Què és i perquè volem la Renda Bàsica Ciutadana?

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes (*)

Només fa falta una mirada a quant ens envolta per a adonar-nos que, poc més de dos segles després, el cèlebre lema revolucionari francès -Llibertat, Igualtat, Fraternitat- ha quedat fet esquinçalls en un món en el qual a penes 250.000 individus concentren, ostenten i exerceixen el poder més absolut que la Huma-nitat ha conegut en la seua Història. A penes un quart de milió de persones -si els sumem els seus respectius nuclis familiars, i els cercles socials concèntrics els interessos vitals dels quals se sustenten en mantenir-los directament en el poder, i parlem de no més allà d’uns 10 milions de persones-, en un planeta que xifra els seus habitants en milers de milions, que posseeixen els destins de tots els altres. La Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat, buidades de tot contingut en els nostres dies, s'han convertit en una obscena contradic-ció que patim diàriament, i per a alguns, en segons quins racons de la geografia mundial, en una tragèdia quotidiana.

Què té a vore açò amb la Renda Bàsica Ciutadana? Tot, com vorem. He deno-minat “habitants” als individus que conformem això que anomenem Humanitat. No ha estat un lapsus. El lema de la revolució francesa significava, fonamental-ment, retornar a cada individu la seua condició de “Ciutadà”, aqueixa era la seua aspiració, la seua grandesa, en contraposició a la condició d'”esclaus”, primer, i de “serfs”, després, a que la Història havia reduït a la immensa majoria dels humans. No obstant això, el buidatge de contingut, es va donar ja en origen, i la classe que va prendre el poder soterrant el Vell Règim, la burgesia, fins i tot sense haver pres encara la Bastilla les gents del poble parisenc, ja tenia clar els límits i retallades que aqueixes paraules haurien de tindre en el futur. La lluita, des de llavors (per escollir un escenari històric simbòlic i recognoscible) s'ha travat entre els que “venen” la seua força de treball i aquells altres que la “compren”, els que “venen” són els que produeixen i els qui “compren” són aquells altres que posseixen el capital i els mitjans de producció -o els gestionen en el seu nom.

La Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat, per alguns, mai va passar de ser un mer formalisme -útil alhora que incòmode, eficaç però al temps molest-, que amb el decurs de les dècades ens ha convertit en productors-consumidors a la immen-sa majoria, mentre que a una minoria cada vegada més reduïda l'ha tornat en únics beneficiaris de tot l'entramat. En la lluita d'aqueixes immenses majories amb aquelles progressivament més menudes minories, la Humanitat ha experi-mentat un desenvolupament com mai abans en cap altre període històric, amb una expansió sense precedents, que ha posat al conjunt del planeta en greu perill per l'expoli sistemàtic dels ecosistemes, i dins d’una espiral sense aparent final de creixement i acumulació de capital, que és l'essència mateixa del siste-ma econòmic-polític-social-cultural hegemónic hui en el planeta… Un desen-volupament sense precedents amb una perversa constatació: ben segur que mai la Humanitat ha gaudit de majors qüotes de benestar, tan cert això com que mai abans en la Història hi ha hagut tants humans, en termes absoluts, vivint en la misèria, abocats a la mort o la penúria i exclosos del mateix sistema de benestar.

En aqueixa lluita entre els de baix i els de dalt, hi ha hagut els seus més i els seus menys, els seus passos endavant i les seues carreres cap a arrere, fins a arribar, en cada període, a diferents situacions d'equilibri, que permetien la reformulació del propi sistema amb la finalitat de perpetuar-se i perpetuar amb ell els privilegis d’unes minories. En els primers anys del segle XX, aquei-xos punts d'equilibri es van anar configurant progressivament en allò que deno-minem “estat del benestar”, un model que es consolida després de la Segona Guerra Mondial i que, ara, amb la qual està caent i la que s'espera, els de dalt corren a desmuntar, dret a dret, conquesta a conquesta, equlibri a equilibri, com esquinçalls de la vella bandera estripada per ells mateixos fins i tot en el moment mateix d'hissar-la, al crit de “crisi”. Com si la crisi que patim hui en algunes latituds no fóra sinó un feble recordatori de la permanent “normalitat” en què sempre van viure les immenses majories de la geografia humana.

Només cal treure el cap per la porta de casa, fer una ullada a internet o qual-sevol periòdic, o fins i tot, senzillament, mirar-se un mateix, per a compren-dre que tot això ha arribat a la seua fi, que el buidatge de contingut del lema francès ha arribat a l'instant de la propi extinció.

No hi ha Llibertat possible on els drets s'impossibiliten, més enllà de la mera formalitat, perquè la necessitat de supervivència de cadascun li obliga a vendre l'única cosa que realment posseeix en tant ésser humà: la seua força de treball. No hi ha Igualtat possible on la “venda” de la força de treball és l'úni-ca opció per a la majoria i la “compra” de la mateixa només és real per a una minoria. No hi ha Fraternitat possible en un món en el qual la Llibertat i la Igualtat queden reduïdes a paraules buides, tan allunyades de la realitat de la immensa majoria com el concepte de bondat o empatia en una gran corporació. No hi ha, ni pot haver, Llibertat, Igualtat i Fraternitat, en un món en el qual els qui en realitat governen ho fan des d'institucions no sorgides de la ciutadania, on la democràcia s'ha convertit en un miratge i en un exercici de control de masses i de pur cinisme. No hi ha, ni pot haver, Llibertat, Igualtat i Fraternitat en un món on determinades circumstàncies o característiques, naturals o adquirides (el sexe, l’extracció social i la posició de partida en el cicle vital, l’accés als béns culturals, les condicions físiques o la capacitat intel·lectual, etc.), determinen el real exercici dels drets i llibertats, la condició de “Ciutadà”, en el seu més ampli sentit, o no.

Doncs bé, tot aquest estat de coses, és com aquella ceba el cor de la qual s'a-maga davall capes i capes. El cor de la ceba, el que ens fa plorar, és precisa-ment que només una part ínfima de la Humanitat té com opció de vida no el vendre la seua força de treball, sinó el comprar-la. Qui està en situació de po-der comprar la força de treball d'un altre, està en situació de controlar l’esdeve-nidor de tots. O dit d'una altra manera, no absolutament paral·lela, qui només té com opció per a sobreviure la venda de la seua pròpia força de treball té tots i cadascun dels seus drets “de prestat” (si els té), hipotecats, controlats, limi-tats… No hi ha Llibertat, Igualtat i Fraternitat possible si els meus drets i llibertats depenen de qui té absolut poder sobre la meua pròpia supervivència. Açò expressat des de l’àmbit personal, té una translació clara en l'àmbit col·lec-tiu, de les societats i dels pobles i nacions. Només des de la sobirania personal els preceptes del lema adquireixen ple sentit, només des de la sobirania de les comunitats humanes, dels pobles i nacions aqueixos preceptes prenen tot el seu valor.

S’ha de recordar ací altre principi essencial: la Llibertat, la Igualtat, la Fraternitat no són ni parcelables ni tenen sentit fora de la triada. Jo no puc ser lliure, ni igual, ni fratern, en tant tots els éssers humans no ho siguen. No puc ser lliure, sense ser igual; ni fratern, sense ser alhora igual i lliure. La universalitat i vera-citat del lema és, justament, el que li atorga la seua plenitud.

I què té a vore açò amb la Renda Bàsica Ciutadana? Tot, vegem-lo. El concep-te de Renda Bàsica Ciutadana (renda bàsica dels iguals, ingrés ciutadà o qual-sevol altra denominació que es vulga utilitzar), és senzill. Consisteix a garantir a cada persona, pel fet de ser-ho, uns ingressos suficients per a poder viure en la nostra societat amb plens drets i lliurement, sense recaptar gens en canvi d'aquesta persona. És a dir, és Renda Bàsica l'ingrés que hauria de percebre qualsevol Ciutadà, de forma universal i incondicionada, que li permetria viure plenament en la nostra societat, com a tal Ciutadà.

Si la Llibertat és el valor primordial de la Humanitat i la Vida és el seu bé primi-geni, garantim-los.

Al capdavall, la de promoure la instauració d’una Renda Bàsica Ciutadana, és una proposta d’aprofundir en la línia de considerar i garantir els drets essen-cials de la persona, de la ciutadania, aquells que emanen de la Declaració Universal dels Drets Humans, dotant-los de “dret jurídic”, tal i com hem fet les societats amb els sistemes públics de protecció universal a la salut, a l’edu-cació, a la seguredat, a la vellesa, a l’incapacitat laboral… I com a tal proposta d’ampliar els límits de garantia social als drets i llibertats, està sotmesa a la contradicció que significa que per a aconseguir que la inmensa majoria es beneficie de la consolidació del dret, una minoria oposa la perpetuació dels seus interessos i privilegis.

Amb una diferència, però, respecte la garantia d’altres drets, com els adés esmentats: si bé garantir l’educació, la salut, la jubilació, els sistemes de pensions, i altres, significava alhora un avanç social molt important i una conquista de les majories productores sobre les minories privilegiades, amb un benestar col·lectiu molt més important, de fet no significaven cap qüestionament del sistema, no significaven cap atac a la línia de flotació bàsica del sistema, ans al contrari perquè la mateixa necessitat del sistema d’expansió i creixement continu implica la necessitat de tindre àmplies capes de la població gaudint d’un nivell de benestar que aqueixes garanties permeten. Però la proposta de Renda Bàsica Ciutadana va més enllà, marca una diferència respecte anteriors conquistes socials: garanteix que cap persona s’ha de vore obligada a “vendre” la seua força de treball per viure i ser Ciutadà.

Té un però, això. Si cada persona rep allò que necessita per a garantir la seua subsistència sense necessitat de vendre la seua força de treball, li hem furtat a l'ínfima minoria en el planeta -aquella que, precisament, adquireix el seu sta-tus i poder d'aquest instrument- bona part de la seua capacitat.

És a dir, la Renda Bàsica Ciutadana vindria a significar una de les pedres angu-lars d'un sistema social on la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat necessàriament haurien de tindre profunds continguts, és dur els drets ciutadans i les llibertats, el moll dels ossos de la democràcia, al cor de la ceba, és una proposta que pre-tén fer callar per a sempre en la Història de la Humanitat el plor tràgic de la misèria i de les desigualtats socials.

Convé que ningú vinga a confondre'ns ara amb nous buidatges de continguts. La Renda Bàsica Ciutadana no és, de cap manera, les rendes de subsistència o altres instruments econòmics de repartició de la renda. No. Cal recordar-lo i insistir: Universal, Incondicionada, Suficient per a garantir la vida i els drets i llibertats.

Per l'exposat, podem afirmar que la superioritat ètica de la proposta de Renda Bàsica Ciutadana sobre allò existent, o préviament existent, no deixa lloc a dubtes. Aquesta proposta s'arrela en el més profund d'una concepció republi-cana i llibertària de la societat, en la construcció d'un utopia possible, alhora que desitjable i necessària.

Queda per dilucidar la seua viabilitat, tant econòmica com social. Per als endevins, alguns advertiments: tenen cru argumentar la impossibilitat de la seua implementació en raó de les despeses que representaria, de fet fins i tot en models de RBC àmplies, no són enormement majors dels costos de refondre els actuals instruments financers en ús (pensions, sistemes sanitari, educatiu, renda, etc) i reconduir-los; també ho tenen malament per a convèn-cer-nos de la seua impossibilitat aquells que auguren que un sistema de RBC suposaria incrementar el parasitisme social, de fet sembla que els valors de cooperació i comunitaris es veurien notablement reforçats. Tampoc sembla que els arguments que centren la crítica en els problemes que podria provocar sobre els fluxes migratoris o la seua inviabilitat en societats molt endarrerides o en aquelles que, malgrat el seu desenvolupament, es mantenen molt lluny del garantisme social i fermes en la desprotecció dels drets i llibertats, puguen tindre massa pes en un debat rigorós.

Així, doncs, queden els arguments negatius que marquen la diferència i que, essencialment, condueixen a formular una sola pregunta: la Renda Bàsica Ciu-tadana, en si mateixa, suposa acabar amb el sistema capitalista? Bé, doncs no. Per si sola no ho suposa, però per descomptat contribuirà de forma fonamental al final de l’hegemonia d'aqueix sistema, tant com al principi d’una altra societat i sistema molt més sostenible, ecològic, democràtic, social, autogestionat. És perfectament possible pensar en ua aproximació a la Renda Bàsica Ciutadana sense eixir dels límits -estrets- del propi sistema (altra qüestió diferent, és la sostenibilitat d’això en termes històrics), però és innegable que la instauració de la mateixa i la constitució del dret social que significa, ara sí, suposen un instrument fonamental que romp una de les “necessitats” bàsiques del sistema.

La Renda Bàsica Ciudana, juntament amb d'altres instruments com una Taxa Tobin i altres mesures penalitzadores d’activitats econòmiques nocives social-ment, la participació dels productors en la gestió i control de les empreses i l'extensió de la democràcia a l'àmbit econòmic, la potenciació dels models econòmics comunitaris, socials i cooperatius, la prevalença social sobre el privat, el dimensionamient de les comunitats a la mesura d’allò l'humanament controlable, la democràcia participativa com a base de la formal, un nou contracte social que inexorablement ha d'incloure com pilars bàsics la sosteni-bilitat i l’ecologia, i un nou contracte de drets i llibertats que arreplegue les necessitats del desenvolupament al que ja hem arribat i de les noves tec-nologies…, sens dubte, són alguns dels punts sobre els quals anem a construir el futur, el nou paradigma… No posar-los en l'agenda ens aboca simplement a la possibilitat, gens insignificant, de la nostra pròpia extinció en tant es-pècie civilitzatòria i en el nostre epitafi ben bé podria resar demà: “Llibertat, Igualtat, Fraternitat…, ho van arribar a escriure i ho van oblidar”.

Nota: Este article està publicat com a pròleg del llibre "Vivir donde quieras" editat per Zambra-Baladre. La versió publicada per UTOPIA XXI conté algunes correccions respecte de l'original.