Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
“Considerant que la llibertat, la justícia i la pau en el món tenen per base el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la familia humana (preàmbul)”…, “no hi haurà distinció alguna fundada en la condició política, jurídica o internacional dels país o territori de la jurisdicció del qual dependisca una persona, tant si es tracta d’un país independent, com un territori sota administració fiduciària, no autònom o sotmés a qualsevol altra limitació de la sobirania (article 2)”…, “tota persona té dret a una nacionalitat (article 15.1.)”…, “A ningú se li privarà arbitràriament de la seua nacionalitat ni del dret a cambiar de nacionalitat (article 15.2.)”…, això diu de forma textual la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i en això té la seua base el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, de l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU), de 1966, i en vigor des de 1976, que expressa: “Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’este dret establixen lliurement la seua condició política i proveixen igualment el seu desenvolupament econòmic, social i cultural (article 1.1.) i “Els estats part en el present Pacte, fins i tot, els qui tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideicomís, promouran l’exercici del dret de lliure determinació, i respectaran este dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides (article 1.2.). No són paraules menors, es tracta de principis amb efectes jurídics i polítics de valor universal, uns principis que partixen del reconeiximent de drets iguals de carácter individual per a tots els ciutadans i ciutadanes del planeta, i en funció d’això el consegüent reconeixement de drets col·lectius, es a dir, societaris o de poble.
La lliure determinació o autodeterminació partix doncs del valor universal de la llibertat de cada persona d’elegir la seua identitat col·lectiva i d’exercir-la com millor considere oportú en cada moment històric, una llibertat individual que es transforma en dret de pobles, sense cap limitació ni “distinció alguna de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió pública o de qualsevol altra classe, origen nacional o social, posició económica, naixement o qualsevol altra condició (DUDH 1948)”, per comú acord de la més alta instancia internacional, en perfecta línia argumental amb els valors de la democràcia i de la llibertat.
Doncs bé, nosaltres, els valencians, els ciutadans i ciutadanes que vivim en el territori del País Valencià, nascuts o no en el territori valencià, d’expressió valenciana o castellana, tot i gaudir del reconeixement jurìdic de poble, tot i ser un poble autogovernat amb institucions pròpies representatives de la nostra voluntad col·lectica (les que formen la Generalitat), estem fora d’eixe marc universal de drets reconeguts, i ho estem perquè nosaltres, els valencians, no podem determinar-nos per ser allò que lliurement decidim, ni les nostres decisions com a poble tenen plena sobirania sinó que estan sotmeses a una instancia (l’estat espanyol) a la que no hem decidit pertànyer sinó que ens ha estat imposada…, fins i tot, les nostres pròpies institucions d’autogovern i l’ordenament jurídic propi dels valencians tenen un carácter atorgat (en tant que són conseqüència d’un ordenament jurídic i constitucional que no ens conté com a comunitat i que ens diluix com a poble) i no són l’expressió d’un acte de pròpia voluntad, és a dir, de sobirania, perquè l’única sobirania que referma la Constitució espanyola vigent fins hui és la del poble espanyol…, dit d’una altra manera, vosté vota i decidix en funció de ser espanyol, no de ser valencià, els seus drets i llibertats civils ho són en la mesura de la seua condició espanyola, i això és així amb independencia que vostè vulga o no ser espanyol, vulga o no ser valencià; vostè és espanyol, vulga o no, i els seus drets civils, les seues llibertats, la seua ciutadania, partix de forma exclusiva d’este fet; vostè podria renunciar a ser-ho, a ser espanyol, i podria ser francés (i ciutadà de la Unió Europea, per tant), podria ser argentí, ugandés o japonés, i ser, doncs, ciutadà de ple dret d’Argentina, d’Uganda o de Japó, però de cap de les maneres la seua elecció pot ser, senzillament, ser valencià i exercir els seus drets i llibertats universalment reconegudes en funció d’esta identitat.
I sap vostè en què es basa això? Doncs per trobar la resposta cal anar a buscar-la quasi tres segles en la Història. L’any 1707, la monarquia borbònica espanyola, desprès d’haver-nos vençut als valencians en la batalla d’Almansa, exercia el seu Dret de Conquista (és a dir, aquells drets que el vencedor d’una guerra imposa al perdedor, o dit d’una altra manera, la força de les armes) i promulgava els Decrets de Nova Planta pels quals les institucions pròpies dels valencians, institucions fins aleshores sobiranes (tant era així que els reis de la Corona d’Aragó per ser reis del Regne de València havien de jurar els Furs, és a dir les lleis pròpies dels valencians), i amb elles l’ordenament polític i jurídic distintiu del nostre poble, van ser, senzillament, esborrades. Som espanyols, doncs, com a conseqüència directa d’una imposiciò armada, d’un acte de guerra i devastació, i des d’aleshores en cap moment de la nostra història hem pogut determinar-nos lliurement per sancionar una situació distinta a la que l’Estat espanyol ens imposa a cada valencià des del mateix moment del naixement.
En el moment històric actual una de les línies d’actuació més importants que podem seguir els diferents nuclis actius valencianistes és, precisament, desenvolupar propostes dirigides al nostre poble que avancen cap a la recuperació d’uns drets bàsics dels ciutadans i ciutadanes, àmpliament recollits per les institucions i els organismes internacionals, com són el d’identitat nacional, i el d’autoderminació i sobirania…, quan l’any 1707 la monarquia dels Borbons devastà les nostres institucions de govern i el nostre ordenament jurídic, va robar a cada valencià dos drets humans universalment reconeguts hui, el d’identitat i el d’autodeterminació, ens va robar a tots la nostra sobirania…, este fet no ha sigut esmenat fins hui en cap moment de la història, ni tan sols amb la recuperació de la democràcia i de la promulgació del nostre autogovern per mitjà de l’autonomia, perquè l’ordenament jurídic actual, que sí ens ha permet recuperar la nostra identitat política i les nostres institucions, manté encara la submissió de les nostres decisions com a ciutadans i ciutadanes, i la submissió de les nostres institucions de govern.
No parlem, doncs, només d’una pèrdua històrica, d’uns fets del passat, d’una reivindicació legítima però més o menys romàntica, parlem d’uns fets que hui ens maltracten com a ciutadans i ciutadanes, nascuts o no al País Valencià, parlem que hui se’ns impedix a cadascun dels valencians l’exercici de la nostra autodeterminació, a definir què som, què volem ser i com, un dret plenament reconegut per l’ONU a tots els pobles del món com a conseqüència directa de l’aplicació dels drets humans, parlem que hui se’ns nega la nostra sobirania a través una Constitució que atorga a les forces armades en última instancia el dret a imposar per les armes la unitat d’un estat i la pertinença obligada a ell de tots els pobles que el conformen.
Se´ns diu al capdavall que a casa nostra les claus de casa les té el veí, en aplicació dels drets de conquista de fa tres segles, com si forem llogaters i no propietaris del nostre propi país.., hem recuperat la Generalitat, el nostre estat, però no la nostra sobirania…, a un any del 300 aniversari dels Decrets de Nova Planta els Borbons de hui continuen exercint el dret de conquista imposat als valencians. És hora ja de recuperar la nostra sobirania, i no podem fer-ho sense avançar cap a la constitució d’una República Valenciana, és hora ja, com diu un dels nostres himnes, de “Ser lliures i ser valencians.
“Considerant que la llibertat, la justícia i la pau en el món tenen per base el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la familia humana (preàmbul)”…, “no hi haurà distinció alguna fundada en la condició política, jurídica o internacional dels país o territori de la jurisdicció del qual dependisca una persona, tant si es tracta d’un país independent, com un territori sota administració fiduciària, no autònom o sotmés a qualsevol altra limitació de la sobirania (article 2)”…, “tota persona té dret a una nacionalitat (article 15.1.)”…, “A ningú se li privarà arbitràriament de la seua nacionalitat ni del dret a cambiar de nacionalitat (article 15.2.)”…, això diu de forma textual la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i en això té la seua base el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, de l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU), de 1966, i en vigor des de 1976, que expressa: “Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’este dret establixen lliurement la seua condició política i proveixen igualment el seu desenvolupament econòmic, social i cultural (article 1.1.) i “Els estats part en el present Pacte, fins i tot, els qui tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideicomís, promouran l’exercici del dret de lliure determinació, i respectaran este dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides (article 1.2.). No són paraules menors, es tracta de principis amb efectes jurídics i polítics de valor universal, uns principis que partixen del reconeiximent de drets iguals de carácter individual per a tots els ciutadans i ciutadanes del planeta, i en funció d’això el consegüent reconeixement de drets col·lectius, es a dir, societaris o de poble.
La lliure determinació o autodeterminació partix doncs del valor universal de la llibertat de cada persona d’elegir la seua identitat col·lectiva i d’exercir-la com millor considere oportú en cada moment històric, una llibertat individual que es transforma en dret de pobles, sense cap limitació ni “distinció alguna de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió pública o de qualsevol altra classe, origen nacional o social, posició económica, naixement o qualsevol altra condició (DUDH 1948)”, per comú acord de la més alta instancia internacional, en perfecta línia argumental amb els valors de la democràcia i de la llibertat.
Doncs bé, nosaltres, els valencians, els ciutadans i ciutadanes que vivim en el territori del País Valencià, nascuts o no en el territori valencià, d’expressió valenciana o castellana, tot i gaudir del reconeixement jurìdic de poble, tot i ser un poble autogovernat amb institucions pròpies representatives de la nostra voluntad col·lectica (les que formen la Generalitat), estem fora d’eixe marc universal de drets reconeguts, i ho estem perquè nosaltres, els valencians, no podem determinar-nos per ser allò que lliurement decidim, ni les nostres decisions com a poble tenen plena sobirania sinó que estan sotmeses a una instancia (l’estat espanyol) a la que no hem decidit pertànyer sinó que ens ha estat imposada…, fins i tot, les nostres pròpies institucions d’autogovern i l’ordenament jurídic propi dels valencians tenen un carácter atorgat (en tant que són conseqüència d’un ordenament jurídic i constitucional que no ens conté com a comunitat i que ens diluix com a poble) i no són l’expressió d’un acte de pròpia voluntad, és a dir, de sobirania, perquè l’única sobirania que referma la Constitució espanyola vigent fins hui és la del poble espanyol…, dit d’una altra manera, vosté vota i decidix en funció de ser espanyol, no de ser valencià, els seus drets i llibertats civils ho són en la mesura de la seua condició espanyola, i això és així amb independencia que vostè vulga o no ser espanyol, vulga o no ser valencià; vostè és espanyol, vulga o no, i els seus drets civils, les seues llibertats, la seua ciutadania, partix de forma exclusiva d’este fet; vostè podria renunciar a ser-ho, a ser espanyol, i podria ser francés (i ciutadà de la Unió Europea, per tant), podria ser argentí, ugandés o japonés, i ser, doncs, ciutadà de ple dret d’Argentina, d’Uganda o de Japó, però de cap de les maneres la seua elecció pot ser, senzillament, ser valencià i exercir els seus drets i llibertats universalment reconegudes en funció d’esta identitat.
I sap vostè en què es basa això? Doncs per trobar la resposta cal anar a buscar-la quasi tres segles en la Història. L’any 1707, la monarquia borbònica espanyola, desprès d’haver-nos vençut als valencians en la batalla d’Almansa, exercia el seu Dret de Conquista (és a dir, aquells drets que el vencedor d’una guerra imposa al perdedor, o dit d’una altra manera, la força de les armes) i promulgava els Decrets de Nova Planta pels quals les institucions pròpies dels valencians, institucions fins aleshores sobiranes (tant era així que els reis de la Corona d’Aragó per ser reis del Regne de València havien de jurar els Furs, és a dir les lleis pròpies dels valencians), i amb elles l’ordenament polític i jurídic distintiu del nostre poble, van ser, senzillament, esborrades. Som espanyols, doncs, com a conseqüència directa d’una imposiciò armada, d’un acte de guerra i devastació, i des d’aleshores en cap moment de la nostra història hem pogut determinar-nos lliurement per sancionar una situació distinta a la que l’Estat espanyol ens imposa a cada valencià des del mateix moment del naixement.
En el moment històric actual una de les línies d’actuació més importants que podem seguir els diferents nuclis actius valencianistes és, precisament, desenvolupar propostes dirigides al nostre poble que avancen cap a la recuperació d’uns drets bàsics dels ciutadans i ciutadanes, àmpliament recollits per les institucions i els organismes internacionals, com són el d’identitat nacional, i el d’autoderminació i sobirania…, quan l’any 1707 la monarquia dels Borbons devastà les nostres institucions de govern i el nostre ordenament jurídic, va robar a cada valencià dos drets humans universalment reconeguts hui, el d’identitat i el d’autodeterminació, ens va robar a tots la nostra sobirania…, este fet no ha sigut esmenat fins hui en cap moment de la història, ni tan sols amb la recuperació de la democràcia i de la promulgació del nostre autogovern per mitjà de l’autonomia, perquè l’ordenament jurídic actual, que sí ens ha permet recuperar la nostra identitat política i les nostres institucions, manté encara la submissió de les nostres decisions com a ciutadans i ciutadanes, i la submissió de les nostres institucions de govern.
No parlem, doncs, només d’una pèrdua històrica, d’uns fets del passat, d’una reivindicació legítima però més o menys romàntica, parlem d’uns fets que hui ens maltracten com a ciutadans i ciutadanes, nascuts o no al País Valencià, parlem que hui se’ns impedix a cadascun dels valencians l’exercici de la nostra autodeterminació, a definir què som, què volem ser i com, un dret plenament reconegut per l’ONU a tots els pobles del món com a conseqüència directa de l’aplicació dels drets humans, parlem que hui se’ns nega la nostra sobirania a través una Constitució que atorga a les forces armades en última instancia el dret a imposar per les armes la unitat d’un estat i la pertinença obligada a ell de tots els pobles que el conformen.
Se´ns diu al capdavall que a casa nostra les claus de casa les té el veí, en aplicació dels drets de conquista de fa tres segles, com si forem llogaters i no propietaris del nostre propi país.., hem recuperat la Generalitat, el nostre estat, però no la nostra sobirania…, a un any del 300 aniversari dels Decrets de Nova Planta els Borbons de hui continuen exercint el dret de conquista imposat als valencians. És hora ja de recuperar la nostra sobirania, i no podem fer-ho sense avançar cap a la constitució d’una República Valenciana, és hora ja, com diu un dels nostres himnes, de “Ser lliures i ser valencians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada