaltia i la tirania. Les seues solucions van dirigides a perpetuar-se, a perpetuar el Sistema.
L’altra possibilitat del dilema és assenyalar-los a ells clarament com a responsables de la “seua” crisi, però també i sobretot de l’altra crisi que hem parlat, anar més enlla de la rebel·lió per a fomentar la revolta i proposar la construcció d’un altre món, d’una altra societat, d’un món en què el criteri siga “A cadascú segons les seues necessitats, i de cadascú segons les seues capacitats”.
És a dir, buscar no la solució a la “seua” crisi sinó la superació de la vertadera crisi, la superació del seu sistema, plantar-nos i dir-los clarament: “Socialisme o Barbàrie” i elegir: Socialisme.
I no podem fer això, sinó apostem per construir una república global on cap ciutadà no haja de demanar permís per a viure.
Nosaltres els valencians, hem de ser part de la solució i no del problema, la millor i més profunda solidaritat amb tots els Pobles Treballadors del món que podem aportar és precíament construir el nostre propi futur, un futur on els valencians i valencianes de forma sobirana ens constituïm en República Valenciana per a construir la nostra Arcàdia, la nostra utopia, per a construir el Socialisme, un Socialisme del segle XXI.
Vos convidem a tots i a totes a participar amb nosaltres, amb molts altres companys i companyes, d’un clam a favor del futur, a favor de la justícia i de la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada