DECLARACIÓ

L'A.C.R. UTOPIA XXI va nàixer l'any 2004. És voluntat d'esta entitat cooperar amb altres grups republicans, sobiranistes valencians i d'esquerra, en la tasca de reflexió i formació, però també en l'acció política directa, en el camí cap a la recuperació de la Sobirania del Poble Valencià i la instauració de la República Valenciana. La promoció de la Llengua i la Cultura Valenciana són objecte principal també de l'acció de l'associació.

6.11.09

El País Valencià no és Catalunya: els valencians caminem cap a la nostra pròpia sobirania

ENV, RV-PVE, ACR Constantí Llombart i ACR Utopia XXI responen a la proposta de resposta unitària que va fer ahir Estat Valencià en valencianisme.com per la dignitat dels valencians

Davant la difusió de la campanya política de la Coordinadora de les Consultes per la Independència de la Nació Catalana, en la què se’ns inclou als valencians i al nostre país com a part integrant d’eixa nació, nosaltres: Esquerra Nacionalista Valenciana, Estat Valencià, República Valenciana - Partit Valencianista Europeu, ACR Constantí Llombart, ACR Utopia XXI partits polítics i associacions culturals republicanes valencianes d’indubtable trajectòria a favor de les llibertats i els drets nacionals valencians, declarem:

1. En primer lloc, la nostra més fraternal solidaritat amb el poble de Catalunya en l’expressió del seu dret inalienable a la independència, a la sobirania i a construir el seu Estat català.


2. En segon lloc, el nostre rebuig més contundent a ser inclosos com a part de Catalunya i com a ciutadans catalans, sense ni tan sols atorgar-nos, per part dels promotors de la campanya, els mateixos drets que es reclamen per als nacionals de Catalunya, és a dir: el dret a exercir la nostra autodeterminació en tant que valencians.

3. Ens reafirmem en el principi que per damunt dels valencians ningú. El nostre únic subjecte de sobirania és el Poble Valencià. A l’igual que som solidaris amb el dret a l’autoderminació de Catalunya, exigim respecte cap al dret a l’autodeterminació del País Valencià. Contra una imposició, la d’Espanya, no es pot bastir, sense injustícia i vergonya, una altra imposició, la de Catalunya.

4. Considerem un despropòsit, un desencert i un error estratègic per part dels sobiranistes catalans, insistir en la via d’incloure’ns als valencians com a part de Catalunya, en una posició clarament annexionista que no contribueix de cap manera a la germanor, fraternitat i col·laboració d’ambdós pobles en el camí de la consecució de les seues respectives sobiranies front a l’opressor comú, l’Estat espanyol.

5. Demanem a tothom en Catalunya que facen una profunda reflexió sobre aquest i altres fets, i que partits polítics, entitats i associacions de Catalunya actuen en conseqüència i facen un tomb de timó en aquest terreny que possibilite la coordinació dels respectius moviments sobiranistes.

6. Finalment, exigim la retirada dels cartells i materials referits que continguen referències a la inclusió del País Valencià com a part de Catalunya, i dels valencians com a part de la Nació Catalana. País Valencià, 6 de novembre 2009.

26.10.09

En la 50a edició de la Marxa al Puig, l'ACR Utopia XXI, participà reivindicant la Sobirania Valenciana


Enguany l'ACR Utopia XXI ha participat en la 50a edició de la Marxa al Puig, convocant junt les entitats Amics de l'Alguer, La Bruixola, Casal Jaume I Camp de Túria, i l'ACR Constantí Llombart, en revindicació de la Sobirania Valenciana. La nostra entitat ha volgut donar suport així a la iniciativa que han dut endavant els partits República Valenciana-pve, Esquerra Nacionalista Valenciana, i Estat Valencià. Amb Estat Valencià, hem editat dues postals conmemoratives dedicades a la històrica Senyera estelada valenciana i al moviment sobiranista valencià de la primera meitat del segle XX.


24.10.09

L'ACR Utopia XXI i Estat Valencià editen dues postals conmemoratives en el Darrer Diumenge d'Octubre



Amb motiu de la celebració de la 50a Marxa al Puig, en el Darrer Diumenge d'Octubre, en què l'ACR XXI participa junt a Estat Valencià i altres organitzacions sobiranistes valencianes, la nostra associació i el partit independentista d'esquerres Estat Valencià, hem editat dues postals conmemoratives amb dues imatges històriques. El preu de les dues postals és d'1 euro, i es posaran a la venda per primera vegada en el Puig en el Darrer Diumenge d'Octubre.


27.8.09

El Burka i l'Hijab (a propòsit d'una pregunta racista formulada per la direcció d'ANNA NOTÍCIES)

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Quan vaig llegir l’enunciat de la pregunta en ANNA (Hem de permetre aquesta cultura en els territoris de la Mediterrània Occidental, en la futura República Valenciana, en la futura República Catalana…? ) amb una pàgina de EL PAÍS en què apareix la fotografia d’una dona afgana vestint el Burka, vaig tindre sentiments i pensaments molt contraposats, ho confesse, també una certa vergonya i una molta indignació, que li hem de fer…
De vegades ens traixen a través del llenguatge les pròpies contradiccions, m’explicaré. Uns dies abans vaig declarar la meua admiració per la saviesa cultural dels pobles indígenes andino-amaçònics a propòsit d’eixos coneixements quasi genètics que tenen de coses que els europeus (els occidentals, en general, o universalment, els “desenvolupats”) fa segles que vam perdre, i la meua neboda, a qui li vaig fer el comentari, em va etzibar: “has semblat un racista”. Pensant pensant en la reflexió cruel de la meua neboda amb este vell militant d’una esquerra, per definició, antiracista, vaig acabar donant-li la raó. Doncs alguna cosa semblant passa amb eixa pregunta, maliciosa i poc pensada (espere) que ens proposa la direcció d’AnnaNotícies.
El Burka és un vestit, un vestit amb profundes connotacions criminals contra les dones, això és cert, marginador, excloent, insultant, i afegiu tots els adjectius que s’escauen… També és cert que en Afganistan, i algunes altres repúbliques (que no són les futures de la Mediterrània occidental que es referencien per l’editor, també obviant que són de l’occident mediterrani murcians, andalusos i balears, per esmentar només aquells baix l’Imperi espanyol -supose que un altre lapsus traïdorenc de l’inconscient), són la darrera protecció de les dones contra els més criminals abusos dels seus conciutadans varons (però això ja és tota una altra història).
En què s’assembla, doncs, la pregunta de l’editor d’Anna a l’admiració que jo vaig declarar pels indis andino-amaçònics? Doncs en dues consideracions prèvies: la generalització d’un fet a tota una nacionalitat, per la via de l’adscripció ètnico-cultural, o raça en llenguatge més vulgar, i per la universalització consegüent d’un valor al punt d’invalidar (com es suggerix per l’editor d’Anna) tots els valors d’eixa cultura, tant com en el meu cas per elogiar de forma absoluta unes cultures per la magnificació d’un aspecte concret de les mateixes. I això, es mire com es mire, és racisme.
Sí, el meu comentari vessava racisme, inconscient, atàvic, disfressat d’admiració i romanticisme fora de lloc, i la pregunta de l’editor d’Anna traspua el mateix racisme, que estic segur també és atàvic i fruit de la inconsciència. Perquè jo vaig oblidar que els mateixos pobles per qui declarava admiració es dedicaven també en temps no massa pretèrits a realitzar sanguinaris i cruels rituals, posem per cas, com l’editor d’Anna va oblidar que la mateixa cultura que dubta tinga cabuda entre nosaltres és part intrínseca de la nostra pròpia història i que també s’abilla, posem per cas, amb l’Hijab, un preciós mocador també molt representatiu de la cultura musulmana (era eixa la cultura a la que es referia l’editor d’Anna, supose…) i les connotacions del qual no són ni de lluny equiparables al Burka.
Definitivament, la meua neboda tenia raó en el retret que em va fer i ja em cuidaré en endavant de mirar molt bé a qui declare la meua admiració, o millor dit quins són els argument de la meua admiració. Ja m’agradaria que, qui corresponga, faça l’oportuna reflexió i rectifique preguntes que així formulades i sobre eixa base només ens poden aconduïr a escenaris absolutament rebutjables. El racisme de vegades el tenim tan a flor de pell que només un exercici de saludable i honrada racionalitat ens pot salvar d’esdevenir una nova bèstia. Només faltava que acabarem impedint que en les nostres escoles i en la futura República Valenciana, les noves valencianes musulmanes no pogueren lluir l’Hijab o que acabàrem aplaudint una nova reedició d’aquella expulsió dels valencians tagarins.

23.6.09

L'activisme social fa escac a l'incombustible Rita Barberà, mentre l'esquerra i el valencianisme institucional continuen absurdament en l'inoperància

EDITORIAL

Fa deu dies, més o menys, els Salvem el Cabanyal obtenien una primera victòria recent en pronunciar-se el Tribunal Suprem espanyol en contra de les decisions del govern municipal de Rita Barberà respecte dels barris mariners de València. Fa uns pocs dies, era la fiscalia qui atenia les raons de la gent de Cercle Obert de Benicalap i posava sota la lupa judicial de nou a Rita Barberà i al PP valentí, a propòsit de la construcció del nou estadi del València CF, amb un nou tanteig a favor dels moviments socials. Hui és un jutjat del Cap i Casal qui revoca les decisions del consistori municipal dirigit per l'incombustible Barberà sobre la Subestació de Patraix i la declara perillosa, donant la raó a la plataforma ciutadana que dugué l'iniciativa i la protesta: un nou gol en la porteria "pepera".

En poc més de deu dies, doncs, tres accions iniciades i avalades no pels partits polítics de l'oposició municipal, no per la suposada esquerra i el valencianisme institucionalitzat, sinó per l'activisme ciutadà, pels moviments socials actius, que són els que fan escac al poder monolític i creixent electoralment del PP valencià i de Rita Barberà.

Alguna reflexió s'hauria de fer al respecte. Quan els partits polítics en l'oposició no juguen un paper eficaç ni tan sols per controlar i oposar-se als designis de la dreta especuladora, o com a mínim oferir una certa dosi de resistència real; quan la inoperància d'eixa classe política progressista i panxacontenta és tan evident que la seua màxima estratègia és l'espera del desgast que no arriba -ni se l'espera- del PP (i no voldríem pensar ja si, posats a enfarinar-se definitivament, no acabe algú sentint-se temptat de compartir governs amb eixa mateixa dreta); quan la desaparició d'eixos partits polítics de l'escena social i ciutadana, i la seua invisibilitat, és tan inmensa, com falta de vergonya és la seua aparició a poques setmanes per reclamar el vot que no han sabut guanyar-se en el dia a dia com a instruments vàlids i compromesos amb les reivindicacions populars..., quan tot això és el pa de cada dia a València..., alguna reflexió caldrà fer.

I no val tirar balons fora i parlar del control mediàtic que exercix el PP; no val argumentar sobre les febleses pròpies; que no vinguen amb excuses de mal pagador explicant l'excel·lent treball fet en algunes institucions; que no ens conten que els ciutadans, al cap i a la fi, voten el que voten i sancionen així el que passa després; que no ens vinguen a dir que estos nuclis activistes que, ací i allà, mantenen, dèbil, dispersa però viva, la flama de la reivindicació i la dignitat popular, són només sorollosos revoltats romàntics (o alguna altra definició encara més pejorativa que de tant en tant s'escapa per boca d'algun acomodat a "lo políticament correcte").

Quan ha de ser una associació d'inmigrants la qui marxa a peu 400 quilòmetres per reivindicar la moratòria hipotecària que pose fi a l'interminable allau de dessallotjaments per impagaments; o ha de ser un pomet de cooperatives socials les que han de posar en marxa un Fons Solidari i un Banc d'Aliments que ajude un poc a centenars de persones que no és que ja no arriben a final de mes sinó que malden cada dia per dur a casa seua un plat de menjar; o una colla de joves qui se planten davant del centre de reclusió dels "sense papers" exigint el seu tancament inmediat, abans que no acaben expulsats sense contemplacions..., quan tot depén de l'activisme social i l'escac al poder, quan es produix, ni que siga per vies judicials, ve per la via també de l'acció ciutadana, sense que eixa esquerra suposada i eixe valencianisme institucionalitzat siga capaç de moure peça en el tauler..., alguna cosa profunda passa davant la qual no podem quedar ni muts ni còmplices.

La Regeneració Democràtica que ens urgix ha de començar des d'allò més pròxim, hem d'atrevir-nos a dir que este estat de coses no té solució en els estrets marges del sistema -de fet, este estat de coses és la conseqüència inevitable i desitjada d'estes regles de joc-; hem d'atrevir-nos a sacsar amb força el propi arbre i podar tot allò que té d'improductiu i que ens impedix reverdir i crèixer.

Estes són les condicions ineludibles per afrontar el repte d'una esquerra i d'un valencianisme polític vertaderament arrelats en la societat valenciana, vertaderament part consubstancial de la ciutadania, instruments de transformació i de poder popular.

La sobirania comença per ahí, per ser sobirans entre nosaltres, per separar el gra de la palla i i tirar una ratlla que tots puguen percebre ben clara i diàfana, la que separe als qui són el poder o volen ser part d'eixe poder, i als qui volem fer valdre els versos d'aquella vella cançó: "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer". I com aquell: "Si no et donen, pren!".

14.6.09

Un conte breu: Estats Units, eixa “indiscutible” potència econòmica

Ironies de l’economia dels Estats Units
(pres de ràdio-miami.com, modificant alguns termes, afegint alguna cosa més i traduint al valencià)

John Smith començà el seu dia de bon matí, perquè havia posat el seu despertador (made in Turquia) a les sis de la matinada.

Mentre la seua cafetera elèctrica (made in Xina), estava fent café (produït a Colòmbia), s’afeità amb la seua màquineta elèctrica (made in Hong Kong).

Es posa una camisa de vestir (made in Sri Lanka), pantalons vaquers (made in Singapur) i sabates de tenis (made in Indonèsia).

Després de preparar-se el desdejuni amb les seues noves paella i escalfadora elèctrica (made in Índia), amb cereals transgènics (conreats a Ucraïna), se senta amb la seua calculadora (made in Mèxic), per vore quant podia gastar eixe dia.

Després de posar el seu rellotge (made in Taiwan), d’acord amb l’hora de la seua ràdio (made in Nova Zelanda), abastí el seu cotxe amb benzina (produïda a Guinea Eqüatorial), i continua la seua recerca d’una ocupació nord-americana ben remunerada.

Al final d’un altre infructuós i desanimador dia teclejant la seua computadora (made in Malàisia), John decidí descansar un poc. Es posa les seues xancles (made in Brasil), es serví un got de vi (produït a Sud-Àfrica), va encendre un puro, obtingut de contraban (però produït a Cuba) i va encendre la seua televisió (made in Japó).

Aleshores, John es va preguntar perquè no podia trobar cap lloc de treball ben remunerat als Estats Units.

Mirant la televisió, observà amb esperança el seu president Obama (que és made in Kènia).

3.6.09

30 anys de la mort de Gladys del Estal

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Hui fa 30 anys que moria assassinada Gladys del Estal, una jove manifestant antinuclear basca, durant la celebració del Dia de la Terra, demanant en manifestació el tancament de la central nuclear de Lemoiz. L’assassinat es va produir a sang freda, pel tret d’un guàrdia civil, a frec de pell… Així anaven les coses l’any 1979. Jo, com molt més, em vaig enterar en l’autobús, de tornada a València, des de Cofrents, on milers de valencians ens havíem aplegat per demanar el tancament de la central nuclear instal·lada a la Vall d’Aiora. Les paraules engrescadores i esperançadores que havíem sentit minuts abans per boca de Josep Vicent Marqués, de sobte se’ns van fer un nus a la gola quan ens donaren la notícia de l’assassinat de Gladys. Dies després era a València, al mercat d’Abastos, on moria també víctima de la repressió policial Valentín González. Dins d’uns dies ens aplegarem al vell Mercat, per retre-li homenatge. No, no oblidem.

12.5.09

Cap al Socialisme

Intervenció de Joan S. Sorribes en l'Acte Anticapitalista del 9 de Maig a la Societat Coral el Micalet

Ens enganyen. Poseu la televisió, fullegeu qualsevol diari, clicleu en internet, i vos trobareu la CRISI pertot arreu. És el tema, el nus, la preocupació, l’alerta. Però pareu-vos a pensar un poc: de què ens parlen quan ens parlen de Crisi?

Fa poc més d’un any el paradigma del Sistema saltà pels aires. La debacle financera de Wall Street, el centre econòmic de l’Imperi, va fer que saltara el dogma de fe que s’havia mantingut des de després de la II Guerra Mondial, el mercat sense restriccions ni massa regulacions i controlat des de fora de tota instància democràtica i, per tant, elegible, un dogma aplicat fins les seues últimes conseqüències des de la dècada dels 70 ençà.

Senzillament eixe dogma de fe s’entopetà amb la crua realitat de les coses i com qualsevol altre sistema piramidal, arribà al punt màxim de saturació, el punt de no retorn a partir del qual s’enfondra tota piràmide.

El sistema funciona sobre la base dels crèdits. O dit d’una altra manera, funciona “creant” diners des del no res. És absurd, però és així: darrere dels diners hui només n’hi ha paper, apunts comptables, res més, ni or, ni béns productius, ni tan sols coneixements mesurables, res de res: pur control dels fluxos financers i dels ressorts de poder real... Posaré un exemple.

Si qualsevol de vosaltres ha comprat una vivenda, ja ho haurà comprovat: el seu preu no és allò que ha costat de produir -la suma de la matèria, l’energia, el treball i el coneixement-, sinó allò que un conjunt de factors controlats per molt poca gent marca com a valor, i de manera molt especial això ho fan els bancs, el sistema financer privat i global, que és qui “crea” el valor en concedir el prèstec per a comprar.

Ben poca cosa importa la vivenda com a bé de primera necessitat, com a dret garantit per la Declaració Internacional dels Drets Humans, ben poc importa què ha costat realment de produir, o si realment era necessari destruir tota la costa, tot el territori, per omplir-la d’edificis, d’urbanitzacions i de camps de golf, o si després de tot ens trobem més de 60.000 vivendes buides en esta mateixa ciutat, o ens trobem centenars de milers de valencians als qui els és impossible accedir a la compra d’una vivenda digna…, res importa, tret del valor “creat” pel banc en concedir el crèdit, és a dir, els diners “creats”.

I també importa un segon factor: la sensació, també “creada” als ciutadans, a tots nosaltres, de què som propietaris d’alguna cosa, de què tenim alguna cosa a perdre, és a dir: haver implicat en esta espiral d’especulacio i d’embrutiment a àmplies capes de la població. Òbviament, àmplies capes de les regions desenvolupades del planeta...

Tot plegat dos miratges, dos mentides, dos falsejaments:

No es pot mantindre un sistema que té per condició sine qua non el creixement continuat i indefinit, perquè si el creixement no és continu no es poden retornar els crèdits.

Si no se creix contínuament, com qualsevol altra piràmide financera el sistema fa fallida i acaba per esfondrar-se, com una bombolla més acaba per explotar i buidar-se. Esta és la primera mentida, el primer miratge.

El segon miratge és que tampoc cap de nosaltres som propietaris de res, tret d’un enorme deute contragut amb els únics que sí són propietaris real: els bancs i les grans corporacions. Eixa il·lusió és el segon engany.

És impossible un sistema en el qual el Banc Central Europeu o la Reserva Federal Nord-Americana, presten (és a dir, creen) diners al Banc Santander o la JP Morgan Bank, posem per cas, a un determinat interés. Estos al seu torn presten (tornen a crear més diners) a la Freddie i la Fannie Mac o a Sacyr Vallerhermoso, a un interés encara major. Estes últimes corporacions al seu torn invertixen a través de multinacionals com la General Motors o Repsol-YPF, mitjançant crèdits amb un interés molt més gran…, i al final d’esta cadena tenim que només se poden retornar els crèdits i els interessos si es manté el creixement, si la bola roda, és a dir si les empreses cotitzen i adquirixen major valor en Wall Street o en la Borsa de Madrid.

Sabeu que vol dir això últim?


Vol dir “socialitzar” el retorn dels crèdits i els interessos, socialitzar la piràmide de deute, perquè al capdavall qui compra i ven en les borses del món som tots, tots nosaltres, perquè tots tenim els nostres recursos (les nòmines, els estalvis, les pensions, els diners públics…) segrestats en els bancs i en les caixes, i eixos recursos són els que conformen els fons d’inversió i altres instruments financers que paguem tots, però que només controlen uns pocs.

Bé, doncs. Esta és la “seua” crisi. Esta és la crisi de la que ells ens parlen. La que els preocupa a ells.

I les “seues” solucions a la “seua” crisi és “socialitzar” les pèrdues, fer-nos pagar a tots el que ells han causat: invertir els recursos públics en “retornar-los” el crèdit, precaritzar més el treball, rebaixar els salaris i les pensions en termes reals, bandejar els drets conquistats per generacions de treballadors, disminuir l’estat del benestar, arrasar les llibertats, destruïr els ecosistemes, deprededar els recursos i el planeta, llaminar les sobiranies i els autogoverns dels pobles i nacions, allunyar tot poder real dels àmbits comunitaris i de la decisió democràtica… Tot plegat: mantindre els “puns de decisió” fora de tot control democràtic, públic, transparent, elegible…, els autèntics poders del sistema ni estan elegits ni es poden controlar democràticament.

I si la “seua” crisi ens interessa és perquè les seues conseqüències, acabat el miratge i l’engany, ens arriben dolorosament en forma de més de mig milió de desocupats en el País Valencià, d’un milió de valencians i valencianes vivint per baix del llindar de la pobresa, de quasi quatre milions de valencians més amb un deute familiar superior als seus ingressos, de menjadors socials perquè la gent no arriba a final de mes, d’un 70% de contractes laborals en precari…

Les conseqüències de la “seua” crisi ens arriba en forma d’un teixit industrial destruït, d’una agricultura destruïda, d’una condemna a ser una mera colonia estival per a madrilenys en vacances i anglesos jubilats per tot futur econòmic, d’un territori destrossat, incomunicat, mirant d’esquenes a Europa, de milers de barracons usats com escoles, de la degradació del sistema sanitari bàsic, de la dependència energètica, alimentària, tecnològica…, podem fer una llista interminable de les conseqüències de la “seua” crisi sobre nosaltres.

He començat parlant de la impossibilitat del paradigma del Capitalisme. Però quin és eixe paradigma, que fa poc més d’un any està obertament qüestionat? Doncs, és l’acumulació del màxim de capital possible en el mínim de temps possible i en mans d’una cada vegada més restringida i global elit oligàrquica.

Això ho fan mitjançant l’apropiació de la diferència que hi ha entre allò que costa produir i allò que s’obté amb la producció, és a dir, mitjançant l’expropiació de la plusvalua als seus generadors reals, als qui treballen i a la Humanitat sencera a qui pertanyen col·lectivament els recursos del planeta. És a dir: la rapinya, la depredació i l’egoisme com a motors de l’activitat humana. En defintiva l’acumulació de poder.

Això és el Capitalisme (deixe'm el nom, malgrat les profundes diferències del Sistema de producció hegemònic de hui respecte de les descripcions clàssiques).


I la impossibilitat d’eixe paradigma és la crisi de la que ells no parlen: és l’altra crisi.

Realment hi ha una altra crisi. Esta altra crisi és la que afecta a la meitat de la població del planeta, que en ple segle XXI mor per fam i per desnutrició, per malalties que tenen cura, per set, per la falta de recursos bàsics per a la subsistència, sense dret a la sanitat, a l’educació, al futur, que viu fins a morir les conseqüències derivades de les guerres, pels conflictes i per la repressió d’estats, de mafies i de corporacions, que tenen per origen el control de les matèries primes que hi ha als seus països.

I esta crisi, l’altra crisi, la crisi que volen que passe inadvertida, invisible, de la que no parlen sinó forçadament, no és d’ara, és la forma de viure normal i qüotidiana, des de sempre, de la meitat de la Humanitat, a la que el sistema Capitalista condemna.

La forma de viure o de morir. Perquè com deia el poeta, n’hi ha moltes formes de matar.

El capitalisme no està fet per a repartir equitativament i amb justícia i amb sostenibilitat allò que es produix, sinó per a magnificar els beneficis i per al sistema tota la resta, ja ho sabeu, són “danys colaterals”, percentatges estadístics…

Però, i nosaltres?

Els valencians vivim baix l’esclavatge neocolonial de l’Estat espanyol, d’Espanya, de la indivisible coronada per la dinastia dels Borbons “por justo derecho de conquista”.

Els països que es varen independitzar d’eixa Espanya colonial vella, com els d’Amèrica Llatina, hui patixen el seu jou imperialista a través de la rapinya econòmica fonamentalment, i els països que no hem aconseguir tindre estats independents (bascos, gallecs, catalans, andalusos, valencians, canaris o aragonesos…), a més de la rapinya econòmica, patim l’arrasament polític de la nostres sobiranies i, per tant, dels instruments imprescincibles per a decidir i contruir la societat que volem.

L’Estat espanyol és un dels vint-i-cinc estats-centinel·les de l’Imperi, que no cal dir-ho, en blanc o negre, hui encapçalen els Estats Units, i que junt a una dotzena d’organismes globals (com ara el Fons Monetari Internacional, el Banc Mondial, la Reserva Federal Nord-Americana, el Banc Central Europeu, etcètera), mai no elegits democràticament ni controlables pels ciutadans, són la cim de la piràmide.

Una dotzena d’organismes globals, vint-i-cinc estats, un centenar de grans corporacions globals, uns milers de grups de pressió a l’ombra, de fundacions, de think-thanks, i uns cinc milions de nuclis familiars totpoderosos…Estos són els enemics de la Humanitat, els enemics dels Pobles Treballadors, els enemics de les nacions lliures, el nucli de ferro del sistema. El capitalisme amb noms i cognoms. I al seu servei hi ha un exèrcit de mercenaris, de lacais i de cipais, que van conformant la cara i la creu de la mateixa moneda en cada àmbit de la vida social.

I arribats ací, tenim un dilema per davant: la “seua” crisi, d’una o altra manera, la solucionaran, tard o d’hora, i ho faran posant-nos a tots un jou encara més pesat i més dur de suportar, fent-nos pagar fins l’última gota de suor i de sang, i si encara no és prou, soltant de nou els quatre genets de l’Apocal·lipsi: la guerra, la fam, la malaltia i la tirania. Les seues solucions van dirigides a perpetuar-se, a perpetuar el Sistema.

L’altra possibilitat del dilema és assenyalar-los a ells clarament com a responsables de la “seua” crisi, però també i sobretot de l’altra crisi que hem parlat, anar més enlla de la rebel·lió per a fomentar la revolta i proposar la construcció d’un altre món, d’una altra societat, d’un món en què el criteri siga “A cadascú segons les seues necessitats, i de cadascú segons les seues capacitats”.

És a dir, buscar no la solució a la “seua” crisi sinó la superació de la vertadera crisi, la superació del seu sistema, plantar-nos i dir-los clarament: “Socialisme o Barbàrie” i elegir: Socialisme.

I no podem fer això, sinó apostem per construir una república global on cap ciutadà no haja de demanar permís per a viure.

Nosaltres els valencians, hem de ser part de la solució i no del problema, la millor i més profunda solidaritat amb tots els Pobles Treballadors del món que podem aportar és precíament construir el nostre propi futur, un futur on els valencians i valencianes de forma sobirana ens constituïm en República Valenciana per a construir la nostra Arcàdia, la nostra utopia, per a construir el Socialisme, un Socialisme del segle XXI.

Vos convidem a tots i a totes a participar amb nosaltres, amb molts altres companys i companyes, d’un clam a favor del futur, a favor de la justícia i de la llibertat.

10.5.09

Mare dels Desamparats

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Li dec a la Gepereduta dues espelmes des de fa massa anys. Espere que amb estes línies el meu deute sinó saldat, quede almenys disminuit en la mateixa proporció que s’acreix la meua devoció, no cal dir-ho: laica, per la nostra patrona, per la mare de Déu dels Desamparats.
Els valencians som gent de carrer. Demostrem els nostres amors, i també els nostres odis, més en les places que no portes endins de la casa. La nostra pàtria està feta de carrers, de places, de cantons, i això ens dota d’un imaginari col·lectiu ric i ple de matissos, colorista i d’expressió sorollosa i emotiva. És el cas de l’amor que els valencians, amb independència de la fe o la laïcitat, professem a la nostra patrona, que imaginem encorbada i generosament entregada a la protecció dels més desafavorits, dels més necessitats. Si València és la Pàtria nostra, en la mare de Déu dels Desamparats se simbolitza la “màtria”, i amb tot de colors i sorollosament milers de valencians ho manifesten cada any, com en el dia de hui, carregant la imatge guardada en la Basílica i entre llàgrimes, emocionades paraules, i demostracions d’afecte, fan passetjar la Geperudeta pels carrers, sense oblidar que a la “mare” sempre hi ha alguna cosa a demanar-li.
No són poques les coses que en un dia com hui s’encomanen a la mare dels Desamparats: amb 500.000 desocupats, més d’un milió de pobres i un 70% de treballadors en precari, posem per cas, la llista de drames humans valencians i, per tant, de demandes és pot fer tan extensa com per avorrir la més faenera de les verges.
Amb 10.000 clavells, confeccionant el tradicional tapís en la façana de la Basílica, s’ha retut homenatge hui a la Patrona. I el tapís, realitzat pel mestre Galbis, enguany prenia com a motiu un quadre Joaquim Sorolla, “El pare Jofré defensant un boig”, quan es complixen els 600 anys que aquell religiós valencià creara el primer hospital psiquiàtric del món a València. La memòria d’una acció històrica tan encomiable i compromesa com la que féu el pare Jofré, contrasta hui especialment amb l’obra dels prohoms que governen en la Generalitat Valenciana que, gent de poca fe i encara menys memòria, tenen paralitzada, per exemple, una llei de dependència que hauria de protegir els més desafavorits dels valencians, però que es van morint un darrere d’un altre -i ja van més de 6.000- sense que les ajudes arriben perquè el govern de Camps bloqueja l’aplicació de la llei.
Raons, ja ho veieu, no falten per aclamar-se a la mare, a la Geperudeta, a la dels Desamparats… I com no pot ser d’altra manera, a la nostra patrona ens aclamem els valencians, creients o no, amb l’emotivitat i la força del cant d’Albaes:

Donan’ns força i valentia
mare dels Desamparats
patrona dels valencians
per tirar de casa nostra
lladres, bords i criminals
per guanyar la llibertat!

4.5.09

La clau és la ruptura democràtica

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

En breu estarem de campanya electoral, en pocs mesos els escons d'un Parlament Europeu allunyat d'una veritable construcció europea tornaran a ser objecte de desig, de vegades aspiració legítima dels pobles, de vegades mercadeig dels lacais del Sistema. Nosaltres a la nostra, estarem en campanya, tant els qui presenten llistes com els qui hagen quedat exclosos per l'ús dels innombrables mecanismes de què disposa l'Estat espanyol per a impedir qualsevol dissidència i mantenir-nos emmordassats.

Ja que estarem en campanya en unes setmanes, val la pena hui reflexionar sobre dues qüestions centrals que tenim plantejades els dissidents diversos. Una és sobre qui es presenta i què representa, més enllà de la sopa de lletres de la multitud de candidatures. L'altra, és el moll dels ossos de la qual la primera és reflex, a pesar que s'obstinen en ocultar-lo a la ciutadania els poders establits tots: cap a on ens encaminem els qui, després de les eleccions, tornarem a estar en els marges, els perifèrics, els dissidents, els emmordassats…

Anem amb la primera. Mireu les candidatures, feu-los un cop d'ull i feu un primer intent de classificar-les pel que de realment diferent tenen i proposen. Trobareu tres grans blocs.

El primer ho formen un conjunt de llistes diferents, multicolors, monotemàtiques, pintoresques en ocasions, amagatalls de l’ultradreta en unes altres, darrere de les quals s'amaga no poques vegades el desig de grups per fer-se amb el cens electoral, en unes altres l'accés a mitjans de comunicació perquè atenguen una reivindicació concreta o mantenir alguna nostàlgia o fins i tot algun sagrament, i encara algunes altres raons menys evidents. Totes aquestes llistes tenen en comú no danyar per res l'ordre establit, mancar d'una proposta política susceptible de ser percebuda per l'electorat com global i d'interès general, ser la quota de “raresa” admissible dins del sistema, i, vulguen-lo o no els seus promotors, contribueixen a disgregar vot “problemàtic” i augmentar el grau de confusió convenient als de dalt. Bé, he començat per aquest bloc de llistes, ja que per obvi és fàcilment identificable i tampoc ve al cas donar més raons sobre el seu significat.

El segon bloc ho formen les llistes que presenten els partits i coalicions que volen “gestionar” el sistema. Se'ls distingeix també amb facilitat, encara que menys: el denominador comú és que tots ells es mantenen en aqueix prodigiós pacte pel qual fa més de tres dècades una dictadura es va tornar monarquia parlamentària per exprés desig del dictador i ací pau i allà glòria: la Constitució espanyola del 78. Per descomptat, formen aquest bloc, de forma molt rellevant, els dos grans, el PP i el PSOE, però no solament ells, ni de lluny…

Al costat dels dos grans no és difícil identificar a aqueixa multitud de “menuts gestors”, de tots aquells que es postulen per a ser tercers en discòrdia (o en consens amb algun dels grans o amb ambdós, si convé). Entre aquests “nans” els hi ha que ho són per vocació i els hi ha que ho són per rendició. El primer dels nans és IU, sens dubte, fins a ahir encara constitucionalista i hui declaradament partiàaria d'una III República espanyola, que vindria a ser el relleu a l'actual monarquia borbònica, sense que es toque, això mai, el que és veritablement important per a “ells”: Espanya. I Espanya, ja ho sabem tots a força de donar-nos amb el garrot si altra cosa pensem, és una i indivisible. Són les cares i les creus d'una sola moneda, falsa com aquella de fusta que cantava la vella cobla, la què caiga com caiga igual dóna que dóna igual: la dels de dalt, la d'ells.

Al costat d'aquests ja esmentats estan a més els PNB, les CIU, les ERC, els BNG, els BLOC, els PA, les CC…, expressions d'aqueixa propensió a la cessió i l'abandó, barrejada amb aspiracions a succeir, si per sort en alguna porció, als grans gestors, o com mínim créixer i compartir, escó amb escó, despatx amb despatx, les engrunes que els dos grans es presten a deixar en almoina a aquests “còmplices” necessaris. Que em perdonen els militants honrats, molts, estic segur, de l'esquerra i el sobiranisme dels Pobles en aquestes formacions: però les seues dirigències no deixen massa lloc al dubte i com a proves als fets em remet.

Com dic, en aquest bloc de llistes trobarem tots aquells que fan de la continuïtat del sistema el seu primer compromís ciutadà, i això amb independència que es postulen a ells mateixos com a pilars d'aqueix sistema o que proclamen amb la boca menuda propostes que només en la lletra, mai en els actes (molt menys quan les seues mans toquen “poder” o “poderets”), transcendeixen de vegades els límits del marc jurídic-polític establit. Que ningú els confonga amb aqueixos radicals de l'extrem, alerten abans que ningú els pregunte, que el seu és “el que siga” “però ben entés” i de “gent d'ordre”.

I ens queda un tercer bloc de candidatures. Són aqueix grapat de llistes que, formades per gents de molt diferent procedència militant, tenen en comú el qüestionament radical de l’statuts quo i que aposten per una veritable ruptura democràtica, aquella que mai es va fer per a enfonsar la dictadura franquista, i que, en la seua absència, va esdevenir continuïtat en forma de monarquia borbònica, d'Espanya una, de dèficits democràtics clamorosos, de capitalisme en la seua pitjor versió, de degradació i corrupció…, són aqueix grapat de llistes que aposten per un procés rupturista que comence en les entranyes de cada poble, partint de la sobirania de cadascun dels pobles que hui viuen sota el jou de l'Estat espanyol, que atenga els interessos i necessitats dels de baix, dels Pobles Treballadors, que responga a conquistar noves quotes de llibertat i de drets democràtics per a tots els ciutadans i ciutadanes, que adquirisca el compromís d'obrir la porta, almenys això, a una transformació social real, que prenga en les seues mans el testimoni de la regeneració per a fer possible una societat més lliure i més justa…, en aqueix bloc cap sumar aquelles altres llistes que la repressió del sistema, exercida d'una manera o altra, ha deixat en la cuneta, i aqueixa altra llista inevitable i invisible injustament que forma bona part de l'abstenció, del vot en blanc i del vot nul.

Ja hem respost així a la primera de les qüestions. Ens queda la segona, que serà breu, concisa, quasi lapidària. Doncs bé, la segona qüestió de tan senzilla no sempre és aparent. No hi ha més camí que marcar la ratlla: a un costat els qui cerquem la ruptura democràtica, sense prejutjar els escenaris futurs, assumint la legitimitat dels diferents projectes que puguen oferir-se en un marc diferent, radicalment democràtic , assumint la diversitat de corrents ideològics i polítiques que puguen donar-se, assumint els diferents marcs de sobirania que hauran de tenir garantits els seus drets a decidir i autodeterminar-se; a un costat els qui fem de la sobirania dels nostres respectius pobles i de la defensa de les necessitats populars, els primers principis d'acció política. I a l'altre costat, ells.

Aqueixa ratlla ha de ser marcada, i després de fer-lo posar obstinació en dues tasques imprescindibles: cercar la unitat en l'acció de tots els qui queden a aquest costat de la ratlla, d'una banda, i tenir una proposta prou oberta i clara perquè puguen sumar-se amplis sectors de cada Poble, àmplies capes de ciutadans decidits a exercir per fi com a tals i no seguir vivint com mers súbdits, d'altra banda. Per a açò, hauríem de deixar arrere el sectarisme i el dogmatisme, i ser capaços d'anar mes allà de la critica a l'existent per a proposar almenys un esbós de com volem i proposem que siga el futur, de com entenem ha de produir-se aqueixa necessària ruptura democràtica.

Hem de reconèixer tots que a data de hui no hem estat molt fins en aquestes últimes tasques. Després de les eleccions europees aqueixa ha de ser una de la tasques prioritàries des de la diversitat que formem. Però potser ara, hui mateix, a pocs dies de complir-se els terminis per a presentar candidatures, quan encara no estem en campanya oberta, encara siga el moment de donar un pas manut que prepare el futur, el pas de garantir entre tots que ningú calle a ningú dels nostres, que ningú puga silenciar a cap dels qui estem a aquest costat de la ratlla: al costat dels nostres pobles, per la seua sobirania, per la llibertat.

25.4.09

Manifest de la Marxa Sobiranista Valenciana del 25 d'Abril de 2009 a València

302 anys fa d’aquell dia infaust en Almansa. Guanyada la Batalla pels Borbons, empresonat, no pels Borbons sinó pels Àustries, el primer comandant maulet, Joan Baptista Basset, home del poble, patriota i lleial a la causa del poble baix, l’endermà mateix del 25 d’abril de 1707 els exèrcits castellans entraren al vell Regne, l’arrasaren, cremaren i destruïren pobles i ciutats, assassinaren al voltant d’un 8% dels valencians i valencianes, esborraren les nostres institucions sobiranes, el nostre Estat sobirà, ens prohibiren parlar en valencià, revocaren els nostres Furs, la nostra Constitució sobirana, ens feren desaparèixer d’entre els pobles lliures… i ells, l’enemic, ens posaren una insultant etiqueta: “muelles”.

No fórem “muelles”, la resistència dels valencians a la invasió i a l’aniquilació com a poble durà anys, armes en mà, els nostres batallons encara lliuraren la seua última batalla en Barcelona, comandats de nou per Basset, uns anys després, i allà moriren, heroïcament, en defensa de la llibertat, amb la mateixa gallardia que combateren tots els Agermanats abans i després, la gallardia que sols pot nàixer de la gent del poble, dels qui quan enlairen la Senyera, les banderes de lluita, ho fan amorosament per la Llibertat, perquè la Pàtria és la Llibertat…

No fórem “muelles” abans d’Almansa, no hem sigut “muelles” després.

No ho fórem en proclamar el Cantó de València, ja en el segle XIX, i pagàrem de nou el preu de desenes de milers de morts, quan les tropes de la monarquia espanyola tornaren a entrar a “sang i foc” arreu del nostre país, per declarar-nos sobirans ni que fóra per un mes.

No ho fórem tampoc de l’any 36 al 39, i pagàrem el preu de la defensa aferrissada de la Llibertat que férem els valencians sent l’últim bastió republicà: i ens tornaren a arrasar les tropes de l’Espanya única: a sang i ferro.

Ja ho podeu vore: els valencians mai no hem sigut “muelles”.

Tres segles després, ací estem i ací continuem tossuts i ferms, lleials a la Pàtria, fins tornar a recuperar la nostra sobirania arrasada i el lloc que ens pertoca com un poble lliure entre els pobles lliures.

I ho farem tots junts, perquè volem i perquè podem, i ho farem els qui sempre ho hem fet: els de baix i des de baix.

Hui hem començat la nostra marxa en el lloc exacte on ajusticiaven als maulets del Cap i Casal aquell 1707, i l’acabem ací a les Torres de Quart, les torres que miren cap a Almansa. El nostre record als qui defensaren València és el nostre ferm compromís amb allò que defensaren: la llibertat, la Pàtria, la sobirania dels valencians.

I hui, com ahir, com sempre, repetim: Pel País València, Tot!

I hui, com ahir, com sempre, cridem: Vixca València Lliure!

14.4.09

25 d'Abril 2009: Per la Sobirania Valenciana



EDITORIAL:

L'Associació Cultural Republicana UTOPIA XXI, convoca a la Marxa per la Sobirania Valenciana del pròxim 25 d'Abril, que eixirà des de la plaça del Mercat del cap i casal a les 19.00 h., junt a l'ACR CONTANTI LLOMBART i altres grups culturals, així com els partits polítics ENV, Estat Valencià, RV-pve i Esquerra Valenciana (membre del BLOC).
Igualment ens adherim a la campanya SMS Sobiranista Valencià.

14 d'abril: la memòria de la llibertat


Hui és 14 d'abril. És el 78 aniversari des què un dia de l'any 1931, el poble valencià també isqué als carrers per a saludar que el borbó del moment se'n anava a fer la mà i que, per fi, aires de llibertat corrien pels carrers i les places. Això és el que vull recordar hui i el que vull celebrar, la Llibertat, un principi que ha de ser d'un laïcisme sagrat, el primer dels principis que hem de ser capaços de conquistar i defensar per a no perdre la nostra condició humana.
Aquell any, fa 78, un joveníssim militant de la CNT valenciana va eixir cap a l'Ajuntament de València, junt als seus companys, des d'uns Poblats Marítims al crit d'"Anem a València". I en la plaça major del cap i casal, i pels carrers dels voltants, una marejada de germanor diuen que reinventaren la Llibertat en forma d'una naixent república... Anys després, este mateix cenetista valencià marxà cap a Aragó en un dels últims batallons anarco-sindicalistes que defensaren contra el feixisme aquell somni de llibertat, i en ser derrotats els llibertaris pels lliberticides, acabà en un camp de concentració "nacional" vigilat pels "moros". Eixe joveníssim personatge..., era mon pare.
Fa a penes uns dies, l'11 d'abril, s'ha complert un altre aniversari, el de l'assassinat a mans d'un escamot feixista d'un altre jove, Guillem Agulló, fa 16 anys... Els botxins de la llibertat no sols van deixar tot lligat i ben lligat, sinó que també se n'encarregaren de deixar-nos una nova generació de cadells de la ràbia.
La memòria és un dels principals recursos amb què comptem perquè la Llibertat ens siga sempre una fidel companya...
No oblidar és condició imprescindible per comprometre'ns amb la Llibertat, per estimar-la...
Això vull fer hui, tindre memòria...

18.3.09

Parem este desgavell, ni que siga per uns dies: Sí, podem!

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Càrregues policials contra estudiants, ferits i detinguts a dojo. Referèndums per acceptar la rebaixa dels jornals a canvi que no hi hagen acomiadaments massius. Més de 100.000 vots tirats al fem que suposen un percentatge de dos dígits per l’aplicació d’una llei de partits antidemocràtica. Diners a muntons que passen de les mans públiques a les mans privades que són les responsables directes de l’actual crisi econòmica. La voluntat ciutadana expressada en vots capgirada per l’acció político-judicial furibundament espanyolista. La criminalització, la persecució, l’oblit… I allà la fam i allà la guerra, i arreu la misèria i la decadència… Hem avançat del “Se sienten coño” al “Y porque no te callas?”, perquè, al capdavall, aquell General va deixar-ho tot “lligat i ben lligat”. Fins quan? Els qui ahir ens moguérem per les llibertats, encara som vius…, o no? Els qui van crèixer després, són vius també…, o tampoc? Fins quan? Quan serà l’hora de retornar-nos a la vida, a la dignitat, a l’esperit llibertari? Quant hem de tardar a vore com eixa estaca tomba i tomba, perquè tu l’estires fort per ací i jo l’estire fort per allà? No és hora ja de parar-ho tot, de parar totalment este país, de parar tot el continent, tot el món, ni que siga per uns dies i donar-nos a nosaltres mateixos l’oportunitat de construir un altre món. Parem este desgavell, ni que siga per uns dies, i salvem-nos. Si n’hi ha alguna possibilitat de supervivència digna ha de començar per omplir de contingut eixe “Sí, podem”. Ni déus, ni reis, ni tirans… Podem i hem de fer-ho.

16.3.09

Reimaginar el socialisme, estar a l'altura de les circumstàncies

Article de Barbara Ehrenreich i Bill Fletcher Jr.
The Nation
(traducció al castellà i publicació www.sinpermiso.info : Anna Garriga)

El socialisme està de moda. “Ara tots som socialistes”, declara el Newsweek. Tal com ho diu la dreta, vam viure actualment als Estats Units Socialistes d'Europa. Però què han de dir de la crisi econòmica global qui es defineixen com socialistes (i els seus amics progressistes)?
Si no s'ha escoltat als socialistes fer massa soroll respecte a la caiguda del capitalisme, no és precisament perquè siguem pocs per a produir un soroll audible. Nosaltres, com qualsevol en Wall Street en, diguem 2006, vam apreciar la capacitat de autoafirmación del capitalisme americà, la seua habilitat per a recuperar-se i trobar nous camins per a desenvolupar-se, com va fer després de les depressions de 1877, 1893 i 1930. De fet El Manifest Comunista pot llegir-se no només com una acusació al capitalisme sinó també com un impressionant himne al seu dinamisme. És ben conegut l'acudit sobre l'economista marxista que va encertar en la predicció d'onze de les tres últimes recessions.
Però pot ser que aquesta vegada el pacient no s'alce de la llitera per més que se li apliquen electrochoques per a “estimular-lo”. Sembla que hem entrat en l'espiral de la mort que l'augment de l'atur duu a la reducció del consum i d'ací a més atur. Qualsevol alegria que puguem sentir-nos temptats a experimentar veient als directius perdre els seus jets corporatius i als ex - senyors de l'univers netejar-se els ous de les seues cares, s'estavella ràpidament contra el sofriment cada vegada més vívid que ens envolta. Els rebosts d'aliments i els albergs ja no poden cobrir la demanda; milions de persones s'enfronten a la vellesa amb les seues pensions esquilmadas; nosaltres mateixos ens consumim d'ansietat respecte al futur que espera als nostres fills i néts.
A més, no se suposava que les coses ocorregueren d'aquesta forma. Se suposava que hauria una revolució us acordeu? La idea, predicció, fe o el que siga, socialista era que el capitalisme cauria quan les gents es cansarien d'intentar viure de les engrunes que cauen de la taula dels rics i s'alçarien d'alguna forma –preferiblement de forma inclusiva, democràtica i no violenta- i es farien amb la riquesa per ells mateixos. Aquesta presa de possessió no s'hauria semblat en no-res a una “nacionalització” com la qual es discuteix actualment, en la qual la riquesa pública flueix cap al sector privat sense o amb poc canvi en les elits que la controlen o en la forma que s'exerceix el control. Les nostres expectatives com socialistes eren que la gran quantitat d'organització requerida per a un canvi revolucionari crearia una infraestructura de govern, construït per –entre altres peces del trencaclosques- els sindicats, organitzacions comunitàries, grups d'interessos i noves organitzacions de desocupats i nous pobres.
També se suposava que seria senzill per a les masses prendre o “apoderar-se” de la infraestructura física del capitalisme industrial –els “mitjans de producció”- i començar a fer-la treballar per al bé comú. Però gran part dels mitjans de producció han volat a l'exterior; a Xina, per exemple, aquest bastió del capitalisme autoritari. Quan vam contemplar el nostre paisatge, amb cada vegada més tancaments i examinem les ruïnes del capitalisme financer, veem banc darrere banc, immobiliàries i companyies d'assegurances, companyies de títols, companyies d'assegurances, agències de notació i centrals telefòniques, però no suficients empreses que facen alguna cosa realment utilitzable, com aliments o medicaments. En els últims anys el capitalisme s'ha tornat cada vegada més abstracte, d'una forma quasi mística. Fora dels sectors manufacturero i de serveis, cada vegada menys gent és capaç d'explicar als seus fills el que fan per a guanyar-se la vida. Els estudiants més brillants han anat a les finances, no a la física. Els majors edificis urbans contenen cubiculums i pantalles de computadors, no línies d'acoblament, laboratoris, estudis o aules. Fins i tot la nostra indústria de bandera, la fabricació d'automòbils, requeriria un gran retoc per a fer una mica utilitzable: no més automòbils, menys encara todoterrenos, sinó més molins de vent, autobusos i trens.
El més cargante, des d'una perspectiva socialista, és la noció evident que el capitalisme pot deixar-nos amb menys del que va trobar en aquest planeta fa 400 anys, quan la manera de producció capitalista va començar a desenganxar. Marx va pensar que el capitalisme industrial havia resolt potencialment el vell problema de l'escassesa i que havia béns en abundància per a avançar sempre que es distribuïren de manera equitativa. Però el capitalisme industrial –amb una mica d'ajuda del comunisme industrial- ha dut a un tal grau de destrucció mediambiental que amenaça a la nostra espècie, al costat de moltes altres. El clima s'està calfant, l'oferta de petroli està arribant a els seus nivells màxims, els deserts estan avançant i els mars s'estan elevant i contenen cada vegada menys peixos per a alimentar-nos. No fa falta ser un pessimista chiflado per a adonar-se que el pròxim capítol pot ser l'extinció.
En una situació com aquesta que estan en joc la supervivència biològica a llarg termini i l'econòmica diàriament, l'única qüestió rellevant és: tenim un pla? És possible veure una eixida i anar cap a un futur just, democràtic, sostenible (anyada els seus adjectius favorits)?
Posem-lo clar sobre la taula: no ho tenim. Almenys, no tenim a punt, per a traure'ns-el de la butxaca, cap guió de com organitzar la societat. Si això pot sonar a negligència per la nostra banda, cal explicar que el socialisme era una idea de com reordenar la propietat i la distribució i, fins a cert punt, la gobernanza. Assumia que havia molt valor per a posseir i distribuir; no imaginava haver d'haver-se-les amb una manera de vida completament nou i sostenible des del punt de vista mediambiental. A més, la història del socialisme ha estat desfigurada per massa dirigents amb un pla perfecte, sempre que pogueren guanyar el següent debat, portar a terme un colp o aconseguir suficient gent que els seguira.
Però comprenem –i açò és una de les coses que ens caracteritzen com “socialistes”- que l'absència d'un pla, o almenys d'algun tipus de procés deliberatiu per a planejar el que cal fer, no pot continuar sent una opció. La gran promesa del capitalisme, al principi suggerida per Adam Smith i recentment inserida en el “fonamentalisme de mercat”, era que no havia necessitat de planejar gens ja que el mercat s'encarregaria de tot pel nostre compte. En comptes d'infondre confiança, aquesta versió de l'empresa privada ha fomentat la passivitat enfront d'aquesta divinitat inescrutable, el Mercat. Desreguleu, deixeu als salaris caure al seu nivell “natural”, convertiu el que queda del govern en una font inesgotable de gratificacions per als contractistes… a viure! Bé, la cosa no ha funcionat i la idea central del socialisme encara està ací: que la gent pot agrupar-se i planejar com solucionar els seus problemes, o almenys molts dels seus problemes, col·lectivament. Que nosaltres –no el mercat o els capitalistes o alguna elit de súper-planificadors- hem de controlar la nostra pròpia destinació.
Ho admetem: no tenim ni tan sols un pla per al procés deliberatiu que sabem que ha de reemplaçar la bogeria anárquica del capitalisme. Per descomptat tenim certa noció de com ha de funcionar, basant-nos en les nostres experiències amb el moviment de drets humans, el moviment de dones i el moviment de treballadors, així com amb un gran nombre d'empreses cooperatives. Aquesta noció està centrada en el que encara cridem “democràcia participativa”, en la qual totes les veus s'escolten i tot el món és igualment respectat. Però no tenim models precisos de democràcia participativa a l'escala requerida actualment, que implica a centenars de milions, i potencialment bilions, de participants alhora.
Com seria aquest model? Hi ha alguns models fascinants per a estudiar, com els famosos experiments del Partit dels Treballadors brasiler per a desenvolupar un pressupost participatiu en Porte Alegre. El fundador del Z Magazine, Michael Albert, va desenvolupar una aproximació molt detallada a la planificació a partir de les masses, a la qual denomina economia participativa, o “parecon”. Un de nosaltres (Fletcher, en el seu lliure Solidarity Divided, escrit amb Fernando Gapasin) ha proposat una xarxa local d'assemblees populars. Però tot això és experimental i ens adonem que qualsevol sistema de planificació democràtica de masses serà caòtic. Es trontollarà; de vegades s'equivocarà; i serà retornada moltes vegades a l'oficina planificadora.
Però com socialistes sabem l'esperit amb que ha d'emprendre's aquest gran projecte de salvació col·lectiva, l'esperit de solidaritat. Una noció fins a fa poc antiquada, que cobra vida de nou en el simbolisme i l'energia de la campanya de Obama. La tornada Sí, #podar<1>! era el slogan del moviment Treballadors del Camp Units i va ser adoptat per diversos sindicats i organitzacions comunitàries per a emfatitzar el que una gran quantitat de gent pot aconseguir a través de l'acció col·lectiva. Fins i tot les cridades relativament anodines de Obama a un nou compromís amb el voluntariat i el servei a la comunitat semblen haver inspirat un esperit de “retornar”. Si la idea de planificació democràtica, de controlar la nostra destinació, és el contingut intel·lectual del socialisme, la solidaritat és la seua font d'energia emocional: la comprensió moral i la ferma convicció que per apabullantes que siguen els desafiaments, estem junts en això.
No obstant això, sense organització la solidaritat és un sentiment buit –formes de pensar i de treballar conjuntament i de connectar els moviments socials que lluiten diàriament contra la injustícia. Veem una oportunitat extraordinària en l'ombrívol fet que milions d'americans han estat convertits en innecessaris per l'economia capitalista i són lliures de dedicar els seus considerables talents a crear una alternativa més justa i sostenible. Però si som seriosos respecte a la supervivència col·lectiva enfront de les nostres múltiples crisis, hem de construir organitzacions, inclusivament les explícitament socialistes, que puguen mobilitzar aquest talent, desenvolupar lideratge i llançar batalles locals. Hem de ser seriosos perquè les elits capitalistes que han dirigit les coses fins a ara han perdut tot el seu crèdit, o fins i tot respecte, i nosaltres – els progressistes de tots els colors – som els únics a l'altura de les circumstàncies.

Barbara Ehrenreich és una periodista nord-americana que gaudeix de gran reputació com investigadora de les classes socials a EEUU. El seu llibre més recent és This Land Is Their Land: Reports From a Divided Nation. Bill Fletcher Jr. és l'editor de Black Commentator, i fundador del Center for Labor Renewal.

1.2.09

Davos vs Belem: morir i nàixer

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

A Davos (Suïssa), fins hui, que s’ha acabat el Fòrum Econòmic Internacional que reunia les elits dominants del planeta, qui ha tingut més èxit ha sigut un llibreter. El comerciant, amb una preclara intuició, va posar a l’aparador centenars d’exemplars d’un sol llibre i durant la setmana de l’esdeveniment internacional els ha venut tots, i més que haguera tingut…, el llibre convertit en best seller era El Capital, de Karl Marx. Tot un símptoma del despiste dels erudits a jornal del sistema davant la inmensa crisi que els seus caporals els han deixat per explicar, que no per resoldre. I ben mirat també, tot un auguri…

Fa anys, John K. Galbraith explicava que hi ha dos classes d’experts en economia. Deia l’economista amb humanística humilitat “Hi ha els que no tenim ni idea i els que ni tan sols saben això”. A Davos s’han reunit estos dies passats tots els qui formen el segon grup, i alguns, molts pocs, del primer (i com he dit adés, els qui els paguen les nòmines…). Martin Wolf, un economista, declarava: “Honestament, no sabem què va a passar”…, i el nùmero dos del Fons Monetari Internacional, John Lipsky, afegia: “Però el que és segur és que les pròximes notícies seran pitjor”. Tot plegat, això ja ho sabíem des què es van publicar fa anys les Lleis de Murphy: “si alguna cosa pot anar mal, anirà pitjor”, que hui semblen ja la quintaessència del sistema capitalista.
El 2010, el 2012, el 2016, 2, 4, 10…, anys… qui lo sa? Ells no. No saben l’alcanç de la seua pròpia crisi o no volen dir-ho, no saben què passarà o no els convé dir-ho… El gurú de l’economia en temps de crisi, Nouriel Roubini, advertia “S’acosten temps ombrívols: o s’ajusta el rumb o n’hi haurà depressió”, i això ho diu quan la depressió ja s’ha instal·lat arreu, i en un món on dos terços de la Humanitat és pobre i una quarta part passa gana i mor, no té ni aigüa i mor, enmalalteix i mor d’afeccions perfectament curables.
Tot i això, tard si se vol, però clar, Roubini sentencia en Davos: “Cal canviar el sistema sencer, o en cas contrari quan isca’m d’esta crisi tindrem un altra d’eixes enormes bombolles d’actius i endeutaments, i serà desastrós”.
Ja ho veuen, el llibreter de Davos no tingué una mera intuició, al capdavall, sinó que aplicà el sentit comú al posar a la venda l’obra mestra de Marx als líders i pensants del capitalisme contemporani.
A un oceà de distància, en el mateix món encara que no ho semble, a Belem (Brasil), Evo Morales, president de Bolívia, explicava davant del Fòrum Social Internacional “No vull que em conviden, vull que em convoquen…”, per declarar la seua voluntat de transformar, de posar-se mans a l’obra d’un gran canvi planetari favorable als desfavorits i favorable a Gaia. “Es parla d’idees que revolucionen a tota una societat; amb això, no se fa més que donar expresió a un fet, i és que en el si de la societat antiga han germinat ja els elements per a la nova, i a la par que s’esfumen o derruixen les antigues condicions de vida, es derruixen i esfumen les idees antigues” (Marx, El Manifest Comunista). I és que a Belem, en la mateixa setmana que a Davos altres maldaven per explicar velles idees per fer sobreviure velles condicions infamants per a la Humanitat, milers se juntaven amb una vocació ben diferent. Ho deia un altre president, el de Veneçuela, l’Hugo Chàvez: “A Davos alguna cosa està morint, mentre a Belem alguna cosa naix”.
La crisi que vivim hui no és cap novetat per al sistema, no és la primera, tot i que pot ser l’última. La gran crisi als anys 90 del segle XIX i la gran crisi dels anys 20 del segle XX, són antecedents clars que el sistema saldà, una dècada després de produir-se aproximadament, amb les dos guerres internacionals més cruels i sagnants de la Història. L’actual té el mateix calat que aquelles dos, i de diferent i singular la fi d’un cicle energètic i la ruptura tràgica dels equilibris ecològics, el que comporta la inviabilitat d’un model de “creixement” com a eixida. Els 500 anys de capitalisme toquen a la fi, això és el que feia olor a podrit i a mort en Davos.
El sociòleg Immanuel Wallerstein, ho ha expressat clar: “El capitalisme no existirà en trenta anys”, i no existirà “Perquè les possibilitats de continuar l’acumulació de capital han tocat sostre”, i afegia: “Si no afrontem políticament la qüestió del final del capitalisme, és possible que allò que sorgisca siga encara més extrem que el sistema actual, que en la meua opinió és tremendament injust”. L’advertència, tenint en compte els antecents de com se les gasten els dominadors per eixir de les seues crisis (guerres i totalitarismes), és com per apuntar-la i no oblidar-la.
A Belem, contràriament a Davos, no hi ha hagut, que se sàpiga, esta última setmana cap llibreter venent a dojo El Capital, de Marx. Però a Belem esta setmana s’estava fent l’intent més seriós i il·lusionant perquè els sistema que substituisca el capitalisme siga molt millor per a la immensa majoria de la Humanitat, “en què el lliure desenvolupament de cadascú condicione el lliure desenvolupament de tots” (K. Marx, El Manifest Comunista) i, en realitat, l’únic possible per a garantir la supervivència de la societat humana integrant de Gaia.

22.1.09

Valencians, i punt…, puntval, sí, junts!

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

He imaginat per un moment la pantalla del meu ordenador plena de webs, totes elles acabades en .val. Més de 5 milions de .val en el cercador. I m’agrada.

La majoria d’estes webs estan escrites en valencià, algunes també en castellà, algunes són bilingües, trilíngües o més, hi ha qui escriu segons com i qui posa segons kom, qui escriu vaixell i qui escriu barco, qui diu aquests o qui diu estos… M’agrada i m’il·lusiona… tot plegat, tot punt val. Valencians i punt.
Hi ha ajuntaments, associacions, empreses, blocs, acadèmies, universitats, diaris, partits, fulanitos i menganitos, la Generalitat nostra també, els amics, els adversaris i alguns enemics també, que li hem de fer…, d’Oriola a Vinaroç, del Racó a Dénia…, valencians d’arreu, d’ací i d’allà, de Xàtiva, Vila-real, Alcoi, Morella i València, de Buenos Aires, Osaka, Madrid i Barcelona…, tanseval.val, totsjunts.val…, m’agrada, m’emociona.
No sé què és una nació (només en l’àmbit polític el terme té un sentit no polisèmic i se’n deriven drets i deures per als nacionals), però si nació és alguna cosa tangible, si per nació hem d’entendre alguna concrecció de pàtria, de sentiment col·lectiu, de voluntat comuna arrelada al passat i projectada al futur, alguna cosa que ens siga identitària i privativa amb una profunda volença d’agermanar-nos amb tots els habitants del planeta, alguna cosa útil i pràctica alhora que valor inmaterial, no se m’acull cap expressió més moderna que este senzill, emotiu i pràctic .val que ens identifica en el meu somni de hui com a valencians i punt.
Jo sí, sí i sí: punt val. Valencians.

19.1.09

Quan una expressió resulta insultant i inacceptable (a propòsit del titular de l’AVUI sobre el pròxim congrés del BLOC)

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Este no és un article sobre el pròxim Congrés del BLOC, ni pruna vaig a dir fins que no passe, com cap comentari he fet del passat primer Congrés d’Units x València. Tampoc no és un article sobre la premsa en la nostra llengua, s’edite on s’edite i com s’edite. Ni ho és sobre la necessitat de buscar complicitats entre els valencianistes, argument que reiteradament expresse des de fa anys, fins fer-me pesat. Este article té sol una referència, té una sola motivació i té un sol missatge.
La referència de què parle és l’article publicat al diari barceloní AVUI, que duu com a titular “El Bloc valencià es desdiu de defensar la bandera blavera”. La motivació són els sentiments que em provoca com a valencià i com a valencianista este titular: entre la ràbia, la vergonya aliena, la pura pena i la impotència de constatar com de fàcil és tirar per terra el que tant costa construir. El missatge: un titular així és innaceptable, absolutament, llibertat d’expressió a banda, per als valencians i valencianistes: com es pot acceptar que la Senyera que ens representa oficialment com a valencians meresca per tota denominació: “…la blavera”?
I em calle el que sospite hi ha darrere l’articlet i, sobretot, el titular. I em calle la resta d’elements (des)informatius i manipuladors que conté. I em calle els quatre exabruptes que tinc ganes d’amollar-li a l’autora de l’articlet, i als seus caps que han autoritzat el titular (que això és cosa de caps de redacció i directors de diari…)…, em calle tot això i alguna cosa més, però no em calle: pel camí d’estos titulars irrespectuosos i insultants, malament va trobar complicitats. I ben pensat, perquè m’he de callar? Curt, clar i valencia: a fer la mà!