Article d'opinió d'Ignacio Ramonet
A Le Monde Diplomatique
Cap a l'abisme. El sofriment que pateixen els palestins, la solidaritat creixent que se’n deriva i la violència de la defensa israeliana arrisquen el món cap a l'abisme.
El cara a cara entre dues poblacions, la israeliana i la palestina, que equivocadament o no es temen l’una a l’altra no pot perdurar eternament. Aquests temors «justifiquen», d'un costat, una escalada de la repressió, i, de l'altre, el recurs a la violència per part de grups radicals.
En cada bàndol les enquestes confirmen que la majoria dels ciutadans aspiren a la pau. Però, també en cada bàndol, creixen els odis i els extremismes. Tots dos bàndols parlen de «guerra a mort» i de «destrucció total».
La no-derrota de les milícies de Hezbol·là d’aquest estiu contra les tropes israelianes i la no-victòria de les forces americanes a l'Iraq contra insurgents han retornat l’esperança als grups palestins, els quals tornen a creure en l’oportunitat d'una «guerra popular perllongada». Després d'haver capturat el soldat Gilad Shalit el 25 de juny (encara retingut), els grups palestins han multiplicat els atacs amb coets sobre Sderot i Ashkelon. Hi han deixat la vida sis persones en sis anys. En el mateix període, la repressió als Territoris Ocupats n’ha ocasionat 4500.
Però l'amenaça dels coets atia el desig de revenja entre els israelians. El bàndol dels «durs» al poder, animat per la passivitat internacional, sembla tenir carta blanca per castigar sense límit les poblacions palestines.
Des de fa cinc mesos més de 400 persones, la meitat civils, han estat abatudes per les forces israelianes, a les quals sembla que res als aturi. Els militars ni tan sols no van vacil·lar a abatre, el 3 de novembre, dones desarmades a Beit Hanoun. La mateixa ciutat en què cinc dies més tard vint civils, entre ells diversos nens, serien assassinats pels obusos israelians.
Aquest crim –resultat d'un «error» segons les autoritats israelianes– ha commocionat l’opinió pública mundial. Tanmateix, ha conduït l'Assemblea general de les Nacions Unides, sota l’impuls de França, a aprovar (per 156 vots a favor per 7 en contra) una resolució reclamant la fi de les operacions israelianes a Gaza i el cessament de qualsevol acte de violència.
Però tot això encara queda molt lluny. El govern d’Ehud Olmert no ha vacil·lat –malgrat la valenta dimissió del Ministre de cultura, el laborista Ofir Pines-Paz– a acollir al seu si amb el rang de viceprimer Ministre i a càrrec de la cartera d’«amenaces estratègiques», Avigdor Lieberman, cap del partit extremista Yisrael Beytenu (Israel la nostra llar), els militants del qual són principalment emigrants de l’exUnió Soviètica sovint acusats de xenòfobs.
L'entrada en funcions de Lieberman en un gabinet desorientat i temptat per la utilització confusa de la força representa un perill per al conjunt de la regió. En primer lloc per a Israel i les seves poblacions. Aquest fet no ha estat prou subratllat pels grans mitjans de comunicació europeus, més atents a denunciar l'arribada d'altres extremistes en governs de la Unió.
Més lúcids, diaris israelians com l’Ha'aretz han advertit ràpidament que “escollir el dirigent més irresponsable i més desproveït per ocupar la funció de Ministre d’amenaces estratègiques constitueix, en si mateix, una amenaça estratègica. L'absència de moderació de Lieberman i les seves declaracions intempestives –comparables només a les del President de l'Iran– arrisquen a provocar un desastre en tota la regió.”
El politòleg israelià Zeev Sternhell, historiador del feixisme europeu, ha estat molt clar: segons ell Lieberman és probablement el polític més perillós de la història d'Israel perquè representa un “còctel de nacionalisme, d'autoritarisme i de mentalitat dictatorial[2].”
El context regional n’agreuja el risc. La recent derrota electoral de George W. Bush i la comprovació del fracàs militar a l'Iraq podrien doblegar la política dels Estats Units en aquesta regió. S’intueixen contactes amb Síria (malgrat les acusacions que pesen sobre Damasc després del recent assassinat de Pierre Gemayel). I fins i tot amb Teheran, el paper del qual pot ser decisiu si Washington vol aconseguir la seva retirada del fangar iraquià. A Palestina, finalment, sembla que s’acosta la perspectiva d'un govern d'unió nacional.
Aquest panorama no convé l’Israel que –com Lieberman i els seus amics– continuen apostant per l'enfrontament i la supremacia de la força. D’altra banda, un gest irresponsable tampoc no seria obviat. Saben bé que l’evidència poc a poc s’imposa a les cancelleries internacionals: no hi haurà pau en aquesta regió sense la sortida dels palestins del seu laberint.
A Le Monde Diplomatique
Cap a l'abisme. El sofriment que pateixen els palestins, la solidaritat creixent que se’n deriva i la violència de la defensa israeliana arrisquen el món cap a l'abisme.
El cara a cara entre dues poblacions, la israeliana i la palestina, que equivocadament o no es temen l’una a l’altra no pot perdurar eternament. Aquests temors «justifiquen», d'un costat, una escalada de la repressió, i, de l'altre, el recurs a la violència per part de grups radicals.
En cada bàndol les enquestes confirmen que la majoria dels ciutadans aspiren a la pau. Però, també en cada bàndol, creixen els odis i els extremismes. Tots dos bàndols parlen de «guerra a mort» i de «destrucció total».
La no-derrota de les milícies de Hezbol·là d’aquest estiu contra les tropes israelianes i la no-victòria de les forces americanes a l'Iraq contra insurgents han retornat l’esperança als grups palestins, els quals tornen a creure en l’oportunitat d'una «guerra popular perllongada». Després d'haver capturat el soldat Gilad Shalit el 25 de juny (encara retingut), els grups palestins han multiplicat els atacs amb coets sobre Sderot i Ashkelon. Hi han deixat la vida sis persones en sis anys. En el mateix període, la repressió als Territoris Ocupats n’ha ocasionat 4500.
Però l'amenaça dels coets atia el desig de revenja entre els israelians. El bàndol dels «durs» al poder, animat per la passivitat internacional, sembla tenir carta blanca per castigar sense límit les poblacions palestines.
Des de fa cinc mesos més de 400 persones, la meitat civils, han estat abatudes per les forces israelianes, a les quals sembla que res als aturi. Els militars ni tan sols no van vacil·lar a abatre, el 3 de novembre, dones desarmades a Beit Hanoun. La mateixa ciutat en què cinc dies més tard vint civils, entre ells diversos nens, serien assassinats pels obusos israelians.
Aquest crim –resultat d'un «error» segons les autoritats israelianes– ha commocionat l’opinió pública mundial. Tanmateix, ha conduït l'Assemblea general de les Nacions Unides, sota l’impuls de França, a aprovar (per 156 vots a favor per 7 en contra) una resolució reclamant la fi de les operacions israelianes a Gaza i el cessament de qualsevol acte de violència.
Però tot això encara queda molt lluny. El govern d’Ehud Olmert no ha vacil·lat –malgrat la valenta dimissió del Ministre de cultura, el laborista Ofir Pines-Paz– a acollir al seu si amb el rang de viceprimer Ministre i a càrrec de la cartera d’«amenaces estratègiques», Avigdor Lieberman, cap del partit extremista Yisrael Beytenu (Israel la nostra llar), els militants del qual són principalment emigrants de l’exUnió Soviètica sovint acusats de xenòfobs.
L'entrada en funcions de Lieberman en un gabinet desorientat i temptat per la utilització confusa de la força representa un perill per al conjunt de la regió. En primer lloc per a Israel i les seves poblacions. Aquest fet no ha estat prou subratllat pels grans mitjans de comunicació europeus, més atents a denunciar l'arribada d'altres extremistes en governs de la Unió.
Més lúcids, diaris israelians com l’Ha'aretz han advertit ràpidament que “escollir el dirigent més irresponsable i més desproveït per ocupar la funció de Ministre d’amenaces estratègiques constitueix, en si mateix, una amenaça estratègica. L'absència de moderació de Lieberman i les seves declaracions intempestives –comparables només a les del President de l'Iran– arrisquen a provocar un desastre en tota la regió.”
El politòleg israelià Zeev Sternhell, historiador del feixisme europeu, ha estat molt clar: segons ell Lieberman és probablement el polític més perillós de la història d'Israel perquè representa un “còctel de nacionalisme, d'autoritarisme i de mentalitat dictatorial[2].”
El context regional n’agreuja el risc. La recent derrota electoral de George W. Bush i la comprovació del fracàs militar a l'Iraq podrien doblegar la política dels Estats Units en aquesta regió. S’intueixen contactes amb Síria (malgrat les acusacions que pesen sobre Damasc després del recent assassinat de Pierre Gemayel). I fins i tot amb Teheran, el paper del qual pot ser decisiu si Washington vol aconseguir la seva retirada del fangar iraquià. A Palestina, finalment, sembla que s’acosta la perspectiva d'un govern d'unió nacional.
Aquest panorama no convé l’Israel que –com Lieberman i els seus amics– continuen apostant per l'enfrontament i la supremacia de la força. D’altra banda, un gest irresponsable tampoc no seria obviat. Saben bé que l’evidència poc a poc s’imposa a les cancelleries internacionals: no hi haurà pau en aquesta regió sense la sortida dels palestins del seu laberint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada