Secretari Nacional d'Estat Valencià
i President de l'ACR Utopia XXI
És un bon moment -sempre ho és, en realitat- per reflexionar
sobre els reptes que tenim per davant la gent que ens hem confabulat en això
que diguem Compromís. És, especialment ara, un bon moment perquè confluixen uns
factors com són el moment històric que vivim-patim, les esperançadores
expectatives de Compromís, les urgències socials, cultural, cíviques,
econòmiques, polítiques de les que no podem desentre’ns, el moviment
sòcio-polític rupturista emergent del qual inexorablement som part integrant, i
tants altres especialíssims trets, molts dels quals segurament se’ns escapen en
la seua profunda significació pel fet d’estar vivint-los amb tanta inmediatesa,
dramatisme i vertígen.
La primera qüestió per identificar els reptes que tenim per
davant els compromesos i no errar les assigantures pendents és tindre clars els
objectius que volem assolir. Recordant el vell vers de Kavafis -vell i ja sé
que sovintejat-, si bé és cert que allò important és el “viatge”, no menys cert
és que cal tindre una Ítaca en l’imaginari per afrontar la travesia. Doncs bé,
l’Ítaca dels compromesos no pot ser altra -sense trair-nos i trair totes les
expectatives de què som dipositaris- que la construcció d’una societat
valenciana sobirana sobre un paradigma radicalment distint de l’asfixiant i
angoixant construcció social que vivim hui, un paradigma basat en valors
republicans, radicalment democràtics i radicalment socialistes.
I aqueixa Ítaca dels compromesos de hui no és cap somni
d’innocents, enmirallats i desnordats, sinò la pura i simple constatació
col·lectiva que cap altre destí no pot satísfer les necessitats del nostre
Poble, que altre escenari constructiu no contribuirà de millor manera a un
futur millor i més lliure i més just per a les generacions de hui i de demà,
del nostre país i d’arreu el món.
Doncs, si tal és el nostre objectiu compromés, mire’m els
reptes per fer anar amb força i valentia la nau que ens ha de dur, l’instrument
que col·lectivament ens hem dotat per fer el viatge.
Fossos, ser-ne part
No anirem ni lluny ni prop ni enlloc si no ens entossudim a
ser-ne part, una part organitzada, vital, dinàmica, però una part, del nostre
poble, i per concretar-ho encara més, si no ens entossudim a ser una part del
moviment social i popular.
La primera condició per donar passes cap a la nostra Ítaca
és fondre’ns amb el nostre poble, ser primer que res poble, no militants d’una
organització política que fan activisme social i cívic, sinò activistes socials
i cívics decidits a fer política en el terreny institucional, no “pensadors” de
saló o barra de bar que despotriquen i fan doctrina, sinò valencians i
valencianes d’esquerres decidits a superar cudols, vells esquemes periclitats,
manies, sectarismes, misèries de tota mena, i retornar a la Política el seu
sentit originari i noble.
Hem d’anar molt més lluny del “De Baix a Dalt” i del “Som
com tu” per arribar al “Fossos”, fossos amb el Poble, amb el moviment social i
popular, perquè som part d’ell. Parar l’oïda, estar atents, ser sensibles no és
prou hui, sent necessari, però: hem d’assumir la realitat social, la demanda
social, perquè ens colpeja cada dia i cada nit, l’hem de racionalitzar perquè
primerament la sentim com un nus en l’estòmac o un colp al fetge o una carícia
quan toca.
I fondre’s, ser-ne part, organitzada, vital, dinàmica,
implica ser presents com uns més en la xarxa d’associacions de tota mena, en
els grups formals i informals de l’activisme social i cívic, en els fòrums i
xarxes socials, en les places i carrers, en els llocs de treball i d’estudi,
pertot arreu…, també en les institucions i els cenàcles polítics, però també… I
implica no perdre de vista mai, que l’acció política institucional, és només
una part de l’acció política, la punta d’un iceberg que té la seua base en el
moviment social.
La taca d'oli
La segona condició per avançar en la travesia és aplicar
l’estrategia de la taca d’oli, és a dir extendre’ns, extendre el compromís que
tenim arreu la societat, a cada racó, a cada àmbit.
Això implica moltes coses concretes. Una d’elles concebre la
pròpia organització no com un mer partit a l’ús, sinò com un vertader
moviment-organització sòcio-polític. Una altra, concebre la militància com un
compromís personal amb un canvi social rupturístca, amb implicacions col·lectives,
però també amb implicacions íntimes, per tant amb un nivell d’exigència ètica
molt important. Un altra, ampliar la capacitat del treball en xarxa, no sols en
la xarxa del cibermón (que també), sinò de multiplicar les sinèrgies, les
complicitats, les col·laboracions. I encara un altra, que no tanca ni de lluny
la llista, concebre la nostra organització en obertura plena, acceptant
dialècticament els riscos que això comporta perquè confiem plenament en el
nostre Poble, en la gent que s’acosta i diu: jo em compromet també.
L'escapada del
ciclista
Ho he dit en algun comentari en les xarxes socials: un bon
ciclista que se sap limitat en la seua capacitat d’sprint, adoptarà
l’estratègia més intel·ligent fent una bona escapada que li permeta arribar a la
meta amb distància sobre els competidors i fugirà per tant de l’estratègia
suïcida d’anar a la roda dels qui després, quan arribe l’hora de la veritat, el
deixaran en darrere.
El nostre objectiu electoral no és arribar al final de cursa,
ni segons, ni tercers…, és arribar els primers, és guanyar la cursa. Per tant,
res d’anar a roda de ningú, res de fer treball d’equip amb els equips
adversaris. Respirem fort, aspirem a tot, pensem en les pròpies forces, juguem
per a casa, i fem l’escapada que toca. En el terreny electoral, afirme-m’ho des
de la més intima convicció i compromís, nosaltres hem de jugar a guanyar, i
això implica el “sorpasso” sobre altres forces polítiques i, encara més
concretament, sobre aquelles amb les que competim pel mateix electorat.
El peix xicotet quan neda al costat dels grans, habitualment
esdevé el seu menjar. Però és que a més, diguem-ho clar, nosaltres, sinò traïm
el nostre destí, la nostra Ítaca, no tenim res a dir ni fer al costat dels
partits que tenen per destí assumit gestionar l’status quo, els responsables
polítics del drama social que ens mena a nosaltres, al nostre Poble, a alçar
les veles i buscar altres horitzons. A eixos, als partits del sistema, a la
cara i la creu de la moneda devaluada i la política miserable, ja els podem dir
–i ho devem proclamar nítidament: bon vent i barca nova.
La pluralitat
valencianista d'esquerres
Una quarta condició és ser suma. Suma d’iguals, de pròxims,
d’agermanats, per tant d’una diversitat que assumim com a valor positiu, d’una
pluralitat que anem a defensar dins de la mateixa forma que la promovem en el
conjunt de la societat valenciana.
La paraula “generositat” es queda curta com a recepta per a
aconsegui-ho. En realitat hauríem de concebre una altra paraula que sumés al
significat de generositat el significat d’intel·ligència política. Si en trobeu
l’adeqüada, poseu-la. En tot cas, si la quarta condició té per arrel la
necessitat de conformar una majoria social tan àmplia com siga possible capaç
de construir eixa ruptura política que reivindiquem, és una obvietat que la
diversitat, la multiplicitat de veus, la pluralitat, la suma d’iguals, la
cooperació, la plena participació, han de ser formes i valors integrants de la
nostra organització, i situades al centre de l’acció política i social que
realitzem. La forma és també el fons, però és que, a més a més, eixes
característiques conformen ja l’Ítaca a la que convoquem l’adhesió. Ningú ens
acompanyarà en la travesia si oblidem això.
Claret i valencià,
Compromís
Escolteu no esteu farts d’allò políticament correcte? Si no
ho esteu, no m’heu entés encara en allò que explicava de fondre’ns, de ser-ne
part, perquè el nostre Poble, la nostra gent -la que ja s’ha adherit, però
sobretot la que necessitem s’adherisca a la nostra proposta-, està no ja farta
sinò molt més de tanta grisor, mitges tintes, politiqueries i misèries, de
tanta estafa i mentida.
No estic fent cap apologia ni del mal gust ni de
l’exabrupte, sinò senzillament de dir les coses pel seu nom, de dir clarament
què volem i què no volem, d’expressar amb rotunditat les pròpies conviccions i
defensar amb nitidesa on volem anar i com.
Parlar claret i valencià implica que quan alguna cosa no
val, no es reforma, senzillament s’elimina, quan un camí conduix enlloc o al
lloc del que fugim, senzillament no es transita de nou, quan una cosa ja s’ha
acabat no cal donar-li voltes al nano, cal fer el soterrament, quan un sistema
és corrupte, antidemocràtic, tràgic per la gent, colonial i antivalencià, no li
estalviem els qüalificatius. Escolteu, ja n’hi ha prou de tebieses i formes
acurades per no ofendre els ofensors, desterrem-les de la nostra expressió,
fem-nos entendre, que ningú tinga cap dubte sobre el que diguem i perquè. Parlava
l’Estellés en un vers de l’odi fundador…, fou Lenín qui digué: La veritat és
revolucionària. Doncs mireu, la nostra Ítaca és una revolució. I les truites es
fan trencant els ous. La veritat és un compromís ineludible.