Article Editorial de Le Monde Diplomatique, novembre 2007, d'Ignacio Ramonet
El nou capitalisme que s’ha anat construint és encara més brutal i voraç. Al mateix temps, el discurs crític (en un altre temps antiglobalitzador) s’ha enrarit i ha passat a ser una veu sorda. El nou capitalisme té ara un nou tipus de voltor, els "private equities", és a dir, uns fons d'inversió rapinyaires que sacien l'apetit dels ogres que disposen dels colossals capitals (1).
Els noms dels titans (The Carlyle Group, KKR, The Blackstone Group, Colony Capital, Apollo Management, Partners Cerberus, Starwood Capital, Texas Pacific Group, Wendel, Eurazeo...) són poc coneguts per a la majoria de la gent. Emparats per aquesta discreció, estan posant les urpes sobre l'economia mundial. En quatre anys, de 2002 a 2006, el total de capitals d’aquests fons d'inversió (que recapten els diners dels bancs, de les assegurances, dels fons de pensió i de béns de particulars riquíssims) va passar de 94.000 a 358.000 milions d'euros! El poder financer és fenomenal: supera el bilió 100.000 milions d'euros! No hi ha res que els aturi. En el darrer any, als Estats Units, els principals "private equities" van invertir aproximadament 290.000 milions d'euros en rescats d'empreses i més de 220.000 milions en el primer semestre del 2007, prenent el control de 8.000 societats... Un de cada quatre assalariats nord-americans, i gairebé un de cada dotze a França, treballa per aquests mastodonts (2).
França n’és, ara, després del Regne Unit i els Estats Units, el blanc principal. El 2006 es van apoderar de 400 empreses (per un total de 10.000 milions d'euros) i n'administren més de 1.600. Les marques més conegudes (Picard Congelats, Dim, els restaurants Quick, Buffalo Grill, Pàgines Grogues, Allociné o Afflelou) estan sota control de "private equities" majoritàriament anglo-saxons, els quals miren de reüll els gegants del CAC 40.
El fenomen d'aquests fons rapinyaires va aparèixer fa una quinzena d'anys, afavorit per un tipus de crèdit baix i la creació d'instruments financers cada vegada més sofisticats, però darrerament ha experimentat un creixement preocupant. Perquè és clar, el principi és ben senzill: un grup d'inversors afortunats decideixen rescatar empreses que administraran privadament, lluny de la Borsa, de les regles constrenyedores i sense passar comptes als accionistes perepunyetes (3). La idea és esquivar els principis mateixos de l'ètica del capitalisme tot regint-se per les lleis de la jungla.
Segons dos especialistes, les coses funciones així: "Per adquirir una societat que val 100, el fons en posa 30 de la seva butxaca (es tracta d'un percentatge mitjà) i en demana 70 als bancs aprofitant els baixos tipus d'interès del moment. En tres o quatre anys reorganitzarà l'empresa amb la gestió empresarial existent, racionalitzarà la producció, desenvoluparà activitats i destinarà tot o part dels beneficis a pagar els interessos... del seu propi deute. El resultat és que revendrà la societat, normalment a un altre fons que farà el mateix, per 200. Un cop ha pagat els 70 de préstec li’n queden 130 a la butxaca quan inicialment només n’havia posat 30, és a dir, més del 300% de taxa de benefici en una inversió de quatre anys. Hi ha res millor?” (4).
Els dirigents d'aquests fons, que personalment guanyen fortunes demencials, practiquen sense cap mena de remordiment els quatre grans principis de la "racionalització" d’empreses: reduir llocs de treball i salaris, augmentar la producció i deslocalitzar. I a més encoratjats per unes autoritats públiques que, com a França avui, somien amb "modernitzar" els mitjans de producció en detriment d’uns sindicats que criden al mal temps i denuncien la fi del contracte social.
Molts es pensaven que amb la globalització el capitalisme ja en tindria prou. Ara veiem que la seva voracitat sembla no tenir límits. Fins quan?
Nota: (1) Llegiu Frédéric Lordon, "L’etern retorn de la crisi financera", Le Monde diplomatique, octubre del 2007.
(2) Llegiu Sandrine Trouvelot i Philippe Eliakim, «Les fonds d’investissement, nouveaux maîtres du capitalisme mondial», Capital, París, juliol del 2007.
(3) Llegiu Philippe Boulet-Gercourt, “Le retour des rapaces", Le Nouvel Observateur, París, 19 de juliol del 2007.
(4) Cf. Capital, op. cit.
El nou capitalisme que s’ha anat construint és encara més brutal i voraç. Al mateix temps, el discurs crític (en un altre temps antiglobalitzador) s’ha enrarit i ha passat a ser una veu sorda. El nou capitalisme té ara un nou tipus de voltor, els "private equities", és a dir, uns fons d'inversió rapinyaires que sacien l'apetit dels ogres que disposen dels colossals capitals (1).
Els noms dels titans (The Carlyle Group, KKR, The Blackstone Group, Colony Capital, Apollo Management, Partners Cerberus, Starwood Capital, Texas Pacific Group, Wendel, Eurazeo...) són poc coneguts per a la majoria de la gent. Emparats per aquesta discreció, estan posant les urpes sobre l'economia mundial. En quatre anys, de 2002 a 2006, el total de capitals d’aquests fons d'inversió (que recapten els diners dels bancs, de les assegurances, dels fons de pensió i de béns de particulars riquíssims) va passar de 94.000 a 358.000 milions d'euros! El poder financer és fenomenal: supera el bilió 100.000 milions d'euros! No hi ha res que els aturi. En el darrer any, als Estats Units, els principals "private equities" van invertir aproximadament 290.000 milions d'euros en rescats d'empreses i més de 220.000 milions en el primer semestre del 2007, prenent el control de 8.000 societats... Un de cada quatre assalariats nord-americans, i gairebé un de cada dotze a França, treballa per aquests mastodonts (2).
França n’és, ara, després del Regne Unit i els Estats Units, el blanc principal. El 2006 es van apoderar de 400 empreses (per un total de 10.000 milions d'euros) i n'administren més de 1.600. Les marques més conegudes (Picard Congelats, Dim, els restaurants Quick, Buffalo Grill, Pàgines Grogues, Allociné o Afflelou) estan sota control de "private equities" majoritàriament anglo-saxons, els quals miren de reüll els gegants del CAC 40.
El fenomen d'aquests fons rapinyaires va aparèixer fa una quinzena d'anys, afavorit per un tipus de crèdit baix i la creació d'instruments financers cada vegada més sofisticats, però darrerament ha experimentat un creixement preocupant. Perquè és clar, el principi és ben senzill: un grup d'inversors afortunats decideixen rescatar empreses que administraran privadament, lluny de la Borsa, de les regles constrenyedores i sense passar comptes als accionistes perepunyetes (3). La idea és esquivar els principis mateixos de l'ètica del capitalisme tot regint-se per les lleis de la jungla.
Segons dos especialistes, les coses funciones així: "Per adquirir una societat que val 100, el fons en posa 30 de la seva butxaca (es tracta d'un percentatge mitjà) i en demana 70 als bancs aprofitant els baixos tipus d'interès del moment. En tres o quatre anys reorganitzarà l'empresa amb la gestió empresarial existent, racionalitzarà la producció, desenvoluparà activitats i destinarà tot o part dels beneficis a pagar els interessos... del seu propi deute. El resultat és que revendrà la societat, normalment a un altre fons que farà el mateix, per 200. Un cop ha pagat els 70 de préstec li’n queden 130 a la butxaca quan inicialment només n’havia posat 30, és a dir, més del 300% de taxa de benefici en una inversió de quatre anys. Hi ha res millor?” (4).
Els dirigents d'aquests fons, que personalment guanyen fortunes demencials, practiquen sense cap mena de remordiment els quatre grans principis de la "racionalització" d’empreses: reduir llocs de treball i salaris, augmentar la producció i deslocalitzar. I a més encoratjats per unes autoritats públiques que, com a França avui, somien amb "modernitzar" els mitjans de producció en detriment d’uns sindicats que criden al mal temps i denuncien la fi del contracte social.
Molts es pensaven que amb la globalització el capitalisme ja en tindria prou. Ara veiem que la seva voracitat sembla no tenir límits. Fins quan?
Nota: (1) Llegiu Frédéric Lordon, "L’etern retorn de la crisi financera", Le Monde diplomatique, octubre del 2007.
(2) Llegiu Sandrine Trouvelot i Philippe Eliakim, «Les fonds d’investissement, nouveaux maîtres du capitalisme mondial», Capital, París, juliol del 2007.
(3) Llegiu Philippe Boulet-Gercourt, “Le retour des rapaces", Le Nouvel Observateur, París, 19 de juliol del 2007.
(4) Cf. Capital, op. cit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada