Article d'opinió de Ferran Requejo
La Vanguardia
Quin és el futur més convenient de l'Estat de les autonomies per a solucionar el tema del reconeixement i acomodació de la pluralitat nacional de l'Estat? Pugues l'Estat evolucionar cap a dita objectiva? Es tracta de dues preguntes distintes. Per a situar les dues respostes, poden descriure's fins a sis escenaris possibles del desenvolupament de l'Estat autonòmic. La qüestió bàsica i irressolta de fons és la de com estructurar les realitats nacionals de Catalunya i del País Basc des de la seua pròpia especificitat en la democràcia espanyola. Una qüestió en la qual el model actual segueix fracassant estrepitosament.
1) Escenari involutiu. Descartem la possibilitat d'una involució cap a un Estat centralitzat. La involució consistiria en una reforma constitucional pactada per PP i PSOE per a tancar el model autonòmic, reforçant encara més al poder central, les seues institucions i els seus processos de decisió. Previsiblement, seria un escenari d'agudització dels conflictes territorials que allunyaria la perspectiva d'estabilitat.
2) Escenari de continuïtat autonòmica. Les coses seguirien més o menys com estan, tant en autogovern com en pràctiques institucionals. Es mantindrien els dèficits de protecció jurídica de les autonomies en el Tribunal Constitucional (TC), basats en les ambigüitats constitucionals i el sistema de nomenament de magistrats del propi TC. Les comunitats autònomes seguirien sense poder fer polítiques diferenciades en la pràctica totalitat de les seues competències (educació, sanitat, serveis socials, investigació, funció pública, universitats, règim local, etcètera). El caràcter plurinacional de l'Estat seguiria sense reconèixer-se constitucionalment. Podria revisar-se el sistema de finançament, seguint les pautes uniformistes de l'actual (mantenint-se el tracte diferenciat del País Basc i Navarra). També podria reformar-se el Senat (altre desengany constitucional) en un sentit simplement autonòmic.
3) Escenari federal clàssic (uninacional). Es tractaria de desenvolupar l'Estat autonòmic a partir de les premisses del federalisme clàssic. Això suposaria algunes reformes constitucionals (federalització del Senat i del poder judicial, funcions de les comunitats autònomes en la UE, federalisme fiscal amb regles clares i publicitat de les balances fiscals…). En l'àmbit de les competències: ruptura de les ambigüitats constitucionals que afavoreixen al poder central. Seguiria absent el reconeixement de la plurinacionalitat, amb dèficits en els àmbits simbòlic, econòmic i internacional. Però es guanyaria en claredat, probablement en estabilitat, i es reforçarien la descentralització i les garanties jurídiques de les minories (precàries en els escenaris anteriors).
4) Escenari federal plurinacional. Es reconeixeria constitucionalment el caràcter plurinacional de l'Estat, amb autogoverns diferenciats a Catalunya i País Basc. Aquesta especificitat s'aplicaria a cinc àmbits: simbòlic, institucional, competencial, econòmic-fiscal i internacional. Es tractaria d'assolir un friendly state,un Estat amable amb les minories nacionals. La participació d'aquestes últimes en les institucions de l'Estat (Parlament central, TC…) inclouria procediments liberals de protecció de les minories enfront de la versió col·lectiva de la tirania de la majoria (drets de vet, timbres d'alarma, procediments d'opting in i opting out…).
5) Escenari del partenariat (o sobirania-associació). A diferència dels escenaris anteriors, que impliquen acords de caràcter federal, ací el procés dependria únicament de la voluntat dels ciutadans de les nacions minoritàries, establint-se acords de caràcter confederal amb l'Estat només en matèries concretes (defensa, passaport, algunes qüestions de política exterior i tributació, etcètera). La regulació d'aquests acords seria semblant a l'establida en alguns estats associats o federacions de la política comparada.
6) Escenari de la secessió. Ací la ruptura amb l'Estat i el nivell d'autogovern serien màxims, dins de l'esquema de sobiranies compartides de la UE. Una acomodació liberal-democràtica estable del pluralisme nacional de l'Estat només resulta possible en els tres últims escenaris. En els escenaris segon i, sobretot, tercer, podrien donar-se alguns avanços en autogovern i un marc institucional més amable amb les minories nacionals. Però la previsible falta de regulació de la plurinacionalitat en els àmbits simbòlic, econòmic i internacional impediria un solució amb vocació de futur.
En aquest tema no hi ha hagut encara cap president de Govern espanyol que puga qualificar-se d'estadista. La falta de cultura federal i plurinacional dels dos partits majoritaris, que impedeix avançar cap al quart escenari indicat, està fent que les posicions independentistes a Catalunya i el País Basc siguen cada vegada més racionals i més raonables. El segle XXI serà un segle de reforçament de les minories nacionals en les democràcies (del que Hegel cridava l'autodeterminació “en la interdependència”), siga a partir de la seua acomodació en estats plurinacionals, siga a partir de processos de partenariat o secessionistes quan l'anterior no és possible.
La Vanguardia
Quin és el futur més convenient de l'Estat de les autonomies per a solucionar el tema del reconeixement i acomodació de la pluralitat nacional de l'Estat? Pugues l'Estat evolucionar cap a dita objectiva? Es tracta de dues preguntes distintes. Per a situar les dues respostes, poden descriure's fins a sis escenaris possibles del desenvolupament de l'Estat autonòmic. La qüestió bàsica i irressolta de fons és la de com estructurar les realitats nacionals de Catalunya i del País Basc des de la seua pròpia especificitat en la democràcia espanyola. Una qüestió en la qual el model actual segueix fracassant estrepitosament.
1) Escenari involutiu. Descartem la possibilitat d'una involució cap a un Estat centralitzat. La involució consistiria en una reforma constitucional pactada per PP i PSOE per a tancar el model autonòmic, reforçant encara més al poder central, les seues institucions i els seus processos de decisió. Previsiblement, seria un escenari d'agudització dels conflictes territorials que allunyaria la perspectiva d'estabilitat.
2) Escenari de continuïtat autonòmica. Les coses seguirien més o menys com estan, tant en autogovern com en pràctiques institucionals. Es mantindrien els dèficits de protecció jurídica de les autonomies en el Tribunal Constitucional (TC), basats en les ambigüitats constitucionals i el sistema de nomenament de magistrats del propi TC. Les comunitats autònomes seguirien sense poder fer polítiques diferenciades en la pràctica totalitat de les seues competències (educació, sanitat, serveis socials, investigació, funció pública, universitats, règim local, etcètera). El caràcter plurinacional de l'Estat seguiria sense reconèixer-se constitucionalment. Podria revisar-se el sistema de finançament, seguint les pautes uniformistes de l'actual (mantenint-se el tracte diferenciat del País Basc i Navarra). També podria reformar-se el Senat (altre desengany constitucional) en un sentit simplement autonòmic.
3) Escenari federal clàssic (uninacional). Es tractaria de desenvolupar l'Estat autonòmic a partir de les premisses del federalisme clàssic. Això suposaria algunes reformes constitucionals (federalització del Senat i del poder judicial, funcions de les comunitats autònomes en la UE, federalisme fiscal amb regles clares i publicitat de les balances fiscals…). En l'àmbit de les competències: ruptura de les ambigüitats constitucionals que afavoreixen al poder central. Seguiria absent el reconeixement de la plurinacionalitat, amb dèficits en els àmbits simbòlic, econòmic i internacional. Però es guanyaria en claredat, probablement en estabilitat, i es reforçarien la descentralització i les garanties jurídiques de les minories (precàries en els escenaris anteriors).
4) Escenari federal plurinacional. Es reconeixeria constitucionalment el caràcter plurinacional de l'Estat, amb autogoverns diferenciats a Catalunya i País Basc. Aquesta especificitat s'aplicaria a cinc àmbits: simbòlic, institucional, competencial, econòmic-fiscal i internacional. Es tractaria d'assolir un friendly state,un Estat amable amb les minories nacionals. La participació d'aquestes últimes en les institucions de l'Estat (Parlament central, TC…) inclouria procediments liberals de protecció de les minories enfront de la versió col·lectiva de la tirania de la majoria (drets de vet, timbres d'alarma, procediments d'opting in i opting out…).
5) Escenari del partenariat (o sobirania-associació). A diferència dels escenaris anteriors, que impliquen acords de caràcter federal, ací el procés dependria únicament de la voluntat dels ciutadans de les nacions minoritàries, establint-se acords de caràcter confederal amb l'Estat només en matèries concretes (defensa, passaport, algunes qüestions de política exterior i tributació, etcètera). La regulació d'aquests acords seria semblant a l'establida en alguns estats associats o federacions de la política comparada.
6) Escenari de la secessió. Ací la ruptura amb l'Estat i el nivell d'autogovern serien màxims, dins de l'esquema de sobiranies compartides de la UE. Una acomodació liberal-democràtica estable del pluralisme nacional de l'Estat només resulta possible en els tres últims escenaris. En els escenaris segon i, sobretot, tercer, podrien donar-se alguns avanços en autogovern i un marc institucional més amable amb les minories nacionals. Però la previsible falta de regulació de la plurinacionalitat en els àmbits simbòlic, econòmic i internacional impediria un solució amb vocació de futur.
En aquest tema no hi ha hagut encara cap president de Govern espanyol que puga qualificar-se d'estadista. La falta de cultura federal i plurinacional dels dos partits majoritaris, que impedeix avançar cap al quart escenari indicat, està fent que les posicions independentistes a Catalunya i el País Basc siguen cada vegada més racionals i més raonables. El segle XXI serà un segle de reforçament de les minories nacionals en les democràcies (del que Hegel cridava l'autodeterminació “en la interdependència”), siga a partir de la seua acomodació en estats plurinacionals, siga a partir de processos de partenariat o secessionistes quan l'anterior no és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada