DECLARACIÓ

L'A.C.R. UTOPIA XXI va nàixer l'any 2004. És voluntat d'esta entitat cooperar amb altres grups republicans, sobiranistes valencians i d'esquerra, en la tasca de reflexió i formació, però també en l'acció política directa, en el camí cap a la recuperació de la Sobirania del Poble Valencià i la instauració de la República Valenciana. La promoció de la Llengua i la Cultura Valenciana són objecte principal també de l'acció de l'associació.

6.12.07

6 de desembre: La Constitució se costipa?

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Un any més, i ja fa 29, arribem al 6 de desembre, i un any més hi haurà solemnes declaracions i solemnes falsificacions a propòsit de l’aniversari de la Constitució del 1978, no solament amb interpretacions més o menys distorsionades dels fets, amb discutibles, com a mínim, significacions, sinó fins i tot amb la pura i dura manipulació i ocultació dels fets que conduïren a la Carta Magna espanyola…, res de l’altre barri, que és secular la màxima que diu que la Història la fan els vencedors. Enguany, però, el bloc constitucionalista espanyol tancarà files amb una monarquia que té moqueta en el nas, anunci potser d’un costipat major que qui sap si demà serà ja una pneumonia, per això els constitucionalistes l’embolcallen i protegixen amb la rogigualda més que mai, aplaudixen qualsevol mostra de vigor encara que siga tan qüestionable com ordenar callar un president electe d’un altre país, i entretenen el refredat reial amb un culebrón de fer passar per l’Audiència nacional espanyola díscols dibuixants de llapissera, revoltats de mistera i foto socarrimada, i rebels de la paraula, tot ells situats, això sí a l’esquerra… No, no confonc les coses: Constitució espanyola i monarquia són una i indissoluble, la integridad de la Nación Española. La República, espanyola, o és un memorial o és, com a proposta de futur, bé un regne sense corona o bé un impossible històric. L’aniversari d’enguany precedix el que farà 30 l’any que ve i que, temps al temps, tindrà suc i molla: espereu per al 2008 un pletòric nacionalisme espanyol que podrà, finalment, corejar amb lletra el seu himne. No deixaran passar l’oportunitat d’una xifra tan rodona per vacunar la Constitució contra el contagi republicà i sobiranista, i menys encara quan en l’agenda de l’any es dirimix el govern de la Moncloa, l’Estatut català passat pel Constitucional, i la proposta d’Ibarretxe… Mal any per anar a buscar “federales” a Madrid, si és que hi ha algú que encara els busca. I ben mirat, ja s’ho faran ells…, nosaltres, perquè no els deixem la seua Constitució i directament ens anem d’Espanya?

11.11.07

Indignació absoluta

Article d’opinió de Joan S. Sorribes
(Un jove de 16 anys és assassinat hui a Madrid per un escamot neonazi)

Indignació i ràbia. No trobe altres paraules, ni vull trobar-les. Setze anys només. Havia de passar. Més tard o més d’hora, havíem de tindre un cadàver. L’escalada d’accions feixistes, l’escalada de la coordinació dels escamots de l’ultradreta que hem anat denunciant havia de cobrar-se una víctima de nou. Ha sigut la de Carlos…

Esta ultradreta s’està alimentant de la passivitat de les autoritats juficials, policials i governatives davant l’allau de fets, cada vegada més violents, cada vegada més organitzats, cada vegada més desavergonyits d’uns grups que darrere excuses xenòfobes, racistes, nacionalistes espanyoles o populistes, són allò que són: feixistes. La gent de brega i bronca fàcil que formen els escamots són la punta de l’iceberg d’alguns encorbatats que semblen decidits a escalfar l’ambient amb boiroses i gens benèvoles intencions.
El discurs d’aquells que volen reduir estos fets a meres baralles entre bandes rivals, a l’exaltació d’extremistes d’un i altre costat, a fets aillats de descerebrats sense relació ideològica o política, només es poden considerar com una irresponsabilitat o com un insult a la intel·ligència.
A esta gent cal parar-li els peus, abans que els seus peus ens esclafen el cap a tots els demés.

I perquè no es calla Chávez

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Ahir Juan Carlos I, d’ofici rei i en ple exercici professional en la Cimera Iberoamericana, li etzibà a Chávez, president de la República Veneçolana, un sanguini: I tú, perquè no et calles? I Chávez, clar, no es callà.
I perquè no es callà Hugo Chávez? Doncs, si més no, perquè el senyor Hugo Chávez, mal que li pesse a alguns, és un president elegit i reelegit democràticament pels ciutadans de Veneçuela, té darrere seu tota la legitimitat que donen els milions de vots que una i altra vegada han sentenciat que encapçale la màxima autoritat i representació dels veneçolans…, i qui el manava callar no, ni mai passà per les urnes ni se l’espera en unes eleccions, i el seu càrrec, el de la màxima autoritat i representació de l’Estat espanyol, prové de dos circumstàncies, com a mínim, dubtoses: el seu cognom, Borbó, i la voluntat del dictador Franco que el precedí i el posà on ara està. Per això, Chávez no callà i continuà denunciant la injerència d’un ex president espanyol, el senyor Aznar, el del bigotí i ara amb meleneta, en els assumptes llatinoamericans, fent de mamporrero del govern nord-americà del senyor Busch i de les grans corporacions multinacionals, incloent les espanyoles, responsables en gran part de la situació miserable de milions de ciutadans d’aquells països i que hui se senten prou més que molestes pels canvis que es produixen en el centre i en el sud d’Amèrica i que representen la pèrdua de poder de les grans oligarquies, de les multinacionals, de l’Imperi i dels seus vassalls. Una onada que, cal subrratllar, es produix amb la força dels vots, amb la democràcia, amb la voluntat de governs legítims i democràtics i amb representants legítims i democràtics, no amb dictadors manus militari, ni amb titelles posades per la CIA… Chávez no calla perquè, des de la legitimitat de ser el president electe de la República Veneçolana, té tot el dret a representar el seu país, els seus ciutadans, i denunciar el setge a què alguns poders i poderosos volen tornar a sotmetre’ls, encara que siga en una Cimera Iberoamericana que paga i organitza l’antiga metròpoli a vegades amb la poc dissimulada voluntat de recrear el seu passat colonial.
Les preguntes que ningú no ha fet encara i que queden en el tinter haurien d’anar dirigides a Juan Carlos I: I vostè, vostè perquè parla? En nom de qui parla vostè? Qui l’ha triat a vostè per ser la meua veu?

6.11.07

Voracitat

Article Editorial de Le Monde Diplomatique, novembre 2007, d'Ignacio Ramonet

El nou capitalisme que s’ha anat construint és encara més brutal i voraç. Al mateix temps, el discurs crític (en un altre temps antiglobalitzador) s’ha enrarit i ha passat a ser una veu sorda. El nou capitalisme té ara un nou tipus de voltor, els "private equities", és a dir, uns fons d'inversió rapinyaires que sacien l'apetit dels ogres que disposen dels colossals capitals (1).
Els noms dels titans (The Carlyle Group, KKR, The Blackstone Group, Colony Capital, Apollo Management, Partners Cerberus, Starwood Capital, Texas Pacific Group, Wendel, Eurazeo...) són poc coneguts per a la majoria de la gent. Emparats per aquesta discreció, estan posant les urpes sobre l'economia mundial. En quatre anys, de 2002 a 2006, el total de capitals d’aquests fons d'inversió (que recapten els diners dels bancs, de les assegurances, dels fons de pensió i de béns de particulars riquíssims) va passar de 94.000 a 358.000 milions d'euros! El poder financer és fenomenal: supera el bilió 100.000 milions d'euros! No hi ha res que els aturi. En el darrer any, als Estats Units, els principals "private equities" van invertir aproximadament 290.000 milions d'euros en rescats d'empreses i més de 220.000 milions en el primer semestre del 2007, prenent el control de 8.000 societats... Un de cada quatre assalariats nord-americans, i gairebé un de cada dotze a França, treballa per aquests mastodonts (2).
França n’és, ara, després del Regne Unit i els Estats Units, el blanc principal. El 2006 es van apoderar de 400 empreses (per un total de 10.000 milions d'euros) i n'administren més de 1.600. Les marques més conegudes (Picard Congelats, Dim, els restaurants Quick, Buffalo Grill, Pàgines Grogues, Allociné o Afflelou) estan sota control de "private equities" majoritàriament anglo-saxons, els quals miren de reüll els gegants del CAC 40.
El fenomen d'aquests fons rapinyaires va aparèixer fa una quinzena d'anys, afavorit per un tipus de crèdit baix i la creació d'instruments financers cada vegada més sofisticats, però darrerament ha experimentat un creixement preocupant. Perquè és clar, el principi és ben senzill: un grup d'inversors afortunats decideixen rescatar empreses que administraran privadament, lluny de la Borsa, de les regles constrenyedores i sense passar comptes als accionistes perepunyetes (3). La idea és esquivar els principis mateixos de l'ètica del capitalisme tot regint-se per les lleis de la jungla.
Segons dos especialistes, les coses funciones així: "Per adquirir una societat que val 100, el fons en posa 30 de la seva butxaca (es tracta d'un percentatge mitjà) i en demana 70 als bancs aprofitant els baixos tipus d'interès del moment. En tres o quatre anys reorganitzarà l'empresa amb la gestió empresarial existent, racionalitzarà la producció, desenvoluparà activitats i destinarà tot o part dels beneficis a pagar els interessos... del seu propi deute. El resultat és que revendrà la societat, normalment a un altre fons que farà el mateix, per 200. Un cop ha pagat els 70 de préstec li’n queden 130 a la butxaca quan inicialment només n’havia posat 30, és a dir, més del 300% de taxa de benefici en una inversió de quatre anys. Hi ha res millor?” (4).
Els dirigents d'aquests fons, que personalment guanyen fortunes demencials, practiquen sense cap mena de remordiment els quatre grans principis de la "racionalització" d’empreses: reduir llocs de treball i salaris, augmentar la producció i deslocalitzar. I a més encoratjats per unes autoritats públiques que, com a França avui, somien amb "modernitzar" els mitjans de producció en detriment d’uns sindicats que criden al mal temps i denuncien la fi del contracte social.
Molts es pensaven que amb la globalització el capitalisme ja en tindria prou. Ara veiem que la seva voracitat sembla no tenir límits. Fins quan?

Nota: (1) Llegiu Frédéric Lordon, "L’etern retorn de la crisi financera", Le Monde diplomatique, octubre del 2007.
(2) Llegiu Sandrine Trouvelot i Philippe Eliakim, «Les fonds d’investissement, nouveaux maîtres du capitalisme mondial», Capital, París, juliol del 2007.
(3) Llegiu Philippe Boulet-Gercourt, “Le retour des rapaces", Le Nouvel Observateur, París, 19 de juliol del 2007.
(4) Cf. Capital, op. cit.

5.11.07

Pressupostos 2008: Carta als Reis

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Com cada any, ben prop de Nadal, la litúrgia de la presentació dels pressupostos és com una carta als reis o santa Claus. Cada govern demana per l’any següent allò que li ve de gust per a la ciutadania i ho fa en forma de partides comptables… I el 2008 és un any electoral, i ja se sap que els governs volen perpetuar-se en el càrrec. Per això, els pressupostos presentats pel Consell de la Generalitat Valenciana, pel govern de Camps, s’han d’entendre enguany en aquesta línia… Però…, sempre hi ha un però. Què li demana el govern del PP en la Generalitat Valenciana als reis? Doncs si es llegeixen, ni que siga per damunt, les xifres dels Pressupostos valencians, la posada en escena de les polítiques que impliquen i les frasses que han acompanyat la presentació dels mateixos, la demanda dels homes i dones de Camps té la mirada posada a Madrid, i molt més concretament a La Moncloa… El continuisme en les línies mestres és l’afirmació comptable de què al País Valencià tot rutlla prou bé, i la identificació de la falta d’inversions estatals, de l’augment de la població i de la no consideració d’un nou model de finançament autonòmic, assenyala amb el dit el causant dels nostres possibles problemes en el futur, o siga cap a Z, ja sense P. Camps i el seu govern miren La Moncloa i han demanat en la Carta als Reis d’enguany que li regalen un altre govern a Madrid, un Rajoy president del govern espanyol a partir de març de l’any que ve.

26.10.07

Z sens P

Article d’opinió de Joan S. Sorribes

Toquen a retirada. En el PSOE valencià, de nou, toquen a retirada i no ho fan amb els propis tambors sinó amb els de Ferraz, la seua seu nacional, a Madrid, clar. Perquè ho dic? Només cal mirar la darrera maniobra, ferotge i mesquina com tantes altres, orquestrada per deixar a ZP en només una Z, sense la P de Pla, que no era ni freda ni calenta però que era valenciana. Ara la Z va sola, imposada per Madrid en forma d’una gestora amb Joan Lerma al capdavant i Fernández de la Vega, vicepresidenta del govern estatal, com a primera candidata.

No m’extendre en la maniobra per defenestrar Pla, ni amb el poder que demostrà en l’afer el grup mediàtic PRISA, ni amb el cainisme intern que es necessita per arribar ahí –ja ho he qüalificat i prou: mesquins! –, ni amb la falta de respete que suposa per a la delegació valenciana del PSOE –ja s’ho faran ells si han perdut la vergonya de mostrar-se realment com el que són: una mera i trista sucursal d’un partit espanyol a casa nostra–, ni amb la constatació de la renúncia que signifiquen estos procediments per al programa de nova esquerra federalitzant amb que aquell ZP començava la legislatura fa quasi quatre anys i que ha acabat amb una lletra de menys, moltes banderes rojigualdas, molt de gobierno de España i probablement amb una nova lletra per al seu Himno Nacional…, res d’això, en estos moments, m’importa un pebrot.
Però si que pararé atenció a la qüestió que em sembla central de tot este afer: la nova renúncia del PSOE valencià a exercir de vertadera oposició al PP valencià, assumint calmadament l’espera fins que les curves d’opinió pública, el desgast en l’acció de govern de Camps, acabe per obrir-los les portes del Palau de la Generalitat… És a dir, la voluntat que tenen de consolidar un bipartidisme perfecte al País Valencià. Això és el que significa posar al capdavant del PSOE valencià a Joan Lerma, l’expresident grís, amb posat d’estadista que inicià el seu mandat fent impossible que els valencians tinguerem un Estatut d’Autonomia equiparable a Catalunya i Euskadi, fins i tot destrossasnt el treball que havia fet el seu antecessor i cap del seu mateix partit, Josep Lluís Albinyana, i acabà el mandat perquè Madrid el requeria per a ser ministre, que ja se sap, per segons qui, és càrrec de molta més prestància que no President de la Generalitat… El tàndem preparat per Ferraz, Lerma-De la Vega, és pura i simplement això: un toc de retirada, la confessió més insultant d’allò que per al PSOE som els valencians: un solar i uns vots. Això és el que n’hi ha, una Z sense P. Posdata: Si els nostres nacionalistes, si la nostra esquerra, no sap hui reclamar per a si l’espai amplíssim de ciutadania que el PSOE abandona amb l’exposat, va a ser, sense dubte, també imperdonable.

8.10.07

Espanya té data de caducitat

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Celebrem en octubre la nostra Diada Nacional. I dins de poques setmanes, el Darrer Diumenge d’Octubre. Enguany, el nostre octubre ve marcat per una campanya de repressió creixent sobre els moviments sobiranistes dels diversos pobles de l’Estat espanyol, sobre el republicanisme que s’obre pas qüestionant la institució central de l’Estat: la monarquia i la seua Constitució.

La campanya de repressió política està dirigida d’un costat contra aquells que de forma pública mostren la seua disconformitat amb la monarquia espanyola i contra la legalitat vigent que impossibilita l’exercici de la lliure determinació dels pobles de l’Estat, i d’una altre costat contra els qui a Euskadi i Nafarroa representen aproximadament un 15% de la voluntat ciutadana i aposten per l’esquerra independentista basca.
A la campanya de repressió l’acompanya una altra mediàtica que intenta prestigiar l’imprestigiable, la Corona hereva del franquisme, via concessió de premis institucionals, com l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana atorgada vergonyosament i submisament a Juan Carlos I, via afalacs al presumpte paper rellevant dels borbons en l’adveniment de la democràcia, com les declaracions dels diversos partits de l’anomenat “bloc constitucional” (des del PP a IU, passant pel PSOE i CiU), i via les difamacions i la criminalització contra els díscols i rebels, com les que, sense anar més lluny, hem suportat estos dies els republicans sobiranistes valencians des diaris com ABC i Valencia Hui.
I tot això perquè? Pot ser allò que n’hi ha darrere de l’exacerbada resposta de l’aparell estatal i els sipais d’Espanya és que a la seua Espanya, aquella que va nàixer amb guerra i per la imposició armada, aquella que ens va traure als valencians els Furs i que encara hui ens condemna a la subalternitat mitjançant la seua Constitució del 78, eixa Espanya té els dies comptats. Espanya té data de caducitat.
Espanya, eixa Espanya seua, imposada, falsa, jacobina, és senzillament un impossible històric, només té sentit amb desfilades castrenses i castrenses manifestacions de “españolidad” com les que tindran lloc el dia 12 convocades pels més ultres del seus defensors. I una altra Espanya, plural, respectuosa, integradora i cooperativa, senzillament no és possible: els únics que podríem estar mínimament interessats en realitat som precisament els oprimits, els perifèrics, els qui no som espanyols, i quan hi ha hagut des de la perifèria una mà estesa per intentar-lo a l’altra banda no han aparegut “los federales” sinó tot el clavegueram de la España Una. Als demòcrates del bloc constitucional cal repetir-los fins l’avorriment: que la prudència no ens faça traïdors ni el silenci, còmplices.
Quedem doncs que Espanya té data de caducitat. I la data la posem nosaltres, tots els qui en defensa de la llibertat, de les llibertats, de la sobirania dels respectius pobles que hui empresona Espanya, en defensa dels valors republicans, estem assenyalant amb el dit i la raó la nafra que els dol i que els podrix.

6.10.07

Un altre marxisme per a un altre món

Article d'opinió de Gérard Duménil i Jacques Bidet
Le Monde Diplomatique
Mentre la tempesta de la globalització neoliberal entrava en tromba, l'esquerra entrava en crisis. França, país de la suposada excepció, s’ha submergit ara en una situació bastant generalitzada: la debilitació de l'antagonisme històric entre propostes polítiques rivals. Assumint el discurs de la dreta reaccionària i la política econòmica liberal, Nicolas Sarkozy ha aconseguit fer-se sentir entre les capes populars més febles. Ha aconseguit convèncer que és ell qui té els mitjans per a realitzar les esperances que encarnava l'esquerra; ha reunit al seu si els ideòlegs i ha neutralitzat els líders opositors. La convergència l'ha situat en el camí de la "lluita final"?
El desafiament d'un poder d'esquerres, que va comportar dècades de lluites després de la segona Guerra Mundial, es concretava en el "compromís socialdemòcrata" a través de múltiples variants, des del centre cap a la perifèria. El capitalisme es continuava desplegant entre guerres colonials i destruccions ecològiques, però els privilegis de la propietat capitalista s'havien reduït: febles tipus d'interès reals, escasses distribucions de dividends, alça moderada de la Borsa, predomini del sector no financer... I s'establien indústries nacionals, de serveis públics, la seguretat social, les polítiques de treball i de desenvolupament. Tota una dinàmica "socialitzant" molts cops vehiculada per forces polítiques d'esquerres i en què el 1968 en va marcar el clímax.
De sobte l'impuls es va esquerdar. A finals dels anys 70 el capitalisme retroba la capacitat ofensiva. Inicia el nou cicle històric, el neoliberal. Tres dècades després el tema sembla tancat. Del passat n’han fet taula rasa. La via traçada sembla que no té retorn. El dubte s’instal·laria també entre l'esquerra, no només per la possibilitat d’èxit del seu projecte, sinó també pel futur que predicava i perseguia. Un sentiment de buit i de pèrdua de creença. En definitiva, una gran desesperació.
Què li fa falta, doncs, a "l'esquerra" per comprendre la seva pròpia història, per fer balanç –del seu imparable ascens fins al seu declivi històric– i per ser extreure’n conseqüències, per difícils que siguin?
Tot apel·lant a Marx, creiem que és al marxisme mateix que cal anar a parar. Perquè és ell mateix qui va consagrar, en la cultura comuna, aquesta divisió en dos camps: treball contra capital. Ara bé, aquest mite fundacional ens introdueix en un camí fal·laç. L'ordre social modern implica no una, sinó dues forces socials dominants: en el món dels "capitalistes" se n'articula un altre, el dels “organitzadors”, gestors privats i públics, experts en tots els gèneres, els “quadres competents". És a aquestes dues forces, vinculades i alhora antagòniques, que fa front el conjunt de les "classes fonamentals populars". És a partir d'aquí que s’entén la lluita moderna de classes: un joc a tres bandes, i no a dos.
El "compromís socialdemòcrata" que va prevaler durant els Trenta gloriosos (1945-73) va forjar l’aliança entre les classes fonamentals i els quadres competents, representada majoritàriament pels partits socialistes i comunistes. Les classes fonamentals en constituïen la força motriu; els quadres competents, la peça mestra. La inspiració provenia dels dos components. L'Etat-nació va esdevenir l'Estat social. La gestió de les empreses i de les polítiques s’escapava àmpliament de les mans dels posseïdors del capital. Es parlava d'economia mixta, entre capitalisme i socialisme. Ara resta precisar el perfil d'aquest objecte i comprendre en quines condicions va desaparèixer.
Per aconseguir-ho ens hem de remetre altre cop a l'anàlisi de Marx. La seva idea central és que l'estructura de classes del món modern no evoca, com en els sistemes anteriors, la pretensió d'una superioritat natural d'uns, sinó l'afirmació de la llibertat i de la igualtat entre tots, tal i com es dóna en una economia de mercat. Aquest sistema, precisava Marx, només es realitza en la mesura que el treballador sigui una mercaderia explotable. Aquesta economia és, doncs, capitalista, i no només de mercat. El mercat no és per si sol una relació de classes, però en darrera instància n'és el factor. Dóna lloc a la propietat privada dels mitjans de producció. Cal acabar amb la matriu comercial, diu Marx, perquè condiciona tota la resta.
Ara bé, afegia que es dibuixava al si de l'empresa moderna l’emergència d’un altre principi racional de coordinació susceptible de generalitzar-se a escala social i de marginar-lo després de substituir el mercat: "L'organització", l’equilibri a priori i no a posteriori de les decisions de producció. La classe obrera veurà com emergeix la seva força; els treballadors acabaran realment apropiant-se de les empreses; la revolució obrirà una era postmercat fundada en l'organització concertada entre treballadors lliures i iguals.
Aquest "gran relat" resumeix la gran utopia del segle XX, inspiradora d'heroiques revolucions, de lluites i de reformes emancipadores que han canviat el destí del món. Com a referència teòrica fonamental, implica però una cara fosca que oculta que l'organització és també, com el mercat, un factor de classe: l'altre factor. I que la forma moderna de societat descansa sobre aquests dos pilars. El domini de classe s’edifica a través de dues forces relativament diferents, en què una opera a través de la propietat capitalista i l'altra a través de la "competència", la qual cosa assegura l'organització econòmica, administrativa i cultural (1).
Aquest paradigma, que anomenem "neomarxisme", implica una revisió important de l'analítica de les estructures de classe proposada pel marxisme clàssic. El neomarxisme es pregunta per què al marxisme clàssic se li ha escapat la dualitat de la dominació, registrada per la sociologia i accessible al sentit comú (llegiu l’article annex). Per què no ha tractat aquesta idea? Per què ha tractat la burocràcia com una patologia sense distingir que l'organització és un factor de classe?
La raó és que aquest marxisme clàssic va emergir històricament, contra la propietat capitalista, com el discurs d'un acord tàcit, i una mica ocult, entre els quadres competents i les classes populars. I és per aquesta raó que va poder erigir-se en la doctrina oficial del "moviment obrer", tant en el "socialisme real" com en el "socialisme dins el capitalisme". En aquests corrents històrics s'hi va assentar una identitat de classe ambivalent, constantment negada, orientada cap a un compromís entre la "classe obrera" i l’àmbit econòmic i cultural. La concertació ("l'associació dels treballadors", objectiu oficial) prenia, en graus diferents, la forma d'una economia organitzada sota l'ègida de les institucions públiques. El poder de tots tendia a identificar-se amb el poder dels organitzadors.
La història del capitalisme del segle XX és l'alternança al poder de les dues forces socialment dominants. Les "finances" van predominar fins l’any 1933 (inici del New Deal als Estats Units). Després els quadres competents fins als anys 70. Finalment, de nou les “finances”. Quan s’imposen, també imposen als gestors la dinàmica del canvi social que li és pròpia. Quan s’imposava el pol de l'organització era perquè s’havia aliat amb les classes popular en contra de les “finances”.
Aquesta lectura aclareix els destins dissonants, i tanmateix paral·lels, entre el capitalisme i el socialisme real. Condueix a posar cara a cara, d'una part, l’ascens en potència d'un "poder de gestió" a l'oest, verificable a nivell empresarial, de les grans societats i dels Estats i, d'altra banda, la "revolució proletària" a l'est, la qual va deixar ràpidament que el poder es concentrés en mans dels gestors, que van esdevenir la classe dirigent única. El paral·lelisme dels fenòmens condueix a pensar que es van imbuir en les mateixes determinacions estructurals profundes, inherents a la forma moderna de societat. Fins al punt que la convergència dels dos sistemes, o el pas de l'un a l'altre, sempre van ser objecte de debat.
Aquesta aliança històrica entre les classes populars i els quadres competents va tenir formes diverses, reforçant-se fins als anys 1960-70. Va ser decisiva en les lluites al Tercer Món, en les experiències revolucionàries a l’Amèrica Llatina, en els moviments d’estudiants i d’obrers d’arreu del món. Per no parlar que a França tota una joventut estudiant rica i en posició jeràrquica privilegiada, sacsejava el 1968 els vells contextos culturals sobre els quals la dreta tradicional havia basat el seu poder de classe. La classe obrera, implicada en aquests impulsos, llançava cap al cel un darrer assalt: quaranta dies de vaga més o menys nacional. Havia de ser només el començament, es deia...
Per què la història va anar cap a uns altres destins? I per què les “finances” van tornar a manar?
Els topalls entre el poder i els ingressos del món financer no van passar inadvertits entre el compromís socialdemòcrata. Els ideòlegs de les classes capitalistes, de Friedrich von Hayek a Milton Friedman, havien entès la naturalesa del procés, tant en el pla nacional com en l’internacional. El món financer començava a retrobar la seva combativitat (el record de la crisi de 1929 ja s’havia difuminat), s’anava reconstituint el seu poder i sobretot emergia un nou sistema financer, el dels euromercats, vinculat al control dels bancs centrals.
Cada obstacle que el compromís de la postguerra trobava pel camí (començant per la crisi del dòlar a començaments dels anys 70) anava debilitant els seus fonaments. La incapacitat dels devots del compromís per a fer front a la crisi estructural dels anys 70, sobretot la de la inflació, va afavorir l'emergència del poder que van encarnar Margaret Thatcher i Ronald Reagan, enfrontant-se amb determinació (de ferro) a la resistència obrera. El 1979 els tipus d'interès estaven en uns nivells sense precedents. Va ser una alenada d'aire fresc per a unes classes capitalistes els ingressos de les quals estaven en els nivells més baixos. Crisi al Tercer Món endeutat. S’imposava una nova disciplina als treballadors i als quadres competents.
Les grans tendències capitalistes de la globalització comercial i financera, que l'ordre social anterior havia aconseguit canalitzar en polítiques de desenvolupament, reprenien un poder renovat gràcies a les noves tecnològiques. La globalització canviava de caràcter. Imposava una nova divisió internacional del treball sota l’hegemonia nord-americana, va reactivar l'explotació colonial i va imposar la competència entre tots els treballadors del món. El miracle xinès ocultava les ferides de l'Amèrica Llatina.
En aquest procés els quadres competents han estat absorbits pel món financer. Desposseïts de la capacitat d'iniciativa i desviats dels objectius que havien assumit en l'Estat-nació, es mostren incapaços de restablir-ne les lògiques. Passen del compromís socialdemòcrata al compromís neoliberal. Una adhesió més o menys ràpida depenent dels contextos històrics, més dinàmic als Estats Units i al Regne Unit que a França.
No es pot dir que hi hagi traïció individual quan les figures polítiques representatives dels quadres competents s'uneixen a les opcions neoliberals. Més enllà de l'ambigüitat de les carreres professionals, les condicions històriques que havien conduït a l'ascens del compromís socialdemòcrata han desaparegut. Foc a l'esquerra! I la qüestió es trasllada llavors a les classes fonamentals: de quina manera es pot reprendre la iniciativa política?
Per tal de respondre-la, cal abans dilucidar un segon punt. Com es passa del joc a tres bandes a un de dos? Com es materialitza l'esquema ternari, de classes, en la forma binària (dreta/esquerra) de govern en l'escena política? En l'esquema democràtic de govern per majoria l'esquerra constitueix la postura política problemàtica per a l'aliança entre les classes fonamentals i els quadres competents. El pas del segle XIX al XX, revolucionari o reformista, es va constituir històricament quan els treballadors es van aliar amb els sectors de "competència", els marcs executius i de la cultura, implicant-los en la seva dinàmica històrica. Els intel·lectuals i els gestors de tots els gèneres van jugar llavors un paper clau posicionant-se en l'avantguarda del "moviment obrer".
Indubtablement, "l'organització" encobreix un immens potencial de tirania, però només s'exercita com a tal si és a través de l’exposició pública: enuncia projectes comuns tot articulant fins i mitjans. Ben al contrari, "el mercat", en tant que mercat, no té cap pla comú a enarborar ni a sotmetre a la crítica comuna. Si requereix publicitat i propaganda, no té res més a oferir als ciutadans que la promesa d'una prosperitat inscrita en els mecanismes del benefici i l’interès individual. No és doncs indiferent a ser governat per l'esquerra o la dreta.
Però "esquerra" és un vocable que designa quelcom inestable el contingut del qual varia depenent de si els quadres competents l’entenen com un compromís socialdemòcrata, a l'esquerra, o com un compromís, a la dreta. L'Esquerra en majúscula, l'"esquerra d’esquerres", no és quelcom que es garanteix de forma natural. És un esdeveniment. Un esdeveniment que es produeix quan el corrent popular aconsegueix ensinistrar els quadres competents en la dinàmica d'emancipació que li és pròpia. En aquesta situació, la relació natural entre els dos components del domini de classe es dilata i el cargol que els uneix s'afluixa.
La situació d’avui és una altra. El món obrer ha perdut la seva centralitat, el seu lloc estratègic en la producció que el feia un element motor. L'aliança amb els quadres competents ha esdevingut difícil. Les classes fonamentals es troben en un entrebanc històric.
La dificultat es deu d'una banda a què el poder necessari per a la marginació de la propietat capitalista va consistir en l'aliança amb un soci que hi podia trobar les seves pròpies raons, però que alhora continua sent un adversari de classe. Ja que el domini és doble, el combat s’ha de dur als dos fronts.
Està clar que, d'altra banda, les classes fonamentals només poden guanyar la batalla si aposten per la unitat política de les fraccions que tendeixen a dividir-se. Aquesta atomització congènita es manifesta en la dispersió del tauler polític. La dreta "propietària" fascina els treballadors independents i les capes més fràgils dels treballadors. L'esquerra "organitzadora i competent" aspira als llocs de treball públics i, generalment, als que anhelen un ascens social a través de la competència. Aquestes tensions dibuixen un forat en les exigències d'un programa d'unitat popular. És aquesta política d'unitat i d'aliança la que va atiar la història moderna en temps de forta emancipació, reformes i revolucions. I no existeix cap altra via, cap alternativa. No hi ha cap altra via de futur que desenvolupar-la des del més local cap a objectius més grans, a Europa i al món. I de radicalitzar-ne els objectius.
No es tracta només de la propietat comuna de determinats mitjans de producció i de la repartició adient dels ingressos. Es tracta, al mateix temps, de les condicions de vida comuna, és a dir, de la relació entre sexes, l'ecologia, el treball, la salut, l'educació, la investigació, l'urbanisme... La lluita contra el capitalisme, la lògica del qual és l'acumulació de capital, la riquesa abstracta, sempre ha estat una lluita per les condicions concretes d'existència, per a una influència sobre la producció en la vida social.
Poden les classes fonamentals reprendre la iniciativa? És necessària una forma d'organització política que els sigui pròpia; la del "Partit", ni tan sols el plural, no respondrà al conjunt del problema. Només una diversitat de moviments autònoms, perennes o circumstancials, serà susceptible d’encapçalar el combat en els dos fronts: contra els cops del capitalisme i contra la pretensió de "l'elit" de desviar en benefici propi l'impuls de les lluites populars. Serà la simbiosi, la connivència intel·lectual, moral i política entre partits i moviments que farà emergir una Esquerra en majúscula capaç d'enfrontar-se al poder capitalista.
El "sistema món" capitalista no s'ha d’inscriure en l'Estat-nació, en el qual es desplega l'estructura de classes que aquí hem descrit. El “sistema món” oposa centres i perifèria. Transforma les relacions de classe en relacions asimètriques, de domini i de guerra. Però el moviment històric que ha vist la lògica moderna de producció i de govern desplegat en els Etats-nació clàssics, avui d'escala continental, condueix a llarg termini a reproduir aquesta mateixa matriu en la forma d'un Estat-món en gestació. Amb tota la seva potència militar, econòmica i cultural, els Estats Units, nucli mundial sistèmic, imperialista, s'esforcen a imposar-se com l'actor dominant d'aquesta "estatalitat" de classe global en vies de formació.
I en gran mesura ho aconsegueixen. L'oposició dels dos móns pròpia de la Guerra Freda (o d'una "tríada" –Estats Units i el Canadà, la Unió Europea i el Japó) s’ha substituït per una jerarquia hegemònica imperialista unipolar, un pol de concentració de capitals que s’ha expandit a la resta del planeta. Contra aquesta nova forma de concentració de poder mundial naixent, es va forjant la unitat de les lluites i de la resistència i s'esbossa la convergència entre lluites de classe, de raça i de gènere. Aquesta consciència encara és fràgil, alhora que encesa pels impulsos del neoliberalisme i amenaçada per les contradiccions que alimenten els nacionalismes i sectarismes de tota mena. Ja no es pot comptar amb els partits per organitzar la Internacional. Ara preval la forma del moviment, la recerca de les seves bases socials, de la seva "globalitat", també la seva ideologia. Encara es pot inventar un altre marxisme per a un altre món.

(1) A l’obra «Altermarxisme, un autre marxisme pour un autre monde», 2007, PUF, els autors presenten en els capítols 5 i 6 dues teories diferents, i tanmateix convergents, de l'estructura de classe en la societat capitalista.

1.10.07

Catorze notes (i una paradoxa) sobre l'esquerra europea

Article d'opinió d'Higinio Polo
A El Viejo Topo

1. En aquest capitalisme tardà —amb la seua capacitat per a desagregar i atomitzar als ciutadans, amb la seua eficaç intervenció cultural sobre les classes socials, creuades per nombroses identitats i interessos, i, específicament, sobre la classe obrera— l'esquerra europea viu encara en el temps de l'explosió, de l'esclat que va seguir a la desaparició de l'URSS. Avui podem veure amb perspectiva el gran error d'aquells que, des de l'esquerra, van saludar el col·lapse soviètic amb l'argument que l'existència de l'URSS era una llosa que impedia l'avanç de l'esquerra, a Europa i en el món. En realitat, els esdeveniments de 1991 van ser una derrota d'enormes proporcions històriques, a la qual hi ha posar fi. Pot considerar-se que, en tota Europa, els últims tres lustres han estat anys perduts, que han portat la reducció del poder social dels treballadors i, en la pràctica, l'abandó de la majoria dels projectes de canvi social. Tal vegada els últims espertenecs de la por, de la interiorizació de la derrota, s'estiguen vivint ara.

2. En els últims mesos, la dreta ha guanyat les eleccions a França, Alemanya, Polònia,
Àustria, Suècia, Finlàndia, Holanda. Al seu torn, els socialdemòcrates es baten en retirada. Els comunistes, que a França, Itàlia i Espanya pateixen embats d'aqueixa crisi existencial, segueixen dividits entre qui van articular un Partit de l'Esquerra Europea (com espanyols, francesos o italians) i qui van preferir quedar-se al marge, com grecs o portuguesos. El Partit de l'Esquerra europea no ha pogut superar les dificultats fruit de la forçosa ambigüitat ideològica: és probable que haguera estat més útil crear una coordinació europea i no un partit. Hauria de crear-se un Partit Comunista europeu? Cree que si, i també instàncies d'adreça i coordinació internacional estables. Per la seua banda, l'esquerra radical (o extrema esquerra, com es denominava antany) ha desaparegut en molts països, amb notables excepcions, com a França. De manera que la situació en les files de l'esquerra és de crisi generalitzada i fins i tot d'abandó. Tanmateix, sorgeixen proposades, encara embrionàries, com la d'una confederació d'organitzacions d'esquerra (què eren els Fronts Populars sinó una conjunció de forces progressistes per a plantar cara al feixisme?), i altres. En aqueixa adreça, les idees de Samir Amin i la seua aposta per la Cinquena Internacional haurien de tenir-se en consideració.

3. La dreta, els mitjans de comunicació, una part de l'esquerra que se sent derrotada o
desencantada, i fins i tot una part de l'esquerra antisistema, tots semblen conspirar per a culminar la demolició de l'esquerra històrica que hem conegut fins a avui. Amb quin objectiu? Sens dubte, no existeixen coincidències entre la dreta, l'esquerra que es fa liberal i l'esquerra radical, però per a no repetir errors caldria temptar-se la roba abans de col·laborar en la deterioració d'organitzacions històriques de l'esquerra. De la destrucció de vegades sorgeix el nou, però, freqüentment, s'instal·la el fastig, l'abandó, la derrota. Vol una part de l'extrema esquerra o de l'esquerra que treballa extramurs de les institucions parlamentàries i representatives arribar a un panorama com el nord-americà, que no disposa d'una esquerra real, operativa políticament? És això convenient?

4. L'esquerra, tota l'esquerra, té inoculat el verí de la divisió, i amb aqueix equipatge
enfronta malament el futur. S'aprecia a Espanya: existeixen grups que desitgen la desaparició d'Esquerra Unida i fins i tot del PCE, convençuts que això redundarà en benefici de la lluita social i d'una perspectiva revolucionària. És una possibilitat, però no cal oblidar l'altra: que aqueixos grups contribuïsquen, distretament, a la voladura de l'espai polític de l'esquerra. Aqueix panorama polític és el qual viuen els treballadors a Gran Bretanya o en Estats Units (països que, no per casualitat, són els capdavanters del nou liberalisme depredador), on existeix un de vegades vigorós moviment social que manca d'articulació política. Aqueixa atomitzada esquerra crítica, que de vegades planteja qüestions rellevants, hauria de ser conscient que totes les organitzacions i sectors de l'esquerra són necessaris per a crear el contradiscurs al liberalisme. Bertolt Brecht ens va dir que el partit té mil ulls, i cal aconseguir que tornen a treballar junts; a més, cal posar fre a la pèrdua d'energia en batalles estèrils que assota a l'esquerra social.

5. L'extraordinària diversitat dels grups que es reclamen de l'esquerra, que tenen
identitat contrària al liberalisme, que es defineixen anticapitalistes, és una de les dimensions del fracàs (o de les insufienciències) de l'esquerra política. Existeixen milers de grups sense connexió entre si, útils, però aïllats. Per al capitalisme real, gens millor que aqueixa gran diversitat, aqueix radicalisme que de vegades s'esgota en el combat contra altres expressions de l'esquerra, aqueix estèril antagonisme sobre el qual resulta fàcil regnar. La crisi pot fer aflorar altres perills: si a la fi del segle XIX els propagandistes de la Fabian Society procuraven infiltrar-se en el Partit Liberal britànic, com van fer després els trotskistes en molts partits socialdemòcrates, ara pot aparèixer la temptació d'ingressar en aqueixos Partits Democràtics que s'anuncien. Seria una via morta, com pot comprovar-se en l'evolució de qui van optar per ella als Estats Units.

6. Els errors de les forces d'esquerra han de ser reputats com a tals, i no com la prova
de la traïció. En Itàlia, per exemple, Rifondazione Comunista ha comès en els últims mesos gruixuts errors, fruit de les hipoteques de la seua participació en el govern Prodi, però l'esquerra social no hauria d'espentar a aqueix partit cap a la moderació. Avui, la desaparició de Democratici de Sinistra, la vella operació de qui van liquidar el Partit Comunista Italià, tanca un miratge en el qual es van perdre una part significativa de les forces de l'esquerra comunista. Perquè la dissolució del PCI va ser més que una tragèdia: va ser un enorme error. El Partit Democràtic que ara volen enllumenar D’Alema, Fassino, Rutelli, Veltroni, ni tan sols pretén ser d'esquerra, i la seua deriva li duu a subscriure (entre altres coses) l'acceleració de la carrera armamentista a Europa, acceptant el desplegament de l'escut antimíssils nord-americà a Polònia i Txèquia. És de perogrull, però ha de repetir-se: cal utilitzar els errors per a aprendre d'ells i no per a contribuir a la deterioració d'organitzacions d'esquerra.

7. El sectarisme és un recurs inútil, a més de nociu. Per això, no deixa de sorprendre,
després de tot el que ha plogut, que alguns sectors d'esquerra tinguen major aversió entre si, que la qual mostren cap a la dreta política. Hi ha massa grups que atorguen certificats de puresa revolucionària, mentre es combaten entre si, anul·lant-se, de manera que dediquen més esforç al combat fratricida que a la lluita social. L'assenyat seria que tots, mantenint si ho desitgen les seues pròpies organitzacions, foren capaces de trobar un terreny comú d'acció, com va ocórrer en ocasió de l'inici de l'agressió nord-americana contra L'Iraq, o com podria fer-se, a Espanya, contra l'especulació immobiliària, la rampant corrupció empresarial, les reculades salarials, els accidents de treball, l'exigència de la República, etc, per citar algunes qüestions. En Europa urgeix una coordinació concreta per a evitar el desmantellament de les conquestes socials (a Alemanya ja s'ha augmentat l'edat de jubilació), que es plasme en accions mobilitzadores, socials, parlamentàries.

8. És temps de paradoxes. Quan pertot arreu s'anuncia l'esclat de la crisi d'aquest
capitalisme tardà, que ha venut un imaginari d'èxit que és radicalment fals, l'esquerra europea recorre encara els camins de la derrota, de la improvisació, de la diàspora ideològica, de la confusió. Els socialistes (o socialdemòcrates) després del previsible i trista fi de la tercera via de Blair i Giddens, són temptats per les sirenes del Partit Demòcrata, segons els paràmetres de Clinton. Els comunistes segueixen dividits entre la temptació de l'aggiornamento a la francesa o del discurs grec o portuguès. Altre sector, amb particular influència a Espanya (en la direcció d'Esquerra Unida) creu que el futur resideix en l'articulació d'una esquerra verda, més o menys radical. Per la seua banda, els verds europeus retrocedeixen i són absorbits en gran part pel discurs del poder (encara que les preocupacions ambientalistes i ecològiques seguisquen sent molt importants i l'esquerra haja d'insistir en elles). Al seu torn, altra part de l'esquerra, la qual convencionalment s'ha cridat extrema esquerra, atomitzada en múltiples grups, continua massa temptada pel discurs resistencial, disparant contra tot el que es mou, entonant de vegades una política irrellevant que en moltes ocasions serveix, més que per a combatre a la dreta, per a afeblir als partits comunistes.

9. L'esquerra europea segueix sense ser conscient de la dimensió internacional de la crisi
del capitalisme, malgrat la retòrica amb que adornen anàlisi i documents. Les últimes iniciatives de relleu (el llançament del New Labour a Gran Bretanya per Blair, i la creació del Partito Democratici della Sinistra a Itàlia) han acabat en la pitjor de les hipòtesis: en un cas, liquidant les promeses sense avergonyir-se: recorde's que Achille Ochetto va justificar el canvi de pell del vell PCI “per a arribar al poder i transformar Itàlia”. No han aconseguit ni una cosa, ni l'altra, perquè el poder ha seguit en mans de la vella oligarquia, i l'obstinació de transformar Itàlia ha quedat oblidat, arraconat en el traster dels somnis perduts. Ochetto, D’Alema i Fassino no van transformar Itàlia, però l'error els va transformar a ells mateixos. Al seu torn, el New Labour, malgrat algunes formulacions que semblaven d'interès, ha naufragat en el vell liberalisme, en els focs d'artifici i en les aventures imperials de Washington. La tercera via era una via morta, més propera al conservadorisme britànic (repare's en la insistència del laborisme de Blair en la flexibilitat laboral i a aconseguir la limitació dels salaris) que a l'ambició de fer avançar el socialisme i canviar el món. No cal alegrar-se per la deriva de la socialdemocràcia. En el seu interior segueixen convivint dues ànimes: una, liberal; una altra, socialdemòcrata. La resta de l'esquerra hauria de treballar per atraure cap a postures de canvi social a aqueix sector que es reconeix en la història dels partits socialistes i no espentar-lo cap a posicions liberals. Perquè no hi ha gens pitjor que el sectarisme acompanyat per la malaptesa estratègica.

10. El que ha donat en cridar-se “les dues esquerres”, és a dir, una esquerra moderada,
socialista o socialdemòcrata, i altra comunista, o radical, corre el risc de desaparèixer davant el vertigen que afligeix a alguns dirigents i organitzacions. En Itàlia, Democratici della Sinistra i la Margherita democristiana, conflueixen en un Partito Democràtic que poc té ja que veure amb l'esquerra històrica, malgrat les declaracions dels seus dirigents. Walter Veltroni, que es postula com nou dirigent, va fer una solemne declaració en Lingotto, en el Torino del moviment obrer, (“Una Itàlia unida, moderna i justa”) reclamant la renovació, la modernització, exigint el nou en la política italiana i europea, però va ser clamorosa l'absència d'idees i propostes per a portar-la a terme. Veltroni reclama modernitat, però no sap en què consisteix. Per si les alarmes foren poques, Veltroni va fer propostes similars a les quals realitzen la patronal italiana i les institucions del sistema, com el Banc d'Itàlia. També en Rifondazione Comunista apareixen problemes davant l'aposta per unisca Sinistra Europea que suposaria la transformació cap a un partit socialista juntament amb els sectors de Democratici della Sinistra que impugnen el naixement del Partit Democràtic. En Alemanya, la unitat entre el PDS i el partit de Lafontaine té bases diferents, i es reclama del socialisme democràtic (que no de la socialdemocràcia), però l'operació té també riscos. En França, la secretària nacional del Partit Comunista, Marie-George Buffet, creu que ha de qüestionar-se tot, i, per la seua banda, el Partit Socialista, es debat entre l'obertura al centre de Royal i el lliscament cap al liberalisme, encara que es mantenen àrees del discurs tradicional socialdemòcrata. Al seu torn, la LCR francesa proposa la construcció d'un nou partit anticapitalista, plantejant algunes idees no freturoses d'interès. En Rússia —on Mijail Gorbachov va crear un Partit Socialdemòcrata rus (SDPR) en 2002, que no ha aconseguit arrelar—, totes les expressions d'esquerra, moderada o radical, tenen una mínima influència en el país. L'excepció és el Partit Comunista rus, que, malgrat l'hostilitat del poder, ahir de Yeltsin i avui de Putin, que ha arribat a crear partits amb recursos milionaris per a limitar la influència electoral dels comunistes, continua sent el gran partit d'esquerra del país. En la resta de l'antiga URSS la situació és molt diversa, arribant fins i tot a la prohibició directa del Partit Comunista, com a Letònia, país que avui forma part de la Unió Europea. En Espanya, malgrat la suposada fortalesa del PSOE, més aparent que real, dirigents com Pasqual Maragall estan impulsant a Europa (i, per afegiment, a Espanya) el projecte d'un Partit Demòcrata, similar al nord-americà. Pel que sembla, Maragall argumenta que tots els partits socialistes europeus s'inclinen per impulsar aqueix procés, pel que conclou que és urgent que a Espanya s'inicie també, per a poder prendre posicions en el nou Partit Demòcrata Europeu.

11. La ideologia liberal ha impregnat grans capes de la població, també entre els
treballadors, a través d'una aposta cultural “apolítica” que treballa per a mantenir fora del debat i l'acció política a la gran majoria dels ciutadans. És urgent combatre aqueix liberalisme que es presenta com portador d'idees de sentit “comú”: des de la recerca del benefici individual fins a la manipulació de temors religiosos, identitaris o de seguretat civil, arribant fins i tot a impulsar un perillós nihilisme social. Juga, també, amb la suposada “mort de les ideologies”, que és una completa fal·làcia: amb aqueix lema propagandístic es pretén fer creure que ja no existeixen, per a aconseguir així la renúncia dels exclosos al seu imaginari històric i les seues organitzacions; i amb la creu de la derrota amb la qual ha adornat eficaçment als moviments emancipatoris. Fins i tot ha calat la idea que ha desaparegut la classe obrera. Encara que, si bé és cert que les formes de treball han canviat, els assalariats són més nombrosos que mai, i el fenomen de la precarització en el treball exigeix una ferma política anticapitalista, i no un aggiornamento moderat dels partits d'esquerra. Perquè l'aggiornamento, la posada al dia, és entés amb massa freqüència com la moderació del discurs, la renúncia a la construcció del socialisme, l'abandó els objectius històrics del moviment obrerista.

12. La crisi de la política, que en molts països es concreta en una gran abstenció electoral
(a Polònia arriba al seixanta per cent, i a Espanya quasi a la meitat de la població), és una bomba de rellotgeria per a l'esquerra. Mentre el poder real impulsa la precarietat laboral, la limitació dels salaris, la retallada de les conquestes de l'Estat del benestar, i fins i tot escomet reformes fiscals que són una transferència de recursos ciutadans cap a l'empresa privada, creix el clientelisme polític i la transformació de la vida social en espectacle. Així, l'esquerra ha esdevingut en gran parteix una empresa per a aconseguir llocs de treball: solament a Itàlia, s'ha calculat que unes quatre-centes trenta mil persones viuen directament de la política (des de diputats fins a consellers comunals, passant per assessors diversos). Al temps, l'honradesa, l'ètica personal, el desinterès i la companyonia, la solidaritat reben un tractament despectiu i burleta.No obstant això, les apel·lacions dels laboratoris ideològics del liberalisme a “un món nou” on suposadament no tindrien cabuda ni sentit moltes de les velles idees del moviment obrerista, moltes de les reivindicacions històriques dels treballadors, són tot just pobres vestidures per a justificar l'estímul, de vegades el xantatge, a les organitzacions d'esquerra perquè abandonen les idees socialistes. Però també és cert que el món ha canviat (quan no ho ha fet?), i que cal renovar el llenguatge, algunes idees i la forma d'accedir i gestionar el poder. La crisi de la democràcia liberal representativa ens posa davant els límits de l'acció de l'esquerra en les institucions. Una part de l'esquerra ha caigut en el parany de l'actuació quasi exclusiva en els temples del poder (en el palazzo, com diuen els italians), justificant-lo amb l'impuls i la hipotètica gestió de conquestes socials (que, en els últims anys, han estat molt escasses, quan no s'han convertit en mossegades als drets populars) per als treballadors, que, no obstant això, s'allunyen dels seus representants i trenquen amb la política. En el fons, tal vegada fluïsca la desconfiança ciutadana cap a la possibilitat real de gestionar canvis socials significatius des de les institucions del règim liberal. Cal tornar a pensar el binomi moviment social—representació política i, probablement, centrar els esforços en les lluites populars en la mobilització, i, secundàriament, en les institucions. Per a això, la relació amb els moviments socials és fonamental. Els diputats i representants d'esquerra han de ser els portaveus de les necessitats populars, i han de romandre en relació constant amb el moviment obrer i social. Han de dur la veu obrera al palazzo i no al revés. I, en aqueixa tesitura, han de combatre la manipulació de fenòmens com la immigració, el terrorisme, les qüestions nacionalistes, que són un camp minat per a l'esquerra, que ha estat incapaç de situar-les en un context social, en el marc de l'enfrontament entre la dreta capitalista i l'esquerra.

13. La revolució social és una necessitat històrica vital, imprescindible per a evitar la
catàstrofe en el planeta, però l'esquerra europea s'enfronta al descrèdit del concepte de revolució, encara que aquesta siga una idea poderosa, i ha de plantar cara a les idees simples, pròpies de la societat de l'espectacle, que arrelen entre grans capes socials. En Itàlia, a Alemanya, a Rússia, es fa referència a la crisi de l'esquerra i a la necessitat d'interrogar-se sobre el comunisme del segle XX. Cal fer-lo. També, com ha dit recentment Serguei Kara-Murza qualificant-lo com un gran error, cal reflexionar sobre per quin una part de l'esquerra europea va rebre la desaparició de l'URSS “quasi amb aplaudiments”. Perquè, malgrat l'autoritarisme soviètic i les serioses deficiències socials, la desaparició de l'URSS va ser una catàstrofe per a tots els treballadors del món. No cal témer a les paraules: el món està en una situació límit, i el socialisme és l'aposta més assenyada per a la humanitat.

14. La qüestió de la propietat és central. Una nova civilització no serà possible si no és
sobre la base d'una propietat col·lectiva, encara que diversa, i amb participació i mecanismes democràtics. També, és vital la cultura, la instrucció. És imprescindible que l'esquerra torne a teixir una xarxa de complicitats culturals, torne a actualitzar, amb els recursos del segle XXI, els ateneus obrers, els centres de discussió, artístics i d'oci, de socialització de l'experiència vital, de la companyonia, de la vida. Perquè la televisió dominada pel poder té dins a un feixista que espenta als ciutadans a la degradació, a l'embrutiment, a l'alienació. Pot semblar radical, però és imprescindible: cal assaltar les televisions, acorralar als mercaders de la misèria cultural, del fanatisme esportiu, cal denunciar als gestors de la porqueria televisiva, gestionar el sabotatge a la cultura escombraries —per què no alguna batucada, per exemple, per a començar, assenyalant als patrons i els capatassos de la degradació?—, per molt que aqueixos programes conten amb milions de seguidors esclavitzats, consumidors passius dels detritus del sistema. La mundialització no pot basar-se en la privatització de la propietat, en l'atac a les conquestes socials, en la creació d'avantatges per a les grans companyies multinacionals, en la transferència de recursos des de països pobres a rics, i, en l'interior de cada país, des dels sectors més febles fins als més poderosos, sinó en la recerca de la solidaritat, de la justícia en les relacions internacionals, del socialisme.

La paradoxa. El final del predomini nord-americà en les relacions internacionals, que
s'anuncia en l'horitzó, i la crisi de la globalització neoliberal, obrin grans oportunitats per als desposseïts del món, per als treballadors de les àrees industrials i les zones desenvolupades del planeta; però també són un risc: el capitalisme pot metabolitzar la crisi actual, desarborant al mateix temps a l'esquerra. Quinze anys després de la desaparició de l'URSS, la injustícia i l'explotació continuen governant el planeta, i els famosos “dividends de la pau” s'han revelat una bruta mentida. Altra mentida més. La boja carrera pel benefici a qualsevol preu, la rapinya com principi rector de les relacions internacionals (acompanyada de la retòrica del comerç com motor del desenvolupament que segueixen recitant les institucions i els governs), la lògica de la força, la limitació de la llibertat, la persistència de la fam, la destrucció dels ecosistemes, la corrupció rampant de les grans companyies multinacionals i governs que no dubten en recórrer al suborn, a la delinqüència, al maridatge amb el crim organitzat a través de les clavegueres del sistema que reciclen fins als diners de l'extorsió i l'esclavitud, l'impuls de noves guerres, la reformulació d'un nou imperialisme que no dubta en recórrer a l'extermini de centenars de milers de ciutadans innocents en guerres d'expoli i escarment, tot això, exigeix una esquerra decidida, revolucionària. La paradoxa és que en el moment que són més necessàries que mai polítiques i programes anticapitalistes, de clar contingut socialista, l'esquerra europea segueix vivint en el passat, tement pel seu propi futur, tenallada per la por al buit, per la reclusió, pel fracàs. Cal arravassar a la dreta la bandera dels drets humans, de la seguretat i de la llibertat, que amb tant cinisme (i tanta eficàcia) està utilitzant. El capitalisme és insegur, però ha aconseguit fer creure a bona part de la població que no estem ací per a corregir la injustícia, sinó per a acostumar-nos a ella. Per això, una de les qüestions centrals que l'esquerra ha de plantejar-se és la recerca d'una nova civilització. Cal tenir ideals, com deien els vells dirigents del moviment obrer, però també pautes de conducta, i cal crear un nou discurs capaç d'enfrontar-se al del capital. En aquesta cruïlla, un dels riscos més greus del nostre moment històric és que Estats Units pretenga detenir el seu relativa i constant decadència amb el recurs a una guerra generalitzada, que posaria al món enfront d'una catàstrofe de conseqüències imprevisibles. Guerres sanguinàries, com les d'Iugoslàvia, Afganistan i L'Iraq, han estat iniciades en els últims anys pels òrgans rectors del capitalisme mundial, que posa així de manifest la seua tancada determinació, i ha de recordar-se que tant el governe Clinton menge el de George W. Bush han insistit que “l'únic país imprescindible del món són els Estats Units”. En aqueix enunciat està la rotunda convicció de Washington i del capitalisme dominant, i en ell hi ha una clara amenaça per a la resta del món: la devastació és possible. Però no tot està perdut, perquè la deconstrucció del capitalisme és, a més de necessària, possible.

28.9.07

Llibertat, llibertat, llibertat! (Carta oberta als republicans i demòcrates, sobretot als espanyols)

Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Llibertat, llibertat, llibertat! Crec que són les paraules més belles que conté l'Himne de Riego. I és eixa senzilla paraula, gran en la seua senzillesa, la que està en joc estos dies quan el tribunal especial espanyol dit Audiencia Nacional, actuant de nefast bomber per compte de l'estat i de les més tossudament reaccionàries classes polítiques s'empeny a criminalitzar i dur a presó les expressions cíviques del sentiment republicà i nacionalista.
Tres vegades repetix el vell himne republicà la paraula “Llibertat”. I tres són les agressions, efectivament. És crucial que siguem capacos d'identificar les tres agressions, perquè no podem defensar-nos només d'una d'elles, sinó de totes elles alhora.
La primera agressió és a l'expressió, a la pura i simple capacitat que tenim els ciutadans en democràcia per a expressar com considerem més adeqüat el nostre criteri, sempre que no es recórrega a l'exercici de la violència. Cremar una foto, com cremar una bandera, no és un acte de violència. Només un feixista o un hipòcrita poden ser capaços d'identificar la crema d'un símbol amb un acte de violència.
La segona agressió és al nostre dret a decidir sobre tot quant ens afecta com a ciutadans, inclós, molt especialment, la forma de govern i els valors que volem donar-nos col·lectivament. I això es fa marcant l'agenda i posant sobre el tapet les qüestions, sense acceptar els xantatges de la “conveniència” i molt menys les amenaces o recordatoris al paper de l'exèrcit per a “defensar la unitat d'Espanya i l'ordenament constitucional” (fins i tot en contra de la voluntat dels ciutadans?).
La tercera agressió és al dret a decidir què som, què volem ser. Espanyols? No li negue el dret a ningú a sentir-se tal, ni pretenc tindre cap pes en la decisió que uns altres prenguen referent a això. Però reclame el mateix per als qui no ens sentim espanyols ni ho volem, i ens sentim senzillament valencians, bascos, catalans, navarresos, andalusos, gallecs…
Els cipais de l'estat saben bé la seua jugada. Al nostre envit col·lectiu responen ara intentant dividir-nos, desmobilitzar-nos, impedir que la nostra veu arribe nítidament a tota la societat i desperte el dormit anhel de llibertat. Per això argumenten ara els uns que és cosa de quatre radicals, i uns altres que no es tracta de república sinó de trencar Espanya, i uns altres que fins i tot la dretra filofeixista està ultramontana i republicana, i uns altres que “no és el moment”, “que la ciutadania no està la labor”…
I tenen raó els cipais. Mentixen només perquè diuen la veritat a mitges. Els qui hui defensem la crema de fotos som radicalment demòcrates i estem radicalment convençuts que només promovent un trencament democràtic defensarem la llibertat; és veritat, no es tracta d'una república, sinó d'algunes repúbliques, tantes com els ciutadans de cada país que hui forma l'Estat espanyol decidisquen donar-se a si mateixos, trencant Espanya, eixa Espanya seua que només s'ha construït amb la força de les armes, i deixant que els pobles lliures decidisquen què llaços volen mantindre en el futur; clar que hi ha feixistes alimentant el sentiment antimonàrquic amb propòsits esbiaixats, sempre va haver d'esta fauna o no recordem la Falange?, i hui se'ls escolta en emissores de ràdio i se'ls llig en alguna premsa…, I què?; i clar que no és el moment, per a ells mai haurà arribat el moment que es pose fi al seu poder, a les seues prebendes i privilegis, als seus interessor bastards, a la seua covardia, a les seues cessions…, Quan per a ells haurà arribat el moment adeqüat de marxar-se? I sobretot, quan ho sabrem nosaltres i com? Els demanem permís per a tirar-los? Volem que se’n vagen, que ens deixen ser lliures: Els ve bé ara?
Llibertat, llibertat, llibertat…, tres vegades. Estos dies, com cada dia des de fa anys, ataquen allò que encara no tenim, perquè la llibertat no es pot tindre de forma condicionada…, tenim llibertats, però la llibertat ens la van sostraure quan ens van posar una Constitució monàrquica, presó de pobles, farcida de misèries, de renúncies, d’estultícies, i de “vigilàncies”, i ens van dir: Ompliu les urnes amb “sí” o escolteu el motor dels tancs en les casernes... I per als díscols encara va haver un recordatori de la mordassa molt mes evident encara uns anys després, un 23F (a València les petjades dels seus blindats les han esborrades dels carrers però no de la nostra memòria).
No es pot defensar la llibertat a trossos. No es pot. Potser demà no tinguem el mateix himne, però sens dubte tindrem el mateix crit i la mateixa convicció. Tres són les agressions d'estos dies i la nostra, la de tots i totes, només pot ser una contundent i clara resposta: Llibertat.

És este el símbol que hem de respectar?

Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Tinc al meu davant la fotografia d'un encara jove Juan Carlos I estretant la mà respectuosament del dictador Francisco Franco davant d'una Parada Militar.
Davant la crida del PSC (PSOE), IpC (EUPV), ERC, CiU…, al Parlament de Catalunya, la pregunta que queda és si el símbol que ens demanen respectar és, precisament, este que il·lustra la fotografia: un rei imposat per un dictador. En nomenar Juan Carlos el seu successor, davant de “Las Cortes españolas” qui hui ostenta la màxima representació de l’Estat, jurà “los principios del Movimiento Nacional” i ell és cristià, per la qual cosa li supose seriositat al jurament… Perjurà aleshores? O perjurà anys després quan també jura la Constitució del 78? No, Juan Carlos és cristià, per tant no perjurà…, és molt més simple, la Constitució del 78 és successora d’aquells principis de la Falange i la dictadura, i ho és perquè no hi hagué vertaderament oportunitat de decidir altra cosa que no fóra estrictament el que els de dins del règim i el nous arribats des de l’oposició pactaren, sense que els fusells de l’exèrcit deixaren d’apuntar en cap moment cap al demòcrates: allò va ser sí o sí, o Constitució monàrquica, democràcia “condicionada”, presó de pobles…, o tornada al dictadura sense disfresses.I d’això, l’any que ve, farà 30 anys. I ara, 30 anys després, amb dues generacions en el carrer que ni votaren aquella constitució “per la força de la por” ni per cap altra raó, encara ens diuen que respectem el símbol que la representa?

24.9.07

Injúries i socarrims

Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Segons els diccionaris, la injúria consisteix en el greuge, ultratge d'obra o de paraula (1), el fet o dita contra raó i justícia (2), el dany o incomoditat que causa alguna cosa (3), i el delicte o falta consistent en la imputació a algú d'un fet o qualitat en menyscap de la seua fama o estimació (4)..., totes elles arrelades en el terme llatí iniuria, que ve a significar "ofensa" o "greuge inferit a una persona"..., bo, fins a ací les definicions a l'ús.
No obstant això, la definició que ens interessa és la que ve redactada en el Codi Penal vigent a l'Estat espanyol (en el seu article 457, sembla ser), que contempla el terme atribuint-li el sentit de delicte contra l'honor o la bona fama. I s'agreuja el delicte, en ser referit a alguna cosa tan intocable com és la Monarquia.
Tot indica que declarar oberta antipatia cap a alguna cosa com la Corona desperta els dimonis no ja dels seus defensors a ultrança i altra fauna interessada, sinó, el que és del tot paradoxal, d'alguns dels seus oberts opositors. Per què, dic jo, que Zapatero, el seu govern i el seu partit (altrament defensor d'una República per la qual fa anys van morir i van ser repressaliats també els seus militants) es declara republicà, o això era abans d'ahir i hui ja, després de cremes de retrats reals, no tant?
Injúries? El senyor Juan Carlos de Borbón, en la seua qualitat civil, de paisà i ciutadà de carrer, ningú dubta que no haguera hagut de suportar la crema de les seues fotografies en plena via. Cas, molt improbable, d'haver-li succeït, encara més dubtós és que cap tribunal, molt menys el tan especial com és l'Audiència Nacional espanyola, haguera anat reclamant identitats dels incendiaris, posant-los a un pas de la presó i amenaçant amb perseguir tots els altres que s'atrevisquen a repetir el gest. Dubtós que el ciutadà Juan Carlos vera en eixa condició la seua persona impresa socarrimada. No imagine, en tal cas, periòdics, revistes, ràdios, webs i televisions posant el crit en el cel i acusant de "terroristes" o desqualificant com "jovent violent" i altres fineses als qui van gosar mostrar la seua antipatia mitjançant una combustió tan controlada com inòqüa en danys materials o personals.
Però clar, no es tracta d'això, ni el ciutadà Juan Carlos ni este mig homònim que subscriu, veuen ni voran les seues fotografies il·luminant la nit en una plaça pública. Qui les ha vist no és un ciutadà, és el Rei, el símbol màxim d'una institució, la Monarquia, la personificació símbòlica d'un règim i d'una dinastia, la imatge d'una continuïtat que arranca el 1707, amb la pèrdua dels estats propis de diversos pobles per la força de les armes espanyoles, passa per l'Alzamiento Nacional que arrossegà milions de ciutadans en aquesta Península i arrossegà el legítim govern republicà que s'havien donat a si mateixos, transita per 40 anys de dictadura ignominiosa que acabà amb una llei de punt final mesos després dels últims afusellaments per causes polítiques i no sense abans deixar "ben lligat" el futur que hui dia vivim i patim: el d'una Monarquia que ningú pot discutir, a la qual mostrar oberta antipatia comporta l'aplicació del Codi Penal sota l'acusació d'Injúries.
El recompte dels fets és, simplement, Història, ací no hi ha ni honor ni bona fama en joc ni a debat, sinó veritats com punys, punyeterament certes i persistents en la memòria col·lectiva dels pobles.
Si els qui defensem les llibertats no som capaços de ressaltar l'evident, la falta de llibertats, la gran pantomima que resulta este estat de coses, les més que sospitoses semblances que mostren els hereus d'aquell pacte de la transició que deixà tot a meitat fer i hui com ahir fa aigües per quasi totes parts, si no som capaços d'alçar-nos i dir: Ja n'hi ha prou!..., és que han guanyat ells i no som ciutadans sinó súbdits, vassalls...
Just açò, tot això, és el que s'està cremant estos dies en els carrers i places quan es cremen els retrats de Juan Carlos I de Borbón, Rei d'Espanya.
Fa anys, quan les pessetes tenien la cara de Franco, es podia llegir la llegenda: Caudillo de Espanya, por la gracia de Dios. Hui dia, la gràcia d'aquell agraciat ens ha deixat amb un Rei al qui socarrimar el seu retrat comporta pena de presó. Doncs, ben socarrat siga!

20.9.07

210 euros mensuals és el preu de cada vot jove segons el govern Zapatero

Article d’opinió de Joan S. Sorribes
210 euros mensuals durant quatre anys. L’anunci el feia la ministra Chacón i desvetllava així l’espectacular mesura d’ajuda als joves compromesa per Zapatero davant les Joventuts Socialistes només unes setmanes abans. Subvencionar amb diners públics el lloguer de vivendes, destinar una partida de més de 8.000 milions d’euros a incentivar el mercat de la vivenda de lloguer, ja que la propietat de l’habitatge, el dret a tindre una casa que consagra la Constitució espanyola del 78, està fora de l’abast d’una ampla majoria de la població.
A pocs mesos d’unes eleccions en què els socialistes es juguen el tot o res durant unes qüantes legislatures més, la mesura no pot ocultar la seua vocació electoralista: el govern de Zapataro ha deixat clar que el preu per cada vot serà en març de 2008 de 210 euros al mes durant quatre anys. Però, com bé reflexionava un contertuli d’una de les avorridíssimes tertúlies televisives “que facen molt d’electoralisme, que es gasten tot el superhàbit de què gaudix hui l’Estat espanyol fent polítiques socials, destinant els diners als més necessitats…”. Ara, estant d’acord amb el desig, tinc els meus dubtes sobre la bondat de la subvenció i encara també sobre el seu suposat caràcter “social”.
En primer lloc, destinar una partida de 8 mil milions al menester no significa que es gasten en l’afer perquè si la mesura no acaba per incentivar el mercat de lloguer els diners quedaran en la caixa dels pressupostos: no és igual repartir 8.000 milions d’euros efectivament que deixar-los disponibles per si el personal es posa a llogar a partir de gener.
En segon lloc, tot i la importància dels diners previstos per a la mesura, són una part mínima d’allò que el mateix govern socialista ha dedicat en els últims tres mesos, per exemple, a estabilitzar el mercat financer garantint la seua liquidesa, davant les alertes de crisi motivades per la sotragada inmobiliària als Estats Units, i estos sí són diners públics que ja han passat a mans privades, i no un apunt de previsió en els Pressupostos de l’Estat de l’any que ve.
En tercer lloc, està per vore si la mesura no acabarà provocant un altre augment dels preus de la vivenda de lloguer (ja se sap que en la lògica del “lliure mercat” si hi ha disponibilitat d’un recurs la tendència “normal” és a exhaurir el recurs, a esgotar-lo, el que significa que podem pujar el preu del lloguer perquè, a fi de comptes, des de 1 de gener vinent hi haurà 210 euros més disponibles per a fer-ho).
En quart lloc, la mesura no entra ni ix en el moll de la qüestió: que hui a un ciutadà li és impossible amb els seus ingressos accedir a una vivenda, és a dir, exercir el dret que li reconeix la mateixa Constitució espanyola com a inalienable. Ni tan sols per la via d’hipotecar-se hui tota la família ja de per vida i demà potser per generacions.
En cinqué lloc, la mesura no sols no toca els temes cabdals relacionats amb el problema de la vivenda, sinó que ni de lluny es relaciona amb un toc d’atenció als qui han causat l’actual estat de coses: les grans corporacions bancàries i de la construcció. Molt menys encara amb una regulació més social dels grans negocis de la construcció i de les finances, ni tan sols amb el propi mercat inmobiliari.
En sisé lloc, i per si les coses van mal donades en el futur pròxim…, cosa no absolutament impossible donats els avisos dels últims mesos sobre una possible crisi econòmica global, perquè este recolzament amb 210 euros mensuals per a llogar i no una protecció i ajuda als qui tenen la seua vivenda hipotecada i han de dedicar els 60% o més dels ingressos familiars a retornar-li els calerons al banc de torn (durant la meitat del període com a mínim sense amortitzar capital i pagant només interessos, que si algú vol fer els números ja m’explicarà si no estem dins d’allò que legalment es qualifica d’usura).
En seté lloc, i la fiscalitat? perquè anem a vore, la vivenda és alhora un dret a un bé de primeríssima necessitat (i si no proven vostés a dormir sota un pont com alguns inmigrants al nostre país…) i un “patrimoni”, és a dir, una forma de tindre invertida “la riquesa”…, però amb centenars de milers de vivendes buides a casa nostra, la fiscalitat no fa cap diferència substancial entre la “vivenda on es viu” i la vivenda “que es posseix”, i menys encara “castiga” mantindre habitatges buits i sense ús.
En vuité lloc, i si es vol incentivar el mercat de lloguer encara que siga de forma transitòria cap a la propietat, perquè no incloure modificacions de la legislació en el sentit de proporcionar major seguretat als llogadors (via una assegurança universal i avalada per l’administració), via castigar el “lloguer irregular” (fora de contracte), via la regulació dels preus de venda i lloguer (ai, el “lliure mercat”, que se m’escapa…)?.
En nové lloc, com és possible mantindre que el preu del sól és l’element cabdal dels preus desorbitats de les vivendes i entossudir-se a no considerar el sól com un bé públic, a interposar mesures que impedisquen l’especulació, i a mantindre un estat de coses en què edificar a qualsevol preu és un negoci rodó no per satisfer una demanda social (miren vostés sinó la diferència que hi ha entre la construcció de VPOs i la resta, o on es construixen les noves urbanitacions…) sinó perquè rode la roda mentre no quede ni un pam de litoral ni un paratge natural sense formigó?.
I en desé lloc, i per no estendre’m en una llista interminable de dubtes i una molt més curta de certeses, què passarà dins de quatre anys, quan se’ls acabe la subvenció als qui la demanen el gener i tampoc puguen pagar amb el sou i la seua precarietat no ja una vivenda en propietat sinó la mateixa en lloguer?
Potser per a l’última qüestió tinc una resposta aproximada: en quatre anys més, tornaran a haver eleccions.

6.9.07

27 de setembre: Txiqui, Otaegui, García Sanz, Sánchez Bravo i Baena, sempre en la memòria

Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Juan Paredes Manot Txiki (21 anys), Ángel Otaegui (33 anys), Ramón García Sanz (27 anys), José Luis Sánchez Bravo (22 anys) i José Humberto Baena (24 anys), els dos primers d'ETA, els altres tres del FRAP, van ser els últims afusellats per la dictadura de Franco l'any 1975. Els cinc últims assassinats d'un règim de terror que durà dècades.
Uns fets, com tants altres comesos pel règim, que amb la posterior Llei d'Amnístia quedaren també impunes. Un mes i vint dies després, el 20 de novembre, Francisco Franco morí de vell i malaltia (que a l’infern sia per tota l’eternitat!). Per tant podem dir que el dictador morí, tal com va viure: matant.
Què significaren aquelles morts? Per a respondre esta qüestió cal revisitar aquells anys (els qui vulguen més dades poden consultar desenes de llibres i documentals, com per exemple la sèrie de Víctoria Prego sobre la Transició espanyola…, però ja els avise i els recorde: la Història la escriuen els vencedors).
L’any 1975 es desenvolupava amb la més ferotge repressió de la dictadura sobre un creixent moviment antifranquista, concretament a Euskadi es vivia sota un declarat estat d'excepció, i les accions, mobilitzacions i vagues convocades per l'oposició es multiplicaven dia a dia: aquell any van haver dos potents vagues generals, centenars de manifestacions i d’accions... L'oposició creixia d'hora en hora, tant a l'exterior de l'Estat (amb una població exiliada de milers i milers...), com a l'interior, on fins i tot al sancta sactorum de l'exèrcit hi havia la UMD...
Franco es moria, però no s'acabava de morir, i el franquisme pretenia perpetuar-se sense ell, fóra com fóra. Salvador Puig Antich havia estat mort a garrot mesos abans, per donar una lliçó davant l'acció d'ETA que acabà amb la vida del dofí del règim, Carrero Blanco. Eren els mesos del procés 1.001 contra les Comissions Obreres i el sindicalisme. Uns temps convulsos, agitats, de morts en els carrers o en les dependències policials a mans de les autoritats, de tortures sense restriccions, de censura i persecució, d'atacs de les forces paramilitars de la dictadura, els seus Guerrillers de Cristo Rey i similars... Governava Arias Navarro i noms com el del comissari Roberto Conesa, i els seus lloctinents Carlos Domínguez Sánchez i Antonio González Pacheco, Billy el Niño, eren temuts i pronunciats en veu baixa. Altres noms causaven por i ràbia també, alguns com els de Manuel Fraga Iribarne i Rodolfo Martín Villa, van fer posteriorment una llarga carrera "democràtica", quan en aquells dies participaven, i tant!, de l'encarnissament contra els demòcrates.
Uns temps convulsos, agitats i confussos, perquè ja en aquells dies es perfilava el futur en les clavegueres, es dibuixaven les línies mestres del que havia de succeïr després: gent de l'oposició, amb el PCE de manera particulament important (perquè, el PCE era llavors El Partit), i gent del règim dissenyaven el que vindria a ser mesos després la Transició.
Que va ser la Transició? Ho respon el Tribunal Constitucional espanyol que en resposta a la demanda familiar de fer públic l'expedient de l'ajusticiament de Baena, sentenciava l'any 2004: "la Constitución no tiene efectos retroactivos por lo que no cabe intentar enjuiciar mediante su aplicación los actos del poder producidos antes de su entrada en vigor", és a dir: va ser, la d'Amnistia, una vertadera llei de punt i final.
Sí, la Transició va ser una imposició per a esborrar la memória, per a impossibilitar la justícia, per a mantindre el control de l'estat, per a permetre que la dictadura militar es succeïra a si mateixa en forma de monarquia imposada, per a impedir que la democràcia vinguera de les mans del moviment popular creixent..., una imposició que van pactar els del règim amb els opositors que preconitzaven la reconciliación nacional. Franco volgué, amb aquells afusellaments, lligar ben lligat el que hui tenim. I els qui van acompanyar el règim en la seua Reforma ho sabien ja aleshores, indubtablement.
Hi havia altra possibilitat? Òbviament els signants d'aquella claudicació, i els seus hereus de hui (els "constitucionalistes") diran que no. Jo no ho sé, amb sinceritat, si una altra eixida al franquisme era possible amb menys dolor.
Sí sé, però, que el dolor d'aquella eixida només el varen pagar els mateixos que havien sofert el colp d'estat del 18 de juliol del 36 i les posteriors dècades de dictadura. I sé també que hui podem contestar rotundament la pregunta inicial: Què significaren els afusellaments de Txiqui, Otaegui, García Sanz, Sánchez Bravo i Baena? Significaren l'assassinat dels qui no volien ja aleshores claudicar davant del règim, baixar el cap i oblidar-ho tot, acceptar que fóra la dictadura la qui imposara les condicions del seu propi final, assumir que la monarquia i l'estat construit pel franquisme es perpetuara amb Borbons i Constitució...

4.9.07

Contra la llei de partits, per la democràcia

Article d'opinió de Joan S. Sorribes
En dates recents, a propòsit de les últimes accions armades realitzades per ETA, s'ha tornat a parlar de l'aplicació de la llei de partits a ANB (Acció Nacionalista Basca), és a dir de la seua il·legalització. Este no és un article sobre ETA, ni sobre el terrorisme o l'acció armada, ni ho és tampoc sobre el conflicte basc, ni l'armat ni el polític, com no ho és sobre qui és qui en estos escenaris i què representa cadascú... De cap manera, este és un article, estrictament, sobre què significa democràcia, sobre quin és el valor de la llibertat, o per no ser tan grandiloqüent, sobre el valor de les llibertats.

La llei de partits, actualment vigent a l'Estat espanyol, una llei aprovada pel PP i pel PSOE (ambos partits amb una consistent i declarada voluntat d'espanyolisme...) és una de les legislacions més grollerament concebudes per a liquidar de fet una de les llibertats inviolables teòricament en una democràcia: la llibertat d'associació política. I és així perquè reclama una "declaració" prèvia a la "legalitat". Però, a més, ho fa de manera tramposa, negant la igualtat davant de la llei (que és bàsica en un estat de dret), perquè l'exigència no és igual per a tots, sinó solament per aquell que resultat "sospitós".
En democràcia hi ha un principi també que és la pressumpció d'innocència: la mera sospita no convertix ningú en un delinqüent, cal provar la seua culpa, inculpar-lo mitjançant un procés judicial amb totes les garanties. Quants preceptes democràtics porten ja mig esborrats a propòsit d'esta llei de partits?
Tampoc es pot amagar que el fet que ANB estiga present en les institucions representatives d'Euskadi i Nafarroa té dos premisses: la primera, va ser una opció votada per desenes de milers de bascos i navarresos; la segona, va ser votada així perquè els mateixos electors es veren impossibilitats de votar l'opció que realment volien (Batasuna). Impedir el lliure vot de desenes de milers de ciutadans és un exercici de democràcia? Un ciutadà, un vot..., no era així la regla marcada per la Revolució Francesa que tots diguem seguir..., o depén del sentit del vot, tots els vots no són iguals?
No trobareu que l'Estat espanyol, ni cap dels gran partits espanyols, facen una exigència de "condemna" de la violència a cap organització política, ni encara menys que se li amenasse amb la il·legalització... Això només passa amb aquells que resulten "sospitosos"..., i heus-ací la el moll dels ossos: "sospitosos".
Sospitosos? Qui és sospitós? El fet de no pronunciar-se sobre un tema és més sospitós que el fet de pronunciar-s'hi? S'és sospitós per alguna acció o s'és per tindre una posició pública i mantinguda al marge de l'òpinió del sistema? Si callar és indici de delicte i parlar amb plena llibertat pot ser-ho depenent d'allò que es diga..., quina són les llibertats que realment queden? I si les llibertats es qüestionen, quina democràcia és la que estos senyors i senyores del PP i del PSOE ens proposen defensar?
La llei de partits és un atemptat a la democràcia. Efectivament, les llibertats estan en perill: ells les posen en perill cada dia.