Article d'Opinió de Joan S. Sorribes
Vivim enmig la voràgine d'una crisi social i econòmica històrica, sistèmica..., portem dos anys de crisi i tenim per davant molta crisi encara, anys i anys de crisi. I això als països desenvolupats, al nostre per exemple. A la resta del planeta, la crisi sempre ha sigut l'estat natural de les coses.
Vivim enmig la voràgine d'una crisi social i econòmica històrica, sistèmica..., portem dos anys de crisi i tenim per davant molta crisi encara, anys i anys de crisi. I això als països desenvolupats, al nostre per exemple. A la resta del planeta, la crisi sempre ha sigut l'estat natural de les coses.
Dos anys des què es deslligà l'actual crisi i dos anys en què les polítiques que s'han anat empenyent des de les institucions fora de tot control democràtic que regixen els destins de la Humanitat -des dels centres de poder en què al voltant d'un quart de milió de persones i els seus cercles immediats d'afins (famílies, grups d'interessos, executants servils)-, imposen els seus designis a la resta de la Humanitat formada per milers de milions, tenen un fil argumental, dia a dia, més evident: fer pagar a tots allò que és principalment responsabilitat seua.
L'evidència ens parla de xifres ultramilionàries que s'han transferit des de mans públiques a mans privades, sense retorn ni condicions, ens parla d'una acumulació de poder i de capital com mai abans, ens parla del progressiu desmuntatge d'aquell equilibri precari que significava l'anomenat estat del benestar...
Només cal mirar la situació dels precaris, la immensa majoria dels treballadors, dels pensionistes, dels joves, dels exclosos socialment..., la pèrdua de drets socials a que ens aboquen les reformes formulades ja i les que es formularan dins de poc, ens retornen ens els països desenvolupats a situacions semblants a les dels principis del segle XX. A la resta del planeta, però, no milloraran les coses.
Les raons concretes de la vaga general convocada per al pròxim dia 29 de setembre estan pròdigament explicades en desenes de manifestos sindicals. Curiosament alguns dels signants d'eixos manifestos i crides a la vaga hui, són els mateixos que durant dècades han practicat de forma còmplice un sindicalisme de concertació, burocràtic, venut i indigne.
Però pare'm compte: tenim raons sobrades per a sentir una profunda ràbia, i eixa és i ha de ser la primera de les raons a favor de paralitzar absolutament tot el país el pròxim dia 29. Que ningú es confonga, és veritat que hi ha un sindicalisme indigne del Poble Treballador, però també ho és que no farem vaga per ell, sinó contra ell. I ho farem en defensa dels Drets Socials, des del sindicalisme combatiu i els moviments socials-populars, que també estan ahí.
No ens falten raons per anar a la vaga general. I no poder dessoir-nos sense trair-nos. Hem perdut tantes coses pel camí..., som tan eternament perdedors..., que confabular-nos per no perdre la dignitat és l'altra gran raó que tenim per a què el dia 29 de setembre se senta la nostra veu alta i clara, una veu forta i trunyent que cride als quatre vents: Prou!
I n'hi ha una tercera raó ineludible que m'encomana a recolzar la vaga general i a demanar-vos a tots que ens acompanyem els uns als altres en eixa data: no podem callar més, perquè no tenim només la responsabilitat sobre nosaltres, sinó també sobre les generacions que van a viure les conseqüències de no dir res i acceptar els designis dels de sempre. Per compromís solidari, eixa és l'altra gran raó d'anar a la vaga el pròxim 29 de setembre.
Però pare'm compte: tenim raons sobrades per a sentir una profunda ràbia, i eixa és i ha de ser la primera de les raons a favor de paralitzar absolutament tot el país el pròxim dia 29. Que ningú es confonga, és veritat que hi ha un sindicalisme indigne del Poble Treballador, però també ho és que no farem vaga per ell, sinó contra ell. I ho farem en defensa dels Drets Socials, des del sindicalisme combatiu i els moviments socials-populars, que també estan ahí.
No ens falten raons per anar a la vaga general. I no poder dessoir-nos sense trair-nos. Hem perdut tantes coses pel camí..., som tan eternament perdedors..., que confabular-nos per no perdre la dignitat és l'altra gran raó que tenim per a què el dia 29 de setembre se senta la nostra veu alta i clara, una veu forta i trunyent que cride als quatre vents: Prou!
I n'hi ha una tercera raó ineludible que m'encomana a recolzar la vaga general i a demanar-vos a tots que ens acompanyem els uns als altres en eixa data: no podem callar més, perquè no tenim només la responsabilitat sobre nosaltres, sinó també sobre les generacions que van a viure les conseqüències de no dir res i acceptar els designis dels de sempre. Per compromís solidari, eixa és l'altra gran raó d'anar a la vaga el pròxim 29 de setembre.
El 29S serà un dia més. Un dia de lluita que hem de procurar que siga un punt d'inflexió, al temps que no oblidem que més important encara que el 29, és saber què hem de fer el 30 i en desembre després i en 2011 i en 2018... Un dia més, sí, però un dia en què la ràbia, la dignitat i el compromís solidari pot ser la diferència entre ser Ciutadans o deixar de ser-ho.
Per això, jo el 29 de setembre faré vaga. I vos demane a tots i a totes que féu vaga.