Marcos fora de joc…

Article d’opinió de Joan Sorribes.
Tot l’afer convuls del Compromís pel País Valencià a les Corts Valencianes, ha deixat en segon terme, vés tu per on, l’assumpte que es convertí en l’excusa formal: el nomenament d’Amadeu Sanchis per al Consell de RTVV. Vostés s’imaginen un Consell dels Esports format per honorables arquitectes, obrers del metall, llauradors i lletraferits? I un Consell de Cultura format per experts en papiroflèxia, savis pescadors de bou, algun promotor de dietes vegetarianes i lectures del tarot, i un metge estomatòleg? Vull dir, triats per a eixos organismes en funció d’unes tals capacitacions professionals, d’uns tals perfils…, perfectament vàlids i valuosos, clar que sí, però allunyats de la matèria, no? No, no és imaginable. Ni per contingut ni per estètica.
De fet, ningú en les parts que composen el Compromís tenia en ment abans del nomenament de Sanchis res que no fora que calia camviar l’esquema imperant en els organismes públics, i de forma molt clara en RTVV, donada l’escandalosa situació de manipulació, perversió de la seua finalitat informativa, pública i valenciana, i algunes altres raons de molt de trellat i enteniment. Només cal mirar la paperassa dels partits del Compromís per adonar-se’n que el criteri de professionalitzar tot l’esquema directiu de RTVV, d’allunyar-la tant com siga possible del “pasteleo” polític i dels “comissariats polítics” que tan de goig li fan al PP i al PSOE per a estos i altres menesters , era un valor perfectament compartit. Això era així, fins que arriba el PCE… Perquè el nomenament de Sanchis, a més de la forma en com es va fer (per imposició de la majoria del PCE en EUPV, i sense voluntat de consens amb ningú més), no sols era una provocació al BLOC i a EiP, sinó un canvi de valors en els compromissos adquirits amb els ciutadans i ciutadanes.
Caldria valorar si era possible o no intentar forçar al PSOE a deixar orfé i a soles al PP en el tema de la renovació del membres del Consell de RTVV, però com a mínim, si calia nomenar, sí que es podia buscar algú que tinguera lleugera idea i perfil en els assumptes de la comunicació. De fet, la qüestió de la RTVV no tindrà solució mentre no s’arribe a consensuar un model d’autoritat dels mass mèdia públics semblant a l’existent en d’altres països: alié a les batalletes de la política i, fins i tot, blindat davant dels polítics en cada moment. Però mentre s’espera això, no es podia trobar una proposta de membre del Consell de RTVV que fora lleial amb els principis que el Compromís defensa? Bé de fet, si es podia, EiP i el BLOC sí pogueren trobar-la, i segur que possibilitats hi havia més encara. Clar que es podia, però a algú no li convenia, perquè era perfectament previssible la reacció inmediata que un nomenament així, el de Sanchis, anava a causar.
El PCE faria bé, per aclarir-se, si preguntara a les organitzacions professionals de periodistes, a les associacions d’usuaris de la televisió, en fi, als demés, quin perfil volen per a qui ens ha de representar a la RTVV. Ja que parlen tant de la societat civil i del seu teixit organitzatiu, què millor que pulsar allò que la Unió de Periodistes desitjaria, posem per cas, per al Consell de RTVV…
Però potser la qüestió del nomenament per al Consell de RTVV només era per al PCE un tour de force, una manera de dir-li “Ací manem nosaltres” (en primer terme a EiP i altres dissidències internes, que també són a dia de hui EUPV, i de retruc al Bloc), o ja per a ser totalment perversos en les intrepretacions qui sap si es pretenia aconseguir el que s’ha aconseguit però amb altra aritmètica. Vés saber. El que cas és que han fet un pà com unes òsties, i ja em perdonaran la frase: imposar la seua decisió unilateral per via autoritària i no per les pròpies forces i capacitat de consensuar i convéncer, sinó amb l’ajuda, demanada i pregada, al primos de zumosol del PP i al PSOE.
Poques solucions hi havia realment davant de la intransigència, de la impostura i de la pèrdua del nord pel camí que havia marcat l’actual majoria a EUPV (una majoria minoritària, convé dir-ho també, i si no facen vostés mateixos un repàs de qui va anar i qui no al Consell Nacional de passat dissabte i els resultats de les votacions), poques, poquetes…
Ara l’afer ha quedat vist per a sentència, per a setembre: la majoria del Compromís ha fet valdre la seua raó, perquè, en esta ocasió, uns han fet els deures i altres, Marcos i el PCE, s’han quedat en el camí del fora de joc.

El Jueves segrestat: i la llibertat d’expressió?

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
Dijous, la Justícia espanyola va deixar clar on estan alguns dels límits a la llibertat d’expressió: la monarquia ni tocar-la. La publicació degana de l’humor, la revista satírica El Jueves, era segrestada (retirada dels punts de venda) en una acció desconeguda des de fa anys. Divendres, la Justícia espanyola encara anava un pas més enllà i ordenava el tancament de la web de la revista (si premeu ací mateix, El Jueves, voreu que vull dir, exactament…). Clar claret: no es juga, ni que siga de broma, amb la família reial espanyola. I és que ara alguns dels que parlaven d’un atemptat a la llibertat d’expressió quan fa mesos es publicaven caricatures de Mahoma en una revista de per allà i alguns països musulmans cremaven els dibuixets (a falta de poder cremar els autors…) ara callen i atorguen, quan no directament es posen a favor d’un evidentíssim atac a la llibertat d’expressió. No es pot tocar la monarquia, no es poden tocar els Borbons…, son els límits de la “seua” democràcia, estrets, barroers, miserables. Si tu l’estires, fort per aquí…

Compromís: a l’espera…

Article d’opinió de Joan Sorribes.
Diuen que dos no es barallen si un no vol. No sempré és cert, la saviesa popular no és infalible. Si la crisi del Compromís, el trencament formal que ja s’anuncia es concreta en els pròxims dies, arriba a produir-se serà perquè, sobretot, hi ha un trencament previ en una de les parts fonamentals, al si d’EUPV, per a entendre’ns.
Com algú ha dit en d’altres fòrums, si el trencament s’ha de produir, millor ara que no a dos mesos d’unes eleccions (i les pròximes estan a la vista en març de l’any que ve…). El Compromís va ser una aposta necessària que es va quedar a meitat camí del que calia i ara això pren substància.
En el fons d’esta qüestió, com en la qüestió de què passa dins del PSOE valencià, els temes principals són, d’una banda, la imprescindible i inajornable reestructuració de l’esquerra d’este país, i de l’altra banda, la també imprescindible i inajornable reflexió sobre les necesitats del valencianime polític per a constituir-se en una alternativa de govern al PP i al PSOE.
Un assumpte, però, que em resulta alamant en l’enrenou del Compromís és l’actitud totalitària que ha mantingut en l’afer la direcció del PCE (la majoria formal dins d’EUPV), que arriba al vet i a l’amenassa d’expulsió de la dissidència.
Les regles de la democràcia està vist que, per a segons qui, s’apliquen només quan es resulta beneficiat, quan juguen a favor de segons quines posicions…, i dic que això m’alarma perquè jo, que sóc d’esquerres, no concep una esquerra per a la que la democràcia siga un simple fet instrumental, el radicalisme democràtic tinc el convenciment que forma part indestriable de les més profundes conviccions de totes les tradicions de l’esquerra: el desviacionisme cap a l’autoritarisme és una de les més sagnants lliçons que l’esquerra ha de revisar de la seua trajectòria. L’anacronisme del PCE, en este afer, m’aterra, perquè sóc d’esquerres precísament.
En este sentit, la proposta de fa a penes uns dies del PCE per a unir tota l’esquerra de cara a les eleccions de març pròxim, un no sap com pendre-la…, com a mínim amb els dits de puntetes, clar.
I després esta això que he esmentat com de passada, la cita electoral que l’any que ve, cap al març, ens convocarà també als valencians per a elegir diputats i senadors a les Cortes Españolas. És molt dubtós que tot allò que és necessari fer i tindre done temps a confitar-lo en poc més de vuit mesos. Tinc la sensació que algunes necessitats imprescindibles i inajornables encara hauran d’esperar el moment i les ganes davant de les urgències electorals. Dubtós, doncs, que algú es moga ni poc ni molt en el PSOE (en una direcció valencianista, vull dir) i dubtós que des del “tercer espai” (un eufemisme, ja ho sé, però d’alguna manera haurem de referir-nos als qui no són PP ni PSOE) hi haja una o més propostes d'’àmplia mirada i ambició política. Es farà, dic jo, el que siga possible…, i esperem que siga suficient perquè la maquinària de l’establishment no acabe d’arrodonir el seu projecte de bipartidisme espanyol.
No sé perquè, hui vaig a repassar-me els arguments a favor de la “tendresa” en la política (una de les grans aportacions de l’ecologisme polític d’esquerra).

A propòsit de les eleccions municipals convocades a l’octubre a Cuba

Article d’opinio de Joan Sorribes.
El govern cubà acaba de convocar eleccions municipals per al pròxim mes d’octubre. L’anunci em dóna l’ocasió de plantejar algunes qüestions sobre l’esquerra, sobre els valors de l’esquerra. Vaja per davant tota la meua admiració pel poble cubà i també per la seua Revolució, tanta com vertader desig que troben la forma i la manera de fer compatibles les paraules socialisme i democràcia. I dic això, perquè el cas és que a les eleccions convocades, només es pot presentar un partit, el Partit Comunista Cubà: el Partit.
Sense caure en la mitificació de la democràcia formal, del parlamentarisme i el pluralisme, és una evidència que tota l’esquerra d’ací, la immensa majoria de la nostra esquerra valenciana, fa seus estos principis i els considera substancials i irrenunciables, part indestriable del seu projecte de futur i projecte social. Doncs bé, si és bo per a nosaltres, no ho és per als cubans? Nosaltres, l’esquerra d’este país europeu i mediterrani, benestant i sotmés al colonialisme espanyol, tenim en la democràcia formal, el parlamentaris i el pluralisme polític, béns i valors que volem augmenar, la nostra crítica a la nostra democràcia és retreure-li que és encara poc, que hem d’anar més lluny, que hem d’aconseguir que siga plena, que arribe a totes les àrees a què no arriba, que no han de quedar fora d’estos valors els àmbits que hui si estan fora, volem extrendre la democràcia a les empreses, a l’economia, als centres de decisió i poder. Per a nosaltres seria senzillament intolerable ni tan sols imaginar unes eleccions amb un sol partit, vigilats per comissaris polítics d’un sol partit, amb certificats de bona conducta i fidelitat al poder.. Una possibilitat així a casa nostra o a casa d’un altre ens faria alçar de la cadira al crit de llibertat.
I no, tampoc hem de caure en el parany del “conextualisme”, de donar per bona una situació totalitària perquè en el seu context sembla que s’adiu més, allò de “mireu la resta de països de la zona i voreu com van”. No, això és fer trampa.
Però no ho critiquem amb força, no ho fem quan es tracta de Cuba, posem per cas. La mitificació del règim cubà, el seu pretés socialisme, la simpatia per la seua revolució, la solidaritat amb el poble cubà que suporta durant dècades l’implacable setge de l’imperialisme nord-americà, l’efigie del Che en pòsters i samarrates, i tantes altres coses…, ens enmudix lamentablement i fa que no gossem dir una veritat evident: no hi ha democràcia a Cuba, i sense democràcia no hi ha socialisme, només dictadura. I no és de cap manera una qüestió circumstancial: el model cubà és perfectament visible en la seua constitució, una consititució que ací, nosaltres, l’esquerra valenciana, mai podríem acceptar per al nostre propi poble.
Efectivament, tot i parlar de Cuba, no és Cuba el centre d’este article, sinó la necessitat que l’esquerra, nosaltres, recuperem la iniciativa ideològica (són massa anys que la iniciativa la té la dreta imperial, no?) i agranem el terra de valors i principis nostres. Sentia l’altre dia (i llegia després…) el Vicent Àlvarez, parlava de les tres grans tradicions ideològiques de l’esquerra: el llibertarisme, el comunisme i la socialdemocràcia, d’una forma esquemàtica, potser incompleta, però suficientment clara, explicava els punts febles, les carències d’estes tradicions, la renúncia del llibertarisme a incidir políticament, el desviacionisme del comunisme cap al totalitarisme, la metamorfosi de la socialdemocràcia en simples gestors del sistema… Caldria anar més al fons en tot això plegat i completar l’escena, és veritat. Però també ho és que l’esquerra ha de prendre la iniciativa que des de la Segona Guerra Mondial ha perdut (amb els parèntesis que van significar el maoisme, la revolució ideològica del Maig del 68, el Moviment de les Flors a Nord-Amèrica, la Primavera de Praga, el moviment de No Alineats, l’Antiglobalització i algunes aportacions individuals -per cert, provinents de totes les tradicions descrites (llibertàries, comunistes i socialdemòcrates), però també de l’humanisme liberal, per exemple-. L’esquerra no pot estar permanentment fent el discurs de la distopia, de dir què no volem. L’esquerra ha de ser capaç de posar dempeus una nova utopia per al segle XXI, una utopia allunyada de vells dogmes, arrelada en les seues tradicions, sense renunciar a incorporar-hi altres també, però on allò que és cabdal és una proposta social en positiu, i una proposta de transformació social i no de mera gestió, ser capaços de dir-li a la gent: això és el que volem, cap ahí vos proposem d’anar.
L’esquerra hem de reflexionar sobre alguns dels principis que han estat a la base del nostre pensament i deixar definitivament endarrera aquells que la Història ha demostrat que no eren tan “científics”, tan imbatibles, com creíem. Una reflexió orientada a una acció, no disquisitiva per tant, recuperar l’esperit d’aquella vella idea de l’esquerra com un ideal d’alliberament i d’emancipació.
Cubà no sols no és un exemple a seguir, sinó que forma part de la distopia que l’esquerra ha de denunciar, amb tanta força (en el seu nivell) com denunciem l’imperialisme nord-americà.
Ja que he usat Cuba com a metàfora, deixeu-me expressar una desig: Visca Cuba Lliure! Sense democràcia no hi ha socialisme!

¿Y dónde están los federales?

Article d’opinió de Joan Sorribes.
Recentment, durant l’anomenat Debate del estado de la Nación (espanyola, clar), hem pogut sentir una de les preguntes del milió per boca d’Agustí Cerdà, el diputat valencià d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), aliada del PSOE en esta legislatura, dirigida al castellà federalista Rodríguez Zapatero: ¿Y dónde están sus federales?
I és que, com bé explicava Cerdà en la seua intervenció, als d’ERC els van vendre la burra els del PSOE a l’inici de la legislatura que “otra España es posible” (ja se sap, una Espanya federal, amb reconeixement explícit, respecte, promoció i defensa de la seua diversitat nacional, una Espanya, per tant, no nacional…) i això, pel que veu, es va quedar pel camí ensopegada rere ensopegada amb els poders reals de l’Espanya real…, uns poders que, hem d’aclarir, estan més enllà del bé i del mal democràtics, opacs quasi sempre al control ciutadà, immanents a tota alternància en el govern de l’Estat, anonimatitzats darrere de consells d’administració i burocràcies instal·lades a l’aparell de l’estat i d’institucions públiques i privades, xarxes d’interessos d’un establishment que es vol inamobible i, per tant, “nacionalment” espanyol, etc. La hipòtesi d’un federalisme espanyol va ensopegar-se primer amb la concrecció de l’anomenat Pla Ibarretxe i uns mesos més tard amb el projecte original del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ja ho va deixar clar Zapatero, que es pot avançar, i ell està per avançar un poc més, en certs reconeixements (potser un Senat de representació territorial, potser que a les Cortes Españolas es puga parlar en les quatre llengües de l’Estat, potser…, i poca cosa més), però que de drets d’autodeterminació, de reconeixement de sobiranies, d’arribar una federalitat real d’estats dins d’Espanya, en fi d’allò que seria fonamental i arrel d’una realitat plurinacional més enllà de la mera oratòria, res de res.
Afegia Cerdà, per explicar la bona voluntat d’ERC al creure’s la paraula d’un suposat federalisme del socialisme espanyol, que tots els federalistes que s’havien trobat en este període eren ciudatans de les nacions no reconegudes per Espanya, però ni un ni cap en l’Espanya estricta (o siga que hi ha federalistes a Catalunya, al País Valencià, a les Illes Balears, A Euskadi, a Nafarroa, a Galícia, potser a Andalusia, cosa que ja sabíem tots d’antic -i als que, per cert, tampoc se’ls deixa contruir una Espanya diferent des de la perifèria de l’Estat-…, però de federalistes reals, no els hi ha meseta endins, i com a mínim no acudixen a la cita) i va confessar el diputat que, en no trobar aliats a les terres de Castellà, s’havien sentit sols: “¿Dónde están sus federales? Hemos venido a su llamada y no hay nadie!”
La cosa, imaginada com una batalleta de soldadets de plom, no deixa de ser una escena plena d’humor i comèdia: se sent una veu profunda de ponent que crida: “la Castilla comunera os llama para construir una nueva España donde todos tengamos cabida sin dejar de ser quienes somos“; i au vinga, a la crida acudixen bascos i catalans, gallecs i valencians…, i res de res, quan arriben només es troben un paio que els torna a llegir els Decretos de Nueva Planta i els recorda la sagrada unidad de la patria española.
La qüestió és, però, que la pregunta del diputat Cerdà, comporta necessàriament una segona com a mínim: És possible una altra Espanya? Doncs la cosa no està clara, la veritat, si atenem als fets el no és la resposta obligada; si atenem a les intencionalitats del PSOE i dels seus “federalistes” que no fan acte de presència, continuem amb una contesta negativa; només en el terreny de la hipòtesi inconcretada i amb tufet de vendre burres cap la possibilitat d’una Espanya còmoda per als que no som espanyols, i cabria atorgar el benefici del dubte i de la bona intenció si és que són capaços des d’Espanya de concretar un projecte semblant. Tot plegat, vist el que veiem a cada dia, massa improbable, i de tres una i poc creïble, els comptes són clars: Espanya no ens interessa als qui no som espanyols.

Kosovo

Article d'opinió d'Ignació Ramonet
A Le Monde Diplomatique
L'espinosa qüestió de Kosovo s'ha instal·lat de nou al bell mig de la política internacional, després de vuit anys sense haver-se resolt. El president dels Estats Units ha alarmat les cancelleries declarant, embriagat per l’acollida triomfal a Tirana (Albània) el darrer 10 de juny, que calia saber dir “prou!” quan les negociacions s’allarguen massa. Segons Bush, Kosovo ha de declarar aviat unilateralment una independència que Washington reconeixerà sense esperar el veredicte del Consell de Seguretat de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) (1).
És bo preguntar-se per quines raons a Palestina, amb cinquanta anys de conflicte, no n'hi ha hagut prou per a crear un Estat independent (amb les ben conegudes tragèdies consegüents) i per què, d’altra banda, cal resoldre la qüestió de Kosovo el més aviat possible.
La precipitació diplomàtica, als Balcans, és sovint sinònim de catàstrofe. Cal recordar que les presses d'Alemanya i de Ciutat del Vaticà a reconèixer el 1991 la secessió de Croàcia van afavorir la desarticulació de l'exIugoslàvia i el desencadenament de la guerra serbocroata i, després, la de Bòsnia. Sense minimitzar el nefast paper de l'expresident Slobodan Milosevic i dels extremistes partidaris de la Gran Sèrbia, cal admetre que les potències europees són també responsables d’aquelles guerres, les més sagnants al vell continent des de la Segona Guerra Mundial.
La precipitació també va afavorir la guerra de Kosovo el 1999, quan les potències europees i els Estats Units es van negar a continuar les negociacions amb Belgrad (2), van decidir evitar el debat al si del Consell de Seguretat i després, sense el mandat de l'ONU, van usar l’OTAN per bombardejar Sèrbia durant mesos i van obligar les seves forces a anar-se’n de Kosovo.
La resolució 1244 de l'ONU, el mes de juny de 1999, va posar fi a l’ofensiva kosovar i va situar Kosovo sota administració de les Nacions Unides. Alhora, una força de l'OTAN, la KFOR, amb 17.000 homes, en va garantir des de llavors llur defensa. La resolució 1244 reconeix la pertinença de Kosovo a Sèrbia. I aquesta base és decisiva, perquè el principi adoptat per les potències implicades en les recents guerres dels Balcans sempre ha estat el de respectar les fronteres internes de l'exRepública Socialista Federal de Iugoslàvia. En nom d'aquest principi van ser negats i van ser combatuts precisament els projectes de Gran Croàcia i de la Gran Sèrbia que amenaçaven amb desmantellar Bòsnia i Hercegovina. I és en el respecte a aquest principi que es basa avui Sèrbia, recolzada entre d’altres per Rússia, per rebutjar el pla proposat pel mediador internacional Martti Ahtisaari.
La independència serà, possiblement, la solució inevitable per a Kosovo, en tant que la integració administrativa a Sèrbia s’enfrontaria a enormes obstacles. Però aquest camí no s’hauria de seguir si no és amb la concertació estreta i prolongada amb Belgrad, preocupat per la protecció de la minoria sèrbia resident a Kosovo.
Una independència precipitada com la que reclama el president Bush, no negociada en el marc de l'ONU, podria comportar la constitució a curt termini d'una Gran Albània, la qual cosa deixaria automàticament camp lliure als irredemptistes croates i serbis a costa de Bòsnia. Sense parlar del precedent internacional que això suposaria per a múltiples comunitats temptades de proclamar la seva independència. És a dir: Palestina (Israel), el Sàhara Occidental (Marroc), la Transdnístria (Moldàvia), el Kurdistan (Turquia), Txetxènia (Rússia), l'Abkhàzia (Geòrgia), l'Alt-Karabahk (l’Azerbaidjan), Taiwan (la Xina) i fins i tot, a Europa, el País Basc i Catalunya (Espanya i França) per citar-ne només uns quants. Bush també garantirà la independència d’aquests pobles com diu que farà amb Kosovo?
Davant dels nassos hi tenim els al·lucinants danys ocasionats al Pròxim Orient per les iniciatives irresponsables de l'actual president dels Estats Units. Consterna i aterra la greu ingerència, ara, en un teatre tan explosiu com el dels Balcans, un dels més perillosos del món.

Nota: (1) International Herald Tribune, 11 de juny de 2007.
(2) Acusat de portar una política de repressió massiva contra els albanesos de Kosovo, aproximadament el 90% de la població i la majoria de confessió musulmana.