DECLARACIÓ

L'A.C.R. UTOPIA XXI va nàixer l'any 2004. És voluntat d'esta entitat cooperar amb altres grups republicans, sobiranistes valencians i d'esquerra, en la tasca de reflexió i formació, però també en l'acció política directa, en el camí cap a la recuperació de la Sobirania del Poble Valencià i la instauració de la República Valenciana. La promoció de la Llengua i la Cultura Valenciana són objecte principal també de l'acció de l'associació.

20.9.12

València davant la independència de Catalunya


Per Joan S. Sorribes
Secretari nacional d’ESTAT VALENCIÀ


Va acostant-se l’hora de la veritat, l’hora en què haurem de decidir, com a valencians, quin paper volem que ens pertoque com a poble en la Història. La fractura entre l’espanyolisme i les nacions perifèriques sotmeses a l’Estat espanyol es fa dia a dia més important, la impossibilitat de “construir” un estat que, respectuós amb la diversitat nacional, sume els diferents pobles annexionats per la Corona de Castella a força de sotmetre’ls militarment, deixa a les clares l’enmirallament de les diferents propostes de federalització i la crua realitat de l’esdevenir històric: per a Espanya, tots els qui no som castellans som de terra conquistada i, per tant, meres colònies.
La fractura nacional que altres han assenyalat en el sentit d’una tendència recentralitzadora en l’àmbit castellà front al creixement de la voluntat sobiranista d’Euskadi i Catalunya, està servida. I davant eixa realitat, encardinada a més en un context social que no podem defugir (perquè en forma part indestriable allò social d’allò nacional i la crisi de l’actual model econòmic, social i polític és part fonamental de la qüestió) i d’un context institucional que no podem obviar (la pertinença a la Unió Europea i a un determinat club internacional), ens situarà, més prompte que tard, als valencians davant d’una cruïlla en què ens juguem el nostre destí com a poble, i encara més la nostra pròpia viabilitat com a societat diferenciada.
Vaja per davant, la meua absoluta solidaritat i identificació amb l’independentisme basc, català i d’altres nacions sotmeses a l’Estat espanyol. Però als valencians no ens afecta d’igual manera la independència dels que saluden el nou dia amb un Egunon, un Bos Dias o un Buenos Días, que la dels que el saluden amb un Bon dia. Per tant, als valencians la independència de Catalunya ens afecta d’una forma molt més pròxima i vital que no la d’Euskadi, Galiza o Andalusia, posem per cas. Tant és així, que davant la independència hipotètica de Catalunya, els valencians ens juguem el nostre propi futur.
Quins escenaris són previsibles en el cas que Catalunya, constituïda en un estat propi proclame la seua pròpia, i no em cansaré de dir-ho també legítima i necessària independència? Dependrà de molts factors, dels quals aquells que tenen a vore amb la forma com s’arribe a eixa independència i la capacitat del nou Estat català per imposar algunes condicions que vagen més enllà del seu propi territori de sobirania, són cardinals. Sense dubte, però, els escenaris més probables no les pinten bones per als valencians com a Poble, per a València com a nació, amb l’excepció que aconseguim impulsar la nostra pròpia independència, instaurar el nostre propi Estat valencià i parlar i actuar en peu d’igualtat com a nació sobirania en el nou context.
En primer lloc considerem que una València dins d’un Estat espanyol, amb una Catalunya independitzada, viuria una fortíssima pressió castellanitzadora i recentralitzadora, al punt que la inviabilitat d’un cert respecte cap la nostra personalitat diferenciada i cap a la mínima capacitat d’autogestió, produiria una tràgica fractura nacional i social entre els valencians, d’inimaginables i dramàtiques conseqüències.
L’alternativa a l’espanyolització més brutal de València que hauríem conegut des de 1707, seria llavors l’adhesió a un Estat català, en què difícilment podríem encabir-nos com a poble diferenciat, com una nació altra. Si, a més, la separació política de Catalunya vinguera donada no per un pacte respectat per Espanya, sinò estrictament per la voluntat sobirana catalana i amb plena oposició espanyola (cosa que té totes les probabilitats de ser així –o algú pensa seriosament que la proposta que fan alguns d’un Estat lliure català associat a la Corona dels Borbons però fora d’Espanya té alguna possibilitat?-, el risc de balcanització o millor dit l’abocament a la balcanitzacio de València és una hipòtesi tan indesitjable com probable.
Així les coses, als valencians ens va la vida com a poble amb la independència de Catalunya, el nostre posicionament de hui condicionarà ineludiblement de forma greu el nostre futur.
Si el recorregut “autonomista” (fins i tot en les seues versions hipotètiques d’un federalisme que mai hem pogut ni tan sols ensumar, perquè els federalistes sempre han estat en la perifèria i no en Espanya) ja ha donat tot el que podia donar de si per a bascos i catalans, que ningú ho dubte: també ha acabat per als valencians. No tenim perquè transitar per un camí que, com l’experiència provada i duta als seus límits possibles demostra, és, en tot cas, ja inviable. Si bascos i catalans no han trobat suficients federalistes a Espanya, tampoc no els trobarem els valencians.
 Per tant, la decisió que hem de prendre, i hem de prendre com més aviat millor, és si apostem per esdevenir una regió espanyola que en poques dècades deixe endarrere tots els seus trets nacionals diferenciats i qualsevol possibilitat de vindicar-se com subjecte de sobirania o si la nostra aposta hui és (sobre)viure en tant que poble, en tant que nació, en tant que valencians. Si l’opció que prenem és l’última, no dubtem, és hora d’escalfar els motors cap a la recuperació de la nostra pròpia sobirania, cap a la constitució de l’Estat valencià, cap a la nostra independència. I com catalans i bascos, tampoc els valencians tornarem a tindre rei i ser sobirans alhora, que quede clar.
Només des d’un escenari en què els valencians siga’m independents, tinga’m la nostra pròpia República Valenciana, podrem parlar en peu d’igualtat amb Espanya i amb Catalunya, només des de la nostra pròpia sobirania recuperada podem els valencians tindre un futur propi.
Ja sabem que Espanya ens dirà que no. No trobarem ni tan sol suficients federalistes en Espanya com per impedir que ens arrosseguen. Tant de bo que Catalunya germana entenguera una València proclamant-se sobirana. Però tampoc no em faig il·lusions, en un escenari com el dibuixat, que trobem suficients catalans que vagen més enllà d’un tristíssim “Si voleu, veniu com a catalans del sud”.
Però en tot cas, cal dir-ho clar, ni Espanya ni Catalunya poden decidir per nosaltres. És només responsabilitat dels valencians prendre les decisions que ens pertoquen i triar el nostre camí.
Jo, davant el clam independentista de Catalunya, vull cridar ben fort: Visca Catalunya Lliure! I Vixca València Lliure! Jo trie el camí de la independència valenciana!
A pocs dies del 9 d’Octubre, Diada Nacional de València, crec que toca dir les coses clares, marcar nítidament el camí, fer la proposta entenidora i clara: Valencians, Sobirania!

2 comentaris:

Unknown ha dit...

El teu analisi és coherent, però hi falla una variable.

Durant aquests 30 anys, per no dir més anys, la ideosincràcia dels valenciàns ha estat manipulada per l'espanyolísme en la seva croada contra Catalunya, sobretot la rebel i sediciósa: "divide y vencerás".

El discurs dels partits hegemònics, de l'espanyolísme, i del valencianísme blaver s'enfocaven en defensar els valenciàns d'un presumte colonialísme català, al temps que els acostaven a "Madrid". Si a Catalunya es tractava de ser català i no espanyol, al País Valencià per efecte mirall es tractava de ser Valencià i més espanyol que ningú, deixant vía lliure a la castellanització i espanyolització de bona part de la societat valenciana.

Es per aquesta raó que, on fins ara s'ha afavorit el fet de que una manera de ser espanyol és ser valencià i viceversa, la sola idea de proposar un estat propi:

a) s'associaría dintre el propi pais a una conspiració catalàna.

b) tindría poc suport social perque fins ara s'ha fet tot el contrari: estimular l'espanyolitat.

c) no hi ha a valència un nacionalisme hegemònic, fora de l'espanyol ara per ara, sinó partits d'ambit estatal que han dominat desde que hi ha democràcia.

c) el pais valencià és un territori ple de militars espanyols, i ho havia estat més. Demogràficament e ideològicament és important de subrrallar.


En conclusió, el valencianísme es va deixar menjar el terreny en una lluita cainíta contra els catalàns (pan-catalanísme valencià), ara en resulta un Pais Valencià nacionalment dèbil, socialment indiferent, i políticament inmadur per afrontar quelcom com el sobiranísme i la secessió. Potser s'ha passat el punt de no retorn.

CIUTADANS / CIUDADANOS ha dit...

No et falta raó en la variable que assenyales, que existix i no contemple en el meu article, sense dubte, com altres (per exemple, el paper en tot això de les molt nombroses minories produïdes per les tres allaus migratòries dels anys 60 ençà al país, especialment aquelles de llengua castellana). No obstant les conseqüències que assenyales com inevitables d'eixa variable, tot i ser probables no han de ser, però, inevitables. La realitat està per a ser canviada, el contrari és abonar un determinisme que faria inviable qualsevol transformació social i humana. Com que eixe determinisme que expresses et conduix al fatalisme indefugiblement, i jo no em resigne a assumir que res no es pot fer (ni per vitalisme personal ni com a valor intel·lectual), crec que entendràs que no estiga d'acord amb el que acabes expressant. Dues esments especials de la teua aportació: una, dius que el País Valencià és "nacionalment dèbil, socialment indiferent i políticament inmadur", t'he de dir que estic en absolut desacord (un país que es manté encara viu després de més de tres segles d'ocupació i de genocidi cultural, que ha escrit pàgines i pàgines de vigor social, defensa de les llibertats i dels drets socials, i que malgrat tots els malgrats possibles encara s'identifica amb el seu propi gentilici, no és això que dius). I la segona qüestió, la referència que fas a l'ocupació militar: doncs és veritat. I crec que la Història explica amb profussió el repte que això comporta i que hem de considerar sempre. Aprofite per agrair-te moltíssim la teua aportació crítica. Una fraternal abraçada.