Article d'opinió d'Anne-Cecile Robert
A Le Monde Diplomatique
Un període de transició s'acaba a l'Àfrica. S'havia obert amb la democratització després de la guerra freda el 1989 i s'ha tancat de nou amb el fracàs –sota el fons del desastre social– dels Programes d'Ajust Estructural (PAE) i la seva substitució per nous programes al començament dels anys 2000. Les conseqüències per al continent dependran d'aquest canvi històric que emergeixen lentament.
Si les mutacions que es produeixen a l’Àfrica, sovint dramàtiques (moviments socials, cops d'Estat, guerres, malalties, pobresa...), donen la impressió d'un gran caos, les coses no hi són menys comprensibles que en altres indrets. Són sovint les simplificacions mediàtiques i els prejudicis de menyspreu les que creen "la insoluble complexitat" del continent[1].
Durant el decenni 1989-1999, la majoria dels models polítics i econòmics que estructuraven el continent han estat qüestionats. La fi de l'enfrontament Est-Oest ha acabat amb conflictes atiats des de l'exterior, com a Angola o a Moçambic; els règims criptocomunistes han desaparegut o s'han alineat a l'economia de mercat (Benín o Etiòpia); l’enderrocament de l'apartheid a Sud-àfrica va segellar la fi simbòlica dels règims colonials; el multipartidisme s'ha estès de la República Democràtica del Congo (RDC) al Cap Verd, passant per Kènia o a la República Centreafricana.
Es poden considerar aquestes evolucions de dues maneres. Del costat negatiu: cada dia tenim exemples de les tensions de tota mena que ocasionen aquest tipus de trastorns. Del costat positiu: l'espai polític i social en què s’obre el marge de maniobra per qüestionar tot «statu quo». És a dir, que cada drama o perill té com a conseqüència una esperança o la possibilitat d'un canvi positiu. Per exemple, els cops d'Estat, que serveixen de vegades per portar la democràcia, com a Mali el 1991, quan els militars van enderrocar el dictador Moussa Traoré abans de cedir el poder als civils. La mateixa intenció dels colpistes mauritans el 2005.
Tres línies de fractura permeten donar compte d'aquestes ambivalències. D'una part, les teràpies neoliberals i el seu fracàs, en la majoria dels països, han fet esclatar el contracte social procedent de les independències (l'Àfrica subsahariana és l'única part del món en desenvolupament on l'esperança de vida ha recaigut al seu nivell de començaments dels anys 1970 i continua sent inferior a 50 anys). Aquest fet desestabilitzador constitueix un poderós motor per a conflictes socials o tensions armades. Al mateix temps, provoca un debat, encara boirós, sobre la necessària redefinició de les polítiques econòmiques. D'altra banda, la democratització va ampliar l'espai polític, però de manera incompleta. En particular, la tutela de les institucions financeres internacionals (IFI) fa planejar un dubte sobre la legitimitat de les autoritats públiques. Finalment, l'emergència de noves potències africanes o estrangeres redibuixa la geopolítica del continent, deixant entreveure una possible redistribució dels mapes.
El fracàs dels Programes d'Ajust Estructural (PAE) és àmpliament acceptat[2]. Fins i tot quan els Estats africans aconsegueixen taxes de creixement relativament elevades –5% de mitjana el 2005, amb puntes als països petroliers com el Txad (7,7%) o Guinea Equatorial (9,3%)–, aquesta no redueix la pobresa. Obligats a comprovar els seus escassos resultats sobre el terreny, els economistes neoliberals es comencen a interrogar sobre els determinants d'aquest creixement –i sobre el seu contingut–, com ho nota un document de treball del Fons Monetari Internacional (FMI) adientment titulat «Patiment i creixement»: "Els estudis han intentat determinar recentment el que caracteritza un creixement favorable als pobres, noció de la qual no n’existeix definició única. (...) A l'Àfrica, el paper de les desigualtats mereix un examen, donada la profunda modificació de la repartició de la riquesa des de 1980 (...). Se sap que la reducció de les desigualtats pot contribuir a reduir la pobresa, com pot anul·lar una part del retrocés de la pobresa que comporta el creixement[3]."
Davant l'amplitud dels danys, el Banc mundial i el FMI han decidit apadrinar nous programes econòmics. Aquests últims anuncien objectius estrets al voltant de la lluita contra la pobresa i la corrupció, el desenvolupament dels recursos humans i el desenvolupament de les infraestructures. Els Documents Estratègics de Reducció de la Pobresa (DERP[4]) han de permetre sobretot acomplir els Objectius del Mil·leni (ODM) fixats per les Nacions Unides[5].
Amb els Acords de Col·laboració Econòmica (ACE), establerts en el marc de l'Acord de Cotonú, el 2000, la Unió Europea s'ha posat al davant d'aquest nou concert. Igual com en la Nova Col·laboració Econòmica per al Desenvolupament de l'Àfrica (NEPAD[6]). Per finançar el desenvolupament, la reducció o l’anul·lació de deutes, també s’anuncien mesures sobretot per part del G8, com la iniciativa Països Pobres Molt Endeutats (PPME[7]). També s’anuncien mesures per augmentar l'ajuda internacional per part de diferents organismes multilaterals[8].
Tanmateix –com les lliçons de les polítiques passades–, aquestes iniciatives continuen sent presoneres dels apriorismes ideològics neoliberals, i es guarden d'abordar el "debat prohibit[9]" sobre polítiques macroeconòmiques alternatives. L’informe «El nostre interès comú», redactat a iniciativa de Tony Blair el 2005, és el prototipus d'aquests atzucacs[10]. Així, les reduccions del deute sempre són condicionades pels «medicaments malignes» (liberalitzacions-privatitzacions, reducció de la poder públic, lliure mercat, obertura dels mercats a la competència mundial). La Conferència de les Nacions Unides del Comerç i el Desenvolupament (CNUCD) suggereix en và canvis estratègics, sobretot el qüestionament de les regles del comerç mundial[11].
Però certs politòlegs i observadors socorren els economistes dominants: no són les seves prescripcions que són dolentes, són els africans que no comprenen res. El periodista francès Stephen Smith ha esdevingut capdavanter en la crítica violenta i despectiva de les "mentalitats", que serien el verdader obstacle al desenvolupament[12]. Sigui quina sigui l'erudició dels seus autors, aquestes crítiques impliquen un "vici de construcció": no són vàlides sinó s’accepta l'economia liberal com l'única possible. En definitiva, els africans es neguen a morir curats. Sens dubte una manca d'imaginació per part seva... Però, dissortadament, el continent negre és el símbol de la violència de l'economia mundialitzada i, per solidaritat, el Fòrum Social Mundial serà a Nairobi el 2007.
Avui per avui, els danys estructurals ocasionats a les societats africanes són considerables. Tres motors de desestabilització social i política sacsegen el continent. En primer lloc, la inserció compassada dels mercats internacionals ha debilitat el sector agrícola (dos terços de la població subsahariana és rural), sobretot pel joc d'una competència deslleial que ha afavorit la pauperització i l’èxode cap a les ciutats. Consegüentment, han estat minvades les classes mitjanes. A partir dels anys 1980, les societats africanes s'han polaritzat durament entre molt pobres i molt rics: el 20% dels més rics tenen ingressos deu vegades superiors als dels 20% de la part baixa de l'escala[13]. Ara bé, el desenvolupament d'un país reposa en gran part sobre el dinamisme de les classes mitjanes, el desenvolupament de les quels ha d’oferir, d'altra banda, perspectives de progrés a les capes més desafavorides. "En el transcurs de la fase actual d'expansió del capital i les seves noves formes d'acumulació”, apunta el politòleg ganès Kwame A. Ninsin, “molta gent –incloent-hi la classe mitjana– ha estat privada de mitjans d'existència i s’han abocat a la pobresa, al maltracte i al trencament de les forces del mercat[14]."
Finalment, la ideologia liberal ha trencat els Estats predicant disciplina pressupostària, liberalització financera, obertura de mercats, privatitzacions. Aquesta situació constitueix, en principi, una dificultat per al desenvolupament: la CNUCD ha ensenyat que l’impuls públic (finançament d'infraestructures, instauració d'un marc legislatiu favorable, etc.) era indispensable per a l'arribada de les inversions i l’empresariat privats[15]. D'altra banda, l'Àfrica s'ha beneficiat poc del "boom" de les inversions directes a l'estranger d’aquests darrers anys[16].
Però el debilitament del poder públic contribueix també a la dislocació de les societats. D'una part, l'Estat es troba privat dels mitjans per redistribuir els ingressos, com ho il·lustra el debat sobre l'absència de protecció social o la degradació de l'ensenyament que té lloc a Rwanda, a la RDC, a Costa d'Ivori... La seva pauperització afavoreix el malestar dels exèrcits mal atesos, creant contextos favorables als cops d'Estat (els darrers: Guinea Bissau el 2003 i Mauritània en 2005). Els funcionaris són remunerats al cap de mesos i fins i tot anys de retard. Així, el primer gest del general colpista François Bozizé, a la República Centrafricana, el 2003, va ser l’anunci del pagament dels funcionaris.
D'altra banda, ja no existeix autoritat veritablement legítima capaç de fixar un cap a la societat. Sense que el poder públic tingui la capacitat de definir l’interès general, van quallant els discursos que el susbstitueixen, sobretot etnicistes. A la República Democràtica del Congo es defensa l'autenticitat de la "congolitat"; s'evoca la "togolitat" o la "ivoiritat"... Aquests discursos simplistes recorden "la França per als francesos" de Jean-Marie Le Pen. "Quan va venir la crisi –arrossegant la destrucció sobtada del creixement d'excedents que havia permès el finançament de polítiques transètniques del nou Estat–”, explica l'economista egipci Samir Amin, “les classes dirigents s'han dividit en fraccions que, havent perdut tota la legitimitat fundada en resultats de desenvolupament, s'esforcen a crear per a elles mateixes noves bases sovint sinònimes de replegament ètnic[17]." La idea mateixa del bé públic, que havia portat les elits a la independència, ha de reconstruir-se com a motor que redefineixi el contracte social.
Típic de les crisis de postajustament estructural, Costa d'Ivori dóna un bon exemple d’aquesta situació. El conflicte que s'hi desenvolupa des de setembre de 2002 troba les seves arrels en la successió catastròfica de Félix Houphouët-Boigny. Aquest líder històric havia instaurat un sistema paternalista fundat en la renda de l'economia del cacau i el suport minso de París. Les coses s'han complicat amb la privatització del sector del cacau, la davallada de la seva rendibilitat i la del nivell de vida de la població. El descontentament social ha augmentat entre la joventut urbana empobrida, entre la qual Laurent Gbagbo n’és l’exponent popular. Mentrestant, les poblacions rurals abans mimades per Houphouet-Boigny, intenten avui assegurar el seu futur reposseint les terres generosament distribuïdes en els temps del "miracle ivorià" als estrangers que venen a revaloritzar-les. D'aquí el discurs nacionalista sobre la "ivoiritat" i la fragmentació del país en què cadascú troba que l'altre s'enriqueix en detriment seu: urbans contra rurals, estrangers contra ivorians, joves contra vell...
Les tensions són encara més vives en les societats africanes en què la democràcia permet expressar-les, de vegades amb èxit. Els electors es mobilitzen arreu: la forta participació (70%) en les eleccions generals a la República Democràtica del Congo, el juliol de 2006, és emblemàtica d'aquest moviment. Emergeixen nous actors com les associacions –de dones, d'artesans, de petits empresaris, etc.– o els sindicats que s'imposen al debat públic. Així, en resposta a les massives manifestacions populars, s’ha establert un govern "plural" a Togo, l'octubre de 2006, sota la presidència de Faure Gnassingbé, fill del dictador mort Gnassingbé Eyadema.
A Madagascar, la mobilització popular va precipitar la sortida de Didier Ratsiraka el 2002. A la RDC, les «operacions ciutats mortes» van ser organitzades per protestar contra la lentitud del procés de transició el 2003-2004. I esclaten els conflictes socials: vagues generals contra l’encariment de la vida a Guinea, a la primavera 2006; moviment contra la privatització ferroviaria a Mali; lluites contra els talls d'electricitat als suburbis sudàfricans... En definitiva, tensions que qüestionen la tutela del FMI i del Banc Mundial i que són tractats en els fòrums socials que s’organitzen regularment arreu del continent[18]. Els artistes (cantants, «rapers», pintors de carrer o dibuixants de diaris, reporters i cineastes), molt populars, fan d’altaveu de les problemàtiques.
D’altra banda, els moviments religiosos juguen un paper cada vegada més important sobretot en l'àmbit social, tot ocupant els llocs orfes de domini públic. En són exemples les associacions musulmanes, però també les Esglésies evangèliques vingudes dels Estats Units. El president Gbagbo està afiliat a una d'elles. Desenvolupen discursos mil·lenaristes i profètics[19], però intervenen també com a mediadors en certs conflictes com a la RDC. L'islam africà, antic i tradicionalment tolerant, experimenta les conseqüències dels esdeveniments al Pròxim Orient i dels aporismes de la guerra nord-americana contra el terrorisme. Es percep arreu una certa radicalització, de la qual Nigèria, el Sudan o Somàlia en són una mostra –sovint també deformades pels mitjans de comunicació.
Però és la irrupció dels joves sobre l'escena social que forada més les democràcies africanes (entre el 40 i el 49% de la població té menys de 15 anys al sud de Sàhara[20]). Fustigats per la degradació d'una educació sense mitjans però també per les grans pandèmies com la sida[21], oscil·len entre manifestacions de descontentament social sobretot en mitjans urbans –en són mostres l'agitació permanent que regna a Abidjan i la joventut dels líders rebels del nord del país–, i creació de bandes més o menys mafioses –com ho il·lustren els sabotatges criminals a les zones petrolieres de Nigèria.
Als suburbis de les grans ciutats com Nairobi o Johanesburg, els joves es reagrupen en petites societats paral·leles o, quan accedeixen a la universitat, estudien en la major de les precarietats. Moviments contra uns drets d'inscripció massa elevats, l'absència de beques o la indecència dels allotjaments i dels aliments universitaris sacsegen regularment els campus, com a Dakar el darrer hivern. "La joventut té set de justícia (...) vol que es facin bé les coses”, analitza el cineasta maurità Abderhamane Cissako. “És a dir, que vol trobar la dignitat i alhora una explicació a la difícil situació del continent[22]".
A aquests fenòmens s'hi afegeix la temptació de l'emigració –amb els drames humans que revela l'actualitat–, de vegades fomentada per les famílies i els pobles que s'endeuten per fer marxar un jove, amb l'esperança que podrà sostenir-los. L'emigració es ja un fenomen paradoxal, ja que priva els Estats de les seves "forces vives" però que alhora aporten al continent 232.000 milions d'euros anuals, més que l'ajuda al desenvolupament...
"Els nostres dirigents donen el mal exemple”, lamenta l'historiador senegalès Ibrahima Thioub. “Enviant els seus nens a estudiar o a enriquir-se al nord, acrediten la idea que aquí no es pot aconseguir res." Més que en un altre lloc, les elits africanes viuen en levitació sobre les societats. La concomitància de la democratització amb l'expansió de la mundialització ha creat, en efecte, un nou tipus de règim polític: el que es podria anomenat les "democràcies FMI". És a dir, que la selecció de les elits és el producte d'una doble dinàmica: eleccions multipartites i armadura per les institucions financeres internacionals (IFI), en què el segon element comporta sovint concessions sobre l'eficàcia del primer.
Homes de negocis, banquers i experts economistes
En els Estats africans sota tutela dels IFI, els candidats a les altes funcions passen tots per la "guixeta de proveïdors de fons", de la qual se n'han d'assegurar el suport o la neutralitat. El president malià Amadou Toumani Touré reconeix "haver descobert moltes injustícies en les relacions econòmiques internacionals" i haver provat no la "vergonya" sinò la "molèstia" d’aquesta dependència[23]. Certs responsables provenen fins i tot dels rangs del FMI o del Banc Mundial, com la presidenta de liberiana Ellen Johnson-Sirleaf. Entre els actors d’anys recents, Alassane Dramane Ouattara, exdirector de departament al FMI, ha estat Primer ministre de Costa d'Ivori; Nicephore Soglo, antic governador del FMI, ha estat president del Benín; Ngozi Okongo-Iweala, Ministra d’economia de Nigèria, va ser Secretària general del Banc Mundial; els homes de negocis com el President de Madagascar Marc Ravalomana, o els banquers, com el Primer ministre ivorià Charles Konan Banny, antic governador del Banc Central dels Estats de l'Àfrica de l'Oest (BCEAO), tenen els favors de les institucions financeres.
La legitimitat i la representativitat de les elits procedeixen llavors no tant de la població com dels organismes internacionals. En un debat al Parlament, un ministre senegalès va poder fer callar l'oposició gràcies a aquesta curta frase: "Els proveïdors de fons hi estan d'acord". El conflicte del cotó, el 2003, va il·lustrar paradoxalment la connivència de les elits i dels economistes dominants: els dirigents africans demanaven el respecte a les regles del lliure comerç, no pas el qüestionament del joc mundial de les relacions de forces entre el Nord i el Sud.
De vegades, no obstant això, les institucions de Bretton Woods pateixen la sanció popular. Al Benín, expulsat del poder el 1991 per Nicephore Soglo, l'exdictador Mathieu Kerekou va batre aquest últim el 1996 (abans de deixar voluntàriament i definitivament la presidència el 2006). Més recentment, escollida el 2005, Sirleaf ha de tractar amb un Parlament hostil.
Més enllà de la benevolència carnívora de la "comunitat internacional", la qüestió econòmica pertorba diàriament un joc democràtic encara més aleatori en la mesura que els partits polítics no tenen militants, a causa, entre altres raons, de no poder pagar quotes. Tanmateix, la diferència de mitjans entre candidats falseja la competència electoral. Paradoxa: els règims hàbils ajuden la creació de formacions d'oposició, però per a dividir els seus adversaris (Gabon i Burkina Faso, per exemple). La majoria de les vegades, els "observadors internacionals" validen els resultats o no si el règim en qüestió és un bon alumne en economia (veure el cas de Zimbabwe).
Tanmateix, la cultura democràtica no sembla afermar-se, ans alcontrari: alguns fan modificar la Constitució per fer-se escollir de nou sense restriccions (Burkina Faso, Uganda, el Txad). Els opositors, els periodistes i els jutges són objecte d'intimidació. És el cas al Senegal (detenció de l'antic Primer ministre Idrissa Seck, agressions al diputat Talla Sylla...) i també al Níger, on dos periodistes han estat jutjats l'estiu 2006 per "difusió de notícia falsa " sobre l'estat del país.
"Per què no emergeix un Chávez africà[24]?" Es lamentava recentment un estudiant en un campus d'Abidjan[25]. Un enfrontament significatiu va tenir lloc durant l'hivern 2005-2006 entre el Txad i el Banc Mundial, que subministra elements de resposta. Invocant la urgència dels problemes socials als quals ha de fer fornt el seu país, N'Djamena va reclamar el desbloqueig dels fons petroliers imposats pel Banc per "preservar els interessos de les generacions futures". El règim d’Idris Deby pensava evidentment més en el seu exèrcit (i en el seu conflicte amb el veí sudanès) que en el seu poble. I és que el joc de dependència en el qual s'inscriu l'economia del Txad il·lustra allò que a l'Àfrica s’anomena la "maledicció del petroli". La dependència econòmica, l'incentiu del guany de les multinacionals que juguen al continent com en un gran casino[26] i la corrupció d'elits poc representatives, es conjuguen per privar els pobles de les repercussions de les seves immenses riqueses.
Tanmateix, la geopolítica del continent està en plena mutació i podria obrir marges de maniobra per als Estats. Les antigues dependències en posen en dubte, sobretot el neocolonialisme francès. Discutit en uns llocs (Costa d'Ivori, Togo, Senegal...) i encara persistents en d’altres (el Txad, Gabon...[27]). Altres potències prenen terreny, com la Xina comercial o els Estats Units (entre el gran negoci i la guerra contra el terrorisme). Les relacions Sud-Sud es desenvolupen amb socis com el Brasil o Veneçuela, que ha obert tres noves ambaixades a l'Àfrica. Per a les elits nascudes després de les independències les relacions colonials són realitats obsoletes i totes les col·laboracions són possibles.
Al mateix continent emergeixen padrins regionals, com Sud-àfrica, Nigèria[28] o el Sudan. El conflicte del Darfur –en part un conflicte d'hegemonia entre Khartum i N'Djamena– és seguit per la Unió Africana, que participa també en altres operacions de manteniment de la pau (Sierra Leona i RDC). De fet, les organitzacions interafricanes es reforcen i juguen un paper cada vegada més important. Així, l'octubre de 2006, el Consell de Pau i de Seguretat de la Unió Africana i la Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica Occidental intenten desbloquejar el procés de pau a Costa d'Ivori. La manca de mitjans és, però, un límit a l'acció d'aquestes organitzacions.
El potencial alliberador de l'actual període històric està acutalment molt emmarcat per la dependència "vertical" dels països, la representativitat esbiaixada dels dirigents i el seu tall liberal. Però també està condicionat per l'estímul d'una cultura democràtica pròpia de l'Àfrica que plana sobre el continent, amb el somni d'una "segona independència" que seria sinònima tant de progrés econòmic com social.
[1] Jean-François Dupaquier, «De la françafrique a la maffiafrique», Mouvements, 17 de maig de 2002 - www.mouvements.asso.fr/
[2] Llegir Jean-Pierre Foirry, “L’Afrique: continent d’avenir?”, Ellipses, coll. «Transversale Débats», Paris, 2006.
[3] "Patiment i creixement. Àfrica: el creixement se'n va finalment, però com accelerar i sostenir la cadència per reduir la pobresa?", Finances i desenvolupament, FMI, Washington, març de 2006.
[4] Elaborat pel FMI i el Banc Mundial, el DERP descriu les polítiques i els programes macroeconòmics, estructurals i socials d'un país en diversos anys, així com les seves necessitats de finançament exterior.
[5] http://www.un.org/french/millenniumgoals/
[6] Adoptat per la Unió Africana, a Lusaka (Zàmbia), el juliol de 2001, el NEPAD ha estat concebut per cinc "vehicles pesats" de la política africana : Sud-àfrica, Nigèria, Algèria, Egipte i el Senegal.
[7] La iniciativa PPME és un dispositiu global de reducció del deute dels països pobres molt endeutats que apliquen programes d'ajust i de reforma recolzats per FMI i el Banc Mundial.
[8] Llegir «The 25 bilion dollar questión», The Economist, Londres, 2-8 de juliol de 2005.
[9] Jean-Pierre Foirry, op. Cit, pàg. 87.
[10] http://www.commissionforafrica.org/french/report/introduction.html
[11] CNUCED, «Informe sobre el comerç i el desenvolupament 2006», http://www.unctad.org
[12] Stephen Smith, Negrologie. Per què mor l'Àfrica, Destraló, apostes, 2004.
[13]www.un.org
[14] Llegir Kwame A. Ninsin, “Les nouveaux mouvements sociaux africains”, dins «Et si l’Afrique refusait le marché?», L’Harmattan, París, 2001, pàg. 221.
[15] CNUCED, «Fluixos de capitals i creixement a l’Àfrica», Ginebra, 2000.
[16] En el transcurs del període 1975-1982, les entrades de capitals estrangers representaven un 3,9% del producte nacional brut (PNB) dels països africans. En el transcurs del període 1983-1998, no representaven més que un 1,8%. Encara pitjor, es comprova una fugida dels capitals africans cap als països estrangers.
[17] Samir Amin, "L'economia política de l'Àfrica i la mundialització", dins «Et si l’Afrique refusait le marché?», L’Harmattan, París, 2001, pàgina 45.
[18] www.forumsocialafricain.org
[19] Llegir Laurent Fouchard, René Otayek, André Mary, “Des imaginaires partagés”, «Courrier de la planète», núm. 79, Montpeller, gener-març de 2006.
[20] Contra menys d’un 30% als països industrialitzats. Sud-àfrica és un país intermig situant-se entre el 30 i 39%.
[21] Llegir Stephen Ellis, "La crisi universitària", Courrier de la planète, op. cit.
[22] «Le rideau rouge», TV5, febrer de 2003.
[23] «Le rideau rouge», TV5, febrer de 2003.
A Le Monde Diplomatique
Un període de transició s'acaba a l'Àfrica. S'havia obert amb la democratització després de la guerra freda el 1989 i s'ha tancat de nou amb el fracàs –sota el fons del desastre social– dels Programes d'Ajust Estructural (PAE) i la seva substitució per nous programes al començament dels anys 2000. Les conseqüències per al continent dependran d'aquest canvi històric que emergeixen lentament.
Si les mutacions que es produeixen a l’Àfrica, sovint dramàtiques (moviments socials, cops d'Estat, guerres, malalties, pobresa...), donen la impressió d'un gran caos, les coses no hi són menys comprensibles que en altres indrets. Són sovint les simplificacions mediàtiques i els prejudicis de menyspreu les que creen "la insoluble complexitat" del continent[1].
Durant el decenni 1989-1999, la majoria dels models polítics i econòmics que estructuraven el continent han estat qüestionats. La fi de l'enfrontament Est-Oest ha acabat amb conflictes atiats des de l'exterior, com a Angola o a Moçambic; els règims criptocomunistes han desaparegut o s'han alineat a l'economia de mercat (Benín o Etiòpia); l’enderrocament de l'apartheid a Sud-àfrica va segellar la fi simbòlica dels règims colonials; el multipartidisme s'ha estès de la República Democràtica del Congo (RDC) al Cap Verd, passant per Kènia o a la República Centreafricana.
Es poden considerar aquestes evolucions de dues maneres. Del costat negatiu: cada dia tenim exemples de les tensions de tota mena que ocasionen aquest tipus de trastorns. Del costat positiu: l'espai polític i social en què s’obre el marge de maniobra per qüestionar tot «statu quo». És a dir, que cada drama o perill té com a conseqüència una esperança o la possibilitat d'un canvi positiu. Per exemple, els cops d'Estat, que serveixen de vegades per portar la democràcia, com a Mali el 1991, quan els militars van enderrocar el dictador Moussa Traoré abans de cedir el poder als civils. La mateixa intenció dels colpistes mauritans el 2005.
Tres línies de fractura permeten donar compte d'aquestes ambivalències. D'una part, les teràpies neoliberals i el seu fracàs, en la majoria dels països, han fet esclatar el contracte social procedent de les independències (l'Àfrica subsahariana és l'única part del món en desenvolupament on l'esperança de vida ha recaigut al seu nivell de començaments dels anys 1970 i continua sent inferior a 50 anys). Aquest fet desestabilitzador constitueix un poderós motor per a conflictes socials o tensions armades. Al mateix temps, provoca un debat, encara boirós, sobre la necessària redefinició de les polítiques econòmiques. D'altra banda, la democratització va ampliar l'espai polític, però de manera incompleta. En particular, la tutela de les institucions financeres internacionals (IFI) fa planejar un dubte sobre la legitimitat de les autoritats públiques. Finalment, l'emergència de noves potències africanes o estrangeres redibuixa la geopolítica del continent, deixant entreveure una possible redistribució dels mapes.
El fracàs dels Programes d'Ajust Estructural (PAE) és àmpliament acceptat[2]. Fins i tot quan els Estats africans aconsegueixen taxes de creixement relativament elevades –5% de mitjana el 2005, amb puntes als països petroliers com el Txad (7,7%) o Guinea Equatorial (9,3%)–, aquesta no redueix la pobresa. Obligats a comprovar els seus escassos resultats sobre el terreny, els economistes neoliberals es comencen a interrogar sobre els determinants d'aquest creixement –i sobre el seu contingut–, com ho nota un document de treball del Fons Monetari Internacional (FMI) adientment titulat «Patiment i creixement»: "Els estudis han intentat determinar recentment el que caracteritza un creixement favorable als pobres, noció de la qual no n’existeix definició única. (...) A l'Àfrica, el paper de les desigualtats mereix un examen, donada la profunda modificació de la repartició de la riquesa des de 1980 (...). Se sap que la reducció de les desigualtats pot contribuir a reduir la pobresa, com pot anul·lar una part del retrocés de la pobresa que comporta el creixement[3]."
Davant l'amplitud dels danys, el Banc mundial i el FMI han decidit apadrinar nous programes econòmics. Aquests últims anuncien objectius estrets al voltant de la lluita contra la pobresa i la corrupció, el desenvolupament dels recursos humans i el desenvolupament de les infraestructures. Els Documents Estratègics de Reducció de la Pobresa (DERP[4]) han de permetre sobretot acomplir els Objectius del Mil·leni (ODM) fixats per les Nacions Unides[5].
Amb els Acords de Col·laboració Econòmica (ACE), establerts en el marc de l'Acord de Cotonú, el 2000, la Unió Europea s'ha posat al davant d'aquest nou concert. Igual com en la Nova Col·laboració Econòmica per al Desenvolupament de l'Àfrica (NEPAD[6]). Per finançar el desenvolupament, la reducció o l’anul·lació de deutes, també s’anuncien mesures sobretot per part del G8, com la iniciativa Països Pobres Molt Endeutats (PPME[7]). També s’anuncien mesures per augmentar l'ajuda internacional per part de diferents organismes multilaterals[8].
Tanmateix –com les lliçons de les polítiques passades–, aquestes iniciatives continuen sent presoneres dels apriorismes ideològics neoliberals, i es guarden d'abordar el "debat prohibit[9]" sobre polítiques macroeconòmiques alternatives. L’informe «El nostre interès comú», redactat a iniciativa de Tony Blair el 2005, és el prototipus d'aquests atzucacs[10]. Així, les reduccions del deute sempre són condicionades pels «medicaments malignes» (liberalitzacions-privatitzacions, reducció de la poder públic, lliure mercat, obertura dels mercats a la competència mundial). La Conferència de les Nacions Unides del Comerç i el Desenvolupament (CNUCD) suggereix en và canvis estratègics, sobretot el qüestionament de les regles del comerç mundial[11].
Però certs politòlegs i observadors socorren els economistes dominants: no són les seves prescripcions que són dolentes, són els africans que no comprenen res. El periodista francès Stephen Smith ha esdevingut capdavanter en la crítica violenta i despectiva de les "mentalitats", que serien el verdader obstacle al desenvolupament[12]. Sigui quina sigui l'erudició dels seus autors, aquestes crítiques impliquen un "vici de construcció": no són vàlides sinó s’accepta l'economia liberal com l'única possible. En definitiva, els africans es neguen a morir curats. Sens dubte una manca d'imaginació per part seva... Però, dissortadament, el continent negre és el símbol de la violència de l'economia mundialitzada i, per solidaritat, el Fòrum Social Mundial serà a Nairobi el 2007.
Avui per avui, els danys estructurals ocasionats a les societats africanes són considerables. Tres motors de desestabilització social i política sacsegen el continent. En primer lloc, la inserció compassada dels mercats internacionals ha debilitat el sector agrícola (dos terços de la població subsahariana és rural), sobretot pel joc d'una competència deslleial que ha afavorit la pauperització i l’èxode cap a les ciutats. Consegüentment, han estat minvades les classes mitjanes. A partir dels anys 1980, les societats africanes s'han polaritzat durament entre molt pobres i molt rics: el 20% dels més rics tenen ingressos deu vegades superiors als dels 20% de la part baixa de l'escala[13]. Ara bé, el desenvolupament d'un país reposa en gran part sobre el dinamisme de les classes mitjanes, el desenvolupament de les quels ha d’oferir, d'altra banda, perspectives de progrés a les capes més desafavorides. "En el transcurs de la fase actual d'expansió del capital i les seves noves formes d'acumulació”, apunta el politòleg ganès Kwame A. Ninsin, “molta gent –incloent-hi la classe mitjana– ha estat privada de mitjans d'existència i s’han abocat a la pobresa, al maltracte i al trencament de les forces del mercat[14]."
Finalment, la ideologia liberal ha trencat els Estats predicant disciplina pressupostària, liberalització financera, obertura de mercats, privatitzacions. Aquesta situació constitueix, en principi, una dificultat per al desenvolupament: la CNUCD ha ensenyat que l’impuls públic (finançament d'infraestructures, instauració d'un marc legislatiu favorable, etc.) era indispensable per a l'arribada de les inversions i l’empresariat privats[15]. D'altra banda, l'Àfrica s'ha beneficiat poc del "boom" de les inversions directes a l'estranger d’aquests darrers anys[16].
Però el debilitament del poder públic contribueix també a la dislocació de les societats. D'una part, l'Estat es troba privat dels mitjans per redistribuir els ingressos, com ho il·lustra el debat sobre l'absència de protecció social o la degradació de l'ensenyament que té lloc a Rwanda, a la RDC, a Costa d'Ivori... La seva pauperització afavoreix el malestar dels exèrcits mal atesos, creant contextos favorables als cops d'Estat (els darrers: Guinea Bissau el 2003 i Mauritània en 2005). Els funcionaris són remunerats al cap de mesos i fins i tot anys de retard. Així, el primer gest del general colpista François Bozizé, a la República Centrafricana, el 2003, va ser l’anunci del pagament dels funcionaris.
D'altra banda, ja no existeix autoritat veritablement legítima capaç de fixar un cap a la societat. Sense que el poder públic tingui la capacitat de definir l’interès general, van quallant els discursos que el susbstitueixen, sobretot etnicistes. A la República Democràtica del Congo es defensa l'autenticitat de la "congolitat"; s'evoca la "togolitat" o la "ivoiritat"... Aquests discursos simplistes recorden "la França per als francesos" de Jean-Marie Le Pen. "Quan va venir la crisi –arrossegant la destrucció sobtada del creixement d'excedents que havia permès el finançament de polítiques transètniques del nou Estat–”, explica l'economista egipci Samir Amin, “les classes dirigents s'han dividit en fraccions que, havent perdut tota la legitimitat fundada en resultats de desenvolupament, s'esforcen a crear per a elles mateixes noves bases sovint sinònimes de replegament ètnic[17]." La idea mateixa del bé públic, que havia portat les elits a la independència, ha de reconstruir-se com a motor que redefineixi el contracte social.
Típic de les crisis de postajustament estructural, Costa d'Ivori dóna un bon exemple d’aquesta situació. El conflicte que s'hi desenvolupa des de setembre de 2002 troba les seves arrels en la successió catastròfica de Félix Houphouët-Boigny. Aquest líder històric havia instaurat un sistema paternalista fundat en la renda de l'economia del cacau i el suport minso de París. Les coses s'han complicat amb la privatització del sector del cacau, la davallada de la seva rendibilitat i la del nivell de vida de la població. El descontentament social ha augmentat entre la joventut urbana empobrida, entre la qual Laurent Gbagbo n’és l’exponent popular. Mentrestant, les poblacions rurals abans mimades per Houphouet-Boigny, intenten avui assegurar el seu futur reposseint les terres generosament distribuïdes en els temps del "miracle ivorià" als estrangers que venen a revaloritzar-les. D'aquí el discurs nacionalista sobre la "ivoiritat" i la fragmentació del país en què cadascú troba que l'altre s'enriqueix en detriment seu: urbans contra rurals, estrangers contra ivorians, joves contra vell...
Les tensions són encara més vives en les societats africanes en què la democràcia permet expressar-les, de vegades amb èxit. Els electors es mobilitzen arreu: la forta participació (70%) en les eleccions generals a la República Democràtica del Congo, el juliol de 2006, és emblemàtica d'aquest moviment. Emergeixen nous actors com les associacions –de dones, d'artesans, de petits empresaris, etc.– o els sindicats que s'imposen al debat públic. Així, en resposta a les massives manifestacions populars, s’ha establert un govern "plural" a Togo, l'octubre de 2006, sota la presidència de Faure Gnassingbé, fill del dictador mort Gnassingbé Eyadema.
A Madagascar, la mobilització popular va precipitar la sortida de Didier Ratsiraka el 2002. A la RDC, les «operacions ciutats mortes» van ser organitzades per protestar contra la lentitud del procés de transició el 2003-2004. I esclaten els conflictes socials: vagues generals contra l’encariment de la vida a Guinea, a la primavera 2006; moviment contra la privatització ferroviaria a Mali; lluites contra els talls d'electricitat als suburbis sudàfricans... En definitiva, tensions que qüestionen la tutela del FMI i del Banc Mundial i que són tractats en els fòrums socials que s’organitzen regularment arreu del continent[18]. Els artistes (cantants, «rapers», pintors de carrer o dibuixants de diaris, reporters i cineastes), molt populars, fan d’altaveu de les problemàtiques.
D’altra banda, els moviments religiosos juguen un paper cada vegada més important sobretot en l'àmbit social, tot ocupant els llocs orfes de domini públic. En són exemples les associacions musulmanes, però també les Esglésies evangèliques vingudes dels Estats Units. El president Gbagbo està afiliat a una d'elles. Desenvolupen discursos mil·lenaristes i profètics[19], però intervenen també com a mediadors en certs conflictes com a la RDC. L'islam africà, antic i tradicionalment tolerant, experimenta les conseqüències dels esdeveniments al Pròxim Orient i dels aporismes de la guerra nord-americana contra el terrorisme. Es percep arreu una certa radicalització, de la qual Nigèria, el Sudan o Somàlia en són una mostra –sovint també deformades pels mitjans de comunicació.
Però és la irrupció dels joves sobre l'escena social que forada més les democràcies africanes (entre el 40 i el 49% de la població té menys de 15 anys al sud de Sàhara[20]). Fustigats per la degradació d'una educació sense mitjans però també per les grans pandèmies com la sida[21], oscil·len entre manifestacions de descontentament social sobretot en mitjans urbans –en són mostres l'agitació permanent que regna a Abidjan i la joventut dels líders rebels del nord del país–, i creació de bandes més o menys mafioses –com ho il·lustren els sabotatges criminals a les zones petrolieres de Nigèria.
Als suburbis de les grans ciutats com Nairobi o Johanesburg, els joves es reagrupen en petites societats paral·leles o, quan accedeixen a la universitat, estudien en la major de les precarietats. Moviments contra uns drets d'inscripció massa elevats, l'absència de beques o la indecència dels allotjaments i dels aliments universitaris sacsegen regularment els campus, com a Dakar el darrer hivern. "La joventut té set de justícia (...) vol que es facin bé les coses”, analitza el cineasta maurità Abderhamane Cissako. “És a dir, que vol trobar la dignitat i alhora una explicació a la difícil situació del continent[22]".
A aquests fenòmens s'hi afegeix la temptació de l'emigració –amb els drames humans que revela l'actualitat–, de vegades fomentada per les famílies i els pobles que s'endeuten per fer marxar un jove, amb l'esperança que podrà sostenir-los. L'emigració es ja un fenomen paradoxal, ja que priva els Estats de les seves "forces vives" però que alhora aporten al continent 232.000 milions d'euros anuals, més que l'ajuda al desenvolupament...
"Els nostres dirigents donen el mal exemple”, lamenta l'historiador senegalès Ibrahima Thioub. “Enviant els seus nens a estudiar o a enriquir-se al nord, acrediten la idea que aquí no es pot aconseguir res." Més que en un altre lloc, les elits africanes viuen en levitació sobre les societats. La concomitància de la democratització amb l'expansió de la mundialització ha creat, en efecte, un nou tipus de règim polític: el que es podria anomenat les "democràcies FMI". És a dir, que la selecció de les elits és el producte d'una doble dinàmica: eleccions multipartites i armadura per les institucions financeres internacionals (IFI), en què el segon element comporta sovint concessions sobre l'eficàcia del primer.
Homes de negocis, banquers i experts economistes
En els Estats africans sota tutela dels IFI, els candidats a les altes funcions passen tots per la "guixeta de proveïdors de fons", de la qual se n'han d'assegurar el suport o la neutralitat. El president malià Amadou Toumani Touré reconeix "haver descobert moltes injustícies en les relacions econòmiques internacionals" i haver provat no la "vergonya" sinò la "molèstia" d’aquesta dependència[23]. Certs responsables provenen fins i tot dels rangs del FMI o del Banc Mundial, com la presidenta de liberiana Ellen Johnson-Sirleaf. Entre els actors d’anys recents, Alassane Dramane Ouattara, exdirector de departament al FMI, ha estat Primer ministre de Costa d'Ivori; Nicephore Soglo, antic governador del FMI, ha estat president del Benín; Ngozi Okongo-Iweala, Ministra d’economia de Nigèria, va ser Secretària general del Banc Mundial; els homes de negocis com el President de Madagascar Marc Ravalomana, o els banquers, com el Primer ministre ivorià Charles Konan Banny, antic governador del Banc Central dels Estats de l'Àfrica de l'Oest (BCEAO), tenen els favors de les institucions financeres.
La legitimitat i la representativitat de les elits procedeixen llavors no tant de la població com dels organismes internacionals. En un debat al Parlament, un ministre senegalès va poder fer callar l'oposició gràcies a aquesta curta frase: "Els proveïdors de fons hi estan d'acord". El conflicte del cotó, el 2003, va il·lustrar paradoxalment la connivència de les elits i dels economistes dominants: els dirigents africans demanaven el respecte a les regles del lliure comerç, no pas el qüestionament del joc mundial de les relacions de forces entre el Nord i el Sud.
De vegades, no obstant això, les institucions de Bretton Woods pateixen la sanció popular. Al Benín, expulsat del poder el 1991 per Nicephore Soglo, l'exdictador Mathieu Kerekou va batre aquest últim el 1996 (abans de deixar voluntàriament i definitivament la presidència el 2006). Més recentment, escollida el 2005, Sirleaf ha de tractar amb un Parlament hostil.
Més enllà de la benevolència carnívora de la "comunitat internacional", la qüestió econòmica pertorba diàriament un joc democràtic encara més aleatori en la mesura que els partits polítics no tenen militants, a causa, entre altres raons, de no poder pagar quotes. Tanmateix, la diferència de mitjans entre candidats falseja la competència electoral. Paradoxa: els règims hàbils ajuden la creació de formacions d'oposició, però per a dividir els seus adversaris (Gabon i Burkina Faso, per exemple). La majoria de les vegades, els "observadors internacionals" validen els resultats o no si el règim en qüestió és un bon alumne en economia (veure el cas de Zimbabwe).
Tanmateix, la cultura democràtica no sembla afermar-se, ans alcontrari: alguns fan modificar la Constitució per fer-se escollir de nou sense restriccions (Burkina Faso, Uganda, el Txad). Els opositors, els periodistes i els jutges són objecte d'intimidació. És el cas al Senegal (detenció de l'antic Primer ministre Idrissa Seck, agressions al diputat Talla Sylla...) i també al Níger, on dos periodistes han estat jutjats l'estiu 2006 per "difusió de notícia falsa " sobre l'estat del país.
"Per què no emergeix un Chávez africà[24]?" Es lamentava recentment un estudiant en un campus d'Abidjan[25]. Un enfrontament significatiu va tenir lloc durant l'hivern 2005-2006 entre el Txad i el Banc Mundial, que subministra elements de resposta. Invocant la urgència dels problemes socials als quals ha de fer fornt el seu país, N'Djamena va reclamar el desbloqueig dels fons petroliers imposats pel Banc per "preservar els interessos de les generacions futures". El règim d’Idris Deby pensava evidentment més en el seu exèrcit (i en el seu conflicte amb el veí sudanès) que en el seu poble. I és que el joc de dependència en el qual s'inscriu l'economia del Txad il·lustra allò que a l'Àfrica s’anomena la "maledicció del petroli". La dependència econòmica, l'incentiu del guany de les multinacionals que juguen al continent com en un gran casino[26] i la corrupció d'elits poc representatives, es conjuguen per privar els pobles de les repercussions de les seves immenses riqueses.
Tanmateix, la geopolítica del continent està en plena mutació i podria obrir marges de maniobra per als Estats. Les antigues dependències en posen en dubte, sobretot el neocolonialisme francès. Discutit en uns llocs (Costa d'Ivori, Togo, Senegal...) i encara persistents en d’altres (el Txad, Gabon...[27]). Altres potències prenen terreny, com la Xina comercial o els Estats Units (entre el gran negoci i la guerra contra el terrorisme). Les relacions Sud-Sud es desenvolupen amb socis com el Brasil o Veneçuela, que ha obert tres noves ambaixades a l'Àfrica. Per a les elits nascudes després de les independències les relacions colonials són realitats obsoletes i totes les col·laboracions són possibles.
Al mateix continent emergeixen padrins regionals, com Sud-àfrica, Nigèria[28] o el Sudan. El conflicte del Darfur –en part un conflicte d'hegemonia entre Khartum i N'Djamena– és seguit per la Unió Africana, que participa també en altres operacions de manteniment de la pau (Sierra Leona i RDC). De fet, les organitzacions interafricanes es reforcen i juguen un paper cada vegada més important. Així, l'octubre de 2006, el Consell de Pau i de Seguretat de la Unió Africana i la Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica Occidental intenten desbloquejar el procés de pau a Costa d'Ivori. La manca de mitjans és, però, un límit a l'acció d'aquestes organitzacions.
El potencial alliberador de l'actual període històric està acutalment molt emmarcat per la dependència "vertical" dels països, la representativitat esbiaixada dels dirigents i el seu tall liberal. Però també està condicionat per l'estímul d'una cultura democràtica pròpia de l'Àfrica que plana sobre el continent, amb el somni d'una "segona independència" que seria sinònima tant de progrés econòmic com social.
[1] Jean-François Dupaquier, «De la françafrique a la maffiafrique», Mouvements, 17 de maig de 2002 - www.mouvements.asso.fr/
[2] Llegir Jean-Pierre Foirry, “L’Afrique: continent d’avenir?”, Ellipses, coll. «Transversale Débats», Paris, 2006.
[3] "Patiment i creixement. Àfrica: el creixement se'n va finalment, però com accelerar i sostenir la cadència per reduir la pobresa?", Finances i desenvolupament, FMI, Washington, març de 2006.
[4] Elaborat pel FMI i el Banc Mundial, el DERP descriu les polítiques i els programes macroeconòmics, estructurals i socials d'un país en diversos anys, així com les seves necessitats de finançament exterior.
[5] http://www.un.org/french/millenniumgoals/
[6] Adoptat per la Unió Africana, a Lusaka (Zàmbia), el juliol de 2001, el NEPAD ha estat concebut per cinc "vehicles pesats" de la política africana : Sud-àfrica, Nigèria, Algèria, Egipte i el Senegal.
[7] La iniciativa PPME és un dispositiu global de reducció del deute dels països pobres molt endeutats que apliquen programes d'ajust i de reforma recolzats per FMI i el Banc Mundial.
[8] Llegir «The 25 bilion dollar questión», The Economist, Londres, 2-8 de juliol de 2005.
[9] Jean-Pierre Foirry, op. Cit, pàg. 87.
[10] http://www.commissionforafrica.org/french/report/introduction.html
[11] CNUCED, «Informe sobre el comerç i el desenvolupament 2006», http://www.unctad.org
[12] Stephen Smith, Negrologie. Per què mor l'Àfrica, Destraló, apostes, 2004.
[13]www.un.org
[14] Llegir Kwame A. Ninsin, “Les nouveaux mouvements sociaux africains”, dins «Et si l’Afrique refusait le marché?», L’Harmattan, París, 2001, pàg. 221.
[15] CNUCED, «Fluixos de capitals i creixement a l’Àfrica», Ginebra, 2000.
[16] En el transcurs del període 1975-1982, les entrades de capitals estrangers representaven un 3,9% del producte nacional brut (PNB) dels països africans. En el transcurs del període 1983-1998, no representaven més que un 1,8%. Encara pitjor, es comprova una fugida dels capitals africans cap als països estrangers.
[17] Samir Amin, "L'economia política de l'Àfrica i la mundialització", dins «Et si l’Afrique refusait le marché?», L’Harmattan, París, 2001, pàgina 45.
[18] www.forumsocialafricain.org
[19] Llegir Laurent Fouchard, René Otayek, André Mary, “Des imaginaires partagés”, «Courrier de la planète», núm. 79, Montpeller, gener-març de 2006.
[20] Contra menys d’un 30% als països industrialitzats. Sud-àfrica és un país intermig situant-se entre el 30 i 39%.
[21] Llegir Stephen Ellis, "La crisi universitària", Courrier de la planète, op. cit.
[22] «Le rideau rouge», TV5, febrer de 2003.
[23] «Le rideau rouge», TV5, febrer de 2003.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada