Article d'Opinió de Joan S. Sorribes
Un 3 de maig, fa 40 anys, un reduït grup d’estudiants posà en solfa l’ordre establert, el sistema en conjunt, en un dels països centrals d’Europa: França. Dies abans sis membres del Comité Nacional de Vietnam havien sigut arrestats, i el menut grup de vuit joves (vuit, res més) de Nanterre organitzà un acte de protesta que es va vore afavorit en la seua repercusió perquè en la residència femenina de la mateixa universitat havien prohibit als joves seguir un partit de futbol. La resta de l’afer és allò que passà a la Història com el Maig del 68: un terratrèmol revolucionari, una revolta mítica que no es pot analitzar aïlladament de la Revolta de Praga, del moviment Hippie, de les protestes contra la guerra del Vietnam, de la irrupció dels nous moviments com el feminisme, l’alliberament gai i l’ecologisme, del Guevarisme, Ho Xi Ming i el Black Power…
“L’accio no ha de ser una reacció, sinó una creació”, deien en aquell maig per a expressar que no era prou amb el qüestionament del sistema, sinó que s’havia de formular un mínim de construcció futura, una il·lusió col·lectiva susceptible de convocar la majoria a la revolea. I per subrratllar esta voluntad creadora, aquella esquerra nova, al marge de l’esquerra oficial (que criticaven tan ferotgement com la dreta: “Tens 25 anys, però el teu sindicat és del segle pasat”), els revoltats apostaven per “La imaginació al poder”. La destrucció de l’ordre establert, de l’ordre vell, ha de lligar-se a la construcció d’un ordre alternatiu global, i això sols és posible amb la gosadia desacomplexada de posar dempeus una utopia que, necessàriament, comporta dues premisses: la renúncia als vells dogmes i la renuncia a la gestió del sistema. Quan la consciència de l’impossible regeneració dels vells valors confluix amb la consciència de la impossibilitat de reforma del vell sistema, tenim un maig. El d’aquell any ho expressava convocant la gent a “Oblidar tot allò que hem aprés. Comencem a somniar!”.
Els revoltats partien d’un fet fonamental que explicava la possibilitat de revolució: “El patró et necessita, però tu no necessites el patró”. Efectivament, els subalterns, els damnificats, els explotats, no necessiten l’explotador, és més, la condició sine qua non per deixar de ser subalterns, damnificats i explotats no és altra que la desaparició de les condicions que fan possible això i, per tant, dels explotadors. Una idea tan simple i elemental només apareix diàfana en pocs moments de la Història per a la majoria social, I la seua conseqüència ineludible es pot transcriure de moltes maneres, sense dubte també amb la radical fòrmula emprada aquella primavera: “La Humanitat mai no serà feliç fins el dia que l’últim buròcrata siga forcat amb els budells del darrer capitalista”. Escatologia i radicalitat agressiva a banda, no trobareu una veritat més escandalosament clara de com és possible una revolució i del preu que necessàriament s’ha de pagar.
Per supost, ells, els “integrats” faran taula plana i negaran el preu que s’ha de pagar per mantindre el sistema, els seus privilegis i domini, infinitament major i tràgic, fins al punt d’abolir la consciència i qualsevol repunt de pensament crític.
Però aquell maig aportà alguna cosa més, radicalment distinta, alhora que íntimament lligada la tradició dels canvis socials: el centrament en la persona i la raó personal que, sumada a altres igualment personals, motivava la revolta. “L’avorriment és contrarevolucionari”, indicava la recerca de la felicitat i de l’autodeterminació personal com elements claus en el naixement d’un nou subjecte revolucionari. La recerca de dos ambicions íntimament lligades a la democràcia se situaven al centre de l’objetiu de la revolució, i comportaven que la futura construcció que es proposava el moviment era no sols d’un model social nou sinó, encara més, d’una Humanitat nova: “No volem un món on la garantia de no morir supose el risc de morir d’avorriment”, avorrits de negació, de pensament únic, de finals de la Història, de possibilisme… Este nou subjecte revolucionari que apareixia en els anys seixantes ho feia expressant amb ironia la seua arrel i la seua radical novetat: “Sóc marxista, de la tendència de Groucho” i “Prenem seriosament la revolució, però no ens prengam seriosament nosaltres mateixos”, davant l’ortodòxia de les esglésies revolucionàries anclades a un sistema que ja després de la II Guerra Mondial havia deixat d’existir com a dominant, per donar pas a l’actual. I els revoltats, admirablement, deixaven constància de la que hauria de ser una ratlla que separara els llibertaris dels lliberticides, amb una divisa tan innocent com contundent: “Prohibit prohibir”.
I ells tancaren files. Tots ells. El detentadors del poder, la dreta i l’esquerra oficial, els dels ministeris, els dels sindicats i els de les oficines de les grans empreses, els armats amb fusells, els armats amb lleis, els armats amb talonaris, els armats amb diaris i televisions…, tots. El maig del 68 durà el temps que dura qualsevol maig i només la promesa “Això és només el principi, continuarem lluitant” ens fa a alguns elevar-lo a categoria de mite, mentre que el sistema fagocita aquella idea convertint-la també en un banal objecte de merchandising, com l’efigie del Crist i del Che, al costat de la Coca-Cola i del Pato Donald. Que fallà aquell maig? Perquè aquella primavera no continua fins acomplir els seus propòsits? No era prou. No va ser prou, tot i que va ser molt. Potser en el seu naixement trobem la resposta més cabdal: “Els que fan la revolució a mitges, no fan més que cavar les seues pròpies tombes”.
40 anys després d’un maig, hui mateix, a qualsevol racó del planeta “Sota l’asfalt, hi ha la platja”. I hui, encara més que ahir, fa 40 anys, front a un sistema que ens aconduix a la desaparició global cal “Ser realistes, exigim l’impossible”. I com en maig del 68 res podem esperar d’ells: “No anem a reivindicar res, no anem a demanar res, ocuparem”, o literalment ens faran fora. No podem mendicar el nostre dret a ser i a ser lliures i a ser plens: “Estan comprant la teua felicitat: ròba-la!”. I ells estaran enfront, com ahir, com sempre: “La barricada tanca el carrer, però obre la via”.
Un 3 de maig, fa 40 anys, un reduït grup d’estudiants posà en solfa l’ordre establert, el sistema en conjunt, en un dels països centrals d’Europa: França. Dies abans sis membres del Comité Nacional de Vietnam havien sigut arrestats, i el menut grup de vuit joves (vuit, res més) de Nanterre organitzà un acte de protesta que es va vore afavorit en la seua repercusió perquè en la residència femenina de la mateixa universitat havien prohibit als joves seguir un partit de futbol. La resta de l’afer és allò que passà a la Història com el Maig del 68: un terratrèmol revolucionari, una revolta mítica que no es pot analitzar aïlladament de la Revolta de Praga, del moviment Hippie, de les protestes contra la guerra del Vietnam, de la irrupció dels nous moviments com el feminisme, l’alliberament gai i l’ecologisme, del Guevarisme, Ho Xi Ming i el Black Power…
“L’accio no ha de ser una reacció, sinó una creació”, deien en aquell maig per a expressar que no era prou amb el qüestionament del sistema, sinó que s’havia de formular un mínim de construcció futura, una il·lusió col·lectiva susceptible de convocar la majoria a la revolea. I per subrratllar esta voluntad creadora, aquella esquerra nova, al marge de l’esquerra oficial (que criticaven tan ferotgement com la dreta: “Tens 25 anys, però el teu sindicat és del segle pasat”), els revoltats apostaven per “La imaginació al poder”. La destrucció de l’ordre establert, de l’ordre vell, ha de lligar-se a la construcció d’un ordre alternatiu global, i això sols és posible amb la gosadia desacomplexada de posar dempeus una utopia que, necessàriament, comporta dues premisses: la renúncia als vells dogmes i la renuncia a la gestió del sistema. Quan la consciència de l’impossible regeneració dels vells valors confluix amb la consciència de la impossibilitat de reforma del vell sistema, tenim un maig. El d’aquell any ho expressava convocant la gent a “Oblidar tot allò que hem aprés. Comencem a somniar!”.
Els revoltats partien d’un fet fonamental que explicava la possibilitat de revolució: “El patró et necessita, però tu no necessites el patró”. Efectivament, els subalterns, els damnificats, els explotats, no necessiten l’explotador, és més, la condició sine qua non per deixar de ser subalterns, damnificats i explotats no és altra que la desaparició de les condicions que fan possible això i, per tant, dels explotadors. Una idea tan simple i elemental només apareix diàfana en pocs moments de la Història per a la majoria social, I la seua conseqüència ineludible es pot transcriure de moltes maneres, sense dubte també amb la radical fòrmula emprada aquella primavera: “La Humanitat mai no serà feliç fins el dia que l’últim buròcrata siga forcat amb els budells del darrer capitalista”. Escatologia i radicalitat agressiva a banda, no trobareu una veritat més escandalosament clara de com és possible una revolució i del preu que necessàriament s’ha de pagar.
Per supost, ells, els “integrats” faran taula plana i negaran el preu que s’ha de pagar per mantindre el sistema, els seus privilegis i domini, infinitament major i tràgic, fins al punt d’abolir la consciència i qualsevol repunt de pensament crític.
Però aquell maig aportà alguna cosa més, radicalment distinta, alhora que íntimament lligada la tradició dels canvis socials: el centrament en la persona i la raó personal que, sumada a altres igualment personals, motivava la revolta. “L’avorriment és contrarevolucionari”, indicava la recerca de la felicitat i de l’autodeterminació personal com elements claus en el naixement d’un nou subjecte revolucionari. La recerca de dos ambicions íntimament lligades a la democràcia se situaven al centre de l’objetiu de la revolució, i comportaven que la futura construcció que es proposava el moviment era no sols d’un model social nou sinó, encara més, d’una Humanitat nova: “No volem un món on la garantia de no morir supose el risc de morir d’avorriment”, avorrits de negació, de pensament únic, de finals de la Història, de possibilisme… Este nou subjecte revolucionari que apareixia en els anys seixantes ho feia expressant amb ironia la seua arrel i la seua radical novetat: “Sóc marxista, de la tendència de Groucho” i “Prenem seriosament la revolució, però no ens prengam seriosament nosaltres mateixos”, davant l’ortodòxia de les esglésies revolucionàries anclades a un sistema que ja després de la II Guerra Mondial havia deixat d’existir com a dominant, per donar pas a l’actual. I els revoltats, admirablement, deixaven constància de la que hauria de ser una ratlla que separara els llibertaris dels lliberticides, amb una divisa tan innocent com contundent: “Prohibit prohibir”.
I ells tancaren files. Tots ells. El detentadors del poder, la dreta i l’esquerra oficial, els dels ministeris, els dels sindicats i els de les oficines de les grans empreses, els armats amb fusells, els armats amb lleis, els armats amb talonaris, els armats amb diaris i televisions…, tots. El maig del 68 durà el temps que dura qualsevol maig i només la promesa “Això és només el principi, continuarem lluitant” ens fa a alguns elevar-lo a categoria de mite, mentre que el sistema fagocita aquella idea convertint-la també en un banal objecte de merchandising, com l’efigie del Crist i del Che, al costat de la Coca-Cola i del Pato Donald. Que fallà aquell maig? Perquè aquella primavera no continua fins acomplir els seus propòsits? No era prou. No va ser prou, tot i que va ser molt. Potser en el seu naixement trobem la resposta més cabdal: “Els que fan la revolució a mitges, no fan més que cavar les seues pròpies tombes”.
40 anys després d’un maig, hui mateix, a qualsevol racó del planeta “Sota l’asfalt, hi ha la platja”. I hui, encara més que ahir, fa 40 anys, front a un sistema que ens aconduix a la desaparició global cal “Ser realistes, exigim l’impossible”. I com en maig del 68 res podem esperar d’ells: “No anem a reivindicar res, no anem a demanar res, ocuparem”, o literalment ens faran fora. No podem mendicar el nostre dret a ser i a ser lliures i a ser plens: “Estan comprant la teua felicitat: ròba-la!”. I ells estaran enfront, com ahir, com sempre: “La barricada tanca el carrer, però obre la via”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada