Article d'opinió de Gérard Duménil i Jacques Bidet
Le Monde Diplomatique
Mentre la tempesta de la globalització neoliberal entrava en tromba, l'esquerra entrava en crisis. França, país de la suposada excepció, s’ha submergit ara en una situació bastant generalitzada: la debilitació de l'antagonisme històric entre propostes polítiques rivals. Assumint el discurs de la dreta reaccionària i la política econòmica liberal, Nicolas Sarkozy ha aconseguit fer-se sentir entre les capes populars més febles. Ha aconseguit convèncer que és ell qui té els mitjans per a realitzar les esperances que encarnava l'esquerra; ha reunit al seu si els ideòlegs i ha neutralitzat els líders opositors. La convergència l'ha situat en el camí de la "lluita final"?
El desafiament d'un poder d'esquerres, que va comportar dècades de lluites després de la segona Guerra Mundial, es concretava en el "compromís socialdemòcrata" a través de múltiples variants, des del centre cap a la perifèria. El capitalisme es continuava desplegant entre guerres colonials i destruccions ecològiques, però els privilegis de la propietat capitalista s'havien reduït: febles tipus d'interès reals, escasses distribucions de dividends, alça moderada de la Borsa, predomini del sector no financer... I s'establien indústries nacionals, de serveis públics, la seguretat social, les polítiques de treball i de desenvolupament. Tota una dinàmica "socialitzant" molts cops vehiculada per forces polítiques d'esquerres i en què el 1968 en va marcar el clímax.
De sobte l'impuls es va esquerdar. A finals dels anys 70 el capitalisme retroba la capacitat ofensiva. Inicia el nou cicle històric, el neoliberal. Tres dècades després el tema sembla tancat. Del passat n’han fet taula rasa. La via traçada sembla que no té retorn. El dubte s’instal·laria també entre l'esquerra, no només per la possibilitat d’èxit del seu projecte, sinó també pel futur que predicava i perseguia. Un sentiment de buit i de pèrdua de creença. En definitiva, una gran desesperació.
Què li fa falta, doncs, a "l'esquerra" per comprendre la seva pròpia història, per fer balanç –del seu imparable ascens fins al seu declivi històric– i per ser extreure’n conseqüències, per difícils que siguin?
Tot apel·lant a Marx, creiem que és al marxisme mateix que cal anar a parar. Perquè és ell mateix qui va consagrar, en la cultura comuna, aquesta divisió en dos camps: treball contra capital. Ara bé, aquest mite fundacional ens introdueix en un camí fal·laç. L'ordre social modern implica no una, sinó dues forces socials dominants: en el món dels "capitalistes" se n'articula un altre, el dels “organitzadors”, gestors privats i públics, experts en tots els gèneres, els “quadres competents". És a aquestes dues forces, vinculades i alhora antagòniques, que fa front el conjunt de les "classes fonamentals populars". És a partir d'aquí que s’entén la lluita moderna de classes: un joc a tres bandes, i no a dos.
El "compromís socialdemòcrata" que va prevaler durant els Trenta gloriosos (1945-73) va forjar l’aliança entre les classes fonamentals i els quadres competents, representada majoritàriament pels partits socialistes i comunistes. Les classes fonamentals en constituïen la força motriu; els quadres competents, la peça mestra. La inspiració provenia dels dos components. L'Etat-nació va esdevenir l'Estat social. La gestió de les empreses i de les polítiques s’escapava àmpliament de les mans dels posseïdors del capital. Es parlava d'economia mixta, entre capitalisme i socialisme. Ara resta precisar el perfil d'aquest objecte i comprendre en quines condicions va desaparèixer.
Per aconseguir-ho ens hem de remetre altre cop a l'anàlisi de Marx. La seva idea central és que l'estructura de classes del món modern no evoca, com en els sistemes anteriors, la pretensió d'una superioritat natural d'uns, sinó l'afirmació de la llibertat i de la igualtat entre tots, tal i com es dóna en una economia de mercat. Aquest sistema, precisava Marx, només es realitza en la mesura que el treballador sigui una mercaderia explotable. Aquesta economia és, doncs, capitalista, i no només de mercat. El mercat no és per si sol una relació de classes, però en darrera instància n'és el factor. Dóna lloc a la propietat privada dels mitjans de producció. Cal acabar amb la matriu comercial, diu Marx, perquè condiciona tota la resta.
Ara bé, afegia que es dibuixava al si de l'empresa moderna l’emergència d’un altre principi racional de coordinació susceptible de generalitzar-se a escala social i de marginar-lo després de substituir el mercat: "L'organització", l’equilibri a priori i no a posteriori de les decisions de producció. La classe obrera veurà com emergeix la seva força; els treballadors acabaran realment apropiant-se de les empreses; la revolució obrirà una era postmercat fundada en l'organització concertada entre treballadors lliures i iguals.
Aquest "gran relat" resumeix la gran utopia del segle XX, inspiradora d'heroiques revolucions, de lluites i de reformes emancipadores que han canviat el destí del món. Com a referència teòrica fonamental, implica però una cara fosca que oculta que l'organització és també, com el mercat, un factor de classe: l'altre factor. I que la forma moderna de societat descansa sobre aquests dos pilars. El domini de classe s’edifica a través de dues forces relativament diferents, en què una opera a través de la propietat capitalista i l'altra a través de la "competència", la qual cosa assegura l'organització econòmica, administrativa i cultural (1).
Aquest paradigma, que anomenem "neomarxisme", implica una revisió important de l'analítica de les estructures de classe proposada pel marxisme clàssic. El neomarxisme es pregunta per què al marxisme clàssic se li ha escapat la dualitat de la dominació, registrada per la sociologia i accessible al sentit comú (llegiu l’article annex). Per què no ha tractat aquesta idea? Per què ha tractat la burocràcia com una patologia sense distingir que l'organització és un factor de classe?
La raó és que aquest marxisme clàssic va emergir històricament, contra la propietat capitalista, com el discurs d'un acord tàcit, i una mica ocult, entre els quadres competents i les classes populars. I és per aquesta raó que va poder erigir-se en la doctrina oficial del "moviment obrer", tant en el "socialisme real" com en el "socialisme dins el capitalisme". En aquests corrents històrics s'hi va assentar una identitat de classe ambivalent, constantment negada, orientada cap a un compromís entre la "classe obrera" i l’àmbit econòmic i cultural. La concertació ("l'associació dels treballadors", objectiu oficial) prenia, en graus diferents, la forma d'una economia organitzada sota l'ègida de les institucions públiques. El poder de tots tendia a identificar-se amb el poder dels organitzadors.
La història del capitalisme del segle XX és l'alternança al poder de les dues forces socialment dominants. Les "finances" van predominar fins l’any 1933 (inici del New Deal als Estats Units). Després els quadres competents fins als anys 70. Finalment, de nou les “finances”. Quan s’imposen, també imposen als gestors la dinàmica del canvi social que li és pròpia. Quan s’imposava el pol de l'organització era perquè s’havia aliat amb les classes popular en contra de les “finances”.
Aquesta lectura aclareix els destins dissonants, i tanmateix paral·lels, entre el capitalisme i el socialisme real. Condueix a posar cara a cara, d'una part, l’ascens en potència d'un "poder de gestió" a l'oest, verificable a nivell empresarial, de les grans societats i dels Estats i, d'altra banda, la "revolució proletària" a l'est, la qual va deixar ràpidament que el poder es concentrés en mans dels gestors, que van esdevenir la classe dirigent única. El paral·lelisme dels fenòmens condueix a pensar que es van imbuir en les mateixes determinacions estructurals profundes, inherents a la forma moderna de societat. Fins al punt que la convergència dels dos sistemes, o el pas de l'un a l'altre, sempre van ser objecte de debat.
Aquesta aliança històrica entre les classes populars i els quadres competents va tenir formes diverses, reforçant-se fins als anys 1960-70. Va ser decisiva en les lluites al Tercer Món, en les experiències revolucionàries a l’Amèrica Llatina, en els moviments d’estudiants i d’obrers d’arreu del món. Per no parlar que a França tota una joventut estudiant rica i en posició jeràrquica privilegiada, sacsejava el 1968 els vells contextos culturals sobre els quals la dreta tradicional havia basat el seu poder de classe. La classe obrera, implicada en aquests impulsos, llançava cap al cel un darrer assalt: quaranta dies de vaga més o menys nacional. Havia de ser només el començament, es deia...
Per què la història va anar cap a uns altres destins? I per què les “finances” van tornar a manar?
Els topalls entre el poder i els ingressos del món financer no van passar inadvertits entre el compromís socialdemòcrata. Els ideòlegs de les classes capitalistes, de Friedrich von Hayek a Milton Friedman, havien entès la naturalesa del procés, tant en el pla nacional com en l’internacional. El món financer començava a retrobar la seva combativitat (el record de la crisi de 1929 ja s’havia difuminat), s’anava reconstituint el seu poder i sobretot emergia un nou sistema financer, el dels euromercats, vinculat al control dels bancs centrals.
Cada obstacle que el compromís de la postguerra trobava pel camí (començant per la crisi del dòlar a començaments dels anys 70) anava debilitant els seus fonaments. La incapacitat dels devots del compromís per a fer front a la crisi estructural dels anys 70, sobretot la de la inflació, va afavorir l'emergència del poder que van encarnar Margaret Thatcher i Ronald Reagan, enfrontant-se amb determinació (de ferro) a la resistència obrera. El 1979 els tipus d'interès estaven en uns nivells sense precedents. Va ser una alenada d'aire fresc per a unes classes capitalistes els ingressos de les quals estaven en els nivells més baixos. Crisi al Tercer Món endeutat. S’imposava una nova disciplina als treballadors i als quadres competents.
Les grans tendències capitalistes de la globalització comercial i financera, que l'ordre social anterior havia aconseguit canalitzar en polítiques de desenvolupament, reprenien un poder renovat gràcies a les noves tecnològiques. La globalització canviava de caràcter. Imposava una nova divisió internacional del treball sota l’hegemonia nord-americana, va reactivar l'explotació colonial i va imposar la competència entre tots els treballadors del món. El miracle xinès ocultava les ferides de l'Amèrica Llatina.
En aquest procés els quadres competents han estat absorbits pel món financer. Desposseïts de la capacitat d'iniciativa i desviats dels objectius que havien assumit en l'Estat-nació, es mostren incapaços de restablir-ne les lògiques. Passen del compromís socialdemòcrata al compromís neoliberal. Una adhesió més o menys ràpida depenent dels contextos històrics, més dinàmic als Estats Units i al Regne Unit que a França.
No es pot dir que hi hagi traïció individual quan les figures polítiques representatives dels quadres competents s'uneixen a les opcions neoliberals. Més enllà de l'ambigüitat de les carreres professionals, les condicions històriques que havien conduït a l'ascens del compromís socialdemòcrata han desaparegut. Foc a l'esquerra! I la qüestió es trasllada llavors a les classes fonamentals: de quina manera es pot reprendre la iniciativa política?
Per tal de respondre-la, cal abans dilucidar un segon punt. Com es passa del joc a tres bandes a un de dos? Com es materialitza l'esquema ternari, de classes, en la forma binària (dreta/esquerra) de govern en l'escena política? En l'esquema democràtic de govern per majoria l'esquerra constitueix la postura política problemàtica per a l'aliança entre les classes fonamentals i els quadres competents. El pas del segle XIX al XX, revolucionari o reformista, es va constituir històricament quan els treballadors es van aliar amb els sectors de "competència", els marcs executius i de la cultura, implicant-los en la seva dinàmica històrica. Els intel·lectuals i els gestors de tots els gèneres van jugar llavors un paper clau posicionant-se en l'avantguarda del "moviment obrer".
Indubtablement, "l'organització" encobreix un immens potencial de tirania, però només s'exercita com a tal si és a través de l’exposició pública: enuncia projectes comuns tot articulant fins i mitjans. Ben al contrari, "el mercat", en tant que mercat, no té cap pla comú a enarborar ni a sotmetre a la crítica comuna. Si requereix publicitat i propaganda, no té res més a oferir als ciutadans que la promesa d'una prosperitat inscrita en els mecanismes del benefici i l’interès individual. No és doncs indiferent a ser governat per l'esquerra o la dreta.
Però "esquerra" és un vocable que designa quelcom inestable el contingut del qual varia depenent de si els quadres competents l’entenen com un compromís socialdemòcrata, a l'esquerra, o com un compromís, a la dreta. L'Esquerra en majúscula, l'"esquerra d’esquerres", no és quelcom que es garanteix de forma natural. És un esdeveniment. Un esdeveniment que es produeix quan el corrent popular aconsegueix ensinistrar els quadres competents en la dinàmica d'emancipació que li és pròpia. En aquesta situació, la relació natural entre els dos components del domini de classe es dilata i el cargol que els uneix s'afluixa.
La situació d’avui és una altra. El món obrer ha perdut la seva centralitat, el seu lloc estratègic en la producció que el feia un element motor. L'aliança amb els quadres competents ha esdevingut difícil. Les classes fonamentals es troben en un entrebanc històric.
La dificultat es deu d'una banda a què el poder necessari per a la marginació de la propietat capitalista va consistir en l'aliança amb un soci que hi podia trobar les seves pròpies raons, però que alhora continua sent un adversari de classe. Ja que el domini és doble, el combat s’ha de dur als dos fronts.
Està clar que, d'altra banda, les classes fonamentals només poden guanyar la batalla si aposten per la unitat política de les fraccions que tendeixen a dividir-se. Aquesta atomització congènita es manifesta en la dispersió del tauler polític. La dreta "propietària" fascina els treballadors independents i les capes més fràgils dels treballadors. L'esquerra "organitzadora i competent" aspira als llocs de treball públics i, generalment, als que anhelen un ascens social a través de la competència. Aquestes tensions dibuixen un forat en les exigències d'un programa d'unitat popular. És aquesta política d'unitat i d'aliança la que va atiar la història moderna en temps de forta emancipació, reformes i revolucions. I no existeix cap altra via, cap alternativa. No hi ha cap altra via de futur que desenvolupar-la des del més local cap a objectius més grans, a Europa i al món. I de radicalitzar-ne els objectius.
No es tracta només de la propietat comuna de determinats mitjans de producció i de la repartició adient dels ingressos. Es tracta, al mateix temps, de les condicions de vida comuna, és a dir, de la relació entre sexes, l'ecologia, el treball, la salut, l'educació, la investigació, l'urbanisme... La lluita contra el capitalisme, la lògica del qual és l'acumulació de capital, la riquesa abstracta, sempre ha estat una lluita per les condicions concretes d'existència, per a una influència sobre la producció en la vida social.
Poden les classes fonamentals reprendre la iniciativa? És necessària una forma d'organització política que els sigui pròpia; la del "Partit", ni tan sols el plural, no respondrà al conjunt del problema. Només una diversitat de moviments autònoms, perennes o circumstancials, serà susceptible d’encapçalar el combat en els dos fronts: contra els cops del capitalisme i contra la pretensió de "l'elit" de desviar en benefici propi l'impuls de les lluites populars. Serà la simbiosi, la connivència intel·lectual, moral i política entre partits i moviments que farà emergir una Esquerra en majúscula capaç d'enfrontar-se al poder capitalista.
El "sistema món" capitalista no s'ha d’inscriure en l'Estat-nació, en el qual es desplega l'estructura de classes que aquí hem descrit. El “sistema món” oposa centres i perifèria. Transforma les relacions de classe en relacions asimètriques, de domini i de guerra. Però el moviment històric que ha vist la lògica moderna de producció i de govern desplegat en els Etats-nació clàssics, avui d'escala continental, condueix a llarg termini a reproduir aquesta mateixa matriu en la forma d'un Estat-món en gestació. Amb tota la seva potència militar, econòmica i cultural, els Estats Units, nucli mundial sistèmic, imperialista, s'esforcen a imposar-se com l'actor dominant d'aquesta "estatalitat" de classe global en vies de formació.
I en gran mesura ho aconsegueixen. L'oposició dels dos móns pròpia de la Guerra Freda (o d'una "tríada" –Estats Units i el Canadà, la Unió Europea i el Japó) s’ha substituït per una jerarquia hegemònica imperialista unipolar, un pol de concentració de capitals que s’ha expandit a la resta del planeta. Contra aquesta nova forma de concentració de poder mundial naixent, es va forjant la unitat de les lluites i de la resistència i s'esbossa la convergència entre lluites de classe, de raça i de gènere. Aquesta consciència encara és fràgil, alhora que encesa pels impulsos del neoliberalisme i amenaçada per les contradiccions que alimenten els nacionalismes i sectarismes de tota mena. Ja no es pot comptar amb els partits per organitzar la Internacional. Ara preval la forma del moviment, la recerca de les seves bases socials, de la seva "globalitat", també la seva ideologia. Encara es pot inventar un altre marxisme per a un altre món.
(1) A l’obra «Altermarxisme, un autre marxisme pour un autre monde», 2007, PUF, els autors presenten en els capítols 5 i 6 dues teories diferents, i tanmateix convergents, de l'estructura de classe en la societat capitalista.
Le Monde Diplomatique
Mentre la tempesta de la globalització neoliberal entrava en tromba, l'esquerra entrava en crisis. França, país de la suposada excepció, s’ha submergit ara en una situació bastant generalitzada: la debilitació de l'antagonisme històric entre propostes polítiques rivals. Assumint el discurs de la dreta reaccionària i la política econòmica liberal, Nicolas Sarkozy ha aconseguit fer-se sentir entre les capes populars més febles. Ha aconseguit convèncer que és ell qui té els mitjans per a realitzar les esperances que encarnava l'esquerra; ha reunit al seu si els ideòlegs i ha neutralitzat els líders opositors. La convergència l'ha situat en el camí de la "lluita final"?
El desafiament d'un poder d'esquerres, que va comportar dècades de lluites després de la segona Guerra Mundial, es concretava en el "compromís socialdemòcrata" a través de múltiples variants, des del centre cap a la perifèria. El capitalisme es continuava desplegant entre guerres colonials i destruccions ecològiques, però els privilegis de la propietat capitalista s'havien reduït: febles tipus d'interès reals, escasses distribucions de dividends, alça moderada de la Borsa, predomini del sector no financer... I s'establien indústries nacionals, de serveis públics, la seguretat social, les polítiques de treball i de desenvolupament. Tota una dinàmica "socialitzant" molts cops vehiculada per forces polítiques d'esquerres i en què el 1968 en va marcar el clímax.
De sobte l'impuls es va esquerdar. A finals dels anys 70 el capitalisme retroba la capacitat ofensiva. Inicia el nou cicle històric, el neoliberal. Tres dècades després el tema sembla tancat. Del passat n’han fet taula rasa. La via traçada sembla que no té retorn. El dubte s’instal·laria també entre l'esquerra, no només per la possibilitat d’èxit del seu projecte, sinó també pel futur que predicava i perseguia. Un sentiment de buit i de pèrdua de creença. En definitiva, una gran desesperació.
Què li fa falta, doncs, a "l'esquerra" per comprendre la seva pròpia història, per fer balanç –del seu imparable ascens fins al seu declivi històric– i per ser extreure’n conseqüències, per difícils que siguin?
Tot apel·lant a Marx, creiem que és al marxisme mateix que cal anar a parar. Perquè és ell mateix qui va consagrar, en la cultura comuna, aquesta divisió en dos camps: treball contra capital. Ara bé, aquest mite fundacional ens introdueix en un camí fal·laç. L'ordre social modern implica no una, sinó dues forces socials dominants: en el món dels "capitalistes" se n'articula un altre, el dels “organitzadors”, gestors privats i públics, experts en tots els gèneres, els “quadres competents". És a aquestes dues forces, vinculades i alhora antagòniques, que fa front el conjunt de les "classes fonamentals populars". És a partir d'aquí que s’entén la lluita moderna de classes: un joc a tres bandes, i no a dos.
El "compromís socialdemòcrata" que va prevaler durant els Trenta gloriosos (1945-73) va forjar l’aliança entre les classes fonamentals i els quadres competents, representada majoritàriament pels partits socialistes i comunistes. Les classes fonamentals en constituïen la força motriu; els quadres competents, la peça mestra. La inspiració provenia dels dos components. L'Etat-nació va esdevenir l'Estat social. La gestió de les empreses i de les polítiques s’escapava àmpliament de les mans dels posseïdors del capital. Es parlava d'economia mixta, entre capitalisme i socialisme. Ara resta precisar el perfil d'aquest objecte i comprendre en quines condicions va desaparèixer.
Per aconseguir-ho ens hem de remetre altre cop a l'anàlisi de Marx. La seva idea central és que l'estructura de classes del món modern no evoca, com en els sistemes anteriors, la pretensió d'una superioritat natural d'uns, sinó l'afirmació de la llibertat i de la igualtat entre tots, tal i com es dóna en una economia de mercat. Aquest sistema, precisava Marx, només es realitza en la mesura que el treballador sigui una mercaderia explotable. Aquesta economia és, doncs, capitalista, i no només de mercat. El mercat no és per si sol una relació de classes, però en darrera instància n'és el factor. Dóna lloc a la propietat privada dels mitjans de producció. Cal acabar amb la matriu comercial, diu Marx, perquè condiciona tota la resta.
Ara bé, afegia que es dibuixava al si de l'empresa moderna l’emergència d’un altre principi racional de coordinació susceptible de generalitzar-se a escala social i de marginar-lo després de substituir el mercat: "L'organització", l’equilibri a priori i no a posteriori de les decisions de producció. La classe obrera veurà com emergeix la seva força; els treballadors acabaran realment apropiant-se de les empreses; la revolució obrirà una era postmercat fundada en l'organització concertada entre treballadors lliures i iguals.
Aquest "gran relat" resumeix la gran utopia del segle XX, inspiradora d'heroiques revolucions, de lluites i de reformes emancipadores que han canviat el destí del món. Com a referència teòrica fonamental, implica però una cara fosca que oculta que l'organització és també, com el mercat, un factor de classe: l'altre factor. I que la forma moderna de societat descansa sobre aquests dos pilars. El domini de classe s’edifica a través de dues forces relativament diferents, en què una opera a través de la propietat capitalista i l'altra a través de la "competència", la qual cosa assegura l'organització econòmica, administrativa i cultural (1).
Aquest paradigma, que anomenem "neomarxisme", implica una revisió important de l'analítica de les estructures de classe proposada pel marxisme clàssic. El neomarxisme es pregunta per què al marxisme clàssic se li ha escapat la dualitat de la dominació, registrada per la sociologia i accessible al sentit comú (llegiu l’article annex). Per què no ha tractat aquesta idea? Per què ha tractat la burocràcia com una patologia sense distingir que l'organització és un factor de classe?
La raó és que aquest marxisme clàssic va emergir històricament, contra la propietat capitalista, com el discurs d'un acord tàcit, i una mica ocult, entre els quadres competents i les classes populars. I és per aquesta raó que va poder erigir-se en la doctrina oficial del "moviment obrer", tant en el "socialisme real" com en el "socialisme dins el capitalisme". En aquests corrents històrics s'hi va assentar una identitat de classe ambivalent, constantment negada, orientada cap a un compromís entre la "classe obrera" i l’àmbit econòmic i cultural. La concertació ("l'associació dels treballadors", objectiu oficial) prenia, en graus diferents, la forma d'una economia organitzada sota l'ègida de les institucions públiques. El poder de tots tendia a identificar-se amb el poder dels organitzadors.
La història del capitalisme del segle XX és l'alternança al poder de les dues forces socialment dominants. Les "finances" van predominar fins l’any 1933 (inici del New Deal als Estats Units). Després els quadres competents fins als anys 70. Finalment, de nou les “finances”. Quan s’imposen, també imposen als gestors la dinàmica del canvi social que li és pròpia. Quan s’imposava el pol de l'organització era perquè s’havia aliat amb les classes popular en contra de les “finances”.
Aquesta lectura aclareix els destins dissonants, i tanmateix paral·lels, entre el capitalisme i el socialisme real. Condueix a posar cara a cara, d'una part, l’ascens en potència d'un "poder de gestió" a l'oest, verificable a nivell empresarial, de les grans societats i dels Estats i, d'altra banda, la "revolució proletària" a l'est, la qual va deixar ràpidament que el poder es concentrés en mans dels gestors, que van esdevenir la classe dirigent única. El paral·lelisme dels fenòmens condueix a pensar que es van imbuir en les mateixes determinacions estructurals profundes, inherents a la forma moderna de societat. Fins al punt que la convergència dels dos sistemes, o el pas de l'un a l'altre, sempre van ser objecte de debat.
Aquesta aliança històrica entre les classes populars i els quadres competents va tenir formes diverses, reforçant-se fins als anys 1960-70. Va ser decisiva en les lluites al Tercer Món, en les experiències revolucionàries a l’Amèrica Llatina, en els moviments d’estudiants i d’obrers d’arreu del món. Per no parlar que a França tota una joventut estudiant rica i en posició jeràrquica privilegiada, sacsejava el 1968 els vells contextos culturals sobre els quals la dreta tradicional havia basat el seu poder de classe. La classe obrera, implicada en aquests impulsos, llançava cap al cel un darrer assalt: quaranta dies de vaga més o menys nacional. Havia de ser només el començament, es deia...
Per què la història va anar cap a uns altres destins? I per què les “finances” van tornar a manar?
Els topalls entre el poder i els ingressos del món financer no van passar inadvertits entre el compromís socialdemòcrata. Els ideòlegs de les classes capitalistes, de Friedrich von Hayek a Milton Friedman, havien entès la naturalesa del procés, tant en el pla nacional com en l’internacional. El món financer començava a retrobar la seva combativitat (el record de la crisi de 1929 ja s’havia difuminat), s’anava reconstituint el seu poder i sobretot emergia un nou sistema financer, el dels euromercats, vinculat al control dels bancs centrals.
Cada obstacle que el compromís de la postguerra trobava pel camí (començant per la crisi del dòlar a començaments dels anys 70) anava debilitant els seus fonaments. La incapacitat dels devots del compromís per a fer front a la crisi estructural dels anys 70, sobretot la de la inflació, va afavorir l'emergència del poder que van encarnar Margaret Thatcher i Ronald Reagan, enfrontant-se amb determinació (de ferro) a la resistència obrera. El 1979 els tipus d'interès estaven en uns nivells sense precedents. Va ser una alenada d'aire fresc per a unes classes capitalistes els ingressos de les quals estaven en els nivells més baixos. Crisi al Tercer Món endeutat. S’imposava una nova disciplina als treballadors i als quadres competents.
Les grans tendències capitalistes de la globalització comercial i financera, que l'ordre social anterior havia aconseguit canalitzar en polítiques de desenvolupament, reprenien un poder renovat gràcies a les noves tecnològiques. La globalització canviava de caràcter. Imposava una nova divisió internacional del treball sota l’hegemonia nord-americana, va reactivar l'explotació colonial i va imposar la competència entre tots els treballadors del món. El miracle xinès ocultava les ferides de l'Amèrica Llatina.
En aquest procés els quadres competents han estat absorbits pel món financer. Desposseïts de la capacitat d'iniciativa i desviats dels objectius que havien assumit en l'Estat-nació, es mostren incapaços de restablir-ne les lògiques. Passen del compromís socialdemòcrata al compromís neoliberal. Una adhesió més o menys ràpida depenent dels contextos històrics, més dinàmic als Estats Units i al Regne Unit que a França.
No es pot dir que hi hagi traïció individual quan les figures polítiques representatives dels quadres competents s'uneixen a les opcions neoliberals. Més enllà de l'ambigüitat de les carreres professionals, les condicions històriques que havien conduït a l'ascens del compromís socialdemòcrata han desaparegut. Foc a l'esquerra! I la qüestió es trasllada llavors a les classes fonamentals: de quina manera es pot reprendre la iniciativa política?
Per tal de respondre-la, cal abans dilucidar un segon punt. Com es passa del joc a tres bandes a un de dos? Com es materialitza l'esquema ternari, de classes, en la forma binària (dreta/esquerra) de govern en l'escena política? En l'esquema democràtic de govern per majoria l'esquerra constitueix la postura política problemàtica per a l'aliança entre les classes fonamentals i els quadres competents. El pas del segle XIX al XX, revolucionari o reformista, es va constituir històricament quan els treballadors es van aliar amb els sectors de "competència", els marcs executius i de la cultura, implicant-los en la seva dinàmica històrica. Els intel·lectuals i els gestors de tots els gèneres van jugar llavors un paper clau posicionant-se en l'avantguarda del "moviment obrer".
Indubtablement, "l'organització" encobreix un immens potencial de tirania, però només s'exercita com a tal si és a través de l’exposició pública: enuncia projectes comuns tot articulant fins i mitjans. Ben al contrari, "el mercat", en tant que mercat, no té cap pla comú a enarborar ni a sotmetre a la crítica comuna. Si requereix publicitat i propaganda, no té res més a oferir als ciutadans que la promesa d'una prosperitat inscrita en els mecanismes del benefici i l’interès individual. No és doncs indiferent a ser governat per l'esquerra o la dreta.
Però "esquerra" és un vocable que designa quelcom inestable el contingut del qual varia depenent de si els quadres competents l’entenen com un compromís socialdemòcrata, a l'esquerra, o com un compromís, a la dreta. L'Esquerra en majúscula, l'"esquerra d’esquerres", no és quelcom que es garanteix de forma natural. És un esdeveniment. Un esdeveniment que es produeix quan el corrent popular aconsegueix ensinistrar els quadres competents en la dinàmica d'emancipació que li és pròpia. En aquesta situació, la relació natural entre els dos components del domini de classe es dilata i el cargol que els uneix s'afluixa.
La situació d’avui és una altra. El món obrer ha perdut la seva centralitat, el seu lloc estratègic en la producció que el feia un element motor. L'aliança amb els quadres competents ha esdevingut difícil. Les classes fonamentals es troben en un entrebanc històric.
La dificultat es deu d'una banda a què el poder necessari per a la marginació de la propietat capitalista va consistir en l'aliança amb un soci que hi podia trobar les seves pròpies raons, però que alhora continua sent un adversari de classe. Ja que el domini és doble, el combat s’ha de dur als dos fronts.
Està clar que, d'altra banda, les classes fonamentals només poden guanyar la batalla si aposten per la unitat política de les fraccions que tendeixen a dividir-se. Aquesta atomització congènita es manifesta en la dispersió del tauler polític. La dreta "propietària" fascina els treballadors independents i les capes més fràgils dels treballadors. L'esquerra "organitzadora i competent" aspira als llocs de treball públics i, generalment, als que anhelen un ascens social a través de la competència. Aquestes tensions dibuixen un forat en les exigències d'un programa d'unitat popular. És aquesta política d'unitat i d'aliança la que va atiar la història moderna en temps de forta emancipació, reformes i revolucions. I no existeix cap altra via, cap alternativa. No hi ha cap altra via de futur que desenvolupar-la des del més local cap a objectius més grans, a Europa i al món. I de radicalitzar-ne els objectius.
No es tracta només de la propietat comuna de determinats mitjans de producció i de la repartició adient dels ingressos. Es tracta, al mateix temps, de les condicions de vida comuna, és a dir, de la relació entre sexes, l'ecologia, el treball, la salut, l'educació, la investigació, l'urbanisme... La lluita contra el capitalisme, la lògica del qual és l'acumulació de capital, la riquesa abstracta, sempre ha estat una lluita per les condicions concretes d'existència, per a una influència sobre la producció en la vida social.
Poden les classes fonamentals reprendre la iniciativa? És necessària una forma d'organització política que els sigui pròpia; la del "Partit", ni tan sols el plural, no respondrà al conjunt del problema. Només una diversitat de moviments autònoms, perennes o circumstancials, serà susceptible d’encapçalar el combat en els dos fronts: contra els cops del capitalisme i contra la pretensió de "l'elit" de desviar en benefici propi l'impuls de les lluites populars. Serà la simbiosi, la connivència intel·lectual, moral i política entre partits i moviments que farà emergir una Esquerra en majúscula capaç d'enfrontar-se al poder capitalista.
El "sistema món" capitalista no s'ha d’inscriure en l'Estat-nació, en el qual es desplega l'estructura de classes que aquí hem descrit. El “sistema món” oposa centres i perifèria. Transforma les relacions de classe en relacions asimètriques, de domini i de guerra. Però el moviment històric que ha vist la lògica moderna de producció i de govern desplegat en els Etats-nació clàssics, avui d'escala continental, condueix a llarg termini a reproduir aquesta mateixa matriu en la forma d'un Estat-món en gestació. Amb tota la seva potència militar, econòmica i cultural, els Estats Units, nucli mundial sistèmic, imperialista, s'esforcen a imposar-se com l'actor dominant d'aquesta "estatalitat" de classe global en vies de formació.
I en gran mesura ho aconsegueixen. L'oposició dels dos móns pròpia de la Guerra Freda (o d'una "tríada" –Estats Units i el Canadà, la Unió Europea i el Japó) s’ha substituït per una jerarquia hegemònica imperialista unipolar, un pol de concentració de capitals que s’ha expandit a la resta del planeta. Contra aquesta nova forma de concentració de poder mundial naixent, es va forjant la unitat de les lluites i de la resistència i s'esbossa la convergència entre lluites de classe, de raça i de gènere. Aquesta consciència encara és fràgil, alhora que encesa pels impulsos del neoliberalisme i amenaçada per les contradiccions que alimenten els nacionalismes i sectarismes de tota mena. Ja no es pot comptar amb els partits per organitzar la Internacional. Ara preval la forma del moviment, la recerca de les seves bases socials, de la seva "globalitat", també la seva ideologia. Encara es pot inventar un altre marxisme per a un altre món.
(1) A l’obra «Altermarxisme, un autre marxisme pour un autre monde», 2007, PUF, els autors presenten en els capítols 5 i 6 dues teories diferents, i tanmateix convergents, de l'estructura de classe en la societat capitalista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada