Balances fiscals: solidaritat o expoli?

Article de Joan S. Sorribes

Han tardat anys a fer-ho de nou. I és que les xifres són evidents i clares. Els valencians (i els catalans, i els illencs…) perdem cada any una porra de milions d’euros dels nostres propis diners que se’n van a l’Estat espanyol sense retorn de cap mena. Som uns “paganinis”, no uns ciutadans. Són els mateixos diners que ens falten per a tindre les infrastructures que necessitem com a país, la sanitat, l’educació, el benestar, la protecció social que necessitem com a ciutadans, les inversions en Investigació i Desenvolupament, en comunicació, en suport a l’agricultura, l’indústria i l’economia productiva, el calerons que no tenen les nostres microempreses, els nostres autònoms, els nostres treballadors, la protecció que no disfruten àmplies capes de la població valenciana…, són els mateixos diners que ens convertixen any rere any en pobres: perquè els valencians som pobres, més pobres que no aquells que reben de mans de l’Estat espanyol els diners que cada any ens furten.
I ací estan les dos claus de l’assumpte de les balances. Ens diran: és el preu de la solidaritat. Mentida, fals de tota falsedat. La solidaritat és voluntària sempre (primera clau). No hi ha solidaritat quan els valencians no decidim què aportem, a qui i per a què: directament és l’Estat espanyol que ens trau els diners, els controla i ens lleva el que vol. D’això se’n diu expoli (segona clau). I d’este fenòmen, tenim en la història el nom exacte: colonialisme. Som una colònia dels espanyols, perquè és Espanya qui mana i qui ordena i qui disposa d’allò que és nostre, que és el nostre esforç, que és el nostre producte, que és la nostra suor, que és el nostre pa de cada dia… I com que som una colonia, per definició no som ciutadans, som súbdits d’una monarquia espanyola que actua de metròpoli…
Tot això plegat ja ho sabíem, però ara, amb els comptes en la mà, tot és més clar, aigüeta clara: fotuts i arrimats al marge, al marge dels que són, com nosaltres, també tractats com colònies, que són també expoliats…
El camí d’una societat colonitzada i expoliada no pot ser altre: Independència!
Transitòriament es podria parlar de Concert Econòmic, per a paliar una mica esta inmensa injustícia, però això no té volta de fulla: Espanya no ens convé als valencians, Espanya és una ruïna per al País Valencià, un pou sense fons…