Article d'opinió d'Agnes Callamard
A Le Monde Diplomatique
El reconeixement de la llibertat d'expressió ha constituït molts cops una de les primeres etapes cap a la democràcia. Reivindicació comuna del liberalisme polític i del republicanisme, ha estat la garantia de la llibertat de consciència i l'oposició al dogma. Tant el de la monarquia absoluta (injúries al rei), com el de la religió (delicte de blasfèmia). Amb molta ironia, Beaumarchais afirmava a les seves «Noces de Figaro»: "Amb la condició que no parli ni de l'autoritat, ni del culte, ni de la política, ni de la moral, ni de les autoritats, ni dels privilegiats, ni de l'òpera, ni dels altres espectacles, ni de ningú que tingui coses a defensar, jo, al cap i a la fi, puc imprimir lliurement sota la inspecció de dos o tres censors."
Al XVIIè i XVIIIè, les revolucions anglesa, americana i francesa es caracteritzaven pel reconeixement de la llibertat d'expressió. Realitzaven així una part del projecte de les Llums. Tots els textos nacionals i internacionals que protegeixen els drets humans concedeixen a aquesta llibertat un lloc privilegiat: de la Bill of Rights de 1689 a Anglaterra (llibertat de paraula i de debat al Parlament, dret d’apel·lació) a la Declaració Universal dels drets humans de les Nacions Unides (DUDH) de 1948, passant per la Carta Africana drets humans i pobles de 1963. És significatiu que figuri entre les primeres llibertats suprimides pels règims autoritaris, sobretot a través del control de la premsa i de l'art.
Tanmateix, si el principi de la llibertat d'expressió és reconegut i és protegit, les fronteres d'aquesta sempre han estat una font de debat. Només als Estats Units no existeix cap delimitació; la primera esmena de la Constitució nord-americana és categòrica: "El Congrés no farà cap llei restrictiva de la llibertat d'expressió o la llibertat de premsa". El Tribunal Suprem fins i tot rebutja constantment els textos que tendeixen a protegir els menors d'Internet. Però cap llibertat no és absoluta, en el sentit que s'exercita en el marc de les lleis que la reglamenten en nom de l'interès general. A França, les publicacions destinades a la joventut han estat objecte d'un règim especial des de 1949 i s’ha prohibit tota presentació favorable al crim, la traïció o el robatori. Tanmateix, aquestes restriccions, sempre estretament circumscrites, han tendit a desaparèixer, sobretot sota l'efecte de la jurisprudència del Tribunal Europeu dels drets humans: aquest tribunal va condemnar, el 2001, el decret de 1939 pel qual el ministre de l'interior francès disposava d’un ampli poder de censura sobre les publicacions estrangeres.
Des de fa uns anys, el debat sobre l'exercici de la llibertat d'expressió s’ha renovat. A més del desenvolupament de les noves tecnologies, els factors polítics hi han contribuït. Les legislacions destinades a lluitar contra el terrorisme (incloent-hi la Patriot Act als Estats Units) inclouen borrosos actes que reforcen el poder de control dels governs. A més, el revifament dels partits d'extrem dreta ha empès a sancionar certs conceptes, com la negació del genocidi jueu. Molts historiadors, que s'alarmen del per a ells que és una tornada a les "veritats oficials", han llançat “la crida «del 19» per a la llibertat de la història contra totes les lleis de memòria”. La necessitat de lluitar contra el racisme ha de passar per l'adopció d'un nou arsenal jurídic que limiti la paraula?
Les noves reafirmacions religioses trastornen alhora l'edifici de la llibertat d'expressió. Els creients de qualsevol religió intenten, des de fa uns anys, prohibir pel·lícules («L'Última temptació del Crist» de Martin Scorcese), llibres («Els Versicles satànics» de Salman Rushdie o el «Concili de l'amor» d'Oscar Panizza) o caricatures de premsa (dibuixos de Mahoma a Dinamarca). Molts dirigents i intel·lectuals estimen que els "sentiments religiosos" han de ser mesurats, sobretot els de les confessions minoritàries. D'altres, al contrari, denuncien una restauració del delicte de blasfèmia.
Aquests debats emergeixen mentre el pensament i la representació política travessen per una crisi que posa damunt la taula la indecisió en l'afirmació d'un interès general que defineixi un quòrum de drets acceptats per tots. Agnès Callamard, que dirigeix l'associació "Article 19" (article de la DUDH que protegeix la llibertat d'expressió) defensa una concepció absoluta d'aquesta llibertat. Per a ella, tota restricció, fins i tot la ben intencionada, beneficia en principi el poder establert.
A Le Monde Diplomatique
El reconeixement de la llibertat d'expressió ha constituït molts cops una de les primeres etapes cap a la democràcia. Reivindicació comuna del liberalisme polític i del republicanisme, ha estat la garantia de la llibertat de consciència i l'oposició al dogma. Tant el de la monarquia absoluta (injúries al rei), com el de la religió (delicte de blasfèmia). Amb molta ironia, Beaumarchais afirmava a les seves «Noces de Figaro»: "Amb la condició que no parli ni de l'autoritat, ni del culte, ni de la política, ni de la moral, ni de les autoritats, ni dels privilegiats, ni de l'òpera, ni dels altres espectacles, ni de ningú que tingui coses a defensar, jo, al cap i a la fi, puc imprimir lliurement sota la inspecció de dos o tres censors."
Al XVIIè i XVIIIè, les revolucions anglesa, americana i francesa es caracteritzaven pel reconeixement de la llibertat d'expressió. Realitzaven així una part del projecte de les Llums. Tots els textos nacionals i internacionals que protegeixen els drets humans concedeixen a aquesta llibertat un lloc privilegiat: de la Bill of Rights de 1689 a Anglaterra (llibertat de paraula i de debat al Parlament, dret d’apel·lació) a la Declaració Universal dels drets humans de les Nacions Unides (DUDH) de 1948, passant per la Carta Africana drets humans i pobles de 1963. És significatiu que figuri entre les primeres llibertats suprimides pels règims autoritaris, sobretot a través del control de la premsa i de l'art.
Tanmateix, si el principi de la llibertat d'expressió és reconegut i és protegit, les fronteres d'aquesta sempre han estat una font de debat. Només als Estats Units no existeix cap delimitació; la primera esmena de la Constitució nord-americana és categòrica: "El Congrés no farà cap llei restrictiva de la llibertat d'expressió o la llibertat de premsa". El Tribunal Suprem fins i tot rebutja constantment els textos que tendeixen a protegir els menors d'Internet. Però cap llibertat no és absoluta, en el sentit que s'exercita en el marc de les lleis que la reglamenten en nom de l'interès general. A França, les publicacions destinades a la joventut han estat objecte d'un règim especial des de 1949 i s’ha prohibit tota presentació favorable al crim, la traïció o el robatori. Tanmateix, aquestes restriccions, sempre estretament circumscrites, han tendit a desaparèixer, sobretot sota l'efecte de la jurisprudència del Tribunal Europeu dels drets humans: aquest tribunal va condemnar, el 2001, el decret de 1939 pel qual el ministre de l'interior francès disposava d’un ampli poder de censura sobre les publicacions estrangeres.
Des de fa uns anys, el debat sobre l'exercici de la llibertat d'expressió s’ha renovat. A més del desenvolupament de les noves tecnologies, els factors polítics hi han contribuït. Les legislacions destinades a lluitar contra el terrorisme (incloent-hi la Patriot Act als Estats Units) inclouen borrosos actes que reforcen el poder de control dels governs. A més, el revifament dels partits d'extrem dreta ha empès a sancionar certs conceptes, com la negació del genocidi jueu. Molts historiadors, que s'alarmen del per a ells que és una tornada a les "veritats oficials", han llançat “la crida «del 19» per a la llibertat de la història contra totes les lleis de memòria”. La necessitat de lluitar contra el racisme ha de passar per l'adopció d'un nou arsenal jurídic que limiti la paraula?
Les noves reafirmacions religioses trastornen alhora l'edifici de la llibertat d'expressió. Els creients de qualsevol religió intenten, des de fa uns anys, prohibir pel·lícules («L'Última temptació del Crist» de Martin Scorcese), llibres («Els Versicles satànics» de Salman Rushdie o el «Concili de l'amor» d'Oscar Panizza) o caricatures de premsa (dibuixos de Mahoma a Dinamarca). Molts dirigents i intel·lectuals estimen que els "sentiments religiosos" han de ser mesurats, sobretot els de les confessions minoritàries. D'altres, al contrari, denuncien una restauració del delicte de blasfèmia.
Aquests debats emergeixen mentre el pensament i la representació política travessen per una crisi que posa damunt la taula la indecisió en l'afirmació d'un interès general que defineixi un quòrum de drets acceptats per tots. Agnès Callamard, que dirigeix l'associació "Article 19" (article de la DUDH que protegeix la llibertat d'expressió) defensa una concepció absoluta d'aquesta llibertat. Per a ella, tota restricció, fins i tot la ben intencionada, beneficia en principi el poder establert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada