Article d'opinió de Joan S. Sorribes
A Davos (Suïssa), fins hui, que s’ha acabat el Fòrum Econòmic Internacional que reunia les elits dominants del planeta, qui ha tingut més èxit ha sigut un llibreter. El comerciant, amb una preclara intuició, va posar a l’aparador centenars d’exemplars d’un sol llibre i durant la setmana de l’esdeveniment internacional els ha venut tots, i més que haguera tingut…, el llibre convertit en best seller era El Capital, de Karl Marx. Tot un símptoma del despiste dels erudits a jornal del sistema davant la inmensa crisi que els seus caporals els han deixat per explicar, que no per resoldre. I ben mirat també, tot un auguri…
Fa anys, John K. Galbraith explicava que hi ha dos classes d’experts en economia. Deia l’economista amb humanística humilitat “Hi ha els que no tenim ni idea i els que ni tan sols saben això”. A Davos s’han reunit estos dies passats tots els qui formen el segon grup, i alguns, molts pocs, del primer (i com he dit adés, els qui els paguen les nòmines…). Martin Wolf, un economista, declarava: “Honestament, no sabem què va a passar”…, i el nùmero dos del Fons Monetari Internacional, John Lipsky, afegia: “Però el que és segur és que les pròximes notícies seran pitjor”. Tot plegat, això ja ho sabíem des què es van publicar fa anys les Lleis de Murphy: “si alguna cosa pot anar mal, anirà pitjor”, que hui semblen ja la quintaessència del sistema capitalista.
El 2010, el 2012, el 2016, 2, 4, 10…, anys… qui lo sa? Ells no. No saben l’alcanç de la seua pròpia crisi o no volen dir-ho, no saben què passarà o no els convé dir-ho… El gurú de l’economia en temps de crisi, Nouriel Roubini, advertia “S’acosten temps ombrívols: o s’ajusta el rumb o n’hi haurà depressió”, i això ho diu quan la depressió ja s’ha instal·lat arreu, i en un món on dos terços de la Humanitat és pobre i una quarta part passa gana i mor, no té ni aigüa i mor, enmalalteix i mor d’afeccions perfectament curables.
Tot i això, tard si se vol, però clar, Roubini sentencia en Davos: “Cal canviar el sistema sencer, o en cas contrari quan isca’m d’esta crisi tindrem un altra d’eixes enormes bombolles d’actius i endeutaments, i serà desastrós”.
Ja ho veuen, el llibreter de Davos no tingué una mera intuició, al capdavall, sinó que aplicà el sentit comú al posar a la venda l’obra mestra de Marx als líders i pensants del capitalisme contemporani.
A un oceà de distància, en el mateix món encara que no ho semble, a Belem (Brasil), Evo Morales, president de Bolívia, explicava davant del Fòrum Social Internacional “No vull que em conviden, vull que em convoquen…”, per declarar la seua voluntat de transformar, de posar-se mans a l’obra d’un gran canvi planetari favorable als desfavorits i favorable a Gaia. “Es parla d’idees que revolucionen a tota una societat; amb això, no se fa més que donar expresió a un fet, i és que en el si de la societat antiga han germinat ja els elements per a la nova, i a la par que s’esfumen o derruixen les antigues condicions de vida, es derruixen i esfumen les idees antigues” (Marx, El Manifest Comunista). I és que a Belem, en la mateixa setmana que a Davos altres maldaven per explicar velles idees per fer sobreviure velles condicions infamants per a la Humanitat, milers se juntaven amb una vocació ben diferent. Ho deia un altre president, el de Veneçuela, l’Hugo Chàvez: “A Davos alguna cosa està morint, mentre a Belem alguna cosa naix”.
La crisi que vivim hui no és cap novetat per al sistema, no és la primera, tot i que pot ser l’última. La gran crisi als anys 90 del segle XIX i la gran crisi dels anys 20 del segle XX, són antecedents clars que el sistema saldà, una dècada després de produir-se aproximadament, amb les dos guerres internacionals més cruels i sagnants de la Història. L’actual té el mateix calat que aquelles dos, i de diferent i singular la fi d’un cicle energètic i la ruptura tràgica dels equilibris ecològics, el que comporta la inviabilitat d’un model de “creixement” com a eixida. Els 500 anys de capitalisme toquen a la fi, això és el que feia olor a podrit i a mort en Davos.
El sociòleg Immanuel Wallerstein, ho ha expressat clar: “El capitalisme no existirà en trenta anys”, i no existirà “Perquè les possibilitats de continuar l’acumulació de capital han tocat sostre”, i afegia: “Si no afrontem políticament la qüestió del final del capitalisme, és possible que allò que sorgisca siga encara més extrem que el sistema actual, que en la meua opinió és tremendament injust”. L’advertència, tenint en compte els antecents de com se les gasten els dominadors per eixir de les seues crisis (guerres i totalitarismes), és com per apuntar-la i no oblidar-la.
A Belem, contràriament a Davos, no hi ha hagut, que se sàpiga, esta última setmana cap llibreter venent a dojo El Capital, de Marx. Però a Belem esta setmana s’estava fent l’intent més seriós i il·lusionant perquè els sistema que substituisca el capitalisme siga molt millor per a la immensa majoria de la Humanitat, “en què el lliure desenvolupament de cadascú condicione el lliure desenvolupament de tots” (K. Marx, El Manifest Comunista) i, en realitat, l’únic possible per a garantir la supervivència de la societat humana integrant de Gaia.
A Davos (Suïssa), fins hui, que s’ha acabat el Fòrum Econòmic Internacional que reunia les elits dominants del planeta, qui ha tingut més èxit ha sigut un llibreter. El comerciant, amb una preclara intuició, va posar a l’aparador centenars d’exemplars d’un sol llibre i durant la setmana de l’esdeveniment internacional els ha venut tots, i més que haguera tingut…, el llibre convertit en best seller era El Capital, de Karl Marx. Tot un símptoma del despiste dels erudits a jornal del sistema davant la inmensa crisi que els seus caporals els han deixat per explicar, que no per resoldre. I ben mirat també, tot un auguri…
Fa anys, John K. Galbraith explicava que hi ha dos classes d’experts en economia. Deia l’economista amb humanística humilitat “Hi ha els que no tenim ni idea i els que ni tan sols saben això”. A Davos s’han reunit estos dies passats tots els qui formen el segon grup, i alguns, molts pocs, del primer (i com he dit adés, els qui els paguen les nòmines…). Martin Wolf, un economista, declarava: “Honestament, no sabem què va a passar”…, i el nùmero dos del Fons Monetari Internacional, John Lipsky, afegia: “Però el que és segur és que les pròximes notícies seran pitjor”. Tot plegat, això ja ho sabíem des què es van publicar fa anys les Lleis de Murphy: “si alguna cosa pot anar mal, anirà pitjor”, que hui semblen ja la quintaessència del sistema capitalista.
El 2010, el 2012, el 2016, 2, 4, 10…, anys… qui lo sa? Ells no. No saben l’alcanç de la seua pròpia crisi o no volen dir-ho, no saben què passarà o no els convé dir-ho… El gurú de l’economia en temps de crisi, Nouriel Roubini, advertia “S’acosten temps ombrívols: o s’ajusta el rumb o n’hi haurà depressió”, i això ho diu quan la depressió ja s’ha instal·lat arreu, i en un món on dos terços de la Humanitat és pobre i una quarta part passa gana i mor, no té ni aigüa i mor, enmalalteix i mor d’afeccions perfectament curables.
Tot i això, tard si se vol, però clar, Roubini sentencia en Davos: “Cal canviar el sistema sencer, o en cas contrari quan isca’m d’esta crisi tindrem un altra d’eixes enormes bombolles d’actius i endeutaments, i serà desastrós”.
Ja ho veuen, el llibreter de Davos no tingué una mera intuició, al capdavall, sinó que aplicà el sentit comú al posar a la venda l’obra mestra de Marx als líders i pensants del capitalisme contemporani.
A un oceà de distància, en el mateix món encara que no ho semble, a Belem (Brasil), Evo Morales, president de Bolívia, explicava davant del Fòrum Social Internacional “No vull que em conviden, vull que em convoquen…”, per declarar la seua voluntat de transformar, de posar-se mans a l’obra d’un gran canvi planetari favorable als desfavorits i favorable a Gaia. “Es parla d’idees que revolucionen a tota una societat; amb això, no se fa més que donar expresió a un fet, i és que en el si de la societat antiga han germinat ja els elements per a la nova, i a la par que s’esfumen o derruixen les antigues condicions de vida, es derruixen i esfumen les idees antigues” (Marx, El Manifest Comunista). I és que a Belem, en la mateixa setmana que a Davos altres maldaven per explicar velles idees per fer sobreviure velles condicions infamants per a la Humanitat, milers se juntaven amb una vocació ben diferent. Ho deia un altre president, el de Veneçuela, l’Hugo Chàvez: “A Davos alguna cosa està morint, mentre a Belem alguna cosa naix”.
La crisi que vivim hui no és cap novetat per al sistema, no és la primera, tot i que pot ser l’última. La gran crisi als anys 90 del segle XIX i la gran crisi dels anys 20 del segle XX, són antecedents clars que el sistema saldà, una dècada després de produir-se aproximadament, amb les dos guerres internacionals més cruels i sagnants de la Història. L’actual té el mateix calat que aquelles dos, i de diferent i singular la fi d’un cicle energètic i la ruptura tràgica dels equilibris ecològics, el que comporta la inviabilitat d’un model de “creixement” com a eixida. Els 500 anys de capitalisme toquen a la fi, això és el que feia olor a podrit i a mort en Davos.
El sociòleg Immanuel Wallerstein, ho ha expressat clar: “El capitalisme no existirà en trenta anys”, i no existirà “Perquè les possibilitats de continuar l’acumulació de capital han tocat sostre”, i afegia: “Si no afrontem políticament la qüestió del final del capitalisme, és possible que allò que sorgisca siga encara més extrem que el sistema actual, que en la meua opinió és tremendament injust”. L’advertència, tenint en compte els antecents de com se les gasten els dominadors per eixir de les seues crisis (guerres i totalitarismes), és com per apuntar-la i no oblidar-la.
A Belem, contràriament a Davos, no hi ha hagut, que se sàpiga, esta última setmana cap llibreter venent a dojo El Capital, de Marx. Però a Belem esta setmana s’estava fent l’intent més seriós i il·lusionant perquè els sistema que substituisca el capitalisme siga molt millor per a la immensa majoria de la Humanitat, “en què el lliure desenvolupament de cadascú condicione el lliure desenvolupament de tots” (K. Marx, El Manifest Comunista) i, en realitat, l’únic possible per a garantir la supervivència de la societat humana integrant de Gaia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada