Article d'Opinió de Joan S. Sorribes
Ho plantejava fa unes setmanes, per exemple, Ignacio Escobar: “ ¿algú sap explicar-me perquè en un col·lege públic una alumna no pot dur el vel (l’hijab) però una professora pot ser monja (i vestir hàbit)”. Bé, realment, arguments no falten -ni en un sentit ni en un altre, per acceptar amb normalitat l’ús de l’hijab a Europa -que puguen haver minarets a Suïssa o que n’hi haja menús amb carn halal en segons quins centres públics o qualsevol altre exemple que se’ns puga vindre al cap- o per rebutjar-ho.
Una primera qüestió, a la qual ja em vaig referir fa uns mesos en un article publicat també ací (El Burka i l’Hijab): no és pot posar al mateix nivell l’ús de l’hijab (que, efectivament, és un element provinent d’una tradició religiosa, però també cultural, no agresiu amb els drets humans) que el del burka (clarament atemptatori amb les dones i amb un declarat propòsit: fer-les invisibles, negar-les; és a dir, comparable al que significa l’ablació del clitoris ). I tampoc no val fer les trampes conceptuals com acudir a l’argument de l’imposició (que quan és certa, l’imposició, és rebutjable: supose que com també ho és batejar els recent nascuts o fer la primera comunió -o és que als xiquets i xiquetes se’ls bateja i fa prendre la comunió amb plena consciència?-…
Hui, un amic em preguntava si amb tanta comprensió no acabaria la meua companya sentimental lluint l’hijab. Ho confesse, no tinc la resposta. Puc dir que els valencians, valenciano-parlants, hem acabat parlant castellà d’una forma molt general, que els valencians -tots- no li fem oig a les hamburgeses anegades de keptxup i l’arròs tres delícies, que els valencians, en fi, no som precísament impermeables a les incorporacions culturals -i, ai, a les imposicions…- (és a dir, som igual d’impermeables que la resta dels europeus)…, tampoc no trobe, per incidir en la reflexió amb què començava l’article, que ens pose dels nervis en la nostra laica societat i aconfessional legalitat conviure amb tot el seguit de símbols religiosos i de valors culturals acomparables als que correspon l’hijab, sempre i quan eixos símbols i valors siguen els de la cristiana Europa… Així què, ja ho dic, no tinc resposta a la pregunta de l’amic, però si la meua companya sentimental li pega per posar-se un mocador, crec que em preocuparé sobretot perquè el seu somriure continue sent entranyable i viu, i potser m’ho prendre -o ho farà, qui sap- com un homenatge als més de 150.000 valencians moriscos que foren expulsats fa uns segles d’este, també el seu país…
Què hi ha, doncs, d’important en l’hijab i les periòdiques polèmiques que genera el seu ús. Doncs fàcil: l’hijab es correspon a una minoria inmigrada de certa importància demogràfica ja en Europa, però sobretot que està minoria és el “sud”. Ho direm amb unes paraules que el mateix amic que em preguntava sorneguer usava fa uns mesos per descriure’m la geopolítica que vivim en este inici del segle XXI: “Europa -Occident, per entendre’s- és l’Imperi Romà en el moment del declivi, lluitant contra els barbars. Però ara els nostres barbars no són al nord, són al sud, i com aquell quan guanyen la guerra és perquè ja estaven dins”. A més, els nostre Cèssar es va quedar sense enemic roig amb la caiguda d’un mur fa unes dècades i ja sabem que fabricà ràpidament tot un altre poderós satan que esgrimir com a raó de les seues guerres preventives: bandera roja caiguda, bandera de mitja lluna enlairada. Eixa és la por visceral que provoca l’hijab, i no les falses proclames pels drets humans i les hipòcrites raons esgrimides per impedir el seu ús -voluntari i natural- mitjançant la prohibició.
Em sembla perfectament entenidor que la dreta i el confessionalisme cristià s’arrapen els vestits davant un senzill hijab, però em preocupa i molt que una part de l’esquerra adopte semblants raons i postulats, perquè això només pot desembocar en alimentar perillosament la xenofòbia convertida en islamofòbia. Però és que, a més, eixos plantejament em semblen poc intel·ligents i pràctics per resoldre els problemes de la integració de la població inmigrada -d’esta població inmigrada, concretament, de la musulmana.
Efectivament, raons les hi ha en un sentit i en un altre, i el sentit comú sembla que ens exigix trobar una certa mesura, un cert equilibri, que ens evite afractura entre un “nosaltres” que siga excloent d’un “ells”. Confondre el laicisme -que és un valor irrenunciable de la democràcia republicana- amb la defensa de “los valores de Occidente” només pot portar-nos a ser de nou “la reserva espiritual” que proclamava aquell dictador dels qüaranta anys.
Ho plantejava fa unes setmanes, per exemple, Ignacio Escobar: “ ¿algú sap explicar-me perquè en un col·lege públic una alumna no pot dur el vel (l’hijab) però una professora pot ser monja (i vestir hàbit)”. Bé, realment, arguments no falten -ni en un sentit ni en un altre, per acceptar amb normalitat l’ús de l’hijab a Europa -que puguen haver minarets a Suïssa o que n’hi haja menús amb carn halal en segons quins centres públics o qualsevol altre exemple que se’ns puga vindre al cap- o per rebutjar-ho.
Una primera qüestió, a la qual ja em vaig referir fa uns mesos en un article publicat també ací (El Burka i l’Hijab): no és pot posar al mateix nivell l’ús de l’hijab (que, efectivament, és un element provinent d’una tradició religiosa, però també cultural, no agresiu amb els drets humans) que el del burka (clarament atemptatori amb les dones i amb un declarat propòsit: fer-les invisibles, negar-les; és a dir, comparable al que significa l’ablació del clitoris ). I tampoc no val fer les trampes conceptuals com acudir a l’argument de l’imposició (que quan és certa, l’imposició, és rebutjable: supose que com també ho és batejar els recent nascuts o fer la primera comunió -o és que als xiquets i xiquetes se’ls bateja i fa prendre la comunió amb plena consciència?-…
Hui, un amic em preguntava si amb tanta comprensió no acabaria la meua companya sentimental lluint l’hijab. Ho confesse, no tinc la resposta. Puc dir que els valencians, valenciano-parlants, hem acabat parlant castellà d’una forma molt general, que els valencians -tots- no li fem oig a les hamburgeses anegades de keptxup i l’arròs tres delícies, que els valencians, en fi, no som precísament impermeables a les incorporacions culturals -i, ai, a les imposicions…- (és a dir, som igual d’impermeables que la resta dels europeus)…, tampoc no trobe, per incidir en la reflexió amb què començava l’article, que ens pose dels nervis en la nostra laica societat i aconfessional legalitat conviure amb tot el seguit de símbols religiosos i de valors culturals acomparables als que correspon l’hijab, sempre i quan eixos símbols i valors siguen els de la cristiana Europa… Així què, ja ho dic, no tinc resposta a la pregunta de l’amic, però si la meua companya sentimental li pega per posar-se un mocador, crec que em preocuparé sobretot perquè el seu somriure continue sent entranyable i viu, i potser m’ho prendre -o ho farà, qui sap- com un homenatge als més de 150.000 valencians moriscos que foren expulsats fa uns segles d’este, també el seu país…
Què hi ha, doncs, d’important en l’hijab i les periòdiques polèmiques que genera el seu ús. Doncs fàcil: l’hijab es correspon a una minoria inmigrada de certa importància demogràfica ja en Europa, però sobretot que està minoria és el “sud”. Ho direm amb unes paraules que el mateix amic que em preguntava sorneguer usava fa uns mesos per descriure’m la geopolítica que vivim en este inici del segle XXI: “Europa -Occident, per entendre’s- és l’Imperi Romà en el moment del declivi, lluitant contra els barbars. Però ara els nostres barbars no són al nord, són al sud, i com aquell quan guanyen la guerra és perquè ja estaven dins”. A més, els nostre Cèssar es va quedar sense enemic roig amb la caiguda d’un mur fa unes dècades i ja sabem que fabricà ràpidament tot un altre poderós satan que esgrimir com a raó de les seues guerres preventives: bandera roja caiguda, bandera de mitja lluna enlairada. Eixa és la por visceral que provoca l’hijab, i no les falses proclames pels drets humans i les hipòcrites raons esgrimides per impedir el seu ús -voluntari i natural- mitjançant la prohibició.
Em sembla perfectament entenidor que la dreta i el confessionalisme cristià s’arrapen els vestits davant un senzill hijab, però em preocupa i molt que una part de l’esquerra adopte semblants raons i postulats, perquè això només pot desembocar en alimentar perillosament la xenofòbia convertida en islamofòbia. Però és que, a més, eixos plantejament em semblen poc intel·ligents i pràctics per resoldre els problemes de la integració de la població inmigrada -d’esta població inmigrada, concretament, de la musulmana.
Efectivament, raons les hi ha en un sentit i en un altre, i el sentit comú sembla que ens exigix trobar una certa mesura, un cert equilibri, que ens evite afractura entre un “nosaltres” que siga excloent d’un “ells”. Confondre el laicisme -que és un valor irrenunciable de la democràcia republicana- amb la defensa de “los valores de Occidente” només pot portar-nos a ser de nou “la reserva espiritual” que proclamava aquell dictador dels qüaranta anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada