Article d'opinió de Hicham Ben Abdallah El Allaoui
A Le Monde Diplomatique
Un impertorbable George W. Bush reforça la intervenció militar a l'Iraq i la considera viable a l'Iran. Res no l’ha fet canviar de rumb, ni les patacades del seu exèrcit, ni el rebuig dels electes nord-americans, ni l'oposició d'una gran part de les capitals del món. En nom de l'amenaça xiïta, la Casa Blanca intenta reunir al seu voltant dirigents àrabs complaents però dubitatius quant a la fiabilitat de la direcció nord-americana.
La idea de poder utilitzar les forces islàmiques contra la Unió Soviètica va atraure alguns responsables polítics nord-americans després de la revolució iraniana de 1979. Segons aquesta teoria elaborada per Zbigniew Brzezinski, conseller de seguretat nacional del President James Carter, hi havia un “arc de crisi” que s’estenia del Marroc al Pakistan. En aquesta zona, es podia mobilitzar l’“arc de l’islam” per poder contenir la influència soviètica[1]. Després de tot, aquestes forces islàmiques conservadores ja havien servit durant els anys 1960 i 1970 per marginar i fer fracassar els partits d’esquerra i nacionalistes laics de la regió, tal com van fer anteriorment a l’Iran el 1953. Així doncs, no seria el fonamentalisme iranià el catalitzador d’una insurrecció musulmana al cor de la Unió Soviètica?
Els Estats Units van oscil·lar posteriorment entre diversos polítics a l’Orient Mitjà i a l’Àsia Central. Només tenien un doble objectiu: la victòria en la guerra freda i donar suport a Israel, tot i que variaven els mitjans emprats i els Estats aliats, de vegades de forma contradictòria. Els Estats Units van recolzar oficialment l’Iraq en la guerra contra l’Iran (1980-1988), al mateix temps que estaven d’acord en lliurar armes israelianes a l’Iran. En aquella època eren els conservadors més propers a Tel Aviv els que actuaven activament per capgirar la situació política en favor de Teheran, ja que Israel considerava encara el nacionalisme laic àrab com el seu principal enemic. A més a més donava suport als Germans Musulmans en els territoris palestins ocupats per fer de contrapès a l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). El punt culminant d’aquesta estratègia va ser l’aliança de Washington amb l’Aràbia Saudita i el Pakistan, que va permetre sobretot als anys 80 la creació d’un exèrcit internacional de jihadistes per combatre la Unió Soviètica a l’Afganistan[2].
Mentre s’esmicolava la Unió Soviètica el 1990, els Estats Units van crear una coalició internacional per eliminar l’exèrcit iraquià de Kuwait. Estats àrabs, de Síria al Marroc, van respondre positivament a una crida basada en el dret internacional i en les resolucions de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Se’ls va garantir que no es tractava només de salvar una monarquia petrolera amiga, sinó també d’establir un nou ordre basat en la justícia internacional. Un cop restablerta la sobirania a Kuwait, totes les resolucions de l’ONU s’havien de posar en marxa, incloses aquelles que exigien la retirada d’Israel dels territoris palestins ocupats.
PEONS ÀRABS DE WASHINGTON
L’Administració nord-americana va decidir de no capgirar el règim de Saddam Hussein: “Per fer fóra a Saddam... calia comprometre les forces militars. I un cop ens l’haguéssim tret de sobre, haguéssim hagut d’instaurar un nou govern. Però quin tipus de govern? Un govern sunnita o xiïta, un govern kurd o un règim baasista? O potser hauríem d’haver fet participar determinats fonamentalistes islàmics? Quant de temps hauríem hagut de quedar-nos a Bagdad per mantenir aquest govern? Què hauria esdevingut després de la retirada de les forces militars nord-americanes? Quantes pèrdues haurien estat disposats a suportar els Estats Units per restablir l’estabilitat? La meva opinió és que [...] haguéssim comès un error, quedant-nos atrapats en aquell fangar iraquià. I la pregunta que em ve a la ment és: quantes pèrdues nord-americanes suplementàries costa la vida de Saddam? Certament poques[3]”. Aquesta opinió tan pensada era la del secretari d’Estat de defensa en aquell temps, Richard Cheney, casualment l’actual vicepresident dels Estats Units.... .
Els que en aquell moment recomanaven a crits un “canvi de règim” a Bagdad podien estar tranquils per les sancions aplicades a l’Iraq durant més d’una dècada. Es van organitzar en grups de pressió, com el “Project for the New American Century”, i construïren metòdicament un suport polític de cara a un futur atac contra l’Iraq quan les circumstàncies juguessin a favor. Mentrestant, els israelians es tranquil·litzaven en veure que la breu temptativa del secretari d’Estat, James Baker, d’aplicar la política oficial nord-americana a Palestina, sorgida arran de la conferència àrabo-israeliana de Madrid l’any 1991, s’anava erosionant progressivament. Després del 1996, el “procés de pau” no era més que una tapadora de l’expansió colonial a Cisjordània.
Més a l’est de l’”arc de crisi”, el desenllaç de la guerra a l’Afganistan es feia entre els caps (de la guerra) de l’Aliança del Nord i els talibans. La fi de la guerra freda va permetre que els Estats Units oblidessin totalment el Pakistan, que es dirigia ell solet cap a un règim militar islamitzat al qual un Afganistan islamista oferia un pla estratègic profund contra l’Índia. La victòria dels talibans, afavorida pels serveis d’informació de l’exèrcit pakistanès, va permetre Islamabad reforçar els seus lligams amb el nou règim.
Ha sigut d’aquesta manera com els Estats Units han ignorat al llarg dels decennis les aspiracions dels pobles àrabs i musulmans. S’han dirigit polítiques, s’han mobilitzat exèrcits, s’han fet i desfet aliances, s’han lliurat guerres en terres i cossos d’àrabs i de musulmans, però sempre per raons relacionades amb altres interessos. Així ho il·lustren les incoherències i els revocaments de les polítiques en detriment de l’Iraq, de l’Iran, dels fonamentalismes xiïta i sunnita, de la ideologia de la jihad, de la dictadura, de la democràcia, de la monarquia absoluta, de Iàsser Arafat i de l’OAP, de les colònies israelianes i del “procés de pau”... Els Estats Units s’han mobilitzat pels seus propis objectius, ja sigui per assegurar la seva provisió de petroli, per guanyar la guerra freda, per afirmar la seva hegemonia o per recolzar Israel. Un cop aconseguit l’objectiu, “s’han oblidat” de les preocupacions dels àrabs i dels musulmans que ells mateixos havien utilitzat per obtenir el seu suport.
Davant la pregunta sobre els remordiments per haver permès la instauració d’un moviment jihaidista i provocar així la invasió soviètica a l’Afganistan –gràcies a l’ajuda nord-americana–, Brzezinski va constestar: “Lamentar què...? Què és més important als ulls de la Història del Món? Els talibans o la caiguda de l’imperi soviètic? Alguns excitats islamistes o l’alliberament d’Europa central i la fi de la guerra freda?[4]”. Res no ha sigut més ofensiu pel món àrab i musulmà que aquesta famosa resposta, feta tres anys abans de l’11 de setembre del 2001.
És en aquest context que han succeït els esdeveniments “que han canviat el món” aquests darrers cinc anys, des dels atacs de l’11-S a la invasió i l’ocupació de l’Iraq. L’única “victòria” nord-americana possible hagués estat una transició ràpida, el 2003, cap a un Estat estable, unificat, democràtic, no teocràtic i sobretot desocupat. Era una aposta molt arriscada i es va perdre. Va ser inclús “el més gran desastre estratègic de la història dels Estats Units[5]”, segons un general nord-americà jubilat. Aquesta derrota és irreversible.
El guanyador és, evidentment, l’Iran. L’estratègia nord-americana de desmantellament de l’exèrcit i de les estructures baasistes de l’Estat iraquià va permetre eliminar l’enemic tradicional de Teheran, mentre que la confiança dels Estats Units dipositada en el clergat xiïta va ajudar els aliats de l’Iran a l’interior de l’Iraq. Washington va reforçar inclús així el mateix Estat contra el qual pretenia lluitar.
Les repercussions van ser considerables tant pels Estats Units com per tot el món àrabo-musulmà. El nacionalisme àrab laic i d’esquerres, que havia definit el marc ideològic de la resistència contra la dominació occidental, va cedir terreny davant els corrents islamistes que també assumien aquesta resistència però amb ideologies profundament conservadores. Els conflictes polítics sobre la independència nacional i les vies de desenvolupament es barrejaven amb els enfrontaments religiosos, culturals i comunitaris. Aquest canvi de paradigma havia estat sovint motivat per Occident en temps passats. Avui en dia, l’enfonsament nord-americà a l’Iraq dóna nous motius a Teheran per reprendre la “torxa” del nacionalisme àrab sota la bandera de l’islam.
La República islàmica esdevé la guanyadora d’un nou front de lluita que associa el nacionalisme àrab i una onada creixent de resistència islàmica. Disposa per aquesta fita d’actius majors; pot facilitar o complicar la situació de les tropes nord-americanes, pot col·laborar en el fracàs israelià al Líban gràcies als seus aliats de Hezbol·lah, o pot inclús donar un cop de mà als palestins a través del seu suport a Hamas. El seu camp d’influència s’estén fins a les regions petroleres del Golf i de l’Aràbia Saudita, de majoria xiïta. Més encara, està en posició d’omplir l’immens buit de poder regional creat per la destrucció de l’Estat iraquià, de fer de contrapès en el conflicte israelo-palestí i de transformar el destí de les relacions seculars entre xiïtes i sunites.
Les amenaces sobretot militars dels Estats Units i d’Israel no fan més que reforçar la importància estratègica de l’Iran i revaluar el seu estatus d’avantguarda de la resistència del món arabo-musulmà. Tant és així que Washington i Tel Aviv es debaten en una contradicció: estan persuadits de la necessitat d’una intervenció armada, limitada si més no a bombardejos aeris i a operacions de les forces especials. Però un atac així no destruiria el règim, al contrari. Seria per aquesta raó que el President i el vicepresident nord-americans preveuen l’ús de l’armament nuclear[6]? Certament, les conseqüències sobre el mapa regional i internacional serien incalculables. Però els Estats Units han de restablir la seva credibilitat i susciten novament la por amb la que es basa tot imperi.
MULTIPLICAR ELS ESFORÇOS
Una altra estratègia que es discuteix a Washington consisteix en explotar la divisió confessional amb ajuda de l’Aràbia Saudita. Dues tendències contradictòries es posen en marxa. La primera, l’acostament entre sunnites i xiïtes, sobretot des de la guerra del Líban de l’estiu del 2006, que ha revelat les evidents afinitats entre Teheran i Hezbol·lah, convertint el xeic Hassan Nasrallah en un heroi, i també a Hamas en menor grau en el món àrab. És un fet sense precedents que respectables religiosos sunnites afirmin que les diferències amb els xiïtes fan referència més aviat a aspectes menors de la religió, els «foru» més que els «osul».
La segona tendència són les tensions que l’ocupació ha fet ressorgir entre les dues famílies de l’islam, particularment a l’Iraq. Tensions que, des de fa segles, les poblacions xiïtes concentrades en regions estratègiques han estat sovint tractades amb menyspreu pel poder sunnita. D’aquí el terreny fèrtil del seu ressentiment i de la seva ràbia. I a la inversa, les accions de les milícies xiïtes i la vergonyosa execució de Saddam Hussein porten els sunnites cap a l’odi.
Algunes responsabilitats nord-americanes pensen que Riad podria esdevenir el catalitzador d’un moviment sunnita resistent als desviats xiïtes. Efectivament, el règim saudita es mostra molt hostil davant la idea d’un desenvolupament de la influència de la teologia xiïta i de la República islàmica a la regió. A més a més, ha promès que protegirà si és necessari els sunnites iraquians. Podrien l’Aràbia Saudita, les monarquies del Golf, Egipte, Jordània, els kurds, els sunnites iraquians i libanesos o Fatah, oposar-se fermament a la influència xiïta, a la Síria alauita i els seus aliats o al Hezbol·lah libanès i el Hamas palestí? Els àrabs “moderats” haurien d’oferir una solució equivalent i ràpida al problema palestí si volen mantenir la seva credibilitat. Però si els Estats Units i Israel s’hi impliquen, no és més que per evitar qualsevol compromís seriós.
Una estratègia de tensió confessional d’aquesta mena derivaria en una guerra civil entre musulmans. I es percebrien els seus participants com agents que destrueixen la regió en favor d’Israel i dels Estats Units. És més, a quina d’aquestes forces musulmanes sunnites i antixiïtes es recolzaria? L’opinió pública occidental i nord-americana descobririen amb estupefacció que els seus governs estan constituint novament “exèrcits wahabites de la jihad”, Al Qaeda en altres sigles. Aquest escenari no portaria a la “victòria”, sinó a una sèrie de noves crisis.
Els neoconservadors qualifiquen aquesta estratègia “d’inestabilitat constructiva” (o de destrucció creativa), tot i que un observador intel·ligent l’anomenaria més adequadament “destrucció dels Estats o «estaticídia»[7]”. Els Estats Units han acabat acceptant aquesta orientació al Líban i a Palestina. Si examinéssim els resultats en compte de les intencions comprendríem per què els àrabs i els musulmans conclouen que la política de Washington a l’Orient Mitjà no es basa en salvar els “estats en crisi”, sinó en crear-los-les.
L’atac contra el Líban, que va provocar moltes destruccions, ha acabat fracassant: Israel s’ha aïllat una mica més en la regió i en el món sencer; militarment, Hezbol·lah no va perdre mai la seva capacitat de comunicació amb els seus combatents. Va seguir difonent els seus missatges a la població a través de la ràdio i de la televisió, causant pèrdues als invasors i enviant coets a Israel[8]. Els israelians no van aconseguir cap dels objectius declarats, ni el desarmament de Hezbol·lah ni el retorn dels seus soldats capturats.
La qüestió que es planteja tant per Israel sobre el Líban com pels Estats Units sobre l’Iraq, és saber si aquests estats podran acceptar aquest revés o si estarien temptats a “multiplicar les accions emprades”. Són aquestes derrotes els signes reveladors de guerres de nova generació, o són només temporals? El que és cert és que el model de victòria amb “zero morts”, predicat durant la Guerra del Golf (1990-1991) i als Balcans mitjançant bombardejos massius i la utilització d’armes intel·ligents, està caducat. El que està en joc és el control a llarg termini i la lleialtat de les poblacions que les forces aèries no poden garantir i que exigeix un cost polític i humà important.
Washington ja ha pagat un preu elevat pel seu paper en aquesta petita guerra. La imatge del primer Ministre libanès Fuad Siniora suplicant amb llàgrimes als ulls als Estats Units l’impediment de la destrucció del seu país, pot considerar-se un canvi. El moviment del 14 de Març ha obtingut el poder gràcies a la “Revolució de Cedre” recolzat per la Casa Blanca, lloada com el tipus de reforma democràtica que el President Bush desitjaria “animar” en el món àrab. No obstant, davant del desig d’Israel d’alliçonar el Líban, s’ha abandonat Siniora. No només Washington no ha evitat qualsevol mena d’alto al foc sinó que ha continuat subministrant armes de destrucció a Israel.
El resultat ha estat el que Siniora va descriure com a destrucció “inimaginable” de la infrastructura civil libanesa[9], així com el debilitament del govern mateix. Actualment, Hezbol·lah exigeix un rol més important. Organitza les seves pròpies manifestacions massives als carrers, pacífiques i disciplinades en l’anomenada “Revolució de Cedre” a la inversa, copiant les tàctiques que els Estats Units i Occident conviden a portar a terme. El govern nord-americà “no es lamentaria de prendre partit” en aquesta lluita interna, duplicant ara la seva col·laboració amb l’exèrcit libanès i amb les Forces de seguretat que estan intensificant el reclutament de sunnites i drusos[10]. Aquestes polítiques han estat denunciades per la premsa àrab, israeliana i mundial, tot i que han estat poc comentades als Estats Units. Resultarà molt difícil després d’aquesta guerra de convèncer el món àrabo-musulmà que els nord-americans no estan disposats a trair els aliats o els principi de justícia amb l’única finalitat de recolzar Israel.
Quan la dinàmica iraquiana de destrucció de la infrastructura civil, de debilitament de la coherència social i política i de creació d’una lògica que comporta un conflicte confessional i una guerra civil, tothom va pensar que es tractava d’una terrible conseqüència no planificada per Washington. Quan aquests mateixos elements es van reproduir al Líban, encara es va pensar en una casual coincidència. Però quan a Palestina es va percebre una dinàmica similar, un gran nombre d’observadors no van dubtar en parlar d’un “model” d’estratègia nord-americana.
EL CAOS PROVOCAT A PALESTINA
Els territoris palestins estant vivint una crisi humanitària de gran abast. Els Estats Units i la Unió Europea s’han unit a Israel per intentar debilitar la població palestina i empènyer-la a rebutjar el govern de Haman elegit democràticament en les eleccions de gener del 2006. Els resultats més previsibles dels atacs són l’enfonsament de l’ordre social i el camí cap a un conflicte civil.
Un observador nord-americà clarivident descriu així el paisatge devastat: “Els palestins de Gaza viuen tancats en un ghetto sòrdid i sobrepoblat, cercats per l’exèrcit israelià i una enorme tanca elèctrica. Els és impossible d’entrar o de sortir de la franja de Gaza i pateixen ràtzies diàriament [...] Les temptatives israelianes de portar a terme un enfonsament de les lleis i de l’ordre, de sembrar el caos i de provocar la penúria generalitzada es fan visibles en els mateixos carrers de la ciutat de Gaza, on els palestins passen davant de les runes del Ministeri de l’interior palestí, del Ministeri d’afers estrangers i del Ministeri d’economia nacional, del despatx del primer Ministre palestí i d’algunes de les institucions educatives que van ser bombardejadess per l’aviació israeliana [...] I Cisjordània s’endinsa ràpidament en una crisi similar a la de Gaza [...] Què compten guanyar Israel i els Estats Units fent de Gaza i de Cisjordània una versió miniaturitzada de l’Iraq? [...] Creuen que arribaran així a debilitar el terrorisme, a frenar els atacs suïcida i a instaurar la pau[11]?”.
Ha començat una nova etapa amb el lliurament d’armes per part dels Estats Units, amb l’ajuda d’Israel, “als militants de la Força 17 a Gaza relacionats amb l’home clau de Fatah, Mohamed Dahlan”; “aquests lliuraments d’armes nord-americanes ha desencadenat la cursa aramemntística de Hamas, segons representants oficials dels serveis de seguretat israelians i palestins[12]”.
La lògica de desintegració social i de guerra civil es desplega a través de la política nord-americana, en tres països identificats per Israel com llocs de resistència a les seves ambicions regionals, siguin quines siguin les seves intencions. Existeix un nucli dur de sionistes de dreta que desitgen sotmetre els palestins o desplaçar-los de tots els territoris anhelats per Israel. Pretenen debilitar tots els veïns recalcitrants per tal d’aconseguir-ho. És esgarrifós però poc sorprenent que aquests fanàtics ocupin posicions de poder en el govern israelià. I xoca pensar que Washington segueixi, o més aviat n’hagi sigut l’artesà, aquesta estratègia destructora i autodestructora en nom d’una idea falsa com que és un amic d’Israel.
Si ho fos, no només hauria de resistir-se a emprendre aquesta via sinó també a compartir aquesta observació d’una testimoni israeliana: “La política d’Israel amenaça tant als palestins com als israelians mateixos... Un petit Estat jueu de 7 milions d’habitants (dels quals 5,5 milions són jueus) envoltat de 200 milions d’àrabs pot tenir tot el món musulmà com a enemic. No hi ha cap possibilitat que un Estat així pugui sobreviure. Salvar els palestins també vol dir salvar Israel[13].”
La derrota dels Estats Units és possible més enllà de l’Orient Mitjà. A l’Afganistan també estan sotmesos a una guerra difícil. Ningú dubta que Washington tenia el dret de perseguir per la força Ossama Bin Laden i Al Qaeda després de l’11 de setembre. Però la decisió de desencadenar una immensa operació militar implicant l’Organització de l’Atlàntic Nord (l’OTAN) per reconstruir la infrastructura política del país era arriscada. Per aconseguir-ho calia una victòria militar decisiva seguida d’un compromís financer i polític sòlid de llarga durada per reformar la societat, assumit per socis locals, fiables, respectats i compromesos en la via de la reforma.
Els Estats Units es van servir de senyors de la guerra de l’Aliança del Nord per obtenir resultats ràpids sobre el terreny. Es van recolzar en un President importat per a què fer veure que es dirigia una mena de govern central a Kabul. Han estat incapaços d’eliminar els caps d’Al Qaeda i els talibans, oblidant ràpidament el territori afganès en benefici de l’Iraq. Bin Laden i Ayman Al Zawahari continuen difonent vídeos i cintes i els talibans es reagrupen en ambdós costats de la frontera afgano-pakistanesa, on hi mantenen estrets lligams amb les tribus paixtus. Són una amenaça real per a les tropes de l’OTAN: atrinxerats en els seus camps, només manifesten la seva presència amb raids i bombardejos aeris[14]. El Ministre d’afers estrangers pakistanès va arribar a declarar que l’OTAN hauria “d’acceptar la derrota” i retirar les seves tropes.
La barroera temptativa de Washington de dirigir una batalla clara i noble contra Al Qaeda s’ha perdut no només en la complexitat de les tribus i dels senyors de la guerra afganesos, sinó també en el perillós i complicat context del Pakistan. Aquest ha de comptar amb els seus propis grups islamistes en la batalla pel Caixmir. Islamabad fa una crida a l’OTAN i al govern afganès per acceptar la inevitable presència de “talibans moderats” a l’Afganistan, als quals ha cedit el control d’una de les seves províncies, el Waziristan del Nord. D’aquesta manera es va instal·lant una base a partir de la qual els “talibans-no-tan-moderats” ataquen els soldats de l’OTAN recorrent inclús a la tècnica dels “atemptats suïcida”, mai vista anteriorment al país. És una realitat la connexió amb l’Iraq? La “guerra contra el terrorisme” ha portat els Estats Units a dependre de cop i volta del Pakistan, que està connectat estructuralment amb l’islamisme radical. I si la “pakistanització” d’Al Qaeda mutés en “alqaidització” del Pakistan? Els mitjans de comunicació nord-americans ignoren aquest fenomen inquietant....
Així es va estenent un “arc de crisi” des de llevant fins al subcontinent indi. Els propers mesos es prendran decisions, primer a Washington, que exacerbaran aquestes crisis o les redirigiran cap a noves vies més favorables a solucions raonables. Els dirigents occidentals hauran de comprendre que Al Qaeda, el Baas, Hezbol·lah, Hamas, Síria i l’Iran no es poden classificar sota la mateixa etiqueta ideològica,ent abstracta de “l’eix del mal” per poder superar les crisis. Hi ha lligams entre crisis, però caldria intentar deslligar i desgranar els seus diversos components.
SÍRIA, UN ADVERSARI CONTROLABLE
També amb Síria, país que no amenaça els Estats Units i que ja els ha ajudat en diverses ocasions. Té els seus propis interessos nacionals legítims en joc; s’hauria de signar amb ella un acord sobre l’evacuació dels alts del Golan, ocupada per Israel i de la qual els Estats Units no en reben cap benefici. El mateix passa amb Hezbol·lah al Líban i amb Hamas a Palestina, que actuen sobretot en funció dels seus interessos nacionals. Els Estats Units es poden treure de sobre alguns problemes i avanaçar així amb els seus propis interessos, inclosa la derrota del veritable “terrorisme” fanàtic. Haurien de reconèixer que tots aquests grups no són sucursals o clonacions d’Al Qaeda, i que no ho seran molt més del que el Vietnam ho va ser d’un “imperi del mal”. A partir de negociacions, cadascun d’aquests estats o moviments podrien esdevenir adversaris controlables.
Algunes veus influents al si del sistema polític nord-americà exigeixen un canvi de rumb; l’informe Baker-Hamilton n’és l’expressió més evident. D’altra banda, l’ex President James Carter ha fet una crida a obrir un debat honest sobre la política nord-americana a Palestina. S’hauria de reconèixer que es van prendre decisions errònies i anar cap a orientacions polítiques serioses i progressives per poder reparar els danys causats. Aquesta reflexió exigiria rebutjar la idea que només la utilització de la força militar unilateral pot resoldre problemes polítics i socials complexes. Tanmateix, exigiria la renúncia d’un suport incondicional a Israel. I per damunt de tot es tractaria d’abandonar la idea que les diverses nacions i pobles del món àrabo-musulmà són elements intercanviables que s’inscriuen en un mateix esquema ideològic manipulat en funció de les necessitats de les grans potències, de les ambicions territorials dels colons israelians o dels somnis de l’umma imaginària d’Al Qaeda.
[1] Robert Dreyfus, «Devil’s Game: How the United States Helped Unleash Fundamentalist Islam», Metropolitan Books, Nova York, 2005.
[2] Llegiu Pierre Abramovici, “L’histoire secrète des négociations entre Washington et les talibans”, Le Monde Diplomatique, gener del 2002.
[3] Soref Symposium, 29 d’abril de 1991. (http://web.archive.org/web/ 20041130090045 - http://www.washingtoninstitute.org/pubs/soref/cheney.htm)
[4] Le Nouvel Observateur, 15-21 de gener de 1998.
[5] William E. Odom, “What’s Wrong with Cutting and Running?”, The Lowell Sun, Lowell (Massachussets), 30 de setembre del 2005.
[6] Jorge Hirsch, “Nuking Iran Is Not Off The Table”, 6 de juliol del 2006, www.antiwar.com/orig/hirsch.php?articleid=9255. Cf. Philip Giraldi, “Deep Background”, The American Conservative, Arlington, Virgínia (Estats Units), 1 d’agost del 2005.
[7] Sarah Shields, “Staticide, Not Civil War in Iraq”, Common Dreams.org, 6 de desembre del 2006.
[8] Alastair Crooke i Mark Perry, “How Hezbollah Defeated Israel, Parts 1 and 2”, Counterpunch.org, 12 i 13 d’octubre del 2006.
[9] “Siniora criticises West for failing model democracy”, Gulfnews.com (a Los Angeles Times-Washington Post), 21 de juliol del 2006.
[10] “U.S. Considers New Aid to Lebanese Armed Forces”, The Chosun Ilbo (Voice of America), 12 de desembre de 2006 (http://english.chosun.com/w21data/html/ news/200612/200612160010.html). Cf. Megan K. Stack, “Lebanon builds up security forces”, Los Angeles Times, 1 de desembre del 2006.
[11] Chris Hedges, “ Worse than Apartheid ”, Truthdig.com (http://www.truthdig.com/ report/item/ 20061218_worse_than_apartheid/)
[12] Aaron Klein, “US Weapons Prompt Hamas Arms Race?” (www.wnd.com/news/article.asp?ARTICLE_ID=53411)
[13] Tanya Reinhardt, “Introduction”, The Road Map to Nowhere - Israel/Palestine since 2003 (www.zmag.org/content/showarticle.cfm?ItemID=11140).
[14] Llegiu Syed Saleem Shahzad, “Ofensiva primaverenca dels talibans”, Le Monde diplomatique, setembre del 2006.
A Le Monde Diplomatique
Un impertorbable George W. Bush reforça la intervenció militar a l'Iraq i la considera viable a l'Iran. Res no l’ha fet canviar de rumb, ni les patacades del seu exèrcit, ni el rebuig dels electes nord-americans, ni l'oposició d'una gran part de les capitals del món. En nom de l'amenaça xiïta, la Casa Blanca intenta reunir al seu voltant dirigents àrabs complaents però dubitatius quant a la fiabilitat de la direcció nord-americana.
La idea de poder utilitzar les forces islàmiques contra la Unió Soviètica va atraure alguns responsables polítics nord-americans després de la revolució iraniana de 1979. Segons aquesta teoria elaborada per Zbigniew Brzezinski, conseller de seguretat nacional del President James Carter, hi havia un “arc de crisi” que s’estenia del Marroc al Pakistan. En aquesta zona, es podia mobilitzar l’“arc de l’islam” per poder contenir la influència soviètica[1]. Després de tot, aquestes forces islàmiques conservadores ja havien servit durant els anys 1960 i 1970 per marginar i fer fracassar els partits d’esquerra i nacionalistes laics de la regió, tal com van fer anteriorment a l’Iran el 1953. Així doncs, no seria el fonamentalisme iranià el catalitzador d’una insurrecció musulmana al cor de la Unió Soviètica?
Els Estats Units van oscil·lar posteriorment entre diversos polítics a l’Orient Mitjà i a l’Àsia Central. Només tenien un doble objectiu: la victòria en la guerra freda i donar suport a Israel, tot i que variaven els mitjans emprats i els Estats aliats, de vegades de forma contradictòria. Els Estats Units van recolzar oficialment l’Iraq en la guerra contra l’Iran (1980-1988), al mateix temps que estaven d’acord en lliurar armes israelianes a l’Iran. En aquella època eren els conservadors més propers a Tel Aviv els que actuaven activament per capgirar la situació política en favor de Teheran, ja que Israel considerava encara el nacionalisme laic àrab com el seu principal enemic. A més a més donava suport als Germans Musulmans en els territoris palestins ocupats per fer de contrapès a l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). El punt culminant d’aquesta estratègia va ser l’aliança de Washington amb l’Aràbia Saudita i el Pakistan, que va permetre sobretot als anys 80 la creació d’un exèrcit internacional de jihadistes per combatre la Unió Soviètica a l’Afganistan[2].
Mentre s’esmicolava la Unió Soviètica el 1990, els Estats Units van crear una coalició internacional per eliminar l’exèrcit iraquià de Kuwait. Estats àrabs, de Síria al Marroc, van respondre positivament a una crida basada en el dret internacional i en les resolucions de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Se’ls va garantir que no es tractava només de salvar una monarquia petrolera amiga, sinó també d’establir un nou ordre basat en la justícia internacional. Un cop restablerta la sobirania a Kuwait, totes les resolucions de l’ONU s’havien de posar en marxa, incloses aquelles que exigien la retirada d’Israel dels territoris palestins ocupats.
PEONS ÀRABS DE WASHINGTON
L’Administració nord-americana va decidir de no capgirar el règim de Saddam Hussein: “Per fer fóra a Saddam... calia comprometre les forces militars. I un cop ens l’haguéssim tret de sobre, haguéssim hagut d’instaurar un nou govern. Però quin tipus de govern? Un govern sunnita o xiïta, un govern kurd o un règim baasista? O potser hauríem d’haver fet participar determinats fonamentalistes islàmics? Quant de temps hauríem hagut de quedar-nos a Bagdad per mantenir aquest govern? Què hauria esdevingut després de la retirada de les forces militars nord-americanes? Quantes pèrdues haurien estat disposats a suportar els Estats Units per restablir l’estabilitat? La meva opinió és que [...] haguéssim comès un error, quedant-nos atrapats en aquell fangar iraquià. I la pregunta que em ve a la ment és: quantes pèrdues nord-americanes suplementàries costa la vida de Saddam? Certament poques[3]”. Aquesta opinió tan pensada era la del secretari d’Estat de defensa en aquell temps, Richard Cheney, casualment l’actual vicepresident dels Estats Units.... .
Els que en aquell moment recomanaven a crits un “canvi de règim” a Bagdad podien estar tranquils per les sancions aplicades a l’Iraq durant més d’una dècada. Es van organitzar en grups de pressió, com el “Project for the New American Century”, i construïren metòdicament un suport polític de cara a un futur atac contra l’Iraq quan les circumstàncies juguessin a favor. Mentrestant, els israelians es tranquil·litzaven en veure que la breu temptativa del secretari d’Estat, James Baker, d’aplicar la política oficial nord-americana a Palestina, sorgida arran de la conferència àrabo-israeliana de Madrid l’any 1991, s’anava erosionant progressivament. Després del 1996, el “procés de pau” no era més que una tapadora de l’expansió colonial a Cisjordània.
Més a l’est de l’”arc de crisi”, el desenllaç de la guerra a l’Afganistan es feia entre els caps (de la guerra) de l’Aliança del Nord i els talibans. La fi de la guerra freda va permetre que els Estats Units oblidessin totalment el Pakistan, que es dirigia ell solet cap a un règim militar islamitzat al qual un Afganistan islamista oferia un pla estratègic profund contra l’Índia. La victòria dels talibans, afavorida pels serveis d’informació de l’exèrcit pakistanès, va permetre Islamabad reforçar els seus lligams amb el nou règim.
Ha sigut d’aquesta manera com els Estats Units han ignorat al llarg dels decennis les aspiracions dels pobles àrabs i musulmans. S’han dirigit polítiques, s’han mobilitzat exèrcits, s’han fet i desfet aliances, s’han lliurat guerres en terres i cossos d’àrabs i de musulmans, però sempre per raons relacionades amb altres interessos. Així ho il·lustren les incoherències i els revocaments de les polítiques en detriment de l’Iraq, de l’Iran, dels fonamentalismes xiïta i sunnita, de la ideologia de la jihad, de la dictadura, de la democràcia, de la monarquia absoluta, de Iàsser Arafat i de l’OAP, de les colònies israelianes i del “procés de pau”... Els Estats Units s’han mobilitzat pels seus propis objectius, ja sigui per assegurar la seva provisió de petroli, per guanyar la guerra freda, per afirmar la seva hegemonia o per recolzar Israel. Un cop aconseguit l’objectiu, “s’han oblidat” de les preocupacions dels àrabs i dels musulmans que ells mateixos havien utilitzat per obtenir el seu suport.
Davant la pregunta sobre els remordiments per haver permès la instauració d’un moviment jihaidista i provocar així la invasió soviètica a l’Afganistan –gràcies a l’ajuda nord-americana–, Brzezinski va constestar: “Lamentar què...? Què és més important als ulls de la Història del Món? Els talibans o la caiguda de l’imperi soviètic? Alguns excitats islamistes o l’alliberament d’Europa central i la fi de la guerra freda?[4]”. Res no ha sigut més ofensiu pel món àrab i musulmà que aquesta famosa resposta, feta tres anys abans de l’11 de setembre del 2001.
És en aquest context que han succeït els esdeveniments “que han canviat el món” aquests darrers cinc anys, des dels atacs de l’11-S a la invasió i l’ocupació de l’Iraq. L’única “victòria” nord-americana possible hagués estat una transició ràpida, el 2003, cap a un Estat estable, unificat, democràtic, no teocràtic i sobretot desocupat. Era una aposta molt arriscada i es va perdre. Va ser inclús “el més gran desastre estratègic de la història dels Estats Units[5]”, segons un general nord-americà jubilat. Aquesta derrota és irreversible.
El guanyador és, evidentment, l’Iran. L’estratègia nord-americana de desmantellament de l’exèrcit i de les estructures baasistes de l’Estat iraquià va permetre eliminar l’enemic tradicional de Teheran, mentre que la confiança dels Estats Units dipositada en el clergat xiïta va ajudar els aliats de l’Iran a l’interior de l’Iraq. Washington va reforçar inclús així el mateix Estat contra el qual pretenia lluitar.
Les repercussions van ser considerables tant pels Estats Units com per tot el món àrabo-musulmà. El nacionalisme àrab laic i d’esquerres, que havia definit el marc ideològic de la resistència contra la dominació occidental, va cedir terreny davant els corrents islamistes que també assumien aquesta resistència però amb ideologies profundament conservadores. Els conflictes polítics sobre la independència nacional i les vies de desenvolupament es barrejaven amb els enfrontaments religiosos, culturals i comunitaris. Aquest canvi de paradigma havia estat sovint motivat per Occident en temps passats. Avui en dia, l’enfonsament nord-americà a l’Iraq dóna nous motius a Teheran per reprendre la “torxa” del nacionalisme àrab sota la bandera de l’islam.
La República islàmica esdevé la guanyadora d’un nou front de lluita que associa el nacionalisme àrab i una onada creixent de resistència islàmica. Disposa per aquesta fita d’actius majors; pot facilitar o complicar la situació de les tropes nord-americanes, pot col·laborar en el fracàs israelià al Líban gràcies als seus aliats de Hezbol·lah, o pot inclús donar un cop de mà als palestins a través del seu suport a Hamas. El seu camp d’influència s’estén fins a les regions petroleres del Golf i de l’Aràbia Saudita, de majoria xiïta. Més encara, està en posició d’omplir l’immens buit de poder regional creat per la destrucció de l’Estat iraquià, de fer de contrapès en el conflicte israelo-palestí i de transformar el destí de les relacions seculars entre xiïtes i sunites.
Les amenaces sobretot militars dels Estats Units i d’Israel no fan més que reforçar la importància estratègica de l’Iran i revaluar el seu estatus d’avantguarda de la resistència del món arabo-musulmà. Tant és així que Washington i Tel Aviv es debaten en una contradicció: estan persuadits de la necessitat d’una intervenció armada, limitada si més no a bombardejos aeris i a operacions de les forces especials. Però un atac així no destruiria el règim, al contrari. Seria per aquesta raó que el President i el vicepresident nord-americans preveuen l’ús de l’armament nuclear[6]? Certament, les conseqüències sobre el mapa regional i internacional serien incalculables. Però els Estats Units han de restablir la seva credibilitat i susciten novament la por amb la que es basa tot imperi.
MULTIPLICAR ELS ESFORÇOS
Una altra estratègia que es discuteix a Washington consisteix en explotar la divisió confessional amb ajuda de l’Aràbia Saudita. Dues tendències contradictòries es posen en marxa. La primera, l’acostament entre sunnites i xiïtes, sobretot des de la guerra del Líban de l’estiu del 2006, que ha revelat les evidents afinitats entre Teheran i Hezbol·lah, convertint el xeic Hassan Nasrallah en un heroi, i també a Hamas en menor grau en el món àrab. És un fet sense precedents que respectables religiosos sunnites afirmin que les diferències amb els xiïtes fan referència més aviat a aspectes menors de la religió, els «foru» més que els «osul».
La segona tendència són les tensions que l’ocupació ha fet ressorgir entre les dues famílies de l’islam, particularment a l’Iraq. Tensions que, des de fa segles, les poblacions xiïtes concentrades en regions estratègiques han estat sovint tractades amb menyspreu pel poder sunnita. D’aquí el terreny fèrtil del seu ressentiment i de la seva ràbia. I a la inversa, les accions de les milícies xiïtes i la vergonyosa execució de Saddam Hussein porten els sunnites cap a l’odi.
Algunes responsabilitats nord-americanes pensen que Riad podria esdevenir el catalitzador d’un moviment sunnita resistent als desviats xiïtes. Efectivament, el règim saudita es mostra molt hostil davant la idea d’un desenvolupament de la influència de la teologia xiïta i de la República islàmica a la regió. A més a més, ha promès que protegirà si és necessari els sunnites iraquians. Podrien l’Aràbia Saudita, les monarquies del Golf, Egipte, Jordània, els kurds, els sunnites iraquians i libanesos o Fatah, oposar-se fermament a la influència xiïta, a la Síria alauita i els seus aliats o al Hezbol·lah libanès i el Hamas palestí? Els àrabs “moderats” haurien d’oferir una solució equivalent i ràpida al problema palestí si volen mantenir la seva credibilitat. Però si els Estats Units i Israel s’hi impliquen, no és més que per evitar qualsevol compromís seriós.
Una estratègia de tensió confessional d’aquesta mena derivaria en una guerra civil entre musulmans. I es percebrien els seus participants com agents que destrueixen la regió en favor d’Israel i dels Estats Units. És més, a quina d’aquestes forces musulmanes sunnites i antixiïtes es recolzaria? L’opinió pública occidental i nord-americana descobririen amb estupefacció que els seus governs estan constituint novament “exèrcits wahabites de la jihad”, Al Qaeda en altres sigles. Aquest escenari no portaria a la “victòria”, sinó a una sèrie de noves crisis.
Els neoconservadors qualifiquen aquesta estratègia “d’inestabilitat constructiva” (o de destrucció creativa), tot i que un observador intel·ligent l’anomenaria més adequadament “destrucció dels Estats o «estaticídia»[7]”. Els Estats Units han acabat acceptant aquesta orientació al Líban i a Palestina. Si examinéssim els resultats en compte de les intencions comprendríem per què els àrabs i els musulmans conclouen que la política de Washington a l’Orient Mitjà no es basa en salvar els “estats en crisi”, sinó en crear-los-les.
L’atac contra el Líban, que va provocar moltes destruccions, ha acabat fracassant: Israel s’ha aïllat una mica més en la regió i en el món sencer; militarment, Hezbol·lah no va perdre mai la seva capacitat de comunicació amb els seus combatents. Va seguir difonent els seus missatges a la població a través de la ràdio i de la televisió, causant pèrdues als invasors i enviant coets a Israel[8]. Els israelians no van aconseguir cap dels objectius declarats, ni el desarmament de Hezbol·lah ni el retorn dels seus soldats capturats.
La qüestió que es planteja tant per Israel sobre el Líban com pels Estats Units sobre l’Iraq, és saber si aquests estats podran acceptar aquest revés o si estarien temptats a “multiplicar les accions emprades”. Són aquestes derrotes els signes reveladors de guerres de nova generació, o són només temporals? El que és cert és que el model de victòria amb “zero morts”, predicat durant la Guerra del Golf (1990-1991) i als Balcans mitjançant bombardejos massius i la utilització d’armes intel·ligents, està caducat. El que està en joc és el control a llarg termini i la lleialtat de les poblacions que les forces aèries no poden garantir i que exigeix un cost polític i humà important.
Washington ja ha pagat un preu elevat pel seu paper en aquesta petita guerra. La imatge del primer Ministre libanès Fuad Siniora suplicant amb llàgrimes als ulls als Estats Units l’impediment de la destrucció del seu país, pot considerar-se un canvi. El moviment del 14 de Març ha obtingut el poder gràcies a la “Revolució de Cedre” recolzat per la Casa Blanca, lloada com el tipus de reforma democràtica que el President Bush desitjaria “animar” en el món àrab. No obstant, davant del desig d’Israel d’alliçonar el Líban, s’ha abandonat Siniora. No només Washington no ha evitat qualsevol mena d’alto al foc sinó que ha continuat subministrant armes de destrucció a Israel.
El resultat ha estat el que Siniora va descriure com a destrucció “inimaginable” de la infrastructura civil libanesa[9], així com el debilitament del govern mateix. Actualment, Hezbol·lah exigeix un rol més important. Organitza les seves pròpies manifestacions massives als carrers, pacífiques i disciplinades en l’anomenada “Revolució de Cedre” a la inversa, copiant les tàctiques que els Estats Units i Occident conviden a portar a terme. El govern nord-americà “no es lamentaria de prendre partit” en aquesta lluita interna, duplicant ara la seva col·laboració amb l’exèrcit libanès i amb les Forces de seguretat que estan intensificant el reclutament de sunnites i drusos[10]. Aquestes polítiques han estat denunciades per la premsa àrab, israeliana i mundial, tot i que han estat poc comentades als Estats Units. Resultarà molt difícil després d’aquesta guerra de convèncer el món àrabo-musulmà que els nord-americans no estan disposats a trair els aliats o els principi de justícia amb l’única finalitat de recolzar Israel.
Quan la dinàmica iraquiana de destrucció de la infrastructura civil, de debilitament de la coherència social i política i de creació d’una lògica que comporta un conflicte confessional i una guerra civil, tothom va pensar que es tractava d’una terrible conseqüència no planificada per Washington. Quan aquests mateixos elements es van reproduir al Líban, encara es va pensar en una casual coincidència. Però quan a Palestina es va percebre una dinàmica similar, un gran nombre d’observadors no van dubtar en parlar d’un “model” d’estratègia nord-americana.
EL CAOS PROVOCAT A PALESTINA
Els territoris palestins estant vivint una crisi humanitària de gran abast. Els Estats Units i la Unió Europea s’han unit a Israel per intentar debilitar la població palestina i empènyer-la a rebutjar el govern de Haman elegit democràticament en les eleccions de gener del 2006. Els resultats més previsibles dels atacs són l’enfonsament de l’ordre social i el camí cap a un conflicte civil.
Un observador nord-americà clarivident descriu així el paisatge devastat: “Els palestins de Gaza viuen tancats en un ghetto sòrdid i sobrepoblat, cercats per l’exèrcit israelià i una enorme tanca elèctrica. Els és impossible d’entrar o de sortir de la franja de Gaza i pateixen ràtzies diàriament [...] Les temptatives israelianes de portar a terme un enfonsament de les lleis i de l’ordre, de sembrar el caos i de provocar la penúria generalitzada es fan visibles en els mateixos carrers de la ciutat de Gaza, on els palestins passen davant de les runes del Ministeri de l’interior palestí, del Ministeri d’afers estrangers i del Ministeri d’economia nacional, del despatx del primer Ministre palestí i d’algunes de les institucions educatives que van ser bombardejadess per l’aviació israeliana [...] I Cisjordània s’endinsa ràpidament en una crisi similar a la de Gaza [...] Què compten guanyar Israel i els Estats Units fent de Gaza i de Cisjordània una versió miniaturitzada de l’Iraq? [...] Creuen que arribaran així a debilitar el terrorisme, a frenar els atacs suïcida i a instaurar la pau[11]?”.
Ha començat una nova etapa amb el lliurament d’armes per part dels Estats Units, amb l’ajuda d’Israel, “als militants de la Força 17 a Gaza relacionats amb l’home clau de Fatah, Mohamed Dahlan”; “aquests lliuraments d’armes nord-americanes ha desencadenat la cursa aramemntística de Hamas, segons representants oficials dels serveis de seguretat israelians i palestins[12]”.
La lògica de desintegració social i de guerra civil es desplega a través de la política nord-americana, en tres països identificats per Israel com llocs de resistència a les seves ambicions regionals, siguin quines siguin les seves intencions. Existeix un nucli dur de sionistes de dreta que desitgen sotmetre els palestins o desplaçar-los de tots els territoris anhelats per Israel. Pretenen debilitar tots els veïns recalcitrants per tal d’aconseguir-ho. És esgarrifós però poc sorprenent que aquests fanàtics ocupin posicions de poder en el govern israelià. I xoca pensar que Washington segueixi, o més aviat n’hagi sigut l’artesà, aquesta estratègia destructora i autodestructora en nom d’una idea falsa com que és un amic d’Israel.
Si ho fos, no només hauria de resistir-se a emprendre aquesta via sinó també a compartir aquesta observació d’una testimoni israeliana: “La política d’Israel amenaça tant als palestins com als israelians mateixos... Un petit Estat jueu de 7 milions d’habitants (dels quals 5,5 milions són jueus) envoltat de 200 milions d’àrabs pot tenir tot el món musulmà com a enemic. No hi ha cap possibilitat que un Estat així pugui sobreviure. Salvar els palestins també vol dir salvar Israel[13].”
La derrota dels Estats Units és possible més enllà de l’Orient Mitjà. A l’Afganistan també estan sotmesos a una guerra difícil. Ningú dubta que Washington tenia el dret de perseguir per la força Ossama Bin Laden i Al Qaeda després de l’11 de setembre. Però la decisió de desencadenar una immensa operació militar implicant l’Organització de l’Atlàntic Nord (l’OTAN) per reconstruir la infrastructura política del país era arriscada. Per aconseguir-ho calia una victòria militar decisiva seguida d’un compromís financer i polític sòlid de llarga durada per reformar la societat, assumit per socis locals, fiables, respectats i compromesos en la via de la reforma.
Els Estats Units es van servir de senyors de la guerra de l’Aliança del Nord per obtenir resultats ràpids sobre el terreny. Es van recolzar en un President importat per a què fer veure que es dirigia una mena de govern central a Kabul. Han estat incapaços d’eliminar els caps d’Al Qaeda i els talibans, oblidant ràpidament el territori afganès en benefici de l’Iraq. Bin Laden i Ayman Al Zawahari continuen difonent vídeos i cintes i els talibans es reagrupen en ambdós costats de la frontera afgano-pakistanesa, on hi mantenen estrets lligams amb les tribus paixtus. Són una amenaça real per a les tropes de l’OTAN: atrinxerats en els seus camps, només manifesten la seva presència amb raids i bombardejos aeris[14]. El Ministre d’afers estrangers pakistanès va arribar a declarar que l’OTAN hauria “d’acceptar la derrota” i retirar les seves tropes.
La barroera temptativa de Washington de dirigir una batalla clara i noble contra Al Qaeda s’ha perdut no només en la complexitat de les tribus i dels senyors de la guerra afganesos, sinó també en el perillós i complicat context del Pakistan. Aquest ha de comptar amb els seus propis grups islamistes en la batalla pel Caixmir. Islamabad fa una crida a l’OTAN i al govern afganès per acceptar la inevitable presència de “talibans moderats” a l’Afganistan, als quals ha cedit el control d’una de les seves províncies, el Waziristan del Nord. D’aquesta manera es va instal·lant una base a partir de la qual els “talibans-no-tan-moderats” ataquen els soldats de l’OTAN recorrent inclús a la tècnica dels “atemptats suïcida”, mai vista anteriorment al país. És una realitat la connexió amb l’Iraq? La “guerra contra el terrorisme” ha portat els Estats Units a dependre de cop i volta del Pakistan, que està connectat estructuralment amb l’islamisme radical. I si la “pakistanització” d’Al Qaeda mutés en “alqaidització” del Pakistan? Els mitjans de comunicació nord-americans ignoren aquest fenomen inquietant....
Així es va estenent un “arc de crisi” des de llevant fins al subcontinent indi. Els propers mesos es prendran decisions, primer a Washington, que exacerbaran aquestes crisis o les redirigiran cap a noves vies més favorables a solucions raonables. Els dirigents occidentals hauran de comprendre que Al Qaeda, el Baas, Hezbol·lah, Hamas, Síria i l’Iran no es poden classificar sota la mateixa etiqueta ideològica,ent abstracta de “l’eix del mal” per poder superar les crisis. Hi ha lligams entre crisis, però caldria intentar deslligar i desgranar els seus diversos components.
SÍRIA, UN ADVERSARI CONTROLABLE
També amb Síria, país que no amenaça els Estats Units i que ja els ha ajudat en diverses ocasions. Té els seus propis interessos nacionals legítims en joc; s’hauria de signar amb ella un acord sobre l’evacuació dels alts del Golan, ocupada per Israel i de la qual els Estats Units no en reben cap benefici. El mateix passa amb Hezbol·lah al Líban i amb Hamas a Palestina, que actuen sobretot en funció dels seus interessos nacionals. Els Estats Units es poden treure de sobre alguns problemes i avanaçar així amb els seus propis interessos, inclosa la derrota del veritable “terrorisme” fanàtic. Haurien de reconèixer que tots aquests grups no són sucursals o clonacions d’Al Qaeda, i que no ho seran molt més del que el Vietnam ho va ser d’un “imperi del mal”. A partir de negociacions, cadascun d’aquests estats o moviments podrien esdevenir adversaris controlables.
Algunes veus influents al si del sistema polític nord-americà exigeixen un canvi de rumb; l’informe Baker-Hamilton n’és l’expressió més evident. D’altra banda, l’ex President James Carter ha fet una crida a obrir un debat honest sobre la política nord-americana a Palestina. S’hauria de reconèixer que es van prendre decisions errònies i anar cap a orientacions polítiques serioses i progressives per poder reparar els danys causats. Aquesta reflexió exigiria rebutjar la idea que només la utilització de la força militar unilateral pot resoldre problemes polítics i socials complexes. Tanmateix, exigiria la renúncia d’un suport incondicional a Israel. I per damunt de tot es tractaria d’abandonar la idea que les diverses nacions i pobles del món àrabo-musulmà són elements intercanviables que s’inscriuen en un mateix esquema ideològic manipulat en funció de les necessitats de les grans potències, de les ambicions territorials dels colons israelians o dels somnis de l’umma imaginària d’Al Qaeda.
[1] Robert Dreyfus, «Devil’s Game: How the United States Helped Unleash Fundamentalist Islam», Metropolitan Books, Nova York, 2005.
[2] Llegiu Pierre Abramovici, “L’histoire secrète des négociations entre Washington et les talibans”, Le Monde Diplomatique, gener del 2002.
[3] Soref Symposium, 29 d’abril de 1991. (http://web.archive.org/web/ 20041130090045 - http://www.washingtoninstitute.org/pubs/soref/cheney.htm)
[4] Le Nouvel Observateur, 15-21 de gener de 1998.
[5] William E. Odom, “What’s Wrong with Cutting and Running?”, The Lowell Sun, Lowell (Massachussets), 30 de setembre del 2005.
[6] Jorge Hirsch, “Nuking Iran Is Not Off The Table”, 6 de juliol del 2006, www.antiwar.com/orig/hirsch.php?articleid=9255. Cf. Philip Giraldi, “Deep Background”, The American Conservative, Arlington, Virgínia (Estats Units), 1 d’agost del 2005.
[7] Sarah Shields, “Staticide, Not Civil War in Iraq”, Common Dreams.org, 6 de desembre del 2006.
[8] Alastair Crooke i Mark Perry, “How Hezbollah Defeated Israel, Parts 1 and 2”, Counterpunch.org, 12 i 13 d’octubre del 2006.
[9] “Siniora criticises West for failing model democracy”, Gulfnews.com (a Los Angeles Times-Washington Post), 21 de juliol del 2006.
[10] “U.S. Considers New Aid to Lebanese Armed Forces”, The Chosun Ilbo (Voice of America), 12 de desembre de 2006 (http://english.chosun.com/w21data/html/ news/200612/200612160010.html). Cf. Megan K. Stack, “Lebanon builds up security forces”, Los Angeles Times, 1 de desembre del 2006.
[11] Chris Hedges, “ Worse than Apartheid ”, Truthdig.com (http://www.truthdig.com/ report/item/ 20061218_worse_than_apartheid/)
[12] Aaron Klein, “US Weapons Prompt Hamas Arms Race?” (www.wnd.com/news/article.asp?ARTICLE_ID=53411)
[13] Tanya Reinhardt, “Introduction”, The Road Map to Nowhere - Israel/Palestine since 2003 (www.zmag.org/content/showarticle.cfm?ItemID=11140).
[14] Llegiu Syed Saleem Shahzad, “Ofensiva primaverenca dels talibans”, Le Monde diplomatique, setembre del 2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada