Article d’opinió de Joan S. Sorribes
Toquen a retirada. En el PSOE valencià, de nou, toquen a retirada i no ho fan amb els propis tambors sinó amb els de Ferraz, la seua seu nacional, a Madrid, clar. Perquè ho dic? Només cal mirar la darrera maniobra, ferotge i mesquina com tantes altres, orquestrada per deixar a ZP en només una Z, sense la P de Pla, que no era ni freda ni calenta però que era valenciana. Ara la Z va sola, imposada per Madrid en forma d’una gestora amb Joan Lerma al capdavant i Fernández de la Vega, vicepresidenta del govern estatal, com a primera candidata.
No m’extendre en la maniobra per defenestrar Pla, ni amb el poder que demostrà en l’afer el grup mediàtic PRISA, ni amb el cainisme intern que es necessita per arribar ahí –ja ho he qüalificat i prou: mesquins! –, ni amb la falta de respete que suposa per a la delegació valenciana del PSOE –ja s’ho faran ells si han perdut la vergonya de mostrar-se realment com el que són: una mera i trista sucursal d’un partit espanyol a casa nostra–, ni amb la constatació de la renúncia que signifiquen estos procediments per al programa de nova esquerra federalitzant amb que aquell ZP començava la legislatura fa quasi quatre anys i que ha acabat amb una lletra de menys, moltes banderes rojigualdas, molt de gobierno de España i probablement amb una nova lletra per al seu Himno Nacional…, res d’això, en estos moments, m’importa un pebrot.
Però si que pararé atenció a la qüestió que em sembla central de tot este afer: la nova renúncia del PSOE valencià a exercir de vertadera oposició al PP valencià, assumint calmadament l’espera fins que les curves d’opinió pública, el desgast en l’acció de govern de Camps, acabe per obrir-los les portes del Palau de la Generalitat… És a dir, la voluntat que tenen de consolidar un bipartidisme perfecte al País Valencià. Això és el que significa posar al capdavant del PSOE valencià a Joan Lerma, l’expresident grís, amb posat d’estadista que inicià el seu mandat fent impossible que els valencians tinguerem un Estatut d’Autonomia equiparable a Catalunya i Euskadi, fins i tot destrossasnt el treball que havia fet el seu antecessor i cap del seu mateix partit, Josep Lluís Albinyana, i acabà el mandat perquè Madrid el requeria per a ser ministre, que ja se sap, per segons qui, és càrrec de molta més prestància que no President de la Generalitat… El tàndem preparat per Ferraz, Lerma-De la Vega, és pura i simplement això: un toc de retirada, la confessió més insultant d’allò que per al PSOE som els valencians: un solar i uns vots. Això és el que n’hi ha, una Z sense P. Posdata: Si els nostres nacionalistes, si la nostra esquerra, no sap hui reclamar per a si l’espai amplíssim de ciutadania que el PSOE abandona amb l’exposat, va a ser, sense dubte, també imperdonable.
Toquen a retirada. En el PSOE valencià, de nou, toquen a retirada i no ho fan amb els propis tambors sinó amb els de Ferraz, la seua seu nacional, a Madrid, clar. Perquè ho dic? Només cal mirar la darrera maniobra, ferotge i mesquina com tantes altres, orquestrada per deixar a ZP en només una Z, sense la P de Pla, que no era ni freda ni calenta però que era valenciana. Ara la Z va sola, imposada per Madrid en forma d’una gestora amb Joan Lerma al capdavant i Fernández de la Vega, vicepresidenta del govern estatal, com a primera candidata.
No m’extendre en la maniobra per defenestrar Pla, ni amb el poder que demostrà en l’afer el grup mediàtic PRISA, ni amb el cainisme intern que es necessita per arribar ahí –ja ho he qüalificat i prou: mesquins! –, ni amb la falta de respete que suposa per a la delegació valenciana del PSOE –ja s’ho faran ells si han perdut la vergonya de mostrar-se realment com el que són: una mera i trista sucursal d’un partit espanyol a casa nostra–, ni amb la constatació de la renúncia que signifiquen estos procediments per al programa de nova esquerra federalitzant amb que aquell ZP començava la legislatura fa quasi quatre anys i que ha acabat amb una lletra de menys, moltes banderes rojigualdas, molt de gobierno de España i probablement amb una nova lletra per al seu Himno Nacional…, res d’això, en estos moments, m’importa un pebrot.
Però si que pararé atenció a la qüestió que em sembla central de tot este afer: la nova renúncia del PSOE valencià a exercir de vertadera oposició al PP valencià, assumint calmadament l’espera fins que les curves d’opinió pública, el desgast en l’acció de govern de Camps, acabe per obrir-los les portes del Palau de la Generalitat… És a dir, la voluntat que tenen de consolidar un bipartidisme perfecte al País Valencià. Això és el que significa posar al capdavant del PSOE valencià a Joan Lerma, l’expresident grís, amb posat d’estadista que inicià el seu mandat fent impossible que els valencians tinguerem un Estatut d’Autonomia equiparable a Catalunya i Euskadi, fins i tot destrossasnt el treball que havia fet el seu antecessor i cap del seu mateix partit, Josep Lluís Albinyana, i acabà el mandat perquè Madrid el requeria per a ser ministre, que ja se sap, per segons qui, és càrrec de molta més prestància que no President de la Generalitat… El tàndem preparat per Ferraz, Lerma-De la Vega, és pura i simplement això: un toc de retirada, la confessió més insultant d’allò que per al PSOE som els valencians: un solar i uns vots. Això és el que n’hi ha, una Z sense P. Posdata: Si els nostres nacionalistes, si la nostra esquerra, no sap hui reclamar per a si l’espai amplíssim de ciutadania que el PSOE abandona amb l’exposat, va a ser, sense dubte, també imperdonable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada