Article d'opinió de Joan S. Sorribes
En breu estarem de campanya electoral, en pocs mesos els escons d'un Parlament Europeu allunyat d'una veritable construcció europea tornaran a ser objecte de desig, de vegades aspiració legítima dels pobles, de vegades mercadeig dels lacais del Sistema. Nosaltres a la nostra, estarem en campanya, tant els qui presenten llistes com els qui hagen quedat exclosos per l'ús dels innombrables mecanismes de què disposa l'Estat espanyol per a impedir qualsevol dissidència i mantenir-nos emmordassats.
Ja que estarem en campanya en unes setmanes, val la pena hui reflexionar sobre dues qüestions centrals que tenim plantejades els dissidents diversos. Una és sobre qui es presenta i què representa, més enllà de la sopa de lletres de la multitud de candidatures. L'altra, és el moll dels ossos de la qual la primera és reflex, a pesar que s'obstinen en ocultar-lo a la ciutadania els poders establits tots: cap a on ens encaminem els qui, després de les eleccions, tornarem a estar en els marges, els perifèrics, els dissidents, els emmordassats…
Anem amb la primera. Mireu les candidatures, feu-los un cop d'ull i feu un primer intent de classificar-les pel que de realment diferent tenen i proposen. Trobareu tres grans blocs.
El primer ho formen un conjunt de llistes diferents, multicolors, monotemàtiques, pintoresques en ocasions, amagatalls de l’ultradreta en unes altres, darrere de les quals s'amaga no poques vegades el desig de grups per fer-se amb el cens electoral, en unes altres l'accés a mitjans de comunicació perquè atenguen una reivindicació concreta o mantenir alguna nostàlgia o fins i tot algun sagrament, i encara algunes altres raons menys evidents. Totes aquestes llistes tenen en comú no danyar per res l'ordre establit, mancar d'una proposta política susceptible de ser percebuda per l'electorat com global i d'interès general, ser la quota de “raresa” admissible dins del sistema, i, vulguen-lo o no els seus promotors, contribueixen a disgregar vot “problemàtic” i augmentar el grau de confusió convenient als de dalt. Bé, he començat per aquest bloc de llistes, ja que per obvi és fàcilment identificable i tampoc ve al cas donar més raons sobre el seu significat.
El segon bloc ho formen les llistes que presenten els partits i coalicions que volen “gestionar” el sistema. Se'ls distingeix també amb facilitat, encara que menys: el denominador comú és que tots ells es mantenen en aqueix prodigiós pacte pel qual fa més de tres dècades una dictadura es va tornar monarquia parlamentària per exprés desig del dictador i ací pau i allà glòria: la Constitució espanyola del 78. Per descomptat, formen aquest bloc, de forma molt rellevant, els dos grans, el PP i el PSOE, però no solament ells, ni de lluny…
Al costat dels dos grans no és difícil identificar a aqueixa multitud de “menuts gestors”, de tots aquells que es postulen per a ser tercers en discòrdia (o en consens amb algun dels grans o amb ambdós, si convé). Entre aquests “nans” els hi ha que ho són per vocació i els hi ha que ho són per rendició. El primer dels nans és IU, sens dubte, fins a ahir encara constitucionalista i hui declaradament partiàaria d'una III República espanyola, que vindria a ser el relleu a l'actual monarquia borbònica, sense que es toque, això mai, el que és veritablement important per a “ells”: Espanya. I Espanya, ja ho sabem tots a força de donar-nos amb el garrot si altra cosa pensem, és una i indivisible. Són les cares i les creus d'una sola moneda, falsa com aquella de fusta que cantava la vella cobla, la què caiga com caiga igual dóna que dóna igual: la dels de dalt, la d'ells.
Al costat d'aquests ja esmentats estan a més els PNB, les CIU, les ERC, els BNG, els BLOC, els PA, les CC…, expressions d'aqueixa propensió a la cessió i l'abandó, barrejada amb aspiracions a succeir, si per sort en alguna porció, als grans gestors, o com mínim créixer i compartir, escó amb escó, despatx amb despatx, les engrunes que els dos grans es presten a deixar en almoina a aquests “còmplices” necessaris. Que em perdonen els militants honrats, molts, estic segur, de l'esquerra i el sobiranisme dels Pobles en aquestes formacions: però les seues dirigències no deixen massa lloc al dubte i com a proves als fets em remet.
Com dic, en aquest bloc de llistes trobarem tots aquells que fan de la continuïtat del sistema el seu primer compromís ciutadà, i això amb independència que es postulen a ells mateixos com a pilars d'aqueix sistema o que proclamen amb la boca menuda propostes que només en la lletra, mai en els actes (molt menys quan les seues mans toquen “poder” o “poderets”), transcendeixen de vegades els límits del marc jurídic-polític establit. Que ningú els confonga amb aqueixos radicals de l'extrem, alerten abans que ningú els pregunte, que el seu és “el que siga” “però ben entés” i de “gent d'ordre”.
I ens queda un tercer bloc de candidatures. Són aqueix grapat de llistes que, formades per gents de molt diferent procedència militant, tenen en comú el qüestionament radical de l’statuts quo i que aposten per una veritable ruptura democràtica, aquella que mai es va fer per a enfonsar la dictadura franquista, i que, en la seua absència, va esdevenir continuïtat en forma de monarquia borbònica, d'Espanya una, de dèficits democràtics clamorosos, de capitalisme en la seua pitjor versió, de degradació i corrupció…, són aqueix grapat de llistes que aposten per un procés rupturista que comence en les entranyes de cada poble, partint de la sobirania de cadascun dels pobles que hui viuen sota el jou de l'Estat espanyol, que atenga els interessos i necessitats dels de baix, dels Pobles Treballadors, que responga a conquistar noves quotes de llibertat i de drets democràtics per a tots els ciutadans i ciutadanes, que adquirisca el compromís d'obrir la porta, almenys això, a una transformació social real, que prenga en les seues mans el testimoni de la regeneració per a fer possible una societat més lliure i més justa…, en aqueix bloc cap sumar aquelles altres llistes que la repressió del sistema, exercida d'una manera o altra, ha deixat en la cuneta, i aqueixa altra llista inevitable i invisible injustament que forma bona part de l'abstenció, del vot en blanc i del vot nul.
Ja hem respost així a la primera de les qüestions. Ens queda la segona, que serà breu, concisa, quasi lapidària. Doncs bé, la segona qüestió de tan senzilla no sempre és aparent. No hi ha més camí que marcar la ratlla: a un costat els qui cerquem la ruptura democràtica, sense prejutjar els escenaris futurs, assumint la legitimitat dels diferents projectes que puguen oferir-se en un marc diferent, radicalment democràtic , assumint la diversitat de corrents ideològics i polítiques que puguen donar-se, assumint els diferents marcs de sobirania que hauran de tenir garantits els seus drets a decidir i autodeterminar-se; a un costat els qui fem de la sobirania dels nostres respectius pobles i de la defensa de les necessitats populars, els primers principis d'acció política. I a l'altre costat, ells.
Aqueixa ratlla ha de ser marcada, i després de fer-lo posar obstinació en dues tasques imprescindibles: cercar la unitat en l'acció de tots els qui queden a aquest costat de la ratlla, d'una banda, i tenir una proposta prou oberta i clara perquè puguen sumar-se amplis sectors de cada Poble, àmplies capes de ciutadans decidits a exercir per fi com a tals i no seguir vivint com mers súbdits, d'altra banda. Per a açò, hauríem de deixar arrere el sectarisme i el dogmatisme, i ser capaços d'anar mes allà de la critica a l'existent per a proposar almenys un esbós de com volem i proposem que siga el futur, de com entenem ha de produir-se aqueixa necessària ruptura democràtica.
Hem de reconèixer tots que a data de hui no hem estat molt fins en aquestes últimes tasques. Després de les eleccions europees aqueixa ha de ser una de la tasques prioritàries des de la diversitat que formem. Però potser ara, hui mateix, a pocs dies de complir-se els terminis per a presentar candidatures, quan encara no estem en campanya oberta, encara siga el moment de donar un pas manut que prepare el futur, el pas de garantir entre tots que ningú calle a ningú dels nostres, que ningú puga silenciar a cap dels qui estem a aquest costat de la ratlla: al costat dels nostres pobles, per la seua sobirania, per la llibertat.
En breu estarem de campanya electoral, en pocs mesos els escons d'un Parlament Europeu allunyat d'una veritable construcció europea tornaran a ser objecte de desig, de vegades aspiració legítima dels pobles, de vegades mercadeig dels lacais del Sistema. Nosaltres a la nostra, estarem en campanya, tant els qui presenten llistes com els qui hagen quedat exclosos per l'ús dels innombrables mecanismes de què disposa l'Estat espanyol per a impedir qualsevol dissidència i mantenir-nos emmordassats.
Ja que estarem en campanya en unes setmanes, val la pena hui reflexionar sobre dues qüestions centrals que tenim plantejades els dissidents diversos. Una és sobre qui es presenta i què representa, més enllà de la sopa de lletres de la multitud de candidatures. L'altra, és el moll dels ossos de la qual la primera és reflex, a pesar que s'obstinen en ocultar-lo a la ciutadania els poders establits tots: cap a on ens encaminem els qui, després de les eleccions, tornarem a estar en els marges, els perifèrics, els dissidents, els emmordassats…
Anem amb la primera. Mireu les candidatures, feu-los un cop d'ull i feu un primer intent de classificar-les pel que de realment diferent tenen i proposen. Trobareu tres grans blocs.
El primer ho formen un conjunt de llistes diferents, multicolors, monotemàtiques, pintoresques en ocasions, amagatalls de l’ultradreta en unes altres, darrere de les quals s'amaga no poques vegades el desig de grups per fer-se amb el cens electoral, en unes altres l'accés a mitjans de comunicació perquè atenguen una reivindicació concreta o mantenir alguna nostàlgia o fins i tot algun sagrament, i encara algunes altres raons menys evidents. Totes aquestes llistes tenen en comú no danyar per res l'ordre establit, mancar d'una proposta política susceptible de ser percebuda per l'electorat com global i d'interès general, ser la quota de “raresa” admissible dins del sistema, i, vulguen-lo o no els seus promotors, contribueixen a disgregar vot “problemàtic” i augmentar el grau de confusió convenient als de dalt. Bé, he començat per aquest bloc de llistes, ja que per obvi és fàcilment identificable i tampoc ve al cas donar més raons sobre el seu significat.
El segon bloc ho formen les llistes que presenten els partits i coalicions que volen “gestionar” el sistema. Se'ls distingeix també amb facilitat, encara que menys: el denominador comú és que tots ells es mantenen en aqueix prodigiós pacte pel qual fa més de tres dècades una dictadura es va tornar monarquia parlamentària per exprés desig del dictador i ací pau i allà glòria: la Constitució espanyola del 78. Per descomptat, formen aquest bloc, de forma molt rellevant, els dos grans, el PP i el PSOE, però no solament ells, ni de lluny…
Al costat dels dos grans no és difícil identificar a aqueixa multitud de “menuts gestors”, de tots aquells que es postulen per a ser tercers en discòrdia (o en consens amb algun dels grans o amb ambdós, si convé). Entre aquests “nans” els hi ha que ho són per vocació i els hi ha que ho són per rendició. El primer dels nans és IU, sens dubte, fins a ahir encara constitucionalista i hui declaradament partiàaria d'una III República espanyola, que vindria a ser el relleu a l'actual monarquia borbònica, sense que es toque, això mai, el que és veritablement important per a “ells”: Espanya. I Espanya, ja ho sabem tots a força de donar-nos amb el garrot si altra cosa pensem, és una i indivisible. Són les cares i les creus d'una sola moneda, falsa com aquella de fusta que cantava la vella cobla, la què caiga com caiga igual dóna que dóna igual: la dels de dalt, la d'ells.
Al costat d'aquests ja esmentats estan a més els PNB, les CIU, les ERC, els BNG, els BLOC, els PA, les CC…, expressions d'aqueixa propensió a la cessió i l'abandó, barrejada amb aspiracions a succeir, si per sort en alguna porció, als grans gestors, o com mínim créixer i compartir, escó amb escó, despatx amb despatx, les engrunes que els dos grans es presten a deixar en almoina a aquests “còmplices” necessaris. Que em perdonen els militants honrats, molts, estic segur, de l'esquerra i el sobiranisme dels Pobles en aquestes formacions: però les seues dirigències no deixen massa lloc al dubte i com a proves als fets em remet.
Com dic, en aquest bloc de llistes trobarem tots aquells que fan de la continuïtat del sistema el seu primer compromís ciutadà, i això amb independència que es postulen a ells mateixos com a pilars d'aqueix sistema o que proclamen amb la boca menuda propostes que només en la lletra, mai en els actes (molt menys quan les seues mans toquen “poder” o “poderets”), transcendeixen de vegades els límits del marc jurídic-polític establit. Que ningú els confonga amb aqueixos radicals de l'extrem, alerten abans que ningú els pregunte, que el seu és “el que siga” “però ben entés” i de “gent d'ordre”.
I ens queda un tercer bloc de candidatures. Són aqueix grapat de llistes que, formades per gents de molt diferent procedència militant, tenen en comú el qüestionament radical de l’statuts quo i que aposten per una veritable ruptura democràtica, aquella que mai es va fer per a enfonsar la dictadura franquista, i que, en la seua absència, va esdevenir continuïtat en forma de monarquia borbònica, d'Espanya una, de dèficits democràtics clamorosos, de capitalisme en la seua pitjor versió, de degradació i corrupció…, són aqueix grapat de llistes que aposten per un procés rupturista que comence en les entranyes de cada poble, partint de la sobirania de cadascun dels pobles que hui viuen sota el jou de l'Estat espanyol, que atenga els interessos i necessitats dels de baix, dels Pobles Treballadors, que responga a conquistar noves quotes de llibertat i de drets democràtics per a tots els ciutadans i ciutadanes, que adquirisca el compromís d'obrir la porta, almenys això, a una transformació social real, que prenga en les seues mans el testimoni de la regeneració per a fer possible una societat més lliure i més justa…, en aqueix bloc cap sumar aquelles altres llistes que la repressió del sistema, exercida d'una manera o altra, ha deixat en la cuneta, i aqueixa altra llista inevitable i invisible injustament que forma bona part de l'abstenció, del vot en blanc i del vot nul.
Ja hem respost així a la primera de les qüestions. Ens queda la segona, que serà breu, concisa, quasi lapidària. Doncs bé, la segona qüestió de tan senzilla no sempre és aparent. No hi ha més camí que marcar la ratlla: a un costat els qui cerquem la ruptura democràtica, sense prejutjar els escenaris futurs, assumint la legitimitat dels diferents projectes que puguen oferir-se en un marc diferent, radicalment democràtic , assumint la diversitat de corrents ideològics i polítiques que puguen donar-se, assumint els diferents marcs de sobirania que hauran de tenir garantits els seus drets a decidir i autodeterminar-se; a un costat els qui fem de la sobirania dels nostres respectius pobles i de la defensa de les necessitats populars, els primers principis d'acció política. I a l'altre costat, ells.
Aqueixa ratlla ha de ser marcada, i després de fer-lo posar obstinació en dues tasques imprescindibles: cercar la unitat en l'acció de tots els qui queden a aquest costat de la ratlla, d'una banda, i tenir una proposta prou oberta i clara perquè puguen sumar-se amplis sectors de cada Poble, àmplies capes de ciutadans decidits a exercir per fi com a tals i no seguir vivint com mers súbdits, d'altra banda. Per a açò, hauríem de deixar arrere el sectarisme i el dogmatisme, i ser capaços d'anar mes allà de la critica a l'existent per a proposar almenys un esbós de com volem i proposem que siga el futur, de com entenem ha de produir-se aqueixa necessària ruptura democràtica.
Hem de reconèixer tots que a data de hui no hem estat molt fins en aquestes últimes tasques. Després de les eleccions europees aqueixa ha de ser una de la tasques prioritàries des de la diversitat que formem. Però potser ara, hui mateix, a pocs dies de complir-se els terminis per a presentar candidatures, quan encara no estem en campanya oberta, encara siga el moment de donar un pas manut que prepare el futur, el pas de garantir entre tots que ningú calle a ningú dels nostres, que ningú puga silenciar a cap dels qui estem a aquest costat de la ratlla: al costat dels nostres pobles, per la seua sobirania, per la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada