Article d'opinió de Michel Foucher
A Le Monde Diplomatique
L’ambiciosa iniciativa francesa d’un Tractat Constitucional Europeu (TCE) va ser rebutjada a través del sufragi universal el 2005, tal i com va passar amb el projecte de la Comunitat Europea de Defensa (CED), d’origen francès, rebutjat pel Parlament l’any 1954. Es confirmaria així el paral·lelisme d’aquests dos esdeveniments? El rebuig de 1954 va precedir la firma dels dos tractats de Roma tres anys més tard, l’un instituint la Comunitat Econòmica Europea (CEE), i l’altre la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (Euratom). Desembocarà el projecte del 2005 en un nou tractat institucional amb vocació de refundació d’aquí a tres anys?
El “no” francès, reforçat pel “no” dels neerlandesos, marca una bifurcació en el transcurs del projecte europeu. La declaració del 25 de març del 2007 a Berlín celebrant els èxits verídics d’un procés semi-secular n’ha pres constància. Insisteix en bases comunes renovades, evitant paraules pesades de desacord –com ampliació o constitució–, però fixant un calendari per l’any 2009, quan tindran lloc les eleccions al Parlament Europeu, seguides de la formació d’una nova comissió.
El “no” francès no rebutjava les innovacions institucionals proposades, sinó l’orientació de la Unió Europea (UE) en l’àmbit econòmic d’un costat, reflectida en les disposicions legals successives agrupades en l’apartat III del projecte del tractat; i, de l’altre, el sentiment d’una fugida endavant mal assimilada de la seva extensió territorial. El Tractat de Maastricht aprovat el 1992 per una feble majoria a França, va crear una moneda única i va confirmar la completa integració d’una Alemanya reunificada dins del sistema europeu.
No obstant, la conjuntura geopolítica del 2005 era diferent. A escala continental va començar per una ampliació a deu nous estats membre el maig del 2004, amb justificació històrica, no hi ha dubte, malgrat no arribar a ser objecte d’un enunciat polític intel·ligible, reduint-se a una mera decisió sense vot públic i creant la percepció d’una “història sense veu”. A escala extra comunitària, la fractura que va suposar l’elecció nord-americana de l’ús de la força a l’Iraq pesava sobre el projecte de TCE. El seu objectiu va ser reconciliar tots els europeus, desunits i traumatitzats pel seu desacord. Finalment, a escala planetària, la consciència tardana que la Xina (des del 1978) i després l’Índia (des del 1991) no només són països, sinó “móns” emergents que van incorporar-se al joc del mercat global amb els seus avantatges comparatius (competències i sous), les seves ambicions i, més banalment, la seva voluntat estratègica de sortir del subdesenvolupament i de la pobresa. En aquest cas la competència no ha vingut de certes reraguardes com Singapur, Hong-Kong i Taiwan, de reduït potencial demogràfic.
Es tracta doncs d’una mutació fonamental que provoca una nova gran acceleració de la Història, que afecta les situacions preses en els Estats socials europeus. Els electors francesos bé van percebre aquest triple canvi d’escala, de conseqüències complexes que impliquen una reformulació del projecte europeu en profunditat. Com afirmar-se doncs com a subjecte polític[1] via aprovació d’un text presentat com a constituent, en una situació marcada per la inseguretat econòmica i geopolítica?
La percepció d’una creixent vulnerabilitat social i el sentiment d’una evicció com assumpte polític van fer possible el “no” a una construcció europea representada en la seva dimensió de liberalització econòmica en excés i com un motiu d’evacuació de la llarga història i de la seva dinàmica geopolítica en els discursos. També era un “no” a la formació d’un conjunt polític heterogeni de fronteres indecises, tant contrari a la representació francesa d’un Estat –nació unitària de límits polítics clars i estables. Als Països Baixos –Estat fundador de la CEE i gran beneficiari del lliure comerç–, les reticències de l’electorat s’incardinen en el temor del risc de dilució de la identitat nacional –la raó d’ampliacions no controlades–, en la crisi de la tolerància tradicional de la seva societat cap a comunitats immigrades, i en el rebuig d’una despossessió de competències de sobirania encarnada pel mateix concepte de Constitució.
Si bé és cert que divuit estats van ratificar el text, dos dels quals, Luxemburg i Espanya, ho van fer a través de referèndum, altres set se’n reserven la tria. Aquest silenci prudent assenyala Estats en què la concepció majoritària és la d’una Europa sorgida de l’Associació Europea de Lliure Canvi (AELE)[2], que va de Portugal a Suècia, passant per Irlanda, el Regne Unit i Dinamarca, a la qual s’hi afegeix la República Txeca de Vaclav Klaus. Aquest no oculta la seva preferència per una simple “Organització d’Estats Europeus” en lloc d’una Unió amb poders considerats massa extensos. El cas polonès és particular. Està marcat per una mena de concentració sobiranista i populista d’una part de l’elit –contràriament a la creixent adhesió dels polonesos a la UE, inclosos els agricultors–, l’adhesió al molt avantatjós sistema del tractat de Niça sobre els drets de votació[3], i una difícil relació amb el veí alemany. La propera instal·lació de sistemes d’intercepció antibalísitics nord-americans a Polònia i a la República Txeca sobrecarregarà els contenciosos entre aquests dos països i d’altres, Alemanya al cap, sobre el tipus de relacions estratègiques que caldria establir amb Rússia.
A més a més, altres països comparteixen les reticències sobre les opinions dels dos països del “no”[4]. Després de tot, des de Lisboa fins a La Haia es comenta que si un Estat fundador i inspirador del projecte europeu, com és França, s’ha expressat d’aquesta manera l’any 2005, és que alguna cosa no rutlla. Molts responsables polítics associen tanta importància a qüestions de coordinació de les polítiques econòmiques dins de la zona euro als mecanismes que permeten reduir la inseguretat econòmica, al respecte de les identitats nacionals –implicant la fi de la fugida endavant de l’ampliació–, així com als afers institucionals.
Dues visions contrastades es desdibuixen. Una, que constata que la Unió continua funcionant inclús sota mínims, tendeix a subestimar les apostes institucionals, a privilegiar les iniciatives comunes en un nombre limitat d’àmbits, a preveure la Unió com una simple etapa intermediària cap a un món globalitzat, i a obrar per una extensió contínua de la UE. Gordon Brown estima que no hi hauria res de pertinent entre la nació i el món, tot i que sent primer ministre a l’estiu del 2007, podria modificar la seva postura. És també, amb petites diferències, la posició central dels Estats que no s’han expressat sobre el projecte de tractat. L’altra visió considera la UE com una comunitat política amb els límits clars que hauria de disposar d’institucions estables i eficaces i que hauria de ser capaç de reaccionar de manera limitada, de fomentar la solidaritat entre els seus membres i d’adoptar una política exterior més activa i més autònoma. Això és vàlid tant per a Alemanya i França com per a Espanya, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i Polònia, sense cap dubte respecte a la qüestió de seguretat.
Tanmateix, aquest segon conjunt d’Estats discrepen sobre les següents passes a fer. Alemanya resta tan pendent a un nou text institucional que la seva estructura implica federal, com passa en una Espanya descentralitzada i una Bèlgica –d’estructura encara més federalista– un clar repartiment de competències. D’altra banda, el seu pes demogràfic, que li dóna dret a tenir 99 diputats contra els 87 de França, Itàlia i el Regne Unit, la converteix en un actor major en els dos grans partits al Parlament Europeu, el socialdemòcrata (PSE) i el conservador (PPE). Si les disposicions institucionals del tractat rebutjat el 2005 haguessin de ser represes tal i com acordaven un nou text, el Parlament hauria de designar el proper president de la Comissió l’any 2009. Alemanya incrementaria el seu pes significativament en termes de drets de vot al Consell, passant de l’11%, segons el Tractat de Niça, a gairebé el 17%. A França, contràriament, l’objectiu de reconciliar dels electors del “sí” i del “no” sobre objectius europeus renovats no porta forçosament a situar el debat institucional al capdavant de les prioritats.
Una idea s’obre camí, consentida tant pels liberals belgues i luxemburguesos com per les corrents d’inspiració del centreesquerra (Itàlia) o els socialdemòcrates (França): es tracta d’un compromís més actiu dels governs de la zona euro en la coordinació econòmica i en les polítiques de suport efectiu al creixement. Concretament, i més enllà dels encantaments sobre la “governança” econòmica europea, es tractaria de prendre decisions concertades entre el grup de ministres de finances dels 13 països de la zona euro (l’eurogrup) i del Banc Central europeu (BCE) sobre la zona “gris” de la política de canvi respecte, sobretot, les monedes asiàtiques. Es tractaria tanmateix de posar-se d’acord sobre polítiques fiscals més ben harmonitzades i, per què no, de dotar la zona euro d’un ministre d’economia tal i com estava previst en el projecte de tractat constitucional en l’àmbit dels afers estrangers.
S’admet, finalment, que s’hauria de renovar i d’ampliar les polítiques comunitàries; una política agrícola més orientada cap a l’ecologia, una estratègia concertada de seguretat energètica –a falta de poder aconseguir una independència il·lusòria–, un creixent suport a la mobilitat dels investigadors, dels estudiants i dels aprenents així com als programes de recerca, una política de gestió “circular” dels fluxos migratoris que afavoreixi la mobilitat més que la migració definitiva o el seu retrocés subcontractat als Estats perifèrics. Tot això no es traduiria en un nou text constitucional, sinó en un debat de fons que no ocultés més els desacords o les divergències entre Estats membres i les forces polítiques i sindicals. Des del 2005 la realitat és que no hi ha debat sobre els objectius comuns en les reunions oficials de la Unió ampliada. Les sessions són cada vegada més curtes (de 2 hores i 30 minuts en el Consell Europeu del desembre del 2006) i les delegacions només intervenen en l’ordre del dia quan s’acorda amb antelació i quan han de fer valer punts de vista nacionals.
Podrà la presidència alemanya concloure les consultes realitzades –a cadascun dels 26 altres Estats membre amb un acord de base i un calendari clar– en el Consell Europeu de juny del 2007? La posició dels Vint-i-Set sembla haver-se acostat des del 25 de març; ningú descarta ja una nova ratificació; el projecte inicial és la base de partida inclús per a Polònia; el Parlament Europeu defensa el manteniment de la Carta dels Drets Fonamentals (part II del Tractat) i adhesions significatives en la dimensió social, sobre el clima, la zona euro i la seguretat energètica... però això dependrà, en gran mesura, del resultat en les eleccions presidencials a França[5].
El projecte europeu necessita ser actualitzat més enllà dels objectius econòmics i socials. A l’escala continental dels primers 50 anys hi convindria afegir l’escala planetària, on s’hi despleguen uns pesos pesants que incideixen en la vida dels europeus i europees. Esdevé indispensable explicitar els “interessos europeus” a través de debats públics i de propostes formalitzades en aquest nou context, diferent al del 1957[6]. Aquest concepte només apareix dues vegades en el document relatiu a l’estratègia europea de seguretat presentat el desembre del 2003 per Javier Solana, l’Alt Representant de la UE en política exterior i seguretat comuna, en relació amb la “governança” dels països veïns de la UE. Tanmateix, no apareix en l’informe anual d’activitat de la Comissió, ni tampoc en el capítol que tracta d’Europa com a sòcia mundial.
Aquesta discreció, o generalment aquesta inhibició, pot ser deguda al fet que l’aliat nord-americà s’ha encarregat de la defensa dels interessos estratègics europeus des del seu origen en el marc de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). És il·lusori esperar que es preservi l’Estat social i el mode de vida europeus (Artleben, segons Àngela Merkel) sense que els Estats membre de la Unió elaborin la seva pròpia perspectiva del món de manera autònoma, per tal de fer-la prevaler en la seva evolució en un sentit civilitzat i solidari[7]. L’interès europeu se centra en afavorir les pràctiques multilaterals sobre la base de la seva pròpia experiència semisecular de decisions concertades, base de la seva legitimitat, en un món policèntric on l’existència de diversos nuclis no garanteix forçosament la cooperació entre ells, i on Occident va perdent la seva capacitat de dictar l’agenda internacional com ho ha estat fent des de la fi del segle XVIII. No afecta únicament les negociacions comercials, sinó també altres àmbits, com la regulació i el desenvolupament durable (on la UE n’hauria de ser pionera).
Cinquanta anys després segueix sent difícil orientar-se en l’espai, tot i semblar fàcil referir-se a una cronologia ben coneguda. És una història més coneguda per una geografia incerta, tot i que no hi ha progressos per conèixer la història singular de les altres nacions europees. Perquè com es pot pretendre que hi hagi unitat i reconciliació quan s’ignora la història dels altres? Han calgut gairebé 60 anys –i l’impuls personal del President francès i del Canceller alemany– per a què nasqués el primer manual franco-alemany, encara que la seva redacció no va suposar massa problemes d’interpretació pels dos equips d’historiadors (tret de l’apreciació respectiva al paper dels Estats Units, més favorables al costat alemany).
Recordem que més de la meitat dels Estats membres no disposen encara d’ambaixada en els altres 26 socis. En un món marcat per la persistència de les representacions, com es pot imaginar que els ciutadans i ciutadanes puguin apropiar-se d’un projecte democràtic que faria desaparèixer les històries singulars nacionals i en qual no poden identificar el territori perquè, a causa de la seva fluïdesa, el tema segueix sent tabú? Heus ací una raó per tractar seriosament la sempre posposada –o tractada de forma culturalista– qüestió de les “fronteres”.
Les successives administracions nord-americanes són les úniques en tenir una idea estratègica clara dels límits últims de la UE. La Unió, vista des de Washington, hauria d’englobar el conjunt dels 46 Estats membres del Consell d’Europa –única instància en haver definit el seu perímetre geogràfic l’any 1995– excepte un: Rússia. En aquesta òptica la Unió esdevé la finestra civil i financera d’un conjunt politico-estratègic en extensió territorial, l’OTAN. Aquest escenari respon en realitat a una estratègia nord-americana no exempta de riscos per apartar Rússia, com és el cas d’Ucraïna, de Moldàvia, i dels Estats del Caucas del sud.
Un altre escenari geopolític i d’acord als interessos autònoms europeus consisteix a deixar de confondre permanentment “Europa” en els discursos i en les representacions, entesa com a una categoria socio-històrica de llarga durada i instituïda com a Unió Europea, és a dir, com l’associació voluntària d’Estats democràtics amb total legitimitat per decidir els seus límits, inclús de manera temporal[8], en una o dues dècades. Vol dir estabilització dels límits combinada amb una estratègia més eficaç d’acostament als Estats veïns, afavorint sobretot la circulació i la formació: convé sortir del “tot o res” de l’adhesió.
No obstant, dos problemes romanen dins d’aquest esquema. Als Balcans, on hi continua la fragmentació geopolítica, no és segur que l’oferta d’adhesió posi remei als dèficits de construcció estat-nacional i als imperatius d’un acord sobre les fronteres en aquests Estats encara poc viables. No convindria primer ser un Estat capaç de crear lligams normals amb els seus veïns abans d’esdevenir un Estat membre?
A Turquia és un fet que les negociacions continuen. La motivació principal és la por recíproca a perdre-hi l’un i l’altre. Seria realista apuntar l’existència d’una ambigüitat política major en el pla més immediat. El govern islamo-conservador de l’AKP condueix les negociacions amb Brussel·les, utilitzades per debilitar el poder militar, garantia de la laïcitat en una societat musulmana, com a primer argument justificatiu de l’adhesió. Les discussions han de seguir sense drames ni inventives. Turquia ja tindrà temps de decidir si consent les importants transferències de sobirania que implica pertànyer a la UE.
Els europeus i les europees, principalment la ciutadania francesa, podran viure novament com a subjectes polítics d’un projecte geopolític compartit si s’esclareix el tema de les fronteres de la Unió i la seva articulació amb el continent i les regions de les ribes mediterrànies; si es repensen i s’expliciten les finalitats i els objectius d’aquest conjunt europeu integrat en el món tal i com és; i si abans del 2009 els governants enuncien clarament les eleccions i les opcions de l’economia i de l’acció exterior –la qual hauria de ser la primera tasca a dur a terme.
[1] Alain Mergier, «Le Jour où la France a dit non. Comprendre le référendum du 29 mai 2005», Fundació Jean Jaurès/Plon, París, 2005.
[2] L’Associació Europea de Lliure Canvi (AELC) va instituir-se pel Tractat d’Estocolm del 20 de novembre del 1959 a iniciativa de Londres per fer de contrapès a la CEE, creada dos anys abans. Sis dels seus membres s’han anat afegint progressivament a la CEE (UE a partir de novembre del 1993); el Regne Unit i Dinamarca, el 1973, Portugal el 1986, Àustria, Finlàndia i Suècia el 1995. L’AELC només compta actualment amb 4 membres: Islàndia, Liechenstein, Noruega i Suïssa.
[3] L’Estat espanyol i Polònia compten amb 27 representants en les eleccions al Consell, segons el Tractat de Niça actualment en vigor. Això es tradueix per una sobrerrepresentació respecte al seu pes demogràfic, ja que tant Alemanya com França, Itàlia i el Regne Unit en compten 29.
[4] Michel Foucher, «L’Union européenne un demi-siècle plus tard: état des lieux et scénarios de relance» , nota 37 de la Fundació Robert Schuman, novembre del 2006.
[5] Llegiu a Bernard Cassen, “Els candidats a la presidència, lluny del món”, Le Monde diplomatique, abril del 2007.
[6] Michel Foucher, «Quels intérêts communs pour les Européens? Rapport Schuman sur l’état de l’Union», Fundació Robert Schuman/Edicions Lignes de repères, París, març del 2007.
[7] Un sol exemple: per què no es generalitzen les clàusules socials en els acords comercials de la UE amb països tercers? Llegiu “Un nouvel élan pour une Europe sociale”, text proposat per vuit ministres de treball (Bèlgica, Bulgària, Gràcia, Estat espanyol, França, Itàlia, Xipre, Hongria) el 14 de febrer del 2007.
[8] Michel Foucher, “L’Union politique européenne: un territoire, des frontières, des horizons”, Esprit, novembre del 2006.
A Le Monde Diplomatique
L’ambiciosa iniciativa francesa d’un Tractat Constitucional Europeu (TCE) va ser rebutjada a través del sufragi universal el 2005, tal i com va passar amb el projecte de la Comunitat Europea de Defensa (CED), d’origen francès, rebutjat pel Parlament l’any 1954. Es confirmaria així el paral·lelisme d’aquests dos esdeveniments? El rebuig de 1954 va precedir la firma dels dos tractats de Roma tres anys més tard, l’un instituint la Comunitat Econòmica Europea (CEE), i l’altre la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (Euratom). Desembocarà el projecte del 2005 en un nou tractat institucional amb vocació de refundació d’aquí a tres anys?
El “no” francès, reforçat pel “no” dels neerlandesos, marca una bifurcació en el transcurs del projecte europeu. La declaració del 25 de març del 2007 a Berlín celebrant els èxits verídics d’un procés semi-secular n’ha pres constància. Insisteix en bases comunes renovades, evitant paraules pesades de desacord –com ampliació o constitució–, però fixant un calendari per l’any 2009, quan tindran lloc les eleccions al Parlament Europeu, seguides de la formació d’una nova comissió.
El “no” francès no rebutjava les innovacions institucionals proposades, sinó l’orientació de la Unió Europea (UE) en l’àmbit econòmic d’un costat, reflectida en les disposicions legals successives agrupades en l’apartat III del projecte del tractat; i, de l’altre, el sentiment d’una fugida endavant mal assimilada de la seva extensió territorial. El Tractat de Maastricht aprovat el 1992 per una feble majoria a França, va crear una moneda única i va confirmar la completa integració d’una Alemanya reunificada dins del sistema europeu.
No obstant, la conjuntura geopolítica del 2005 era diferent. A escala continental va començar per una ampliació a deu nous estats membre el maig del 2004, amb justificació històrica, no hi ha dubte, malgrat no arribar a ser objecte d’un enunciat polític intel·ligible, reduint-se a una mera decisió sense vot públic i creant la percepció d’una “història sense veu”. A escala extra comunitària, la fractura que va suposar l’elecció nord-americana de l’ús de la força a l’Iraq pesava sobre el projecte de TCE. El seu objectiu va ser reconciliar tots els europeus, desunits i traumatitzats pel seu desacord. Finalment, a escala planetària, la consciència tardana que la Xina (des del 1978) i després l’Índia (des del 1991) no només són països, sinó “móns” emergents que van incorporar-se al joc del mercat global amb els seus avantatges comparatius (competències i sous), les seves ambicions i, més banalment, la seva voluntat estratègica de sortir del subdesenvolupament i de la pobresa. En aquest cas la competència no ha vingut de certes reraguardes com Singapur, Hong-Kong i Taiwan, de reduït potencial demogràfic.
Es tracta doncs d’una mutació fonamental que provoca una nova gran acceleració de la Història, que afecta les situacions preses en els Estats socials europeus. Els electors francesos bé van percebre aquest triple canvi d’escala, de conseqüències complexes que impliquen una reformulació del projecte europeu en profunditat. Com afirmar-se doncs com a subjecte polític[1] via aprovació d’un text presentat com a constituent, en una situació marcada per la inseguretat econòmica i geopolítica?
La percepció d’una creixent vulnerabilitat social i el sentiment d’una evicció com assumpte polític van fer possible el “no” a una construcció europea representada en la seva dimensió de liberalització econòmica en excés i com un motiu d’evacuació de la llarga història i de la seva dinàmica geopolítica en els discursos. També era un “no” a la formació d’un conjunt polític heterogeni de fronteres indecises, tant contrari a la representació francesa d’un Estat –nació unitària de límits polítics clars i estables. Als Països Baixos –Estat fundador de la CEE i gran beneficiari del lliure comerç–, les reticències de l’electorat s’incardinen en el temor del risc de dilució de la identitat nacional –la raó d’ampliacions no controlades–, en la crisi de la tolerància tradicional de la seva societat cap a comunitats immigrades, i en el rebuig d’una despossessió de competències de sobirania encarnada pel mateix concepte de Constitució.
Si bé és cert que divuit estats van ratificar el text, dos dels quals, Luxemburg i Espanya, ho van fer a través de referèndum, altres set se’n reserven la tria. Aquest silenci prudent assenyala Estats en què la concepció majoritària és la d’una Europa sorgida de l’Associació Europea de Lliure Canvi (AELE)[2], que va de Portugal a Suècia, passant per Irlanda, el Regne Unit i Dinamarca, a la qual s’hi afegeix la República Txeca de Vaclav Klaus. Aquest no oculta la seva preferència per una simple “Organització d’Estats Europeus” en lloc d’una Unió amb poders considerats massa extensos. El cas polonès és particular. Està marcat per una mena de concentració sobiranista i populista d’una part de l’elit –contràriament a la creixent adhesió dels polonesos a la UE, inclosos els agricultors–, l’adhesió al molt avantatjós sistema del tractat de Niça sobre els drets de votació[3], i una difícil relació amb el veí alemany. La propera instal·lació de sistemes d’intercepció antibalísitics nord-americans a Polònia i a la República Txeca sobrecarregarà els contenciosos entre aquests dos països i d’altres, Alemanya al cap, sobre el tipus de relacions estratègiques que caldria establir amb Rússia.
A més a més, altres països comparteixen les reticències sobre les opinions dels dos països del “no”[4]. Després de tot, des de Lisboa fins a La Haia es comenta que si un Estat fundador i inspirador del projecte europeu, com és França, s’ha expressat d’aquesta manera l’any 2005, és que alguna cosa no rutlla. Molts responsables polítics associen tanta importància a qüestions de coordinació de les polítiques econòmiques dins de la zona euro als mecanismes que permeten reduir la inseguretat econòmica, al respecte de les identitats nacionals –implicant la fi de la fugida endavant de l’ampliació–, així com als afers institucionals.
Dues visions contrastades es desdibuixen. Una, que constata que la Unió continua funcionant inclús sota mínims, tendeix a subestimar les apostes institucionals, a privilegiar les iniciatives comunes en un nombre limitat d’àmbits, a preveure la Unió com una simple etapa intermediària cap a un món globalitzat, i a obrar per una extensió contínua de la UE. Gordon Brown estima que no hi hauria res de pertinent entre la nació i el món, tot i que sent primer ministre a l’estiu del 2007, podria modificar la seva postura. És també, amb petites diferències, la posició central dels Estats que no s’han expressat sobre el projecte de tractat. L’altra visió considera la UE com una comunitat política amb els límits clars que hauria de disposar d’institucions estables i eficaces i que hauria de ser capaç de reaccionar de manera limitada, de fomentar la solidaritat entre els seus membres i d’adoptar una política exterior més activa i més autònoma. Això és vàlid tant per a Alemanya i França com per a Espanya, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i Polònia, sense cap dubte respecte a la qüestió de seguretat.
Tanmateix, aquest segon conjunt d’Estats discrepen sobre les següents passes a fer. Alemanya resta tan pendent a un nou text institucional que la seva estructura implica federal, com passa en una Espanya descentralitzada i una Bèlgica –d’estructura encara més federalista– un clar repartiment de competències. D’altra banda, el seu pes demogràfic, que li dóna dret a tenir 99 diputats contra els 87 de França, Itàlia i el Regne Unit, la converteix en un actor major en els dos grans partits al Parlament Europeu, el socialdemòcrata (PSE) i el conservador (PPE). Si les disposicions institucionals del tractat rebutjat el 2005 haguessin de ser represes tal i com acordaven un nou text, el Parlament hauria de designar el proper president de la Comissió l’any 2009. Alemanya incrementaria el seu pes significativament en termes de drets de vot al Consell, passant de l’11%, segons el Tractat de Niça, a gairebé el 17%. A França, contràriament, l’objectiu de reconciliar dels electors del “sí” i del “no” sobre objectius europeus renovats no porta forçosament a situar el debat institucional al capdavant de les prioritats.
Una idea s’obre camí, consentida tant pels liberals belgues i luxemburguesos com per les corrents d’inspiració del centreesquerra (Itàlia) o els socialdemòcrates (França): es tracta d’un compromís més actiu dels governs de la zona euro en la coordinació econòmica i en les polítiques de suport efectiu al creixement. Concretament, i més enllà dels encantaments sobre la “governança” econòmica europea, es tractaria de prendre decisions concertades entre el grup de ministres de finances dels 13 països de la zona euro (l’eurogrup) i del Banc Central europeu (BCE) sobre la zona “gris” de la política de canvi respecte, sobretot, les monedes asiàtiques. Es tractaria tanmateix de posar-se d’acord sobre polítiques fiscals més ben harmonitzades i, per què no, de dotar la zona euro d’un ministre d’economia tal i com estava previst en el projecte de tractat constitucional en l’àmbit dels afers estrangers.
S’admet, finalment, que s’hauria de renovar i d’ampliar les polítiques comunitàries; una política agrícola més orientada cap a l’ecologia, una estratègia concertada de seguretat energètica –a falta de poder aconseguir una independència il·lusòria–, un creixent suport a la mobilitat dels investigadors, dels estudiants i dels aprenents així com als programes de recerca, una política de gestió “circular” dels fluxos migratoris que afavoreixi la mobilitat més que la migració definitiva o el seu retrocés subcontractat als Estats perifèrics. Tot això no es traduiria en un nou text constitucional, sinó en un debat de fons que no ocultés més els desacords o les divergències entre Estats membres i les forces polítiques i sindicals. Des del 2005 la realitat és que no hi ha debat sobre els objectius comuns en les reunions oficials de la Unió ampliada. Les sessions són cada vegada més curtes (de 2 hores i 30 minuts en el Consell Europeu del desembre del 2006) i les delegacions només intervenen en l’ordre del dia quan s’acorda amb antelació i quan han de fer valer punts de vista nacionals.
Podrà la presidència alemanya concloure les consultes realitzades –a cadascun dels 26 altres Estats membre amb un acord de base i un calendari clar– en el Consell Europeu de juny del 2007? La posició dels Vint-i-Set sembla haver-se acostat des del 25 de març; ningú descarta ja una nova ratificació; el projecte inicial és la base de partida inclús per a Polònia; el Parlament Europeu defensa el manteniment de la Carta dels Drets Fonamentals (part II del Tractat) i adhesions significatives en la dimensió social, sobre el clima, la zona euro i la seguretat energètica... però això dependrà, en gran mesura, del resultat en les eleccions presidencials a França[5].
El projecte europeu necessita ser actualitzat més enllà dels objectius econòmics i socials. A l’escala continental dels primers 50 anys hi convindria afegir l’escala planetària, on s’hi despleguen uns pesos pesants que incideixen en la vida dels europeus i europees. Esdevé indispensable explicitar els “interessos europeus” a través de debats públics i de propostes formalitzades en aquest nou context, diferent al del 1957[6]. Aquest concepte només apareix dues vegades en el document relatiu a l’estratègia europea de seguretat presentat el desembre del 2003 per Javier Solana, l’Alt Representant de la UE en política exterior i seguretat comuna, en relació amb la “governança” dels països veïns de la UE. Tanmateix, no apareix en l’informe anual d’activitat de la Comissió, ni tampoc en el capítol que tracta d’Europa com a sòcia mundial.
Aquesta discreció, o generalment aquesta inhibició, pot ser deguda al fet que l’aliat nord-americà s’ha encarregat de la defensa dels interessos estratègics europeus des del seu origen en el marc de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). És il·lusori esperar que es preservi l’Estat social i el mode de vida europeus (Artleben, segons Àngela Merkel) sense que els Estats membre de la Unió elaborin la seva pròpia perspectiva del món de manera autònoma, per tal de fer-la prevaler en la seva evolució en un sentit civilitzat i solidari[7]. L’interès europeu se centra en afavorir les pràctiques multilaterals sobre la base de la seva pròpia experiència semisecular de decisions concertades, base de la seva legitimitat, en un món policèntric on l’existència de diversos nuclis no garanteix forçosament la cooperació entre ells, i on Occident va perdent la seva capacitat de dictar l’agenda internacional com ho ha estat fent des de la fi del segle XVIII. No afecta únicament les negociacions comercials, sinó també altres àmbits, com la regulació i el desenvolupament durable (on la UE n’hauria de ser pionera).
Cinquanta anys després segueix sent difícil orientar-se en l’espai, tot i semblar fàcil referir-se a una cronologia ben coneguda. És una història més coneguda per una geografia incerta, tot i que no hi ha progressos per conèixer la història singular de les altres nacions europees. Perquè com es pot pretendre que hi hagi unitat i reconciliació quan s’ignora la història dels altres? Han calgut gairebé 60 anys –i l’impuls personal del President francès i del Canceller alemany– per a què nasqués el primer manual franco-alemany, encara que la seva redacció no va suposar massa problemes d’interpretació pels dos equips d’historiadors (tret de l’apreciació respectiva al paper dels Estats Units, més favorables al costat alemany).
Recordem que més de la meitat dels Estats membres no disposen encara d’ambaixada en els altres 26 socis. En un món marcat per la persistència de les representacions, com es pot imaginar que els ciutadans i ciutadanes puguin apropiar-se d’un projecte democràtic que faria desaparèixer les històries singulars nacionals i en qual no poden identificar el territori perquè, a causa de la seva fluïdesa, el tema segueix sent tabú? Heus ací una raó per tractar seriosament la sempre posposada –o tractada de forma culturalista– qüestió de les “fronteres”.
Les successives administracions nord-americanes són les úniques en tenir una idea estratègica clara dels límits últims de la UE. La Unió, vista des de Washington, hauria d’englobar el conjunt dels 46 Estats membres del Consell d’Europa –única instància en haver definit el seu perímetre geogràfic l’any 1995– excepte un: Rússia. En aquesta òptica la Unió esdevé la finestra civil i financera d’un conjunt politico-estratègic en extensió territorial, l’OTAN. Aquest escenari respon en realitat a una estratègia nord-americana no exempta de riscos per apartar Rússia, com és el cas d’Ucraïna, de Moldàvia, i dels Estats del Caucas del sud.
Un altre escenari geopolític i d’acord als interessos autònoms europeus consisteix a deixar de confondre permanentment “Europa” en els discursos i en les representacions, entesa com a una categoria socio-històrica de llarga durada i instituïda com a Unió Europea, és a dir, com l’associació voluntària d’Estats democràtics amb total legitimitat per decidir els seus límits, inclús de manera temporal[8], en una o dues dècades. Vol dir estabilització dels límits combinada amb una estratègia més eficaç d’acostament als Estats veïns, afavorint sobretot la circulació i la formació: convé sortir del “tot o res” de l’adhesió.
No obstant, dos problemes romanen dins d’aquest esquema. Als Balcans, on hi continua la fragmentació geopolítica, no és segur que l’oferta d’adhesió posi remei als dèficits de construcció estat-nacional i als imperatius d’un acord sobre les fronteres en aquests Estats encara poc viables. No convindria primer ser un Estat capaç de crear lligams normals amb els seus veïns abans d’esdevenir un Estat membre?
A Turquia és un fet que les negociacions continuen. La motivació principal és la por recíproca a perdre-hi l’un i l’altre. Seria realista apuntar l’existència d’una ambigüitat política major en el pla més immediat. El govern islamo-conservador de l’AKP condueix les negociacions amb Brussel·les, utilitzades per debilitar el poder militar, garantia de la laïcitat en una societat musulmana, com a primer argument justificatiu de l’adhesió. Les discussions han de seguir sense drames ni inventives. Turquia ja tindrà temps de decidir si consent les importants transferències de sobirania que implica pertànyer a la UE.
Els europeus i les europees, principalment la ciutadania francesa, podran viure novament com a subjectes polítics d’un projecte geopolític compartit si s’esclareix el tema de les fronteres de la Unió i la seva articulació amb el continent i les regions de les ribes mediterrànies; si es repensen i s’expliciten les finalitats i els objectius d’aquest conjunt europeu integrat en el món tal i com és; i si abans del 2009 els governants enuncien clarament les eleccions i les opcions de l’economia i de l’acció exterior –la qual hauria de ser la primera tasca a dur a terme.
[1] Alain Mergier, «Le Jour où la France a dit non. Comprendre le référendum du 29 mai 2005», Fundació Jean Jaurès/Plon, París, 2005.
[2] L’Associació Europea de Lliure Canvi (AELC) va instituir-se pel Tractat d’Estocolm del 20 de novembre del 1959 a iniciativa de Londres per fer de contrapès a la CEE, creada dos anys abans. Sis dels seus membres s’han anat afegint progressivament a la CEE (UE a partir de novembre del 1993); el Regne Unit i Dinamarca, el 1973, Portugal el 1986, Àustria, Finlàndia i Suècia el 1995. L’AELC només compta actualment amb 4 membres: Islàndia, Liechenstein, Noruega i Suïssa.
[3] L’Estat espanyol i Polònia compten amb 27 representants en les eleccions al Consell, segons el Tractat de Niça actualment en vigor. Això es tradueix per una sobrerrepresentació respecte al seu pes demogràfic, ja que tant Alemanya com França, Itàlia i el Regne Unit en compten 29.
[4] Michel Foucher, «L’Union européenne un demi-siècle plus tard: état des lieux et scénarios de relance» , nota 37 de la Fundació Robert Schuman, novembre del 2006.
[5] Llegiu a Bernard Cassen, “Els candidats a la presidència, lluny del món”, Le Monde diplomatique, abril del 2007.
[6] Michel Foucher, «Quels intérêts communs pour les Européens? Rapport Schuman sur l’état de l’Union», Fundació Robert Schuman/Edicions Lignes de repères, París, març del 2007.
[7] Un sol exemple: per què no es generalitzen les clàusules socials en els acords comercials de la UE amb països tercers? Llegiu “Un nouvel élan pour une Europe sociale”, text proposat per vuit ministres de treball (Bèlgica, Bulgària, Gràcia, Estat espanyol, França, Itàlia, Xipre, Hongria) el 14 de febrer del 2007.
[8] Michel Foucher, “L’Union politique européenne: un territoire, des frontières, des horizons”, Esprit, novembre del 2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada